La millor opció

Benvingut silenci 

Veient per la tele un d’aquests tradicionals tornejos de futbol aleví que ens acostuma a regalar el Canal +, he fet la troballa del segle. Quasi per accident, com acostumen a passar la majoria de coses, he descobert que el futbol es pot seguir, sintonitzant una determinada pista, amb el so ambient i només amb el so ambient. Per mi, i us ho dic amb l’ànima, ha estat com la descoberta del foc o l’ invent de la roda. Poder veure partits de futbol sense patir els comentaristes de torn és un luxe, un veritable plaer que no té preu. Estalviar-te els acudits dolents, els comentaris fora de to, les narracions partidistes, les exaltacions patriòtiques, el llenguatge casernari, l’estimulació dels baixos instints, les anècdotes al marge del que està succeint al terreny de joc, les interpretacions subjectives, les lectures esbiaixades i els crits innecessaris, el dramatisme exagerat, l’error mal dissimulat i la persistència en l’error, és una optimització del gaudi que hauria d’haver arribat molt abans a les nostres sofertes orelles. 

Imagineu veure una peli, una obra de teatre o un concert i que dues veus en off t’estiguessin explicant sense pausa tot allò que veus i el que no veus. Us ho imagineu? Oi que no? Doncs perquè el futbol ha de ser diferent? Benvingut sigui el silenci i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions pel que veu i no pel que li volen fer creure que veu.

Prohibit aparcar

Cornellà cantonada El Prat

Pobre Rafael 

Em consta, perquè Trias ho estudia tot, que l’Alcalde de Barcelona està examinant la viabilitat d’atendre la pregunta que li va adreçar el RCD Español sobre quan costaria (econòmicament parlant) posar-li la camiseta perica al monument de Rafael de Casanova. 

Em segueix constant, perquè Trias ho analitza tot, que l’Alcalde de Barcelona té seriosos dubtes sobre l’honorabilitat de la pregunta i la seva intencionalitat. Trias tem, i quan més voltes li dóna més convençut n’està, que la pregunta d’en Collet és una fantasmada, una provocació que no té cap raó de ser. 

Trias es pregunta, i aquesta pregunta si que té veritable consistència, com es pot plantejar l’Español pagar per vestir un monument si no té diners per tornar els seus deutes? Com pot fer front l’Español a una partida no pressupostada amb uns diners que no existeixen i que mai tindrà? Trias desconfia que l’Español pugui atendre la factura que l’Ajuntament li presenti i aprofundeixi, desvergonyidament, la seva llegendària insolvència i morositat. 

Trias, vigilant d’una cuidada estètica i de vetllar per una ciutat polida i neta, té seriosos dubtes sobre l’oportunitat i/o conveniència de col•locar una tela, predominantment blanca, sobre les esquenes d’un monument situat al vell mig de la ciutat. En pocs dies el color blanc deixaria de ser-ho i l’efecte buscat es diluiria. Quedeu-vos amb la imatge: Rafael de Casanova vestit amb una samarreta bruta, llardosa i ennegrida, demanant a crits una tasseta de Wipp Express. 

Trias, il•lustrat i llegit, no pot deixar d’inquietar-se per què hi ha darrera de la pregunta de l’Español. Quina morbosa satisfacció pot sentir un Club espanyol vestint un símbol català? Quin objectiu malaltís pretén aconseguir l’espanyolisme apropiant-se de figures que no li són pròpies i que rebutja frontal i vehementment? Trias està desconcertat i busca una resposta civilitzada a una pregunta que no ho és. 

I la pregunta que es fa Trias: perquè el RCD Español li fa preguntes a l’Alcalde de Barcelona quan no és l’alcalde del seu Municipi?

Un clàssic

Europaleks

Arrel de la darrera entrada penjada pels amics d’Arrels Europeistes a la seva web fent referència al desplaçament a Aranda de Duero, no puc deixar passar l’ocasió de mostrar-me en total desacord amb els seus incendiaris i poc enraonats plantejaments. La meva discrepància, malgrat ser cordial, no pot ser tèbia. 

