Woodstock 40 anys

Feliç aniversari

Woodstock 40 anys

Punt d'inflexió

La toma de la Pastilla

Triar amb criteri

Un guerrer de la llum comparteix el seu món amb les persones que estima.

Prova d’animar-les a fer les coses que els agradaria fer però no s’hi atreveixen; en aquests moments, l’Adversari apareix amb dues taules a la mà.

En una de les taules, hi ha escrit: “Pensa més en tu mateix. Conserva les benediccions per a tu sol o ho perdràs tot.”

A l’altra taula, hi llegeix: “Qui ets tu per ajudar els altres? Però que no veus els teus propis defectes?”

Un guerrer sap de sobres que té defectes. Però també sap que no pot créixer tot sol ni distanciar-se dels seus companys.

Aleshores, llença les dues taules per terra, tot i que pensi que tenen una part de raó. Les taules esdevenen pols i el guerrer continua animant els qui té a la vora.

Com un piano

Llatinades alimentàries VII

Non facit ebrietas vitia, sed protrahit
La embriaguesa no fa vicis, només els posa en evidència.

La teranyina

No

Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi guanyat dues copes d’Europa? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi aconseguit el més alt reconeixement internacional al futbol practicat per l’equip? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi posat al Club en el lloc més prestigiós de la seva història? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi fet tant per la catalanitat del Club? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi acabat amb els radicals i els violents a l’Estadi? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi encertat tant i tant en l’elecció dels tècnics? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi guanyat en una sola temporada tres títols (els més importants)? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi estat tant injustament criticat? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi tingut que suportar la vergonya de Minguellas, Giralts i companyia? Hi ha algú, Laporta apart, que estigui a l’alçada de l’actual president del Barça, el millor president de tota la seva història?

Llibertat. Igualtat. Fraternitat

Llatinades alimentàries VI

Si bene commemini, causae sunt quinque bibendi: hospitis adventus, praecens sitis, atque futura, aut vini bonitas, aut quaelibet altera causa
Si no recordo malament, són cinc els motius per veure: l’arribada d’un amic, la set del moment, o la futura, la bondat del vi o qualsevol altra cosa.

Sicília: estrella del mar

Cròniques sicilianes

El top ten

Dia tretzè

Per posar punt i seguit a aquesta tongada de cròniques volgudament subjectives i a l’espera d’un nou al·licient, res millor que un personal i molt meditat top ten. Una relació imprescindible perquè, si decidiu anar a Sicília (cosa que us recomano sense reserves), no us perdeu el que no s’ha de perdre. No us ho poso per ordre d’importància. És aleatori i sereu vosaltres mateixos els encarregats de valorar-ho. Aquí va.

-Catània sota la pluja. En sec no té res a veure amb la visió que s’aconsegueix quan l’aigua toca les parets dels edificis més emblemàtics. La Catània fins aleshores gris i vulgar esclata brillant amb una intensa tonalitat negre. El negre de la pedra volcànica amb la que està construïda tota la part històrica de la ciutat. I sí no plou? Sí no plou, espereu o hi torneu quan ho faci. L’espectacle bé s’ho val.

-La granita del Cafè Spinnato a Palerm. Amb tota seguretat la millor granita de l’Univers. I si us queda un foradet a l’estomac, un canolo de ricota i tindreu visions divines.

-La pujada a l’Etna. Fins a dalt de tot. Imprescindible i obligatori. És com un viatge a la Lluna però més curt i molt més econòmic.

-El bany a la Scala dei Turchi. Una platja esplèndida en un escenari singular. Bellíssima. Una muntanya de sal que descansa sobre el mar. Cal tenir la precaució de tancar la boca quan entreu a l’aigua, bocabadats com estareu podeu prendre mal.

-El conjunt de La Vall dels Temples i el seu temple estrella: el temple de la Concòrdia. Passejar sense presa. Passejar sense temps a través del temps. Amarar-se d’història i sentir que n’ets part. Perquè ens entossudim a destruir quan som capaços de construir coses tan belles?

-La posta de sol des del Cap Milazzo amb les Eòlies de fons. Cada dia igual, cada dia diferent. Cada dia sorprenent. L’espectacle natural sense efectes especials i amb persistència de retina.

