Més voltes dóna la vida

Mourinho al Barça

De fonts ben informades he arribat a saber que Mourinho està en negociacions per fitxar pel Barça les properes dues temporades. De moment només es tracta d’un rumor, però ja se sap que totes les noticies comencen amb un rumor, i la majoria de vegades, un rumor inversemblant. La brama ha arribat a Madrid i s’ha estès com la pólvora per tots els racons de la caverna. Es comenta que el pànic s’està apoderant d’amplis sectors del madridisme i ja s’han vist els primers desesperats intentant saltar des dels balcons emulant el tràgic crack del 29 de Wall Street. 

Que el millor entrenador del món fitxi pel millor equip del món dels darrers trenta anys és un cop duríssim que ha de fer, per força, trontollar totes les estructures, ja de per sí malmeses, d’un Madrid en plena crisi d’identitat. Diuen, les mateixes fonts, que l’etapa de Mourinho al Madrid no ha estat més que una estratègia perfectament planificada des de can Barça per desestabilitzar al rival i que, a la vista dels resultats, ha estat tot un èxit. 

El pla hauria estat dissenyat per la Junta de Jan Laporta i va comptar, en el moment de la gestació, amb el suport d’influents personatges a l’ombra i brillants estrategs que varen posar tots els seus coneixements al servei de la causa. Al pla se’l va anomenar “Cavall de Troia” en referència al reconegut fet històric on els grecs varen aconseguir, des de dins, doblegar la resistència del seu ancestral enemic. Troia, ja sabem com va acabar la història, mai més va tornar aixecar el cap. 

Aquest possible fitxatge de Mourinho pel Barça formaria part de la segona fase del pla i seria el reconeixement a la feina ben feta i el pagament als serveis prestats d’un personatge que ha estat brillant i eficaç en el desenvolupament del seu encàrrec.

De moment només és un rumor.

Velázquez ho tenia clar

Borratxo 

L’exportaveu del govern d’Aznar , Miguel Angel Rodríguez, va ser detingut a Madrid arran de xocar amb el seu cotxe contra tres vehicles aparcats i comprovar-se que quadruplicava la taxa d’alcohol en sang permesa.

Fins aquí la noticia. I ara, per fi, entendreu perquè aquest senyor pensa, diu i fa el que fa. Més d’hora que tard sempre acaba surant la veritable raó que ens explica. Que justifica, amb tot luxe de detalls, perquè som d’una determinada manera i no d’una altra. Miguel Angel beu. I pel que es veu, beu molt. I és clar, l’excés d’alcohol acaba per passar factura. Una factura que es paga a terminis cada cop més tèrbols, incongruents, incoherents i patètics. Clar que, tenint a Aznar com a cap de govern, el més lògic era que el seu portaveu fos de la mateixa corda. Només cal recordar els episodis etílics de Don Jose Maria per entendre l’afinitat dels dos personatges. Tenir els mateixos gustos i les mateixes debilitats enforteix la complicitat més enllà de qualsevol adversitat. El que l’alcohol uneix, que l’home no ho separi.

Algú ho havia de dir

...i dir no, amics meus, no és això

Massa tard

i molt forçada 

"La junta directiva de CE Europa vol felicitar i a la vegada fer un agraïment públic als jugadors, 'staff' tècnic, familiars i acompanyants i delegat de l'Europa B per l'èxit esportiu aconseguit i per la seva resposta actitudinal constructiva, mantinguda en molts dels camps difícils que els ha tocat competir. 

El seu compromís amb el club ha estat exemplar en tot moment, tant a l'hora d'assolir amb molt d'esforç el repte esportiu com a l'hora de la demanda racional de recursos materials. Sou un magnífic exemple del que significa implicació desinteressada i estima sincera a uns colors. 

Moltes gràcies per la vostra implicació! 

CE Europa Junta Directiva" 

Aquesta, diguem-ne, oportuna circular apareguda a la web del Club, només corregeix en part, en una petitíssima part, l’enorme injustícia que ha patit l’Europa B (i no és l’únic) dins d’una entitat que es vanta de la seva cohesió interna i de la curosa atenció a totes les persones que en formen part. Un comportament, per altra banda, gens nou i que ve a ser un mal endèmic, pel que es veu, molt difícil de corregir. 

