diumenge, 7 de juliol del 2013
La gran evasió
Arriba el final de Temporada i, amb ell, la tradicional i repetida diàspora. El CE Europa es converteix, en aquestes dates, en un veritable “campi qui pugui”. Algú em pot explicar perquè els millors jugadors del futbol base de les diferents categories es plantegen, sense reserves, canviar d’aires? Perquè, i atenent als seus arguments, volen experimentar nous i més excitants reptes, alhora que aposten decididament pel salt de qualitat i la millora personal lluny del CE Europa? Perquè han de “buscar-se la vida” en altres clubs i no dubten en fer-ho lluny del Nou Sardenya? Perquè, posats a triar, ho fan pel Cornellà, la Damm, la Grama,...clubs amb molta menys història, solera i prestigi que el CE Europa? No serà que tota aquesta faula no és més que una monumental anestèsia per adormir unes consciències molt allunyades de la realitat? Amb tots els respectes per la Damm i els seus evidents arguments, si un jugador fet a les categories inferiors de l’Europa tria el club cerveser com a la millor opció de futur, alguna cosa no està fent bé el CE Europa, o, senzillament, s’està fent molt malament.
Un club està viu quan tot jugador de futbol malda per vestir la seva camiseta i, encara més, quan els propis jugadors, els jugadors fets a la casa, no tenen cap intenció de marxar. No és el cas del CE Europa. En aquests moments, i des de fa molt de temps, costa déu i ajuda incorporar nous jugadors amb certa qualitat i, per altra banda, cada cop són més els bons jugadors que decideixen abandonar-lo. Clar que amb el missatge que el club fa arribar i que es reflecteix en la política del Primer Equip, em costa entendre, no ja els motius dels que se’n van, sinó els motius dels que decideixen quedar-se sabent que només serviran per equilibrar les balances financeres del Club i la seva aportació no passarà de la purament testimonial, numèrica i lucrativa.
Una pregunta que no em puc treure del cap: perquè amb tots els jugadors que passen per l’Europa i amb tots els familiars que hi porten al darrera, el Club té tants pocs socis i aficionats? Perquè, i és una segona pregunta, el CE Europa és incapaç “d’enganxar” un sol soci entre tota la gent que passa pel Club i l’abandona com si tanqués un llibre que no es vol tornar a llegir?
Ja no faré més preguntes.
divendres, 5 de juliol del 2013
No ho sé, però si vols t’ho explico
M’ha agradat molt que els mitjans de Madrid, els bons, els seriosos (Mundo, La Razón, ABC,…), donessin veu en les seves cròniques del Concert per la llibertat del Camp Nou al PP i a Ciudadanos. De fet, són els dos únics partits que van ser convidats a comentar l’esdeveniment. Quina importància pot tenir que cap del dos grups assistís a l’acte? On està escrit que per fer una crònica veraç, objectiva, amb coneixement de causa i ajustada als fets, s’hi hagi de ser present?
Per als mitjans de Madrid, els autèntics garants de la democràcia, l’ètica, l’objectivitat i la professionalitat, no hi ha altres veus autoritzades que les que els hi són afins.
Perquè haurien d’escoltar veus de gent que té informació de primera mà, que va viure l’acte en directe i des de dins i té tots o quasi bé tots els elements de judici? La informació per als mitjans seriosos de Madrid no és una altra que la que es construeix. La que es dissenya, manipula i presenta des de l’única perspectiva del servei als propis interessos. La realitat per als mitjans de Madrid no és allò que passa al carrer, sinó el que es cou a la redacció dels seus respectius caus.
dijous, 4 de juliol del 2013
La fórmula que no quadra
Puc entendre, i fins i tot compartir, les mesures antitabac que han pres les autoritats pertinents i la conscienciació social que n’ha resultat. Puc entendre les campanyes de màxims que han engegat els departaments de Sanitat dels respectius Governs per pal•liar els devastadors efectes del tabac i les seves conseqüències per la salut i l’economia. Puc entendre que es prohibeixi la publicitat del tabac i que s’adverteixi als fumadors actius i també passius de les greus conseqüències de la seva addicció. Puc entendre que no es pugui fumar en llocs tancats i públics per evitar els efectes col•laterals.
