No se sentia ni una mosca

Big Five

Sudàfrica, Park Kruger, set del matí.

Estela: estic morta, és necessari llevar-se tan aviat?
Lluís: no pateixis és l’últim dia, demà podràs dormir tot el que vulguis a Ciutat del Cap.
Estela: quants “Big Five” ens queden per veure?
Lluís: ens falta el lleó, el rinoceront i el búfal...realment està sent un safari poc interessant.
Estela: faig una becaina i si ens trobem amb algun d’ells m’avises.
Lluís: fet.

En el mateix moment, en el mateix jeep, al seient del darrera.

Montse: estic fascinada, el paisatge és commovedor, has vist quins arbres més curiosos?
Pep: fantàstics...mira allà al cim, una àliga negre.
Montse: al bec i duu una serp.
Pep: deu ser l’esmorzar.
Montse: quants “Big Five” hem vist?
Pep: el lleopard i l’elefant. Ha estat impressionant veure’ls de tan a prop i en el seu entorn natural, molt emocionant.
Montse: inoblidable! La sortida del sol és tot un espectacle difícil de reproduir. I aquesta llum primerenca reflectida damunt el riu...I el verd, tots aquests colors del verd. Els olors, el silenci...
Pep: un luxe. Guardaré amb mi totes aquestes imatges per a la resta de la meva vida.
Montse: si, jo també.

Nota: s’anomena “Big Five” als cinc grans –lleó, rinoceront, búfal, elefant i lleopard- i un dels reptes en un safari és aconseguir “caçar-los”, fotogràficament parlant, a tots cinc. Un altre repte, més senzill, però molt més enriquidor, és simplement obrir els cinc sentits.

I vosaltres a quin seient esteu? Sou dels que compteu el que us falta o be, compteu el que heu aconseguit, el que teniu?

Sempre el silenci

Moviments sense pilota

Novament el silenci és el refugi,
el refugi i el risc, perquè tot passa
per l’eixut dels propòsits que no gosen
convertir-se en paraules i podreixen
la rel tan pura del desig. Se’m cansen
els ulls i els dits de tan palpar la fosca
esperant l’inefable. Passen lentes
les hores, i el lladruc llunyà dels gossos
no fa sinó afegir desassossec
al dia que, feixugament, comença.

Miquel Martí i Pol

Una bona palla, et relaxa

Amb la boca oberta

Ñ
Ñandú
Ñoñería
Ñoño

A vegades hi ha petits detalls, indicis, que ens parlen del caràcter dels pobles i ens donen pistes clarificadores de la seva manera de ser i de pensar.
Veiem per exemple el cas Ibèric, no del pernil, sinó de la Península. Mentre portuguesos i catalans han d’utilitzar dues lletres per aconseguir un determinat so, els espanyols, hàbils com ningú, han inventat una sola lletra per representar el mateix so: la enye. Així, els portuguesos fan servir la n i l’h i els catalans la n i la y per acostar-se, pàl·lidament, a la enye.
Aquest tarannà dels espanyols, aquesta característica reductora, capaç de convertir dues lletres en una, els ha portat a ser un poble aglutinador en el terreny social i també polític.
En conseqüència, no ens hauria de sorprendre la gran capacitat i tenacitat mostrada al llarg de tota la seva història per integrar diferents països, regions i territoris en un sol estat.
Àfrica, Àsia, Amèrica, Europa i la pròpia Península Ibèrica en poden donar fe.
La insistència per fer que tots aquest pobles formessin part d’un de sol, no correspon, com es podria malpensar, a un afany colonitzador i anorreador de les diferents cultures, ans al contrari, seguint el dictat de la conducta aplicada a la llengua, de convertir dues lletres en una de sola, això mateix han volgut fer amb la resta de cultures: transformar les múltiples veus en una de sola. Un so únic i estàndard per a glòria d’un Imperi llargament somiat.
Actituds uniformitzadores, com l’espanyola, han aconseguit, no sense esforç i dedicació, deixar un munt de llengües mortes pel camí i d’altres ingressades d’urgència a l’UVI amb poques esperances de vida.
En fi, les propostes intolerants i reduccionistes contra les lletres indefenses, sempre han estat un problema extrem per a les llengües, per a totes les llengües, les vives i les mortes.
Encara que, per a llengua morta, la meva, desprès de practicar un cunilingus antològic, el passat dimarts, a la Marta. I us puc ben assegurar que aquesta si que tenia un munt de lletres i una varietat increïble de sons.

