Tan de bo
diumenge, 5 d’octubre del 2008
Una muntanya grollera difícil d’escalar
Barceloneta 1 - Muntanyesa 1 (suspès)
Ni més ni menys. La Muntanyesa ha sigut molt superior a una insípida Barceloneta, amb 11 jugadors, però també amb 10, 9, 8 i fins i tot amb només 7. Vint primers minuts d’absolut domini de l’equip visitant, amb gol inclòs, fins la primera expulsió, per doble targeta groga al 9 de la Muntanyesa. Malgrat jugar en inferioritat numèrica l’equip visitant ha seguit portant l’iniciativa del joc i ha disposat de les ocasions més clares. Cinc minuts desprès, al voltant del 25, una nova expulsió els ha deixat amb 9 jugadors. Contràriament al que seria lògic, aquestes expulsions han descentrat molt més a la Barceloneta que a l’equip contrari. La Muntanyesa seguia dominant còmodament el partit i arribava amb molt de perill a les proximitats de la porteria local. No ha estat fins a les acaballes de la primera part que l’equip mariner, a pilota aturada i en un embolic dins l’àrea petita, ha aconseguit el gol de l’empat. Amb un injust 1 a 1 s’ha arribat al descans d’un primer temps certament estrany.
A la represa, més del mateix. Als cinc minuts, la Muntanyesa s’ha quedat amb 8 jugadors desprès d’una nova expulsió que no ha estat l’ultima. En aquests minuts no s’ha jugat a res i producte del despropòsit més surrealista, al quart d’hora, l’àrbitre ha expulsat al porter visitant. Poc abans ho havia fet amb el porter suplent, un jugador reserva i el propi entrenador de la Muntanyesa. Aquí s’ha acabat definitivament el partit, o al menys és el que l’àrbitre ha decidit. Tot plegat un desgavell. Un esplèndid matí de tardor i un interessant, a priori, partit de futbol que ha quedat en un no res lamentable.
La Muntanyesa té bons jugadors, principalment a la part de dalt, el 8, el 9 i el 10 poden fer miques les defenses més solvents. Però el futbol és un joc d’equip on intervenen altres factors, factors tan o més determinants que les pròpies qualitats tècniques. La Muntanyesa és el, desgraciadament, típic equip que tot el que guanya amb la pilota ho perd per la boca.
Que altres arbitres siguin més tolerants en l’aplicació del reglament i es facin l’orni davant les constants i insistents faltes de respecte verbal, no vol dir que sempre hagi de ser així. Avui la Muntanyesa s’ha trobat amb un àrbitre, que fent valer la màxima de tolerància zero, ha estat molt rigorós en l’observació de les regles, acotant des del primer minut, la incontinència verbal i la grolleria a la que ens tenen acostumats certs equips. El problema general, no ha estat l’àrbitre d’avui , sinó la gran majoria que, amb la seva conducta indolent, fan que actituds i comportaments com el de la Muntanyesa siguin normals i ens escandalitzem quan algú els hi posa límits. Corregint aquestes conductes impròpies aconseguirem augmentar el nivell col·lectiu del futbol en tots els seus àmbits. Llàstima que no hi hagi targetes grogues i vermelles pels pares, familiars i públic en general. Un aspecte que hauríem de sol.lucionar per la supervivència i salut d’aquest esport.
La imatge final de l’àrbitre sortint del camp acompanyat per sis mossos d’esquadra és la prova evident que les coses no s’estan fent gaire bé. És tremendament injust que una persona, en estricte aplicació del reglament, sigui objecte de vexacions i insults per part d’individus al llindar de la misèria mental i “educats” en el conflicte permanent.
Barceloneta 1 - Muntanyesa 1 (suspès)
Ni més ni menys. La Muntanyesa ha sigut molt superior a una insípida Barceloneta, amb 11 jugadors, però també amb 10, 9, 8 i fins i tot amb només 7. Vint primers minuts d’absolut domini de l’equip visitant, amb gol inclòs, fins la primera expulsió, per doble targeta groga al 9 de la Muntanyesa. Malgrat jugar en inferioritat numèrica l’equip visitant ha seguit portant l’iniciativa del joc i ha disposat de les ocasions més clares. Cinc minuts desprès, al voltant del 25, una nova expulsió els ha deixat amb 9 jugadors. Contràriament al que seria lògic, aquestes expulsions han descentrat molt més a la Barceloneta que a l’equip contrari. La Muntanyesa seguia dominant còmodament el partit i arribava amb molt de perill a les proximitats de la porteria local. No ha estat fins a les acaballes de la primera part que l’equip mariner, a pilota aturada i en un embolic dins l’àrea petita, ha aconseguit el gol de l’empat. Amb un injust 1 a 1 s’ha arribat al descans d’un primer temps certament estrany.
