Consume hasta morir
diumenge, 26 de juny del 2011
Clients, sí. Socis, no
El passat dissabte, la graderia del Nou Sardenya es va tornar a omplir amb motiu de la Festa de l’Escola del CE Europa. Prop de mil persones varen assistir a l’acte protocol•lari de la cloenda del curs. El cert és que la tribuna principal feia goig. Familiars i amics que van poder veure com els petits esportistes rebien el premi i el reconeixement per la seva dilatada i exigent temporada. Quin esplendorós cabdal malbaratat. Quin potencial deixat escapar. Quanta consistència diluïda i quanta energia desaprofitada. Què se’n fa de tot això? Quantes d’aquestes persones (les de la grada i les de la gespa) continuaran en els propers 2 anys? Quantes persones romandran lligades emocionalment al Club? Quantes persones tindran una relació amb el Club al marge dels diners que paguen? La incapacitat de l’Europa per fidelitzar simpatitzants i socis és simptomàtica de que alguna cosa (o moltes coses) no s’acaben de fer com caldria. L’afiliat a l’Europa ho és circumstancialment i, en cap cas, se’l pot considerar un soci, només un client. Un client tranquil•litzat amb allò que necessita, se n’oblida de la botiga i, fins i tot, del botiguer. El client, ja se sap, els caps de setmana deixa de comprar i es dedica al lleure que més li agrada.
El passat dissabte, la graderia del Nou Sardenya es va tornar a omplir amb motiu de la Festa de l’Escola del CE Europa. Prop de mil persones varen assistir a l’acte protocol•lari de la cloenda del curs. El cert és que la tribuna principal feia goig. Familiars i amics que van poder veure com els petits esportistes rebien el premi i el reconeixement per la seva dilatada i exigent temporada. Quin esplendorós cabdal malbaratat. Quin potencial deixat escapar. Quanta consistència diluïda i quanta energia desaprofitada. Què se’n fa de tot això? Quantes d’aquestes persones (les de la grada i les de la gespa) continuaran en els propers 2 anys? Quantes persones romandran lligades emocionalment al Club? Quantes persones tindran una relació amb el Club al marge dels diners que paguen? La incapacitat de l’Europa per fidelitzar simpatitzants i socis és simptomàtica de que alguna cosa (o moltes coses) no s’acaben de fer com caldria. L’afiliat a l’Europa ho és circumstancialment i, en cap cas, se’l pot considerar un soci, només un client. Un client tranquil•litzat amb allò que necessita, se n’oblida de la botiga i, fins i tot, del botiguer. El client, ja se sap, els caps de setmana deixa de comprar i es dedica al lleure que més li agrada.
dissabte, 25 de juny del 2011
Canviar sense escrúpols
El PP extremeny acaba de renunciar a una de les seves principals promeses electorals: suprimir l’ impost de successions. Ho fa a canvi de poder governar amb el vist i plau de Izquierda Unida. S’entén que un vol governar per aplicar el seu programa electoral i posar en pràctica les seves idees politiques i socials. O és que realment el que interessa, no és tant l’ ideari, sinó el fet de governar per governar? Tocar cuixa al preu que sigui i canviar el programa per l’excitació del control absolut. Vendre l’ànima al diable, si això comporta una situació de privilegi, des d’on poder moure, a plaer, els fils del poder, encara que sigui renunciant al programari presentat. Un s’acaba preguntant fins a quin punt les declaracions de principis són mers instruments per omplir un discurs que no pretén un altre objectiu que el de guanyar i prou. Guanyar sense idees és molt pitjor que perdre amb elles. La seducció del poder, fa persones dèbils a mercè del temps i dels capriciosos canvis de vent.
El PP extremeny acaba de renunciar a una de les seves principals promeses electorals: suprimir l’ impost de successions. Ho fa a canvi de poder governar amb el vist i plau de Izquierda Unida. S’entén que un vol governar per aplicar el seu programa electoral i posar en pràctica les seves idees politiques i socials. O és que realment el que interessa, no és tant l’ ideari, sinó el fet de governar per governar? Tocar cuixa al preu que sigui i canviar el programa per l’excitació del control absolut. Vendre l’ànima al diable, si això comporta una situació de privilegi, des d’on poder moure, a plaer, els fils del poder, encara que sigui renunciant al programari presentat. Un s’acaba preguntant fins a quin punt les declaracions de principis són mers instruments per omplir un discurs que no pretén un altre objectiu que el de guanyar i prou. Guanyar sense idees és molt pitjor que perdre amb elles. La seducció del poder, fa persones dèbils a mercè del temps i dels capriciosos canvis de vent.