-La passejada macabre per les catacumbes del caputxins a Palerm. Una visita que no us deixarà indiferents. Centenars, milers de mòmies bastant ben conservades penjades a ambdós costats de les parets dels passadissos per on camines. Llargs passadissos. Inacabables passadissos. Una imatge dantesca que us serà molt i molt difícil d’oblidar. Les mòmies no es mouen però a tu t’entren unes ganes de sortir corrent...

-L’interior de la Catedral de Monreale. Duomo en diuen els sicilians. L’interior, l’exterior, el claustre, la teulada,...Res és sobrer. Catedral normanda, construïda per normands molt lluny de casa seva i una veritable joia de l’edat mitjana. No hi ha res d’igual.

-Stromboli. Stromboli. Stromboli. Una gota de tinta negra en mig del mar. Una tinta amb la que es podrien escriure les paraules més belles i quedar-se curt.

-L’escala del Teatre Màxim. L’escala mitòmana. L’escala on es varen rodar les darreres seqüències de la trilogia d’ El Padrí. Visita i foto obligada. Reviure aquell final. Alimentar la llegenda. Tornar a casa.

Podria haver estat perfectament un top twenty, però no cal abusar. Que cadascú es faci el seu.

Amuninni, amuninni ,...

La cuina és un art

Llatinades alimentàries V

Prima cratera ad sitim pertinet, secunda ad hilaritatem, tertia ad voluptatem, quarta ad insaniam
La primera copa és per la set, la segona per l’alegria, la tercera per al plaer, la quarta per la bogeria.

Temple de la Concòrdia

Agrigento

matí

tarda

nit

Cròniques sicilianes

Les ostres i les perles

Dia dotzè

Sicília és una illa especialment rica en vestigis arqueològics. Un immens museu a l’aire lliure. Una caixa de sorpreses bellíssimes i irrepetibles. Quantitat, qualitat i varietat en un espai reduït on totes les èpoques i totes les cultures hi són presents. Illa oberta als quatre vents voltada de ponts d’aigua. Cruïlla de civilitzacions. Una prodigiosa ostra amb infinitat de perles precioses en el seu interior. De totes aquestes belleses, de totes aquestes joies, hi ha tres que sobresurten amb llum pròpia: la Catedral normanda de Monreale, el Temple de la Concòrdia a Agrigento i els mosaics de la Vila del Casale a tocar de Piazza Armerina. Tres monuments impressionants concebuts i realitzats amb una inspiració quasi sobrenatural. Tres contundents obres d’art que han mediatitzat el pas del temps per a donar testimoni de la grandesa de l’esperit humà. Tres perles perfectes que empetiteixen la gran qualitat de les altres perles que hi ha arreu de l’illa (i que en són moltes).

No cauré en l’error d’intentar descriure-les. No podria. Soc incapaç d’explicar tanta bellesa sense quedar-me extremadament curt. Estimular la vostra curiositat. Això sí. Això sí que ho puc fer.

Exterior dia

Alguns expedients del procès

Declaració de principis. Principi del final

Cròniques sicilianes

Corleone

Dia onzè

Fa una mica més de quatre anys el meu germà va morir. El varen trobar mort en estranyes circumstàncies. Res a veure amb la màfia. Estava relacionat amb una espècie de secta. Un afer fosc de drogues i bogeria...

Això m’explicava la Rosalia mentre avançàvem per l’exposició permanent dedicada a la màfia i l’anti-màfia que es pot veure a la ciutat de Corleone i de la que ella n’és la comissària. Continuava la Rosalia,

Ara fa tot just dues setmanes ens varen entrar a robar. Els meus pares tenen un estanc. Un petit estanc des de fa vint anys. I ens van robar a punta de pistola. Res a veure amb la màfia. La màfia no roba estancs. Els protegeix a canvi del pizzo. Un impost que han de pagar tots els comerciants si volen mantenir segur el seu negoci.

Escoltàvem admirats i una mica perplexes el relat de la Rosalia. Sobtats per la seva serenor. Pel seu distanciament.

