Passar per la pedra

Què Déu ens agafi confessats 

Perquè les cares visibles del PP, i moltes d’invisibles, temoroses de Déu, practiquen sense complexes l’egocentrisme en contra del primer manament (estimaràs Déu sobre totes les coses) del seu guia moral i el que dóna sentit a la seva existència? 

Perquè els líders del PP s’omplen la boca amb el nom de Déu per justificar els seus injustificables actes violant el segon manament (no prendràs el nom de Déu en va) del seu cap espiritual? 

Perquè un partit com el PP, un partit catòlic, apostòlic i romà fins el moll de l’os, es nega a santificar la festa de l’onze de Setembre, infringint deliberadament el tercer manament (santificaràs les festes) del decàleg del seu esser suprem? 

Perquè els membres i votants del PP, un partit profundament catòlic, estan a favor de la pena de mort i, en conseqüència, contra el cinquè manament (no mataràs) de l’Església que diuen seguir? 

Perquè un partit com el PP, obligat a la puresa per designi diví, es caracteritza per una aposta clara en favor dels actes impurs en forma de constitucions, lleis, decrets, bans i altres eufemismes per escarnir el pròxim, desatenent el sisè manament (no cometràs actes impurs) de la seva causa primera? 

Perquè els membres del PP, els seus acòlits, circumdants i familiars, tenen com a pràctica habitual el robatori i l’espoli del pròxim transgredint el setè manament (no robaràs) del dogma amb el que asseguren combregar? 

Perquè els membres del PP, un partit amb rectes conviccions religioses, no dubten a l’hora d’aixecar falsos testimonis i mentir de forma habitual, contravenint el vuitè manament (no diràs fals testimoni ni mentiràs) del Déu que diuen seguir? 

Perquè un partit tan capellaner com el PP, no només admet els pensaments i els desitjos impurs, sinó que del seu foment n’ha fet norma, desobeint el novè manament (no consentiràs pensaments ni desitjos impurs) de l’Altíssim? 

Perquè els membres i socis del PP, un partit cristianament integrista, no té cap escrúpol per apropiar-se dels bens del pròxim conculcant el desè (no desitjaràs els béns aliens) manament de les Taules de la Llei? 

Tots els manaments trepitjats per aquells que es presenten com la reserva moral d’Occident i que no tenen cap mena d’escrúpol en infringir-los segons la seva conveniència. Però quin respecte es pot esperar d’uns autèntics fills de Sodoma (quart manament: honraràs al teu pare i la teva mare)?

pepe rubianes -a la mierda la puta españa-

Son soneta vine a mi

Ni una hora de son

Què la possibilitat, remota possibilitat, de que l’UE expulsi d’Europa el futur Estat Català, no us tregui ni una hora de son. Segons he pogut saber d’aquells que saben, no d’aquells que menteixen per salvaguardar els seus interessos, la situació que plantejarà una Catalunya independent serà, si més no, una situació complexa. Això diuen els experts juristes de l’UE i així ho reafirmen els organismes judicials competents del Parlament Britànic. 

Les lleis de la Comunitat Europea no preveuen escenaris com l’escocès o el català. No hi ha res legislat al respecte i, en conseqüència, el que s’hagi de fer per regular la nova situació s’haurà de repensar. L’UE haurà d’adaptar la seva normativa per donar sortida a un nou escenari escrupolosament democràtic i pacífic. 

A l’UE, a la democràtica i civilitzada UE, no li convé obrir hostilitats amb alguns dels seus membres, i més si es té en compte la determinada voluntat europeista i la solvència contrastada d’aquests. A Europa, a l’UE li convé, i molt, l’encaix de Catalunya en el seu sí i farà tot el que calgui per mantenir un dels seus actius més solvent, còmplice i compromès. 

L’UE ha confessat, perquè ho té en els estatuts, que no farà fora a cap membre de la seva comunitat a no ser que aquest membre ho sol•liciti. Els ciutadans europeus de països que pertanyen a la UE són ciutadans de ple dret i, és en aquest sentit, que es podria donar la paradoxa, en el cas més extrem, de que Catalunya com a Estat hagués de passar un període de prova per tornar a ser membre, mentre els seus ciutadans, els ciutadans de Catalunya, ho seguirien sent sense cap mena de restricció. 

