L’Arandina ho fa evident

L’extraordinària facilitat amb la que l’Olot s’ha desfet de l’Arandina i, en conseqüència, ha pujat a 2ª. B, contrasta amb la decebedora, per no dir lamentable, imatge del CE Europa en l’anterior eliminatòria contra el mateix rival. Si la Temporada regular ha estat prou significativa per veure que entre l’equip de la Garrotxa i el de Gràcia no hi ha tanta diferència, perquè doncs aquesta inexplicable transformació a l’hora de la veritat?

Caldrà recórrer, novament, al que alguns pocs han mantingut obstinadament i al que la gran majoria s’amaga: el CE Europa no volia pujar. Els fets acostumen a no enganyar i acaben per mostrar tot allò que va més enllà de la paraula anestesiant i les bones intencions. 

Els silencis són, a can Europa, força més significatius que els arguments que mai es donen. La fragilitat del projecte o, de la seva absència, és el camí més curt cap el fracàs i la desafecció. Amb tot això, creix el desconcert, l’apatia s’ensenyoreix i el Club s’apaga. 

En terra de volcans el sòl és fèrtil, productiu i generós. En terra sísmica, per contra, el terratrèmol esdevé el rei, el sòl és inestable i les esquerdes s’ho empassen tot. 

Enhorabona a l’Olot pel seu èxit i, sobretot, per la seva transparent coherència.

Concert per la Llibertat

Camp Nou 29.06.2013

21 hores

Foto: Agéncia Española de Noticias

Anem bé

Anem bé, molt bé. Veient la resposta del mitjans espanyols al Concert per la Llibertat, queda en flagrant evidència que estan cagats. Si el missatge que volen vendre als seus conciutadans és el de que: "aquí no passa res, que tot està sota control (espanyol, evidentment), que aquesta dèria independentista és minoritària i que només som quatre eixelebrats"; ja s’ho faran. Si això és el que es volen creure i així ho volen explicar, els seus motius tindran. 

Negar la realitat, fer-se l’estruç i rebaixar amb aigua el vi, condueix inevitablement a la Lluna. Si tan convençuts estan de que tot això de la sobirania catalana no és més que un invent de mitja dotzena d’il•luminats, perquè tanta por? Perquè, si només es tracta de quatre gats, de només quatre gats mal avinguts i sense cap suport popular, els hi fa pànic l’exercici democràtic del dret a decidir? Perquè tots aquest atacs frontals i frenètics? Perquè aquesta desqualificació permanent? Perquè aquesta obsessió malaltissa contra qualsevol procés democràtic? 

Quina incoherència, no? Si els espanyols ho tenen tan clar, si tenen la raó del seu costat, la certesa de que tot plegat no va més enllà de sorollosos focs d’artifici, no seria més fàcil fer-ho palès davant d’unes urnes i que la manca de suport a la sobirania nacional catalana quedi amb el cul a l’aire? 

Mireu que són complicats, alhora retorçats. En comptes d’acabar per via directa amb l’ independentisme mitjançant una consulta que deixi les coses clares, es neguen sistemàticament a fer-ho, donant ales a la incertesa i alimentant la bèstia. 

Ves que no sigui perquè, en el seu interior, pensin que tenim la raó, que sabem el que volem, que en som molts i que no defallirem. Ves que no es pensin que, més d’hora que tard, ens en sortirem.

Juny

Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures

 i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure.

Absència de guerra, batalla guanyada

Pobre Pedro Guerra. Qui l’havia enganyat? Ell que es pensava que participaria en un concert fraternal d’amor universal i es troba, inesperadament, davant d’un aquelarre independentista. Quin desgavell! Quina infàmia! Sort que en el darrer moment se li ha aparegut la Mare de Déu dels il•luminats i ha fet un mutis impecable. 

Què fàcil és Pedro, ser global des d’un país amb Estat propi i que no s’ha de preocupar per reivindicacions nacionals, ni perdre el temps en justificar-se ni demanar permís per existir. Què còmode és Pedro, fer-se el cosmopolita, renegar de nacionalismes i abraçar la fraternitat planetària quan s’està sota el paraigua d’una nació sobirana. 