A la represa, més del mateix. Als cinc minuts, la Muntanyesa s’ha quedat amb 8 jugadors desprès d’una nova expulsió que no ha estat l’ultima. En aquests minuts no s’ha jugat a res i producte del despropòsit més surrealista, al quart d’hora, l’àrbitre ha expulsat al porter visitant. Poc abans ho havia fet amb el porter suplent, un jugador reserva i el propi entrenador de la Muntanyesa. Aquí s’ha acabat definitivament el partit, o al menys és el que l’àrbitre ha decidit. Tot plegat un desgavell. Un esplèndid matí de tardor i un interessant, a priori, partit de futbol que ha quedat en un no res lamentable.
La Muntanyesa té bons jugadors, principalment a la part de dalt, el 8, el 9 i el 10 poden fer miques les defenses més solvents. Però el futbol és un joc d’equip on intervenen altres factors, factors tan o més determinants que les pròpies qualitats tècniques. La Muntanyesa és el, desgraciadament, típic equip que tot el que guanya amb la pilota ho perd per la boca.
Que altres arbitres siguin més tolerants en l’aplicació del reglament i es facin l’orni davant les constants i insistents faltes de respecte verbal, no vol dir que sempre hagi de ser així. Avui la Muntanyesa s’ha trobat amb un àrbitre, que fent valer la màxima de tolerància zero, ha estat molt rigorós en l’observació de les regles, acotant des del primer minut, la incontinència verbal i la grolleria a la que ens tenen acostumats certs equips. El problema general, no ha estat l’àrbitre d’avui , sinó la gran majoria que, amb la seva conducta indolent, fan que actituds i comportaments com el de la Muntanyesa siguin normals i ens escandalitzem quan algú els hi posa límits. Corregint aquestes conductes impròpies aconseguirem augmentar el nivell col·lectiu del futbol en tots els seus àmbits. Llàstima que no hi hagi targetes grogues i vermelles pels pares, familiars i públic en general. Un aspecte que hauríem de sol.lucionar per la supervivència i salut d’aquest esport.
La imatge final de l’àrbitre sortint del camp acompanyat per sis mossos d’esquadra és la prova evident que les coses no s’estan fent gaire bé. És tremendament injust que una persona, en estricte aplicació del reglament, sigui objecte de vexacions i insults per part d’individus al llindar de la misèria mental i “educats” en el conflicte permanent.
Rondos contra la crisi
Pel que no estigui avesat en la terminologia futbolística, un rondo és una pràctica esportiva que consisteix en disposar un grup de jugadors formant un cercle o un quadrat que es van passant la pilota entre ells mentre un altre jugador, col·locat al centre, intenta robar-la.
Davant la conjuntura econòmica actual suggereix-ho traslladar aquesta pràctica del rondo a la nostra activitat quotidiana. Així la pilota podria ser l’economia i el jugador del centre, la temuda crisi. Es tractaria d’anar fent rodar la pilota/economia a la major velocitat possible per tal de que el jugador/crisi no l’atrapi mai. I si l’atrapa, doncs tornar a començar com si res.
Si tots hi posem una mica de la nostra part, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, segur que ens en sortirem. Ara és el moment de no quedar-se a casa, anar al teatre és, per exemple, una bona idea. Així la gent que hi treballa: els actors, els tècnics, els guionistes, els productors,...disposaran d’una economia més sanejada que els hi permetrà invertir en altres sectors: restauració, obres a la llar, roba d’abric ara que ve l’ hivern, activitats socials,...I aquests, al seu temps, podran seguir movent “la pilota” fins ampliar el rondo més enllà de qualsevol crisi imaginable. La crisi no és més que amagar la pilota i això únicament genera frustració i un immens desencís. La manca de joc i espectacle és el principal enemic del futbol i l’aliat més fidel de qualsevol crisi.
Toquem la pilota, fem-la córrer, que no s’aturi i tornarem a gaudir d’aquells dies de glòria que mai haurien d’haver passat.
Pel que no estigui avesat en la terminologia futbolística, un rondo és una pràctica esportiva que consisteix en disposar un grup de jugadors formant un cercle o un quadrat que es van passant la pilota entre ells mentre un altre jugador, col·locat al centre, intenta robar-la.