El que dèiem al principi, una situació força complexa, però, en cap cas, inquietant. Només qüestió de temps.

Ni una hora de son.

Imperdible

La peli

 

Pel•lícula recomanada pel cap de setmana:

La primera carga al machete 

Títol original La primera carga al machete 

Any 1969 

Durada 84 min. 

País Cuba 

Director Manuel Octavio Gómez 

Guió Alfredo del Cueto, Jorge Herrera, Manuel Octavio Gómez, Julio García Espinosa 

Música Leo Brouwer, Pablo Milanés 

Fotografia Jorge Herrera (B&W) 

Repartiment José Antonio Rodríguez, Adolfo Llauradó, Idalia Anreus, Omar Valdés, Eduardo Moure, Raúl Pomares, Pablo Milanés 

Productora ICAIC 

Gènere Drama 

Siglo XIX. Histórico 

Sinopsis El film reconstrueix, amb un tractament documental de vella crònica, fragments de la lluita independentista cubana iniciada el 1868, especialment la primera càrrega al matxet, encapçalada per Màxim Gómez, que converteix el matxet en una arma decisiva enfront del fort i poderós colonialisme espanyol. (FILMAFFINITY)

Film de culte

El precedent 

Aquí teniu el precedent històric sobre el que s’ha dissenyat l’estratègia del PP en el seu desembarcament a Catalunya. 

Primera Càrrega a Matxet 

Fet ocorregut el 4 novembre de 1868 , en Pi de Baire, antiga província de Orient , Cuba , durant l'inici de la Guerra dels Deu Anys . 

Els Fets: Des Santiago de Cuba va sortir rumb a Bayamo una columna espanyola de més de 700 homes al comandament del coronel Quirós. En el seu avanç, la força peninsular arriba pràcticament sense aturar-se fins al caseriu de Baire , on cau en una emboscada preparada per, el llavors sergent de l' Exèrcit Libertador , Màxim Gómez . 

A causa de la gran superioritat de les forces enemigues, Gómez decideix atacar a curta distància utilitzant matxets, arma que el molt bé coneixia per haver usat en les conteses al seu país natal. El resultat del combat va ser desastrós per a la columna espanyola que va haver de retirar-se després d'haver desenes de morts i ferits. Per la part mambí només van resultar ferits uns pocs homes.

Significació: A partir d'aquest moment les tropes cubanes comptarien amb una arma summament efectiva i de fàcil adquisició per part de tots els bel•ligerants, que a més infonia temor a les files espanyoles al so de l'ordre de carregar al matxet. 

No hi ha casualitats sinó causalitats. L’estelada és d’inspiració cubana i les forces peninsulars temen que la història es repeteixi. La diferència, important diferència, és que la càrrega dels catalans no serà amb matxets, sinó amb un allau de vots que no podran contenir.

A cops d'il·lusió

El matxet* 

Què es pot esperar d’una persona que confon els vots amb “cops de matxet”? Segurament em diríeu que res de bo. I si us digués que aquesta persona es dedica i viu de la política i té una alt càrrec en el partit que governa el seu país? Doncs segurament em diríeu que es tracta d’un líder tribal d’un país de l’Àfrica profunda i subdesenvolupada. I si us digués que aquest país és Espanya, la “tribu” és el PP i la persona es diu Cospedal? 

Aquesta és, amb permís dels hutus i els tutsis, la tipologia de la “tribu” que mana a Espanya i amb la que pretenen que ens entenguem els catalans. Una “tribu” per a la que la democràcia és un mal evitable i els vots una molèstia intolerable. 

Espanya és, amb els seus líders al capdavant, una reserva antropològica de primera magnitud on el matxet és la principal eina de diàleg i la colonització la seva única raó (desraó) de ser. 

