Petits diàlegs, grans enteses
dimecres, 31 d’agost del 2011
10.000
Un recent estudi científic sobre els genis i la genialitat ens ha aportat unes dades molt significatives i força interessants. Resulta que la genialitat, en contra del que es venia creient fins ara, no és tant el producte de la genètica, sinó de l’esforç, la pràctica i la paciència. El treball i la pròpia dedicació té un pes específic decisori en la formació del geni. Les hores invertides en una determinada activitat fan que allò que es gestiona amb insistència acabi donant els seus fruits en forma d’un aprenentatge per damunt de la mitjana, és a dir, que quan més es practica, més a prop s’està de la genialitat. El mateix estudi ens diu que, per dominar i excel•lir en qualsevol disciplina, s’ha d’acumular un mínim de 10.000 hores de dedicació intensiva. Més enllà de les 10.000 hores es poden començar a recollir els rèdits de la inversió. Quan abans s’assoleixi aquesta xifra abans es manifestarà, i serà més evident, la diferència amb els contemporanis. No hi ha, doncs, genialitat prematura, sinó, més aviat, molt de treball des del bressol.
Un recent estudi científic sobre els genis i la genialitat ens ha aportat unes dades molt significatives i força interessants. Resulta que la genialitat, en contra del que es venia creient fins ara, no és tant el producte de la genètica, sinó de l’esforç, la pràctica i la paciència. El treball i la pròpia dedicació té un pes específic decisori en la formació del geni. Les hores invertides en una determinada activitat fan que allò que es gestiona amb insistència acabi donant els seus fruits en forma d’un aprenentatge per damunt de la mitjana, és a dir, que quan més es practica, més a prop s’està de la genialitat. El mateix estudi ens diu que, per dominar i excel•lir en qualsevol disciplina, s’ha d’acumular un mínim de 10.000 hores de dedicació intensiva. Més enllà de les 10.000 hores es poden començar a recollir els rèdits de la inversió. Quan abans s’assoleixi aquesta xifra abans es manifestarà, i serà més evident, la diferència amb els contemporanis. No hi ha, doncs, genialitat prematura, sinó, més aviat, molt de treball des del bressol.
dimarts, 30 d’agost del 2011
Roma a la deriva
De la trajectòria de la Roma no en podríem dir que ha estat una trajectòria especialment brillant. Tret d’algunes honroses i puntuals excepcions, la Roma ha passat per la historia amb més pena que glòria. Així ho han entès, o semblava que ho havien entès, els seus dirigents i socis en general. Amb la sana intenció d’invertir la inèrcia i frenar la frustració, van decidir fitxar a Luis Enrique, un tècnic amb molt de caràcter i que ha complert una extraordinària etapa al Barça B. Doncs sembla, per la resposta del públic, que la Roma no acaba d’estar per la labor de la renovació i el canvi de tendència. Si es fitxa un tècnic per canviar la història del Club, sembla, de pura lògica, que se li deixi actuar i prendre les iniciatives que li permetin posar en pràctica la seva filosofia de canvi. Que pugui, en definitiva, aplicar la seva metodologia per a dur a terme el que se li demana. No han passat ni tres setmanes i, el primer dels canvis proposats, ja ha trobat l’oposició del respectable i de la premsa més tradicionalista. Luis Enrique ha comés “la imprudència” de substituir Toti i la tempesta s’ha desfermat. Tocar una vaca sagrada no és popular, però sovint, i l’experiència ho ratifica, és el principi de la reconstrucció. Si la Roma realment vol canviar, ha de ser valenta i apostar per aquells que estan en disposició de dur-lo a terme. Que segueixi tot igual està en mans de qualsevol, en canvi, el canvi, només està en mans dels escollits. I Luis Enrique n’és un d’ells.
De la trajectòria de la Roma no en podríem dir que ha estat una trajectòria especialment brillant. Tret d’algunes honroses i puntuals excepcions, la Roma ha passat per la historia amb més pena que glòria. Així ho han entès, o semblava que ho havien entès, els seus dirigents i socis en general. Amb la sana intenció d’invertir la inèrcia i frenar la frustració, van decidir fitxar a Luis Enrique, un tècnic amb molt de caràcter i que ha complert una extraordinària etapa al Barça B. Doncs sembla, per la resposta del públic, que la Roma no acaba d’estar per la labor de la renovació i el canvi de tendència. Si es fitxa un tècnic per canviar la història del Club, sembla, de pura lògica, que se li deixi actuar i prendre les iniciatives que li permetin posar en pràctica la seva filosofia de canvi. Que pugui, en definitiva, aplicar la seva metodologia per a dur a terme el que se li demana. No han passat ni tres setmanes i, el primer dels canvis proposats, ja ha trobat l’oposició del respectable i de la premsa més tradicionalista. Luis Enrique ha comés “la imprudència” de substituir Toti i la tempesta s’ha desfermat. Tocar una vaca sagrada no és popular, però sovint, i l’experiència ho ratifica, és el principi de la reconstrucció. Si la Roma realment vol canviar, ha de ser valenta i apostar per aquells que estan en disposició de dur-lo a terme. Que segueixi tot igual està en mans de qualsevol, en canvi, el canvi, només està en mans dels escollits. I Luis Enrique n’és un d’ells.
Sortir de la foto
Que Cristiano assistís forçadament a la gala de lliurament del premi al millor jugador d’Europa i que el causant d’aquesta coacció fos el propi president del Madrid, Florentino Perez, diu molt poc de Cristiano, de Florentino i del mateix Madrid. De Cristiano, evidentment, per la seva personalitat egòlatra, pretensiosa i antiesportiva. De Florentino per presidir un Club on es toleren coses com aquesta i on personatges com Cristiano (entre altres) poden fer el que els hi vingui en gana deixant en evidència al Club que li paga (i molt bé). I finalment, del Madrid, perquè s’ha oblidat de les formes, de la mínima correcció esportiva i on fets com el que ens ocupa s’entenen com a normals i, fins i tot, dignes d’elogi. Es poden perdre premis, però no l’educació, clar que per això, abans se n’ha de tenir. Messi ha tornat a guanyar i ha sortit a la foto. Mentre Cristiano, Florentino i el Madrid han quedat retratats a ulls de tothom.
Que Cristiano assistís forçadament a la gala de lliurament del premi al millor jugador d’Europa i que el causant d’aquesta coacció fos el propi president del Madrid, Florentino Perez, diu molt poc de Cristiano, de Florentino i del mateix Madrid. De Cristiano, evidentment, per la seva personalitat egòlatra, pretensiosa i antiesportiva. De Florentino per presidir un Club on es toleren coses com aquesta i on personatges com Cristiano (entre altres) poden fer el que els hi vingui en gana deixant en evidència al Club que li paga (i molt bé). I finalment, del Madrid, perquè s’ha oblidat de les formes, de la mínima correcció esportiva i on fets com el que ens ocupa s’entenen com a normals i, fins i tot, dignes d’elogi. Es poden perdre premis, però no l’educació, clar que per això, abans se n’ha de tenir. Messi ha tornat a guanyar i ha sortit a la foto. Mentre Cristiano, Florentino i el Madrid han quedat retratats a ulls de tothom.
diumenge, 28 d’agost del 2011
La meva empresa
Els que tenim la sort de tenir feina, és a dir, de tenir un lloc de treball més o menys estable, acostumem, a l’hora de referir-nos a l’empresa que ens aixopluga, de dues maneres diferents (molt diferents). Hi ha qui parla del lloc de treball com a l’empresa on treballa i hi ha qui ho fa utilitzant el pronom determinant de possessió: la meva empresa. En tots dos casos, evidentment, l’empresa no és nostra, es tracta, simplement, d’uns assalariats que rebem un sou per la nostra feina (just o no, és un altre tema). La semàntica és en aquest cas, com en molts altres, clarificadora i ens explica molt gràficament quina és la nostra relació amb l’empresa, quin és el nostre present i, encara millor, quin ha de ser el nostre futur (si les coses no es torcen).
Uns diuen: el lloc on treballo és impersonal, vaig a desgana, faig la feina que se m’encarrega (si puc, una mica menys), plego puntualment a les 6 i paro la mà a final de mes, queixant-me, amarga i insistentment, del poc que se’m valora. L’empresa on treballo no té nom ni cognoms, podria ser qualsevol i, evidentment, és un càstig de Déu.
Altres, jo entre ells, tenim clar que: la meva empresa, no és meva en el sentit titular de la paraula. No tinc participació accionarial, ni puc prendre les grans decisions estratègiques. La meva empresa és meva perquè em sento important. Una part determinant de l’engranatge. La meva empresa té nom, cognoms i denominació d’origen. És meva perquè m’hi sento partícip i còmplice i el seu progrés és el meu progrés. La meva empresa s’assembla a mi perquè li confereix-ho la meva personalitat, la meva manera de fer, el meu esforç i els meus anhels. La meva empresa no serà mai només l’empresa on treballo, perquè en ella m’hi deixo la pell amb l’ il•lusió de qui pensa que cada nou dia serà millor que l’anterior i, al mateix temps, compartir-ho amb gent que també ho creu.
Els que tenim la sort de tenir feina, és a dir, de tenir un lloc de treball més o menys estable, acostumem, a l’hora de referir-nos a l’empresa que ens aixopluga, de dues maneres diferents (molt diferents). Hi ha qui parla del lloc de treball com a l’empresa on treballa i hi ha qui ho fa utilitzant el pronom determinant de possessió: la meva empresa. En tots dos casos, evidentment, l’empresa no és nostra, es tracta, simplement, d’uns assalariats que rebem un sou per la nostra feina (just o no, és un altre tema). La semàntica és en aquest cas, com en molts altres, clarificadora i ens explica molt gràficament quina és la nostra relació amb l’empresa, quin és el nostre present i, encara millor, quin ha de ser el nostre futur (si les coses no es torcen).
Uns diuen: el lloc on treballo és impersonal, vaig a desgana, faig la feina que se m’encarrega (si puc, una mica menys), plego puntualment a les 6 i paro la mà a final de mes, queixant-me, amarga i insistentment, del poc que se’m valora. L’empresa on treballo no té nom ni cognoms, podria ser qualsevol i, evidentment, és un càstig de Déu.
Altres, jo entre ells, tenim clar que: la meva empresa, no és meva en el sentit titular de la paraula. No tinc participació accionarial, ni puc prendre les grans decisions estratègiques. La meva empresa és meva perquè em sento important. Una part determinant de l’engranatge. La meva empresa té nom, cognoms i denominació d’origen. És meva perquè m’hi sento partícip i còmplice i el seu progrés és el meu progrés. La meva empresa s’assembla a mi perquè li confereix-ho la meva personalitat, la meva manera de fer, el meu esforç i els meus anhels. La meva empresa no serà mai només l’empresa on treballo, perquè en ella m’hi deixo la pell amb l’ il•lusió de qui pensa que cada nou dia serà millor que l’anterior i, al mateix temps, compartir-ho amb gent que també ho creu.
dissabte, 27 d’agost del 2011
M’ha dit el Pau
M’ha dit el Pau que el Barça ha guanyat a Mònaco la Supercopa d’Europa.
M’ha dit el Pau que el Barça s’ha convertit, amb quinze títols, en l’equip amb més copes d’Europa de la Història.
M’ha dit el Pau que el Barça, en els tres darrers anys, ha guanyat 12 dels 15 títols que ha disputat.