Fa quatre anys, quan el meu germà va morir, vam anar a la policia per reclamar, no ja justícia, sinó simplement que esmercessin tots els esforços i recursos per aclarir els fets i arribar al fons del que realment havia passat. I el mateix hem fet arrel de l’atracament. Anar a la policia per demanar la corresponent investigació i la protecció necessària per evitar que es repetissin fets com aquests. En tots dos casos. Un molt més greu que l’altre, per la pèrdua d’una vida humana. Però tots dos fets que haurien de merèixer l’atenció i dedicació d’una policia normal en un país normal. Doncs en ambdós casos la resposta va ser pràcticament la mateixa: aquests fets, senyora, no reporten cap benefici. Ni et generen guanys econòmics, ni et serveixen per escalar posicions dins el cos. Per tant ens limitarem a complir l’expedient i seguidament l’arxivarem. Fets com aquests són el més normal a Sicília. La gent se’n cansa de reclamar justícia i això els acosta i els ha acostat, tradicionalment, a reclamar protecció i ajut a aquells que els hi podien facilitar: la màfia. A canvi d’un favor, un altre favor. A canvi d’ajut, fidelitat i silenci. La màfia no neix ni creix a Sicília per generació espontània. La màfia és el resultat d’una manera de viure (de sobreviure) i la permanent i sistemàtica corrupció dels diferents governs del país. No és pot justificar de cap manera, però davant la desatenció de la gent. Davant la negligència pertinaç de les autoritats i els organismes encarregats de l’ordre, la llei i la justícia, és fins a cert punt comprensible que la gent busqui aixopluc allà on el pot trobar. La meva família podria haver optat per aquesta solució, però no ho va fer. No ho va fer, com molts altres que no han caigut en la temptació. En el recurs fàcil. En la sang per la sang. Per això hi ha tantes actituds heroiques a Sicília. Perquè viure a Sicília i fer-ho en aquestes condicions és un acte d’heroïcitat permanent. La màfia és una realitat. Una dramàtica i dolorosa realitat. Però també ho és una anti-màfia que planta cara. Que surt dels seus caus i es presenta a pit descobert. Que cada cop té menys por i troba més suport popular.

Hores més tard marxàvem de Corleone en silenci. Intentant entendre a aquella gent. El seu dolor. La seva història. La seva realitat quotidiana. La por i el dolor que entrava i sortia de les seves vides com ho fa el vent de gregal. En silenci. Sense badar boca. En silenci mentre, al darrera, Corleone s’anava fent petit fins a perdre’s entre els camps acabats de conrear. Sentíem la Rosalia. Li veiem els ulls. L’esperança als ulls.

La gent ve a Corleone per la pel·lícula de Coppola...

Tarantella

Tres cames per poder seguir el ritme

Stromboli quan hi arribes

Stromboli quan hi ets

Llatinades alimentàries IV

Mala sine cortica bona, cum cortica meliora
Les pomes sense pell són bones, amb pell són millors