Fins aquí, el que entenc. Ara les preguntes. Algú em podria donar xifres absolutes dels morts i/o damnificats per l’efecte del tabac? Aquest mateix algú, em podria donar també les xifres absolutes dels morts a la carretera? Sorprenents, oi?
Perquè doncs, mentre es combat el tabac de manera decidida i eficaç, no es fa el mateix amb el mal exemple de les carreres de cotxes i motos que fomenten el risc, la velocitat extrema i enalteixen i premien al que més corre? Quan a les nostres carreteres es limita la velocitat i es fan campanyes, dures campanyes, de seguretat vial per conscienciar a la població del risc de les imprudències i els excessos, com és possible que les cadenes de televisió ens facin en directe, amb extraordinària cobertura de mitjans i publicitat, en horari preferent de màxima audiència, no protegit i a la vista de tothom, un espectacle que fomenta i magnifica el gust pel risc i la temeritat?
Hi ha coses que entenc i hi ha coses que no entén ningú.
dimecres, 3 de juliol del 2013
Aquelarre
Com que la veig tan desorientada, m’atreviré a donar-li, per si li serveix d’ajuda, un parell de consells perquè deixi de fer el ridícul (cosa força difícil en el seu cas) i que els pallassos puguin fer la seva feina sense intromissions.
Pel que fa a les seves desafortunades (com és habitual) declaracions referides al Concert per la Llibertat, faria bé abans d’opinar Sra. Camacho, d’informar-se mínimament sobre el que vol opinar. Si més no, vostè que ha de ser una persona de recursos, pot recórrer a la Viquipèdia o, en el seu cas, a la Wikipédia (que li serà més entenedora) i buscar la paraula “aquelarre”. Veurà que n’és de fàcil. A partir d’aquí, només haurà de triangular i lligar caps com ho faria una nena de primària davant d’una senzilla operació matemàtica. Ah, què les ciències no és lo seu. No s’amoïni, la política tampoc.
L’aquelarre, Sra. Camacho, és una espècie de trobada campestre on s’invoca i/o convoca al dimoni. Veurà, amb la sagacitat que li reconeixen (jo no), què l’acte del Camp Nou no tenia res a veure amb un aquelarre, ans al contrari, em consta que la voluntat de tota aquella gent que hi va acudir no era precisament la d’invocar al diable, sinó la de marxar de l’ infern. I per si no li queda prou clar, només ha de veure la quantitat d’estrelles que hi havia al Camp Nou en contraposició a la pudor de sofre que fa Espanya.
Doni-li records al Mascle Cabró.
dilluns, 1 de juliol del 2013
L’Arandina ho fa evident
L’extraordinària facilitat amb la que l’Olot s’ha desfet de l’Arandina i, en conseqüència, ha pujat a 2ª. B, contrasta amb la decebedora, per no dir lamentable, imatge del CE Europa en l’anterior eliminatòria contra el mateix rival. Si la Temporada regular ha estat prou significativa per veure que entre l’equip de la Garrotxa i el de Gràcia no hi ha tanta diferència, perquè doncs aquesta inexplicable transformació a l’hora de la veritat?
Caldrà recórrer, novament, al que alguns pocs han mantingut obstinadament i al que la gran majoria s’amaga: el CE Europa no volia pujar.
Els fets acostumen a no enganyar i acaben per mostrar tot allò que va més enllà de la paraula anestesiant i les bones intencions.
Els silencis són, a can Europa, força més significatius que els arguments que mai es donen. La fragilitat del projecte o, de la seva absència, és el camí més curt cap el fracàs i la desafecció. Amb tot això, creix el desconcert, l’apatia s’ensenyoreix i el Club s’apaga.
En terra de volcans el sòl és fèrtil, productiu i generós. En terra sísmica, per contra, el terratrèmol esdevé el rei, el sòl és inestable i les esquerdes s’ho empassen tot.
Enhorabona a l’Olot pel seu èxit i, sobretot, per la seva transparent coherència.
diumenge, 30 de juny del 2013
Anem bé
Anem bé, molt bé. Veient la resposta del mitjans espanyols al Concert per la Llibertat, queda en flagrant evidència que estan cagats. Si el missatge que volen vendre als seus conciutadans és el de que: "aquí no passa res, que tot està sota control (espanyol, evidentment), que aquesta dèria independentista és minoritària i que només som quatre eixelebrats"; ja s’ho faran. Si això és el que es volen creure i així ho volen explicar, els seus motius tindran.
