Quan és tenen les coses clares amb 2 minuts n'hi ha prou
dijous, 7 d’agost del 2008
dimecres, 6 d’agost del 2008
La sala Festina
La meva mare acaba de tornar de vacances. M’explica, amb aquella alegria que li és pròpia, que la gent amb la que ha viatjat era molt simpàtica, que ha menjat molt bé -la meva mare sempre menja be- i que tot el que ha vist li ha agradat perquè tot era molt maco. M’explica que va estar a Pisa i patia per aquella torre a punt de caure i a Venècia es feia creus de com, amb tanta aigua, aquella pobre gent no estava atacada pel reuma. Però de totes les coses que ha vist la meva mare, el que més, més li ha agradat, ha sigut la sala Festina. Si, si, la sala Festina, aquella que hi ha dins el Vaticà i que va pintar aquell pintor tan famós que pintava sostres. Per a la meva mare, la majoria de persones són “aquell” i les coses són “això” o “allò” , Si la meva mare ha visitat la sala Festina no serè jo qui li tregui del cap. La meva mare va perdent sensibilitat i les coses ja no les té tan clares com abans. Diu que té uns nervis que la ataquen. La meva mare està viatjant cap el país de la desmemoria per culpa d’unes connexions que es volen jubilar abans d’hora i no volen treballar més. El dissabte quan em porti les fotos, les miraré amb curiositat i encara que em recordin lleugerament a la Capella Sixtina, per a mi, des d’ara i per sempre, seran les fotos de la sala Festina, m’ho diu la meva mare.
La meva mare acaba de tornar de vacances. M’explica, amb aquella alegria que li és pròpia, que la gent amb la que ha viatjat era molt simpàtica, que ha menjat molt bé -la meva mare sempre menja be- i que tot el que ha vist li ha agradat perquè tot era molt maco. M’explica que va estar a Pisa i patia per aquella torre a punt de caure i a Venècia es feia creus de com, amb tanta aigua, aquella pobre gent no estava atacada pel reuma. Però de totes les coses que ha vist la meva mare, el que més, més li ha agradat, ha sigut la sala Festina. Si, si, la sala Festina, aquella que hi ha dins el Vaticà i que va pintar aquell pintor tan famós que pintava sostres. Per a la meva mare, la majoria de persones són “aquell” i les coses són “això” o “allò” , Si la meva mare ha visitat la sala Festina no serè jo qui li tregui del cap. La meva mare va perdent sensibilitat i les coses ja no les té tan clares com abans. Diu que té uns nervis que la ataquen. La meva mare està viatjant cap el país de la desmemoria per culpa d’unes connexions que es volen jubilar abans d’hora i no volen treballar més. El dissabte quan em porti les fotos, les miraré amb curiositat i encara que em recordin lleugerament a la Capella Sixtina, per a mi, des d’ara i per sempre, seran les fotos de la sala Festina, m’ho diu la meva mare.
dimarts, 5 d’agost del 2008
Arrencar cebes
Quan era petit, i d’això en fa ja uns quants anys, jugava al pati del “cole” a arrencar cebes. Per aquells que no esteu prou avesats en el tema, us diré que el joc consistia en formar dos bàndols o equips; l’un s’asseia al terra en fila india i els seus components s’agafaven per la cintura formant una cadena entrelligada del primer a l’últim. Aquest era l’equip de les cebes, cebes un pel estranyes, per ser rigorosos, ja que tenien més aviat forma de forcat d’alls que no pas de cebes. Però només era un joc i en el joc tot s’hi val. L’altre bàndol tenia com a missió arrencar el màxim de cebes possibles, és a dir, arrencar literalment dels braços del company que el tenia agafat al primer membre de la fila, i així successivament fins aconseguir fer-se amb tots els jugadors/cebes. Guanyava l’equip que assolia el seu objectiu, o bé arrencar-les totes o bé mantenir-se units com a cebes inconquistables i imbatibles.