M’ha dit el Pau que, més enllà de la quantitat, el que destaca del Barça, és la qualitat dels seus èxits.
M’ha dit el Pau que el Porto ha estat un gran rival, que va saber encaixar la derrota i que va felicitar al Barça quan va acabar el partit.
M’ha dit el Pau que el Porto, malgrat acabar amb 9 jugadors, va ser un equip net que va voler, en tot moment, jugar a futbol.
M’ha dit el Pau que el Barça està en el bon camí i té molt marge de millora.
M’ha dit el Pau que aquest Barça no té sostre i que no el mou una altra cosa que no sigui la màgia del futbol i fer feliç a la gent.
M’ha dit el Pau que aquesta nit farà cinema al terrat, que porti unes cerveses i veure'm Psicosis amb la incommensurable Janet Leigh.
M’ha dit el Pau que el Barça ha guanyat a Mònaco la Supercopa d’Europa.
M’ha dit el Pau que el Barça s’ha convertit, amb quinze títols, en l’equip amb més copes d’Europa de la Història.
M’ha dit el Pau que el Barça, en els tres darrers anys, ha guanyat 12 dels 15 títols que ha disputat.
M’ha dit el Pau que, més enllà de la quantitat, el que destaca del Barça, és la qualitat dels seus èxits.
M’ha dit el Pau que el Porto ha estat un gran rival, que va saber encaixar la derrota i que va felicitar al Barça quan va acabar el partit.
M’ha dit el Pau que el Porto, malgrat acabar amb 9 jugadors, va ser un equip net que va voler, en tot moment, jugar a futbol.
M’ha dit el Pau que el Barça està en el bon camí i té molt marge de millora.
M’ha dit el Pau que aquest Barça no té sostre i que no el mou una altra cosa que no sigui la màgia del futbol i fer feliç a la gent.
M’ha dit el Pau que aquesta nit farà cinema al terrat, que porti unes cerveses i veure'm Psicosis amb la incommensurable Janet Leigh.
divendres, 26 d’agost del 2011
Hitlerisme, Stalinisme, Mourinhisme
Si no fos perquè és patètica, l’ involució patida per Mourinho seria un interessant estudi per a la ciència. Un experiment d’incalculable valor psiquiàtric per aprofundir en la comprensió dels efectes patològics d’una alteració mental. De com, una profunda psicosis, afecta la conducta humana fins a extrems inimaginables i la fa irreconeixible. I també, i encara més extraordinari, els efectes col•laterals que, aquesta conducta, té sobre el seu entorn més pròxim. Què una persona, mentalment inestable i malalta, toqui campanes, no és, ni hauria de ser, un fet rellevant, però que aquest repicar de campanes provoqui tanta assistència a missa (aquelarre, en aquest cas), no deixa de ser un fet, si més no, sorprenent. Què una conducta embogida desperti un sentiment tan visceral d’autodestrucció col•lectiva i degeneri en un seguiment fonamentalista, histèric i irracional, no entra dins el paràmetres de la lògica pura. Amb tot això, no em puc treure del cap una inquietant sensació de dejà vue que em transporta a altres moments de la història recent, on personatges, aparentment normals, i davant la passivitat i complicitat dels seus conciutadans, van desenvolupar una psicopatia de tal magnitud que va portar a la humanitat a un veritable, lamentable i tràgic desastre. La història s’ha fet per aprendre’n, però, per estranyes raons (o desraons) ens entossudim a ignorar-la i, en conseqüència, a repetir-la.
Si no fos perquè és patètica, l’ involució patida per Mourinho seria un interessant estudi per a la ciència. Un experiment d’incalculable valor psiquiàtric per aprofundir en la comprensió dels efectes patològics d’una alteració mental. De com, una profunda psicosis, afecta la conducta humana fins a extrems inimaginables i la fa irreconeixible. I també, i encara més extraordinari, els efectes col•laterals que, aquesta conducta, té sobre el seu entorn més pròxim. Què una persona, mentalment inestable i malalta, toqui campanes, no és, ni hauria de ser, un fet rellevant, però que aquest repicar de campanes provoqui tanta assistència a missa (aquelarre, en aquest cas), no deixa de ser un fet, si més no, sorprenent. Què una conducta embogida desperti un sentiment tan visceral d’autodestrucció col•lectiva i degeneri en un seguiment fonamentalista, histèric i irracional, no entra dins el paràmetres de la lògica pura. Amb tot això, no em puc treure del cap una inquietant sensació de dejà vue que em transporta a altres moments de la història recent, on personatges, aparentment normals, i davant la passivitat i complicitat dels seus conciutadans, van desenvolupar una psicopatia de tal magnitud que va portar a la humanitat a un veritable, lamentable i tràgic desastre. La història s’ha fet per aprendre’n, però, per estranyes raons (o desraons) ens entossudim a ignorar-la i, en conseqüència, a repetir-la.
dijous, 25 d’agost del 2011
Un disc dur de capacitat infinita
El senyor Google ha canviat, entre moltes altres coses, la nostra manera de processar la memòria. Fins fa relativament poc, l’única manera d’aprendre i recordar les coses que apreníem era guardar-les a la memòria. El nostre cervell, a manera de disc dur, feia aquesta imprescindible funció. De la nostra capacitat per guardar ordenadament la informació en depenia, sovint, el nostre progrés i la conseqüent adaptació al medi. L’arribada del senyor Google ho ha canviat tot. Ara disposem d’un disc dur extern on poder emmagatzemar tota la informació que necessitem, inclús la que no necessitem, i utilitzar-la quan ens calgui. Ja no cal, més enllà dels aprenentatges bàsics i/o motrius, sobrecarregar el cervell amb tones d’informació que alenteixi els nostres processos mentals i la nostra resposta davant qualsevol eventualitat. Ja no ens cal tenir la informació, només saber el lloc on anar a trobar-la.
El senyor Google ha canviat, entre moltes altres coses, la nostra manera de processar la memòria. Fins fa relativament poc, l’única manera d’aprendre i recordar les coses que apreníem era guardar-les a la memòria. El nostre cervell, a manera de disc dur, feia aquesta imprescindible funció. De la nostra capacitat per guardar ordenadament la informació en depenia, sovint, el nostre progrés i la conseqüent adaptació al medi. L’arribada del senyor Google ho ha canviat tot. Ara disposem d’un disc dur extern on poder emmagatzemar tota la informació que necessitem, inclús la que no necessitem, i utilitzar-la quan ens calgui. Ja no cal, més enllà dels aprenentatges bàsics i/o motrius, sobrecarregar el cervell amb tones d’informació que alenteixi els nostres processos mentals i la nostra resposta davant qualsevol eventualitat. Ja no ens cal tenir la informació, només saber el lloc on anar a trobar-la.
dimecres, 24 d’agost del 2011
Planetari
La NASA acaba d’enviar una sonda a Júpiter per mirar d’esbrinar l’origen de la seva font energètica. Dins del mateix projecte, s’ha pogut saber, de fonts fidedignes, que en els propers cinc anys es volen enviar noves sondes als “altres planetes” de la ciutat: Martinenc, Sant Andreu, Sants, Muntanyesa, Poble Sec...El projecte, anomenat Neurona, pretén establir la relació genètica entre ells, si tenen llum pròpia o es tracta de llum reflectida i sobre tot, i més important, la possibilitat de trobar vida intel•ligent en algun d’ells. O, en el millor dels casos, si l’ha hagut alguna vegada o si es poden crear les condicions perquè algun dia es desenvolupi.
La NASA acaba d’enviar una sonda a Júpiter per mirar d’esbrinar l’origen de la seva font energètica. Dins del mateix projecte, s’ha pogut saber, de fonts fidedignes, que en els propers cinc anys es volen enviar noves sondes als “altres planetes” de la ciutat: Martinenc, Sant Andreu, Sants, Muntanyesa, Poble Sec...El projecte, anomenat Neurona, pretén establir la relació genètica entre ells, si tenen llum pròpia o es tracta de llum reflectida i sobre tot, i més important, la possibilitat de trobar vida intel•ligent en algun d’ells. O, en el millor dels casos, si l’ha hagut alguna vegada o si es poden crear les condicions perquè algun dia es desenvolupi.
dimarts, 23 d’agost del 2011
Mentre s'acosta la nit
Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Des d'amples indrets d'oblit
venen cares estimades,
mirades que m'han mirat,
les boques que m'han parlat,
les veus que m'acompanyaven.
Aquells peus que m'ensenyaren
a estar dret i caminar,
i les mans que em protegien
agafant les meues mans
i els braços que m'abraçaven.
Quina dolçor intangible
habitava al meu voltant.
Com m'he sentit estimat,
com m'he sentit estimat.
Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit.
Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit.
Raimon
Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Des d'amples indrets d'oblit
venen cares estimades,
mirades que m'han mirat,
les boques que m'han parlat,
les veus que m'acompanyaven.
Aquells peus que m'ensenyaren
a estar dret i caminar,
i les mans que em protegien
agafant les meues mans
i els braços que m'abraçaven.
Quina dolçor intangible
habitava al meu voltant.
Com m'he sentit estimat,
com m'he sentit estimat.
Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit.
Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit.
Raimon
dilluns, 22 d’agost del 2011
Un PIRMI que no ajuda
Sense voler posar un sol pedaç al PIRMI, i avalant la seva necessitat, voldria poder entendre perquè aquesta prestació és dóna a canvi de no fer res. Si el conjunt de la societat, solidàriament, fa un gran esforç per ajudar als més necessitats, aquests haurien de poder retornar aquesta prestació amb treball social. Perquè no han de poder exercir una activitat per a la col•lectivitat totes aquelles persones que reben, de la mateixa col•lectivitat, una remuneració econòmica? En base al que cobrin i, sempre des d’un tracte just, podrien ocupar-se en tasques socials que millorarien la seva autoestima i contribuirien decisivament en una millora del funcionament comunitari. Pagar per estar-se a casa és un mal negoci per al conjunt de la societat però, també, i més important, perquè genera un aïllament de les persones en borses marginals que són molt difícils de rescatar i reconduir.
Sense voler posar un sol pedaç al PIRMI, i avalant la seva necessitat, voldria poder entendre perquè aquesta prestació és dóna a canvi de no fer res. Si el conjunt de la societat, solidàriament, fa un gran esforç per ajudar als més necessitats, aquests haurien de poder retornar aquesta prestació amb treball social. Perquè no han de poder exercir una activitat per a la col•lectivitat totes aquelles persones que reben, de la mateixa col•lectivitat, una remuneració econòmica? En base al que cobrin i, sempre des d’un tracte just, podrien ocupar-se en tasques socials que millorarien la seva autoestima i contribuirien decisivament en una millora del funcionament comunitari. Pagar per estar-se a casa és un mal negoci per al conjunt de la societat però, també, i més important, perquè genera un aïllament de les persones en borses marginals que són molt difícils de rescatar i reconduir.
diumenge, 21 d’agost del 2011
Un panorama molt negre
Em descol•loca la ingenuïtat de Juana Martínez, regidora de PxC a Salt. La càndida Juana ha dimitit del seu càrrec per la pressió, diu, del seu partit. PxC, segons l’ara ex regidora, l’ha obligat a plegar perquè el seu company és negre. Algú li hauria d’haver explicat a la bona de la Juana en quina mena de partit es ficava. Que no es va llegir el programari? Un, amb tots els respectes, no es pot ficar a la boca del llop i pretendre que no et mossegui. Ara, l’ ofesa Juana, vol denunciar al seu ex partit per vexacions i tortura psicològica. Un partit que ella, i molts altres com ella, han promocionat, avalat i encimbellat. En el pecat està la penitència i ens hauríem d’acostumar a no ser tan irresponsables. Pensar els nostres moviments i les conseqüències de les nostres decisions.