Negar la realitat, fer-se l’estruç i rebaixar amb aigua el vi, condueix inevitablement a la Lluna.
Si tan convençuts estan de que tot això de la sobirania catalana no és més que un invent de mitja dotzena d’il•luminats, perquè tanta por? Perquè, si només es tracta de quatre gats, de només quatre gats mal avinguts i sense cap suport popular, els hi fa pànic l’exercici democràtic del dret a decidir? Perquè tots aquest atacs frontals i frenètics? Perquè aquesta desqualificació permanent? Perquè aquesta obsessió malaltissa contra qualsevol procés democràtic?
Quina incoherència, no? Si els espanyols ho tenen tan clar, si tenen la raó del seu costat, la certesa de que tot plegat no va més enllà de sorollosos focs d’artifici, no seria més fàcil fer-ho palès davant d’unes urnes i que la manca de suport a la sobirania nacional catalana quedi amb el cul a l’aire?
Mireu que són complicats, alhora retorçats. En comptes d’acabar per via directa amb l’ independentisme mitjançant una consulta que deixi les coses clares, es neguen sistemàticament a fer-ho, donant ales a la incertesa i alimentant la bèstia.
Ves que no sigui perquè, en el seu interior, pensin que tenim la raó, que sabem el que volem, que en som molts i que no defallirem. Ves que no es pensin que, més d’hora que tard, ens en sortirem.
Juny
Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures
i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure.
Absència de guerra, batalla guanyada
Pobre Pedro Guerra. Qui l’havia enganyat? Ell que es pensava que participaria en un concert fraternal d’amor universal i es troba, inesperadament, davant d’un aquelarre independentista. Quin desgavell! Quina infàmia! Sort que en el darrer moment se li ha aparegut la Mare de Déu dels il•luminats i ha fet un mutis impecable.
Què fàcil és Pedro, ser global des d’un país amb Estat propi i que no s’ha de preocupar per reivindicacions nacionals, ni perdre el temps en justificar-se ni demanar permís per existir. Què còmode és Pedro, fer-se el cosmopolita, renegar de nacionalismes i abraçar la fraternitat planetària quan s’està sota el paraigua d’una nació sobirana.
Sempre m’ha fet molta gràcia que els grans defensors de la globalització i de l’abolició de les fronteres siguin els que pertanyen a Estats colonialistes i genocides. Els que s’omplen la boca de fraternitat i reclamen una entesa universal sempre ho fan, admirablement, en espanyol. No tenen cap mena d’escrúpol en demanar que abandonem la nostra personalitat, la nostra llengua i els nostres legítims drets a l’autodeterminació en favor d’una uniformitat que no és una altra que la seva. El més important, ens diuen, no és que parlem diferents llengües i que siguem diferents i que tinguem aspiracions diferents, el més important, ens repeteixen, és que ens entenguem; però, curiosament, ho haurem de fer sempre, sempre, en espanyol. Qualsevol altre opció és inimaginable per exclusivista, provinciana, feixista, egoista i mesquina.
I com que les coses acostumen a passar a fi de bé: Un núvol blanc, la cançó de Lluis Llach que havia d’interpretar Pedro Guerra al Concert per la Llibertat, l’ha cantat el propi Llach davant l’entusiasme general.
Moltes gràcies Pedro per no haver vingut. Està clar que aquesta no és la teva guerra.
dissabte, 29 de juny del 2013
divendres, 28 de juny del 2013
Poltergeist
Rajoy: “Queden moments difícils però hi ha llum al final del camí, toca perseverar i no desanimar-se”
Maria Dolores de Cospedal recorda als independentistes que “la recuperació de la crisi “l'aconseguirem tots i entre tots”
Doncs mira Dolores, no m’ho crec. Tots? No m’ho crec. Amb 600.000 euros extres (no de sou) que vas cobrar del teu Partit en tres anys no em crec que estiguis en crisi. Ni en crisi econòmica, ni en crisi de valors perquè no n’has tingut mai. I si no estàs en crisi, per molt que t’esforcis no pots sortir de la crisi, oi que ho entens? No cal ser un set ciències per lligar caps.
