ET entre nosaltres

Rihanna, per aquells que ho desconeixeu (eh! Joan) és una cantant , millor dit, una dona que “canta”. Canta fins i tot quan no mou els llavis. En públic, el moviment de la boca no és particularment un dels seus forts, sí, en canvi, altres parts de la seva anatomia. Estratègia ben calculada que distreu al personal fent oblidar les seves mancances i/o deficiències que, asseguda en una cadira, serien insalvables. Fenòmens paranormals que s’estenen com una taca d’oli per la nostra geografia cada vegada més contaminada. Doncs, en mig d’aquest paisatge, Rihanna acaba de fer unes declaracions, a cor obert, on es mostra totalment partidària i convençuda de l’existència d’extraterrestres. He de confessar, sense que serveixi de precedent, que aquest cop estic completament d’acord amb ella. Com s’entendria que una “cantant” com Rihanna tingués els seguidors que té sinó fos per l’existència dels extraterrestres?

Més curt que la pròpia ombra

Resposta cruel

Què carai li haurà fet l’Europa al món perquè el món sigui tan cruel amb l’Europa? Si convenim que res passa perquè sí. Què tot té una raó de ser, encara que costi de veure, esbrinar o interpretar. Si sempre hi ha un motiu que explica tot allò que succeeix. Aleshores, no hi ha cap altra alternativa que trobar-lo amb urgència per intentar revertir una situació que, si no se li posa remei, el condueix directament al fracàs. Alguna cosa ha fet o no ha fet l’Europa perquè en el moment decisiu de la Lliga, on es decideix el ser o no ser de la temporada, tot, absolutament tot, se li giri en contra. Tant si ha estat un cop de vent sobtat, i inesperat, com si es veia venir de fa temps, ara no cal entretenir-se en lamentacions que no condueixen en lloc i no el trauran del pou en el que està abocat. Ja hi haurà temps per l’anàlisi i la correcció. Ara toca a generala, serrar les dents i posar-se el mono de feina. L’Europa està en caiguda lliure i no val el “jo ja ho veia venir” o el “jo ja ho deia”. Cada cop queda menys temps, menys opcions i menys esperances. Cada cop la llosa es fa més gran i l’abisme més profund per aquells que conceben el descens com un drama, com una veritable tragèdia. No és l’hora de depurar responsabilitats ni assenyalar culpables. El moment ja arribarà com arriba la verema o la matança del porc. Fer un darrer esforç col•lectiu o acceptar amb naturalitat el que la història i la lògica han decidit. El temps posa les coses al seu lloc, encara que no agradi a tothom.

Celebració amb la meva família preferida

Complicitat

Sis punts garantits

Abundant en el probable descens de l’Español a Segona A, els seguidors pericos no haurien de patir, perquè, amb tota seguretat, es seguirien enfrontant al Barça, cosa que els hi permetria seguir donant sentit a la seva malbaratada existència. L’única diferència? Petita diferència. És que en lloc de fer-ho contra el primer equip, ho farien contra el Barça B. Un fet irrellevant, si tenim en compte que el que realment els motiva, el que els explica i defineix, no és una altra cosa que poder tenir com a rival als blaugrana siguin quines siguin les circumstàncies i el marc que les aculli. L’únic aspecte que em fa pensar que l’Español continuï el proper any (i molts més) a Primera, és el gran interès del Madrid perquè així sigui. Que l’Español baixés de categoria li representaria a l’equip blanc sis punts menys (casualment els 6 punts que ara té d’avantatge respecte als blaugrana) que ara té garantits i això, en una lliga contra el Barça, és un luxe al que no es pot permetre renunciar. Amb la bona sintonia que el Madrid està demostrant tenir amb els estaments esportius i la connivència amb els àrbitres, estic més que segur, que trobaran la manera de fer el possible, i una mica de l’impossible (si cal), perquè l’Español pugui conservar la categoria i així poder col•laborar de manera decisiva en els triomfs del seu etern patró. Favor amb favor es paga.