Pel que fa a la representació oficial per part de la directiva, queda molt clar que per a un Club amb només tres directius i 1 amanuense, que dos d’ells (66%) es desplacessin amb l’Equip és tot un èxit de participació, al marge d’una evident demostració de compromís. Penseu sinó, que en el desplaçament a Castellbisbal (30 quilòmetres) per veure la promoció de l’Europa B, només hi va anar el seu President (i va arribar tard). 

Pel que fa al segon punt, que Arrels denuncia apassionadament, i que fa referència a la logística del desplaçament del Primer Equip i als mitjans utilitzats per a l’ocasió, torno a discrepar enèrgicament. Un viatge de 9 hores és com una jornada laboral (per als que encara la tenen). Una jornada que la majoria de mortals estan capacitats per suportar-la i no veig perquè els futbolistes no ho hagin d’estar. Amb l’afegit, si se’m permet, d’aprofitar aquest temps preciós per estrènyer els vincles d’amistat entre els diferents membres de l’equip, apropar-los vivencialment i establir uns lligams de complicitat que desprès, amb tota seguretat, es traslladaran al terreny de joc. I si, atenent a aquesta oportunitat única, poden ser 9 ó 10 hores, perquè deixar-ho en 6?

Em dol, des de la consideració i l’afecte, que alguns puguin pensar (i insinuar) que la directiva no estava per la labor de pujar l’equip de categoria. Què no tenien cap interès en superar eliminatòries i aconseguir el que tots els socis (tots?) desitjaven. Si hi ha diners a cabassos. Si hi ha una gestió econòmica modèlica. Si es tenen recursos i estan ben gestionats. Si el Club està sanejat i la seva salut és satisfactòria. Si gaudeix del suport popular i la vinculació al teixit social del seu entorn és immillorable. Si els sponsors fan cua per ajudar al Club. Si...com pot haver algú, amb quatre dits de front, que pugui pensar que la directiva no volia l’ascens? 

La darrera queixa (de moment), la que fa referència al suposat abandonament per part del Club a aquells que viatjaven en autocar, no té raó de ser. Els socis de l’Europa han d’estar perfectament capacitats per ocupar-se dels seus propis afers i han d’abandonar aquesta actitud malaltissa de la dependència. L’Estat, els pares, la Directiva,..ja està bé de delegar responsabilitats i no assumir-ne les pròpies. Els socis de l’Europa viuen en un estat permanent d’infantesa, innocència i despreocupació que els impossibilita la maduració. Si no superen la fase anal en la que estan instal•lats no hi haurà manera que posin en marxa un trist autocar. 

Per acabar, i per no avorrir més, posar de manifest la meva profunda inquietud per l’anunci de que el soci “ho sabrà tot”. Collons! Amb la tranquil•litat que vivia el narcotitzat soci i ara aquesta maleïda europaleks que amenaça la seva letargia. A que venen aquestes ganes i/o aquest interès en fer-los savis? No anem bé amics d’Arrels, no anem bé. Desprès us queixareu de que el personal us mira amb recel i desconfia de les vostres intencions. No es pot sacsejar les consciències de la gent i esperar que aquesta et doni les gràcies i, com si res, cliqui “m’agrada”. 

Sigueu prudents amics d’Arrels, no feu tant soroll, que podeu despertar al monstre.

El color del ciment

La grada buida o el costat fosc 

Hi havia o no hi havia una part de la grada buida el dia del play-off al Nou Sardenya? Perquè les fotos que s’han publicat amaguen aquesta realitat? Perquè es vol fer creure allò que no és, amb la manipulació de les imatges? Què la convocatòria va ser un èxit? Segurament que si, sobretot si la comparem amb el que ve sent l’assistència habitual. Però amagar la realitat no fa que aquesta realitat millori, ni tan sols, canviï. Es troba a faltar un punt de moderació, un exercici d’objectivitat que hauria de ser exigible des del punt de vista de la transparència i fiabilitat informativa. No serveix de res enganyar-se a un mateix, o com diria Mas, fer-se trampes al solitari. Instal•lar-se en l’autocomplaença porta directament a la indolència i a l’estancament. Ara sabem on és el sostre del CE Europa i, nos ens enganyem més, està molt lluny del que les cròniques ens volen fer creure i la realitat s’entossudeix a demostrar-nos.