Suport en estranyes circumstàncies

Conciliar el son

Els reptes fan créixer a les persones intel·ligents.

Veient passar els núvols

Si et vols quedar embarassada, buscat una altre parella que no sigui l’Europa
Veterans 2 – Europa 4

Efectivament, amb un play que ha desbloquejat el pause, l’Europa ha tornat a jugar desprès de quatre llarguíssimes setmanes d’atur forçat. Ha tornat a la competició i ho ha fet davant un Veterans que han estat una pàl·lida ombra de l’equip que tan prometia a principi de Lliga. Un equip que, amb més cor que no pas arguments futbolístics, no ha estat rival per a un Europa molt superior en totes les línies. Tan sols, amb un 0 a 4 en el marcador, i desprès d’una llarga bateria de canvis, l’equip local ha fet dos gols, a pilota aturada, que han maquillat una mica el resultat final. A l’Europa ja li estava be i no ha fet cap desgast innecessari, no ha volgut forçar gens la màquina, pensant en els 2 partits que li queden per tancar la Lliga, on encara té alguna opció, amb el permís del Santa Eulàlia, de donar la sorpresa i arrabassar-li un títol, que els de l’Hospitalet cada cop tenen més coll avall.
L’Europa, com al llarg de tota la Temporada, ha disposat d’incomptables ocasions de gol. Des del primer minut s’han anat succeint a un ritme vertiginós, una darrera l’altre, amb una ineficàcia o desencert patològic per a desesperació del seu cos tècnic i del públic en general. Desencert cara a porta que els hi ha passat factura en moments claus de la Temporada. Situació que els ha dut a dependre del que faci o deixi de fer el rival per aconseguir el títol que certificaria, d’una vegada per totes, la maduresa d’aquest equip.
L’Europa ha necessitat, i no és una exageració, d’entre quinze i vint ocasions per a fer només quatre gols. Aquesta i no una altre ha estat la clau perquè, equips com el Santa Eulàlia, estiguin, en aquests moments, per sobre a la classificació.
El desencert davant porteria és un mal endèmic d’aquest equip, que malgrat fer un joc, per moments brillant i molt espectacular, ha estat molt poc efectiu de cara al marcador.
Sembla una contradicció que un equip que fa 100 gols, avui han arribat, tingui problemes per materialitzar les ocasions que crea. Doncs no és cap contradicció quan, veient els partits, aquesta xifra podria estar, sense exagerar, al voltant dels 150, i ningú s’estranyaria.
Veient com estan i com han anat les coses, podríem concloure que l’Europa ha estat un equip que ha fet molt, que ha necessitat fer molt, per aconseguir una minsa recompensa. L’esforç proposat, els mèrits acumulats i el joc exhibit han produït uns resultats molt per sota del merescut. I tot, més per errors propis que per encerts dels rivals, allunyant-los, momentàniament, d’un somni llargament desitjat.
En fi, l’Europa pot semblar un pura sang, però no serveix com a semental, la seva eficàcia inseminadora està en entredit.

Toqueu el botó que diu Play

Vull tornar a trempar

Estrany final de lliga. Les successives aturades per descans i pluja han aigualit el desenllaç d’un campionat que, ara fa tres setmanes, es presentava molt emocionant. L’interès per una Lliga, pràcticament resolta amb el triomf d’avui del Santa Eulàlia enfront dels seus veïns de carrer, ha decaigut a uns nivells gèlids, per sota de la temperatura de congelació.
El M9M fa tres setmanes que no disputa un partit oficial i l’Europa, quatre. Així és impossible mantenir la tensió i l’atenció, malgrat ser, un dels millors grups de tota la categoria.
La Federació, una temporada més, s’ha cobert de glòria, amb una organització pèssima, tolerant abandons, retirades i no presentacions d’equips, sense prendre la més mínima mesura correctora, reparadora i, fins i tot, sancionadora. La Federació, amb la seva actitud negligent, no fa més que potenciar i estimular conductes gens esportives i que no afavoreixen, en cap cas, l’espectacle.
Hem arribat, desgraciadament, a un final descafeïnat i destrempant. Desprès d’una Temporada amb moments brillants i molt competits, ha estat una pena, un despropòsit sense sentit, trobar-nos en aquesta decebedora situació.
Espero, si més no, que la darrera jornada ens retorni tot allò que no hauríem d’haver perdut mai.