Cel rogent, pluja o vent

Potser sí que estàs fins els collons de mi

Potser perquè no paro de molestar-te, de punxar-te, d’estirar-te.

Potser perquè t’anomeno pel nom i faig que tothom el repeteixi.

Potser perquè et demano amb insistència el que has fet i també el que no has fet.

Potser perquè em vas trair i jo sovint t’ho recordo.

Potser perquè t’ensenyo el mirall i no t’agrada el que veus.

Potser perquè escric veritats que tu converteixes en mentides.

Potser perquè explico mentides que semblen mentides i tu saps que van ser veritats.

Potser perquè et fa mal el record de la meva amistat i maldes per oblidar-la.

Potser perquè t’assenyalo els enemics que tu comptes com amics.

Potser perquè el temps no ho esborra tot i cada dia vius cinc minuts d’angoixa.

Potser perquè la meva finestra segueix obstinadament oberta i la llum que entra t’encega.

Potser perquè no faig res per evitar-te i ja no saps on amagar-te.

Potser perquè tinc la sensació que t’has perdut i cada cop és més fosc.

Potser perquè em deus, ens deus, una trucada i has esgotat el saldo.

Potser sí, potser sí que estàs fins els collons de mi.

La raó? La té tota
bansky

Empatia

Empatia: facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona.

Dit això, i ara que sabem perfectament (espero) que és l’empatia, m’atreveix-ho a afirmar que és tan fotut no tenir-ne gens com tenir-ne en excés. L’empatia que no es té, et fa allunyar-te del pròxim fins l’extrem de viure aïllat en un món propi de suficiència i supèrbia que fa impossible el creixement personal mitjançant les relacions. La manca d’empatia et fa un esser esquerp, egocèntric, asocial i força antipàtic. En l’altre extrem, en el que m’hi trobo, estem els sobrats d’empatia. Tan sobrats que la vida se’ns fa poc menys que insuportable. Entenc a tothom, comprenc a tothom, m’identifico amb tothom i, el pitjor dels extrems, tothom té raó. Amb aquesta predisposició, entendreu, que és impossible prendre partit o inclinar-se per qualsevol de les diferents opcions que conflueixen en una discrepància o conflicte.

La vaga d’ahir ha estat el darrer exemple d’una incapacitat congènita de presa de posició. Escolto als sindicats, als dirigents dels sindicats i, no només entenc la seva postura, sinó que la comparteix-ho sense fissures. Com no ser empàtic amb unes persones que s’estan jugant el seu “lloc de treball” per culpa d’una reforma salvatge? Si s’aplica la proposta del Govern aquests abnegats dirigents sindicals perdran els seus privilegis i la seva situació acomodada. Subscric la seva protesta i m’hi solidaritzo.

Per l’altra banda, escolto al Govern i no puc deixar d’atendre les seves raons. En qüestió de minuts he caigut de grapes a la xarxa ben trenada del seu argumentari. Cal la reforma? I tant! És absolutament necessari canviar el marc laboral perquè res de lo veritablement important no canviï. Qui gosaria posar objeccions a que els causants de la crisi (de totes les crisis) perdin els seus estalvis, els seus sucosos patrimonis i, sobretot, la capacitat per decidir quan i com s’acaba la crisi? Els que manen són els que han de prendre les decisions importants (i les altres també), per això han estat escollits lliure i democràticament pel poble que els ha votat. Tenen tota la confiança i el recolzament per prendre les mesures que ells creguin convenient per fer-nos la vida més fàcil, pròspera i feliç. És molt dur manar, estar al Govern d’un país, només la voluntat de servei i l’esperit de sacrifici pot fer el tràngol més suportable. Tot el que fan ho fan per nosaltres, pel nostre be. Me’ls escolto i me’ls crec.