Entre tots? Encara m’ho crec menys. El que farem entre tots és seguir-te pagant l’exorbitant sou que cobres (no que guanyes), les despeses innecessàries i els capritxets de dóna aristocràtica i acomodada perquè segueixis mirant-te la crisi des del teu privilegiat observatori.
I pel que fa al visionari Rajoy, ves que la llum que veu al final del camí no sigui la de Poltergeist. Un final del camí ple de cadàvers que surten a la superfície quan remou la terra per fer-se la piscina.
Quina parella de cínics i vividors. El refotut del cas és que no són els únics.
No està mal pensat
Retallar en Sanitat suposa reduir l’atenció i la seva qualitat. Reduir la qualitat de la Sanitat suposa menys esperança de vida. Menys esperança de vida suposa escurçar la vellesa. Escurçar la vellesa suposa un estalvi de pensions. Un estalvi de pensions suposa un augment de recursos. Un augment de recursos suposa un sanejament de l’economia. Un sanejament de l’economia suposa sortir de la crisi. En definitiva, quants menys anys vivim, millor estaran els que es quedin. Una evidència.
dimarts, 25 de juny del 2013
Això s’ha d’acabar
A veure si arriba d’una vegada el refotut “fin de ciclo” i la selecció espanyola torna als seus orígens (que no hauria d’haver abandonat mai) i deixa d’una puta vegada el deplorable “toc” que fa bavejar als hipnotitzats comentaristes esportius i no para de donar-li títols a Espanya.
Ja n’hi ha prou d’aquest color! A veure si algú hi posa seny i es torna a la “fúria”, a la “raza” i a les essències ibèriques que no es poden perdre perquè formen part d’un patrimoni històric irrenunciable.
On s’ha vist que la selecció espanyola formi de sortida amb 8 jugadors fets a la Masia de can Barça contravenint qualsevol norma ètica, estètica i patriòtica? Que ens hem tornat bojos? Que ningú se n’adona del mal que està fent al futbol aquesta tendència inexplicable i incomprensible?
Això s’ha d’acabar. Com enyoro el gol de Zarra, “el espiritu de Juanito” i la “jodida Legión Condor”!
El món està ben girat i ni tan sols el futbol se n'escapa
dilluns, 24 de juny del 2013
La llengua dels 4 fantàstics
El PP ha demanat formalment a la Real Academia Española que deixi de considerar el valencià una varietat del català.
Com que el grup Popular valencià és un grup polític i, en conseqüència, amb poca o nul•la experiència en l’àmbit científic, i amb la intenció de bastir els seus arguments amb certeses i buidar-los de qualsevol ambigüitat, ha creat, per a tal efecte, una comissió d’experts per estudiar el tema de la llengua. Aquesta competent comissió ha estat encapçalada per l’eminent doctor Reed Richards, com a director del projecte, els germans Sue i Johnny Storm i l’insubornable Ben Grimm, coneguts popularment com “els 4 fantàstics”.
Desprès de 9 mesos d’àrdues investigacions i de separar molta palla del gra, han arribat a les conclusions que tothom, amb dos dits de front, preveia: “el valencià és un idioma propi, no és la variant de cap altre i els seus orígens es remunten a la prehistòria”. “Els ibers, paradigma de l’evolució, ja el parlaven i, els més avançats, el grafitejaven per les parets de Morella”.
L’extens i ben documentat informe de la Comissió va acompanyat de força material gràfic que ajuda, en gran mesura, a comprendre i reforçar els arguments que allí s’exposen.
Una de les làmines més interessants compara dos dibuixos fets sobre pedra i on es poden veure dos cérvols, l’un trobat a prop de l’albufera valenciana i l’altre al delta del Llobregat. Es pot veure, sense el mínim esforç, les grans diferencies entre tots dos, cosa que confirma la teoria de que els habitants de l’actual Catalunya i de València tenien una llengua pròpia, autòctona i sense connexió entre elles.
Davant d’aquesta extraordinària descoberta el PP valencià ha instat, amb caràcter d’urgència a la RAE, que prengui les mesures oportunes perquè la llengua valenciana deixi de ser considerada subsidiària de la catalana i se li reconegui el seu veritable estatus de “llengua més antiga del món” i bressol de la proto-sapiens.