Protecció laboral

Cono, como se pasan

ENYE

M’adhereix-ho amb entusiasme i sense reserves a la campanya engegada a Mèxic reivindicant l’ús de la lletra enye en els teclats dels ordinadors.
Les llengües són un tret identitari de primer ordre i un patrimoni irrenunciable de la Humanitat. Un tresor únic del que no podem prescindir.
Per això dono el meu suport a totes les persones amb aquesta gran implicació i alt grau de responsabilitat cívica, confiant plenament que, una vegada aconseguit el seu propòsit, seguiran amb les bel·ligeràncies lingüístiques per recuperar les consonants glotalitzades del Maia Iucateco, com ara, la p’, la t’ i la k’.
Estic segur que el seu esforç i la seva extrema sensibilitat en temes idiomàtics no els aturarà a la enye i arribaran fins el final, posant en el lloc que els hi pertoca, el Huasteco, el Tzeltalano, el Quicheano...i totes les llengües maltractades del seu dissortat continent.
Que Itzamnà (Déu de l’escriptura) ens ajudi.

Divina urgència

Descans: mitja part

Indefinicions 14

De dibuixos animats: miki
Un còrner és mig gol: i dos còrners és un gol. I 20 còrners una Lliga. I 50 còrners la Copa d’Europa
Company: amb inclinació a ser afusellat
Col·lectiu arbitral: el National Geografic els té en estudi
Cobrir: cobrar per obrir
Col·legi: indret desconegut per a molts jugadors de futbol
Combinat: diferents aliments en un sol plat
Fer la diagonal: passejar-se en tramvia
Falta prèvia: faltar abans d’anar
Falta involuntària: perdre l'autobús
Pilota en fora de joc: quan un llepaculs ensabona a l’ascensorista pensant que és el Director General
Massatgista: especialista en trobar defectes
Jugada: quan et donen “esquinazo”
Jugada assajada: quan l’esquinazo estava preparat amb molt de temps
Divisió: el contrari de multiplicar
Driblatge: defugir de posar veus als actors en llengua estrangera
Efecte: carinyo
Dur camí de gol: dur, com moltes altres coses
Travessa: que et cau gros
Tornar la pilota: penediment
En dos temps: bo i dolent
Terreny de joc: preferiblement el llit, però també s’accepten el menjador, la cuina,...
Tenir toc: campana
Teva-meva: repartició amistosa durant el divorci
Meva-meva: repartició poc amistosa durant el divorci

No pots sortir, no puc entrar

Conciliar el son

Si m’obres una finestra, procura que no tingui reixa.

Vestir d'etiqueta

El futbol, vàlvula sexual

Si tenim en compte les afirmacions que fa Louann Brizendine a El cervell femení on explica: “En el cervell masculí, els centres relacionats amb el sexe són el doble de grans que les estructures corresponents en el cervell femení” i continua: “El 85% d’homes de 20 a 35 anys pensa en sexe un munt de cops al dia, mentre que les dones només hi pensen un cop, com a màxim”.
Això justificaria la gran diferencia entre els dos sexes davant els aspectes relacionals i les vies de sortida, les alternatives que es prenen per a mitigar aquesta gran activitat insatisfeta, o senzillament, no resolta.
Aquesta gran inquietud hormonal, per part dels homes, ha de trobar un estadi alternatiu per alliberar les tensions sexuals d’una manera més o menys civilitzada. És en aquest punt on apareix de forma redemptora i balsàmica el futbol. Quina altra activitat humana ens acosta més a la representació metafòrica de l’acte sexual que el propi futbol? Que hem de pensar d’una activitat on el objectiu màxim, l’objectiu final és ficar-la dins i quan això es produeix es comparable a l’orgasme? Que n’hauríem de dir, quan alguns dels aspectes més importants en l’esdevenir del joc, es basen en la possessió, el cos a cos, el domini del rival, en obtenir i donar plaer, en lluir-se,...trets, tots ells, característics i molt significatius en les relacions sexuals? I finalment, quan el teu equip no guanya? Quan és incapaç de fer un gol? Et queda la sensació de frustració i d’impotència que t’acompanya tota la nit.
L’home busca, i de fet ha trobat, en el futbol, aquell punt d’equilibri tant important per a la seva estabilitat i salut mental.
I amb tot això no vull dir que el futbol hagi de substituir al sexe, ni molt menys, però si que pot actuar de vàlvula d’escapament per a un gènere, el masculí, amb excés de motivació.
Mireu sinó els conills mascles, no els hi agrada el futbol, i les femelles, en conseqüència, estan estressadísimes.