*Nota: el matxet no és un matxo petitet, sinó una arma de tall que fa servir la Cospedal

El cant del signe

La vergonya 

Vivim en una anomalia tan desconcertant que, en contra d’evolucionar cap a la normalització, tendeix a la radicalització i l’enquistament. Perquè al català que es parla al País Valencià, a la Comunitat Valenciana, al Reino de Valencia o, si ho preferiu, a las provincias de Levante (perquè cap sensibilitat si senti exclosa) se l’anomena valencià? Algú em pot explicar perquè una llengua canvia la seva nomenclatura per la del territori on es parla? Algú coneix algun altre cas (mundial) com el que ens ocupa? Potser l’anglès que es parla a Australià s’anomena australià? I l’espanyol que es parla a Argentina, argentí? O el portuguès que es parla a Brasil, brasilè? O el francès que es parla al Canadà, canadenc? O l’àrab que es parla a Marroc, marroquí?

Posats a ser singulars i originals, potser hauríem de batejar el català que es parla a Olot, olotí; el català de Tortosa, tortosí i, perquè no, el valencià que es parla a Borriol, borriolenc. La lògica del mesquí. 

Realment estem davant d’un cas únic, alhora patètic, que deixa al descobert la gran misèria intel•lectual d’una comunitat mancada d’autoestima i que s’avergonyeix de la seva pròpia idiosincràsia. 

Mentre no s’accepti la realitat que et defineix i conforma, mentre no es diguin les coses pel seu nom i es segueixi alimentant l’auto odi, no es podrà ser un país normal i, el que és pitjor, ni tan sols es pot optar a ser un país.

Amb uns altres plans

El pla 

Això està fet: Mariano Rajoy té un pla. I no us penseu que és un pla qualsevol, un pla per anar a sopar, de cap de setmana o per passar les vacances com solen tenir els vulgars mortals; Mariano Rajoy té un pla, un pla lluminós per aturar la deriva independentista catalana i, el més extraordinari, és que pensa posar-lo en pràctica. 

A poc que el pla de Rajoy sigui com la majoria dels seus plans i el seu empeny sigui l’habitual en ell, podem garantir, sense por a equivocar-nos, que estem molt a prop de la independència. 

Per centenars d’anys que passin, no podrem agrair prou tot el que Mariano Rajoy està fent per Catalunya, per la seva cohesió, per la seva presa de consciència i per treballar incansablement per la seva sobirania. 

Si Mariano Rajoy no existís, certament, l’hauríem d’inventar. 

Benvinguts doncs els plans de Rajoy i la seva lúcida, brillant i intel•ligent estratègia. 

Ves que en un futur no haguem de commemorar, com a fets transcendents, l’ 11 de setembre, el dia de la independència i els plans de Rajoy.

Insectes de tots colors

Al dictat 

El més terrible de les dictadures no és, malgrat la seva perversitat, la figura del dictador, sinó les condicions socials que afavoreixen la seva aparició, la mateixa acceptació d’aquesta situació i l’adhesió inexplicable que genera. 

Dictadors catòlics, apostòlics i romans que no tenen cap mirament alhora de saltar-se el cinquè manament per aconseguir els seus pertorbats objectius i que són acompanyats en la seva bogeria per una inexplicable corrua d’ abduïts que li riuen les gràcies. No s’entén l’estampa del dictador, però encara menys el fervor místic i l’afinitat que desperta. 

Que el feixisme s’hagi bressolat i hagi crescut en països essencialment catòlics no deixa de ser un fet, si més no, sorprenent i que s’hauria de sotmetre a un judici en profunditat. El feixisme, la Inquisició i mes enllà, les mateixes croades, han trobat històricament el seu marc ideal en països de rel cristiana i les seves propostes sempre han estat beneïdes i perdonades per la pròpia Església i els seus dirigents. 

Feixisme, totalitarisme, intolerància, abús de poder, acumulació de riquesa,...i amb tot, la utilització del nom de Déu en va, com a coartada per servir els seus diabòlics interessos.

Entre el blanc i el negre

Talla, digues prou! 

