Segueix la fletxa
dijous, 30 de setembre del 2010
Mireu que en soc de babau!
Ara que s’acosten unes noves eleccions a Can Europa, he volgut repescar un escrit dirigit als meus companys de Candidatura, allà pel Febrer de 2007, i que és molt revelador de tot el que s’ha quedat pel camí. Un text que em ruboritza per la seva ingenuïtat i candidesa. Un text que la desraó i el temps han acabat diluint i posant en evidència.
On vull anar?
Amb aquesta candidatura tenim un gran equip humà.
Tenim bones individualitats, però destaquem més per la cohesió i solidesa del conjunt.
Tenim, en terminologia futbolística, una gran defensa i un millor atac.
Un mig del camp molt treballador i capaç de distribuir el joc amb fluïdesa.
Tenim flexibilitat per adaptar-nos a qualsevol superfície, perquè pensem una concepció moderna del futbol.
Tenim ganes d’aprendre i millorar cada dia en tot allò que siguem capaços de millorar.
Volem ser el motor que generi i arrossegui il•lusions i no volem que, en aquest projecte, ningú es senti exclòs.
En definitiva, tenim un equip que vol i pot guanyar, però no ho volem fer a qualsevol preu.
Volem guanyar en el terreny de joc i no en els despatxos.
Volem guanyar esportivament, de manera clara i neta.
No volem la derrota del rival, volem, per damunt de tot, la victòria de l’Europa.
Perquè som un equip que no sap, ni vol restar. Som un equip orientat a sumar esforços per multiplicar els resultats.
Un s’equivoca. I algunes vegades, s’equivoca molt. I no és que el temps sigui cruel, senzillament et dóna una perspectiva des d’on poder veure les coses en la seva veritable dimensió.
Ara que s’acosten unes noves eleccions a Can Europa, he volgut repescar un escrit dirigit als meus companys de Candidatura, allà pel Febrer de 2007, i que és molt revelador de tot el que s’ha quedat pel camí. Un text que em ruboritza per la seva ingenuïtat i candidesa. Un text que la desraó i el temps han acabat diluint i posant en evidència.
On vull anar?
Amb aquesta candidatura tenim un gran equip humà.
Tenim bones individualitats, però destaquem més per la cohesió i solidesa del conjunt.
Tenim, en terminologia futbolística, una gran defensa i un millor atac.
Un mig del camp molt treballador i capaç de distribuir el joc amb fluïdesa.
Tenim flexibilitat per adaptar-nos a qualsevol superfície, perquè pensem una concepció moderna del futbol.
Tenim ganes d’aprendre i millorar cada dia en tot allò que siguem capaços de millorar.
Volem ser el motor que generi i arrossegui il•lusions i no volem que, en aquest projecte, ningú es senti exclòs.
En definitiva, tenim un equip que vol i pot guanyar, però no ho volem fer a qualsevol preu.
Volem guanyar en el terreny de joc i no en els despatxos.
Volem guanyar esportivament, de manera clara i neta.
No volem la derrota del rival, volem, per damunt de tot, la victòria de l’Europa.
Perquè som un equip que no sap, ni vol restar. Som un equip orientat a sumar esforços per multiplicar els resultats.
Un s’equivoca. I algunes vegades, s’equivoca molt. I no és que el temps sigui cruel, senzillament et dóna una perspectiva des d’on poder veure les coses en la seva veritable dimensió.
dimecres, 29 de setembre del 2010
Generositat
El guerrer de la llum sap que ningú no és ximple i que la vida ensenya a tothom –malgrat que això demani temps.
Ell sempre dóna el millor de si mateix i espera el millor dels altres. A més a més, procura mostrar a tothom, amb generositat, de que és capaç cadascú.
Alguns companys li comenten: “Hi ha persones desagraïdes.”
El guerrer no es trasbalsa pas, per això. I continua estimulant el proïsme, perquè és una manera d’estimular-se a si mateix.
El guerrer de la llum sap que ningú no és ximple i que la vida ensenya a tothom –malgrat que això demani temps.
Ell sempre dóna el millor de si mateix i espera el millor dels altres. A més a més, procura mostrar a tothom, amb generositat, de que és capaç cadascú.
Alguns companys li comenten: “Hi ha persones desagraïdes.”
El guerrer no es trasbalsa pas, per això. I continua estimulant el proïsme, perquè és una manera d’estimular-se a si mateix.
L’Esquirol
L' esquirol, conegut també com a esquirol vermell comú, és un petit i divertit (quan no et mossega) rosegador de costums arborícoles i que sovinteja els nostres boscos quan els pixa pins marxen. Aficionat a les pinyes i, més concretament als pinyons, té una merescuda fama com a acròbata i està dotat d’unes habilitats excepcionals per enfilar-se, per a l’equilibri i el salt.
Però no només hi ha esquirols al bosc. Des de començaments del segle XX, és a dir, del segle passat, hi ha esquirols per tot arreu i es fan molt visibles sobretot en els dies de vaga. I no precisament perquè en els dies de vaga hi hagi pinyes, que també, sinó perquè així s’anomena a totes aquelles persones que, lliure i voluntàriament (en el millor dels casos) decideixen trencar-la treballant. Un esquirol és, en terminologia moderna (o industrial), un treballador que té feina i treballa quan els altres treballadors (que també tenen feina) decideixen no treballar per manifestar el seu desacord o protesta contra aquells que els hi donen feina.
I perquè se’n diuen esquirols als que no fan vaga i no porcs com alguns trobarien més lògic i escaient? Doncs perquè (i tot té una explicació) el malnom ve d’un poblet anomenat Santa Maria del Corcó, conegut popularment com L’Esquirol, que a principis del segle passat es trobava al bell mig d’una zona plena de fàbriques tèxtils i arran d’uns conflictes laborals, alguns veïns d’aquesta vila van decidir ocupar el lloc dels vaguistes trencant la vaga. D’aquí el nom d’esquirols i no el de porcs, que només hauria estat justificat si els fets s’haguessin produït a Porqueres, que no va ser el cas.
L’esquirol animal és molt treballador i previsor, recull a l’estiu per a quan arribi l’ hivern. L’esquirol humà, també.
L' esquirol, conegut també com a esquirol vermell comú, és un petit i divertit (quan no et mossega) rosegador de costums arborícoles i que sovinteja els nostres boscos quan els pixa pins marxen. Aficionat a les pinyes i, més concretament als pinyons, té una merescuda fama com a acròbata i està dotat d’unes habilitats excepcionals per enfilar-se, per a l’equilibri i el salt.
Però no només hi ha esquirols al bosc. Des de començaments del segle XX, és a dir, del segle passat, hi ha esquirols per tot arreu i es fan molt visibles sobretot en els dies de vaga. I no precisament perquè en els dies de vaga hi hagi pinyes, que també, sinó perquè així s’anomena a totes aquelles persones que, lliure i voluntàriament (en el millor dels casos) decideixen trencar-la treballant. Un esquirol és, en terminologia moderna (o industrial), un treballador que té feina i treballa quan els altres treballadors (que també tenen feina) decideixen no treballar per manifestar el seu desacord o protesta contra aquells que els hi donen feina.
I perquè se’n diuen esquirols als que no fan vaga i no porcs com alguns trobarien més lògic i escaient? Doncs perquè (i tot té una explicació) el malnom ve d’un poblet anomenat Santa Maria del Corcó, conegut popularment com L’Esquirol, que a principis del segle passat es trobava al bell mig d’una zona plena de fàbriques tèxtils i arran d’uns conflictes laborals, alguns veïns d’aquesta vila van decidir ocupar el lloc dels vaguistes trencant la vaga. D’aquí el nom d’esquirols i no el de porcs, que només hauria estat justificat si els fets s’haguessin produït a Porqueres, que no va ser el cas.