I després estan els tercers en discòrdia. Els que sistemàticament es dediquen a rebentar qualsevol manifestació pacífica amb actes d’extrema violència i pillatge. Els anomenats antisistema que no troben el seu lloc en una societat injusta, insolidària, voraç i decebedorament materialista. Tant tens, tant vals. I ells, els que no encaixen, decidits a cremar-ho tot. Van carregats de ràbia i de raons indesxifrables. Són el mirall fosc en el que no ens agrada mirar-nos i en el que no ens volem reconèixer. Són vàndals, però són els nostres vàndals. Són els nostres fills, els nostres germans, els nostres amics,...Entre tots els hem fet i tenen els seus arguments, encara que, la immensa majoria, no entengui les seves raons.

Punt. Punt i seguit. Dos ponts

Igual, encara què més ràpid

Els viatges en tren donen per a molt. Sobre tot si us heu deixat el llibre i no teniu res a mà per fer passar l’estona. Obligats a observar, perquè la peli que fan no val res i sou incapaços de conciliar el son, podeu contemplar aquells detalls insignificants que tan sovint passen desapercebuts. Així vaig descobrir com els homes que viatgen sols, s’entretenen jugant. Juguen amb el mòbil, juguen amb el portàtil, amb l’IPAD, amb la tableta,...qualsevol andròmina és bona per a practicar el joc de torn. En canvi les dones, les dones que viatgen soles, escriuen. Escriuen missatges al mòbil amb una habilitat, persistència i varietat envejable. S’ha perdut la lectura. Ni homes ni dones, en el seu viatge en solitari, empren el seu temps en la tradicional i gratificant lectura. Jocs i missatges omplen les hores mortes. Els homes juguen, mentre les dones es comuniquen. Si fa o no fa, com ho han vingut fent des de la descoberta del foc. Hi ha coses que no canvien encara que es vagi a 300 quilòmetres per hora.

L'ombra de la pinça

A que juguem?

No havíem quedat que el joc que li corresponia a l’Europa, aquell que es volia implementar, era l’associatiu, el de toc, el de combinació per damunt de qualsevol altre alternativa? No s’havia proposat fugir del joc directe, del pràctic, de l’auster, del que perseguia el resultat com a última i única finalitat? No havia de ser un model aplicable no sols al Primer Equip, sinó a tots i cadascun dels equips de base? No era aquest el plantejament a mig i llarg termini com a filosofia de Club que treballa la pedrera i que vol ser un referent del futbol català més enllà de la pròpia història? Amb quina facilitat es desmunten els bons propòsits i amb quin desvergonyiment es torcen voluntats i projectes. Què ha canviat? Que cony ha passat perquè ara es reclami insistentment que l’únic camí possible és el camí de la rigidesa i la severitat? S’ha tornat a perdre el rumb a l’afrontar les primeres borrasques. Fa tota la sensació que l’Europa és un vaixell fràgil, de timó incert i amb una brúixola força desorientada. Per molt que m’esforço no aconsegueix-ho trobar similituds entre el joc que fa el Primer Equip amb el que fa el Juvenil A o el Cadet B o l’Infantil C i això, per a un Club de pedrera, que s’omple la boca amb la seva vigència i que d’ella en fa bandera, és un pecat capital de primera magnitud. Només les samarretes, sent condescendents, hi tenen una certa semblança, encara que unes estan més suades que les altres. Si el que es volia des d’un bon principi és que el Primer Equip jugués pràctic, directe i auster, que no fos l’exemple a seguir i que cada equip de base fes la guerra pel seu compte i es busqués la vida de la millor manera possible, no calia vendre fum, ni fer volar coloms, ni pintar-nos la cara amb discursos que omplen el cap però buiden el cervell.

