Hitlerisme, Stalinisme, Mourinhisme

Si no fos perquè és patètica, l’ involució patida per Mourinho seria un interessant estudi per a la ciència. Un experiment d’incalculable valor psiquiàtric per aprofundir en la comprensió dels efectes patològics d’una alteració mental. De com, una profunda psicosis, afecta la conducta humana fins a extrems inimaginables i la fa irreconeixible. I també, i encara més extraordinari, els efectes col•laterals que, aquesta conducta, té sobre el seu entorn més pròxim. Què una persona, mentalment inestable i malalta, toqui campanes, no és, ni hauria de ser, un fet rellevant, però que aquest repicar de campanes provoqui tanta assistència a missa (aquelarre, en aquest cas), no deixa de ser un fet, si més no, sorprenent. Què una conducta embogida desperti un sentiment tan visceral d’autodestrucció col•lectiva i degeneri en un seguiment fonamentalista, histèric i irracional, no entra dins el paràmetres de la lògica pura. Amb tot això, no em puc treure del cap una inquietant sensació de dejà vue que em transporta a altres moments de la història recent, on personatges, aparentment normals, i davant la passivitat i complicitat dels seus conciutadans, van desenvolupar una psicopatia de tal magnitud que va portar a la humanitat a un veritable, lamentable i tràgic desastre. La història s’ha fet per aprendre’n, però, per estranyes raons (o desraons) ens entossudim a ignorar-la i, en conseqüència, a repetir-la.