divendres, 24 de juny del 2011
Neimar: el 9 (mou) terminator
Mentre el Barça espera rebre el premi de la Lliga al joc net i encara fresques les imatges de les repetides trepitjades de Marcelo i Arbeloa, les agressions de Sergio Ramos, Casillas i Khedira, el joc brut de Xabi Alonso, la criminalitat de Pepe i la violència de Mourinho, entre altres moltes subtileses; ens acaben d’arribar les imatges de la final de la Copa Libertadores, del que possiblement sigui nou jugador del Madrid (al menys, pretès), Neimar i on se’l pot veure en plenitud de facultats: amb un comportament i una manera de ser que el fa un seriós candidat a formar part del Madrid per mèrits propis. No es pot negar que aquest noi és perfil Mourinho i a poc que els números quadrin, ha de ser una peça important per al nou projecte merengue. Una veritable màquina de segar l’herba que entra trepitjant fort (tot allò que es mou) en el panorama futbolístic internacional. Un terminator sense ànima i males arts, per acabar amb la tirania del fair play, el jogo bonito i l’espectacle més bell del món. Un nou encert blanc per arrodonir un veritable equip d’insomni.
Mentre el Barça espera rebre el premi de la Lliga al joc net i encara fresques les imatges de les repetides trepitjades de Marcelo i Arbeloa, les agressions de Sergio Ramos, Casillas i Khedira, el joc brut de Xabi Alonso, la criminalitat de Pepe i la violència de Mourinho, entre altres moltes subtileses; ens acaben d’arribar les imatges de la final de la Copa Libertadores, del que possiblement sigui nou jugador del Madrid (al menys, pretès), Neimar i on se’l pot veure en plenitud de facultats: amb un comportament i una manera de ser que el fa un seriós candidat a formar part del Madrid per mèrits propis. No es pot negar que aquest noi és perfil Mourinho i a poc que els números quadrin, ha de ser una peça important per al nou projecte merengue. Una veritable màquina de segar l’herba que entra trepitjant fort (tot allò que es mou) en el panorama futbolístic internacional. Un terminator sense ànima i males arts, per acabar amb la tirania del fair play, el jogo bonito i l’espectacle més bell del món. Un nou encert blanc per arrodonir un veritable equip d’insomni.
dijous, 23 de juny del 2011
Serà carbó!
El nou alcalde de Mollet, el socialista Josep Monràs, no ha perdut el temps. Una de les primeres decisions, per no dir la primera, que ha pres en ocupar el càrrec, ha estat apujar-se el sou un 10%. Només un 10%, perquè, el 30% que en principi volia, li ha semblat un pel exagerat. Exagerat? Indecent! No ja el 30%, sinó, fins i tot, el 10% que ha regulat. Argumenta l’alcalde socialista que la gent que treballa en el consistori ha de tenir un sou digne. Que passa, que la resta de mortals, no? Per a tenir un sou digne, s’ha de ser, en primer lloc, digne i vostè, senyor Monràs, amb tots els respectes que vostè conculca, ha demostrat amb la seva insolidaritat, que no ho és gens. Més arguments pels indignats i més raons que justifiquen la violència d’alguns que, impotents, veuen com des de la mateixa administració es malbarata el diner públic. Mal exemple, en temps de crisi, el d’un polític socialista que se’n fot del personal amb diurnitat i ostentació. Quan tot es retalla, quan es treballa en precari per manca de pressupost, quan el personal és acomiadat o, en el millor dels casos, veu rebaixat els seus ingressos fins a límits insostenibles. Quan se’ns demana un esforç solidari, una contenció salarial, una obediència cega, un compromís extrem. Quan tot això passa i la gent s’indigna, apareixen individus indecents que generen una violència extrema i una ràbia infinita difícil de contenir. Crec que la política és necessària, però no la manera d’interpretar-la ni alguns polítics que la desprestigien i se n’aprofiten. Mala peça al teler i un flac favor al discurs de l’ètica, la transparència, el rigor i la contenció.
El nou alcalde de Mollet, el socialista Josep Monràs, no ha perdut el temps. Una de les primeres decisions, per no dir la primera, que ha pres en ocupar el càrrec, ha estat apujar-se el sou un 10%. Només un 10%, perquè, el 30% que en principi volia, li ha semblat un pel exagerat. Exagerat? Indecent! No ja el 30%, sinó, fins i tot, el 10% que ha regulat. Argumenta l’alcalde socialista que la gent que treballa en el consistori ha de tenir un sou digne. Que passa, que la resta de mortals, no? Per a tenir un sou digne, s’ha de ser, en primer lloc, digne i vostè, senyor Monràs, amb tots els respectes que vostè conculca, ha demostrat amb la seva insolidaritat, que no ho és gens. Més arguments pels indignats i més raons que justifiquen la violència d’alguns que, impotents, veuen com des de la mateixa administració es malbarata el diner públic. Mal exemple, en temps de crisi, el d’un polític socialista que se’n fot del personal amb diurnitat i ostentació. Quan tot es retalla, quan es treballa en precari per manca de pressupost, quan el personal és acomiadat o, en el millor dels casos, veu rebaixat els seus ingressos fins a límits insostenibles. Quan se’ns demana un esforç solidari, una contenció salarial, una obediència cega, un compromís extrem. Quan tot això passa i la gent s’indigna, apareixen individus indecents que generen una violència extrema i una ràbia infinita difícil de contenir. Crec que la política és necessària, però no la manera d’interpretar-la ni alguns polítics que la desprestigien i se n’aprofiten. Mala peça al teler i un flac favor al discurs de l’ètica, la transparència, el rigor i la contenció.