En una relació de parella hi ha dos patrons que cal tenir en compte. Un: t’involucres en la passió de l’altre, la vius. Dos: te’n desentens, mires cap a un altre lloc. Tots dos són vàlids si hi ha acord mutu previ! Però hi ha un tercer patró, molt habitual...i inadmissible! Quin? Doncs, deplorar l’afició de la teva parella, criticar-la, mortificar-la, dissuadir-la, fer-la canviar. 

Davant d’aquest darrer patró cal aplicar un concepte que es fa servir a la borsa: l’stop loss. O sigui, tallar la pèrdua, deixar de perdre. 

No s’entén que moltes parelles s’obsedeixin en continuar amargant la vida l’un a l’altre. No té cap sentit. Ningú no t’obliga a estar amb una altra persona. Si no t’agrada, si trobes que hi perds...talla, digues prou!

Sense cortina

Molta merda! 

La rosa tatuada, El policia de las ratas, El crèdit, Marry me a little, À la ville de...Barcelona, El nom, Barcelona, La família irreal, Els Feréstecs, Terra de ningú, Celobert, Els jugadors, Incendis, Cop de rock, Agost, Dispara/agafa tresor/repeteix, Llum de guàrdia, Aventura, L’habitació blava, Luces de bohemia,... 

Aquestes són algunes de les obres de teatre que s’han representat a Barcelona en el darrer any. Són, només, les que he tingut el plaer de veure i, per tant, en tinc una idea bastant aproximada de la qualitat de la proposta. Sense entrar a valorar les que no he vist, caldrà convenir que el nivell ha estat extraordinàriament alt. Ves que no sigui cert allò de que els temps difícils estimulen la creativitat i la precarietat econòmica fa que la tria sigui més acurada i s’optimitzin els recursos. Sigui com sigui, el cert és que hem pogut gaudir d’una de les millors temporades teatrals dels darrers anys i que, a força de qualitat, han escurat les nostres butxaques amb propostes imperdibles. 

Tan de bo aquesta inèrcia no s’aturi i la gent de teatre ens segueixi obsequiant amb propostes tan interessants i satisfactòries com les que hem assaborit els darrers mesos. Hi ha fusta perquè això no es dilueixi i les noves incorporacions fan que el futur es vegi amb un justificat optimisme. La rosa tatuada del TNC és un exemple, el darrer exemple, de les coses ben fetes i confirma la confiança en aquest futur que es preveu força estimulant. Molta merda!

Un mur d'escales

La impostura dels reis

Algú els hi hauria de dir a aquells nens que ploren desconsoladament perquè no poden veure els reis d’orient a la cavalcada, que tot és una farsa, una intencionada i enorme mentida. Que no s’amoïnin, que el seu maldol no està justificat perquè els reis són uns impostors i que no han d’esperar res d’ells perquè res serà el que obtindran. Algú els hi hauria d’eixugar les llàgrimes que enterboleixen els seus innocents ulls per poder veure la realitat sense parafernàlia, globus de colors i barbes postisses. 

Els reis no han estat mai màgics, ni generosos, ni honrats, ni tan sols bones persones. Tot el que han fet ha estat en benefici propi, sempre han servit els seus interessos i els interessos dels seus. Tant és així que, davant de tanta ineptitud, gasiveria, avarícia, desídia i incompetència, els pares han hagut d’ocupar, per amor i sentit de responsabilitat, la vacant que ells mai han habitat.

Democràcia espanyola

Boicot 

La resposta d’un partit profundament democràtic com el PP davant la celebració de la consulta popular no és un altra que el boicot. Així ho han decidit els seus democràtics dirigents i així ho faran efectiu els seus democràtics alcaldes. Si amb l’argumentació, amb la raó o amb els instruments democràtics no n’hi ha prou per sortir-se amb la seva, que els hi queda? Doncs, el boicot autocràtic i la negació del cens. Sort en tenim que encara no han parlat (temps al temps) de treure els tancs al carrer per demolir la democràcia amb les úniques armes amb les que es veuen capaços de frenar-la. 

