Histories amb poca gràcia

Em fa certa gràcia l’apel•latiu històric quasi sempre que es fa referència al CE Europa. Que vol dir històric? A partir de quina edat un deixa de ser mortal per convertir-se en històric? Han de passar forçosament 100 anys? Què potser el crac del 29 no és un fet històric? O la presa del Palau d’hivern? O els fets del Maig del 68? O la caiguda del mur de Berlín? No són històrics el Marianao Poblet o la Penya Barcelonista Olivella? Tinc la sensació que, en el cas de l’Europa, com en d’altres, la utilització del terme històric és per reforçar una idea de passat amb un dubtós present i un inquietant futur. La insistència en el fet històric no pretén més que emmascarar, el comú de les vegades, una realitat amb massa ombres. La tendència recurrent al passat és un símptoma nostàlgic de persones incapaces d’adaptar-se a un present canviant i multiforme. Sovint es busca en el pretèrit el que no es troba en la contemporaneïtat. No cal renunciar al passat, però s’ha deixar de viure en ell permanentment per poder gaudir del present i bastir un futur amb cara i ulls.