Cromos

Cromo 20 

I ara, la veritat: aquest personatge que tinc la dissort de conèixer personalment és, per dir-ho en poques paraules, curt de gambals. No és gens sorprenent que d’un cervell com el seu surtin afirmacions com aquestes. Hi ha coses de lògica aclaparadora. No caldria estendre’s en les seves declaracions sinó fos perquè les seves paraules són una incitació a la violència, una amenaça pública i una descarada apologia del terrorisme.

Grup salvatge

Ignorants 

Ana Mato assegura que desconeixia que Correa va pagar part del seu viatge a Disneyland.

Una ignorant. El que jo intuïa: una ignorant. No hi ha res com ser una ignorant per arribar a ser ministra. L’Infanta Cristina tampoc sabia res dels afers del seu marit. La Pantoja desconeixia els negocis de la seva parella. La Camacho no tenia ni idea del pagament de comissions. La Cospedal ignorava la doble comptabilitat del PP. El Camps no sap qui li va regalar els vestits. La Rita Barberà encara no entén d’on van poder sortir els regals que va rebre... 

És l’eterna història d’Espanya: una colla d’ignorants viatjant a Disneyland.

On és el funàmbul?

Defineix l’acte 

Toca-la (1 vegada). Treu-la, treu-la (2 vegades). Fica-la (1 vegada). Ja entrarà (1 vegada). Ui, ui, ui (fins a tres vegades). Una altra vegada (1 vegada). Mou-te, mou-te (2 vegades). Apreta (1 vegada). Així, així, així (fins a 3 vegades). Per darrera, per darrera (2 vegades). Per davant (1 vegada). De cara, de cara (2 vegades). A sobre, a sobre (2 vegades). A poc a poc (1 vegada). Corre, corre (2 vegades). Molt bé, ja sortirà (1 vegada). Més, més, més (tres vegades). Xuta (1 vegada). Ha entrat, ha entrat (2 vegades). Estava dins (1 vegada). Goooooooooool!!!

L’èxtasi. L’orgasme. Qui ha dit que no és excitant assistir a un partit de futbol de benjamins on la dona que tens al costat (de bon veure, per cert) t’incentiva amb consignes tan i tant explícites? 

I és que el futbol, el futbol modern, cada cop té més coses en comú amb el sexe. Tots dos són una suma de fricció, velocitat i constància.

Tara de fons

Allò que el vent s’endugué 

Diuen les cròniques que venen d’Aranda que els exercits escapulats han sucumbit a la força del vent. Un vent hostil que s’ha aliat amb l’enemic i ha fet naufragar el vaixell gracienc. Diuen les cròniques que venen d’Aranda, que el somni s’ha acabat i que l’Europa ha caigut amb la cara ben alta -sempre es cau amb la cara ben alta quan les cròniques venen del costat dels caiguts-. Diuen les cròniques que venen d’Aranda que s’ha tingut mala sort amb el sorteig, el vent en contra i la conjunció dels planetes descentrada. Diuen les cròniques que tornen d’Aranda que els que dirigeixen els destins del Club creien cegament en la remuntada i així ho van explicar. Diuen, fins i tot, que la gent, la bona gent, s’ho va creure. Diuen les cròniques que arriben d’Aranda que ha estat un orgull tornar als play-off i que el proper any es tornarà a intentar. Diuen les cròniques... que la Commedia dell’Arte està reservada per a professionals de l’escena en contraposició a la dels aficionats i la seva sofisticació tendeix a la perfecció.

Ho diu Sòcrates: al mariner que no sap a quin port es dirigeix, cap vent li serà favorable.

On és el límit?

100 i una mica més

La millor temporada de la historia de la Lliga i arriba de la mà d’un debutant Pito Vilanova en la seva estrena com a primer responsable a la banqueta del Barça. L’special one s’ha quedat sense rècord i la mítica Lliga dels 100 punts ja no és patrimoni de l’irracional portuguès. Un portuguès que va arribar amb l’encàrrec d’arrabassar-li l’hegemonia al millor equip del món i ha aconseguit tot el contrari: deixar el Madrid com un solar. Un portuguès fracassat que marxa amb la cua entre cames i abraçant-se als feixistes “ultrasur”. El pitjor final, encara que el més previsible, per a un dels personatges més tòxics de l’Univers. Se’n va Mourinho i s’emporta el seu gos mesell perquè li faci les rodes de premsa en anglès. Això s’haurà de veure. 