dimecres, 22 de juny del 2011
Lo que puede el dinero
Hace mucho el dinero, mucho se le ha de amar;
Al torpe hace discreto, hombre de respetar,
hace correr al cojo al mudo le hace hablar;
el que no tiene manos bien lo quiere tomar.
También al hombre necio y rudo labrador
dineros le convierten en hidalgo doctor;
Cuanto más rico es uno, más grande es su valor,
quien no tiene dinero no es de sí señor.
Y si tienes dinero tendrás consolación,
placeres y alegrías y del Papa ración,
comprarás Paraíso, ganarás la salvación:
donde hay mucho dinero hay mucha bendición.
El crea los priores, los obispos, los abades,
arzobispos, doctores, patriarcas, potestades
a los clérigos necios da muchas dignidades,
de verdad hace mentiras, de mentiras hace verdades.
En resumen lo digo, entiéndelo mejor,
el dinero es del mundo el gran agitador,
hace señor al siervo y siervo hace al señor,
toda cosa del siglo se hace por su amor.
Arcipreste de Hita
Hace mucho el dinero, mucho se le ha de amar;
Al torpe hace discreto, hombre de respetar,
hace correr al cojo al mudo le hace hablar;
el que no tiene manos bien lo quiere tomar.
También al hombre necio y rudo labrador
dineros le convierten en hidalgo doctor;
Cuanto más rico es uno, más grande es su valor,
quien no tiene dinero no es de sí señor.
Y si tienes dinero tendrás consolación,
placeres y alegrías y del Papa ración,
comprarás Paraíso, ganarás la salvación:
donde hay mucho dinero hay mucha bendición.
El crea los priores, los obispos, los abades,
arzobispos, doctores, patriarcas, potestades
a los clérigos necios da muchas dignidades,
de verdad hace mentiras, de mentiras hace verdades.
En resumen lo digo, entiéndelo mejor,
el dinero es del mundo el gran agitador,
hace señor al siervo y siervo hace al señor,
toda cosa del siglo se hace por su amor.
Arcipreste de Hita
Fins i tot els Bancs ho veuen
Per confrontar els models socials del Barça i el Madrid i la seva repercussió pública, només cal fixar-se en els anuncis per als que són contractats els principals exponents dels 2 equips. El Banco Espirito Santo s’ha fet amb els serveis de Cristiano Ronaldo (Espirito Santo/Cristiano, estava cantat) per que el promocioni. El missatge? Molt clar: A Ronaldo només l’interessa guanyar per damunt de tot. Vol guanyar sempre i per això confia en el Banco Espirito Santo perquè amb ell sempre guanya. Guanyar, guanyar sense condicionants. Sempre, a qualsevol preu i de qualsevol manera. És l’esperit d’un dels màxims representats del Madrid i el seu vaixell insígnia. El missatge claríssim i no deixa dubtes sobre el model que s’ha instal•lat a l’equip blanc i la imatge que transmet al món. Per la seva banda, el Barça, mitjançant Pep Guardiola, ha estat requerit pel Banc de Sabadell perquè col•labori amb el llançament de la seva nova imatge corporativa. En l’espot, es parla de treball, d’aconsellar, de creure en l’ésser humà, de córrer, de suar la camiseta, de treball en equip,…En cap moment es parla de guanyar, encara que la finalitat sigui aquesta. Es parla de que fer i com fer-ho com a model vital. I aquesta és la imatge que transmet el Barça enfront del Madrid: valors com a metodologia en contra de resultats sense valors. Fins i tot els Bancs ho veuen.
Per confrontar els models socials del Barça i el Madrid i la seva repercussió pública, només cal fixar-se en els anuncis per als que són contractats els principals exponents dels 2 equips. El Banco Espirito Santo s’ha fet amb els serveis de Cristiano Ronaldo (Espirito Santo/Cristiano, estava cantat) per que el promocioni. El missatge? Molt clar: A Ronaldo només l’interessa guanyar per damunt de tot. Vol guanyar sempre i per això confia en el Banco Espirito Santo perquè amb ell sempre guanya. Guanyar, guanyar sense condicionants. Sempre, a qualsevol preu i de qualsevol manera. És l’esperit d’un dels màxims representats del Madrid i el seu vaixell insígnia. El missatge claríssim i no deixa dubtes sobre el model que s’ha instal•lat a l’equip blanc i la imatge que transmet al món. Per la seva banda, el Barça, mitjançant Pep Guardiola, ha estat requerit pel Banc de Sabadell perquè col•labori amb el llançament de la seva nova imatge corporativa. En l’espot, es parla de treball, d’aconsellar, de creure en l’ésser humà, de córrer, de suar la camiseta, de treball en equip,…En cap moment es parla de guanyar, encara que la finalitat sigui aquesta. Es parla de que fer i com fer-ho com a model vital. I aquesta és la imatge que transmet el Barça enfront del Madrid: valors com a metodologia en contra de resultats sense valors. Fins i tot els Bancs ho veuen.