L’esquirol animal és molt treballador i previsor, recull a l’estiu per a quan arribi l’ hivern. L’esquirol humà, també.
dimarts, 28 de setembre del 2010
Semàntica
Mentre el Barça, partit darrera partit, s’entossudeix a fer pals a les porteries rivals, els rivals es dediquen, amb perseverança i insistència, a fer pals als jugadors del Barça. Uns busquen el gol i els altres busquen les cames. Uns juguen a jugar i els altres, amb poca traça, a no deixar jugar. Oposar, per sistema, la lletjor a l’estètica, és un argument contracultural molt propi dels anys seixanta, però que actualment no pot tenir cap mena de vigència i, molt menys, cap coartada. S’està entrant en la salvatge creença que l’única manera d’aturar el joc del Barça és mitjançant la duresa i, en alguns casos, la violència. Els dos darrers partits han estat un clar exponent d’aquesta descerebrada tendència: dos expulsats amb vermella directa per entrades criminals comeses sobre talents futbolístics de primera magnitud. Jugadors que juguen a futbol, i només a futbol, han estat víctimes d’una agressivitat fora de mida i d’una impotència irracional. És com si en el món del teatre o de la música s’estengués la pràctica d’eliminar a les primeres figures, a tots aquells que ho fan bé pel sol fet de fer-ho bé. Enviar a l’hospital, setmana sí i setmana també, als millors, als que dignifiquen aquest espectacle, és un mal negoci i un camí directe cap a l’obscurantisme i la mediocritat.
Mentre el Barça, partit darrera partit, s’entossudeix a fer pals a les porteries rivals, els rivals es dediquen, amb perseverança i insistència, a fer pals als jugadors del Barça. Uns busquen el gol i els altres busquen les cames. Uns juguen a jugar i els altres, amb poca traça, a no deixar jugar. Oposar, per sistema, la lletjor a l’estètica, és un argument contracultural molt propi dels anys seixanta, però que actualment no pot tenir cap mena de vigència i, molt menys, cap coartada. S’està entrant en la salvatge creença que l’única manera d’aturar el joc del Barça és mitjançant la duresa i, en alguns casos, la violència. Els dos darrers partits han estat un clar exponent d’aquesta descerebrada tendència: dos expulsats amb vermella directa per entrades criminals comeses sobre talents futbolístics de primera magnitud. Jugadors que juguen a futbol, i només a futbol, han estat víctimes d’una agressivitat fora de mida i d’una impotència irracional. És com si en el món del teatre o de la música s’estengués la pràctica d’eliminar a les primeres figures, a tots aquells que ho fan bé pel sol fet de fer-ho bé. Enviar a l’hospital, setmana sí i setmana també, als millors, als que dignifiquen aquest espectacle, és un mal negoci i un camí directe cap a l’obscurantisme i la mediocritat.
dilluns, 27 de setembre del 2010
Sala Martin o sala d’estar?
Aristòtil era un gran savi, però no tenia ni la més remota idea del que era la fusió de l’àtom. A Sala Martin li passa una mica el mateix. Sense arribar als nivells del clàssic, no hi ha dubte que és un expert en allò per al que ha estudiat, però d’això a ser intel•ligent, hi va un bon tros. Com sinó es pot entendre que un docent universitari negui el saber i s’oposi frontalment a la necessitat i obligació d’aprendre? Què un jutge de Fornillos de Aliste posi el crit al cel perquè s’exigeix el català per a exercir la seva professió a Catalunya, no s’entén, però no deixa de ser un simple jutge. Però que un pope de la Universitat (lloc destinat a l’aprenentatge) negui l’obligatorietat de saber la llengua pròpia del país on exerceix la seva tasca, és de bufetada i no diu gaire de la seva capacitat intel•lectual i molt menys de la seva intel•ligència emocional. Un catedràtic, un professor universitari, ha de tenir un nivell de coneixements superior al seu alumnat, per principis, per autoritat moral i per poder corregir amb certes garanties els exàmens dels seus pupils. Un dirigent universitari ha de ser un exemple de vocació d’aprenentatge per al conjunt de la societat i no es pot permetre la relaxació ni cometre l’error de negar l’essència de la seva comesa. Sala Martin ha estat una decepció, en lloc d’una sala oberta al coneixement, s’ha mostrat com una vulgar sala d’estar, d’estar còmode amb les seves mancances i limitacions. Una pena.
Aristòtil era un gran savi, però no tenia ni la més remota idea del que era la fusió de l’àtom. A Sala Martin li passa una mica el mateix. Sense arribar als nivells del clàssic, no hi ha dubte que és un expert en allò per al que ha estudiat, però d’això a ser intel•ligent, hi va un bon tros. Com sinó es pot entendre que un docent universitari negui el saber i s’oposi frontalment a la necessitat i obligació d’aprendre? Què un jutge de Fornillos de Aliste posi el crit al cel perquè s’exigeix el català per a exercir la seva professió a Catalunya, no s’entén, però no deixa de ser un simple jutge. Però que un pope de la Universitat (lloc destinat a l’aprenentatge) negui l’obligatorietat de saber la llengua pròpia del país on exerceix la seva tasca, és de bufetada i no diu gaire de la seva capacitat intel•lectual i molt menys de la seva intel•ligència emocional. Un catedràtic, un professor universitari, ha de tenir un nivell de coneixements superior al seu alumnat, per principis, per autoritat moral i per poder corregir amb certes garanties els exàmens dels seus pupils. Un dirigent universitari ha de ser un exemple de vocació d’aprenentatge per al conjunt de la societat i no es pot permetre la relaxació ni cometre l’error de negar l’essència de la seva comesa. Sala Martin ha estat una decepció, en lloc d’una sala oberta al coneixement, s’ha mostrat com una vulgar sala d’estar, d’estar còmode amb les seves mancances i limitacions. Una pena.
diumenge, 26 de setembre del 2010
Indasitjables*
Corren per les nostres pastures lliures i desvergonyits escampant la mentida i la violència. Són indacents i salvatges. Són un perill per a la convivència i una vergonya per a la humanitat. Són indaferents i insensibles a la correcció ètica i al necessari ordre estètic. Es pensen déus intocables i infalibles tancats als seus palaus de vidre. Són l’ànima més fosca dins el cos més podrit. Són indacorosos en tots i cadascun dels seus moviments. Arbitraris i perversos en las seves decisions. Manipuladors de pensaments i piròmans avançats. Són indafectiblement indaclinables i es pensen bastions de la raó. Són indaterminats i indafinits a mig camí de l’absurd més grotesc. Presumeixen de indalicats i ningú en surt indamne. Les seves propostes sempre són indagudes i la conseqüència de la seva gestió, indaleble. Davant d’ells tothom està indafens i mereixedors de ser indamnitzats pels seus continuats abusos. Són indapendents de la resta de mortals i no estan sotmesos a cap ordre lògic. La seva perversió és indascriptible i no atén a raons. Els motius que els guien semblen indasxifrables i no deixen indafarent. Però han de tenir molt més poder del que ens imaginem perquè, a ulls de tothom, semblen inexplicablement, indastituibles. Indastructibles i amb una corrua d’acòlits que li riuen les gràcies. Nosaltres estem cada cop més sols, més orfes de seny i abocats a un perillós abisme de indaturable misèria.