Em descol•loca la ingenuïtat de Juana Martínez, regidora de PxC a Salt. La càndida Juana ha dimitit del seu càrrec per la pressió, diu, del seu partit. PxC, segons l’ara ex regidora, l’ha obligat a plegar perquè el seu company és negre. Algú li hauria d’haver explicat a la bona de la Juana en quina mena de partit es ficava. Que no es va llegir el programari? Un, amb tots els respectes, no es pot ficar a la boca del llop i pretendre que no et mossegui. Ara, l’ ofesa Juana, vol denunciar al seu ex partit per vexacions i tortura psicològica. Un partit que ella, i molts altres com ella, han promocionat, avalat i encimbellat. En el pecat està la penitència i ens hauríem d’acostumar a no ser tan irresponsables. Pensar els nostres moviments i les conseqüències de les nostres decisions.
dissabte, 20 d’agost del 2011
El via crucis de TVE
A la vista de l’enèsima perversió de la informació per part de TVE, un es pregunta si aquesta conducta és o no intencionada. Si es tracta d’un error o d’una nova manipulació en tota regla i presa de consciència. Un que no conegui l’essència del subjecte s’ho pot preguntar, però per a tots aquells que conviuen, forçadament, amb l’inefable manera de fer dels mitjans espanyols, la cosa està molt clara i no ofereix cap mena de dubte. TVE no comet errors involuntaris, TVE és, en si mateixa, un monumental error voluntari i tergiversador. TVE no es limita a explicar la realitat del que passa, sinó que en construeix una al servei dels seus propis interessos. Per a TVE, com per a molts altres mitjans espanyols, no és tan important el que passa, sinó la manera com ho explicaran. Formen opinió i creen tendència. Res existeix realment, ni té valor, fins que no passa pel seu sectari filtre. TVE veu al Barça com l’enemic, el principal causant de que el “seu” Madrid no se’n surti. El Barça és l’origen de tots els mals al que cal combatre des de tots els angles i amb totes les armes disponibles. Por lo civil y/o lo criminal. Una televisió pública que és capaç de retransmetre en viu i en directe, sense estalviar-nos ni una sola imatge del Via Crucis del Papa per Madrid, ha de ser capaç, i té l’obligació moral, de mostrar el Via Crucis del Madrid amb totes les seves estacions, passos i caigudes, sense talls, sense el•lipsis, sense flash forward,...Els via crucis sempre acaben al Calvari.
A la vista de l’enèsima perversió de la informació per part de TVE, un es pregunta si aquesta conducta és o no intencionada. Si es tracta d’un error o d’una nova manipulació en tota regla i presa de consciència. Un que no conegui l’essència del subjecte s’ho pot preguntar, però per a tots aquells que conviuen, forçadament, amb l’inefable manera de fer dels mitjans espanyols, la cosa està molt clara i no ofereix cap mena de dubte. TVE no comet errors involuntaris, TVE és, en si mateixa, un monumental error voluntari i tergiversador. TVE no es limita a explicar la realitat del que passa, sinó que en construeix una al servei dels seus propis interessos. Per a TVE, com per a molts altres mitjans espanyols, no és tan important el que passa, sinó la manera com ho explicaran. Formen opinió i creen tendència. Res existeix realment, ni té valor, fins que no passa pel seu sectari filtre. TVE veu al Barça com l’enemic, el principal causant de que el “seu” Madrid no se’n surti. El Barça és l’origen de tots els mals al que cal combatre des de tots els angles i amb totes les armes disponibles. Por lo civil y/o lo criminal. Una televisió pública que és capaç de retransmetre en viu i en directe, sense estalviar-nos ni una sola imatge del Via Crucis del Papa per Madrid, ha de ser capaç, i té l’obligació moral, de mostrar el Via Crucis del Madrid amb totes les seves estacions, passos i caigudes, sense talls, sense el•lipsis, sense flash forward,...Els via crucis sempre acaben al Calvari.
divendres, 19 d’agost del 2011
Aparentment semblants, radicalment diferents
fantasia:
Creació fictícia, imatge il•lusòria, noció quimèrica
imaginació:
Facultat de formar imatges o continguts mentals que deriven de la percepció sensible
Atenent a l’arrel de les definicions, està clar qui, entre tu i jo, té imaginació i qui és pura fantasia.
fantasia:
Creació fictícia, imatge il•lusòria, noció quimèrica
imaginació:
Facultat de formar imatges o continguts mentals que deriven de la percepció sensible
Atenent a l’arrel de les definicions, està clar qui, entre tu i jo, té imaginació i qui és pura fantasia.
Messi beaucoup
Per no tenir ni l’educació, ni el respecte, ni l’esportivitat amb el rival que us ha vençut i mostrar-vos tal com sou. Messi beaucoup.
Per un trasbalsat Marcelo que dóna, a la seva criminal manera, la benvinguda a Cesc al futbol espanyol. Messi beaucoup.
Per un Madrid físic que es rendeix davant un Barça intel•ligent. Messi beaucoup.
Per la turca que porten Khedira i Ozil perseguint als jugadors del Barça com si fossin kurds. Messi beaucoup.
Per un portuguès psicòtic que dinamita, des de dins, amb claca i amb impunitat, la selecció espanyola de futbol. Messi beaucoup.
Per un Pepe que es converteix, per mèrits propis, en el vaixell insígnia dels valors del Madrid. Messi beaucoup.
Per un Mourinho que entra de ple a l’era digital. Que s’equivoca d’ull i que cada cop ho veu menys clar. Messi beaucoup.
Per seguir perdent els papers i quedar-se’n sense per continuar escrivint. Messi beaucoup.
Pel discurs repetitiu, esperpèntic i al•lucinant que ha acabat per descentrar fins i tot al porter i l’ha tret, definitivament, de les seves casillas. Messi beaucoup.
Per un tal Xabi Alonso que apuntava cap a jugador de futbol, en altre temps, i que ara només apunta cap a les cames i els turmells. Messi beaucoup.
Per un descerebrat Sergio Ramos que s’ha entossudit a demostrar-nos, amb tota generositat de detalls, que no cal ser persona per jugar al Madrid. Messi beaucoup.
Per un suïcida Florentimo Perez que s’ha convertit en una veritable estafa, aixoplugant el Madrid més insostenible i fraudulent de la Història. Messi beaucoup.
Per la justícia esportiva que fa que sempre guanyin els bons. Messi beaucoup.
Per la visita del Papa a Madrid quan tothom sap que 10 viu a Barcelona. Messi beaucoup.
Per un trasbalsat Marcelo que dóna, a la seva criminal manera, la benvinguda a Cesc al futbol espanyol. Messi beaucoup.
Per un Madrid físic que es rendeix davant un Barça intel•ligent. Messi beaucoup.
Per la turca que porten Khedira i Ozil perseguint als jugadors del Barça com si fossin kurds. Messi beaucoup.
Per un portuguès psicòtic que dinamita, des de dins, amb claca i amb impunitat, la selecció espanyola de futbol. Messi beaucoup.
Per un Pepe que es converteix, per mèrits propis, en el vaixell insígnia dels valors del Madrid. Messi beaucoup.
Per un Mourinho que entra de ple a l’era digital. Que s’equivoca d’ull i que cada cop ho veu menys clar. Messi beaucoup.
Per seguir perdent els papers i quedar-se’n sense per continuar escrivint. Messi beaucoup.
Pel discurs repetitiu, esperpèntic i al•lucinant que ha acabat per descentrar fins i tot al porter i l’ha tret, definitivament, de les seves casillas. Messi beaucoup.
Per un tal Xabi Alonso que apuntava cap a jugador de futbol, en altre temps, i que ara només apunta cap a les cames i els turmells. Messi beaucoup.
Per un descerebrat Sergio Ramos que s’ha entossudit a demostrar-nos, amb tota generositat de detalls, que no cal ser persona per jugar al Madrid. Messi beaucoup.
Per un suïcida Florentimo Perez que s’ha convertit en una veritable estafa, aixoplugant el Madrid més insostenible i fraudulent de la Història. Messi beaucoup.
Per la justícia esportiva que fa que sempre guanyin els bons. Messi beaucoup.
Per la visita del Papa a Madrid quan tothom sap que 10 viu a Barcelona. Messi beaucoup.
dijous, 18 d’agost del 2011
El dit a l’ull
Donant per fet (objectivament contrastat) que Mourinho està malalt, he de reconèixer que, en poc més d’un any, s’ha convertit en el meu malalt favorit. Poc em pensava (i no soc l’únic) que el malcarat portuguès aconseguís tant en tan poc temps. En qüestió de mesos ha girat el mitjó d’una manera tan obvia i evident que el Madrid trigarà dècades en regenerar-se. Qui ens havia de dir que l’equip blanc seria capaç de, en una sola Temporada, escriure una de les pàgines més negres de la història del futbol? Qui, sinó en Mourinho, podia aconseguir transformar teòrics futbolistes en autòmats destralers amb un barroer, però efectiu, rentat de cervell? Quin altre, suposadament entrenador, hauria estat capaç de convertir el Madrid en la riota del món i fer de l’equip messietari una taca vergonyant que no marxarà ni amb aigua calenta? Qui, sinó en Mourinho, hagués pogut aconseguir que el Madrid perdés el favor del públic, exhibint una imatge lamentable, antipàtica i prepotent? Qui, sinó el patètic portuguès, hagués estat capaç de, en només, insisteix-ho, en només una sola Temporada, d’aconseguir que el Madrid perdés el respecte d’institucions, federacions, comitès, col•legis professionals, consorcis i demés estaments de gestió i direcció, amb la seva actitud patibulària, busca-raons i mentidera? Qui, sinó el Déu del fang, hagués pogut convertir el Madrid en un equip de mentalitat petita, irrespectuós, rondinaire i ploraner, lluny, molt lluny del tarannà que se li suposava? Qui, sinó el mal educat portuguès, hagués pogut aconseguir generar tant de seguidisme despersonalitzat a les files del Madrid negant, insistentment, l’objectivitat, la raó i el sentit comú? I qui, finalment, hagués pogut aconseguir quelcom que fa poc semblava impossible i que alguns desitjàvem vivament: acabar d’una vegada per totes amb la selecció espanyola de futbol? Mourinho és, en definitiva, un quintacolumnista aplicat que està aconseguint desestabilitzar i desacreditar des de dins el que no s’ha pogut aconseguir mai des de fora. El dit a la nafra? No. Més aviat, el dit a l’ull. M’encanta.