Sempre m’ha fet molta gràcia que els grans defensors de la globalització i de l’abolició de les fronteres siguin els que pertanyen a Estats colonialistes i genocides. Els que s’omplen la boca de fraternitat i reclamen una entesa universal sempre ho fan, admirablement, en espanyol. No tenen cap mena d’escrúpol en demanar que abandonem la nostra personalitat, la nostra llengua i els nostres legítims drets a l’autodeterminació en favor d’una uniformitat que no és una altra que la seva. El més important, ens diuen, no és que parlem diferents llengües i que siguem diferents i que tinguem aspiracions diferents, el més important, ens repeteixen, és que ens entenguem; però, curiosament, ho haurem de fer sempre, sempre, en espanyol. Qualsevol altre opció és inimaginable per exclusivista, provinciana, feixista, egoista i mesquina.

I com que les coses acostumen a passar a fi de bé: Un núvol blanc, la cançó de Lluis Llach que havia d’interpretar Pedro Guerra al Concert per la Llibertat, l’ha cantat el propi Llach davant l’entusiasme general. 

Moltes gràcies Pedro per no haver vingut. Està clar que aquesta no és la teva guerra.

La Cançó - Tossudament Alçats - Lluís Llach - Tancara El Concert Per La...

Ho has entès Pedro?

o t'ho torno a explicar?

Fenòmens paranormals

Poltergeist

Rajoy: “Queden moments difícils però hi ha llum al final del camí, toca perseverar i no desanimar-se” Maria Dolores de Cospedal recorda als independentistes que “la recuperació de la crisi “l'aconseguirem tots i entre tots” 

Doncs mira Dolores, no m’ho crec. Tots? No m’ho crec. Amb 600.000 euros extres (no de sou) que vas cobrar del teu Partit en tres anys no em crec que estiguis en crisi. Ni en crisi econòmica, ni en crisi de valors perquè no n’has tingut mai. I si no estàs en crisi, per molt que t’esforcis no pots sortir de la crisi, oi que ho entens? No cal ser un set ciències per lligar caps. 

Entre tots? Encara m’ho crec menys. El que farem entre tots és seguir-te pagant l’exorbitant sou que cobres (no que guanyes), les despeses innecessàries i els capritxets de dóna aristocràtica i acomodada perquè segueixis mirant-te la crisi des del teu privilegiat observatori. 

I pel que fa al visionari Rajoy, ves que la llum que veu al final del camí no sigui la de Poltergeist. Un final del camí ple de cadàvers que surten a la superfície quan remou la terra per fer-se la piscina. Quina parella de cínics i vividors. El refotut del cas és que no són els únics.

Zaz - Eblouie Par La Nuit

Silenci

No està mal pensat 

Retallar en Sanitat suposa reduir l’atenció i la seva qualitat. Reduir la qualitat de la Sanitat suposa menys esperança de vida. Menys esperança de vida suposa escurçar la vellesa. Escurçar la vellesa suposa un estalvi de pensions. Un estalvi de pensions suposa un augment de recursos. Un augment de recursos suposa un sanejament de l’economia. Un sanejament de l’economia suposa sortir de la crisi. En definitiva, quants menys anys vivim, millor estaran els que es quedin. Una evidència.

Hasta los güevos del rondo

Això s’ha d’acabar 

A veure si arriba d’una vegada el refotut “fin de ciclo” i la selecció espanyola torna als seus orígens (que no hauria d’haver abandonat mai) i deixa d’una puta vegada el deplorable “toc” que fa bavejar als hipnotitzats comentaristes esportius i no para de donar-li títols a Espanya. 

Ja n’hi ha prou d’aquest color! A veure si algú hi posa seny i es torna a la “fúria”, a la “raza” i a les essències ibèriques que no es poden perdre perquè formen part d’un patrimoni històric irrenunciable. 