*a Eduardo Inda i Clos Gómez
Corren per les nostres pastures lliures i desvergonyits escampant la mentida i la violència. Són indacents i salvatges. Són un perill per a la convivència i una vergonya per a la humanitat. Són indaferents i insensibles a la correcció ètica i al necessari ordre estètic. Es pensen déus intocables i infalibles tancats als seus palaus de vidre. Són l’ànima més fosca dins el cos més podrit. Són indacorosos en tots i cadascun dels seus moviments. Arbitraris i perversos en las seves decisions. Manipuladors de pensaments i piròmans avançats. Són indafectiblement indaclinables i es pensen bastions de la raó. Són indaterminats i indafinits a mig camí de l’absurd més grotesc. Presumeixen de indalicats i ningú en surt indamne. Les seves propostes sempre són indagudes i la conseqüència de la seva gestió, indaleble. Davant d’ells tothom està indafens i mereixedors de ser indamnitzats pels seus continuats abusos. Són indapendents de la resta de mortals i no estan sotmesos a cap ordre lògic. La seva perversió és indascriptible i no atén a raons. Els motius que els guien semblen indasxifrables i no deixen indafarent. Però han de tenir molt més poder del que ens imaginem perquè, a ulls de tothom, semblen inexplicablement, indastituibles. Indastructibles i amb una corrua d’acòlits que li riuen les gràcies. Nosaltres estem cada cop més sols, més orfes de seny i abocats a un perillós abisme de indaturable misèria.
*a Eduardo Inda i Clos Gómez
Caldos del Maresme
Mataró 2 – Europa 2
Lliga Nacional Juvenil
L’Europa s’ha apuntat, definitiva i satisfactòriament, a la mitjana anglesa. Aquella fórmula que consisteix en empatar fora i guanyar a casa. És a dir, sumar quatre punts de cada sis. Un equip, aquest Juvenil, que està recollint els fruits de mesos d’inversió. Tots els projectes, a no ser que siguin projectes milionaris pensats per a la immediatesa, necessiten el seu temps de maduració, sigui en contenidors d’acer o de roure americà, per a arribar a aquell punt d’equilibri imprescindible per a satisfer els paladars més exigents. L’Europa està en el camí. Desprès de mesos d’obscuritat i sedimentació, comença ha estar preparat pels àpats més exigents sense por a fer el ridícul. Ahir Mataró, com fa dues setmanes Hospitalet, van ser testimonis d’aquesta nova realitat. Un equip, sense estar encara al cent per cent i amb importants condicionants, va ser capaç d’endur-se dos valuosíssims empats en circumstàncies molt i molt adverses. Punts que sumen i bones sensacions que engresquen i, no deixaré d’insistir, que aniran a més a poc que l’harmonia no es trenqui. Silenci i una fermentació adequada han de fer d’un raïm trepitjat, el gloriós caldo al que tots (o quasi tots) aspirem.
Mataró 2 – Europa 2
Lliga Nacional Juvenil
L’Europa s’ha apuntat, definitiva i satisfactòriament, a la mitjana anglesa. Aquella fórmula que consisteix en empatar fora i guanyar a casa. És a dir, sumar quatre punts de cada sis. Un equip, aquest Juvenil, que està recollint els fruits de mesos d’inversió. Tots els projectes, a no ser que siguin projectes milionaris pensats per a la immediatesa, necessiten el seu temps de maduració, sigui en contenidors d’acer o de roure americà, per a arribar a aquell punt d’equilibri imprescindible per a satisfer els paladars més exigents. L’Europa està en el camí. Desprès de mesos d’obscuritat i sedimentació, comença ha estar preparat pels àpats més exigents sense por a fer el ridícul. Ahir Mataró, com fa dues setmanes Hospitalet, van ser testimonis d’aquesta nova realitat. Un equip, sense estar encara al cent per cent i amb importants condicionants, va ser capaç d’endur-se dos valuosíssims empats en circumstàncies molt i molt adverses. Punts que sumen i bones sensacions que engresquen i, no deixaré d’insistir, que aniran a més a poc que l’harmonia no es trenqui. Silenci i una fermentació adequada han de fer d’un raïm trepitjat, el gloriós caldo al que tots (o quasi tots) aspirem.
dissabte, 25 de setembre del 2010
Aprofitar la por
El guerrer de la llum sap que tothom té por de tothom.
Normalment, aquesta por es manifesta de dues maneres: mitjançant l’agressivitat o mitjançant la submissió. Són cares diferents del mateix problema.
Per això, quan es troba davant una persona que li inspira temor, el guerrer recorda que l’altre té les mateixes inseguretats que ell. Ha superat obstacles semblants i ha viscut els mateixos problemes.
Però sap trampejar més bé la situació. Per què? Perquè utilitza la por com a motor i no pas com a fre.
Aleshores, el guerrer aprèn de l’adversari i es comporta de la mateixa manera.
El guerrer de la llum sap que tothom té por de tothom.
Normalment, aquesta por es manifesta de dues maneres: mitjançant l’agressivitat o mitjançant la submissió. Són cares diferents del mateix problema.
Per això, quan es troba davant una persona que li inspira temor, el guerrer recorda que l’altre té les mateixes inseguretats que ell. Ha superat obstacles semblants i ha viscut els mateixos problemes.
Però sap trampejar més bé la situació. Per què? Perquè utilitza la por com a motor i no pas com a fre.
Aleshores, el guerrer aprèn de l’adversari i es comporta de la mateixa manera.
divendres, 24 de setembre del 2010
L’exèrcit
Un exèrcit al costat d’un país sense fronteres,
Molts soldats que jo he estimat estan a les files primeres,
Un exèrcit d’un país que té llum com a bandera,
És l’amor el seu encís, la utopia presonera,
Un exèrcit d’un país que té llum com a bandera.
Són arreu els núvols com trinxeres,
No se’ls veu i lluiten com a feres,
I s’abracen, s’enamoren, el poder miren i passen.
El que fan és molt més que fer guerra,
Van buscant tresors d’amor per terra,
I somnien, s’equivoquen i en l’amor trencat rumien.
Un exèrcit al costat que fa guerra a la guerra,
I jo entre ells m’he iniciat a estimar aquesta terra,
Un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes,
Gestes de gran llibertat que són per l’amor grans festes,
Un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes.
Van morint quan mor una esperança,
Van vivint la mort sense recança,
Doncs ells saben que a la vida sense somnis ells no hi caben.
Van ben sols i fràgils com onades,
Tu què vols, s’enfonsen a vegades,
Que és molt dura aquesta guerra
Per fer més neta la Terra.
Jordi Guardans
Un exèrcit al costat d’un país sense fronteres,
Molts soldats que jo he estimat estan a les files primeres,
Un exèrcit d’un país que té llum com a bandera,
És l’amor el seu encís, la utopia presonera,
Un exèrcit d’un país que té llum com a bandera.
Són arreu els núvols com trinxeres,
No se’ls veu i lluiten com a feres,
I s’abracen, s’enamoren, el poder miren i passen.
El que fan és molt més que fer guerra,
Van buscant tresors d’amor per terra,
I somnien, s’equivoquen i en l’amor trencat rumien.
Un exèrcit al costat que fa guerra a la guerra,
I jo entre ells m’he iniciat a estimar aquesta terra,
Un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes,
Gestes de gran llibertat que són per l’amor grans festes,
Un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes.
Van morint quan mor una esperança,
Van vivint la mort sense recança,
Doncs ells saben que a la vida sense somnis ells no hi caben.
Van ben sols i fràgils com onades,
Tu què vols, s’enfonsen a vegades,
Que és molt dura aquesta guerra
Per fer més neta la Terra.