Lluny de tot

Lluny del glamour de Casablanca

STROMBOLI (Stromboli, terra di Dio) 1950 Cuando Roberto Rossellini conoció a una mujer llamada Ingrid Bergman A fines de los años ‘40, una película de Roberto Rossellini –hasta entonces uno de los nombres paradigmáticos de lo que dio en llamarse “neorrealismo”– lo enemistó definitivamente con algunos de los hermeneutas más ortodoxos de ese movimiento cinematográfico. Con películas como Roma, ciudad abierta (1945) y Paisà (1946), Rossellini había consumado dos de los hitos de esa corriente, caracterizada por el rodaje en escenarios auténticos, la utilización como actores de gente de la calle, la sencillez estilística y la atención prestada a cuestiones sociales y políticas. En 1949 Rossellini presentó Stromboli, en la que cometía lo que para los defensores de la doxa neorrealista resultaron pecados irredimibles. Si bien la película había sido filmada en escenarios reales, contaba con una mayoría de actores de la propia zona de rodaje, ostentaba el más simple de los estilos cinematográficos y tenía una fuerte presencia del entorno físico y social, había un pequeño problema con la protagonista. Se trataba nada menos que de Ingrid Bergman, una de las máximas estrellas de Hollywood. Y Rossellini parecía excesivamente interesado en explorar la intimidad del personaje protagónico, en una medida que para críticos como Guido Aristarco (gurú máximo de la doxa) fue sinónimo de aburguesamiento y abandono definitivo de la causa del cine social y político. En verdad, este juicio sumario entrañaba una serie de malentendidos, teñidos de un alto grado de dogmatismo e intolerancia ideológica. Por un lado, Rossellini ya había recurrido a estrellas anteriormente, aunque no provinieran de Hollywood: el protagonismo de la superestelar Anna Magnani era uno de los rasgos salientes de la mismísima Roma, ciudad abierta. Por otro lado, un género tan codificado (y tan esencial a la cultura italiana) como el melodrama estaba ya en la base de los films más canónicos del neorrealismo, desde la propia Roma... hasta Ladrones de bicicletas o Umberto D. Lo que sí es cierto es que Stromboli marca, en la obra de Rossellini, un decidido viraje hacia la esfera de lo íntimo, cuyo primer paso había sido L’amore (1947/48) y se consolidaría más tarde. Hasta que, en los años ‘60, Rossellini daría un nuevo golpe de timón a su carrera, con el abordaje de grandes frescos históricos. La Bergman le había enviado al cineasta una carta en la que confesaba su profunda admiración y se ofrecía a actuar para él, cuando aquél así lo dispusiera. Rossellini aceptó el convite. No bien descendida del avión la actriz de Casablanca, lo que hubo entre los dos fue flechazo. De allí al matrimonio, tres hijos en común y un puñado de películas, no hubo más que un paso; hasta que a mediados de los ‘50 todo terminó en separación. Más allá de l’amore entre ambos, si hubo en la historia del cine una actriz que invitara a la cámara a los primeros planos y la exploración de la intimidad, ésa fue Ingrid Bergman, cuya mirada era algo así como un pasaje perfecto al mundo de las historias más hondas. Sobre el final de la película, el personaje de Ingrid Bergman (una emigrada lituana de posguerra llamada Karin) atraviesa a solas la cima de un volcán para –tras despojarse de todas sus pertenencias– terminar vislumbrando la posible presencia de un orden superior. Parábola de matriz cristiana sin duda, en Stromboli Karin es presentada como una mujer mundana, soberbia y habituada a lujos y comodidades de la civilización. Para ella, la roca dura y la vida austera que caracterizan a la isla sureña de Stromboli representarán una ascesis no buscada, pero inevitable. Ese rostro y esa roca encarnan a su vez, para Rossellini, el punto exacto en que su cámara comienza a descubrir, en lo real y lo íntimo, partes de una misma verdad, de allí en más objeto primordial de sus búsquedas cinematográficas.

Confluència de somnis

Cròniques sicilianes

Stromboli

Dia desè

La idea de Stromboli era molt més que una imatge dins el meu cap. Un somni llargament reviscut. Un anhel de realitat que he acomboiat durant molts i molts anys. Un desig que s’ha anat alimentant des del record d’aquelles imatges en blanc i negre per on transitava una irreconeixible Ingrid Bergman. La desolació d’aquells personatges que es mimetitzaven amb la desolació del paisatge. La duresa de la forma i el fons. L’aspror de la terra. El mar inabastable. Immens. Pedra i aigua i una profunda i dolorosa sensació de solitud. El silenci. Una aparent quietud amb un interior en flames. El risc constant. Personatges a punt d’esclatar com el propi volcà. Una vida al llindar de l’abisme. Algun dia jo hi aniria.

Els somnis quant més vells són, quant més triguen en materialitzar-se (no sempre ho aconsegueixen) més ens deceben. És tanta la força de la imaginació i la gran quantitat de colors que tenim al cervell per pintar els somnis que, quan els tenim a tocar, resulta que no els reconeixem. Aquest no ha estat el cas de Stromboli. Superada la primera visió (en colors i no en blanc i negre com en els meus somnis), Stromboli ha complert amb escreix les expectatives. Una illa fascinant. Una porció de terra enmig d’un entorn amb més colors que en la millor de les meves preconcebudes imatges. Un volcà actiu. Permanentment actiu però estranyament civilitzat. Una força de la naturalesa en equilibri perfecte. Una illa fèrtil i bellíssima. Un paradís a la terra.

Tant de bo li trigui a arribar el seu particular “Summercat” i no es converteixi en la Formentera del Tirrè.