Davant la conjuntura econòmica actual suggereix-ho traslladar aquesta pràctica del rondo a la nostra activitat quotidiana. Així la pilota podria ser l’economia i el jugador del centre, la temuda crisi. Es tractaria d’anar fent rodar la pilota/economia a la major velocitat possible per tal de que el jugador/crisi no l’atrapi mai. I si l’atrapa, doncs tornar a començar com si res.
Si tots hi posem una mica de la nostra part, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, segur que ens en sortirem. Ara és el moment de no quedar-se a casa, anar al teatre és, per exemple, una bona idea. Així la gent que hi treballa: els actors, els tècnics, els guionistes, els productors,...disposaran d’una economia més sanejada que els hi permetrà invertir en altres sectors: restauració, obres a la llar, roba d’abric ara que ve l’ hivern, activitats socials,...I aquests, al seu temps, podran seguir movent “la pilota” fins ampliar el rondo més enllà de qualsevol crisi imaginable. La crisi no és més que amagar la pilota i això únicament genera frustració i un immens desencís. La manca de joc i espectacle és el principal enemic del futbol i l’aliat més fidel de qualsevol crisi.
Toquem la pilota, fem-la córrer, que no s’aturi i tornarem a gaudir d’aquells dies de glòria que mai haurien d’haver passat.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Hollywood/Hollyweb
A Hollywood viuen les estrelles. A Hollyweb també. Les estrelles que brillen al firmament, molt per damunt dels soferts mortals. Uns rutilants astres amb llum pròpia i ombres allargades. Uns cossos celestes d’origen ancestral i posseïdors de la veritat absoluta. Estrelles inqüestionables, inabastables, intractables, infalibles, infranquejables, inflexibles, inabstinents, inaccessibles, inacostables, inamovibles, inapel·lables, inassequibles, inatacables, inassolibles, inavaluables, incensurables, incessables, incendiaries, incitables, inclassificables, inclements, incompatibles, incomportables, incomprensibles, inconcebibles, inconscients, inconnexes, inconseqüents, inconsumibles, insostenibles, incopsables, incurables, indeclinables, indefectibles, indefinibles, indelicades, indigeribles, indisputables, inefables, inelàstiques, inesbrinables, inesmenables, inescrutables, inesperables, inestables, inexplicables, inextricable, infantívoles, infidels, inflaconys, influïbles, insalubres, insatisfetes, intempestives, intransitables, intransigents, irascibles, irracionals, irreflexives, irrefrenables, irreprimibles, irresponsables, irritables,... En definitiva i en llenguatge col·loquial uns Ixòdids. Us preguntareu i que són uns ixòdids, doncs us estalviaré la feina de buscar-ho al diccionari, ixòdids: família d’àcars integrada per paràsits dels vertebrats terrestres, com les paparres. Altrament dits weberos, és a dir, que toquen els ous.
A Hollywood viuen les estrelles. A Hollyweb també. Les estrelles que brillen al firmament, molt per damunt dels soferts mortals. Uns rutilants astres amb llum pròpia i ombres allargades. Uns cossos celestes d’origen ancestral i posseïdors de la veritat absoluta. Estrelles inqüestionables, inabastables, intractables, infalibles, infranquejables, inflexibles, inabstinents, inaccessibles, inacostables, inamovibles, inapel·lables, inassequibles, inatacables, inassolibles, inavaluables, incensurables, incessables, incendiaries, incitables, inclassificables, inclements, incompatibles, incomportables, incomprensibles, inconcebibles, inconscients, inconnexes, inconseqüents, inconsumibles, insostenibles, incopsables, incurables, indeclinables, indefectibles, indefinibles, indelicades, indigeribles, indisputables, inefables, inelàstiques, inesbrinables, inesmenables, inescrutables, inesperables, inestables, inexplicables, inextricable, infantívoles, infidels, inflaconys, influïbles, insalubres, insatisfetes, intempestives, intransitables, intransigents, irascibles, irracionals, irreflexives, irrefrenables, irreprimibles, irresponsables, irritables,... En definitiva i en llenguatge col·loquial uns Ixòdids. Us preguntareu i que són uns ixòdids, doncs us estalviaré la feina de buscar-ho al diccionari, ixòdids: família d’àcars integrada per paràsits dels vertebrats terrestres, com les paparres. Altrament dits weberos, és a dir, que toquen els ous.
dijous, 2 d’octubre del 2008
Força centrípeta
Europa diuen, és un Continent, que no un contenidor.