Jordi Guardans
El caçador
Uy!!! fa el Usi
En el planeta futbolístic sobresurten poderosament, sobre la mitjania, quatre grups perfectament definits i, podríem dir sense exagerar, amb llum pròpia. Trobem, en primer lloc, els anomenats caçadors de talents; personatges amb vocació perdiguera perseguint un únic objectiu: descobrir diamants en brut que, una vegada polits, donin rellevància i brillantor a aquest esport. El segon grup l’encabiríem sota la definició de caçadors de gols. En aquest grup hi trobaríem a tots aquells jugadors que viuen única i exclusivament per al gol. El tenen entre cella i cella i no poden pensar en una altra cosa. El gol és la seva raó de ser, el que els explica i justifica. Sense el gol no són res i amb el gol, o a través d’ell, esdevenen déus de l’Olimp. El tercer grup, el més popular i conseqüència lògica dels caçadors de gols, trobem els caçadors d’autògrafs (i fotos). Uns individus, generalment joves, amb l’objectiu prioritari d’obtenir la signatura (o la foto) del seu ídol. Signatura (o foto) que, amb el pas del temps, romandrà oblidada al fons de qualsevol calaix o damunt de l’armari dins una caixa de sabates esperant una revisió que mai arriba. I finalment, el grup més discutit, els caçadors de turmells. Acostumen a ser jugadors amb poc talent futbolístic i que, per estranyes raons, es dediquen a perseguir rivals amb l’única intenció de que deixin de córrer. El seu objectiu és el genoll o el turmell del futbolista més talentós i no reparen en mitjans ni esforços per aconseguir-ho. Jugadors molt limitats, amb poc cervell i amb instint depredador que són presa fàcil per aquells ideòlegs de la violència que els instrumentalitzen, o simplement utilitzen, per a dur a terme els seus perversos desitjos.
Uy!!! fa el Usi
En el planeta futbolístic sobresurten poderosament, sobre la mitjania, quatre grups perfectament definits i, podríem dir sense exagerar, amb llum pròpia. Trobem, en primer lloc, els anomenats caçadors de talents; personatges amb vocació perdiguera perseguint un únic objectiu: descobrir diamants en brut que, una vegada polits, donin rellevància i brillantor a aquest esport. El segon grup l’encabiríem sota la definició de caçadors de gols. En aquest grup hi trobaríem a tots aquells jugadors que viuen única i exclusivament per al gol. El tenen entre cella i cella i no poden pensar en una altra cosa. El gol és la seva raó de ser, el que els explica i justifica. Sense el gol no són res i amb el gol, o a través d’ell, esdevenen déus de l’Olimp. El tercer grup, el més popular i conseqüència lògica dels caçadors de gols, trobem els caçadors d’autògrafs (i fotos). Uns individus, generalment joves, amb l’objectiu prioritari d’obtenir la signatura (o la foto) del seu ídol. Signatura (o foto) que, amb el pas del temps, romandrà oblidada al fons de qualsevol calaix o damunt de l’armari dins una caixa de sabates esperant una revisió que mai arriba. I finalment, el grup més discutit, els caçadors de turmells. Acostumen a ser jugadors amb poc talent futbolístic i que, per estranyes raons, es dediquen a perseguir rivals amb l’única intenció de que deixin de córrer. El seu objectiu és el genoll o el turmell del futbolista més talentós i no reparen en mitjans ni esforços per aconseguir-ho. Jugadors molt limitats, amb poc cervell i amb instint depredador que són presa fàcil per aquells ideòlegs de la violència que els instrumentalitzen, o simplement utilitzen, per a dur a terme els seus perversos desitjos.
dijous, 23 de setembre del 2010
Què que en penso?
Què que en penso dels verds? Què estaran molt millor quan madurin.
Què que en penso dels periodistes esportius? Què no entenc perquè els anomenen periodistes.
Què que en penso d’una dona oberta de cames? Què va en moto.
Què que en penso dels crítics? Què mai arribaran al nivell del criticat.
Què que en penso dels sindicats? Què són molt útils, sobretot, per a ells mateixos.
Què que en penso dels sindicalistes? Què han fet del treball una manera de viure sense treballar.
Què que en penso dels grans comunicadors? Què mai es pot parlar amb ells (estan sempre comunicant).
Què que en penso del futbol de Tercera? Què, en realitat, és de Quarta.
Què que en penso de la llengua catalana? Què és rosada com la de tothom, excepte quan es té l’estomac brut.
Què que en penso del canvi climàtic? Què ja era hora què canviés alguna cosa.
Què que en penso de les ONG? Què són una variant del top manta.
Què que en penso dels verds? Què estaran molt millor quan madurin.
Què que en penso dels periodistes esportius? Què no entenc perquè els anomenen periodistes.
Què que en penso d’una dona oberta de cames? Què va en moto.
Què que en penso dels crítics? Què mai arribaran al nivell del criticat.
Què que en penso dels sindicats? Què són molt útils, sobretot, per a ells mateixos.
Què que en penso dels sindicalistes? Què han fet del treball una manera de viure sense treballar.
Què que en penso dels grans comunicadors? Què mai es pot parlar amb ells (estan sempre comunicant).
Què que en penso del futbol de Tercera? Què, en realitat, és de Quarta.
Què que en penso de la llengua catalana? Què és rosada com la de tothom, excepte quan es té l’estomac brut.
Què que en penso del canvi climàtic? Què ja era hora què canviés alguna cosa.
Què que en penso de les ONG? Què són una variant del top manta.
dimecres, 22 de setembre del 2010
Cobrar sense treballar
Algú em sabria dir que fa exactament un alliberat sindical? A què dedica el seu temps? Com i en què omple les seves 8 (suposadament) hores laborals? Tanta feina té com a sindicalista que no pot treballar normalment com qualsevol mortal i per això se l’ha de rellevar de les seves obligacions? Vuit hores al dia, quaranta hores a la setmana i vint i dos dies al mes, no és massa temps per omplir-lo amb no se sap ben be què? Tanta conflictivitat hi ha a les empreses, tant complexa és la seva gestió? Aleshores passa el que ha de passar, sinó hi ha problemes, se’n busquen. Tot per omplir, o fer veure que s’omple, un temps balder i justificar així una activitat innecessària i sobrera. Amb aquesta pràctica els alliberats esdevenen buròcrates insensibles preocupats només pel seu estatus i la manera de mantenir-lo. El seu “modus operandi” s’acaba convertint en un "modus vivendi", en un fidel reflex dels seus propis interessos i dèries, sense tenir en compte les aspiracions o inquietuds dels qui teòricament representen. Cobrar per no treballar sempre ha estat un mal negoci i, en aquest art, n’hi ha qui té una rara habilitat per sortir-se’n. La fragilitat del sistema, les seves esquerdes i la connivència dels seus dirigents només fa que afavorir aquesta situació racionalment inexplicable i moralment insostenible. Aposto per un sindicalisme voluntari, fora de l’horari laboral i no retribuït. A veure quants sindicalistes que ara s’omplen la boca (i les butxaques) seguirien sent-ho?