I ves per on, l’altre noticia de la jornada: la propera Temporada la Segona Divisió, l’anomenada divisió de plata, parlarà en LAPAO. Una fantàstica noticia que ens omple de joia i, el més important, ens amplia el vocabulari. Barça B versus Saragossa, no m’ho penso perdre.

A porteria buida

Gràcies Mou

Reconeixement d’un culé agraït 

HOY EN MI VENTANA BRILLA EL SOL 

Y EL CORAZÓN, SE PONE TRISTE 

CONTEMPLANDO LA CIUDAD 

POR QUE TE VAS 

COMO CADA NOCHE DESPERTÉ 

PENSANDO EN TI 

Y EN MI RELOJ TODAS LAS HORAS VI PASAR 

POR QUE TE VAS 

TODAS LAS PROMESAS DE MI AMOR SE IRÁN CONTIGO 

ME OLVIDARÁS, ME OLVIDARÁS 

COMO CADA NOCHE LLORARÉ IGUAL QUE UN NIÑO 

POR QUE TE VAS, POR QUE TE VAS 

BAJO LA PENUMBRA DE UN FAROL

SE DORMIRÁN 

TODAS LAS COSAS QUE QUEDARON POR DECIR 

SE DORMIRÁN 

JUNTO A LAS MANILLAS DE UN RELOJ 

ESPERARÁN 

TODAS LAS HORAS QUE QUEDARON POR VIVIR 

ESPERARAN 

TODAS LAS PROMESAS DE MI AMOR SE IRÁN CONTIGO

ME OLVIDARÁS, ME OLVIDARÁS 

COMO CADA NOCHE LLORARÉ IGUAL QUE UN NIÑO 

POR QUE TE VAS, POR QUE TE VAS 

POR QUE TE VAS, POR QUE TE VAS POR QUE TE VAS...

¿Porqué te vas?

Geometria didàctica

Solvència contrastada

“Doneu-me la vostra suor i us estalviaré la vostra sang”. O dit d’una altra manera: si voleu tenir futur, us l’haureu de guanyar.

Aquesta era la consigna a principi de Temporada i aquest ha estat el llibre d’estil que ha marcat el camí que s’havia de seguir. Tenir les coses clares, un bon mapa de carreteres i els objectius identificats, fa que la ruta, encara que difícil, sigui força més satisfactòria. Treure, o extraure, nens d’una escola de futbol i posar-los a competir no és la millor de les situacions possibles, però, amb una perspectiva correcta i els estris adequats, es poden començar a traçar línies precises que, en un futur més o menys proper, acabaran per formar sòlides figures geomètriques.

Educar la continuïtat, exigir l’esforç, explotar les habilitats, fer rendibles les limitacions, incentivar el compromís, potenciar el grup per damunt de les individualitats sense anul•lar-les, despertar la solidaritat i apaivagar els egos, donar valor a les petites coses, fer créixer el gust per la feina ben feta, incidir en la cultura del sacrifici, desactivar la supèrbia, moderar l’eufòria i desactivar el pessimisme, aprendre a perdre i, també, aprendre a guanyar,...Objectius de manual que han estat presents (i treballats) al llarg de tota la Temporada amb uns resultats més que acceptables. 

S’ha fet bé el que s’havia de fer i, en conseqüència, s’ha progressat adequadament. Que lluny queda l’escola! Prova superada. Solvència contrastada.

"ESPANYA CARINYO, LO NOSTRE NO FUNCIONA" nou videoclip de MALI VANILI

Crema catalana

Fahrenheit 451 

Fahrenheit 451 és una novel•la futurista de Ray Bradbury que va servir de base per a una pel•lícula de François Truffaut. El títol ve de la temperatura a la qual crema el paper, i és la base argumental que narra l’obsessió dels líders politics en cremar els llibres per controlar el que aprèn la població. 

La pregunta que m’inquieta i no em puc deixar de formular, és: coneixia Ray Bradbury en el moment d’escriure la seva novel•la l’any 1953 a José Ignacio Wert? Tenia coneixement de personatges similars? Coneixia les seves intencions o, senzillament, la novel•la és producte d’una imaginació prodigiosa que es va avançar al seu temps encertant-la de ple? 