On s’ha vist que la selecció espanyola formi de sortida amb 8 jugadors fets a la Masia de can Barça contravenint qualsevol norma ètica, estètica i patriòtica? Que ens hem tornat bojos? Que ningú se n’adona del mal que està fent al futbol aquesta tendència inexplicable i incomprensible? 

Això s’ha d’acabar. Com enyoro el gol de Zarra, “el espiritu de Juanito” i la “jodida Legión Condor”! 

El món està ben girat i ni tan sols el futbol se n'escapa

Amb nosaltres no s'hi juga

La llengua dels 4 fantàstics 

El PP ha demanat formalment a la Real Academia Española que deixi de considerar el valencià una varietat del català. 

Com que el grup Popular valencià és un grup polític i, en conseqüència, amb poca o nul•la experiència en l’àmbit científic, i amb la intenció de bastir els seus arguments amb certeses i buidar-los de qualsevol ambigüitat, ha creat, per a tal efecte, una comissió d’experts per estudiar el tema de la llengua. Aquesta competent comissió ha estat encapçalada per l’eminent doctor Reed Richards, com a director del projecte, els germans Sue i Johnny Storm i l’insubornable Ben Grimm, coneguts popularment com “els 4 fantàstics”.

Desprès de 9 mesos d’àrdues investigacions i de separar molta palla del gra, han arribat a les conclusions que tothom, amb dos dits de front, preveia: “el valencià és un idioma propi, no és la variant de cap altre i els seus orígens es remunten a la prehistòria”. “Els ibers, paradigma de l’evolució, ja el parlaven i, els més avançats, el grafitejaven per les parets de Morella”. 

L’extens i ben documentat informe de la Comissió va acompanyat de força material gràfic que ajuda, en gran mesura, a comprendre i reforçar els arguments que allí s’exposen. Una de les làmines més interessants compara dos dibuixos fets sobre pedra i on es poden veure dos cérvols, l’un trobat a prop de l’albufera valenciana i l’altre al delta del Llobregat. Es pot veure, sense el mínim esforç, les grans diferencies entre tots dos, cosa que confirma la teoria de que els habitants de l’actual Catalunya i de València tenien una llengua pròpia, autòctona i sense connexió entre elles. 

Davant d’aquesta extraordinària descoberta el PP valencià ha instat, amb caràcter d’urgència a la RAE, que prengui les mesures oportunes perquè la llengua valenciana deixi de ser considerada subsidiària de la catalana i se li reconegui el seu veritable estatus de “llengua més antiga del món” i bressol de la proto-sapiens. 

Els resultats del rigorós estudi són prou importants perquè optin, amb moltes possibilitats d’èxit, al reconeixement internacional del proper Premi Nobel. I en clau local, el PP valencià té, finalment, potents arguments per sentir-se orgullós de la seva llengua, deixar de banda l’auto-odi i estendre el seu ús per tots els racons del territori. Amb la llengua més antiga del món no s’hi juga i els populars valencians sabran estar a l’alçada.

Fins a Torroja ha arribat la brama

trio infernal

Mala peça al teler 

Què dimonis li passa al CE Europa amb els seus delegats? La pregunta podria ser una altra de ben diferent, però la resposta que obtindríem seria tan confusa, poc aclaridora i desconcertant com la que se’ns ha donat habitualment i que, sense faltar a la veritat, ja va sent tot un clàssic. 

En els darrers dos anys s’han produït 3 dimissions de pes, totes elles per motius personals (es pot dimitir d’una altra manera al CE Europa?), i que han provocat un cert desconcert en la parròquia escapulada. Tres dimissions prou significatives en 2 dels equips de referència del Club: el Primer Equip i el Filial. 

Sisco Boj, el designat millor delegat de la categoria, va deixar sobtadament el seu càrrec sense que la directiva sabes explicar el perquè d’una decisió inesperada i sorprenent. Aquest any, aprofundint la sagnia, han estat dues les baixes. A la ja coneguda d’en Fidel, delegat del Primer Equip en substitució d’en Sisco, se l’hi acaba d’afegir la del Climent, el fantàstic delegat del L’Europa B. 