Donant per fet (objectivament contrastat) que Mourinho està malalt, he de reconèixer que, en poc més d’un any, s’ha convertit en el meu malalt favorit. Poc em pensava (i no soc l’únic) que el malcarat portuguès aconseguís tant en tan poc temps. En qüestió de mesos ha girat el mitjó d’una manera tan obvia i evident que el Madrid trigarà dècades en regenerar-se. Qui ens havia de dir que l’equip blanc seria capaç de, en una sola Temporada, escriure una de les pàgines més negres de la història del futbol? Qui, sinó en Mourinho, podia aconseguir transformar teòrics futbolistes en autòmats destralers amb un barroer, però efectiu, rentat de cervell? Quin altre, suposadament entrenador, hauria estat capaç de convertir el Madrid en la riota del món i fer de l’equip messietari una taca vergonyant que no marxarà ni amb aigua calenta? Qui, sinó en Mourinho, hagués pogut aconseguir que el Madrid perdés el favor del públic, exhibint una imatge lamentable, antipàtica i prepotent? Qui, sinó el patètic portuguès, hagués estat capaç de, en només, insisteix-ho, en només una sola Temporada, d’aconseguir que el Madrid perdés el respecte d’institucions, federacions, comitès, col•legis professionals, consorcis i demés estaments de gestió i direcció, amb la seva actitud patibulària, busca-raons i mentidera? Qui, sinó el Déu del fang, hagués pogut convertir el Madrid en un equip de mentalitat petita, irrespectuós, rondinaire i ploraner, lluny, molt lluny del tarannà que se li suposava? Qui, sinó el mal educat portuguès, hagués pogut aconseguir generar tant de seguidisme despersonalitzat a les files del Madrid negant, insistentment, l’objectivitat, la raó i el sentit comú? I qui, finalment, hagués pogut aconseguir quelcom que fa poc semblava impossible i que alguns desitjàvem vivament: acabar d’una vegada per totes amb la selecció espanyola de futbol? Mourinho és, en definitiva, un quintacolumnista aplicat que està aconseguint desestabilitzar i desacreditar des de dins el que no s’ha pogut aconseguir mai des de fora. El dit a la nafra? No. Més aviat, el dit a l’ull. M’encanta.
dimecres, 17 d’agost del 2011
Punts de vista
(visita a l’oculista)
Es critica, des d’alguns sectors integristes relacionats directament amb el suposat futbol modest, la poca seriositat amb la que s’han pres la Copa Catalunya tant l’Espanyol com el Barça. Si bé és cert, que a la final l’equip de Cornellà-El Prat només va alinear de sortida a 4 jugadors del Primer equip, a la semifinal, en canvi, hi va competir amb la totalitat dels jugadors disponibles. No el Barça que, condicionat pel calendari, els “bolos” i les convocatòries de seleccions, es va haver de presentar sense cap jugador del Primer Equip. Malgrat aquest handicap determinant, cap dels dos clubs ha volgut renunciar a la seva participació i han presentat els millors equips disponibles per no desacreditar la competició. Què, en tots dos casos els equips no eren els que tothom esperava i voldria veure? D’acord. Però qui fa el que pot no està obligat a més. Cadascú se sap les seves coses i ha de conviure amb les pròpies interioritats. No és de rebut criticar postures que no es comprenen i sobre les que no es tenen suficients elements de judici. En el mateix futbol modest hem tingut, no fa gaire, el cas del CE Europa que va renunciar a la disputa del torneig dels històrics per manca d’agenda i a ningú li ha semblat malament. Perquè no va acudir amb els juvenils o amb jugadors que habitualment no són titulars? Barça i Espanyol van participar amb el que tenien, però com a mínim van participar. Altres, ni això. Cadascú, al seu nivell, pren les decisions que li convé. I el que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.
(visita a l’oculista)
Es critica, des d’alguns sectors integristes relacionats directament amb el suposat futbol modest, la poca seriositat amb la que s’han pres la Copa Catalunya tant l’Espanyol com el Barça. Si bé és cert, que a la final l’equip de Cornellà-El Prat només va alinear de sortida a 4 jugadors del Primer equip, a la semifinal, en canvi, hi va competir amb la totalitat dels jugadors disponibles. No el Barça que, condicionat pel calendari, els “bolos” i les convocatòries de seleccions, es va haver de presentar sense cap jugador del Primer Equip. Malgrat aquest handicap determinant, cap dels dos clubs ha volgut renunciar a la seva participació i han presentat els millors equips disponibles per no desacreditar la competició. Què, en tots dos casos els equips no eren els que tothom esperava i voldria veure? D’acord. Però qui fa el que pot no està obligat a més. Cadascú se sap les seves coses i ha de conviure amb les pròpies interioritats. No és de rebut criticar postures que no es comprenen i sobre les que no es tenen suficients elements de judici. En el mateix futbol modest hem tingut, no fa gaire, el cas del CE Europa que va renunciar a la disputa del torneig dels històrics per manca d’agenda i a ningú li ha semblat malament. Perquè no va acudir amb els juvenils o amb jugadors que habitualment no són titulars? Barça i Espanyol van participar amb el que tenien, però com a mínim van participar. Altres, ni això. Cadascú, al seu nivell, pren les decisions que li convé. I el que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.
dimarts, 16 d’agost del 2011
Un viatge al•lucinant
La gent normal, quan viatja, ho fa amb el producte del seu esforç, amb el que guanya treballant. La gent quan viatja ha de triar curosament el lloc per ajustar-lo al seu, sovint, minso pressupost. La gent no viatja sempre on vol ni tantes vegades com vol. El viatge acostuma a comportar una contenció econòmica durant la resta de l’any i un acurat estalvi. Això és el que li passa a la gent normal, però el Papa de Broma, perdó de Roma, no és normal. No té els problemes de la resta de mortals. Viatja on vol, com vol i quan vol, sense reparar en despeses: ell no paga mai. Tot inclòs i a càrrec de l’amfitrió de torn que es desviu i esgota les seves reserves monetàries per a satisfer els capricis de la Santa Mare Església i guanyar-se, si cap, el paradís celestial. El Papa viatja a Espanya en temps de crisi i això serà pagat pel govern de l’Estat, un govern que haurà d’explicar molt bé a tots els treballadors públics on va a parar la rebaixa del 10% en els seus sous que han patit el darrer any. Un Govern que haurà d’explicar el perquè de tantes retallades socials per contenir la despesa i s’ho gasta en un viatge de luxe totalment prescindible, abusiu i lamentable. Un hurra pel Papa i la seva sensibilitat i el Govern que li dóna corda.
La gent normal, quan viatja, ho fa amb el producte del seu esforç, amb el que guanya treballant. La gent quan viatja ha de triar curosament el lloc per ajustar-lo al seu, sovint, minso pressupost. La gent no viatja sempre on vol ni tantes vegades com vol. El viatge acostuma a comportar una contenció econòmica durant la resta de l’any i un acurat estalvi. Això és el que li passa a la gent normal, però el Papa de Broma, perdó de Roma, no és normal. No té els problemes de la resta de mortals. Viatja on vol, com vol i quan vol, sense reparar en despeses: ell no paga mai. Tot inclòs i a càrrec de l’amfitrió de torn que es desviu i esgota les seves reserves monetàries per a satisfer els capricis de la Santa Mare Església i guanyar-se, si cap, el paradís celestial. El Papa viatja a Espanya en temps de crisi i això serà pagat pel govern de l’Estat, un govern que haurà d’explicar molt bé a tots els treballadors públics on va a parar la rebaixa del 10% en els seus sous que han patit el darrer any. Un Govern que haurà d’explicar el perquè de tantes retallades socials per contenir la despesa i s’ho gasta en un viatge de luxe totalment prescindible, abusiu i lamentable. Un hurra pel Papa i la seva sensibilitat i el Govern que li dóna corda.
dilluns, 15 d’agost del 2011
Callejón sin salida
El Madrid segueix ancorat en el joc brut de la passada temporada. Un joc maldestre basat en una extrema agressivitat al llindar de la violència. El Madrid s’ha entossudit, mitjançant la rudesa, en amagar les possibles virtuts que se li pressuposen, per a deixar al descobert totes les seves vergonyes. El Madrid es va voler aprofitar d’un Barça de pre-temporada amb el mateix mètode que els ha portat a ser un dels equips més bruts del panorama actual: 26 faltes, 12 de targeta groga, contra 13 del seu oponent, no deixen lloc al dubte i és un fet objectivament incontestable. Tot segueix igual: consigna agressiva, jugadors violents i tècnics ploramiques, defineixen i expliquen el Madrid més penós de la Història. Amb més hores d’entrenament a les seves cames, amb més preparació col•lectiva i amb més rodatge, van ser incapaços de doblegar un Barça que, molt limitat, va saber suplir la seva falta de forma amb una proposta futbolística a les antípodes del seu rival. Mentre el Madrid es dedica a maltractar el futbol (i als jugadors del Barça en particular) el Barça l’estima. Curts o llargs de preparació, el Barça és sempre respectuós amb el futbol i ahir, el futbol, li va voler retornar l’afecte. Quan l’objectiu principal és la pilota, el futbol flueix, quan l’objectiu principal són les cames rivals, el futbol s’encalla i s’entra, sense solució, en un callejón sin salida.
diumenge, 14 d’agost del 2011
El monstre de Frankenstein
A Londres estan revoltats. A Paris ho van estar ara fa tres anys. Circumstàncies similars, perfils similars, àmbits similars, actituds similars, violència similar, perplexitat similar,…Casualitat o no, el cert és que la cosa s’assembla massa per poder quedar en una simple anècdota. No es pot considerar, si no és caient en l’error, com un fet aïllat o puntual. Hi ha massa coincidències i massa elements en comú per a no ser contemplats des de la mateixa perspectiva. Diuen els experts que no es tracta d’un descontentament, d’una revolta amb base social o política. Que no els mou la reivindicació i/o el voler canviar les coses. Diuen els experts que es tracta de simple i pura delinqüència. De violència gratuïta sense cap rerefons argumental. Doncs encara m’ho poseu pitjor. Què s’ha fet malament perquè hi hagi aquestes importants i nombroses borses d’agressivitat? Què s’ha fet o què no s’ha fet perquè es generin tants delinqüents en una societat teòricament avançada? Si la gent que protesta no ho fa per millorar el seu nivell de vida. Si la gent que protesta no ho fa per reivindicar un futur més solvent i satisfactori. Si la gent que protesta només ho fa per donar sortida a la violència i delinqueix sense arguments, estem creant monstres. I els monstres, objectivament, s’assemblen molt als seus creadors.
A Londres estan revoltats. A Paris ho van estar ara fa tres anys. Circumstàncies similars, perfils similars, àmbits similars, actituds similars, violència similar, perplexitat similar,…Casualitat o no, el cert és que la cosa s’assembla massa per poder quedar en una simple anècdota. No es pot considerar, si no és caient en l’error, com un fet aïllat o puntual. Hi ha massa coincidències i massa elements en comú per a no ser contemplats des de la mateixa perspectiva. Diuen els experts que no es tracta d’un descontentament, d’una revolta amb base social o política. Que no els mou la reivindicació i/o el voler canviar les coses. Diuen els experts que es tracta de simple i pura delinqüència. De violència gratuïta sense cap rerefons argumental. Doncs encara m’ho poseu pitjor. Què s’ha fet malament perquè hi hagi aquestes importants i nombroses borses d’agressivitat? Què s’ha fet o què no s’ha fet perquè es generin tants delinqüents en una societat teòricament avançada? Si la gent que protesta no ho fa per millorar el seu nivell de vida. Si la gent que protesta no ho fa per reivindicar un futur més solvent i satisfactori. Si la gent que protesta només ho fa per donar sortida a la violència i delinqueix sense arguments, estem creant monstres. I els monstres, objectivament, s’assemblen molt als seus creadors.
dissabte, 13 d’agost del 2011
El Papa i la mare que els va parir
El Madrid ha trobat, finalment, el fitxatge clau de l’estiu: Benet XVI (16). Per contrarestar les incorporacions del Barça: Alexis i Cesc, el Madrid s’ha inclinat (mai millor dit) per la mediació divina. El representat de Déu a la terra ha estat cridat per a ser l’antídot contra un equip celestial. A la vista dels pobres resultats aconseguits fins el moment i donada la inoperància de l’estratègia del “acoso y derribo” practicada pels merengues, la direcció del club, amb bon criteri, s’ha decidit per reclutar les forces sobrenaturals. El Papa ha de ser, si Déu vol, el millor aliat per a un Madrid desesperat que des de fa temps no aconsegueix sortir del seu particular infern. El Papa ha estat el primer reforç amb ascendència sobrenatural, però no es descarta que sigui l’últim. S’està valorant, seriosament, la incorporació de la Mama. Preguntat Mourinho sobre el cas, ha comentat: si la mama bé, que vingui. Al final Maradona, des de la seva clarividència, tindrà raó: que la sigan mamando.