No se per quin misteri més enllà de la meva comprensió, el cert és que, en el meu equip sempre estava el Guillem. Jo no suportava al Guillem, era un noi insolidari, mentider, buscaraons, fals, verinós,...en fi una joia que es feia “estimar”. Doncs aquest Guillem, quan érem cebes, sempre se’m asseia al davant, el que volia dir que jo l’havia d’abraçar amb totes les meves forces perquè no me’l prenguessin. Ja us imagineu la situació, dos essers antagònics fosos en una abraçada osmòtica, tant que era difícil definir on començava l’un i on acabava l’altre. Meravelles del joc que feia estranys companys de viatge més enllà dels afectes o desafectes personals, Però això no acabava aquí. Jo era molt conscient, que de la força de la meva abraçada depenia l’èxit o el fracàs de tot l’equip. En aquell moment, en aquell precís instant al llindar de l’abisme, del tot o res, jo estrenyia al Guillem amb totes les forces que el meu cos de deu anys em permetia. El Guillem era una ceba com jo, és cert que em feia plorar molt més que qualsevol altre ceba, però estava al meu bàndol, al meu cistell, a la meva fila i els rivals suarien tinta si volien prendre-me’l.
Quan era petit, i d’això en fa ja uns quants anys, jugava al pati del “cole” a arrencar cebes. Per aquells que no esteu prou avesats en el tema, us diré que el joc consistia en formar dos bàndols o equips; l’un s’asseia al terra en fila india i els seus components s’agafaven per la cintura formant una cadena entrelligada del primer a l’últim. Aquest era l’equip de les cebes, cebes un pel estranyes, per ser rigorosos, ja que tenien més aviat forma de forcat d’alls que no pas de cebes. Però només era un joc i en el joc tot s’hi val. L’altre bàndol tenia com a missió arrencar el màxim de cebes possibles, és a dir, arrencar literalment dels braços del company que el tenia agafat al primer membre de la fila, i així successivament fins aconseguir fer-se amb tots els jugadors/cebes. Guanyava l’equip que assolia el seu objectiu, o bé arrencar-les totes o bé mantenir-se units com a cebes inconquistables i imbatibles.
No se per quin misteri més enllà de la meva comprensió, el cert és que, en el meu equip sempre estava el Guillem. Jo no suportava al Guillem, era un noi insolidari, mentider, buscaraons, fals, verinós,...en fi una joia que es feia “estimar”. Doncs aquest Guillem, quan érem cebes, sempre se’m asseia al davant, el que volia dir que jo l’havia d’abraçar amb totes les meves forces perquè no me’l prenguessin. Ja us imagineu la situació, dos essers antagònics fosos en una abraçada osmòtica, tant que era difícil definir on començava l’un i on acabava l’altre. Meravelles del joc que feia estranys companys de viatge més enllà dels afectes o desafectes personals, Però això no acabava aquí. Jo era molt conscient, que de la força de la meva abraçada depenia l’èxit o el fracàs de tot l’equip. En aquell moment, en aquell precís instant al llindar de l’abisme, del tot o res, jo estrenyia al Guillem amb totes les forces que el meu cos de deu anys em permetia. El Guillem era una ceba com jo, és cert que em feia plorar molt més que qualsevol altre ceba, però estava al meu bàndol, al meu cistell, a la meva fila i els rivals suarien tinta si volien prendre-me’l.
dilluns, 4 d’agost del 2008
Al meu país la pluja
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
es del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
Raimon
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
es del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
Raimon
diumenge, 3 d’agost del 2008
Amorbol
Dius que t’agrado molt, que m’estimes amb bogeria, que et mores pels meus ossos i et fan mal, fins i tot les pestanyes, quan no em veus. Que no pots viure sense mi i que tinc una caràcter fantàstic i una manera de ser poc usual. Ho dius i et crec. Aquesta petita “obra d’art” en la que m’he convertit, sempre segons tu, i de la que estàs irremeiablement enamorada, ha tingut un trajecte vital que ha conformat i definit la seva personalitat, és a dir, la meva personalitat. Soc el que soc gracies a moltes coses i totes elles importants per explicar-me. Els meus pares, les diferents escoles, els viatges, els amics,...el futbol, tots han sigut claus per fer-me mereixedor de les teves paraules d’amor i que m’hagis triat entre milers per acompanyar-te al cinema un dissabte a la tarda.