Els resultats del rigorós estudi són prou importants perquè optin, amb moltes possibilitats d’èxit, al reconeixement internacional del proper Premi Nobel. I en clau local, el PP valencià té, finalment, potents arguments per sentir-se orgullós de la seva llengua, deixar de banda l’auto-odi i estendre el seu ús per tots els racons del territori. Amb la llengua més antiga del món no s’hi juga i els populars valencians sabran estar a l’alçada.
diumenge, 23 de juny del 2013
Mala peça al teler
Què dimonis li passa al CE Europa amb els seus delegats? La pregunta podria ser una altra de ben diferent, però la resposta que obtindríem seria tan confusa, poc aclaridora i desconcertant com la que se’ns ha donat habitualment i que, sense faltar a la veritat, ja va sent tot un clàssic.
En els darrers dos anys s’han produït 3 dimissions de pes, totes elles per motius personals (es pot dimitir d’una altra manera al CE Europa?), i que han provocat un cert desconcert en la parròquia escapulada. Tres dimissions prou significatives en 2 dels equips de referència del Club: el Primer Equip i el Filial.
Sisco Boj, el designat millor delegat de la categoria, va deixar sobtadament el seu càrrec sense que la directiva sabes explicar el perquè d’una decisió inesperada i sorprenent. Aquest any, aprofundint la sagnia, han estat dues les baixes. A la ja coneguda d’en Fidel, delegat del Primer Equip en substitució d’en Sisco, se l’hi acaba d’afegir la del Climent, el fantàstic delegat del L’Europa B.
Dos delegats estretament lligats des de fa molts anys al Club i amb una vocació de servei i compromís impagable. Dos delegats que, casualment, pleguen al mateix temps i al•legant el mateix motiu.
Dues pèrdues irreparables i insubstituïbles que, si tenim en compte que aquest Club s’aguanta únicament per la implicació d’entrenadors mal pagats, de delegats ignorats i jugadors enganyats, no pot ser una bona notícia per al futur d’una entitat sense estructura i que depèn en gran mesura del voluntarisme dels seus peons.
Malament va un Club si els únics que treballen, amb l’afegit de fer-ho desinteressadament, decideixen deixar-ho. Quin futur li espera al CE Europa si el degoteig de baixes significatives, necessàries i essencials no s’atura? Que se’n farà d’un Club en el que només quedin les sangoneres i aquells que l’utilitzen per servir única i exclusivament els seus interessos personals?
Mala peça al teler.
divendres, 21 de juny del 2013
Una Espanya diferent
Ara que es parla tant del 2014 i de les seves expectatives, proposo una via alternativa a la ruptura. Si el que tant molesta als ofesos espanyols és la independència de Catalunya (hauríem de dir: recuperació del seu estatus, llibertats i constitucions) que us semblaria si el proper President d’Espanya fos un membre actiu d’ERC?
Podríem, en aquesta línia de reconciliació i entesa, traslladar Las Cortes de Madrid a Barcelona o bé a Girona, al mateix temps que la seu del Govern i la de tots els ministeris. Podríem fer que la Capital d’Espanya fos Tarragona i en ella s’instal•lessin totes les ambaixades. Podríem fer, en nom de la cohesió, que el català fos la llengua oficial de tots els territoris peninsulars (illes incloses) i que l’espanyol tingués la categoria de cooficialitat a les províncies castellanes, això si, sota el control del Tribunal Constitucional no fos cosa que la situació prengués una deriva sediciosa de suplantació. Podríem, per fer-ho fàcil, recaptar tots els diners i impostos des de Catalunya i desprès d’atendre les necessitats pròpies (i una mica més) redistribuir el que quedi entre les diferents regions d’Espanya, mirant sempre de no excedir-se en la generositat per evitar separadores aventures de prosperitat.
La senyera hauria de ser la bandera oficial de l’Estat i hauria de penjar obligatòriament en tots els ministeris, ajuntaments, edificis públics, escoles, hospitals, botigues de queviures,...i ho hauria de fer en un lloc principal i visible per a tothom.
Amb aquesta inspirada fórmula, Catalunya, la seva gent i la seva llengua passarien a ser, en nom de la unitat i la cohesió “nacional” el que ara és Espanya per a Catalunya: una situació perfectament normal.
Crec que amb aquesta senzilla solució tindríem Espanya per a molts anys, a banda que seria una decisió força aplaudida per la comunitat Internacional i joiosament acceptada (i entesa) pels castellans d’Espanya i els botiflers de tot arreu.O no?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)