Arrivederci Itàlia

Aquest matí desfilava pel Palau de l’Elisi a Paris, el capità de la selecció francesa per rendir comptes, davant el President de la República, pel desastrós paper fet al Mundial de futbol. Passat demà té audiència reservada al Capitoli romà el capità de la selecció italiana pel mateix motiu que els seus col•legues francesos. Si això s’acaba posant de moda, no m’imagino al tou de Zapatero demanant explicacions, el proper diumenge a la Moncloa, al capità de la roja per la desfeta d’Espanya a Sud-àfrica. Què el futbol esdevingui una qüestió d’estat és patètic i posa en evidència la desmesurada importància que se li dóna en contraposició a altres aspectes que haurien de ser infinitament més rellevants socialment. Inflar el globus desmesuradament té aquests riscos, que quan explota, i tard o d’hora ho acabarà fent, esquitxa a tothom. Fer bandera d’una selecció de futbol, atorgar-li una representativitat més aviat discutible i, decididament artificial, és una situació que voreja el ridícul. Dipositar totes les esperances pàtries en 22 milionaris malcriats i capriciosos és un risc massa elevat i d’incalculables conseqüències. França, Itàlia, Espanya, són el què és la seva selecció i així, quan fracassa, el fracàs és de tot el país. Afer d’estat! La imatge del país queda en entredit i els seus fonaments trontollen perquè un paio ha dormit malament i ha fallat un gol cantat. Sort que el meu país no té selecció i a mi no em representa ningú!