Un Continent és un espai geogràfic que conté territoris.
Els territoris són àrees limitades amb un curull de particularitats.
Les particularitats són característiques que ens defineixen.
Les definicions expliquen el sentit de les coses, el seu perquè.
Perquè és la paraula més utilitzada pels nens de tres anys.
Els nens de tres anys són per definició egocèntrics, el centre del món.
El centre del món pot ser, a vegades, un .es, un .com o un .cat
Un .cat és una web i aleshores tot gira al seu voltant.
Europa diuen, és un Continent, que no un contenidor.
Un Continent és un espai geogràfic que conté territoris.
Els territoris són àrees limitades amb un curull de particularitats.
Les particularitats són característiques que ens defineixen.
Les definicions expliquen el sentit de les coses, el seu perquè.
Perquè és la paraula més utilitzada pels nens de tres anys.
Els nens de tres anys són per definició egocèntrics, el centre del món.
El centre del món pot ser, a vegades, un .es, un .com o un .cat
Un .cat és una web i aleshores tot gira al seu voltant.
dimecres, 1 d’octubre del 2008
Ni tan sols una ciència inexacta
Com s’avalua el nivell d’un futbolista? Com es mesuren les seves capacitats? Com i perquè es decideix si un noi pot o no pot estar en un determinat equip? Quin són els paràmetres que permeten qualificar les seves aptituds?
A l’escola principalment, però també a La Universitat ens tenen acostumats a que totes les preguntes tenen respostes objectives i fàcilment avaluables. Dos i dos són quatre, la capital d’Itàlia és Roma, l’Ebre passa per Saragossa, la Mona Lisa és de Leonardo Da Vinci, la Divina Comèdia de Dante, Amarcord de Fellini, la llei de la gravetat de Newton, les Quatre Estacions de Vivaldi, la primavera de Praga i la Terra és rodona. Realitats evidents i preguntes amb una sola resposta vàlida.
Això no és així de fàcil al món del futbol. Les preguntes poden tenir, i de fet tenen, desenes de respostes diferents i totalment subjectives. Respostes avaluades, generalment, per persones condicionades i sense una “guia de respostes” universal que els hi permeti ser justos i equitatius en les seves decisions.
El futbol no és una ciència, ni tan sols una ciència inexacta; és més aviat un estat d’ànim i els estats d’ànim no es poden avaluar, quantificar, mesurar o qualificar, només es pateixen i prou.
Com s’avalua el nivell d’un futbolista? Com es mesuren les seves capacitats? Com i perquè es decideix si un noi pot o no pot estar en un determinat equip? Quin són els paràmetres que permeten qualificar les seves aptituds?
A l’escola principalment, però també a La Universitat ens tenen acostumats a que totes les preguntes tenen respostes objectives i fàcilment avaluables. Dos i dos són quatre, la capital d’Itàlia és Roma, l’Ebre passa per Saragossa, la Mona Lisa és de Leonardo Da Vinci, la Divina Comèdia de Dante, Amarcord de Fellini, la llei de la gravetat de Newton, les Quatre Estacions de Vivaldi, la primavera de Praga i la Terra és rodona. Realitats evidents i preguntes amb una sola resposta vàlida.
Això no és així de fàcil al món del futbol. Les preguntes poden tenir, i de fet tenen, desenes de respostes diferents i totalment subjectives. Respostes avaluades, generalment, per persones condicionades i sense una “guia de respostes” universal que els hi permeti ser justos i equitatius en les seves decisions.
El futbol no és una ciència, ni tan sols una ciència inexacta; és més aviat un estat d’ànim i els estats d’ànim no es poden avaluar, quantificar, mesurar o qualificar, només es pateixen i prou.
A un punt del pillatge
Que el llenguatge és un mecanisme altament complexa i de precisió no hi ha cap dubte. Fins i tot, un punt, un modest punt, pot tenir una importància transcendental i la seva absència portar veritables maldecaps.
Un garatge, per exemple, que acull vehicles en dipòsit, ha de procurar ser molt precís en el seu missatge, no és el mateix que a la seva façana es llegeixi: COTXES A PUPIL·LATGE que COTXES A PUPILLATGE. En el primer cas, els vehicles estaran segurs i ben guardats, en el segon, el risc de pillatge estarà garantit. L’ aparentment innocent oblit d’un punt pot, en el pitjor dels casos, fer-nos desaparèixer el cotxe i no podrem al·legar ignorància: el rètol ho deixava ben clar.