Se que no entens el futbol i que possiblement no l’entendràs mai. Se que et costa veure els efectes que pot tenir, i de fet té, el futbol federat, el futbol de base en moltes persones: “un jove al camp és un jove menys al carrer” Practicant futbol des dels sis anys he après a ser company, a ser solidari, a fer i tenir amics. He integrat el sacrifici, el valor de l’esforç, la lluita per un objectiu, el treball en equip, la força per tornar-se a aixecar. He estat obert al món i he practicat la tolerància. He sumat paciència, autocontrol i respecte. He entès paraules com responsabilitat i compromís. He après a guanyar i també a perdre i la meva autoestima es troba dins uns paràmetres satisfactoris.
El futbol, entre d’altres coses, m’ha fet una mica com soc i si t’agrado tant, pensa que aquest esport, que et resulta estrany hi té molt a veure. No puc renunciar, no puc renegar de tot el que m’ha portat fins on soc ara. Si ho fes, esborraria una part molt important de mi i potser aleshores, deixaries d’estimar-me.
Amor meu, ens queden moltes pel·lícules per veure, moltes tardes de cinema i les vull passar amb tu. No cal que ho entenguem tot l’un de l’altre. Només ens cal respecte, amor i una gran dosi de bon humor.
Dius que t’agrado molt, que m’estimes amb bogeria, que et mores pels meus ossos i et fan mal, fins i tot les pestanyes, quan no em veus. Que no pots viure sense mi i que tinc una caràcter fantàstic i una manera de ser poc usual. Ho dius i et crec. Aquesta petita “obra d’art” en la que m’he convertit, sempre segons tu, i de la que estàs irremeiablement enamorada, ha tingut un trajecte vital que ha conformat i definit la seva personalitat, és a dir, la meva personalitat. Soc el que soc gracies a moltes coses i totes elles importants per explicar-me. Els meus pares, les diferents escoles, els viatges, els amics,...el futbol, tots han sigut claus per fer-me mereixedor de les teves paraules d’amor i que m’hagis triat entre milers per acompanyar-te al cinema un dissabte a la tarda.
Se que no entens el futbol i que possiblement no l’entendràs mai. Se que et costa veure els efectes que pot tenir, i de fet té, el futbol federat, el futbol de base en moltes persones: “un jove al camp és un jove menys al carrer” Practicant futbol des dels sis anys he après a ser company, a ser solidari, a fer i tenir amics. He integrat el sacrifici, el valor de l’esforç, la lluita per un objectiu, el treball en equip, la força per tornar-se a aixecar. He estat obert al món i he practicat la tolerància. He sumat paciència, autocontrol i respecte. He entès paraules com responsabilitat i compromís. He après a guanyar i també a perdre i la meva autoestima es troba dins uns paràmetres satisfactoris.
El futbol, entre d’altres coses, m’ha fet una mica com soc i si t’agrado tant, pensa que aquest esport, que et resulta estrany hi té molt a veure. No puc renunciar, no puc renegar de tot el que m’ha portat fins on soc ara. Si ho fes, esborraria una part molt important de mi i potser aleshores, deixaries d’estimar-me.
Amor meu, ens queden moltes pel·lícules per veure, moltes tardes de cinema i les vull passar amb tu. No cal que ho entenguem tot l’un de l’altre. Només ens cal respecte, amor i una gran dosi de bon humor.
dijous, 31 de juliol del 2008
De Bode, el cordovès?