Algú em sabria dir que fa exactament un alliberat sindical? A què dedica el seu temps? Com i en què omple les seves 8 (suposadament) hores laborals? Tanta feina té com a sindicalista que no pot treballar normalment com qualsevol mortal i per això se l’ha de rellevar de les seves obligacions? Vuit hores al dia, quaranta hores a la setmana i vint i dos dies al mes, no és massa temps per omplir-lo amb no se sap ben be què? Tanta conflictivitat hi ha a les empreses, tant complexa és la seva gestió? Aleshores passa el que ha de passar, sinó hi ha problemes, se’n busquen. Tot per omplir, o fer veure que s’omple, un temps balder i justificar així una activitat innecessària i sobrera. Amb aquesta pràctica els alliberats esdevenen buròcrates insensibles preocupats només pel seu estatus i la manera de mantenir-lo. El seu “modus operandi” s’acaba convertint en un "modus vivendi", en un fidel reflex dels seus propis interessos i dèries, sense tenir en compte les aspiracions o inquietuds dels qui teòricament representen. Cobrar per no treballar sempre ha estat un mal negoci i, en aquest art, n’hi ha qui té una rara habilitat per sortir-se’n. La fragilitat del sistema, les seves esquerdes i la connivència dels seus dirigents només fa que afavorir aquesta situació racionalment inexplicable i moralment insostenible. Aposto per un sindicalisme voluntari, fora de l’horari laboral i no retribuït. A veure quants sindicalistes que ara s’omplen la boca (i les butxaques) seguirien sent-ho?
dimarts, 21 de setembre del 2010
Ves-te’n a Kashgar
No has de convencem de res, ni cal que t’expliquis, ni que et justifiquis, ni que t’inventis. Els fets ho fan per tu. I la cruel evidència dels teus actes no deixa lloc a cap mena de dubte. Que te’n vols anar a Kasghar? Doncs ves a Kasghar i t’hi estàs una temporada. No tinguis presa en tornar i aprofita bé els diners que la teva dona guanya de genolls perquè tu els malgastis generosament. Ben mirat, és igual que gandulegis aquí com a la Xina i allí, al menys, et podràs passejar com a igual entre el bestiar del mercat dels diumenges. Com fardaràs fent el fatxenda amb el teu posat de John Wayne amb la gorra calada i el mòbil penjat a la cintura per disparar missatges inintel•ligibles i estúpids. I no et preocupis pels amics que deixes, ja trobaràs qui et rigui les gràcies i et faci els cors, d’imbècils n’hi ha per tot arreu. No et serà difícil. Ves-te’n a Kashgar, però ves-te’n ja.
No has de convencem de res, ni cal que t’expliquis, ni que et justifiquis, ni que t’inventis. Els fets ho fan per tu. I la cruel evidència dels teus actes no deixa lloc a cap mena de dubte. Que te’n vols anar a Kasghar? Doncs ves a Kasghar i t’hi estàs una temporada. No tinguis presa en tornar i aprofita bé els diners que la teva dona guanya de genolls perquè tu els malgastis generosament. Ben mirat, és igual que gandulegis aquí com a la Xina i allí, al menys, et podràs passejar com a igual entre el bestiar del mercat dels diumenges. Com fardaràs fent el fatxenda amb el teu posat de John Wayne amb la gorra calada i el mòbil penjat a la cintura per disparar missatges inintel•ligibles i estúpids. I no et preocupis pels amics que deixes, ja trobaràs qui et rigui les gràcies i et faci els cors, d’imbècils n’hi ha per tot arreu. No et serà difícil. Ves-te’n a Kashgar, però ves-te’n ja.
dilluns, 20 de setembre del 2010
Pa(pa)rra
Si et vols fer sentir, i crec que ho has de fer, hauràs d’insistir, persistir i perseverar. Hauràs de ser un paparra perquè les teves raons arribin a tots els racons. Hauràs de convèncer i auto convèncer de que, malgrat ser papa, pots actuar sense que es noti i no fer de la paternitat el far que guiï la teva conducta. Fer la feina per a la que has estat triat i fer-la amb dignitat i ètica. Hauràs de ser un paparra i donar la tabarra perquè les coses vagin pel camí que toca i en puguis acreditar transparència. Hauràs d’ensenyar que una altre manera de governar és possible lluny de la prepotència i l’ intervencionisme desvergonyit. Hauràs de fer pedagogia entre alguns dels teus companys i que percebin el rebuig de les seves formes. En definitiva, hauràs de ser un paparra per buscar aliances i evitar que matussers brots d’infidelitat se’t pugin a la parra aprofitant l’absència del que mana.
Si et vols fer sentir, i crec que ho has de fer, hauràs d’insistir, persistir i perseverar. Hauràs de ser un paparra perquè les teves raons arribin a tots els racons. Hauràs de convèncer i auto convèncer de que, malgrat ser papa, pots actuar sense que es noti i no fer de la paternitat el far que guiï la teva conducta. Fer la feina per a la que has estat triat i fer-la amb dignitat i ètica. Hauràs de ser un paparra i donar la tabarra perquè les coses vagin pel camí que toca i en puguis acreditar transparència. Hauràs d’ensenyar que una altre manera de governar és possible lluny de la prepotència i l’ intervencionisme desvergonyit. Hauràs de fer pedagogia entre alguns dels teus companys i que percebin el rebuig de les seves formes. En definitiva, hauràs de ser un paparra per buscar aliances i evitar que matussers brots d’infidelitat se’t pugin a la parra aprofitant l’absència del que mana.
diumenge, 19 de setembre del 2010
No és casualitat
M’han fet molta gràcia unes declaracions de Horacio Gaggioli, representant de jugadors de futbol, on deia que el fet que Messi jugui actualment al Barça és fruit de la casualitat, que la família Messi el va portar a Barcelona perquè, en aquell moment, ell hi vivia i treballava. Que si en lloc de viure a Barcelona, continuava, hagués viscut a Madrid, avui Messi seria jugador de l’equip blanc. Potser si o potser no. Segurament els avisats tècnics de la casa blanca l’haguessin descartat per petit i raquític i avui seria jugador del Getafe, del Toledo o de l’Alcorcón. És de domini públic l’especial cura i l’exquisit tracte que té el Madrid per la seva pedrera. Les coses no acostumen a passar només per casualitat, hi ha molts altres factors determinants que fan que el resultat final sigui un o altre i en això el Barça li porta molta avantatja al seu rival esportiu. El Barça va apostar per Lionel des del primer moment invertint tot allò que s’havia d’invertir i en això, la casualitat, hi té poc a veure. Només cal observar el perfil futbolístic i humà dels dos equips per copsar immediatament que Lionel Messi no encaixaria, ni pel dret ni pel revés, en l’equip de la supèrbia i la prepotència.
M’han fet molta gràcia unes declaracions de Horacio Gaggioli, representant de jugadors de futbol, on deia que el fet que Messi jugui actualment al Barça és fruit de la casualitat, que la família Messi el va portar a Barcelona perquè, en aquell moment, ell hi vivia i treballava. Que si en lloc de viure a Barcelona, continuava, hagués viscut a Madrid, avui Messi seria jugador de l’equip blanc. Potser si o potser no. Segurament els avisats tècnics de la casa blanca l’haguessin descartat per petit i raquític i avui seria jugador del Getafe, del Toledo o de l’Alcorcón. És de domini públic l’especial cura i l’exquisit tracte que té el Madrid per la seva pedrera. Les coses no acostumen a passar només per casualitat, hi ha molts altres factors determinants que fan que el resultat final sigui un o altre i en això el Barça li porta molta avantatja al seu rival esportiu. El Barça va apostar per Lionel des del primer moment invertint tot allò que s’havia d’invertir i en això, la casualitat, hi té poc a veure. Només cal observar el perfil futbolístic i humà dels dos equips per copsar immediatament que Lionel Messi no encaixaria, ni pel dret ni pel revés, en l’equip de la supèrbia i la prepotència.
Per callar boques
Europa 3 – Terrassa 0
Lliga Nacional Juvenil
Deixeu créixer als nans i es convertiran en gegants. El que he vingut reclamant insistentment segueix sent vigent. Paciència i tranquil•litat per poder treballar amb la suficient autonomia que permeti crear el marc idoni que qualsevol equip en formació necessita. Els resultats mai són fruit de la casualitat i darrera hi ha un enorme compromís i un generós feix d’idees clares. El que no necessita aquest equip, ni cap altre, és la pressió sistemàtica i els consells desafortunats. L’equip s’ha de protegir i, fins i tot, blindar de les observacions fora de lloc i de temps emeses per persones inapropiades que han de mantenir-se al marge i evitar qualsevol acció intervencionista. L’equip s’anirà fent en la mesura que els condicionants externs ho permetin. Millora de joc, bons resultats, bones sensacions,...Uns paràmetres que no són una sorpresa per a aquells que coneixem els vímets amb els que es treballa. Un present que pot anar a més a poc que tothom mantingui la calma i faci el paper que li pertoca. I si algú cau en la temptació de donar consells que ho faci al primer equip que, tal i com estan les coses, no aniria gens malament.