Cal puntualitzar i ser precisos si volem estalviar-nos contratemps puntuals.
Que el llenguatge és un mecanisme altament complexa i de precisió no hi ha cap dubte. Fins i tot, un punt, un modest punt, pot tenir una importància transcendental i la seva absència portar veritables maldecaps.
Un garatge, per exemple, que acull vehicles en dipòsit, ha de procurar ser molt precís en el seu missatge, no és el mateix que a la seva façana es llegeixi: COTXES A PUPIL·LATGE que COTXES A PUPILLATGE. En el primer cas, els vehicles estaran segurs i ben guardats, en el segon, el risc de pillatge estarà garantit. L’ aparentment innocent oblit d’un punt pot, en el pitjor dels casos, fer-nos desaparèixer el cotxe i no podrem al·legar ignorància: el rètol ho deixava ben clar.
Cal puntualitzar i ser precisos si volem estalviar-nos contratemps puntuals.
dilluns, 29 de setembre del 2008
Que ha de fer un davanter? : definir
Pare Claret: sense pèls a la llengua
Sistrells: s’utilitzen per anar a buscar brolets
Pare Manyanet: hàbil en el bricolatge
Aragó: ahora vamos
Camèlies: entabanes
Berna: amb poca visibilitat
Maragall: gallina
Lesseps: de taronja o de llimona?
Girona: presó
Sarrià: es baixà la bandera
Ceuta: si estàs cansat
Saragossa: la Sara s’ho passa be
Madrit: que t’ha drit?
Diagonal: el dia que el polvo de Gonal sustituye al polvo tradicional
Carmel: cotxe dolç
Balmes: que no diguis res
Gran Via: també coneguda com avinguda Serrat (hoy puede ser un gran via...)
Pelai: masturbació amb dolor
Dante: de pell girada
Eivissa: a qui?
Colón: persona que no respecta les cues
Pare Claret: sense pèls a la llengua
Sistrells: s’utilitzen per anar a buscar brolets
Pare Manyanet: hàbil en el bricolatge
Aragó: ahora vamos
Camèlies: entabanes
Berna: amb poca visibilitat
Maragall: gallina
Lesseps: de taronja o de llimona?
Girona: presó
Sarrià: es baixà la bandera
Ceuta: si estàs cansat
Saragossa: la Sara s’ho passa be
Madrit: que t’ha drit?
Diagonal: el dia que el polvo de Gonal sustituye al polvo tradicional
Carmel: cotxe dolç
Balmes: que no diguis res
Gran Via: també coneguda com avinguda Serrat (hoy puede ser un gran via...)
Pelai: masturbació amb dolor
Dante: de pell girada
Eivissa: a qui?
Colón: persona que no respecta les cues
Laura (1944)
“Mai no va existir una dona com Laura” ens repetia, un i altre cop, la publicitat de la pel·lícula fins que varem acabar per integrar Laura dins el nostre subconscient per sempre. Laura, amb el rostre de Gene Tierney, va esdevenir una icona inoblidable i recurrent per a varies generacions de filmadictes, fins el punt de no tenir prou clar on començava la ficció i on acabava realment Laura.
Film de la Fox dirigit per Otto Preminger i que es va endur un oscar a la millor fotografia, en blanc i negre, per Joseph Lashelle i la nominació per al propi director.
Fent companyia, que no ombra, a Gene Tierney/Laura, trobem a un inadequat i tou Dana Andrews, a un inquietant Vincent Price i per damunt de tots, al meu estimat guia i mestre, Clifton Webb (anys desprès: Mr. Belvedere) .
diumenge, 28 de setembre del 2008
Àngels i dimonis
Així com al culte judeo-cristià hi ha tres àngels famosos, mediàtics en diríem ara, que han tallat tradicionalment el bacallà: l’àngel de la guarda, l’àngel exterminador i l’àngel caigut; també al CE Europa, fidel als valors occidentals, hi ha tres àngels principals: l’ Àngel Valero, intentant dirigir el primer equip com a responsable i entrenador; l’Àngel Gómez, director del futbol base, intentant posar ordre entre una multitud de joves futbolistes i les corresponents famílies i finalment, l’Àngel Garreta com a director/creador i “alma mater” d’una web que intenta ser alguna cosa semblant a la web oficial del Club. Tres àngels amb bons propòsits que guien les nostres vides per camins incerts. Tres àngels atípics que en lloc de viure al Paradís han triat, incomprensiblement, fer-ho en el Purgatori del CE Europa. Potser amb la penitència de redimir, no sabem quina estranya culpa, que els faci guanyar el cel i amb ell, la felicitat eterna.