dimarts, 21 de juny del 2011
Fidel i lleial
Diu Walter Riso: pots ser infidel a la teva parella sense deixar de ser-li lleial.
No és fàcil entendre-ho, tampoc és fàcil interpretar-ho i, encara menys, practicar-ho amb la integritat que es precisa. Fet aquest preàmbul necessari, vull aclarir-te, per si et quedava algun dubte, que mentre ha durat la nostra relació, no només t’he estat lleial, també t’he sigut fidel. Amb la fidelitat i lleialtat que el nostre compromís demanava i la confiança mútua en el projecte comú. Sense dubtes, sense defalliments. Hem bastit, amb el temps i la complicitat, un bloc sense esquerdes que ha aguantat les envestides més inversemblants. Hem resistit, hem avançat i ens hem fet forts. Hem treballat colze a colze, exercitant l’admiració i aprofundint el respecte. T’he sigut fidel davant els infidels i lleial quan no et quedaven lleialtats. Bel•ligerant amb els teus enemics encara que no fossin els meus i ara, per estranyes raons, si que ho són. Lleial en tot i per damunt de tot. I fidel, fidel fins el moll de l’os, amb aquella fidelitat del que et desitja el millor dels móns possibles, malgrat que el teu món, ara, sigui un altre en el que jo no hi tinc lloc.
Diu Walter Riso: pots ser infidel a la teva parella sense deixar de ser-li lleial.
No és fàcil entendre-ho, tampoc és fàcil interpretar-ho i, encara menys, practicar-ho amb la integritat que es precisa. Fet aquest preàmbul necessari, vull aclarir-te, per si et quedava algun dubte, que mentre ha durat la nostra relació, no només t’he estat lleial, també t’he sigut fidel. Amb la fidelitat i lleialtat que el nostre compromís demanava i la confiança mútua en el projecte comú. Sense dubtes, sense defalliments. Hem bastit, amb el temps i la complicitat, un bloc sense esquerdes que ha aguantat les envestides més inversemblants. Hem resistit, hem avançat i ens hem fet forts. Hem treballat colze a colze, exercitant l’admiració i aprofundint el respecte. T’he sigut fidel davant els infidels i lleial quan no et quedaven lleialtats. Bel•ligerant amb els teus enemics encara que no fossin els meus i ara, per estranyes raons, si que ho són. Lleial en tot i per damunt de tot. I fidel, fidel fins el moll de l’os, amb aquella fidelitat del que et desitja el millor dels móns possibles, malgrat que el teu món, ara, sigui un altre en el que jo no hi tinc lloc.
dilluns, 20 de juny del 2011
La imatge del Porto
Les coses no són perquè sí. Sempre hi ha un motiu, una explicació que fa més fàcil entendre perquè passa el que passa. Si heu tingut la sort de seguir el torneig infantil de Leon, torneig que ha guanyat el Barça, haureu pogut veure quina és l’escola del Porto. Quina és la seva manera de ser i la seva manera d’actuar i entendreu moltes coses de les que darrerament estan succeint. A la semifinal celebrada el passat dissabte, el segon entrenador (per anomenar-lo d’alguna manera) del Porto va ser expulsat per intentar agredir a l’entrenador de l’Atletico de Madrid i, a la final, davant del Barça, va ser el primer entrenador (per anomenar-lo d’alguna manera) el que també va ser expulsat, aquest cop per insultar greument a l’àrbitre. Però no va acabar aquí la cosa, seguint l’exemple dels seus entrenadors i la seva pedagogia esportiva, el propi capità de l’equip també va ser expulsat amb vermella directa per una entrada violenta sense cap sentit ni justificació (estem parlant de nens de 12/13 anys). El Porto ha tingut un comportament vorejant la delinqüència i la seva imatge ha estat absolutament lamentable. Tenint en compte que Mourinho va començar la seva carrera al Porto, no tinc clar, si el Porto es comporta així per imitació del mestre o bé Mourinho va “aprendre” tot el que sap en la manera de fer de l’equip portuguès. Sigui com sigui, la cosa quadra. Mourinho i el Porto, el Porto i Mourinho, són estelles de la mateixa fusta. No hi ha casualitats, només causalitats.