Coses de la genètica

Fora de sí

La mòmia congelada

El Museu d'Arqueologia de Barcelona recrea en una exposició la història d'Ötzi, l'home que va quedar atrapat al gel fa 5.000 anys. És una excel•lent oportunitat perquè l’actual jugador del Madrid pugui visitar un dels seus avantpassats i recuperar una part important, sinó molt important, dels seus orígens. Pel que s’ha pogut saber mitjançant les restes trobades al voltant de l’home d’Ötzi, es pot afirmar que va viure en un entorn hostil i que va ser víctima de la violència desfermada per a la que no estava preparat. Malgrat intentar fugir d’aquella realitat asfixiant va ser mort per l’esquena, a traïció, i va quedar colgat per la neu durant 5.000 anys fins que va ser descobert casualment per uns alpinistes. Ötzil faria bé de recuperar aquella història i amarar-se de les seves tràgiques conseqüències per tal d’evitar caure en els mateixos errors, si més no, desenvolupar mecanismes de defensa que el protegeixin de l’extrema violència del seu entorn. A Ötzil se l’ha vist darrerament en actituds poc ajustades a la seva personalitat. Massa afectat per l’espiral de desraó en la s’hi troba immers. Bo seria que prengui mesures que l’allunyin d’aquesta bogeria col•lectiva i que cap àrbitre el torni a expulsar per mirar-lo malament. Si no vol caure per l’efecte d’una fletxa traïdora, faria bé de visitar l’exposició de Montjuic i aprendre quins són els perills que l’encalcen i, en conseqüència, la manera d’evitar-los.

Sempre i a qualsevol lloc

El CE Europa a Primera Catalana

A la meva etapa com a directiu del CE Europa, recordo haver-li comentat al president d’aleshores que, curiosament (o no), és el mateix d’ara, la tranquil•litat i estabilitat que donaria al Club el fet de que el Primer Equip de l’entitat jugués a Primera Catalana i no a Tercera com ho estava i ho està fent ara. Per pressupost, potencial, qualitat i filosofia (la que encara no s’ha acabat d’implantar, però és la que li tocaria), l’Europa s’hauria de batre el coure a una categoria on es sentís còmode i on les seves opcions estiguessin en consonància amb les seves prestacions. Recordo haver-li comentat, també, que no és bo per l’equip i, encara menys pel Club, viure per damunt de les seves possibilitats reals que no aporten més que angoixa i un permanent estrés molt difícil de gestionar. No es pot estirar més el braç que la màniga a risc de quedar-se amb el cul a l’aire i amb la sensació, desagradable sensació, d’estar en un àmbit estrany i gens satisfactori. Quina necessitat, li deia al president, tenim de ser infeliços i arrossegar en aquesta infelicitat a la gent que s’estima el Club i el seguirà allà on estigui. No podem vendre fum ni enganyar a ningú amb paradisos inexistents i promeses que mai podrem complir. Recordo que això li deia i recordo amb nitidesa que ell assentia. Potser haurà arribat l’hora que els fets ens donin la raó i que la realitat, que sempre va un pas per endavant de les intencions, faci que es replantegi l’estratègia i es formulin, d’una vegada per totes, les línies mestres a seguir. La Primera Catalana no és una tragèdia si al darrera hi ha un plantejament de Club amb visió de futur. El que si ho és i molt, és invertir diners i esforços (renovats cada any) per fer un llastimós paper a una categoria superior i no tenir res al darrera. És a dir, viure d’esquena a la gent de casa i a les possibilitats reals d’una planificació, a hores d’ara, inexistent. L’Europa ha de ser el producte de la seva pedrera i la categoria en la que competeixi ha de ser la que li correspongui per la seva qualitat. Fer volar coloms i gastar els diners que no es tenen, en sap tothom. Enganxar a la gent per coherència i una trajectòria nítida, transparent i recognoscible, no és tan fàcil i, sens dubte, és el que fidelitza i fa trempar al personal. Jugui on jugui l’Europa ho ha de fer amb gent de casa que hagin mamat el Club des de petits i que sentin els colors com els sent la seva soferta afició.

Ni tan sols es deixen fer la foto

Quin escàndol!