Els hi desitjo a tots tres èxit en les seves trajectòries angelicals, al mateix temps que els hi voldria recordar, si ja ho saben, o be fer saber, sinó ho saben, que al CE Europa hi ha persones que sense ser àngels també fan una tasca divina i molts d’ells en silenci. Un silenci sovint desagraït i mal acolorit, que no té altra recompensa que el premi d’un infern quotidià ple de dimonis vermells bojos per organitzar una barbacoa.
En fi, un món d’àngels i dimonis perquè el Sr. Dan Brown és segueixi posant les botes amb un mediocre best –seller.
Així com al culte judeo-cristià hi ha tres àngels famosos, mediàtics en diríem ara, que han tallat tradicionalment el bacallà: l’àngel de la guarda, l’àngel exterminador i l’àngel caigut; també al CE Europa, fidel als valors occidentals, hi ha tres àngels principals: l’ Àngel Valero, intentant dirigir el primer equip com a responsable i entrenador; l’Àngel Gómez, director del futbol base, intentant posar ordre entre una multitud de joves futbolistes i les corresponents famílies i finalment, l’Àngel Garreta com a director/creador i “alma mater” d’una web que intenta ser alguna cosa semblant a la web oficial del Club. Tres àngels amb bons propòsits que guien les nostres vides per camins incerts. Tres àngels atípics que en lloc de viure al Paradís han triat, incomprensiblement, fer-ho en el Purgatori del CE Europa. Potser amb la penitència de redimir, no sabem quina estranya culpa, que els faci guanyar el cel i amb ell, la felicitat eterna.
Els hi desitjo a tots tres èxit en les seves trajectòries angelicals, al mateix temps que els hi voldria recordar, si ja ho saben, o be fer saber, sinó ho saben, que al CE Europa hi ha persones que sense ser àngels també fan una tasca divina i molts d’ells en silenci. Un silenci sovint desagraït i mal acolorit, que no té altra recompensa que el premi d’un infern quotidià ple de dimonis vermells bojos per organitzar una barbacoa.
En fi, un món d’àngels i dimonis perquè el Sr. Dan Brown és segueixi posant les botes amb un mediocre best –seller.
El manifest marxista III
Perquè i com ha arribat vostè a tenir vint fills en el seu matrimoni?
- Estimo al meu marit.
A mi també m’agrada molt el meu cigar, però de tant en tant
me’l trec de la boca.
- Tinc por que quan portem un temps casats, una bella jove aparegui a la teva vida i t’oblidis de mi.
- No siguis tonta, t’escriuré dos cops per setmana.
A qui creurà vostè, a mi o als seus ulls?
No permetré injustícies ni joc brut, però si atrapem a algú practicant la corrupció sense passar-me una comissió, l’afusellarem.
Perquè i com ha arribat vostè a tenir vint fills en el seu matrimoni?
- Estimo al meu marit.
A mi també m’agrada molt el meu cigar, però de tant en tant
me’l trec de la boca.
- Tinc por que quan portem un temps casats, una bella jove aparegui a la teva vida i t’oblidis de mi.
- No siguis tonta, t’escriuré dos cops per setmana.
A qui creurà vostè, a mi o als seus ulls?
No permetré injustícies ni joc brut, però si atrapem a algú practicant la corrupció sense passar-me una comissió, l’afusellarem.
Quan no pot ser i a més és impossible
La Salud Pere Gol 2 – Europa C 7
Aquesta tarda l’Europa ha començat la seva lliga particular davant un equip de segona, amb tots els respectes pels equips de segona, i ho ha fet en un camp de segona, i dic segona perquè no hi ha categories inferiors, per sota de segona ja no hi ha res, al marge del metro i les clavegueres, és clar. Lamentable el terreny de joc no apte per a la disputa de partits de futbol. Amb una mica de sort es podrien organitzar campionats de petanca o bé utilitzar-lo de sorral perquè els nens puguin fer castells quan surtin de l’escola. La Salud Pere Gol, que de salut en pot tenir molta però de gol molt poquet, ha estat especialment amatent en posar en perill la salut del rival amb una dedicació i un interès digne de ser destacat. Els seus “tècnics”, “entrenadors” i responsables (i responsables, separat, no junt) hauran d’ensenyar a aquests nois que en futbol el que s’ha de xutar és la pilota, cos esfèric ple d’aire, i no les cames de l’adversari. Per moments semblava el càsting dels Pastorets, onze “muñecas pataditas de Famosa” anant cap el Portal, per veure qui era l’escolli’t per abandonar el partit abans d’hora. Grans oradors, impenitents verborristes i de llengua fàcil fent oposicions per formar part, amb tots els honors, de la Real Academia Española de la Lengua; a poc que s’esforcin segur que ho aconseguiran.