He tingut el rar privilegi de conèixer personalment al President del CE Europa, club centenari i veritable referent del futbol català. Aquest senyor, alt com un santpau i de caràcter afable i tranquil, m’ha causat una gran impressió, de la que encara estic en tractament per suavitzar els seus efectes devastadors. Certament és un personatge diferent, una “rara avis” dins el món d’aquest futbol tan estressant on només es juga al tot o res. On mai hi ha terme mig, on tot és blanc i sinó directament negre, on els extrems i els extremismes són les úniques posicions possibles. Una persona amb sentit de l’humor, positiva, que sap trobar equilibris quan tot sembla rodolar cap el barranc, ha de ser per força, un tipus intel·ligent. Diuen, els que el coneixen, que és d’origen cordovès, qüestió que jo m’atreveixo a posar en quarantena. Encara que no se li pot negar una desenvolupada habilitat en el “toreo”. No té por d’acostar-se al toro i fins i tot agafar-lo per les banyes si és necessari. Sap donar “pases de pecho” amb naturalitat de mestre consagrat i rematar la feina amb descarades “chicuelinas”. Espectacular quan, des del centre de la plaça, brinda “la faena” al públic assistent amb una seguretat aclaparadora.
Malgrat aquestes dots de primer espasa, jo el veig més com un modern Sherlock Holmes. És enginyós, perspicaç, intuïtiu, agut, sagaç, racional, lògic i molt hàbil en la resolució de conflictes. Potser té molt a veure que s’ho mira tot amb Lupe...i això fa que les coses es vegin molt, però que molt clares.
He tingut el rar privilegi de conèixer personalment al President del CE Europa, club centenari i veritable referent del futbol català. Aquest senyor, alt com un santpau i de caràcter afable i tranquil, m’ha causat una gran impressió, de la que encara estic en tractament per suavitzar els seus efectes devastadors. Certament és un personatge diferent, una “rara avis” dins el món d’aquest futbol tan estressant on només es juga al tot o res. On mai hi ha terme mig, on tot és blanc i sinó directament negre, on els extrems i els extremismes són les úniques posicions possibles. Una persona amb sentit de l’humor, positiva, que sap trobar equilibris quan tot sembla rodolar cap el barranc, ha de ser per força, un tipus intel·ligent. Diuen, els que el coneixen, que és d’origen cordovès, qüestió que jo m’atreveixo a posar en quarantena. Encara que no se li pot negar una desenvolupada habilitat en el “toreo”. No té por d’acostar-se al toro i fins i tot agafar-lo per les banyes si és necessari. Sap donar “pases de pecho” amb naturalitat de mestre consagrat i rematar la feina amb descarades “chicuelinas”. Espectacular quan, des del centre de la plaça, brinda “la faena” al públic assistent amb una seguretat aclaparadora.
Malgrat aquestes dots de primer espasa, jo el veig més com un modern Sherlock Holmes. És enginyós, perspicaç, intuïtiu, agut, sagaç, racional, lògic i molt hàbil en la resolució de conflictes. Potser té molt a veure que s’ho mira tot amb Lupe...i això fa que les coses es vegin molt, però que molt clares.
dimecres, 30 de juliol del 2008
Eines bàsiques
La clau anglesa III
La política és més perillosa que la guerra, perquè a la guerra només es mort una sola vegada.
La guerra és un invent de la ment humana; i la ment humana també pot inventar la pau.
Viviu àrduament, no tingueu por a res i us somriurà el triomf.
La democràcia és el pitjor sistema de govern possible. A excepció de tots els altres.
Amb l’esperit succeeix el mateix que amb l’estómac: només se li pot confiar allò que és capaç de digerir.
El polític ha de ser capaç de pronosticar el que passarà demà, el mes pròxim i el proper any; i explicar desprès perquè no va passar el que va predir.
Winston Churchill
La clau anglesa III
La política és més perillosa que la guerra, perquè a la guerra només es mort una sola vegada.
La guerra és un invent de la ment humana; i la ment humana també pot inventar la pau.
Viviu àrduament, no tingueu por a res i us somriurà el triomf.