Quin escàndol! Quina imatge més lamentable la de Guardiola veient com li expulsaven un jugador. Que el motiu per expulsar a Thiago fos inexistent i, en conseqüència, l’expulsió injusta, no pot justificar la sortida de to, el deplorable espectacle que va protagonitzar el tècnic del Barça a peu de gespa (o hauríem de dir “patatal”). El nostre futbol no es pot permetre que aquestes imatges donin la volta al món amb el descrèdit que li suposa. És evident que la tensió a aquestes alçades de la Temporada és màxima i els nervis estan a flor de pell. És molt el que uns i els altres es juguen. Però no és de rebut que a un entrenador se li giri el cervell i actuï de la manera tan grollera i agressiva com ho va fer Guardiola ahir a Son Moix. Que un equip que juga a futbol, en el sentit més pur de la paraula, que domina els temps i la possessió de la pilota amb estadístiques d’escàndol hagi rebut el doble d’expulsions aquesta temporada que la passada, no li dóna patent de cors a Guardiola per engegar una croada redemptora que acabi per trasbalsar a la pròpia banqueta, als jugadors i al Club. S’hauran de prendre mesures severes, exemplars i correctores, si no volem que això se’ns escapi de les mans. Són moltes les mirades, i una gran part infantils, com perquè les actituds violentes siguin l’exemple a seguir. Ens hi juguem massa per deixar-ho córrer com si res i hauríem de prendre consciència, i mesures, perquè l’actitud de l’entrenador del Barça, la dels seus jugadors i la del Club en general sigui castigada com es mereix. Que no es pot mantenir sota pressió un comportament exemplar? Teniu el Madrid com a exemple.

La forma de les coses

Simpatia pel diable

Si per als antics, els molt antics, el Paradís estava entre els rius Tigris i Èufrates, per als nostres contemporanis espanyols, l’ infern es troba, justament, entre els rius Besòs i Llobregat. És un fet absolutament contrastat que no hi ha lloc més demoníac per a Espanya que aquest racó de món situat a la plana de Barcelona. Tots els mals tenen el mateix origen i no hi ha justificació, ni argument per raonat que sigui, que els hi ho pugui treure del cap. Espanya pateix persistentment tot el que aquí es cou. L’espai delimitat entre el Besòs i el Llobregat és un cau satànic que crema la convivència espanyola i omple de sofre la seva torturada existència. El mal neix, creix i s’escampa des d’aquest llogaret sense que Déu hi posi remei. Caldria, pensen els espanyols assetjats per les flames, unes noves plagues bíbliques que assotessin Barcelona fins a l’extermini. Espanya no es pot permetre patir la influència i el destorb d’un infern que els hi cremi la casa, els camps i els ideals d’una nació única, gran i celestial. Em reconeix-ho força cremat per aquesta història.