Tràmit obligatori per l’Europa, resolt amb solvència i autoritat. Pàgina que es passa i no la tornaran a llegir. Partits lletjos amb molt poc futbol però que s’han de jugar i guanyar si es volen assolir els objectius. Tres punts, només tres punts, els primers tres punts absolutament merescuts i bravament lluitats. Em quedo amb la capacitat d’adaptació de l’Europa a un camp i a un rival molt allunyats dels standards al que estan acostumats i malgrat aquest handicap, generar els recursos suficients i adequats per endur-se el partit amb un clar i contundent resultat a favor.
Ha estat un dos a set que m’ha recordat sonorament aquell dau al set de Brossa i quin millor final que el proposat pel mestre:
Allò que comença és
Des d’aquest moment
Allò que acaba;
Allò que fineix és alhora
Allò que arrenca.
I això només és el principi...
La Salud Pere Gol 2 – Europa C 7
Aquesta tarda l’Europa ha començat la seva lliga particular davant un equip de segona, amb tots els respectes pels equips de segona, i ho ha fet en un camp de segona, i dic segona perquè no hi ha categories inferiors, per sota de segona ja no hi ha res, al marge del metro i les clavegueres, és clar. Lamentable el terreny de joc no apte per a la disputa de partits de futbol. Amb una mica de sort es podrien organitzar campionats de petanca o bé utilitzar-lo de sorral perquè els nens puguin fer castells quan surtin de l’escola. La Salud Pere Gol, que de salut en pot tenir molta però de gol molt poquet, ha estat especialment amatent en posar en perill la salut del rival amb una dedicació i un interès digne de ser destacat. Els seus “tècnics”, “entrenadors” i responsables (i responsables, separat, no junt) hauran d’ensenyar a aquests nois que en futbol el que s’ha de xutar és la pilota, cos esfèric ple d’aire, i no les cames de l’adversari. Per moments semblava el càsting dels Pastorets, onze “muñecas pataditas de Famosa” anant cap el Portal, per veure qui era l’escolli’t per abandonar el partit abans d’hora. Grans oradors, impenitents verborristes i de llengua fàcil fent oposicions per formar part, amb tots els honors, de la Real Academia Española de la Lengua; a poc que s’esforcin segur que ho aconseguiran.
Tràmit obligatori per l’Europa, resolt amb solvència i autoritat. Pàgina que es passa i no la tornaran a llegir. Partits lletjos amb molt poc futbol però que s’han de jugar i guanyar si es volen assolir els objectius. Tres punts, només tres punts, els primers tres punts absolutament merescuts i bravament lluitats. Em quedo amb la capacitat d’adaptació de l’Europa a un camp i a un rival molt allunyats dels standards al que estan acostumats i malgrat aquest handicap, generar els recursos suficients i adequats per endur-se el partit amb un clar i contundent resultat a favor.
Ha estat un dos a set que m’ha recordat sonorament aquell dau al set de Brossa i quin millor final que el proposat pel mestre:
Allò que comença és
Des d’aquest moment
Allò que acaba;
Allò que fineix és alhora
Allò que arrenca.
I això només és el principi...
dissabte, 27 de setembre del 2008
El último de la fila
Querida Milagros
Esta mañana al salir a patrullar,
hallamos muerto al soldado Adrián.
Como manda el reglamento procedimos a buscar
los objetos que llevara. Sólo hallamos esta carta:
"Querida Milagros, llevo seis días aquí.
Te echo de menos, no puedo vivir sin ti.
He visto las explosiones brillando a mi alrededor.
Tengo miedo, no lo oculto, sólo me queda tu amor.
Por ahora la suerte me ha sonreído;
necesito verte, aquí no hay amigos;
no estaría de más que alguien me explicara,
qué tiene esto que ver contigo y conmigo.