La democràcia és el pitjor sistema de govern possible. A excepció de tots els altres.
Amb l’esperit succeeix el mateix que amb l’estómac: només se li pot confiar allò que és capaç de digerir.
El polític ha de ser capaç de pronosticar el que passarà demà, el mes pròxim i el proper any; i explicar desprès perquè no va passar el que va predir.
Winston Churchill
dimarts, 29 de juliol del 2008
dilluns, 28 de juliol del 2008
Maradona s’ha fotut la coca i ara ens deixa els pinyons
Diu el pobre Maradona que el senyor Messi no té personalitat. Ho diu fent referència a l’afer que enfronta al Barça amb la selecció argentina per la participació o no del genial jugador en els jocs olímpics de Pequín. Acusa el pobre Maradona a Messi dient-li que no té caràcter. Ho afirma el pobre Maradona des de la posició més fràgil, poc creïble i irremeiablement dubtosa del seu propi exemple, de la seva pròpia trajectòria personal.
És el senyor Maradona un módel de caràcter, de personalitat digne de ser tingut en compte? És l’exemple que els joves han de seguir? Té el pobre Maradona la categoria moral, la força d’esperit, el caràcter i la personalitat per donar lliçons a ningú?
Ell, que va caure lamentablement al pou de la droga i l’alcohol. Ell que va ser expulsat d’un Mundial per dopatge. Ell que ha estat la vergonya per a tota una generació d’esportistes i no esportistes. Ell que ha dilapidat una prometedora carrera futbolística i ha fet de la seva vida un fosc i pudent abocador. Ell que ha estat desagraït amb els que l’hi han donat suport. Ell que toca campanes constantment amb penoses declaracions al límit del ridícul més evident.
Com pot acusar el senyor Maradora, el pobre Maradona al senyor Messi de poca personalitat, quan l’únic pecat que ha comès és ser respectuós amb les normatives i les lleis vigents?
És potser el senyor Maradora, el pobre senyor Maradona l’exemple que hauria de seguir el senyor Messi?
El senyor Messi té personalitat, molta personalitat, però per sort, res té a veure amb la tèbia predisposició del senyor Maradora a deixar-se portar pels pendents més abruptes i els costats més foscos de la vida.
Maradora, l’exponent més dramàtic i sagnant de la debilitat humana ara dona lliçons.
Companys, amagueu les criatures.
Diu el pobre Maradona que el senyor Messi no té personalitat. Ho diu fent referència a l’afer que enfronta al Barça amb la selecció argentina per la participació o no del genial jugador en els jocs olímpics de Pequín. Acusa el pobre Maradona a Messi dient-li que no té caràcter. Ho afirma el pobre Maradona des de la posició més fràgil, poc creïble i irremeiablement dubtosa del seu propi exemple, de la seva pròpia trajectòria personal.
És el senyor Maradona un módel de caràcter, de personalitat digne de ser tingut en compte? És l’exemple que els joves han de seguir? Té el pobre Maradona la categoria moral, la força d’esperit, el caràcter i la personalitat per donar lliçons a ningú?
Ell, que va caure lamentablement al pou de la droga i l’alcohol. Ell que va ser expulsat d’un Mundial per dopatge. Ell que ha estat la vergonya per a tota una generació d’esportistes i no esportistes. Ell que ha dilapidat una prometedora carrera futbolística i ha fet de la seva vida un fosc i pudent abocador. Ell que ha estat desagraït amb els que l’hi han donat suport. Ell que toca campanes constantment amb penoses declaracions al límit del ridícul més evident.
Com pot acusar el senyor Maradora, el pobre Maradona al senyor Messi de poca personalitat, quan l’únic pecat que ha comès és ser respectuós amb les normatives i les lleis vigents?
És potser el senyor Maradora, el pobre senyor Maradona l’exemple que hauria de seguir el senyor Messi?