Europa 3 – Terrassa 0
Lliga Nacional Juvenil
Deixeu créixer als nans i es convertiran en gegants. El que he vingut reclamant insistentment segueix sent vigent. Paciència i tranquil•litat per poder treballar amb la suficient autonomia que permeti crear el marc idoni que qualsevol equip en formació necessita. Els resultats mai són fruit de la casualitat i darrera hi ha un enorme compromís i un generós feix d’idees clares. El que no necessita aquest equip, ni cap altre, és la pressió sistemàtica i els consells desafortunats. L’equip s’ha de protegir i, fins i tot, blindar de les observacions fora de lloc i de temps emeses per persones inapropiades que han de mantenir-se al marge i evitar qualsevol acció intervencionista. L’equip s’anirà fent en la mesura que els condicionants externs ho permetin. Millora de joc, bons resultats, bones sensacions,...Uns paràmetres que no són una sorpresa per a aquells que coneixem els vímets amb els que es treballa. Un present que pot anar a més a poc que tothom mantingui la calma i faci el paper que li pertoca. I si algú cau en la temptació de donar consells que ho faci al primer equip que, tal i com estan les coses, no aniria gens malament.
dissabte, 18 de setembre del 2010
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
Si algú se sent al•ludit, y té ales que no voli!
El "refrà" que cantaré és adagi de carrer,
ja me'l deien al bressol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
Potser en ajupim sovint,
no es per hàbit ni caprici
Que és per esquivar el calbot,
y esperar el moment propici
tant si es vol com si no es vol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
Al camp la fruita es podreix,
hi ha massa intermediaris
No hi ha planificació
Això diuen els diaris i així resa el camperol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
A Suïssa han ingressat,
mils de milions a cabassos
Després diuen que és l'obrer,
el culpable dels fracassos i la manca de control
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
A ciutat anem de cul,
ningú s'aclareix tot falla
Ja no podem respirar,
tothom mes o menys la balla de l'Agost fins al Juliol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses
Sona un tret, com un fuet,
i cau mort, les mans esteses,
deixa dona, fill i dol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
Heu d'oblidar si podeu,
aquests 40 anys de glòria
A mi no em preocupa gens,
perquè tinc mala memòria i el cap dur com un pinyol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
La unitat no té destí,
l'univers no és cap llimona
Tinc un passaport que diu:
Ha nascut a Barcelona i per tant és espanyol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
Jo cada cop veig més clar,
que el poble diu el que pensa
Hem après aquest proverbi
I amb mútua complaença cantem com un home sol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
Quico Pi de la Serra
Si algú se sent al•ludit, y té ales que no voli!
El "refrà" que cantaré és adagi de carrer,
ja me'l deien al bressol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
Potser en ajupim sovint,
no es per hàbit ni caprici
Que és per esquivar el calbot,
y esperar el moment propici
tant si es vol com si no es vol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
Al camp la fruita es podreix,
hi ha massa intermediaris
No hi ha planificació
Això diuen els diaris i així resa el camperol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
A Suïssa han ingressat,
mils de milions a cabassos
Després diuen que és l'obrer,
el culpable dels fracassos i la manca de control
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
A ciutat anem de cul,
ningú s'aclareix tot falla
Ja no podem respirar,
tothom mes o menys la balla de l'Agost fins al Juliol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses
Sona un tret, com un fuet,
i cau mort, les mans esteses,
deixa dona, fill i dol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
Heu d'oblidar si podeu,
aquests 40 anys de glòria
A mi no em preocupa gens,
perquè tinc mala memòria i el cap dur com un pinyol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
La unitat no té destí,
l'univers no és cap llimona
Tinc un passaport que diu:
Ha nascut a Barcelona i per tant és espanyol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
Jo cada cop veig més clar,
que el poble diu el que pensa
Hem après aquest proverbi
I amb mútua complaença cantem com un home sol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol
Quico Pi de la Serra
divendres, 17 de setembre del 2010
No ho fet per cansament
En contra dels rumors que corren, o algú, interessadament fa córrer, de que he deixat l’Europa per cansament, res més lluny de la realitat, ha estat l’Europa, o millor dit, alguns individus amb pes específic dins del club, els que s’han cansat de mi. No he deixat l’Europa per cansament, i això que motius no me n’han faltat durant aquests anys, sinó perquè la meva manera d’entendre el club, les seves necessitats i la seva orientació ha topat frontalment amb interessos que anaven just en la direcció contraria. No ha estat per cansament, ans al contrari, hi havia molta feina per fer i moltes ganes de seguir fent-la. No tinc cap problema en deixar les coses com estan si això és el millor i el que es vol, però no estic disposat a que s’escampi una mentida que emmascari una dura, duríssima realitat. S’ha comés un acte d’injustícia i un abús en tota regla i els responsables directes i els subsidiaris, hauran de assumir la seva quota per haver tacat la imatge i la història d’un club sobre el que, malauradament, vaig tenint seriosos dubtes.
En contra dels rumors que corren, o algú, interessadament fa córrer, de que he deixat l’Europa per cansament, res més lluny de la realitat, ha estat l’Europa, o millor dit, alguns individus amb pes específic dins del club, els que s’han cansat de mi. No he deixat l’Europa per cansament, i això que motius no me n’han faltat durant aquests anys, sinó perquè la meva manera d’entendre el club, les seves necessitats i la seva orientació ha topat frontalment amb interessos que anaven just en la direcció contraria. No ha estat per cansament, ans al contrari, hi havia molta feina per fer i moltes ganes de seguir fent-la. No tinc cap problema en deixar les coses com estan si això és el millor i el que es vol, però no estic disposat a que s’escampi una mentida que emmascari una dura, duríssima realitat. S’ha comés un acte d’injustícia i un abús en tota regla i els responsables directes i els subsidiaris, hauran de assumir la seva quota per haver tacat la imatge i la història d’un club sobre el que, malauradament, vaig tenint seriosos dubtes.
dijous, 16 de setembre del 2010
Sense gol no hi ha futbol
Si l’essència del futbol és el gol, es pot dir, sense contemplacions, que el Barça és el paradigma del futbol. Tot el demés són succedanis o maldestres imitacions amb més mancances que no pas virtuts. Només cal, per documentar-ho, fer un repàs dels partits oficials que ha disputat fins ara i si es vol, per fer-ho més didàctic, comparar-ho amb el que ha fet el Madrit. Mentre el Barça et garanteix un mínim de 2 gols per partit, el Madrit, en canvi, en garanteix també dos, però, en el seu cas, com a màxim. Cinc partits oficials del Barça: 19 gols. Tres partits oficials del Madrit: 3 gols. Evidentment que tot és opinable, però en aquest cas, l’estadística és demolidora i no deixa lloc al més petit dubte. Tot allò que no estigui en aquesta línia no deixen de ser cants de sirena ensinistrats per arrossegar les naus contra els rocalls més ignorants i estèrils. Doncs ja ho sabeu, si us voleu divertir i gaudir del futbol, heu de veure partits del Barça, a no ser, que hagueu de purgar alguna que altra fosca penitència i no us quedi més remei que fustigar-vos veient espectacles pseudo-futbolistics on participi el Madrit o altres clubs per l’estil.