Dos delegats estretament lligats des de fa molts anys al Club i amb una vocació de servei i compromís impagable. Dos delegats que, casualment, pleguen al mateix temps i al•legant el mateix motiu. 

Dues pèrdues irreparables i insubstituïbles que, si tenim en compte que aquest Club s’aguanta únicament per la implicació d’entrenadors mal pagats, de delegats ignorats i jugadors enganyats, no pot ser una bona notícia per al futur d’una entitat sense estructura i que depèn en gran mesura del voluntarisme dels seus peons. 

Malament va un Club si els únics que treballen, amb l’afegit de fer-ho desinteressadament, decideixen deixar-ho. Quin futur li espera al CE Europa si el degoteig de baixes significatives, necessàries i essencials no s’atura? Que se’n farà d’un Club en el que només quedin les sangoneres i aquells que l’utilitzen per servir única i exclusivament els seus interessos personals? 

Mala peça al teler.

Arrels

Una Espanya diferent 

Ara que es parla tant del 2014 i de les seves expectatives, proposo una via alternativa a la ruptura. Si el que tant molesta als ofesos espanyols és la independència de Catalunya (hauríem de dir: recuperació del seu estatus, llibertats i constitucions) que us semblaria si el proper President d’Espanya fos un membre actiu d’ERC? 

Podríem, en aquesta línia de reconciliació i entesa, traslladar Las Cortes de Madrid a Barcelona o bé a Girona, al mateix temps que la seu del Govern i la de tots els ministeris. Podríem fer que la Capital d’Espanya fos Tarragona i en ella s’instal•lessin totes les ambaixades. Podríem fer, en nom de la cohesió, que el català fos la llengua oficial de tots els territoris peninsulars (illes incloses) i que l’espanyol tingués la categoria de cooficialitat a les províncies castellanes, això si, sota el control del Tribunal Constitucional no fos cosa que la situació prengués una deriva sediciosa de suplantació. Podríem, per fer-ho fàcil, recaptar tots els diners i impostos des de Catalunya i desprès d’atendre les necessitats pròpies (i una mica més) redistribuir el que quedi entre les diferents regions d’Espanya, mirant sempre de no excedir-se en la generositat per evitar separadores aventures de prosperitat. La senyera hauria de ser la bandera oficial de l’Estat i hauria de penjar obligatòriament en tots els ministeris, ajuntaments, edificis públics, escoles, hospitals, botigues de queviures,...i ho hauria de fer en un lloc principal i visible per a tothom. 

Amb aquesta inspirada fórmula, Catalunya, la seva gent i la seva llengua passarien a ser, en nom de la unitat i la cohesió “nacional” el que ara és Espanya per a Catalunya: una situació perfectament normal. Crec que amb aquesta senzilla solució tindríem Espanya per a molts anys, a banda que seria una decisió força aplaudida per la comunitat Internacional i joiosament acceptada (i entesa) pels castellans d’Espanya i els botiflers de tot arreu.O no?

Missatge clar

El contestador 

Li he demanat amablement a Movistar com ho puc fer per gravar un missatge de sortida quan rebo una trucada i no hi sóc a casa. L’operadora, corresponent a la meva impostada amabilitat, m’ho ha explicat com si fos un nen de cinc anys. Sort he tingut que el Leo, el fill del meu veí oenegista, estava a casa i ho ha entès.

Ja està fet! Ara el missatge que reben tots aquells que truquen quan estic absent, diu així: 

Si vol ser atès en català, toqui l’u 

Si vol ser atès en espanyol, toqui el dos. 

Alguna cosa no hauré fet bé, perquè tothom penja sense deixar el seu missatge. Hauré de tornar a parlar amb Movistar o tornar a fer venir al Leo.