El senyor Messi té personalitat, molta personalitat, però per sort, res té a veure amb la tèbia predisposició del senyor Maradora a deixar-se portar pels pendents més abruptes i els costats més foscos de la vida.
Maradora, l’exponent més dramàtic i sagnant de la debilitat humana ara dona lliçons.
Companys, amagueu les criatures.
diumenge, 27 de juliol del 2008
Beautiful Girls
Film de l’any 1996 que ha esdevingut, en la seva curta carrera comercial, una pel·lícula de culte.
Dirigida per Ted Demme, mort prematurament al 37 anys i escrita per Scott Rosenberg, és una d’aquelles rareses que de tant en tant sorgeixen i que marquen, profundament, un punt d’inflexió en el nostre corrent vital.
Protagonitzada per Matt Dillon, Uma Thurman, Mira Sorvino, Timothy Hutton, Lauren Holly, Natalie Portman, Martha Plimpton, Michael Rapaport i Rosie O’Donnell
Molt recomanable el tema principal de la banda sonora de Pete Droge.
Al costat de la sempre inquietant Uma Thurman, descobrireu una Natalie Portman, en el paper de Marty/Lolita, pertorbadorament deliciosa abans de ser fagocitada per la Galàxia del Lucas.
Una pel·lícula contemporània que no us deixarà indiferents.
Film de l’any 1996 que ha esdevingut, en la seva curta carrera comercial, una pel·lícula de culte.
Dirigida per Ted Demme, mort prematurament al 37 anys i escrita per Scott Rosenberg, és una d’aquelles rareses que de tant en tant sorgeixen i que marquen, profundament, un punt d’inflexió en el nostre corrent vital.
Protagonitzada per Matt Dillon, Uma Thurman, Mira Sorvino, Timothy Hutton, Lauren Holly, Natalie Portman, Martha Plimpton, Michael Rapaport i Rosie O’Donnell
Molt recomanable el tema principal de la banda sonora de Pete Droge.
Al costat de la sempre inquietant Uma Thurman, descobrireu una Natalie Portman, en el paper de Marty/Lolita, pertorbadorament deliciosa abans de ser fagocitada per la Galàxia del Lucas.
Una pel·lícula contemporània que no us deixarà indiferents.
INDEPENDÈNCIA
cantonada Mallorca
Al carrer Independència cantonada Mallorca de Barcelona, hi ha un negoci - potser dir negoci en els temps que corren és massa agosarat -, direm doncs que hi ha una botiga, ara sí, de focs artificials que porten amb ma ferma el seu propietari, en Blas i el seu fill de vint i dos anys, Guifré. En Guifré fa temps que s’ha plantejat independitzar-se i muntar el seu propi negoci, perdó, la seva pròpia botiga al barri de Gràcia. Fa sis mesos ha trobat, amb la seva companya Yaiza, un pis de lloguer a la Plaça de la Llibertat i els hi agradaria molt poder anar-hi a viure a primers d’any.
En Guifré té la necessitat, la voluntat i la convicció profunda que per a créixer ha de donar aquest pas. Ha de tenir i gestionar el seu propi negoci, de la mateixa manera que ha de tenir la seva pròpia llar i la seva pròpia família.
Els pares d’en Guifré, per altra banda, estan molt cofois i satisfets que l’educació que han donat al seu fill l’hagi preparat per a ser capaç d’assolir decisions d’aquesta importància i transcendència. Tal i com estan les coses, be els hi podria haver sortit un fill “petardo” com als seus veïns, els senyors Ibarra, que tenen un paràsit a casa sense cap intenció de treballar ni de marxar i és una veritable sangonera.