Ombres turístiques

Llatinades alimentàries III

Esse oportet ut vivas, non vivere ut edas
Convé menjar per viure, no viure per menjar

Moure els fils

El principi

VITO CORLEONE
Nos conocemos hace muchos años y por primera vez vienes a pedirme ayuda. Ya casi no me acuerdo de cuando dejaste de invitarme a tu casa a tomar café. Y creo que mi mujer es madrina de tu hija. Pero hablemos claro. Nunca has querido mi amistad. Te asustaba tener relación con nosotros.

BONASERA
No quería correr ningún peligro.

VITO CORLEONE
Entiendo. Tu paraíso era América. Tenías tu negocio, la vida te iba bien, la policía velaba tu sueño con la ley, y no me necesitabas. Pero ahora vienes a mí a decir: "Don Corleone, pido justicia". Y pides sin ningún respeto. No como un amigo. Ni siquiera me llamas Padrino. En cambio, vienes a mi casa, el día de la boda de mi hija a pedirme que mate por... dinero.

BONASERA
Lo que pido es justicia.

VITO CORLEONE
Eso no es justicia. Tu hija está viva.

BONASERA
¡Quiero que sufran! Como ella. ¿Qué tengo que pagar?

VITO CORLEONE
Bonasera, Bonasera. ¿Qué he hecho para que me trates con tan poco respeto? Si hubieras mantenido mi amistad, los que maltrataron a tu hija lo habrían pagado con creces. Porque cuando uno de mis amigos se crea enemigos, yo los convierto en mis enemigos. Y a ése le temen.

BONASERA
¿Amigos...? Padrino...

VITO CORLEONE
Bien. Algún día, y puede que ese día no llegue, acudiré a ti y tendrás que servirme, pero hasta entonces amigo, acepta mi ayuda en recuerdo de la boda de mi hija.

BONASERA
Gracie Padrino.

VITO CORLEONE
Prego.

[...]

VITO CORLEONE
Que se encargue de esto Clemenza, con gente de mucha confianza, que no se me emocione, porque no somos asesinos, a pesar de lo que diga ese funerario.

Velles, grans i fortes arrels

Don Vito Corleone: Passes temps amb la teva família? Bé. Perquè un home que no passa temps amb la seva família no es pot considerar un veritable home.

Palermo i la síndrome de Diógenes

Ciutadà de Palermo emprenyat

Cròniques sicilianes

Palermo

Dia novè

A banda de ser conegut el nom de Palermo gràcies a un jugador de futbol argentí (res de l’altre món) que va jugar algunes temporades a la Lliga espanyola, també, i us dono paraula, existeix una ciutat (res de l’altre món) que duu el nom del jugador. Crec, i no voldria equivocar-me, que el nom de la ciutat i la ciutat mateixa són anteriors al jugador i que té un passat prou galdós encara que el seu present no li faci justícia.

Palermo, malgrat el lamentable estat actual del conjunt dels seus edificis històrics i més emblemàtics, que recorden en molts moments i en molts aspectes a l’Havana vella, és una ciutat que mereix una visita. Deixem-ho, si ho preferiu, en una ullada. Una ullada ràpida, però fins a cert punt necessària, per copsar la lluentor d’altres temps i la gran importància estratègica, política i cultural que la varen convertir en una de les principals i més representatives urbs de la Mediterrània medieval. Res a veure amb el Palermo actual. Sotmès a un abandonament per part de les autoritats i els organismes competents (competents?) increïble i difícil d’entendre. Palermo sobreviu enmig de les urgències i els esfondraments. La màfia (altre cop la màfia) i els successius governs corruptes han fet d’aquesta, en altre temps esplèndida ciutat, un cau de misèria amb síndrome de Diógenes. Una ciutat decadent, estranyament decadent, que compta amb el suport i la complicitat dels seus adaptats conciutadans. Un Palermo amable malgrat la seva aspror i oberta als visitants. A Palermo és difícil sentir-se estrany. Palermo es fa estimar com s’estima a una persona entranyable quan li apareixen les arrugues. És una mica com l’aneguet lleig del conte, algun dia es farà gran i tornarà a lluir com mai.

Festejar amb la lluna

Llatinades alimentàries II

Vivis piscibus aqua, mortius vinum
Par als peixos vius l’aigua, per als peixos morts el vi.