El Madrid ha trobat, finalment, el fitxatge clau de l’estiu: Benet XVI (16). Per contrarestar les incorporacions del Barça: Alexis i Cesc, el Madrid s’ha inclinat (mai millor dit) per la mediació divina. El representat de Déu a la terra ha estat cridat per a ser l’antídot contra un equip celestial. A la vista dels pobres resultats aconseguits fins el moment i donada la inoperància de l’estratègia del “acoso y derribo” practicada pels merengues, la direcció del club, amb bon criteri, s’ha decidit per reclutar les forces sobrenaturals. El Papa ha de ser, si Déu vol, el millor aliat per a un Madrid desesperat que des de fa temps no aconsegueix sortir del seu particular infern. El Papa ha estat el primer reforç amb ascendència sobrenatural, però no es descarta que sigui l’últim. S’està valorant, seriosament, la incorporació de la Mama. Preguntat Mourinho sobre el cas, ha comentat: si la mama bé, que vingui. Al final Maradona, des de la seva clarividència, tindrà raó: que la sigan mamando.
divendres, 12 d’agost del 2011
Maldito Barcelona
Hemos aprendido a admirarlo, a esperar sus partidos casi más que los de nuestros propios clubes. Vivimos elogiándolo, hablando de sus jugadores, de su escuela, de su fútbol, de su filosofía. El Barcelona nos invade en la cotidianeidad, se nos mete en nuestra vida diaria con la misma pasmosa parsimonia con la que demuele al Man Utd en la final de una Champions League o le mete cinco al Real Madrid de Mourinho en una visita guiada por el Camp Nou. Ni nos damos cuenta, pero de repente tenemos a Xavi en nuestro living y a Iniesta picando al vacío en nuestro patio. Ese equipo vive con nosotros. Se retroalimenta a partir de nuestro interés por él.
En facebook debemos elegir que el Barcelona “nos gusta” sólo porque no podemos elegir que nos encanta, que nos enamora, que nos hace suspirar de una manera estrepitosa. Es el amor por el fútbol, hoy simplificado en un amor por el Barça. Porque una cosa y la otra son lo mismo.
En la edición de este mes de El Gráfico, reflejamos las virtudes de este Barça, su dominio aún inacabado de una liga y un continente, su legado para el fútbol mundial en todos los estratos posibles. Es uno de los mejores equipos de todos los tiempos, porque a veces es difícil ser terminante y afirmar lo que en realidad no admite discusión: que es el mejor de siempre.
Festejamos cuando nos enteramos que La Masía había abierto una sucursal en Argentina. Llévense a nuestros talentos, transfórmenlos en fotocopias de Messi, por favor. Nosotros ya no sabemos cómo hacerlo. Ni en Argentina, donde los juveniles dan pena, pero tampoco en México, Brasil o Venezuela. Jugamos a otra cosa.
En México, la camiseta azulgrana se vende más que la del Atlante; quizás también en Argentina más que la de San Lorenzo o en Italia más que la del Genoa y el Bologna juntos. No nos hacen falta los números de ventas. Las vemos por la calle, con total naturalidad. Las vemos en las playas, donde ya les hacen frente a las del fútbol local, con un crecimiento sostenido que se repite en Mar del Plata, en Dakar o en Phuket. Y cuando no son las blaugranas, están las otras, esa paleta monocromática que incluye anaranjadas, amarillas flúo, gris o verde agua. Son todas del Barça. Un equipo al que lo único que le queda por conseguir es la independencia de Catalunya. El resto, lo ha hecho todo.
¿Pero saben qué? Quizás haya llegado seriamente la hora de empezar a odiar al Barcelona. Sí, acaso sea una propuesta demasiado arriesgada; si se quiere, incluso tirana, pero no se me ocurre nada mejor que hacer con este equipo que se transformó en un castigo para todos. Con la lógica excepción de sus propios hinchas, cabe preguntarnos: ¿No estábamos todos mejor hasta antes de sufrir el efecto Barcelona? Porque también está el Lado B, lo que nos hace sufrir a nosotros, los consumidores de su fútbol, y a sus propios actores. Indirectamente, el Barcelona carga de forma negativa todo lo que toca. Messi no es en Argentina el extraterrestre de más de un gol por partido. Ni de enganche ni de wing, tampoco de centrodelantero. Le falta el resto de su equipo para serlo. Y entonces, se desespera. Y sus hinchas se desesperan con él, por él. No sé qué pensarán los aficionados del Barcelona. Quizás hasta sufran ellos también, a la distancia, por las incontigencias de su niño mimado.
Pero el efecto Barça no termina con el mejor del mundo, al contrario, empieza con él. O acaso nos olvidamos de lo que han criticado a España en el Mundial, por no haber sido el Barcelona. La derrota contra Suiza en el primer partido, el posible desastre ante Paraguay, la sucesión de cerrados 1-0 y su falta de cambio de ritmo hicieron sufrir a Xavi, Iniesta y compañía. Ellos no tenían a Messi. Y España no podía ser como el Barcelona. Sólo el título mundial pudo cubrir los gastos ocasionados en el trayecto. Trayecto como el que cubre Dani Alves en todos los partidos del Barcelona: ¿es un wing? ¿es un lateral? ¿Es un avión? No, es un brasileño que cuando se pone la de verdeamarelha, también se desespera. La pelota no le llega igual. Las coberturas de sus compañeros no son las mismas. Tampoco el pressing alto o las devoluciones al vacío. Y entonces, lo vemos ante Venezuela y el twitter explota con mensajes tipo: ¿Pero es este el mismo Dani Alves que juega en el Barcelona? Y la respuesta, como de costumbre, es que no, que esa es una copia borroneada de Alves.
El modelo del Barcelona admite la destrucción de sus piezas cuando no están sometidas a su escudo galáctico (¿se permite usar ese término en un texto queno sea sobre el Real Madrid?), pero también contempla la sanación automática al regresar a casa. O cuántas veces pensamos en que el Messi que les devolvíamos, devastado por las críticas y actuaciones indolentes de las Eliminatorias o el Mundial, sería como una especie de virus informático en el sistema operativo del mejor equipo del mundo. Lo hemos pensado nosotros, lo han pensado en la selección española, en la brasileña o en la camerunesa (Eto’o no pateando aquel penal con Camerún ante Egipto, por ejemplo). “Uy, ahora después de esto, el Barcelona no será igual”. Y sin embargo no, allí siguen, dando cátedra como si nada hubiera pasado, con la moral alta, la cabeza levantada y la pelota pegada al pie.
Guardiola aún no ha decidido irse porque sabe que si cruza esa puerta, comenzará su declive. Podrá ganar títulos en 7 ligas distintas, pero siempre, siempre, le endilgarán cuánto le falta para que su Milan, o su Bayern Munich, o su Manchester United o su Dynamo de Kiev jueguen como aquel Barcelona. Como este Barcelona, que ahora también exporta su know-how. Y ahí va la Roma, decidida entonces a que el técnico del Barcelona B, Luis Enrique, se transforme en el Guardiola de la Serie A. Fichemos a Luis Enrique, entonces. Traigamos, también, a Bojan Krkic.
Repliquemos el modelo Barça. Fracasemos estrepitosamente. No lo lograrán. Nadielo hará.
Y así podríamos seguir, con todos y cada uno de sus integrantes, por separado, convertidos en jugadores mortales, sin los superpoderes que confluyen sólo en un punto del universo, con una camiseta azulgrana y con Guardiola en el banco. Los planetas se alinean sólo en el Camp Nou. El resto es un gran agujero negro que se consume a sí mismo. El Barcelona es el Big Bang. Ni siquiera logramos entenderlo cuando ya cambió de forma y apunta a otra dirección. Estamos a años luz de él y sin embargo nos sentimos tan cerca.
Ahora nos enteramos que mientras todo el mundo intenta imitarlo, sin el menor grado de éxito, Guardiola ya piensa en reformular su módulo y seguir innovando. Sueña con aplicar un 3-4-3 sin perder fidelidad ni resultados. Hoy Pep se sienta a la misma mesa que Steve Jobs. El decide y el mundo corre detrás, para tratar de copiarlo, sin poder hacerlo. Si todo sale bien, a la orquesta catalana se sumará Cesc, quien aprendió la partitura cuando aún no estaba escrita la ópera. Quizás en la próxima temporada, Mascherano nos sorprenda jugando de centrodelantero. O Messi se transforme en el líbero. Y entonces los haremos jugar de lo mismo de este lado del mundo. Y no será lo mismo. Y volveremos a hablar de lo que hacen allá y lo que no hacen acá.
Maldito Barcelona. Nos invade hasta dejarnos insatisfechos con todo lo que antes no habría requerido un juicio tan demoledor. Nos hace creer que el fútbol es simple, que los jugadores pueden ser etéreos, que las defensas más férreas son conos que se derriten durante los partidos.
Maldito Barcelona. Desearía no haberlo visto jugar. Pero después, pienso y digo, no, es imposible desear eso. Como un amor platónico adolescente, se disfruta en el dolor de no tenerlo. De no poder lograrlo. Nunca seremos el Barça.
Maldito Barcelona, cuánto te amo, cuánto te detesto por hacerme sufrir así.
Diario El gráfico - Argentina
Hemos aprendido a admirarlo, a esperar sus partidos casi más que los de nuestros propios clubes. Vivimos elogiándolo, hablando de sus jugadores, de su escuela, de su fútbol, de su filosofía. El Barcelona nos invade en la cotidianeidad, se nos mete en nuestra vida diaria con la misma pasmosa parsimonia con la que demuele al Man Utd en la final de una Champions League o le mete cinco al Real Madrid de Mourinho en una visita guiada por el Camp Nou. Ni nos damos cuenta, pero de repente tenemos a Xavi en nuestro living y a Iniesta picando al vacío en nuestro patio. Ese equipo vive con nosotros. Se retroalimenta a partir de nuestro interés por él.
En facebook debemos elegir que el Barcelona “nos gusta” sólo porque no podemos elegir que nos encanta, que nos enamora, que nos hace suspirar de una manera estrepitosa. Es el amor por el fútbol, hoy simplificado en un amor por el Barça. Porque una cosa y la otra son lo mismo.
En la edición de este mes de El Gráfico, reflejamos las virtudes de este Barça, su dominio aún inacabado de una liga y un continente, su legado para el fútbol mundial en todos los estratos posibles. Es uno de los mejores equipos de todos los tiempos, porque a veces es difícil ser terminante y afirmar lo que en realidad no admite discusión: que es el mejor de siempre.
Festejamos cuando nos enteramos que La Masía había abierto una sucursal en Argentina. Llévense a nuestros talentos, transfórmenlos en fotocopias de Messi, por favor. Nosotros ya no sabemos cómo hacerlo. Ni en Argentina, donde los juveniles dan pena, pero tampoco en México, Brasil o Venezuela. Jugamos a otra cosa.
En México, la camiseta azulgrana se vende más que la del Atlante; quizás también en Argentina más que la de San Lorenzo o en Italia más que la del Genoa y el Bologna juntos. No nos hacen falta los números de ventas. Las vemos por la calle, con total naturalidad. Las vemos en las playas, donde ya les hacen frente a las del fútbol local, con un crecimiento sostenido que se repite en Mar del Plata, en Dakar o en Phuket. Y cuando no son las blaugranas, están las otras, esa paleta monocromática que incluye anaranjadas, amarillas flúo, gris o verde agua. Son todas del Barça. Un equipo al que lo único que le queda por conseguir es la independencia de Catalunya. El resto, lo ha hecho todo.
¿Pero saben qué? Quizás haya llegado seriamente la hora de empezar a odiar al Barcelona. Sí, acaso sea una propuesta demasiado arriesgada; si se quiere, incluso tirana, pero no se me ocurre nada mejor que hacer con este equipo que se transformó en un castigo para todos. Con la lógica excepción de sus propios hinchas, cabe preguntarnos: ¿No estábamos todos mejor hasta antes de sufrir el efecto Barcelona? Porque también está el Lado B, lo que nos hace sufrir a nosotros, los consumidores de su fútbol, y a sus propios actores. Indirectamente, el Barcelona carga de forma negativa todo lo que toca. Messi no es en Argentina el extraterrestre de más de un gol por partido. Ni de enganche ni de wing, tampoco de centrodelantero. Le falta el resto de su equipo para serlo. Y entonces, se desespera. Y sus hinchas se desesperan con él, por él. No sé qué pensarán los aficionados del Barcelona. Quizás hasta sufran ellos también, a la distancia, por las incontigencias de su niño mimado.
Pero el efecto Barça no termina con el mejor del mundo, al contrario, empieza con él. O acaso nos olvidamos de lo que han criticado a España en el Mundial, por no haber sido el Barcelona. La derrota contra Suiza en el primer partido, el posible desastre ante Paraguay, la sucesión de cerrados 1-0 y su falta de cambio de ritmo hicieron sufrir a Xavi, Iniesta y compañía. Ellos no tenían a Messi. Y España no podía ser como el Barcelona. Sólo el título mundial pudo cubrir los gastos ocasionados en el trayecto. Trayecto como el que cubre Dani Alves en todos los partidos del Barcelona: ¿es un wing? ¿es un lateral? ¿Es un avión? No, es un brasileño que cuando se pone la de verdeamarelha, también se desespera. La pelota no le llega igual. Las coberturas de sus compañeros no son las mismas. Tampoco el pressing alto o las devoluciones al vacío. Y entonces, lo vemos ante Venezuela y el twitter explota con mensajes tipo: ¿Pero es este el mismo Dani Alves que juega en el Barcelona? Y la respuesta, como de costumbre, es que no, que esa es una copia borroneada de Alves.
El modelo del Barcelona admite la destrucción de sus piezas cuando no están sometidas a su escudo galáctico (¿se permite usar ese término en un texto queno sea sobre el Real Madrid?), pero también contempla la sanación automática al regresar a casa. O cuántas veces pensamos en que el Messi que les devolvíamos, devastado por las críticas y actuaciones indolentes de las Eliminatorias o el Mundial, sería como una especie de virus informático en el sistema operativo del mejor equipo del mundo. Lo hemos pensado nosotros, lo han pensado en la selección española, en la brasileña o en la camerunesa (Eto’o no pateando aquel penal con Camerún ante Egipto, por ejemplo). “Uy, ahora después de esto, el Barcelona no será igual”. Y sin embargo no, allí siguen, dando cátedra como si nada hubiera pasado, con la moral alta, la cabeza levantada y la pelota pegada al pie.
Guardiola aún no ha decidido irse porque sabe que si cruza esa puerta, comenzará su declive. Podrá ganar títulos en 7 ligas distintas, pero siempre, siempre, le endilgarán cuánto le falta para que su Milan, o su Bayern Munich, o su Manchester United o su Dynamo de Kiev jueguen como aquel Barcelona. Como este Barcelona, que ahora también exporta su know-how. Y ahí va la Roma, decidida entonces a que el técnico del Barcelona B, Luis Enrique, se transforme en el Guardiola de la Serie A. Fichemos a Luis Enrique, entonces. Traigamos, también, a Bojan Krkic.
Repliquemos el modelo Barça. Fracasemos estrepitosamente. No lo lograrán. Nadielo hará.
Y así podríamos seguir, con todos y cada uno de sus integrantes, por separado, convertidos en jugadores mortales, sin los superpoderes que confluyen sólo en un punto del universo, con una camiseta azulgrana y con Guardiola en el banco. Los planetas se alinean sólo en el Camp Nou. El resto es un gran agujero negro que se consume a sí mismo. El Barcelona es el Big Bang. Ni siquiera logramos entenderlo cuando ya cambió de forma y apunta a otra dirección. Estamos a años luz de él y sin embargo nos sentimos tan cerca.
Ahora nos enteramos que mientras todo el mundo intenta imitarlo, sin el menor grado de éxito, Guardiola ya piensa en reformular su módulo y seguir innovando. Sueña con aplicar un 3-4-3 sin perder fidelidad ni resultados. Hoy Pep se sienta a la misma mesa que Steve Jobs. El decide y el mundo corre detrás, para tratar de copiarlo, sin poder hacerlo. Si todo sale bien, a la orquesta catalana se sumará Cesc, quien aprendió la partitura cuando aún no estaba escrita la ópera. Quizás en la próxima temporada, Mascherano nos sorprenda jugando de centrodelantero. O Messi se transforme en el líbero. Y entonces los haremos jugar de lo mismo de este lado del mundo. Y no será lo mismo. Y volveremos a hablar de lo que hacen allá y lo que no hacen acá.
Maldito Barcelona. Nos invade hasta dejarnos insatisfechos con todo lo que antes no habría requerido un juicio tan demoledor. Nos hace creer que el fútbol es simple, que los jugadores pueden ser etéreos, que las defensas más férreas son conos que se derriten durante los partidos.
Maldito Barcelona. Desearía no haberlo visto jugar. Pero después, pienso y digo, no, es imposible desear eso. Como un amor platónico adolescente, se disfruta en el dolor de no tenerlo. De no poder lograrlo. Nunca seremos el Barça.
Maldito Barcelona, cuánto te amo, cuánto te detesto por hacerme sufrir así.
Diario El gráfico - Argentina
dijous, 11 d’agost del 2011
La pesta
En la Història del darrer mil•lenni, hi ha dues dates especialment tràgiques per a la ciutat de Barcelona: l’aparició de la pesta bubònica al 1348 i l’ irrupció de la pesta borbònica el 1714. Tots dos desastres van provocar, en el seu moment, una enorme pèrdua de vides humanes que va sumir a la ciutat en una depressió d’inabastables conseqüències. Però, no només es va haver de lamentar la pèrdua de vides humanes, que deu n’hi do, sinó que es va entrar en una profunda crisi social d’extraordinària magnitud. Si la pesta bubònica va representar la fi d’una societat avançada en lo polític i econòmic, i va arrossegar a la ciutat a una llarga decadència, l’arribada de l’altra pesta, la borbònica, quatre segles desprès, va acabar amb un model social en plena tasca de consolidació. Dues pestes equiparables pel seu acarnissament i vehemència, amb el mateix objectiu d’anorrear una ciutat i una manera de ser i de fer, higiènicament diferent. Espero amb excitació l’antídot.
En la Història del darrer mil•lenni, hi ha dues dates especialment tràgiques per a la ciutat de Barcelona: l’aparició de la pesta bubònica al 1348 i l’ irrupció de la pesta borbònica el 1714. Tots dos desastres van provocar, en el seu moment, una enorme pèrdua de vides humanes que va sumir a la ciutat en una depressió d’inabastables conseqüències. Però, no només es va haver de lamentar la pèrdua de vides humanes, que deu n’hi do, sinó que es va entrar en una profunda crisi social d’extraordinària magnitud. Si la pesta bubònica va representar la fi d’una societat avançada en lo polític i econòmic, i va arrossegar a la ciutat a una llarga decadència, l’arribada de l’altra pesta, la borbònica, quatre segles desprès, va acabar amb un model social en plena tasca de consolidació. Dues pestes equiparables pel seu acarnissament i vehemència, amb el mateix objectiu d’anorrear una ciutat i una manera de ser i de fer, higiènicament diferent. Espero amb excitació l’antídot.
dimecres, 10 d’agost del 2011
L’altre origen del planeta dels simis
Està molt bé, és força versemblant, l’argument plantejat per la pel•lícula, “L’origen del Planeta dels Simis”, on un tractament pel guariment de l’alzheimer aplicat sobre un simi, provoca un salt evolutiu que acaba per erigir-lo en l’ésser dominant. Una proposta científica que, malgrat els seus bons resultats, no ho són en la direcció pretesa.
Una altre opció per explicar l’ aparentment inexplicable, seria la no intervenció humana, és a dir, un planeta en el que, per estranyes circumstàncies, l’home i la dona haguessin desaparegut i els simis fossin els únics supervivents. Uns simis aïllats que, davant la impossibilitat de trobar el seu aliment natural en un habitat hostil, arribessin a la descoberta de l’ou. Dit d’una altra manera, la necessitat estimularia l’enginy i l’ instint de conservació hi contribuiria decisivament. Trobarien, en els ous de les diferents aus, un medi de subsistència i convertirien la seva ingesta en la font principal del seu nou regim alimentari. La proteïna de l’ou faria la resta i el salt evolutiu només seria qüestió de temps. Penseu que aquest argument no estaria molt lluny dels costums humans, encara ara, hi ha persones certament primitives que basen la seva dieta en els ous, això sí, amb un toc de sofisticació, li afegeixen bacon.
I finalment, encara una darrera opció, per explicar aquest hipotètic futur planeta dominat pels simis seria, justament, no que aquests primats haguessin evolucionat fins arribar a l’extrem de dominar el planeta, sinó ans al contrari, que fossin els humans els que haguessin involucionat a un estat anterior, a una fase simiesca. Tal i com estan anant les coses, no seria gens sorprenent que aquesta teoria arribés, algun dia, a convertir-se en una moníssima realitat.
Està molt bé, és força versemblant, l’argument plantejat per la pel•lícula, “L’origen del Planeta dels Simis”, on un tractament pel guariment de l’alzheimer aplicat sobre un simi, provoca un salt evolutiu que acaba per erigir-lo en l’ésser dominant. Una proposta científica que, malgrat els seus bons resultats, no ho són en la direcció pretesa.
Una altre opció per explicar l’ aparentment inexplicable, seria la no intervenció humana, és a dir, un planeta en el que, per estranyes circumstàncies, l’home i la dona haguessin desaparegut i els simis fossin els únics supervivents. Uns simis aïllats que, davant la impossibilitat de trobar el seu aliment natural en un habitat hostil, arribessin a la descoberta de l’ou. Dit d’una altra manera, la necessitat estimularia l’enginy i l’ instint de conservació hi contribuiria decisivament. Trobarien, en els ous de les diferents aus, un medi de subsistència i convertirien la seva ingesta en la font principal del seu nou regim alimentari. La proteïna de l’ou faria la resta i el salt evolutiu només seria qüestió de temps. Penseu que aquest argument no estaria molt lluny dels costums humans, encara ara, hi ha persones certament primitives que basen la seva dieta en els ous, això sí, amb un toc de sofisticació, li afegeixen bacon.
I finalment, encara una darrera opció, per explicar aquest hipotètic futur planeta dominat pels simis seria, justament, no que aquests primats haguessin evolucionat fins arribar a l’extrem de dominar el planeta, sinó ans al contrari, que fossin els humans els que haguessin involucionat a un estat anterior, a una fase simiesca. Tal i com estan anant les coses, no seria gens sorprenent que aquesta teoria arribés, algun dia, a convertir-se en una moníssima realitat.
dimarts, 9 d’agost del 2011
Don Pelayo
Curiosa imatge la que ens va deixar la final de l’europeu de futbol sub-19 celebrat a Romania i on la selecció espanyola es va proclamar campiona. En acabar el partit, un jugador asturià va cometre la imprudència de mostrar una bandera del principat. El que hauria d’haver quedat en un senzill gest d’autoestima i de reconeixement públic dels seus orígens, es va convertir, una vegada més, en l’enèsima mostra de la cara fosca d’un Estat intolerant i reduccionista. Espanya s’ha convertit (de fet, no ha deixat de ser-ho) en un país uniformador incapaç d’entendre la seva pròpia realitat i disposat a negar qualsevol mostra de personalitat diferent i diferenciada del comú. No hi ha res a fer. Espanya és un cas perdut per a la resta de la Humanitat. En ella no s’aixoplugaran mai diferents banderes ni sensibilitats, va en contra de la seva idiosincràsia i la seva genètica. Negar la bandera asturiana és negar els seus propis orígens allà per les muntanyes de Covadonga. Ai, si Don Pelayo aixequés el cap! S’hauria pogut quedar a casa conreant les seves ovelles i deixar que els àrabs canviessin la Història.
Curiosa imatge la que ens va deixar la final de l’europeu de futbol sub-19 celebrat a Romania i on la selecció espanyola es va proclamar campiona. En acabar el partit, un jugador asturià va cometre la imprudència de mostrar una bandera del principat. El que hauria d’haver quedat en un senzill gest d’autoestima i de reconeixement públic dels seus orígens, es va convertir, una vegada més, en l’enèsima mostra de la cara fosca d’un Estat intolerant i reduccionista. Espanya s’ha convertit (de fet, no ha deixat de ser-ho) en un país uniformador incapaç d’entendre la seva pròpia realitat i disposat a negar qualsevol mostra de personalitat diferent i diferenciada del comú. No hi ha res a fer. Espanya és un cas perdut per a la resta de la Humanitat. En ella no s’aixoplugaran mai diferents banderes ni sensibilitats, va en contra de la seva idiosincràsia i la seva genètica. Negar la bandera asturiana és negar els seus propis orígens allà per les muntanyes de Covadonga. Ai, si Don Pelayo aixequés el cap! S’hauria pogut quedar a casa conreant les seves ovelles i deixar que els àrabs canviessin la Història.
dilluns, 8 d’agost del 2011
Ni en pintura
Observeu a dos pintors davant la mateixa paret acabada d’enguixar i on s’hi poden veure tres diminuts granets d’àrid. El pintor al que designarem amb la lletra A, s’encamina cap a la paret i amb un llapis marcador encercla els tres granets. Immediatament truca al seu encarregat per comunicar-li la incidència. Al dia següent arriba l’encarregat i, a la vista de la gravetat del problema, fa venir al guixaire perquè esmeni el defecte. El guixaire en qüestió, es troba executant una altre feina en una casa de les afores i no pot venir fins l’endemà. Arriba el guixaire i amb un senzill paper de vidre del 5 fa desaparèixer els maleïts granets d’àrid. Solucionat el problema, el pintor A procedeix, desprès de més de 48 hores, a iniciar la seva labor.
Per la seva banda, el pintor al que designarem amb la lletra B, davant de la mateixa paret i davant del mateix problema, opta per l’acció directa. No truca al seu encarregat. S’acosta a la paret i, amb un senzill toc d’espàtula, elimina els tres granets d’àrid. No han passat ni cinc minuts i el pintor B ja ha començat a donar la primera capa. Quan el pintor A comença la preparació de la paret, el pintor B ja la té enllestida. Ambdós pintors cobraran el mateix per la mateixa feina, però el pintor B la farà en un terç del temps empleat pel pintor A. Diferents maneres de fer les coses i diferents maneres d’entendre i encarar la vida.
Observeu a dos pintors davant la mateixa paret acabada d’enguixar i on s’hi poden veure tres diminuts granets d’àrid. El pintor al que designarem amb la lletra A, s’encamina cap a la paret i amb un llapis marcador encercla els tres granets. Immediatament truca al seu encarregat per comunicar-li la incidència. Al dia següent arriba l’encarregat i, a la vista de la gravetat del problema, fa venir al guixaire perquè esmeni el defecte. El guixaire en qüestió, es troba executant una altre feina en una casa de les afores i no pot venir fins l’endemà. Arriba el guixaire i amb un senzill paper de vidre del 5 fa desaparèixer els maleïts granets d’àrid. Solucionat el problema, el pintor A procedeix, desprès de més de 48 hores, a iniciar la seva labor.
Per la seva banda, el pintor al que designarem amb la lletra B, davant de la mateixa paret i davant del mateix problema, opta per l’acció directa. No truca al seu encarregat. S’acosta a la paret i, amb un senzill toc d’espàtula, elimina els tres granets d’àrid. No han passat ni cinc minuts i el pintor B ja ha començat a donar la primera capa. Quan el pintor A comença la preparació de la paret, el pintor B ja la té enllestida. Ambdós pintors cobraran el mateix per la mateixa feina, però el pintor B la farà en un terç del temps empleat pel pintor A. Diferents maneres de fer les coses i diferents maneres d’entendre i encarar la vida.
diumenge, 7 d’agost del 2011
Per mèrits propis
Recentment ha aparegut als mitjans la llista de baixes del futbol base (o formatiu) del FC Barcelona. La llista ha estat encapçalada (perquè els mitjans així ho han volgut) pel net de Cruyff, alhora que fill d’Angoy (per aquest ordre). El sorprenent del cas, no és la baixa en sí mateixa, el veritablement sorprenent és que aquesta hagi trigat tant en arribar. Tothom que hagi tingut l’oportunitat de veure’l jugar entendrà el perquè de tot plegat. Potser per evitar-li la pressió i mantenir-lo allunyat dels focus mediàtics, el nano va anar a petar al CE Europa, una mena de santuari/refugi per a fills de patums i allí s’hi va estar fins que, desprès que el seu pare intentés (sense èxit) entrenar l’equip, ferit en el seu orgull, va decidir un canvi de rumb per a la carrera del seu fill. Pianista avançat, el bo d’Angoy, va tocar les tecles que havia de tocar (les devien tocar a 4 mans) i, en un tres i no res, el noi a Can Barça. No em resigno a creure que les males relacions entre Cruyf i Rosell hagin tingut res a veure amb aquesta baixa cantada, més aviat vull creure que és per mèrits (demèrits en aquest cas) propis. Si a l’Europa el noi ja anava justet, el seu pas al juvenil del Barça no va fer més que evidenciar les seves enormes limitacions. El problema, no és tant la gestió de les influències (que també), sinó la incompetència dels recomanats. Em costa entendre que aquesta pràctica sigui força habitual en determinats sectors i per a determinades persones que la tenen com a normal. Presidents, directius i ex-jugadors amb pedigrí col•locant els seus fills i/o parents en llocs que no els hi pertoca. Tothom ho fa, ens voldran fer creure. I una merda! No accepto la coartada del: tu en el meu lloc també ho faries. Jo he estat en el teu lloc i mai ho he fet. Ara el net de Cruyff i el fill d’Angoy se n’anirà al Wigam (per mèrits propis) i el propi Angoy entrenarà el juvenil A de l’Europa (també, evidentment, per mèrits propis).
Recentment ha aparegut als mitjans la llista de baixes del futbol base (o formatiu) del FC Barcelona. La llista ha estat encapçalada (perquè els mitjans així ho han volgut) pel net de Cruyff, alhora que fill d’Angoy (per aquest ordre). El sorprenent del cas, no és la baixa en sí mateixa, el veritablement sorprenent és que aquesta hagi trigat tant en arribar. Tothom que hagi tingut l’oportunitat de veure’l jugar entendrà el perquè de tot plegat. Potser per evitar-li la pressió i mantenir-lo allunyat dels focus mediàtics, el nano va anar a petar al CE Europa, una mena de santuari/refugi per a fills de patums i allí s’hi va estar fins que, desprès que el seu pare intentés (sense èxit) entrenar l’equip, ferit en el seu orgull, va decidir un canvi de rumb per a la carrera del seu fill. Pianista avançat, el bo d’Angoy, va tocar les tecles que havia de tocar (les devien tocar a 4 mans) i, en un tres i no res, el noi a Can Barça. No em resigno a creure que les males relacions entre Cruyf i Rosell hagin tingut res a veure amb aquesta baixa cantada, més aviat vull creure que és per mèrits (demèrits en aquest cas) propis. Si a l’Europa el noi ja anava justet, el seu pas al juvenil del Barça no va fer més que evidenciar les seves enormes limitacions. El problema, no és tant la gestió de les influències (que també), sinó la incompetència dels recomanats. Em costa entendre que aquesta pràctica sigui força habitual en determinats sectors i per a determinades persones que la tenen com a normal. Presidents, directius i ex-jugadors amb pedigrí col•locant els seus fills i/o parents en llocs que no els hi pertoca. Tothom ho fa, ens voldran fer creure. I una merda! No accepto la coartada del: tu en el meu lloc també ho faries. Jo he estat en el teu lloc i mai ho he fet. Ara el net de Cruyff i el fill d’Angoy se n’anirà al Wigam (per mèrits propis) i el propi Angoy entrenarà el juvenil A de l’Europa (també, evidentment, per mèrits propis).
dissabte, 6 d’agost del 2011
La jota country
No tinc res en contra de la música country, ans al contrari, però sí, i molt, en contra d’aquells que sent d’aquí, i que per esnobisme i un cert cosmopolitisme mal entès, reneguen, menystenen i fan escarni de les havaneres i les jotes marineres. Perquè es té més estima a tot allò que ve de lluny, alhora que es bandeja el fet a casa? Què potser la reivindicació de la nostra música tradicional fa a la persona poc refinada, rústega o, senzillament, poc instruïda? Aprendre a valorar el que ens és substancialment propi és un exercici d’autoestima absolutament necessari per a la nostra realitat col•lectiva. Conèixer altres cultures i altres manifestacions culturals és rigorosament imprescindible, però tot, des de l’acceptació, el coneixement i l’estima de la nostra idiosincràsia que ens ha fet, malgrat certes renúncies, a ser com som.
