La meva empresa
Els que tenim la sort de tenir feina, és a dir, de tenir un lloc de treball més o menys estable, acostumem, a l’hora de referir-nos a l’empresa que ens aixopluga, de dues maneres diferents (molt diferents). Hi ha qui parla del lloc de treball com a l’empresa on treballa i hi ha qui ho fa utilitzant el pronom determinant de possessió: la meva empresa. En tots dos casos, evidentment, l’empresa no és nostra, es tracta, simplement, d’uns assalariats que rebem un sou per la nostra feina (just o no, és un altre tema). La semàntica és en aquest cas, com en molts altres, clarificadora i ens explica molt gràficament quina és la nostra relació amb l’empresa, quin és el nostre present i, encara millor, quin ha de ser el nostre futur (si les coses no es torcen).
Uns diuen: el lloc on treballo és impersonal, vaig a desgana, faig la feina que se m’encarrega (si puc, una mica menys), plego puntualment a les 6 i paro la mà a final de mes, queixant-me, amarga i insistentment, del poc que se’m valora. L’empresa on treballo no té nom ni cognoms, podria ser qualsevol i, evidentment, és un càstig de Déu.
Altres, jo entre ells, tenim clar que: la meva empresa, no és meva en el sentit titular de la paraula. No tinc participació accionarial, ni puc prendre les grans decisions estratègiques. La meva empresa és meva perquè em sento important. Una part determinant de l’engranatge. La meva empresa té nom, cognoms i denominació d’origen. És meva perquè m’hi sento partícip i còmplice i el seu progrés és el meu progrés. La meva empresa s’assembla a mi perquè li confereix-ho la meva personalitat, la meva manera de fer, el meu esforç i els meus anhels. La meva empresa no serà mai només l’empresa on treballo, perquè en ella m’hi deixo la pell amb l’ il•lusió de qui pensa que cada nou dia serà millor que l’anterior i, al mateix temps, compartir-ho amb gent que també ho creu.
Els que tenim la sort de tenir feina, és a dir, de tenir un lloc de treball més o menys estable, acostumem, a l’hora de referir-nos a l’empresa que ens aixopluga, de dues maneres diferents (molt diferents). Hi ha qui parla del lloc de treball com a l’empresa on treballa i hi ha qui ho fa utilitzant el pronom determinant de possessió: la meva empresa. En tots dos casos, evidentment, l’empresa no és nostra, es tracta, simplement, d’uns assalariats que rebem un sou per la nostra feina (just o no, és un altre tema). La semàntica és en aquest cas, com en molts altres, clarificadora i ens explica molt gràficament quina és la nostra relació amb l’empresa, quin és el nostre present i, encara millor, quin ha de ser el nostre futur (si les coses no es torcen).
Uns diuen: el lloc on treballo és impersonal, vaig a desgana, faig la feina que se m’encarrega (si puc, una mica menys), plego puntualment a les 6 i paro la mà a final de mes, queixant-me, amarga i insistentment, del poc que se’m valora. L’empresa on treballo no té nom ni cognoms, podria ser qualsevol i, evidentment, és un càstig de Déu.
Altres, jo entre ells, tenim clar que: la meva empresa, no és meva en el sentit titular de la paraula. No tinc participació accionarial, ni puc prendre les grans decisions estratègiques. La meva empresa és meva perquè em sento important. Una part determinant de l’engranatge. La meva empresa té nom, cognoms i denominació d’origen. És meva perquè m’hi sento partícip i còmplice i el seu progrés és el meu progrés. La meva empresa s’assembla a mi perquè li confereix-ho la meva personalitat, la meva manera de fer, el meu esforç i els meus anhels. La meva empresa no serà mai només l’empresa on treballo, perquè en ella m’hi deixo la pell amb l’ il•lusió de qui pensa que cada nou dia serà millor que l’anterior i, al mateix temps, compartir-ho amb gent que també ho creu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada