Sala Martin o sala d’estar?

Aristòtil era un gran savi, però no tenia ni la més remota idea del que era la fusió de l’àtom. A Sala Martin li passa una mica el mateix. Sense arribar als nivells del clàssic, no hi ha dubte que és un expert en allò per al que ha estudiat, però d’això a ser intel•ligent, hi va un bon tros. Com sinó es pot entendre que un docent universitari negui el saber i s’oposi frontalment a la necessitat i obligació d’aprendre? Què un jutge de Fornillos de Aliste posi el crit al cel perquè s’exigeix el català per a exercir la seva professió a Catalunya, no s’entén, però no deixa de ser un simple jutge. Però que un pope de la Universitat (lloc destinat a l’aprenentatge) negui l’obligatorietat de saber la llengua pròpia del país on exerceix la seva tasca, és de bufetada i no diu gaire de la seva capacitat intel•lectual i molt menys de la seva intel•ligència emocional. Un catedràtic, un professor universitari, ha de tenir un nivell de coneixements superior al seu alumnat, per principis, per autoritat moral i per poder corregir amb certes garanties els exàmens dels seus pupils. Un dirigent universitari ha de ser un exemple de vocació d’aprenentatge per al conjunt de la societat i no es pot permetre la relaxació ni cometre l’error de negar l’essència de la seva comesa. Sala Martin ha estat una decepció, en lloc d’una sala oberta al coneixement, s’ha mostrat com una vulgar sala d’estar, d’estar còmode amb les seves mancances i limitacions. Una pena.