Triar sempre encara que no calgui

Segur que us heu trobat davant la tria entre fer allò què s’ha de fer o fer el que t’agradaria fer. Són, aquestes, dues accions què, malgrat semblar complementaries, sovint entren en conflicte. I ho fan quan les dues són coincidents en l’espai/temps i l’elecció d’una d’elles n’exclou l’altra. És, aleshores, quan la decisió es fa difícil de prendre i s’ha de recórrer al sentit comú per damunt de qualsevol altre influència. Fer el que s’ha de fer és, per defecte, el més habitual. El que s’acostuma a fer la major part del temps i en la majoria dels casos. Les obligacions imposades, pactades o adquirides ens deixen poc marge per a la iniciativa personal. Fer, en canvi, allò que es vol, no sempre és possible i comporta una responsabilitat i unes conseqüències ineludibles. Fer el que s’ha de fer, el que toca, és bàsicament despersonalitzant perquè, generalment, no intervé la voluntat de fer-ho. Es fa perquè cal i aquesta és la seva única raó de ser. En canvi, fer el que es vol, té un elevat grau d’iniciativa i ens personalitza i reforça com a individus. S’ha d’anar en compte, però, amb fer el que es vol, per a no entrar en col•lisió amb altres interessos ni sobrepassar els límits marcats en l’exercici del respecte al pròxim. En definitiva, no estaria gens malament què, davant la inevitabilitat de fer el que s’ha de fer, dotar a aquesta inèrcia amb un plus d’iniciativa, un puntet de voluntarietat que ho fes, tot plegat, més interessant i satisfactori. Sovint no es pot fer el que es vol i sovint, també, se’t fa molt costerut fer el que s’ha de fer, amb el consegüent desànim i frustració. Una senzilla lectura en positiu de totes dues accions pot revertir la situació amb resultats sorprenents.