A veure si hauré d’acabar reconeixent el vell adagi de que el temps posa cadascú al seu lloc, alhora que treu i dóna raons. No hagués dit mai que un partit que s’omple la boca amb la rigorosa observació de les lleis, del seu compliment, de respectar el marc democràtic i amb una llarga, llarguíssima i contrastada trajectòria democràtica com el PP, hauria de recórrer al boicot i a tàctiques més pròpies de la kale borroca o dels grups extraparlamentaris per aconseguir els seus dubtosos propòsits. No voldria pensar que la impotència i la ràbia d’un infant consentit són les úniques eines que disposa el PP per fer sentir la seva veu. 

Boicot al cava, boicot als productes catalans, boicot a la llengua, boicot a facilitar el cens, boicot al referèndum, boicot a la democràcia,...queda clar quina és la postura i la manera de fer d’Espanya, del seu Govern i dels seus partits de referència. Una lliçó que anem aprenent i que el món es va mirant amb absoluta perplexitat.

Doble via al meu tram

...i si hi ha doble via, ja hi pot passar el tramvia

Europa se la juga 

Europa podrà fer veure que es desentén del procés sobiranista català tant com li plagui, però a l’hora de la veritat, i no falta gaire, s’haurà de manifestar. I ho haurà de fer perquè la posició que prengui comprometrà la seva credibilitat democràtica. És davant de fets com el que ens ocupa (i els preocupa) on Europa ha de mostrar la seva veritable naturalesa. I no val a badar. Hi ha molt en joc i tot penja d’un fil. Europa, la comunitat europea, es pot fer l’orni de portes en fora per no ferir sensibilitats, però ha de ser, i crec que ho és, molt conscient del repte que té al davant. El seu esperit fundacional i el seu discurs democràtic són incompatibles amb posicionaments autocràtics que comportin la negació del dret a decidir d’una part dels seus membres. 

Catalunya vol decidir de quina manera ha de seguir pertanyent a la Unió i Europa, sense ambigüitats i amb contundència, ha de demostrar que està a l’alçada d’aquest excitant desafiament. El “fet català” no és només un afer local, és, agradi o no, un fet d’una extraordinària importància i marcarà el futur d’Europa en funció de la seva resposta.

Nota a peu de pàgina: creieu realment que si Letònia, amb tots els respectes, ha entrat a l’euro, Catalunya en sortirà?

Com una moto

El joc del negat 

Cal seguir fent el que toca. Cal cremar totes les etapes i esgotar totes les vies establertes per aconseguir els nostres propòsits. Cal seguir apostant pel referèndum i la seva celebració perquè així ho exigeix el dret internacional. Una vegada dit això i amb la certesa que Espanya s’hi oposarà i farà tot el que estigui a la seva mà per evitar-ho, caldrà encetar el següent pas i saltar a una nova pantalla. El dret de petició ens avala democràticament i ens permet accedir d’una manera més directa a la independència sense haver de sol•licitar el permís d’Espanya. Amb aquesta petició individual el Parlament podrà proclamar unilateralment, i acollida a llei, la independència de Catalunya. 

Si hem de ser pràctics, i crec que ho som, ens convé que Espanya impedeixi la celebració del referèndum. Una prohibició que posarà al descobert el veritable esperit antidemocràtic de l’Estat espanyol i deixarà clara quina és la seva postura davant els organismes internacionals. Negant el dret democràtic a decidir mitjançant el vot, no quedarà, a ulls de tothom, cap altra sortida que la declaració unilateral d’un Parlament sobirà que té el suport majoritària de la seva ciutadania. 

Les separacions poden ser de dues maneres: o de mutu acord entre les dos parts o bé, més complexa però igualment contemplada i justa, la separació en discòrdia per exigència d’una de les parts. Cal aprofitar la ceguesa i, perquè no, l’estupidesa d’Espanya per escurçar el camí traçat i estalviar-nos etapes que no fan més que allargar un procés que ja no té retorn. Espanya ens fa el joc i cal obtenir el millor rèdit de les cartes que reparteix.

ANC - Signa un Vot per la Independència