En Guifré és un jove madur i amb tots els condicionants per a volar sol. En Blas i l’Eva, que així és diu la mare, en són orgullosament conscients i no faran res per a posar-l’hi traves.
cantonada Mallorca
Al carrer Independència cantonada Mallorca de Barcelona, hi ha un negoci - potser dir negoci en els temps que corren és massa agosarat -, direm doncs que hi ha una botiga, ara sí, de focs artificials que porten amb ma ferma el seu propietari, en Blas i el seu fill de vint i dos anys, Guifré. En Guifré fa temps que s’ha plantejat independitzar-se i muntar el seu propi negoci, perdó, la seva pròpia botiga al barri de Gràcia. Fa sis mesos ha trobat, amb la seva companya Yaiza, un pis de lloguer a la Plaça de la Llibertat i els hi agradaria molt poder anar-hi a viure a primers d’any.
En Guifré té la necessitat, la voluntat i la convicció profunda que per a créixer ha de donar aquest pas. Ha de tenir i gestionar el seu propi negoci, de la mateixa manera que ha de tenir la seva pròpia llar i la seva pròpia família.
Els pares d’en Guifré, per altra banda, estan molt cofois i satisfets que l’educació que han donat al seu fill l’hagi preparat per a ser capaç d’assolir decisions d’aquesta importància i transcendència. Tal i com estan les coses, be els hi podria haver sortit un fill “petardo” com als seus veïns, els senyors Ibarra, que tenen un paràsit a casa sense cap intenció de treballar ni de marxar i és una veritable sangonera.
En Guifré és un jove madur i amb tots els condicionants per a volar sol. En Blas i l’Eva, que així és diu la mare, en són orgullosament conscients i no faran res per a posar-l’hi traves.
dissabte, 26 de juliol del 2008
Sefarad ens roba
Les balances fiscals
Avui sense voler, he tingut un dia complicat i força estrany. Per començar i donat que tenia la moto per reparar al taller, he agafat un taxi per anar a treballar. Quina ha estat la meva sorpresa quan, transcorregut una mica més de la meitat del trajecte, el taxista molt amablement m’ha convidat a baixar: Senyor aquí acaba la carrera. – Però si encara no hem arribat, he exclamat. – Senyor, disculpi però només puc fer un 68% del seu trajecte.
Perplex, desconcertat i davant la fermesa del taxista he baixat del cotxe, això si, donant-l’hi records per a la seva mare. Que ell, amb un somriure d’orella a orella, ha acceptat amablement.
Corre que correràs m’he dirigit cap a la boca de metro més propera. Allí a la taquilla he demanat nerviós, un bitllet senzill. Senyor, m’ha dit la senyoreta dins la peixera, pel que vostè em paga només li puc donar un 68% d’un bitllet. –Escolti senyoreta, li estic pagant l’import sencer. – Ja, però pagant la totalitat del bitllet, segons la llei, no li correspon un de sencer. Ho sento però haurà de baixar 3 estacions abans del seu destí.
Increïble, això és de bojos. Està vist que avui faré tard a la feina.
Em fico la ma a la butxaca, agafo el mòbil i truco a la Mònica, millor dit, pretenc trucar a la Mònica. Em surt una operadora que amb veu metàl·lica diu: les trucades dins el territori català només podran recórrer una distancia equivalent al 68% del seu objectiu. El seu cost serà integra, però no podrà parlar amb la Mònica i ho haurà de fer amb qualsevol altra persona que estigui dins el radi d’aquest 68%.
No hi dono crèdit, o potser és que n’hi he donat massa tots aquests anys, i la realitat és aquesta.
Empenyo la porta d’un bar i demano un tallat per refer-me. Marxant un tallat, repeteix el cambrer darrera la barra. Escolti bon home, li he demanat un tallat, no un retallat. –Ho sento senyor, aquest és el nou format. Vostè paga el mateix però la quantitat que li servim serà d’un 68%.- I que he de fer per prendre’m un tallat normal. –Doncs pagar més, però no li aconsello, es podrien pensar que li sobren els diners i encara el collarien.
Al diari, que compro cada dia, el quiosquer, davant la meva sorpresa, li arrenca el 32% de les pàgines. Només pots llegir el 68% de les noticies, em diu.
Em queixo: soc abonat des de fa tres anys i pago la quota sencera. - Ja, com tots. D’això es tracta precisament, de pagar la quota sencera i només rebre el 68% del seu valor.