Les coses no són perquè sí. Sempre hi ha un motiu, una explicació que fa més fàcil entendre perquè passa el que passa. Si heu tingut la sort de seguir el torneig infantil de Leon, torneig que ha guanyat el Barça, haureu pogut veure quina és l’escola del Porto. Quina és la seva manera de ser i la seva manera d’actuar i entendreu moltes coses de les que darrerament estan succeint. A la semifinal celebrada el passat dissabte, el segon entrenador (per anomenar-lo d’alguna manera) del Porto va ser expulsat per intentar agredir a l’entrenador de l’Atletico de Madrid i, a la final, davant del Barça, va ser el primer entrenador (per anomenar-lo d’alguna manera) el que també va ser expulsat, aquest cop per insultar greument a l’àrbitre. Però no va acabar aquí la cosa, seguint l’exemple dels seus entrenadors i la seva pedagogia esportiva, el propi capità de l’equip també va ser expulsat amb vermella directa per una entrada violenta sense cap sentit ni justificació (estem parlant de nens de 12/13 anys). El Porto ha tingut un comportament vorejant la delinqüència i la seva imatge ha estat absolutament lamentable. Tenint en compte que Mourinho va començar la seva carrera al Porto, no tinc clar, si el Porto es comporta així per imitació del mestre o bé Mourinho va “aprendre” tot el que sap en la manera de fer de l’equip portuguès. Sigui com sigui, la cosa quadra. Mourinho i el Porto, el Porto i Mourinho, són estelles de la mateixa fusta. No hi ha casualitats, només causalitats.
diumenge, 19 de juny del 2011
Massa pa per a tan poc formatge
Des de que Alex Isern va pujar al Primer Equip del CE Europa, cap altre jugador format a la casa ho ha fet. No val el cas de Josu, que va ser un peatge emocional per tranquil•litzar consciències i donar una determinada imatge que no es corresponia a la realitat. Una decisió estratègica per aguantar un discurs de pedrera en el que ni els propis responsables hi creien. El resultat? Tothom el coneix: cap a Masnou que hi falta gent. El que es ven com un dels millors futbol base del nostre país, incapaç d’aportar ni un sol jugador al Primer Equip en els quatre darrers anys. Ni jugadors, ni tècnics. S’ha anat a buscar fora el pa que no es tenia a casa. O bé el futbol base no dóna jugadors amb la qualitat suficient per fer el salt al Primer Equip o bé, els dóna, però no es confia en ells. En el primer cas, caldria que s’ho fessin mirar. Com una estructura amb tants recursos, econòmics i humans, és incapaç de treure un sol jugador aprofitable en tot aquests anys? Incompetència? Igual és que alguna cosa falla, però ja va bé que falli. I en el segon cas, encara pitjor. Perquè cal tot aquest muntatge si no es pensa, o no es vol, aprofitar? Perquè s’enganya a la gent amb un futur que no existeix? Massa pa per a tan poc formatge.
Des de que Alex Isern va pujar al Primer Equip del CE Europa, cap altre jugador format a la casa ho ha fet. No val el cas de Josu, que va ser un peatge emocional per tranquil•litzar consciències i donar una determinada imatge que no es corresponia a la realitat. Una decisió estratègica per aguantar un discurs de pedrera en el que ni els propis responsables hi creien. El resultat? Tothom el coneix: cap a Masnou que hi falta gent. El que es ven com un dels millors futbol base del nostre país, incapaç d’aportar ni un sol jugador al Primer Equip en els quatre darrers anys. Ni jugadors, ni tècnics. S’ha anat a buscar fora el pa que no es tenia a casa. O bé el futbol base no dóna jugadors amb la qualitat suficient per fer el salt al Primer Equip o bé, els dóna, però no es confia en ells. En el primer cas, caldria que s’ho fessin mirar. Com una estructura amb tants recursos, econòmics i humans, és incapaç de treure un sol jugador aprofitable en tot aquests anys? Incompetència? Igual és que alguna cosa falla, però ja va bé que falli. I en el segon cas, encara pitjor. Perquè cal tot aquest muntatge si no es pensa, o no es vol, aprofitar? Perquè s’enganya a la gent amb un futur que no existeix? Massa pa per a tan poc formatge.
dissabte, 18 de juny del 2011
Caiguts del cel
Politics arribant al Parlament en helicòpter. Politics trencant el bloqueig per l’aire. Politics a prop dels núvols on hi viuen molts d’ells. Politics sobrevolant la indignació sense contaminar-se. Politics per damunt dels mortals i de la seva realitat incòmoda. Politics amb ales, indignats amb la infanteria. Politics egocèntrics debaten acaloradament sobre uns fets lamentables, però sense preguntar-se com i perquè s’han arribat a produir. Politics que s’escandalitzen pel que passa, però són incapaços de fer un anàlisi rigorós del perquè passa i de qui és la responsabilitat. Perquè sorgeixen els violents? Com s’hi fan? Perquè s’arriba a una situació de violència? Perquè els violents hi troben el terreny abonat? Els que tenen actituds i comportament violents, neixen així o s’hi tornen amb el temps? Tenen alguna responsabilitat els governs, en particular, i els politics, en general, en la creació d’un marc de crisi que afavoreix l’aparició dels violents i la violència? Tota violència és i ha de ser condemnada, però tant com allò que la genera. El que veiem no és el problema, és la conseqüència del problema. Busquem l’origen, trobem l’origen i apliquem la solució.
