Ibrallaunes

No hi ha res, per a un equip qualsevol, com enfrontar-se al Barça. Tots en surten reforçats. Perden però surten reforçats. Va passar amb el Madriz, amb el Dinamo de Kiev i ara amb l’Español de Cornellà. La gesta de perdre per només un gol, en tots tres casos, ha estat motiu suficient per afirmar què havien fet quasi el millor partit de la seva història i que la derrota havia estat una victòria moral d’incalculable valor i d’esperançadores perspectives. És curiós com evoluciona la percepció de la realitat, deu ser una altra conseqüència del canvi climàtic o la crisi econòmica, què rebaixa substancialment les expectatives dels col•lectius i on s’abandona l’idea de guanyar per la de perdre amb moderació. Moderació en el marcador, encara què en el terreny de joc la diferència segueixi sent abismal. Els equips, equips qualsevol, què s’enfronten al Barça, parteixen del plantejament raca de jugar a no guanyar. De destruir per damunt de qualsevol altra alternativa. Esperen, tots ells, l’errada del rival, ja sigui per esgotament, avorriment o depressió. Ha de ser molt difícil jugar contra equips que no volen jugar i què el seu concepte de creació passa, única i exclusivament, per aprofitar una distracció contraria i d’ella treure’n petroli. Ja s’ho faran amb els seus deliris d’excel•lència gratuïta i la seva mediocritat endèmica. Però què no em vinguin amb romanços, ni em vulguin vendre la moto (per cert, la tinc al taller), en tots tres casos el Barça va dominar totes les facetes del joc, va tenir les millors ocasions, va tenir la pilota, va ser superior i es va merèixer guanyar (de llarg). Ah! i m’oblidava, encara què no tingui importància, va guanyar en tots tres casos. Quina casualitat!