La Mònica, hàbil ella, ha aconseguit posar-se en contacte amb mi. –Recordes la factura de Drace? – Si, clar. –Doncs, diuen que només ens pagaran el 68% del seu import.- Com? Però si la feina està tota acabada i ben feta. – Sí, però diuen que la llei els empara i que només pensen pagar aquest 68% i que si no estem d’acord que anem a treballar a un altre país.
Un altre país? Un altre país? Doncs mira, no et dic que no.
Mònica, ves preparant les maletes, vaig a recollir la moto, que m’han trucat del taller per dir-me que només l’han pogut reparar en un 68% i clar, ara no engega.
Les balances fiscals
Avui sense voler, he tingut un dia complicat i força estrany. Per començar i donat que tenia la moto per reparar al taller, he agafat un taxi per anar a treballar. Quina ha estat la meva sorpresa quan, transcorregut una mica més de la meitat del trajecte, el taxista molt amablement m’ha convidat a baixar: Senyor aquí acaba la carrera. – Però si encara no hem arribat, he exclamat. – Senyor, disculpi però només puc fer un 68% del seu trajecte.
Perplex, desconcertat i davant la fermesa del taxista he baixat del cotxe, això si, donant-l’hi records per a la seva mare. Que ell, amb un somriure d’orella a orella, ha acceptat amablement.
Corre que correràs m’he dirigit cap a la boca de metro més propera. Allí a la taquilla he demanat nerviós, un bitllet senzill. Senyor, m’ha dit la senyoreta dins la peixera, pel que vostè em paga només li puc donar un 68% d’un bitllet. –Escolti senyoreta, li estic pagant l’import sencer. – Ja, però pagant la totalitat del bitllet, segons la llei, no li correspon un de sencer. Ho sento però haurà de baixar 3 estacions abans del seu destí.
Increïble, això és de bojos. Està vist que avui faré tard a la feina.
Em fico la ma a la butxaca, agafo el mòbil i truco a la Mònica, millor dit, pretenc trucar a la Mònica. Em surt una operadora que amb veu metàl·lica diu: les trucades dins el territori català només podran recórrer una distancia equivalent al 68% del seu objectiu. El seu cost serà integra, però no podrà parlar amb la Mònica i ho haurà de fer amb qualsevol altra persona que estigui dins el radi d’aquest 68%.
No hi dono crèdit, o potser és que n’hi he donat massa tots aquests anys, i la realitat és aquesta.
Empenyo la porta d’un bar i demano un tallat per refer-me. Marxant un tallat, repeteix el cambrer darrera la barra. Escolti bon home, li he demanat un tallat, no un retallat. –Ho sento senyor, aquest és el nou format. Vostè paga el mateix però la quantitat que li servim serà d’un 68%.- I que he de fer per prendre’m un tallat normal. –Doncs pagar més, però no li aconsello, es podrien pensar que li sobren els diners i encara el collarien.
Al diari, que compro cada dia, el quiosquer, davant la meva sorpresa, li arrenca el 32% de les pàgines. Només pots llegir el 68% de les noticies, em diu.
Em queixo: soc abonat des de fa tres anys i pago la quota sencera. - Ja, com tots. D’això es tracta precisament, de pagar la quota sencera i només rebre el 68% del seu valor.
La Mònica, hàbil ella, ha aconseguit posar-se en contacte amb mi. –Recordes la factura de Drace? – Si, clar. –Doncs, diuen que només ens pagaran el 68% del seu import.- Com? Però si la feina està tota acabada i ben feta. – Sí, però diuen que la llei els empara i que només pensen pagar aquest 68% i que si no estem d’acord que anem a treballar a un altre país.
Un altre país? Un altre país? Doncs mira, no et dic que no.
Mònica, ves preparant les maletes, vaig a recollir la moto, que m’han trucat del taller per dir-me que només l’han pogut reparar en un 68% i clar, ara no engega.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)