Politics arribant al Parlament en helicòpter. Politics trencant el bloqueig per l’aire. Politics a prop dels núvols on hi viuen molts d’ells. Politics sobrevolant la indignació sense contaminar-se. Politics per damunt dels mortals i de la seva realitat incòmoda. Politics amb ales, indignats amb la infanteria. Politics egocèntrics debaten acaloradament sobre uns fets lamentables, però sense preguntar-se com i perquè s’han arribat a produir. Politics que s’escandalitzen pel que passa, però són incapaços de fer un anàlisi rigorós del perquè passa i de qui és la responsabilitat. Perquè sorgeixen els violents? Com s’hi fan? Perquè s’arriba a una situació de violència? Perquè els violents hi troben el terreny abonat? Els que tenen actituds i comportament violents, neixen així o s’hi tornen amb el temps? Tenen alguna responsabilitat els governs, en particular, i els politics, en general, en la creació d’un marc de crisi que afavoreix l’aparició dels violents i la violència? Tota violència és i ha de ser condemnada, però tant com allò que la genera. El que veiem no és el problema, és la conseqüència del problema. Busquem l’origen, trobem l’origen i apliquem la solució.
divendres, 17 de juny del 2011
Demà ja no cal que tornis
Aviat farà un any de la meva sortida forçada de la directiva del CE Europa i encara avui, rebo correus com aquest:
Bon dia Pep,
Les últimes notícies de l'Europa és que al meu fill l'han fet fora, juntament amb una quants nanos més que han treballat tant o més que ell. Incongruència, injustícia i manca d'escrúpols. És com jo ho veig. Sempre expliques al teu fill que amb l'esforç , la perseverança i el companyerisme pots arribar on vulguis, i ara? Com li justifico el que li han fet? Un entrenador que no ha sabut calibrar a tothom pel mateix raser, no ha sigut prou valent per dir les coses pel seu nom. La covardia, la hipocresia i l’egoisme han tingut més pes que l'honestedat, la sinceritat i la valentia. Tanquem un capítol per obrir-ne un altre, amb ferides que ens fan aprendre per l’egoisme aliè.
Una abraçada.
El cert és que la distància i el temps endolceixen els records. Es difuminen els contorns, es filtra la bilis i les sotragades acabant semblant suaus balancejos . Per tant, se’m fa difícil copsar tot el cabreig que, segur, hi ha d’haver al darrera d’aquest escrit. Voldria empatitzar amb la seva ànima ferida, fer-me meves les seves desventures, però no puc. No hi ha dubte que és una situació tremendament incòmoda, i us ho dic amb coneixement, no de causa, sinó de moltes causes viscudes en pròpia pell. Causes angoixants que he compartit i he patit. No hi ha moment més dolorós que comunicar-li a un noi/a (i a la seva família) que allò que vol, no pot ser; que haurà de deixar de fer el que més li agrada en el Club on ha crescut esportivament ( també com a persona) i buscar-se la vida en altres indrets. Però així és la vida. No podem romandre sempre en el mateix lloc (i tampoc cal) i els canvis, no només són bons, sinó també, absolutament necessaris. Les injustícies, o allò que subjectivament entenem com a injustícia, ens fan madurar i ser més justos. El CE Europa no és ni millor ni pitjor que altres clubs, però a vegades el seu discurs, i d’aquí ve la fractura, no es correspon amb la realitat que es practica. Però no us inquieteu, tota crisi és una oportunitat, només cal fer-ne una bona lectura i interpretar-la en positiu. No us preocupeu tant pel que deixeu i prepareu-vos per gaudir totes les possibilitats que se us obren. Hi ha vida més enllà del CE Europa i us sorprendrà lo estimulant que pot arribar a ser.
Aviat farà un any de la meva sortida forçada de la directiva del CE Europa i encara avui, rebo correus com aquest:
Bon dia Pep,
Les últimes notícies de l'Europa és que al meu fill l'han fet fora, juntament amb una quants nanos més que han treballat tant o més que ell. Incongruència, injustícia i manca d'escrúpols. És com jo ho veig. Sempre expliques al teu fill que amb l'esforç , la perseverança i el companyerisme pots arribar on vulguis, i ara? Com li justifico el que li han fet? Un entrenador que no ha sabut calibrar a tothom pel mateix raser, no ha sigut prou valent per dir les coses pel seu nom. La covardia, la hipocresia i l’egoisme han tingut més pes que l'honestedat, la sinceritat i la valentia. Tanquem un capítol per obrir-ne un altre, amb ferides que ens fan aprendre per l’egoisme aliè.