Durall i Lleida

Com l’all 

Heu llegit Victus? En cas negatiu, us el recomano especialment. En cas afirmatiu, recordeu el personatge d’Antoni Berenguer, excel•lentíssim Antoni Berenguer? Perquè serà que em recorda tant l’Antoni Duran i Lleida, excel•lentíssim Antoni Duran i Lleida? Perquè serà que en la descripció que en fa l’Albert Sánchez Piñol, del caràcter del personatge, del seu tarannà, de la seva manera de pensar, del seu caràcter, dels seus actes i de la seva pedorrea, no puc treure’m del cap al poca pena d’en Duran? Estaria pensant l’autor en el líder d’Unió quan escrivia sobre el personatge i perfilava els seus trets característics? O és el propi Duran el que s’ha inspirat en el personatge històric per copiar una determinada manera d’anar per la vida? 

Diuen les cròniques, i el mateix Sánchez Piñol ho corrobora, que Antoni Berenguer no era un traïdor a l’ús, sinó més aviat una persona feble; i la feblesa, quan s’exerceix un alt càrrec, es a tocar de la traïció. Passen els anys i els personatges es repeteixen com l’all.

Ei! Què estem aquí

Girona 

Voleu saber de que parlen els plumífers a les seves cròniques quan es refereixen a que un Club està ben viu? Doncs només heu de repassar el play-off del Girona davant l’Alcorcón. 

Uns jugadors que s’ho creuen, perquè des del Club els hi fan creure. Una directiva que no té dubtes i no només s’ho creu, sinó que ho vol i posa tots els mitjans per aconseguir-ho. Uns aficionats entusiastes que acompanyen en massa (600) al seu equip en el desplaçament a camp contrari. Una afició que omple de gom a gom (9.300) la graderia de Montilivi (els 4 costats) a la tornada i 2.000 persones s’ho miren en una pantalla (que posa el Club) al carrer per manca de places. Una logística que afavoreix el soci i simpatitzant amb uns preus d’AVE a Madrid pràcticament regalats. Una connexió extraordinària de la Ciutat amb el seu equip. Una complicitat sense retrets nuada per objectius comuns. 

Si això no és un Club viu, s’hi assembla molt. I és clar, amb aquesta determinació, el Girona ha passat l’eliminatòria amb solvència i està a només 2 partits de l’ascens a Primera. 

Amb una mica de sort, l’any que ve podem tenir 2 equips catalans a la Lliga.

La paciència és la mare de la ciència

Ara m’explico 

Una petita, però necessària puntualització a l’entrada del passat divendres. En cap cas, i els meus fets (no les meves paraules) ho avalen, estic per la continuïtat dels entrenadors i per donar-li el temps que calgui perquè despleguin les seves idees i apliquin els seus coneixements. Estic per la paciència, la coherència i la confiança. Ho he estat en el passat i ho segueix-ho estant en el present. Sóc (i ho vaig ser en el seu moment quan ningú donava un duro per ell) partidari de que Pedro Dolera segueixi malgrat els alts i baixos de la seva trajectòria i l’èxit/fracàs d’aquesta Temporada. Sóc (encara que vaig ser, i ho segueixo sent, molt crític amb la seva arribada al Club) partidari de que Mariano Angoy segueixi, malgrat no haver complert les expectatives els darrers dos anys i haver tocat el cel aquesta temporada gràcies a un grup que juga sol i que: lliga que juga, lliga que guanya (amb l’entrenador que sigui). Estava per la continuïtat de l’anterior entrenador del Juvenil A, Toni Cosano, i que se’l va cessar injusta i precipitadament quan només portava 1 any i mig al front de l’equip. Estic, en definitiva, per donar temps al temps i que els entrenadors, com els presidents, com els directius o els responsables esportius gaudeixin de la confiança necessària per poder aplicar els seus programes i desenvolupar les seves capacitats i habilitats. Si uns tenen 7 anys de marge, perquè d’altres només 3 mesos?

La força del grup...

amb armes diferents

Es fa saber...