Sigui quina sigui la resposta, el que es va concebre com un relat futurista, s’ha fet realitat. La hipòtesi del visionari Bradbury ha pres cos i ha esdevingut, al nostre país, una pràctica irracional i salvatge. Wert, al capdavant de l’enèsim govern d’Espanya, ens “crema” els llibres per controlar, no només el que aprenem, sinó perquè aprenguem només el que ells volen que aprenguem. 

Espero que siguem capaços, entre tots, de trobar una fórmula per evitar la tragèdia i proveir-nos d’extintors per fer front als incendiaris. 

Jo, per si de cas, ja he començat a memoritzar el llibre que em pertoca.

Spanish KKK

La conspiració del Barça 

Cooollons amb el Barça! Ara resulta que, amb el suport de “La Vanguardia”, obre mitjançant el futbol una via de diàleg entre Israel i Palestina. 

Ja n’hi ha prou d'aquest color! Es quedarà callat l’Español davant una provocació tan delirant? Permetrà l’Español, garant de l’equidistància, que el Barça se’n surti amb la seva? Ja n’hi ha més que prou! L’Español ha de posar fre a aquest monopoli d’iniciatives del Barça que només ens porten al descrèdit i a la banalització. 

Primer va ser aquella infàmia de la col•laboració amb Unicef sense cobrar ni un euro i ara aquesta insòlita aposta per la pau entre dos pobles històricament enfrontats. No anem bé. Davant d’uns fets tan greus, apel•lem al seny de la patum del Baix Llobregat, al sentinella d’Occident, per evitar una nova agressió judeo-masònica-marxista d’un Club que es creu el melic del món. Si no podem confiar en l’Español per aturar aquesta perversió, que ens queda?

Qui li mama al pallasso?

La guerra del francès

Abc: "Els sobiranistes estudien cedir a França la defensa de Catalunya". "Descarten crear un exèrcit propi i plantegen arribar a un acord amb el país veí o crear una unitat d'elit que s'integri en un euroexèrcit”, afegeix el diari. 

No us penseu que aquestes afirmacions són producte de la ingestió d’algun bolet tòxic. Acostumats com estan a viure en permanent al•lucinació, la micologia no té cap efecte en les seves erràtiques revelacions. M’inclinaria, més aviat, per responsabilitzar a l’estat de desconcert en el que viuen en veure com, minut a minut, dia a dia i any darrera any, tot el seu món s’esfondra. Tots els seus valors, tot allò que havien après de petits i que tanta sang va costar, tot se’n va en orris. On és el “Vigia de Occidente”? On s’amaga la “lengua del Imperio”? Qui se’n recorda de “la sagrada unidad en lo universal”?

Espanya està desorientada perquè es veu sola en la seva croada i no pot recórrer, com ho va fer a principis del segle XVIII, a la seva aliada França per sotmetre Catalunya. No hi ha cap Felip V al que lliurar la corona d’Espanya i posar-se als seus peus a canvi de que els seus exèrcits bandegin les llibertats d’un poble que es vol sobirà. 

Curiosa la manera que tenen els espanyols d’interpretar la Història. Catalunya va ser envaïda pels exercits francesos i castellans amb les conseqüències que tots (o quasi tots) coneixem. Espanya, poc desprès va ser envaïda per l’exèrcit francès de Napoleó. En el primer cas, a Catalunya se li nega la recuperació de les seves llibertats i l’assoliment de la independència. En canvi, en el segon cas, Espanya, no només va tenir el dret, sinó també el deure d’aixecar-se contra l’invasor per foragitar-los del seu territori. En el primer cas se’ns acusa de separatistes, en el segon, es lloa la sublevació. 

Catalunya no pot optar a la Independència de forma pacífica i democràtica, mentre Espanya, arribat el cas, pot declarar la guerra a França amb el vist i plau de la Història i de tots aquells que la volen interpretar. 

Per cert, a la coneguda com “guerra de la independència”, també se la coneix com a guerra del francès. I tot perquè va acabar amb una mamada.

Domesticar periquitos: primer pas