Si us plau que algú l'aturi (Sant suïcida-Agrigento)

Cròniques sicilianes

Manual per no perdre’s

Dia vuitè

El primer que cal, si heu decidit anar a Sicília, i ho voleu fer en cotxe, és precisament llogar un cotxe. No és necessari que ho feu amb antelació per internet o via telefònica, és més, us recomanaria que no cometéssiu aquesta ingenuïtat que us pot sortir molt cara i donar-vos intensos i persistents mals de cap. És millor, creieu-me, que ho feu a qualsevol mostrador de l’aeroport “in situ” i sense intermediaris que posin en perill la vostra estada a la illa per mala fe o simple incompetència.

En segon lloc estaria bé, molt bé, que disposéssiu d’un GPS. I encara estaria millor si el GPS anés proveït dels mapes corresponents a Sicília. En aquest cas els de França o Croàcia no us serien de gran utilitat. Donades les especials característiques d’aquest territori i la complexitat de les seves ciutats, no tardareu més enllà de 5 minuts en beatificar al GPS. Donar-li tractament de Sant i pujar-lo als altars. En poc més de cinc minuts us fareu addictes als seus serveis i ja no podreu renunciar a la seva imprescindible, necessària i salvadora companyia. En realitat les inicials GPS no volen dir una altra cosa que: Gran Protector a Sicília. Agafeu un cotxe, el que vulgueu i proveu de donar-hi una volta. A la segona maniobra estareu declamant Antígona i tots els versos de la tragèdia grega. Paraula.

En tercer i últim lloc, caldrà triar molt bé on es vol anar. On, quan i com. Intentar entrar a les ciutats quan els nadius surten i trobar la manera de sortir quan ells entren. Fer-ho coincidir és poc menys que un premeditat suïcidi i gens recomanable per a la pròpia salut mental. Els nervis també poden quedar força afectats i la seva rehabilitació serà traumàtica, llarga i dura.

El secret per arribar a un lloc és posar-s’hi en marxa. Només cal prendre les mesures necessaris i suficients perquè aquest trajecte sigui el més plàcid i satisfactori possible.

Aneu a Sicília ben preparats. Feu-me confiança. Però si teniu oportunitat, encara que sigui la més mínima oportunitat: perdeu-vos. Serà una de les millors experiències de la vostra vida.

Simfonia nocturna

Llatinades alimentàries

In vino veritas
En el vi està la veritat.

Reivindicació diferida

Cròniques sicilianes

Dia setè

És reconfortant passejar pel món i sentir-te acceptat. És agradable no haver de passar pel tràngol de guanyar-te la confiança de l’amfitrió i comptar, des de bon principi, amb la seva complicitat. Això més o menys és el que et trobes a Sicília quan ets o vens de Catalunya. Les portes, en altres llocs tancades a pany i forrellat, aquí no tenen balda. Les reticències, els prejudicis tan habituals quan es rep gent estrangera, són pràcticament inexistents o bé tendeixen a desaparèixer quan reveles el teu origen. Al contrari, ben al contrari del que passa en terres gregues on, encara ara, en determinats territoris, s’acostuma a fer por als nens petits amb l’amenaça de la vinguda dels catalans. Els catalans que, històrica i popularment, ocupen el lloc que nosaltres tenim destinat a l’home del sac. Si no et comportes, si et portes malament vindran els catalans i se t’enduran, diuen les mares als seus terroritzats fills. Ho diuen, moltes vegades sense conèixer el seu veritable significat ni la seva justificació històrica. Però no els hi falta raó si tenim en compte els episodis de violència i crueltat que varen generar els almogàvers al seu pas per aquelles terres. Amb raó o sense, aquella llegenda negra ha quedat fortament arrelada en l’imaginari col·lectiu i s’ha anat transmeten de pares a fills des de la nit dels temps.

Sicília és, o millor, ha estat, l’altre cara de la moneda històrica. Un país, un territori, un poble que va demanar ajut als catalans per desfer-se del tirànic domini francès. Un ajut que no es va fer esperar i va reeixir en pocs dies, aconseguint una situació de llibertat, pau i progrés del que, encara molts, en parlen. Els sicilians són persones d’honor i sentidament agraïdes i això fa que tot allò que té a veure amb Catalunya i els catalans gaudeixi d’un prestigi i un reconeixement que ha superat, amb bona salut, el pas dels anys.