Un mar de dubtes

Natàlia

Com Cristina de Pizan, la Natàlia viu en un món medieval, en un entorn de misogínia combativa, un món d’homes fet a imatge i semblança dels homes.
Han passat els anys, han passat els segles i tot continua pràcticament igual, és a dir, pitjor.
La Natàlia és entrenadora de futbol en un equip d’homes. La Natàlia és una de les poques, per no dir l’única dona, que ocupa un lloc de certa responsabilitat i amb quota de decisió dins d’un aparell circulatori afectat per una arteriosclerosi terminal. Una estructura tancada, endogàmica, malaltissa i amb senyals evidents d’esgotament i d’estar arribant al final d’un llarg i penós viatge.
La Natàlia, com la Cristina del segle XV, viu en una bombolla d’aire de no més d’1 m2. La Natàlia és molt conscient de que una flor no fa estiu i se sent, malauradament, com l’excepció que confirma tota regla.
Estem parlant, evidentment, del futbol base, perquè en el professional, ni tan sols existeix aquesta excepció.
La Natàlia està escrivint el seu particular “La ciutat de les dames” amb el públic propòsit de que la seva experiència no sigui única. Que els fonaments que està encofrant, la primera pedra o primera pilota, tan se val, que està posant, doni fruits a curt termini. Que el seu “cas” deixi de ser un fenomen, gairebé paranormal, per passar a formar part de la nostra desitjable quotidianitat.

El professor...

The nutty professor (El professor guillat)

Jo en conec un de professor guillat, però la diferència, amb respecte al protagonista del film, és que el que jo conec no em fa gens de gràcia.
En Jerry Lewis ens va fer un personatge dolç, tendre i amb qui podies riure de manera innòcua.
El professor que tinc a la vora és tèrbol, malaltís, egoista, gelós i voreja perillosament la psicopatía.
Un professor a la contra, que t’ensenya amb el seu lamentable exemple, justament, tot allò que no hauries d’aprendre mai.
És un mirall deformant, com els del Tibidabo, on la imatge que et retorna faria sortir corrents, fins i tot, a la madrastra de la Blancaneus.
En el plec dels pantalons hauria de dur un avis on es pogués llegir: “Tractar amb mi us pot perjudicar seriosament la salut”
Hauríem de fer un esforç i recollir tots els cartells de la pel·lícula “L’enemic públic numero 1” i canviar la foto del James Cagney per la seva.
I per últim, penjar-li a l’esquena un senyal d’aquells que hi ha a la carretera on s’avisa del perill d’esfondrament a conseqüència de la col·locació sistemàtica de cartutxos de dinamita.
Que hi farem, m’ha tocat a mi. L’any que ve no em matricularé a la seva assignatura, és més, procuraré no anar ni a la seva escola.

Un present no gaire clar

Lilith

Tot i que sembli sorprenent, el principal responsable, si no el primer, del model de dona independent, emancipada i amb criteri propi va ser Jahvè, ja que va crear Lilith, la primera dona d’Adam, segons els textos hebraics. Això és el que apareix en l’exegesi d’un midràs del segle XII. En aquesta versió transmutada d’un passatge de l’Antic Testament hi apareix el mite que Déu no va formar aquesta primera companya d’Adam a partir d’una costella d’aquest, com va fer amb Eva, sinó que, de la mateixa manera que amb ell, la va formar amb la pols de la terra. Segons que explica l’Encyclopaedia Judaica, en la parella no hi va haver mai ni pau ni harmonia, ja que Lilith, que no volia renunciar a la seva igualtat, es discutia contínuament amb el seu company sobre la manera de dur a terme la unió carnal. Li preguntava: “Per què haig de ser sota teu si soc la teva igual?” Però Adam, indiferent a les supliques d’ella, la volia obligar a obeir per la força. Un dia Lilith, que se sentia tractada injustament, va cridar l’impronunciable nom de Jahvè, va abandonar l’espòs i l’Edèn, i, malgrat les ordres de Déu i d’Adam perquè tornés, se’n va anar a viure a la regió de l’aire...