Si l’essència del futbol és el gol, es pot dir, sense contemplacions, que el Barça és el paradigma del futbol. Tot el demés són succedanis o maldestres imitacions amb més mancances que no pas virtuts. Només cal, per documentar-ho, fer un repàs dels partits oficials que ha disputat fins ara i si es vol, per fer-ho més didàctic, comparar-ho amb el que ha fet el Madrit. Mentre el Barça et garanteix un mínim de 2 gols per partit, el Madrit, en canvi, en garanteix també dos, però, en el seu cas, com a màxim. Cinc partits oficials del Barça: 19 gols. Tres partits oficials del Madrit: 3 gols. Evidentment que tot és opinable, però en aquest cas, l’estadística és demolidora i no deixa lloc al més petit dubte. Tot allò que no estigui en aquesta línia no deixen de ser cants de sirena ensinistrats per arrossegar les naus contra els rocalls més ignorants i estèrils. Doncs ja ho sabeu, si us voleu divertir i gaudir del futbol, heu de veure partits del Barça, a no ser, que hagueu de purgar alguna que altra fosca penitència i no us quedi més remei que fustigar-vos veient espectacles pseudo-futbolistics on participi el Madrit o altres clubs per l’estil.
dimecres, 15 de setembre del 2010
Si em maltractes, com vols que t’estimi?
Que no t’estimi no estic segur que depengui només de mi. La desafecció que sento no pot ser només una qüestió genètica. No crec que la poca o nul•la consideració que et tinc depengui només de la meva incapacitat per entendre’t. No t’has plantejat que potser tu hi tens alguna cosa a veure? No podria ser que tu no hi posis res de la teva part? No et dones compte que apreciar a aquell que t’humilia, t’esclavitza, et ninguneja, t’explota, et subestima, t’ofèn, et margina,...no és natural? La meva parella, si és que decideix-ho tenir-ne, haurà de ser respectuosa amb la meva manera de ser i entendre que tota relació s’ha de basar en la igualtat i en el manteniment d’un espai propi de creixement vital. Podem o no podem tenir projectes i expectatives en comú, si ens cal, però des de la més absoluta independència en la gestió de la personalitat. Et donaré suport, si em ve de gust, quan ho pugui fer des de la sobirania innegociable.
Que no t’estimi no estic segur que depengui només de mi. La desafecció que sento no pot ser només una qüestió genètica. No crec que la poca o nul•la consideració que et tinc depengui només de la meva incapacitat per entendre’t. No t’has plantejat que potser tu hi tens alguna cosa a veure? No podria ser que tu no hi posis res de la teva part? No et dones compte que apreciar a aquell que t’humilia, t’esclavitza, et ninguneja, t’explota, et subestima, t’ofèn, et margina,...no és natural? La meva parella, si és que decideix-ho tenir-ne, haurà de ser respectuosa amb la meva manera de ser i entendre que tota relació s’ha de basar en la igualtat i en el manteniment d’un espai propi de creixement vital. Podem o no podem tenir projectes i expectatives en comú, si ens cal, però des de la més absoluta independència en la gestió de la personalitat. Et donaré suport, si em ve de gust, quan ho pugui fer des de la sobirania innegociable.
dimarts, 14 de setembre del 2010
Estimular l’actitud
La situació no és nova i és el resultat de les tres darreres dècades on l’escala de valors ha sofert una mutació progressiva de profund significat. A les escoles, siguin d’economia, periodisme o futbol, es posa més atenció en l’ensenyament de les aptituds que no pas de les actituds. Existeix una veritable obsessió en l’acumulació de coneixements i, en canvi, no s’explica o no es donen les pautes de que fer amb ells. Cada cop sabem més coses, som més savis i posseïm més tècnica, però cada cop som més incapaços de dur-les a la pràctica, materialitzar-les i lluitar per elles. No mostrem l’actitud necessària per explotar tot el que hem après i tenim series dificultats per competir. Hi ha escoles de futbol del nostre entorn més pròxim amb una clara idea de com fomentar el coneixement, de com fer créixer la tècnica i els fonaments, però els hi manca la seva aplicació al medi, quan aquest canviï. Quan aquests nens i nenes surtin de l’escola i es trobin en un escenari diferent, necessitaran dominar els mecanismes de l’actitud per guanyar el seu espai i serà, mitjançant aquesta actitud, que hauran de demostrar tots els coneixements que atresoren. Sempre hi ha honroses excepcions, més producte de la pròpia personalitat que no pas de l’entorn, però estan en minoria i per això destaquen ràpidament. En un món d’altes prestacions tecnològiques, l’actitud és un tret diferencial imprescindible per aconseguir l’explotació racional dels coneixements. La seva manca ens condemna irremeiablement a la mediocritat.
La situació no és nova i és el resultat de les tres darreres dècades on l’escala de valors ha sofert una mutació progressiva de profund significat. A les escoles, siguin d’economia, periodisme o futbol, es posa més atenció en l’ensenyament de les aptituds que no pas de les actituds. Existeix una veritable obsessió en l’acumulació de coneixements i, en canvi, no s’explica o no es donen les pautes de que fer amb ells. Cada cop sabem més coses, som més savis i posseïm més tècnica, però cada cop som més incapaços de dur-les a la pràctica, materialitzar-les i lluitar per elles. No mostrem l’actitud necessària per explotar tot el que hem après i tenim series dificultats per competir. Hi ha escoles de futbol del nostre entorn més pròxim amb una clara idea de com fomentar el coneixement, de com fer créixer la tècnica i els fonaments, però els hi manca la seva aplicació al medi, quan aquest canviï. Quan aquests nens i nenes surtin de l’escola i es trobin en un escenari diferent, necessitaran dominar els mecanismes de l’actitud per guanyar el seu espai i serà, mitjançant aquesta actitud, que hauran de demostrar tots els coneixements que atresoren. Sempre hi ha honroses excepcions, més producte de la pròpia personalitat que no pas de l’entorn, però estan en minoria i per això destaquen ràpidament. En un món d’altes prestacions tecnològiques, l’actitud és un tret diferencial imprescindible per aconseguir l’explotació racional dels coneixements. La seva manca ens condemna irremeiablement a la mediocritat.
dilluns, 13 de setembre del 2010
Infern de covards
(El purgatori del CE Europa)
Curioses les formes que té de manifestar-se la por quan es tracta de directius del CE Europa. Si fa dos anys un d’ells va al•legar un sobtat mareig per no seure a la taula presidencial i retirar-se a la darrera fila de l’auditori emparat per la penombra i defugir així la quota de responsabilitat que li pertocava, aquest any l’excusa ha sigut la feina. Un altre directiu amb mala consciència, mals hàbits i mala conducta ha declinat assistir a l’assemblea per por a ser descobert. Per por a que les seves malifetes, arbitrarietats i xantatges sortissin a la llum. Por que, en canvi, no ha sigut un obstacle per presentar-se, dos minuts desprès d’acabat l’acte, al tradicional refrigeri que acostuma a oferir el club. Directius covards que amb la seva conducta i el seu exemple donen una imatge que l’Europa no es mereix, o potser si, i és el propi club el que emparant aquests individus i la seva forma d’actuar, manté un actitud de connivència que ho permet i ho alimenta.