Querida Milagros, queda tanto por vivir.
Sería absurdo dejarse la piel aquí.
Querida Milagros, aún no he podido dormir.
un sueño frío me anuncia que llega el fin.
Cuando leas esta carta háblales a las estrellas,
desde que he llegado aquí sólo he hablado con ellas.
He visto a los hombres llorar como niños;
he visto a la muerte como un ave extraña,
planear en silencio sobre los caminos,
devorar a un sol que es tuyo y es mio.
"Querida Milagros, llevo seis días aquí.
Te echo de menos, no puedo vivir sin ti.
"Querida Milagros, llevo seis días aquí.
Muchos han muerto, casi todos moriran
Querida Milagros, me tengo que despedir
siempre te quiere:
tu soldado Adrián
Dedicada de tot cor a aquells que seuen a la darrera fila per estar més a prop de la porta i que no acaben de trovar el seu lloc al Paradís.
Milers de passades
"Una lliga de campions o una lliga nacional no s'aconsegueix guanyant un partit o marcant un gol en el moment oportú: és la conseqüència de milers i milers de passades. En un sol partit, en una mica més de noranta minuts, es fan centenars de passades. Una passada errònia pot desembocar en una derrota, i una d'oportuna pot donar el gol de la victòria. Per a mi, cada títol aconseguit és la suma de milers i milers de passades individuals amb mentalitat d'equip"
Extracte del pròleg de Frank Rijkaard en el llibre de Jil van Eyle, Teaming.
"Una lliga de campions o una lliga nacional no s'aconsegueix guanyant un partit o marcant un gol en el moment oportú: és la conseqüència de milers i milers de passades. En un sol partit, en una mica més de noranta minuts, es fan centenars de passades. Una passada errònia pot desembocar en una derrota, i una d'oportuna pot donar el gol de la victòria. Per a mi, cada títol aconseguit és la suma de milers i milers de passades individuals amb mentalitat d'equip"
Extracte del pròleg de Frank Rijkaard en el llibre de Jil van Eyle, Teaming.
A lligar!
Ara va de bo. S’han acabat les proves, els assajos més o menys experimentals, els dubtes i les variacions impossibles. S’han acabat les mitges tintes i les postures tèbies. Ara comença el que tots hem estat esperant durant els darrers tres mesos. L’hora de la veritat, el temps del tot o res i les pulsacions a 200 per minut. Comença la Lliga, possiblement la millor Lliga de les últimes Temporades i amb vosaltres, amb nosaltres, de protagonistes. No tindreu dobles que us resolguin la papereta ni us facin les escenes difícils, ho haureu d’abocar tot i potser una mica més per assolir els objectius, ara mateix, molt llunyans però tremendament excitants. Una pilota que comença a rodar, el company que l’espera, el rival que la disputa, la línia de fons i la ratlla de gol, l’àrbitre que pita, i el teu pare que crida, la pluja i el sol de justícia, els focus que s’encenen i les idees que s’apaguen, les errades, el dolor, la joia i l’esforç, l’alegria i la impotència, l’entrenador que l’encerta i l’entrenador que no en sap, els noranta minuts eterns i el final dramàtic. La vida en un rectangle i unes infinites ganes de viure-la.
Sort a tots i jo que ho pugui explicar.
Ara va de bo. S’han acabat les proves, els assajos més o menys experimentals, els dubtes i les variacions impossibles. S’han acabat les mitges tintes i les postures tèbies. Ara comença el que tots hem estat esperant durant els darrers tres mesos. L’hora de la veritat, el temps del tot o res i les pulsacions a 200 per minut. Comença la Lliga, possiblement la millor Lliga de les últimes Temporades i amb vosaltres, amb nosaltres, de protagonistes. No tindreu dobles que us resolguin la papereta ni us facin les escenes difícils, ho haureu d’abocar tot i potser una mica més per assolir els objectius, ara mateix, molt llunyans però tremendament excitants. Una pilota que comença a rodar, el company que l’espera, el rival que la disputa, la línia de fons i la ratlla de gol, l’àrbitre que pita, i el teu pare que crida, la pluja i el sol de justícia, els focus que s’encenen i les idees que s’apaguen, les errades, el dolor, la joia i l’esforç, l’alegria i la impotència, l’entrenador que l’encerta i l’entrenador que no en sap, els noranta minuts eterns i el final dramàtic. La vida en un rectangle i unes infinites ganes de viure-la.
Sort a tots i jo que ho pugui explicar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)