Una abraçada.
El cert és que la distància i el temps endolceixen els records. Es difuminen els contorns, es filtra la bilis i les sotragades acabant semblant suaus balancejos . Per tant, se’m fa difícil copsar tot el cabreig que, segur, hi ha d’haver al darrera d’aquest escrit. Voldria empatitzar amb la seva ànima ferida, fer-me meves les seves desventures, però no puc. No hi ha dubte que és una situació tremendament incòmoda, i us ho dic amb coneixement, no de causa, sinó de moltes causes viscudes en pròpia pell. Causes angoixants que he compartit i he patit. No hi ha moment més dolorós que comunicar-li a un noi/a (i a la seva família) que allò que vol, no pot ser; que haurà de deixar de fer el que més li agrada en el Club on ha crescut esportivament ( també com a persona) i buscar-se la vida en altres indrets. Però així és la vida. No podem romandre sempre en el mateix lloc (i tampoc cal) i els canvis, no només són bons, sinó també, absolutament necessaris. Les injustícies, o allò que subjectivament entenem com a injustícia, ens fan madurar i ser més justos. El CE Europa no és ni millor ni pitjor que altres clubs, però a vegades el seu discurs, i d’aquí ve la fractura, no es correspon amb la realitat que es practica. Però no us inquieteu, tota crisi és una oportunitat, només cal fer-ne una bona lectura i interpretar-la en positiu. No us preocupeu tant pel que deixeu i prepareu-vos per gaudir totes les possibilitats que se us obren. Hi ha vida més enllà del CE Europa i us sorprendrà lo estimulant que pot arribar a ser.
dijous, 16 de juny del 2011
El declivi de l’imperi
Si el Madrid fos, posem pel cas, el Rayo Vallecano, el fet de guanyar la copa del rei seria extraordinari i el balanç de la temporada, un èxit. Però el Madrid no és el Rayo i sí, un dels Clubs més rics del món amb una despesa econòmica ratllant la indecència. Invertir 600 milions d’euros per aconseguir una copa del rei, com a únic títol en les tres últimes temporades, és una ruïna i, a ulls de tothom, un mal negoci. I no només el futbol està immers en aquest panorama desolador, el basquet, amb una inversió proporcionalment més gran, ha estat un fracàs absolut d’aquells que fan època. Són molts anys sense un títol que portar a les seves vitrines i, a més, amb una sensació de ridícul de l’alçada d’un campanar. El futbol base, per la seva part, fa aigües per totes bandes i el mateix Club, obert en canal, sembla un desconcertat Titànic a la deriva. De l’imperi de la galàxia, feta a cop de talonari, s’ha passat, en poc temps, al declivi de l’imperi. A les derrotes esportives s’hi afegeix ara la pèrdua de valors i, amb ella, l’aparició d’un escenari histèric, on les formes, el respecte i l’ètica n’estan excloses. L’imperi ha perdut el rumb i, sense brúixola, res fa preveure que la cosa es redreci. El balanç anual del Club no pot ser més cruent, un sol títol entre totes les seccions, mentre el seu rival directe en porta 15 en la mateixa Temporada. Demolidor. Dóna la sensació que, a la casa blanca, tot és façana, un enorme decorat cinematogràfic amb lluentors i oripells i que al darrera no hi ha res, només una copa trencada i un àrid i polsós desert sobre el que cau un sol de justícia. Un enorme sol blau amb ribets grana.
Si el Madrid fos, posem pel cas, el Rayo Vallecano, el fet de guanyar la copa del rei seria extraordinari i el balanç de la temporada, un èxit. Però el Madrid no és el Rayo i sí, un dels Clubs més rics del món amb una despesa econòmica ratllant la indecència. Invertir 600 milions d’euros per aconseguir una copa del rei, com a únic títol en les tres últimes temporades, és una ruïna i, a ulls de tothom, un mal negoci. I no només el futbol està immers en aquest panorama desolador, el basquet, amb una inversió proporcionalment més gran, ha estat un fracàs absolut d’aquells que fan època. Són molts anys sense un títol que portar a les seves vitrines i, a més, amb una sensació de ridícul de l’alçada d’un campanar. El futbol base, per la seva part, fa aigües per totes bandes i el mateix Club, obert en canal, sembla un desconcertat Titànic a la deriva. De l’imperi de la galàxia, feta a cop de talonari, s’ha passat, en poc temps, al declivi de l’imperi. A les derrotes esportives s’hi afegeix ara la pèrdua de valors i, amb ella, l’aparició d’un escenari histèric, on les formes, el respecte i l’ètica n’estan excloses. L’imperi ha perdut el rumb i, sense brúixola, res fa preveure que la cosa es redreci. El balanç anual del Club no pot ser més cruent, un sol títol entre totes les seccions, mentre el seu rival directe en porta 15 en la mateixa Temporada. Demolidor. Dóna la sensació que, a la casa blanca, tot és façana, un enorme decorat cinematogràfic amb lluentors i oripells i que al darrera no hi ha res, només una copa trencada i un àrid i polsós desert sobre el que cau un sol de justícia. Un enorme sol blau amb ribets grana.
