Animals improductius

País de conills

Espanya, aquest abjecte país que ens té sotmesos per la força des de fa tres cents anys, és un model sarcàstic d’indecència i perversió. Quin altre país, de la suposada part civilitzada del món, és capaç de col•locar com a president del Tribunal Constitucional a un reconegut partidari de la dictadura amb cristal•lines opinions totalitàries? Quina societat democràtica apostaria per un membre actiu de la nostàlgia feixista per ocupar un càrrec de responsabilitat amb l’encàrrec de defensar i vetllar per la Carta Magna del seu país? 

A Espanya no hi ha res de més segur, productiu i efectiu per ocupar la cadira de president del TC espanyol, que estripar públicament un exemplar de la Constitució. Pérez Cobos ho tenia clar de bon principi i Espanya, fidel als seus prohoms, ha correspost amb la seva gegantina immoralitat. 

A Espanya, país de conills, voler canviar la Constitució és un sacrilegi, en canvi, estripar-la públicament, té recompensa. Miserables!

Què llarga que se m’està fent l’espera.

Es tracta de tocar la pilota

Jo no vull un central 

Em nego ha acceptar que el Barça és incapaç de “fabricar” un central de garanties per al primer equip. No em puc creure que amb la infraestructura que té muntada el Barça per descobrir, formar i polir jugadors de futbol, no n’hi hagi cap de vàlid per ocupar un lloc , clau sí, però que no hauria de ser diferent a les altres posicions on no ha tingut aquest problema, i si l’ha tingut, l’ha solucionat de manera força satisfactòria. Si el Barça té la Masia és, bàsicament, per crear el seu propi estil de joc, fer fàcil l’arribada de jugadors fets a la casa al primer equip i, també, estalviar-se molts i molts diners, que no és una mala opció tal i com està el mercat. 

Tota aposta comporta un risc. I el risc de la proposta del Barça és l’excel•lència prematura, l’explosió precoç de les seves joves perles. En aquest punt cal ser valent i coherent amb els propis arguments. S’ha de confiar en la feina ben feta i esperar que doni els resultats per als que s’ha estat treballant durant molts anys. Tota verdor madura, només cal un bon sol, molta aigua i la paciència necessària perquè els sucres arrodoneixin els fruits.

Culs inquiets

Sitges i el GPS 

Si us perdeu per Sitges, i no és difícil que us passi, no busqueu el carrer Espanya, ni la Plaça d’Espanya, no els trobareu. El consistori ha decidit, amb reeixit criteri, foragitar de la vila els topònims que no li són propis i que responen a una imposició dels amics de la uniformitat, de l’assimilació i el genocidi. 

Ja va sent hora, tot esperant l’Estat propi, que les nostres viles recuperin la seva personalitat, la seva essència i els noms històrics que mai haurien d’haver desaparegut. 

El Pou Vedre i la Bassa Rodona són el present d’un futur que s’atansa. El nom d’Espanya, per contra, el passat en una atrotinada placa que, un cop despenjada, anirà de pet a la bassa. 

Cal actualitzar el GPS per tenir clara la ruta i visualitzar, sense distorsió, el destí al que es vol arribar.

Capvespre estrellat

Gibraltar Català! 

Perquè serà que sempre que Espanya té problemes interns, apareix miraculosament (i recurrent) el nom de Gibraltar? Gibraltar s’ha convertit en la pedra angular on conflueixen i cap on es dirigeixen totes les mirades espanyoles quan es tracta de desviar l’atenció sobre qualsevol afer que afecti l’estabilitat i el bon nom de l’Estat. Gibraltar és per a Espanya una magnífica i oportuna cortina de fum per tapar les vergonyes d’un país decadent i corrupte. 

Cal recordar, arribat a aquest punt, que Gibraltar és Britànic i no espanyol gràcies a la col•laboració decisiva de Catalunya. Allà pel 1704, en plena guerra de successió, varen ser els catalans, amb un batalló format per 350 homes, els que van conquerir el penyal per els aliats desembarcant a la que es coneix encara com Catalan Bay i que desprès, un cop acabada la guerra, va seguir en mans de la corona britànica fins l’actualitat. 

Catalunya va complir els seus compromisos i els seus pactes amb la Gran Bretanya (cosa que la Gran Bretanya no va fer amb Catalunya) i, gràcies a aquesta col•laboració, Gibraltar és avui en dia una incòmoda pedra a la sabata d’Espanya. Potser aquesta pot ser una explicació de l’extrema sensibilitat d’Espanya sobre tot allò que fa referència a Gibraltar i sobre una realitat que els hi recorda el seu escandalós passat. 

Segons l’argumentació espanyola: tots aquells territoris annexionats per la força de les armes (i la desraó) pertanyen al vencedor per dret de conquesta. A que ve doncs qüestionar la legalitat (i legitimitat) de la titularitat britànica de Gibraltar? 

Catalunya va guanyar el penyal pels britànics. Ja va sent hora que els britànics esmenin la seva vilesa i la seva traïció o bé que tornin Gibraltar a Catalunya, el seu autèntic propietari.

Sempre?

Memòria de peix

Mourinho tenia raó 

Decebut és poc. No puc treure’m del cap que tots aquests anys he viscut enganyat. He comés un error imperdonable que serà difícil de redimir. Com he pogut dubtar de tot allò que deia la premsa groga del madridisme en defensa de Mourinho? 

Ara ho tinc clar. La meva ceguesa no té mida. La caverna tenia raó en els seus plantejaments i en la dissecció del tècnic portuguès: Mourinho és un home valent, culte, assenyat, ben informat, ètic, ponderat, equànime, respectuós i, com s’acaba de demostrar amb les darreres declaracions referides al seu passat madridista, sempre té raó.

La cosa promet. Demano disculpes públicament i em comprometo ha estar atent, d’ara endavant, a tot allò que surti de la boca del millor entrenador que ha passat per Madrid i que mai, mai, menteix. 

Demano, des de la distància i el penediment, que el madridisme no renegui del que ha estat durant tres excitants anys el seu oracle, la reencarnació de Déu a la terra i el profeta que els havia de guiar fins les mateixes portes del Paradís.

Pobre Espanya! 

Mentre la inculta Espanya, insulta, injuria i ultratja, Catalunya, el nou estat d’Europa, fa coses tan desacomplexades, interessants i divertides com aquesta. Les diferències cada cop són més grans i els destins cada cop més divergents. Així estan les coses.

La resposta catalana

Color i temperatura

La llum que no escalfa 

Si sempre s’ha associat la llum a la temperatura i s’ha entès l’escalfor com una de les seves particularitats més característica, no és del tot antinatural l’aparició de les bombetes “fredes”? Estem pervertint, mitjançant una tècnica insensible, l’essència primigènia de la llum? Ens podrem acostumar a la claror sense calories? Arribarem a sentir en un futur, més proper del que puguem intuir, una aigua que no ens mulli o un foc que no ens cremi? Estic convençut, i convençut és poc, que vindran prodigis extraordinaris i se’ns revelaran misteris insondables. I tot amb la naturalitat de qui obre els ulls i reconeix la rutina.

Veure per creure

Un món de fantasia 

Vosaltres creieu de veritat que el tresorer d’un partit com el PP d’Espanya (vull que quedi clar de quin país és el PP i a quin país representa) pot cometre una estafa d’aquesta magnitud i durant un llarguíssim període de temps sense que ningú del seu partit se n’assabenti? Aquesta extraordinària situació no us genera ni el més petit dels dubtes? Cap membre del PP d’Espanya supervisava l’administració del senyor Bárcenas, la consultava, li demanava comptes o, senzillament, s’interessava per la salut econòmica del partit? Cap superior, igual o inferior al tresorer malfactor té cap responsabilitat directa o subsidiària sobre la seva delictiva gestió? Tots els membres del PP d’Espanya (preferentment els als càrrecs) han viscut tot aquest temps en la ignorància, d’esquenes a l’escàndol i aliens a les pràctiques contraventores d’un dels seus homes de confiança (extrema)? O el PP d’Espanya és Disneyland o tothom està ficat fins el moll de l’os.

Cromos

Cromo 24 

I ara, la veritat: Tu que parles d’adoctrinament nazi, que potser has anat a alguna escola nazi? Que és el que et fa parlar com si sabessis de que va? Has nat a alguna escola catalana? O, encara més, has anat a alguna escola?

Cromos

Cromo 23 

I ara, la veritat: No t’amoïnis Mariano que complirem la Llei. La Llei que ens manaran les urnes exercint el dret a decidir. No caldrà que suspenguis l’autonomia perquè es suspendrà tota sola quan passem a un estadi superior i siguem independents. Perquè necessitarem aleshores la vostra autonomia? Rectificarem Mariano, rectificarem i deixarem enrere tres cents anys de dominació, humiliació i dependència. Complirem la Llei, no ho dubtis.

Tot esperant Walter Brennan

Sería fantàstic

Seria tot un detall, 

tot un símptoma d'urbanitat, 

que no perdessin sempre els mateixos

i que heretessin els desheretats. 

