Per mèrits propis
Recentment ha aparegut als mitjans la llista de baixes del futbol base (o formatiu) del FC Barcelona. La llista ha estat encapçalada (perquè els mitjans així ho han volgut) pel net de Cruyff, alhora que fill d’Angoy (per aquest ordre). El sorprenent del cas, no és la baixa en sí mateixa, el veritablement sorprenent és que aquesta hagi trigat tant en arribar. Tothom que hagi tingut l’oportunitat de veure’l jugar entendrà el perquè de tot plegat. Potser per evitar-li la pressió i mantenir-lo allunyat dels focus mediàtics, el nano va anar a petar al CE Europa, una mena de santuari/refugi per a fills de patums i allí s’hi va estar fins que, desprès que el seu pare intentés (sense èxit) entrenar l’equip, ferit en el seu orgull, va decidir un canvi de rumb per a la carrera del seu fill. Pianista avançat, el bo d’Angoy, va tocar les tecles que havia de tocar (les devien tocar a 4 mans) i, en un tres i no res, el noi a Can Barça. No em resigno a creure que les males relacions entre Cruyf i Rosell hagin tingut res a veure amb aquesta baixa cantada, més aviat vull creure que és per mèrits (demèrits en aquest cas) propis. Si a l’Europa el noi ja anava justet, el seu pas al juvenil del Barça no va fer més que evidenciar les seves enormes limitacions. El problema, no és tant la gestió de les influències (que també), sinó la incompetència dels recomanats. Em costa entendre que aquesta pràctica sigui força habitual en determinats sectors i per a determinades persones que la tenen com a normal. Presidents, directius i ex-jugadors amb pedigrí col•locant els seus fills i/o parents en llocs que no els hi pertoca. Tothom ho fa, ens voldran fer creure. I una merda! No accepto la coartada del: tu en el meu lloc també ho faries. Jo he estat en el teu lloc i mai ho he fet. Ara el net de Cruyff i el fill d’Angoy se n’anirà al Wigam (per mèrits propis) i el propi Angoy entrenarà el juvenil A de l’Europa (també, evidentment, per mèrits propis).
Recentment ha aparegut als mitjans la llista de baixes del futbol base (o formatiu) del FC Barcelona. La llista ha estat encapçalada (perquè els mitjans així ho han volgut) pel net de Cruyff, alhora que fill d’Angoy (per aquest ordre). El sorprenent del cas, no és la baixa en sí mateixa, el veritablement sorprenent és que aquesta hagi trigat tant en arribar. Tothom que hagi tingut l’oportunitat de veure’l jugar entendrà el perquè de tot plegat. Potser per evitar-li la pressió i mantenir-lo allunyat dels focus mediàtics, el nano va anar a petar al CE Europa, una mena de santuari/refugi per a fills de patums i allí s’hi va estar fins que, desprès que el seu pare intentés (sense èxit) entrenar l’equip, ferit en el seu orgull, va decidir un canvi de rumb per a la carrera del seu fill. Pianista avançat, el bo d’Angoy, va tocar les tecles que havia de tocar (les devien tocar a 4 mans) i, en un tres i no res, el noi a Can Barça. No em resigno a creure que les males relacions entre Cruyf i Rosell hagin tingut res a veure amb aquesta baixa cantada, més aviat vull creure que és per mèrits (demèrits en aquest cas) propis. Si a l’Europa el noi ja anava justet, el seu pas al juvenil del Barça no va fer més que evidenciar les seves enormes limitacions. El problema, no és tant la gestió de les influències (que també), sinó la incompetència dels recomanats. Em costa entendre que aquesta pràctica sigui força habitual en determinats sectors i per a determinades persones que la tenen com a normal. Presidents, directius i ex-jugadors amb pedigrí col•locant els seus fills i/o parents en llocs que no els hi pertoca. Tothom ho fa, ens voldran fer creure. I una merda! No accepto la coartada del: tu en el meu lloc també ho faries. Jo he estat en el teu lloc i mai ho he fet. Ara el net de Cruyff i el fill d’Angoy se n’anirà al Wigam (per mèrits propis) i el propi Angoy entrenarà el juvenil A de l’Europa (també, evidentment, per mèrits propis).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada