La llei del divorci 

LEY 15/2005, de 8 de julio, por la que se modifican el Código Civil y la Ley de Enjuiciamiento Civil en materia de separación y divorcio. Artículo 81. Se decretará judicialmente la separación, cualquiera que sea la forma de celebración del matrimonio: 

1.º A petición de ambos cónyuges o de uno con el consentimiento del otro, una vez transcurridos tres meses desde la celebración del matrimonio. A la demanda se acompañará una propuesta de convenio regulador redactada conforme al artículo 90 de este Código. 

2.º A petición de uno solo de los cónyuges, una vez transcurridos tres meses desde la celebración del matrimonio. No será preciso el transcurso de este plazo para la interposición de la demanda cuando se acredite la existencia de un riesgo para la vida, la integridad física, la libertad, la integridad moral o libertad e indemnidad sexual del cónyuge demandante o de los hijos de ambos o de cualquiera de los miembros del matrimonio. A la demanda se acompañará propuesta fundada de las medidas que hayan de regular los efectos derivados de la separación.» 

He deixat el text en versió original per no tocar ni una sola coma i se m’acusi de fer una interpretació manipulada i ajustada als meus interessos. La llei és una llei espanyola del 2005 i actualment en vigència. Queda clar que la Constitució espanyola ens empara i, sent curosos amb la llei, Catalunya s’hauria d’acollir a l’article 81 per demanar unilateralment (punt 2) el divorci d’Espanya. 

L’apartat 2on ho deixa clar: no cal que els dos conjugues estiguin d’acord per arribar a la separació, només que un dels dos ho vulgui, ho proposi i ho argumenti, n’hi ha prou. Catalunya, evidentment, és susceptible de patir tots els riscos que detalla l’apartat número 2 i, per si no n’hi ha prou, hi ha la raó definitiva: el matrimoni va ser per la força (de les armes) i sense el consentiment d’una de les parts. 

Estem dins de la llei i les lleis es fan per complir-les.

No és una rosa, és un capoll

Lampedusa 

Pere Navarro, l’il•luminat botifler de Terrassa, ens descobreix que al PP també hi ha federalistes. No en tenia cap dubte, senyor Navarro. És més, l’afirmació no fa una altra cosa que confirmar l’extraordinària i profunda coincidència entre els socialistes i els populars. 

El federalisme, que ara sembla la clau de volta de qualsevol catedral de futur, no és més que la resposta precipitada i a contrapèl de l’espanyolisme de sempre en veure-li les orelles al llop. Un federalisme oportunista i decoratiu, buit de contingut i que no serveix ni a aquells que el proposen. 

El federalisme dels espanyols és subsidiari de l’argumentació lampedusiana: canviar alguna cosa, perquè res canviï. 

Facin, facin l’Espanya federalista que tant els enlluerna. Nosaltres ens conformarem amb l’ infern de la independència. Som així de necis i descreguts.

Un futur incert

No atendre a raons

Que el món àrab és un pou de desconcert i contradiccions, no en tinc cap dubte. Només cal seguir l’actualitat egípcia per esvair totes les incògnites de l’equació. 

Un país mil•lenari que fa caure al seu dictador per avançar cap a la democràcia. Un país en el que es produeixen unes eleccions on surten guanyadors els més intolerants i autòcrates de l’auca. Un govern “democràtic” a les antípodes del diàleg, la llibertat i la mateixa democràcia. Al poc temps, se li veu el llautó i totes les esperances es malmeten. De nou la revolta. Una revolta contra un govern sorgit de la voluntat popular i escollit per les urnes. La democràcia directa tomba la democràcia tècnica. Un cop militar en contra de la legitimitat i a favor del poble que vol rectificar la seva decisió. Uns militars que nomenen a un Premi Nobel de la Pau com a cap de Govern. Una primavera àrab que esclata a l’estiu i dibuixa núvols de tardor.

Un món que es va aturar quan la raó va perdre la partida i els déus esdevingueren més importants que els homes i les dones.

Harley Days

I el proper any: 2014

Incontinència

Anal expulsiu

El caganer

González Pons, dirigent del PP, partit que té més imputats que diputats, afirma que Mas no aconseguirà una Catalunya independent. 

Sense que serveixi de precedent, no fora el cas que jo també acabés imputat, el senyor González té raó. No serà Artur Mas el que aconseguirà una Catalunya independent, i ja seria hora que s’anessin assabentant, sinó que es limitarà a seguir el mandat de la voluntat popular expressada lliurement a les urnes i que l’obligarà, democràticament, a prendre el camí de la sobirania. 

El dirigent del PP, i aquí s’equivoca de mig a mig, considera que la sobirania que busca el president de la Generalitat aboca els catalans a més pobresa, més atur i a un més gran aïllament d'Espanya i la UE. 

Per parts i per punts. El president de la Generalitat no busca cap sobirania, se la troba. Millor dit, li ve donada per una societat que cada cop té més clar cap a on vol anar i on no vol estar. 

Més pobresa? Aquest punt no el domino gaire. No tinc els recursos, els mecanismes ni els amics que té el senyor González i que el fan un expert en generar riquesa (sobre tot per a ell i els seus socis). Encara que no cal ser un linx per entendre que qui administra els recursos té més probabilitats d’èxit que el que no els pot administrar. 

Més atur? Ho dubto. Amb la sobirania plenament instaurada tindríem ambaixades pròpies, organismes oficials que ara estan a Madrid, seus centrals de totes aquelles empreses que treballen i treballaran a Catalunya, un consell episcopal i una delegació de la Santa Seu, un exercit propi, delegacions governamentals a l’estranger, el control dels aeroports, la gestió de les infraestructures i vies de comunicació, traductors d’espanyol, una nova i potent industria en l’elaboració de trinxeres i filats per trinxeres,...En fi un munt de llocs de treball que ens faran la vida més fàcil i pròspera. 

I finalment pel que fa a l’aïllament d’Espanya, doncs miri, no estaria gens malament. Veient com ens ha anat històricament la nostra relació, seria desitjable (i higiènic) prendre’ns un any sabàtic (o dos) i viure ben lluny d’un país que només ens ha donat mal de caps i altres subtileses que m’estalvio. 

I d’Europa? Potser de Portugal sí, però de la resta? Fort, fort en geografia tampoc, oi senyor González. Catalunya està molt més a prop d’Europa que la seva Espanya africana i qualsevol gestió que hagin de fer, arribat el dia, passarà, si o si, pel nostre “aïllat” territori. 

Així estan les coses i així he intentat expicar-li.

Pedagogia imprescindible

El fugir com a necessitat vital

La gran evasió

Arriba el final de Temporada i, amb ell, la tradicional i repetida diàspora. El CE Europa es converteix, en aquestes dates, en un veritable “campi qui pugui”. Algú em pot explicar perquè els millors jugadors del futbol base de les diferents categories es plantegen, sense reserves, canviar d’aires? Perquè, i atenent als seus arguments, volen experimentar nous i més excitants reptes, alhora que aposten decididament pel salt de qualitat i la millora personal lluny del CE Europa? Perquè han de “buscar-se la vida” en altres clubs i no dubten en fer-ho lluny del Nou Sardenya? Perquè, posats a triar, ho fan pel Cornellà, la Damm, la Grama,...clubs amb molta menys història, solera i prestigi que el CE Europa? No serà que tota aquesta faula no és més que una monumental anestèsia per adormir unes consciències molt allunyades de la realitat? Amb tots els respectes per la Damm i els seus evidents arguments, si un jugador fet a les categories inferiors de l’Europa tria el club cerveser com a la millor opció de futur, alguna cosa no està fent bé el CE Europa, o, senzillament, s’està fent molt malament. 

Un club està viu quan tot jugador de futbol malda per vestir la seva camiseta i, encara més, quan els propis jugadors, els jugadors fets a la casa, no tenen cap intenció de marxar. No és el cas del CE Europa. En aquests moments, i des de fa molt de temps, costa déu i ajuda incorporar nous jugadors amb certa qualitat i, per altra banda, cada cop són més els bons jugadors que decideixen abandonar-lo. Clar que amb el missatge que el club fa arribar i que es reflecteix en la política del Primer Equip, em costa entendre, no ja els motius dels que se’n van, sinó els motius dels que decideixen quedar-se sabent que només serviran per equilibrar les balances financeres del Club i la seva aportació no passarà de la purament testimonial, numèrica i lucrativa. 

Una pregunta que no em puc treure del cap: perquè amb tots els jugadors que passen per l’Europa i amb tots els familiars que hi porten al darrera, el Club té tants pocs socis i aficionats? Perquè, i és una segona pregunta, el CE Europa és incapaç “d’enganxar” un sol soci entre tota la gent que passa pel Club i l’abandona com si tanqués un llibre que no es vol tornar a llegir? Ja no faré més preguntes.

Territori comanxe

No ho sé, però si vols t’ho explico

M’ha agradat molt que els mitjans de Madrid, els bons, els seriosos (Mundo, La Razón, ABC,…), donessin veu en les seves cròniques del Concert per la llibertat del Camp Nou al PP i a Ciudadanos. De fet, són els dos únics partits que van ser convidats a comentar l’esdeveniment. Quina importància pot tenir que cap del dos grups assistís a l’acte? On està escrit que per fer una crònica veraç, objectiva, amb coneixement de causa i ajustada als fets, s’hi hagi de ser present? 

Per als mitjans de Madrid, els autèntics garants de la democràcia, l’ètica, l’objectivitat i la professionalitat, no hi ha altres veus autoritzades que les que els hi són afins. Perquè haurien d’escoltar veus de gent que té informació de primera mà, que va viure l’acte en directe i des de dins i té tots o quasi bé tots els elements de judici? La informació per als mitjans seriosos de Madrid no és una altra que la que es construeix. La que es dissenya, manipula i presenta des de l’única perspectiva del servei als propis interessos. La realitat per als mitjans de Madrid no és allò que passa al carrer, sinó el que es cou a la redacció dels seus respectius caus.

Es un soplo la vida

La fórmula que no quadra

Puc entendre, i fins i tot compartir, les mesures antitabac que han pres les autoritats pertinents i la conscienciació social que n’ha resultat. Puc entendre les campanyes de màxims que han engegat els departaments de Sanitat dels respectius Governs per pal•liar els devastadors efectes del tabac i les seves conseqüències per la salut i l’economia. Puc entendre que es prohibeixi la publicitat del tabac i que s’adverteixi als fumadors actius i també passius de les greus conseqüències de la seva addicció. Puc entendre que no es pugui fumar en llocs tancats i públics per evitar els efectes col•laterals. 

Fins aquí, el que entenc. Ara les preguntes. Algú em podria donar xifres absolutes dels morts i/o damnificats per l’efecte del tabac? Aquest mateix algú, em podria donar també les xifres absolutes dels morts a la carretera? Sorprenents, oi? 

Perquè doncs, mentre es combat el tabac de manera decidida i eficaç, no es fa el mateix amb el mal exemple de les carreres de cotxes i motos que fomenten el risc, la velocitat extrema i enalteixen i premien al que més corre? Quan a les nostres carreteres es limita la velocitat i es fan campanyes, dures campanyes, de seguretat vial per conscienciar a la població del risc de les imprudències i els excessos, com és possible que les cadenes de televisió ens facin en directe, amb extraordinària cobertura de mitjans i publicitat, en horari preferent de màxima audiència, no protegit i a la vista de tothom, un espectacle que fomenta i magnifica el gust pel risc i la temeritat? 

Hi ha coses que entenc i hi ha coses que no entén ningú.

Escorreguda del mascle cabró. Això si que és un Aquelarre

Esotèric

Ple de bruixes i dimonis

Aquelarre

Com que la veig tan desorientada, m’atreviré a donar-li, per si li serveix d’ajuda, un parell de consells perquè deixi de fer el ridícul (cosa força difícil en el seu cas) i que els pallassos puguin fer la seva feina sense intromissions. 

Pel que fa a les seves desafortunades (com és habitual) declaracions referides al Concert per la Llibertat, faria bé abans d’opinar Sra. Camacho, d’informar-se mínimament sobre el que vol opinar. Si més no, vostè que ha de ser una persona de recursos, pot recórrer a la Viquipèdia o, en el seu cas, a la Wikipédia (que li serà més entenedora) i buscar la paraula “aquelarre”. Veurà que n’és de fàcil. A partir d’aquí, només haurà de triangular i lligar caps com ho faria una nena de primària davant d’una senzilla operació matemàtica. Ah, què les ciències no és lo seu. No s’amoïni, la política tampoc. 

L’aquelarre, Sra. Camacho, és una espècie de trobada campestre on s’invoca i/o convoca al dimoni. Veurà, amb la sagacitat que li reconeixen (jo no), què l’acte del Camp Nou no tenia res a veure amb un aquelarre, ans al contrari, em consta que la voluntat de tota aquella gent que hi va acudir no era precisament la d’invocar al diable, sinó la de marxar de l’ infern. I per si no li queda prou clar, només ha de veure la quantitat d’estrelles que hi havia al Camp Nou en contraposició a la pudor de sofre que fa Espanya. 

Doni-li records al Mascle Cabró.

Flors...

...i violes

L’Arandina ho fa evident

L’extraordinària facilitat amb la que l’Olot s’ha desfet de l’Arandina i, en conseqüència, ha pujat a 2ª. B, contrasta amb la decebedora, per no dir lamentable, imatge del CE Europa en l’anterior eliminatòria contra el mateix rival. Si la Temporada regular ha estat prou significativa per veure que entre l’equip de la Garrotxa i el de Gràcia no hi ha tanta diferència, perquè doncs aquesta inexplicable transformació a l’hora de la veritat?

Caldrà recórrer, novament, al que alguns pocs han mantingut obstinadament i al que la gran majoria s’amaga: el CE Europa no volia pujar. Els fets acostumen a no enganyar i acaben per mostrar tot allò que va més enllà de la paraula anestesiant i les bones intencions. 

Els silencis són, a can Europa, força més significatius que els arguments que mai es donen. La fragilitat del projecte o, de la seva absència, és el camí més curt cap el fracàs i la desafecció. Amb tot això, creix el desconcert, l’apatia s’ensenyoreix i el Club s’apaga. 

En terra de volcans el sòl és fèrtil, productiu i generós. En terra sísmica, per contra, el terratrèmol esdevé el rei, el sòl és inestable i les esquerdes s’ho empassen tot. 

Enhorabona a l’Olot pel seu èxit i, sobretot, per la seva transparent coherència.

Concert per la Llibertat

Camp Nou 29.06.2013

21 hores

Foto: Agéncia Española de Noticias

Anem bé

Anem bé, molt bé. Veient la resposta del mitjans espanyols al Concert per la Llibertat, queda en flagrant evidència que estan cagats. Si el missatge que volen vendre als seus conciutadans és el de que: "aquí no passa res, que tot està sota control (espanyol, evidentment), que aquesta dèria independentista és minoritària i que només som quatre eixelebrats"; ja s’ho faran. Si això és el que es volen creure i així ho volen explicar, els seus motius tindran. 

Negar la realitat, fer-se l’estruç i rebaixar amb aigua el vi, condueix inevitablement a la Lluna. Si tan convençuts estan de que tot això de la sobirania catalana no és més que un invent de mitja dotzena d’il•luminats, perquè tanta por? Perquè, si només es tracta de quatre gats, de només quatre gats mal avinguts i sense cap suport popular, els hi fa pànic l’exercici democràtic del dret a decidir? Perquè tots aquest atacs frontals i frenètics? Perquè aquesta desqualificació permanent? Perquè aquesta obsessió malaltissa contra qualsevol procés democràtic? 

Quina incoherència, no? Si els espanyols ho tenen tan clar, si tenen la raó del seu costat, la certesa de que tot plegat no va més enllà de sorollosos focs d’artifici, no seria més fàcil fer-ho palès davant d’unes urnes i que la manca de suport a la sobirania nacional catalana quedi amb el cul a l’aire? 

Mireu que són complicats, alhora retorçats. En comptes d’acabar per via directa amb l’ independentisme mitjançant una consulta que deixi les coses clares, es neguen sistemàticament a fer-ho, donant ales a la incertesa i alimentant la bèstia. 

Ves que no sigui perquè, en el seu interior, pensin que tenim la raó, que sabem el que volem, que en som molts i que no defallirem. Ves que no es pensin que, més d’hora que tard, ens en sortirem.

Juny

Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures

 i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure.

Absència de guerra, batalla guanyada

Pobre Pedro Guerra. Qui l’havia enganyat? Ell que es pensava que participaria en un concert fraternal d’amor universal i es troba, inesperadament, davant d’un aquelarre independentista. Quin desgavell! Quina infàmia! Sort que en el darrer moment se li ha aparegut la Mare de Déu dels il•luminats i ha fet un mutis impecable. 

Què fàcil és Pedro, ser global des d’un país amb Estat propi i que no s’ha de preocupar per reivindicacions nacionals, ni perdre el temps en justificar-se ni demanar permís per existir. Què còmode és Pedro, fer-se el cosmopolita, renegar de nacionalismes i abraçar la fraternitat planetària quan s’està sota el paraigua d’una nació sobirana. 

Sempre m’ha fet molta gràcia que els grans defensors de la globalització i de l’abolició de les fronteres siguin els que pertanyen a Estats colonialistes i genocides. Els que s’omplen la boca de fraternitat i reclamen una entesa universal sempre ho fan, admirablement, en espanyol. No tenen cap mena d’escrúpol en demanar que abandonem la nostra personalitat, la nostra llengua i els nostres legítims drets a l’autodeterminació en favor d’una uniformitat que no és una altra que la seva. El més important, ens diuen, no és que parlem diferents llengües i que siguem diferents i que tinguem aspiracions diferents, el més important, ens repeteixen, és que ens entenguem; però, curiosament, ho haurem de fer sempre, sempre, en espanyol. Qualsevol altre opció és inimaginable per exclusivista, provinciana, feixista, egoista i mesquina.

I com que les coses acostumen a passar a fi de bé: Un núvol blanc, la cançó de Lluis Llach que havia d’interpretar Pedro Guerra al Concert per la Llibertat, l’ha cantat el propi Llach davant l’entusiasme general. 

Moltes gràcies Pedro per no haver vingut. Està clar que aquesta no és la teva guerra.

La Cançó - Tossudament Alçats - Lluís Llach - Tancara El Concert Per La...

Ho has entès Pedro?

o t'ho torno a explicar?

Fenòmens paranormals

Poltergeist

Rajoy: “Queden moments difícils però hi ha llum al final del camí, toca perseverar i no desanimar-se” Maria Dolores de Cospedal recorda als independentistes que “la recuperació de la crisi “l'aconseguirem tots i entre tots” 

Doncs mira Dolores, no m’ho crec. Tots? No m’ho crec. Amb 600.000 euros extres (no de sou) que vas cobrar del teu Partit en tres anys no em crec que estiguis en crisi. Ni en crisi econòmica, ni en crisi de valors perquè no n’has tingut mai. I si no estàs en crisi, per molt que t’esforcis no pots sortir de la crisi, oi que ho entens? No cal ser un set ciències per lligar caps. 

Entre tots? Encara m’ho crec menys. El que farem entre tots és seguir-te pagant l’exorbitant sou que cobres (no que guanyes), les despeses innecessàries i els capritxets de dóna aristocràtica i acomodada perquè segueixis mirant-te la crisi des del teu privilegiat observatori. 

I pel que fa al visionari Rajoy, ves que la llum que veu al final del camí no sigui la de Poltergeist. Un final del camí ple de cadàvers que surten a la superfície quan remou la terra per fer-se la piscina. Quina parella de cínics i vividors. El refotut del cas és que no són els únics.

Zaz - Eblouie Par La Nuit

Silenci