dimecres, 15 de juny del 2011
Mediocritat
Més que arribar a saber, es tracta de no deixar d’aprendre. Per això has fet bé en marxar. Res a dir. Has pres la decisió correcta. T’havies convertit, sense proposar-t’ho, en el més intel•ligent de la classe i, per tant, ja poc podies aprendre. S’ha de fugir de les aules, dels claustres, de les assemblees, dels col•lectius, dels clubs, dels partits politics i de les relacions humanes que no t’aportin res. Àmbits en les que no puguis aprendre i que provoquin un estancament del que et serà difícil refer-te’n. La clau, i tu ho has entès, passa per no romandre ni un minut més de l’ estrictament necessari en llocs anodins i gens estimulants. La pregunta que ara em martelleja és: si tu no hi ets, de qui aprendran els que es queden? Quines intel•ligències substituiran la teva i si ho fan, tindran la suficient vàlua i autoritat? No vull ser malastruc, però em temo que els has deixat atrapats en un bucle de mediocritat del que no se’n sortiran.
Més que arribar a saber, es tracta de no deixar d’aprendre. Per això has fet bé en marxar. Res a dir. Has pres la decisió correcta. T’havies convertit, sense proposar-t’ho, en el més intel•ligent de la classe i, per tant, ja poc podies aprendre. S’ha de fugir de les aules, dels claustres, de les assemblees, dels col•lectius, dels clubs, dels partits politics i de les relacions humanes que no t’aportin res. Àmbits en les que no puguis aprendre i que provoquin un estancament del que et serà difícil refer-te’n. La clau, i tu ho has entès, passa per no romandre ni un minut més de l’ estrictament necessari en llocs anodins i gens estimulants. La pregunta que ara em martelleja és: si tu no hi ets, de qui aprendran els que es queden? Quines intel•ligències substituiran la teva i si ho fan, tindran la suficient vàlua i autoritat? No vull ser malastruc, però em temo que els has deixat atrapats en un bucle de mediocritat del que no se’n sortiran.
dimarts, 14 de juny del 2011
Mal de ventre
Davant la notícia que Cristiano Ronaldo està buscant equip, el madridisme s’inquieta. Perquè, tractant-se amb tota seguretat d’un rumor sense fonament, s’estén el pànic entre la parròquia blanca? Serà perquè el personal coneix bé al personatge? Serà perquè la manera de ser de Cristiano avala el rumor fins el punt de fer-lo creïble? Un individu al que només l’importa el seu futur personal i gens el del Club que li paga, és susceptible de despertar dubtes respecte a les seves decisions, al seu compromís i a la seva fidelitat. Ronaldo va anar al Madrid per diners, per ambició econòmica i no pas esportiva. Si li hagués important l’èxit esportiu, per damunt del monetari, no s’hagués mogut de Manchester on la trajectòria dels darrers anys i el projecte de futur del Club li garantien estar en el punt més alt de la competició. Un individu que ha marxat d’un Club només per diners, ho pot tornar a fer tantes vegades com vulgui i sempre que li plagui. Es tracta d’un rumor, només d’un rumor, però a Madrid hi ha una passa de gastroenteritis aguda.
Davant la notícia que Cristiano Ronaldo està buscant equip, el madridisme s’inquieta. Perquè, tractant-se amb tota seguretat d’un rumor sense fonament, s’estén el pànic entre la parròquia blanca? Serà perquè el personal coneix bé al personatge? Serà perquè la manera de ser de Cristiano avala el rumor fins el punt de fer-lo creïble? Un individu al que només l’importa el seu futur personal i gens el del Club que li paga, és susceptible de despertar dubtes respecte a les seves decisions, al seu compromís i a la seva fidelitat. Ronaldo va anar al Madrid per diners, per ambició econòmica i no pas esportiva. Si li hagués important l’èxit esportiu, per damunt del monetari, no s’hagués mogut de Manchester on la trajectòria dels darrers anys i el projecte de futur del Club li garantien estar en el punt més alt de la competició. Un individu que ha marxat d’un Club només per diners, ho pot tornar a fer tantes vegades com vulgui i sempre que li plagui. Es tracta d’un rumor, només d’un rumor, però a Madrid hi ha una passa de gastroenteritis aguda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)