Des del Ripollès

Del blanc al negre

Azul oscuro casi negro

Quanta raó té en Guardiola quan diu que aquesta Lliga no la guanyarem. Té més raó que un independentista català, que per tenir-la, la té tota. Tots els senyals van en la mateixa direcció. Tot està formulat, dissenyat, estructurat, predeterminat, premeditat, calculat, pactat, ordenat i pagat perquè el Barça no guanyi aquesta Lliga. Tots els agents que intervenen en les preses de decisions, tots els que, d’una manera o altra, tenen una decisiva influència en que les coses vagin en un determinat sentit, tots, tots, estan perfectament ensinistrats per a no desviar-se ni un mil•límetre del pla dissenyat a risc de ser severament castigats. No es permeten defalliments, ni tebieses. El que s’equivoqui a favor del Barça i no tingui les idees clares, purgarà els seus pecats amb l’escarni públic i els seus ossos cremaran per sempre a l’ infern de l’ostracisme. El xampany està encarregat, l’orquestra contractada, els focs d’artifici reservats, el sol a punt i l’empresa que ha de reparar els lavabos del Bernabeu ja ha cobrat la paga i senyal preceptiva. Molts esforços individuals, molta gent al darrera, moltes voluntats sumades, els astres en conjunció, la línia clara i definida. Tot tal i com s’ha pensat. Perquè doncs, tinc la sensació de que alguna cosa no acaba d’anar bé? D’on li ve al Madrid aquest nerviosisme injustificat? Perquè aquesta follia macarra i quinqui? Si tot està escrit i sobrerament lligat, a que ve tanta histèria? Perquè perden els papers amb aquesta facilitat i sense motiu que ho empari? Com, davant del silenci dels que haurien de parlar, el portaveu de guàrdia del Madrid (un tal Pardeza), s’arrisca a demanar que vol pel seu equip el mateix tracte arbitral que se li dispensa al Barça. Que s’han begut l’enteniment! Si amb el tracte de favor que rep el Madrid no és capaç de gestionar les emocions, que no li passaria si rebés el maltracta que rep el Barça? No em puc creure que tot plegat sigui la darrera astúcia d’un Mourinho obsessionat en no donar-li, ni tan sols aquest cop, la raó a Guardiola. Que Guardiola afirma amb contundència que aquesta lliga no la guanyarà, Mourinho està disposat, amb no menys contundència, a portar-li la contraria. Coses més grosses s’han vist i venint de qui ve, no seria tan estrany. Per cert, arribats a aquest punt, potser us preguntareu a que ve l’encapçalament d’aquesta entrada, doncs molt senzill i significatiu: és el títol de la pel•lícula que Guardiola va veure mentre el Madrid es deixava 2 punts i la poca dignitat que li quedava al camp del Madrigal.

La Via Làctia

Com més conec als homes, més m’agraden les balenes

Just abans d’abandonar el nostre sistema solar, la NASA va ordenar a la Voyager que fes una fotografia del nostre planeta. Des d’aquella distancia, des dels confins de la galàxia, la Terra només era un punt blavós, no més gran que un gra de sorra. Observant detingudament la imatge amb la perspectiva que dóna la distància, un no es pot més que interrogar sobre la idoneïtat del comportament humà. Que dins d’un espai tan petit, tan insignificant, els seus habitants siguin incapaços de trobar l’estabilitat, que estiguin en permanent conflicte i que es barallin aferrissadament per la seva hegemonia, no s’acaba d’entendre. És sorprenent i alhora desconcertant, com el caos pot instal•lar-se (i desenvolupar-se) en mig d’un bastíssim cosmos en perfecte equilibri. És evident que no som conscients de la nostra pròpia dimensió, ni de la nostra intranscendent existència. Hauríem d’allunyar el punt de vista i, aleshores, allunyaríem el conflicte.

La foto és petita, però la torre és molt alta

Jo si fos Espanya, m’acostaria a Portugal

Cada cop es fa més evident que l’única sortida possible és la Independència. Cada cop està més clar i, la novetat, cada cop està més a prop. Espanya està escurçant els terminis. El que fins fa poc semblava una quimera, una utopia, un horitzó llunyà, s’ha convertit, de la nit al dia, en una més que propera realitat. Espanya, amb la seva permanent tibada de corda i una turpitud extrema, està aconseguint allò que només era un somni per a una minoria conscienciada i resistent: la separació d’Espanya. S’han despertat dorments, s’han activat letargies, s’han donat raons i s’han bastit arguments. La independència s’escampa com una taca d’oli i cada cop es fa més gran i persistent. Ara els meus veïns són independentistes i els amics dels meus veïns són independentistes, els del forn de pa són independentistes, els del “super” són independentistes i, per acabar-ho d’adobar, els del número 16 que acaben d’arribar, també són independentistes. La cosa no va de broma i aquesta embranzida sembla no tenir aturador. Espanya té un problema que no sap, ni vol solucionar. Catalunya té un problema que molt aviat deixarà de ser-ho. Ara sí!