No tinc res en contra de la música country, ans al contrari, però sí, i molt, en contra d’aquells que sent d’aquí, i que per esnobisme i un cert cosmopolitisme mal entès, reneguen, menystenen i fan escarni de les havaneres i les jotes marineres. Perquè es té més estima a tot allò que ve de lluny, alhora que es bandeja el fet a casa? Què potser la reivindicació de la nostra música tradicional fa a la persona poc refinada, rústega o, senzillament, poc instruïda? Aprendre a valorar el que ens és substancialment propi és un exercici d’autoestima absolutament necessari per a la nostra realitat col•lectiva. Conèixer altres cultures i altres manifestacions culturals és rigorosament imprescindible, però tot, des de l’acceptació, el coneixement i l’estima de la nostra idiosincràsia que ens ha fet, malgrat certes renúncies, a ser com som.
divendres, 5 d’agost del 2011
Per aprofundir l’estiu
"No hi ha al món fortuna més gran, crec, que la incapacitat de la ment humana per relacionar entre si tot el que hi ha. Vivim en una illa de plàcida ignorància, envoltats pels negres mars de l'infinit, i no és el nostre destí emprendre llargs viatges. Les ciències, que segueixen els seus camins propis, no han causat molt de mal fins ara, però algun dia la unió d'aquests dissociats coneixements ens obrirà a la realitat, i a la feble posició que hi ocupem, perspectives tan terribles que embogirem davant la revelació, o fugirem d'aquesta funesta llum, refugiant-nos en la seguretat i la pau d'una nova edat de les tenebres. "
(Howard Phillips Lovecraft, La crida de Cthulhu)
"No hi ha al món fortuna més gran, crec, que la incapacitat de la ment humana per relacionar entre si tot el que hi ha. Vivim en una illa de plàcida ignorància, envoltats pels negres mars de l'infinit, i no és el nostre destí emprendre llargs viatges. Les ciències, que segueixen els seus camins propis, no han causat molt de mal fins ara, però algun dia la unió d'aquests dissociats coneixements ens obrirà a la realitat, i a la feble posició que hi ocupem, perspectives tan terribles que embogirem davant la revelació, o fugirem d'aquesta funesta llum, refugiant-nos en la seguretat i la pau d'una nova edat de les tenebres. "
(Howard Phillips Lovecraft, La crida de Cthulhu)
dijous, 4 d’agost del 2011
Histories amb poca gràcia
Em fa certa gràcia l’apel•latiu històric quasi sempre que es fa referència al CE Europa. Que vol dir històric? A partir de quina edat un deixa de ser mortal per convertir-se en històric? Han de passar forçosament 100 anys? Què potser el crac del 29 no és un fet històric? O la presa del Palau d’hivern? O els fets del Maig del 68? O la caiguda del mur de Berlín? No són històrics el Marianao Poblet o la Penya Barcelonista Olivella? Tinc la sensació que, en el cas de l’Europa, com en d’altres, la utilització del terme històric és per reforçar una idea de passat amb un dubtós present i un inquietant futur. La insistència en el fet històric no pretén més que emmascarar, el comú de les vegades, una realitat amb massa ombres. La tendència recurrent al passat és un símptoma nostàlgic de persones incapaces d’adaptar-se a un present canviant i multiforme. Sovint es busca en el pretèrit el que no es troba en la contemporaneïtat. No cal renunciar al passat, però s’ha deixar de viure en ell permanentment per poder gaudir del present i bastir un futur amb cara i ulls.
Em fa certa gràcia l’apel•latiu històric quasi sempre que es fa referència al CE Europa. Que vol dir històric? A partir de quina edat un deixa de ser mortal per convertir-se en històric? Han de passar forçosament 100 anys? Què potser el crac del 29 no és un fet històric? O la presa del Palau d’hivern? O els fets del Maig del 68? O la caiguda del mur de Berlín? No són històrics el Marianao Poblet o la Penya Barcelonista Olivella? Tinc la sensació que, en el cas de l’Europa, com en d’altres, la utilització del terme històric és per reforçar una idea de passat amb un dubtós present i un inquietant futur. La insistència en el fet històric no pretén més que emmascarar, el comú de les vegades, una realitat amb massa ombres. La tendència recurrent al passat és un símptoma nostàlgic de persones incapaces d’adaptar-se a un present canviant i multiforme. Sovint es busca en el pretèrit el que no es troba en la contemporaneïtat. No cal renunciar al passat, però s’ha deixar de viure en ell permanentment per poder gaudir del present i bastir un futur amb cara i ulls.
dimecres, 3 d’agost del 2011
Formigues humanes
Quin és l’ésser viu més bel•licós? L’ésser humà. Quin és el segon ésser viu més bel•licós? Les formigues. Quin és l’ésser viu més nombrós? L’ésser humà? I el segon? Les formigues. Hi ha relació entre la bel•licositat i la quantitat? El fet de que siguem molts, porta com a conseqüència la bel•licositat i la necessitat de fer “neteja” mitjançant la bel•licositat? O és a l’inrevés, i és la naturalesa, pel fet de ser bel•licosos i preveure una alta mortalitat, la que ho compensa amb una elevada reproducció? Podríem afirmar que som com les formigues o que les formigues són com nosaltres? En el comportament i la tendència al bel•licisme, sí. Però no en la motivació, ni l’argumentació, ni, molt menys, en la seva argumentació. Les formigues actuen purament per instint de supervivència, l’esser humà, en canvi, ho fa mogut per la maldat i la maldat, indefectiblement, és una de les prerrogatives de la intel•ligència.
Quin és l’ésser viu més bel•licós? L’ésser humà. Quin és el segon ésser viu més bel•licós? Les formigues. Quin és l’ésser viu més nombrós? L’ésser humà? I el segon? Les formigues. Hi ha relació entre la bel•licositat i la quantitat? El fet de que siguem molts, porta com a conseqüència la bel•licositat i la necessitat de fer “neteja” mitjançant la bel•licositat? O és a l’inrevés, i és la naturalesa, pel fet de ser bel•licosos i preveure una alta mortalitat, la que ho compensa amb una elevada reproducció? Podríem afirmar que som com les formigues o que les formigues són com nosaltres? En el comportament i la tendència al bel•licisme, sí. Però no en la motivació, ni l’argumentació, ni, molt menys, en la seva argumentació. Les formigues actuen purament per instint de supervivència, l’esser humà, en canvi, ho fa mogut per la maldat i la maldat, indefectiblement, és una de les prerrogatives de la intel•ligència.
dimarts, 2 d’agost del 2011
La superlliga
Barça-Chelsea
Inter-Arsenal
Zenit-Bayern
Roma-Liverpool
València-Ajax
Stuttgart-Real Madrid
Shalke 04-Feyenord
Hamburg-Porto
Lyon-Anderlecht
Olympique de Marsella-Manchester
PSV Eindhoven-Benfica
Juventus-Milan
Us imagineu que aquesta fos la primera jornada de futbol de la propera temporada? Intolerable! Si la idea de 4 eixelebrats va endavant, aquesta podria ser perfectament la composició d’una jornada qualsevol de la futura superlliga europea, a imatge i semblança de la NBA als EEUU. S’està gestant, i de fa temps, una competició al marge de la UEFA, la FIFA, el FOFO, el MILIKI i el MILIKITO (els pallassos sense fronteres del futbol), que agrupi als millors clubs del continent i que substitueixi la lliga de campions i en la que els equips escollits puguin participar a canvi de no fer-ho en les seves lligues territorials. En quin cap cap una bogeria d’aquest calibre? Què passaria amb les lligues “nacionals” sense els seus equips capdavanters i més emblemàtics? Hauríem de resignar-nos a assistir esmaperduts, posem pel cas, a un emocionant Hercules-Racing o a un interessantíssim Getafe-Saragosa o a un espatarrant Numància-Betis, o a un..., deixem-ho estar. L’única cosa positiva que li veig a aquesta fuga de cervells, és que hi hauria una extraordinària mediocritat, perdó, igualtat entre tots els participants que hi quedin i, a més, es podrien repartir equitativament, no com passa ara, els beneficis de la TV, això, està clar, en el supòsit que alguna cadena s’hi volgués suïcidar adquirint els drets de tan formidable espectacle.
Feyenord-Barça
Arsenal-Roma
Bayern-Porto
Chelsea-Liverpool
Milan-Stuttgart
Real Madrid-València
.....
I aquesta podria ser la segona jornada. Intolerable!
Barça-Chelsea
Inter-Arsenal
Zenit-Bayern
Roma-Liverpool
València-Ajax
Stuttgart-Real Madrid
Shalke 04-Feyenord
Hamburg-Porto
Lyon-Anderlecht
Olympique de Marsella-Manchester
PSV Eindhoven-Benfica
Juventus-Milan
Us imagineu que aquesta fos la primera jornada de futbol de la propera temporada? Intolerable! Si la idea de 4 eixelebrats va endavant, aquesta podria ser perfectament la composició d’una jornada qualsevol de la futura superlliga europea, a imatge i semblança de la NBA als EEUU. S’està gestant, i de fa temps, una competició al marge de la UEFA, la FIFA, el FOFO, el MILIKI i el MILIKITO (els pallassos sense fronteres del futbol), que agrupi als millors clubs del continent i que substitueixi la lliga de campions i en la que els equips escollits puguin participar a canvi de no fer-ho en les seves lligues territorials. En quin cap cap una bogeria d’aquest calibre? Què passaria amb les lligues “nacionals” sense els seus equips capdavanters i més emblemàtics? Hauríem de resignar-nos a assistir esmaperduts, posem pel cas, a un emocionant Hercules-Racing o a un interessantíssim Getafe-Saragosa o a un espatarrant Numància-Betis, o a un..., deixem-ho estar. L’única cosa positiva que li veig a aquesta fuga de cervells, és que hi hauria una extraordinària mediocritat, perdó, igualtat entre tots els participants que hi quedin i, a més, es podrien repartir equitativament, no com passa ara, els beneficis de la TV, això, està clar, en el supòsit que alguna cadena s’hi volgués suïcidar adquirint els drets de tan formidable espectacle.
Feyenord-Barça
Arsenal-Roma
Bayern-Porto
Chelsea-Liverpool
Milan-Stuttgart
Real Madrid-València
.....
I aquesta podria ser la segona jornada. Intolerable!
dilluns, 1 d’agost del 2011
A la curta o a la llarga
Tenir una feina interessant on hi gaudeixes, té com a contrapartida que el temps et passa molt de pressa. Les hores, els dies i les setmanes volen i la mateixa vida s’esmuny a velocitat de creuer. Per contra, una feina avorrida, feixuga i de la que no en gaudeixes gens, passa molt lentament. Les hores i els dies s’eternitzen i no trobes la manera de veure el final del túnel. La vida, aleshores, s’allarga i s’estira com una goma de pollastre fins a límits impossibles. La vida intensa fa la vida, o la sensació de vida, curta. En canvi, la vida tediosa fa la vida, o la sensació de vida, insofriblement llarga. Haurem d’aprendre a viure amb els dos supòsits, encara que si he de triar, em quedo, sense cap mena de dubtes, amb el primer.
Tenir una feina interessant on hi gaudeixes, té com a contrapartida que el temps et passa molt de pressa. Les hores, els dies i les setmanes volen i la mateixa vida s’esmuny a velocitat de creuer. Per contra, una feina avorrida, feixuga i de la que no en gaudeixes gens, passa molt lentament. Les hores i els dies s’eternitzen i no trobes la manera de veure el final del túnel. La vida, aleshores, s’allarga i s’estira com una goma de pollastre fins a límits impossibles. La vida intensa fa la vida, o la sensació de vida, curta. En canvi, la vida tediosa fa la vida, o la sensació de vida, insofriblement llarga. Haurem d’aprendre a viure amb els dos supòsits, encara que si he de triar, em quedo, sense cap mena de dubtes, amb el primer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)