Seria fantàstic que guanyés el millor

i que la força no fos la raó. 

jms

Via Catalana - Fer realitat un somni és a les teves mans

Cromos

Cromo 22 

I ara, la veritat: És cert Francisco, tens tota la raó. A Catalunya hi va haver molta immigració forçada de diferents llocs d’Espanya per culpa de la misèria i la mala gestió dels territoris. Part d’aquesta immigració, malgrat les facilitats que ha tingut, encara no s’ha adaptat i segueix mantenint la seva naturalesa nacional-espanyolista que tant de mal fa a la convivència. Jo no m’atreviria a qualificar-los de “retrasados mentales” o de “tarados”, però, en això, vostè és un expert i no penso treure-li la raó.

Una manera de ser. Una manera de fer

Thiago

Si mai fins ara havíeu vist jugar a Thiago Alcántara, només cal repassar el partit de la Super Copa alemanya entre el seu nou equip, el Bayern, i el Borussia Dortmund, per saber, de manera inequívoca, perquè el Barça el va deixar “escapar”. 

La comèdia, ben trenada per cert, de la baixada de la clàusula de rescissió a 18 milions d’euros, no era més que una estratègia per posar al mercat un jugador que no interessava i una manera elegant de treure un rendiment econòmic per a una peça sobrera. El Barça, en cap cas, podia posar a la venda un jugador del seu planter sense devaluar-lo. Si el Barça hagués manifestat públicament el seu desig de vendre’l, el seu preu al mercat s’hauria esfondrat. 

Dit això, que explica perfectament perquè el Barça no va fer res per retenir-lo, i sense voler aprofundir la nafra, el Bayern ja ha tastat el pot de les essències del genuí Thiago Alcántara. Amb un Bayern buscant igualar la final, una pèrdua de pilota (habitual) del brasiler va acabar sentenciant el partit i el títol a favor del Borussia. 

Oportunisme en el comentari? De cap manera. Qui l’ha vist jugar i qui coneix els seus dèficits, sap que això ve de lluny, que no és flor d’un dia, ni un accident aïllat, sinó una manera de negociar el joc que no sembla tenir una fàcil solució.

L’error és humà. La repetició de l’error i/o instal•lar-se en ell porta indefectiblement a la desafecció i al rebuig. A veure com ho gestiona l’afició del Bayern i el seu teutònic sanedrí.

Quantes més torres, millor

Ofegar-se en un got d’aigua 

El portaveu adjunt (que no arriba a portaveu i vol fer mèrits) del grup parlamentari del PPC, Santi Rodríguez, ha denunciat que l'estand de la Generalitat al Mundial de Natació utilitza "simbologia independentista". 

Rodríguez ha criticat la presència d'estelades i pancartes independentistes a l'estand de la Secretaria General de l'Esport, situat a l'esplanada de davant el Palau Sant Jordi. Diu en Santi: "En uns dies en què la ciutat s'omple de persones provinents de tot el món, no es pot consentir que el govern aprofiti l'ocasió per utilitzar les institucions catalanes per transmetre un missatge partidista que no és compartit per tots els catalans". 

El bo d’en Santi encara no s’ha assabentat (i li costarà) que no hi ha cap missatge, ni cap idea, ni cap proposta que representi “a tots els catalans”. De la mateixa manera que tampoc hi ha cap missatge que representi “a tots els britànics”, “a tots els italians” i, encara menys, “a tots els espanyols”. 

La democràcia, amic Santi, ja ho té això. És un sistema imperfecte, però de moment, i fins que no se’n trobi un de millor, és el menys dolent possible. Que el seu partit i la seva ideologia sigui minoritària en aquest cony de país en el que vostè sembla sentir-se tan incòmode, no ha de ser un obstacle perquè els que són majoria (referendats per les urnes) expressin lliure, pacifica i democràticament les seves idees i les acompanyin amb uns missatges prou aclaridors i inequívocs seguint el mandat de la gent que els hi ha fet confiança. 

Està clar que el PP hagués preferit un estand amb la bandereta espanyola que si que representa a la totalitat dels espanyols, catalans inclosos, i que no ofèn cap sensibilitat ni es un símbol colonialista ni de conquesta. Llàstima que per això hauran de guanyar unes eleccions o transefir-se a una dimensió paral•lela força allunyada de la realitat. 

Suposo, amic Santi, que aquests exabruptes, aquestes indignades declaracions i aquest atac de banyes haurà vingut precedit de la seva més enèrgica protesta pel nomenament del nou president del Tribunal Constitucional Espanyol, en una de les decisions més immoral, fanàtica, parcial, partidista i deshonesta que pot prendre el govern del seu Partit que tant i tan bé representa a “tots els espanyols”.

Cromos

Cromo 21 

I ara, la veritat: deixa de beure Miguel Angel, deixa de beure. Ja veus quines són les conseqüències de la teva addicció. No veus que si beus, ningú et farà cas i els teus arguments només tindran sentit quan es combinin amb coca cola. Au, fes bondat i a dormir la mona.

Un gran "camelo"

Camelot

10.07.13

Aquests dies he quedat perplex en llegir la carta de la persona que ocupa el càrrec de Directiu del Futbol Base i de l’Escola del CE Europa. Una perplexitat que ha anat en augment a mesura que processava (i desxifrava) el missatge encriptat que s’hi amagava. 

L’autor i responsable de la carta, em consta, no menteix. Tota la seva argumentació la fa de bona fe i, segurament, creient fil per randa tot el que afirma. El problema no és tant el seu discurs basat en una fantasia, sinó la sublimació de l’error d’aquells que viuen allunyats, voluntària o involuntàriament, de la realitat que haurien de representar. El cel del Directiu del CE Europa és com el setè cel que cantava en Jaume Sisa: un cel inventat engendrat dins del seu cap. 

I, a partir d’aquí, tot si val i tot es pot girar o interpretar segons la perspectiva més plaent (i/o convenient). Tots, tots, repeteixo, tots els clubs de futbol, l’Europa també, fan el que el responsable del Futbol Base denuncia en la seva epístola. La diferència és que uns ho aconsegueixen i els altres es queden amb les ganes. El pecat no està en el resultat de la gestió, sinó en el mateix intent. 

Caldria preguntar-se, arribats a aquest extrem, perquè uns tenen èxit en la captació de jugadors i, els altres, els més, amb prou feines aconsegueixen retenir-ne les mitjanies? El Cornellà i la Damm fan amb el CE Europa el mateix que intenta fer el CE Europa amb els clubs del seu entorn, només cal preguntar a l’Alzamora, al Júpiter, al Martinenc, al CP Sarrià, a l’ Escolapis, a la Penya Anguera, a la Penya Olivella, al Cinc Copes, al Poble Sec,...que us explicaran, amb molt de disgust, l’espoli que tradicionalment han patit i encara pateixen. 

Al Cornellà i a la Damm els hi costa ben poc convèncer als decebuts jugadors de l’Europa, mentre l’Europa no se’n surt amb la seva tasca recol•lectora. Un no marxa d’un lloc on està suposadament a gust si no vol. Un no abandona el Club “de la seva vida” si té un bon present i un millor futur. Perquè és tan fàcil marxar del CE Europa i desvincular-se emocionalment d’ell? 

Queixar-se amargament (i en veu alta) d’aquesta situació no és més que aixecar denses cortines de fum per amagar una realitat que tothom sembla veure, excepte la pròpia Direcció del CE Europa. No es pot culpar als demés dels propis errors i fer-ho amb cants de sirena inversemblants que ja ningú s’escolta. El CE Europa no treballa, i als fets em remeto, formant jugadors per abastir el seu Primer Equip, el CE Europa utilitza l’Escola i el Futbol Base, única i exclusivament, com a salvavides econòmic. Un salvavides sense el qual la seva supervivència no estaria garantida. 

Parlar de valors, fer-se l’ ofès, esquinçar-se els vestits, erigir-se en paladí de la moral i els bons costums, donar lliçons d’integritat i vessar la llagrimeta, no es correspon amb la veritable conducta d’un Club que, ho és tot, menys un exemple d’integritat i de coherència. Voler traspassar la responsabilitat d’una determinada pràctica a jugadors, famílies, clubs, Federació,...és desertar de la pròpia competència i diluir la capacitat de gestió mínimament exigible en un Club amb la història del CE Europa. 

I no vull acabar sense arrodonir la perplexitat amb la reclamació, per part del mateix directiu, dels drets d’inversió-formació dels jugadors. Quins drets? Al CE Europa totes les famílies paguen per la formació dels seus fills/es (i no pocs diners) i són elles, en tot cas, les que haurien de reclamar aquests drets i són elles les que, amb el seu esforç econòmic, mantenen el Club i tota la seva estructura perquè altres se n’aprofitin i en llueixin.

I ara sí, final amb una frase de la mateixa carta: “Tots aquests equips parlen sovint dels seus grans valors formatius, però les seves actuacions demostren que no es pot ensenyar allò que un no practica” 

Perquè em sona tant? 

A Camelot la Ginebra va fer molt de mal.

Claror de fons