(El purgatori del CE Europa)
Curioses les formes que té de manifestar-se la por quan es tracta de directius del CE Europa. Si fa dos anys un d’ells va al•legar un sobtat mareig per no seure a la taula presidencial i retirar-se a la darrera fila de l’auditori emparat per la penombra i defugir així la quota de responsabilitat que li pertocava, aquest any l’excusa ha sigut la feina. Un altre directiu amb mala consciència, mals hàbits i mala conducta ha declinat assistir a l’assemblea per por a ser descobert. Per por a que les seves malifetes, arbitrarietats i xantatges sortissin a la llum. Por que, en canvi, no ha sigut un obstacle per presentar-se, dos minuts desprès d’acabat l’acte, al tradicional refrigeri que acostuma a oferir el club. Directius covards que amb la seva conducta i el seu exemple donen una imatge que l’Europa no es mereix, o potser si, i és el propi club el que emparant aquests individus i la seva forma d’actuar, manté un actitud de connivència que ho permet i ho alimenta.
diumenge, 12 de setembre del 2010
--Frontal.jpg)
Una feixa interessant
L’Hospitalet 2 – CE Europa 2
Lliga Nacional Juvenil
Ha millorat el juvenil i ho ha fet en un camp sempre difícil. Ha arrencat un valuós punt de la Feixa llarga davant d’un Hospitalet força competitiu. Bones sensacions amb un ample marge de millora només enterbolides per aspectes puntuals que caldrà corregir, però, en cap cas, greus. Millora el juvenil i jo que me n’alegro. Insisteix-ho, amb el risc de fer-me pesat, en cultivar la paciència i extremar les mesures de protecció per a un equip amb uns bons mecanismes per excel•lir. Paciència, confiança i suport per a bastir un marc on poder treballar amb la tranquil•litat necessària per desenvolupar, amb garanties, aquest nou projecte. Si tots anem en la mateixa direcció, els resultats no trigaran a arribar. Els vímets hi són, només cal que es puguin trenar amb calma. Tinc fe cega en els que comanden la nau i tenen el meu suport, encara que sigui des de la distància. Que la força els acompanyi.
L’Hospitalet 2 – CE Europa 2
Lliga Nacional Juvenil
Ha millorat el juvenil i ho ha fet en un camp sempre difícil. Ha arrencat un valuós punt de la Feixa llarga davant d’un Hospitalet força competitiu. Bones sensacions amb un ample marge de millora només enterbolides per aspectes puntuals que caldrà corregir, però, en cap cas, greus. Millora el juvenil i jo que me n’alegro. Insisteix-ho, amb el risc de fer-me pesat, en cultivar la paciència i extremar les mesures de protecció per a un equip amb uns bons mecanismes per excel•lir. Paciència, confiança i suport per a bastir un marc on poder treballar amb la tranquil•litat necessària per desenvolupar, amb garanties, aquest nou projecte. Si tots anem en la mateixa direcció, els resultats no trigaran a arribar. Els vímets hi són, només cal que es puguin trenar amb calma. Tinc fe cega en els que comanden la nau i tenen el meu suport, encara que sigui des de la distància. Que la força els acompanyi.
La mosca
En contra de la dita: incapaç de matar una mosca. He de confessar, sense penediment, que jo sí he mort alguna que altra mosca. Sempre les he trobat uns éssers molestos, improductius i mandrosos. Portadores de malalties i transmissores d’epidèmies. Són, per naturalesa, extremadament pesades i acaben per mosquejar. Què es pot esperar d’unes bestioles que la seva única finalitat a la vida és ser l’aliment dels rèptils? Les mosques són, sens dubte, un error de càlcul, però atenció, no són l’únic.
En contra de la dita: incapaç de matar una mosca. He de confessar, sense penediment, que jo sí he mort alguna que altra mosca. Sempre les he trobat uns éssers molestos, improductius i mandrosos. Portadores de malalties i transmissores d’epidèmies. Són, per naturalesa, extremadament pesades i acaben per mosquejar. Què es pot esperar d’unes bestioles que la seva única finalitat a la vida és ser l’aliment dels rèptils? Les mosques són, sens dubte, un error de càlcul, però atenció, no són l’únic.
Lluny de la pedra i de l'aigua
Lluny de la pedra i de l'aigua,
ombra d'una ombra el record,
tota una vida, memòria,
fulles dels arbres del bosc.
Desnua l'amor molts nusos,
més que no hauria pensat,
aquest amor necessari
que em lliga i que m'ha lligat.
Encarat sempre amb el vent
a contracorrent m'he fet
i vivint tots els meus dubtes
aquí sóc, aquí vull ser.
Però el temps, però la vida,
però el país i la sort,
la quotidiana mentida,
rostre clement de la mort.
La mar veu ara serena
la pena lleu que m'ha pres,
el cel se la menjaria
perquè em posés ben content.
Però el temps, però la vida,
però el país i la sort,
la quotidiana mentida,
rostre clement de la mort.
Lluny de la pedra i de l'aigua,
ombra d'una ombra el record,
tota una vida, memòria,
fulles dels arbres del bosc..
Raimon
Lluny de la pedra i de l'aigua,
ombra d'una ombra el record,
tota una vida, memòria,
fulles dels arbres del bosc.
Desnua l'amor molts nusos,
més que no hauria pensat,
aquest amor necessari
que em lliga i que m'ha lligat.
Encarat sempre amb el vent
a contracorrent m'he fet
i vivint tots els meus dubtes
aquí sóc, aquí vull ser.
Però el temps, però la vida,
però el país i la sort,
la quotidiana mentida,
rostre clement de la mort.
La mar veu ara serena
la pena lleu que m'ha pres,
el cel se la menjaria
perquè em posés ben content.
Però el temps, però la vida,
però el país i la sort,
la quotidiana mentida,
rostre clement de la mort.
Lluny de la pedra i de l'aigua,
ombra d'una ombra el record,
tota una vida, memòria,
fulles dels arbres del bosc..
Raimon
dissabte, 11 de setembre del 2010
L’assemblea ordinària del CE Europa
No us deixeu portar per la primera impressió (segurament equivocada) i caigueu en el desànim. Allunyeu-vos del pessimisme i penseu que 41 persones, és molta gent. Tal i com estan les coses, que a una assemblea ordinària d’un club de futbol de tercera assisteixin 41 persones, és tot un èxit. Què és el nombre més baix de socis que han participat a una assemblea en els darrers anys? Doncs, no us equivoqueu, la gent no hi va perquè tot funciona bé i quan una cosa funciona, millor no tocar res. Està demostrat que les grans audiències i assistències a festivals d’aquesta mena són en èpoques conflictives. Quan el club està mal dirigit, mal gestionat o administrat, és aleshores, quan la resposta popular és més activa. Tothom té coses a fer i qui més qui menys no disposa de gaire temps per dedicar a actes socials. En aquests casos, la tria és obligada i el personal es decanta per assistir a reunions on la seva presència sigui necessària o determinant. En definitiva, va allà on fa falta i on hi pot trobar aliment per als sentits i, en conseqüència, prescindeix de tot allò que sigui incolor, inodor i insípid.
Què es pot esperar d’una assemblea ordinària? Doncs, justament el que és, el contrari d’extraordinària.
No us deixeu portar per la primera impressió (segurament equivocada) i caigueu en el desànim. Allunyeu-vos del pessimisme i penseu que 41 persones, és molta gent. Tal i com estan les coses, que a una assemblea ordinària d’un club de futbol de tercera assisteixin 41 persones, és tot un èxit. Què és el nombre més baix de socis que han participat a una assemblea en els darrers anys? Doncs, no us equivoqueu, la gent no hi va perquè tot funciona bé i quan una cosa funciona, millor no tocar res. Està demostrat que les grans audiències i assistències a festivals d’aquesta mena són en èpoques conflictives. Quan el club està mal dirigit, mal gestionat o administrat, és aleshores, quan la resposta popular és més activa. Tothom té coses a fer i qui més qui menys no disposa de gaire temps per dedicar a actes socials. En aquests casos, la tria és obligada i el personal es decanta per assistir a reunions on la seva presència sigui necessària o determinant. En definitiva, va allà on fa falta i on hi pot trobar aliment per als sentits i, en conseqüència, prescindeix de tot allò que sigui incolor, inodor i insípid.
Què es pot esperar d’una assemblea ordinària? Doncs, justament el que és, el contrari d’extraordinària.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)