Per tot això no es fa estrany que, entre el jove i enèrgic moviment independentista Sicilià ,es trobin moltes referències catalanes. I no tan sols en el corrent independentista sinó també en qualsevol mostra d’afirmació nacional, com a país, com a poble, o simplement individual. El català i les seves ramificacions són, a Sicília, un actiu molt potent i un vehicle a través del qual poder aconseguir un reforç identitari que els permeti accedir a quotes més altes de llibertat.

Sicília és un oasi pels catalans que la visitem. Procureu, sí preneu la decisió d’anar-hi, de no acabar-vos l’aigua.

Cal parlar a les plantes perquè creixin. Però tant?

Don Vito Corleone: Tinguis a prop als teus amics, però encara més a prop als teus enemics.

Llàgrimes de sal

Llàgrimes de princesa

1

2

3

Cròniques sicilianes

La princesa Yaiza

Dia sisè

La novel·la d’Angel Guimerà, Mar i Cel no és una rara avis literària. Els fets que allí es descriuen són, i han sigut tradicionalment, molt més habituals del que seria desitjable. L’amor entre dos essers de color, de conviccions religioses, de posició social diferents ha estat prolíficament tractat al llarg de la història. Precisament un d’aquest episodis desgraciats es va donar a les costes mediterrànies de Sicília. Un vaixell turc, carregat de mercaderies i esclaus cristians, duia, com a passatgera una princesa en un dels seus viatges. La princesa Yaiza anava a trobar-se amb el seu promès per a d’esposar-se. En el trajecte es va enamorar perdudament (com acostumen a enamorar-se les princeses) d’un esclau cristià. Va arribar tan lluny el seu amor, la seva folla passió, que tothom en el vaixell se’n va adonar. El capità va intentar per tots els mitjans al seu abast persuadir a la jove princesa que abandonés la seva bogeria. Ho va provar amb tots els arguments que li varen venir al cap i fins i tot, amb alguns d’importació. Anaven passant els dies i la princesa no claudicava. Cada dia que passava el seu amor s’anava enfortint (i en aquells temps els viatges duraven molt de temps). Davant la impossibilitat de reconduir la situació per les bones, el capità va prendre la decisió de matar a l’esclau cristià (la decisió que prenen tots els capitans quan se’ls hi acaben els arguments). La princesa assabentada de la tràgica noticia va embogir (ara de veritat) de manera evident i irreversible. El capità espantat per les conseqüències dels seus actes i tement la ira del futur espòs de la princesa va decidir unilateralment abandonar-la en una illa. Aquesta illa era Sicília, la costa sud de Sicília per a ser més concrets. Allí va quedar la princesa sola amb la seva bogeria i el seu dolor insuportable. Diu la llegenda que va vessar tantes llàgrimes per la mort del seu estimat i per la seva dissortada vida que es varen formar unes escales de blanquíssima sal que encara ara es poden veure i han quedat com a testimoni mut (encara que bellíssim) d’una cruel injustícia.

TICO

CAT especial

Que les properes 6 vides et siguin favorables

Tiramisú ètnic

Cròniques sicilianes

Dia cinquè

Com pot ser de fàcil la creació a partir de la simple observació. Això sí, amb una petita dosi d’imaginació i atreviment. Mirar el que t’envolta amb els ulls de veure i aprendre a xuclar l’ànima de les coses és la via més directa cap a la construcció de noves realitats i el descobriment dels camins que ho fan possible. En aquesta línia devia estar Bruno Salieri, veí i pastisser de Caltagirone, quan durant una passejada pels cims de l’Etna, es va topar amb gruixudes plaques de gel mig colgades per la pols negra del volcà. Perquè no transformar aquella formació capriciosa de la naturalesa en un dolç exquisit? Negre sobre blanc. Polsim finíssim sobre textura contundent. Cacau amarg com la pell del volcà cobrint un irresistible i amable mascarpone. Cacau sobre mascarpone. Plaer sobre plaer. Tiramisú, en definitiva.

Etna: l'altra cara de la Lluna

el paisatge que no va trepitjar Armstrong

1

2

3