La circular de la Junta Directiva dirigida a l’Europa B, arriba tard i ho fa pel camí que no toca. Fer “públic” el seu reconeixement no serveix més que per tranquil•litzar unes consciències que, sembla, acaben de despertar sobtadament d’un malson. Han tingut tot un any per adonar-se del seu error i de la seva indolència i no han estat capaços de fer-ho. Cap “responsable” ha estat a l’alçada del seu càrrec i cap “responsable” ha actuat amb la responsabilitat mínimament exigida.

Demanar disculpes públicament a la web, que és el que s’està fent amb aquesta circular, serveix de ben poc quan, a hores d’ara, els subjectes als que va dirigit aquest “agraïment” no han rebut cap mostra personal d’afecte i segueixen tant o més sols que fa quatre dies. El moviment es demostra caminant i els dirigents del CE Europa pateixen una llarga, endèmica i profunda artrosi. 

Que aquest reconeixement a uns jugadors que han picat molta pedra i, literalment, s’han partit la cara per un Club que els ha ignorat des del mateix dia de la seva refundació, és una situació, no per repetida, força incomprensible. 

Per altra banda, i per acabar, no vull pensar que aquesta circular de la Junta Directiva hagi estat provocada pels meus comentaris de fa uns dies. Si fos així, realment ho lamentaria, perquè no em voldria imaginar que hagués passat (o no passat) si aquests comentaris no s’haguessin fet. A hores d’ara no hi hauria cap comunicat i les consciències de la Directiva (i d’altres col•lectius) seguirien al limbe dels feliços ignorants.

Cromos

Cromo 16 

I ara, la veritat: des de fa tres cents anys el castellà ha estat una arma, no només d’oposició, sinó de substitució del català. Una arma que ha estat imposada, sovint per la força de les armes, i que ha sigut extremadament bel•ligerant contra la llengua pròpia del país ocupat. Tres cents anys de genocidi lingüístic que, malgrat els esforços i els mitjans esmerçats en l’afany, no han aconseguit el seu objectiu. 

Des de fa trenta anys el català és, com en qualsevol altre país normal, la llengua que s’ensenya en les escoles i, en cap cas, és un arma contra res, sinó una eina d’aprenentatge imprescindible en qualsevol societat civilitzada. Sense renunciar a l’ incorporació de cap idioma, la llengua pròpia del país ha de ser la llengua vehicular a l’escola i la llengua comuna en tots i cadascun dels àmbits que li corresponguin territorialment. 

Tal i com estan les coses, el castellà és a Catalunya, com el musclo zebra al Delta de l’Ebre: una espècie invasora i molt competitiva, que s’enganxa a les plantes aquàtiques i als altres musclos. Això provoca una pertorbació i un perill per a la diversitat dels ecosistemes. 

Perquè aquest diari és diu La razón?

Sense títol

La festa com a teràpia 

Un altre mite que cau. Una altre falla que s’ensorra. Cansats d’escoltar des de Madrid, i des dels cercles madridistes, que el calendari sempre afavoria al Barça i que perjudicaven greument els interessos dels merengues, no ha calgut gaire temps per veure quina era la crua realitat. El precari argument de Mourinho s’ha esfondrat. La cantarella del portuguès que, a força de repetir-la, havia fet forat entre la seva abduïda parròquia, ha durat menys que un caramel a la porta d’una escola o l’orgasme d’un conill. S’ha tornat a demostrar que Mourinho sempre menteix. Veieu el darrer exemple. Després de l’eliminació del Madrid de la Champions, l’afició blanca ha tingut 5 dies de festa (1, 2, pont, dissabte i diumenge) per refer-se del pal. Cinc dies de relax total per purgar les penes i carregar bateries. El Barça, en canvi, l’afició del Barça, no ha pogut pair la desfeta amb tranquil•litat i recolliment. Atonyinada el dimecres per la nit i, sense pietat ni misericòrdia, l’endemà laborable a tots els efectes. Ni un minut de respir, ni un instant de pau, ni un dia de festa. Quin tracte més injust, quina convalescència més diferent, quins pal•liatius tan extremadament dispars per a un mateix diagnòstic. Encara que mirant-ho bé, en aquests casos potser és millor estar ocupat i no tenir gaire temps per pensar en allò que no et pots treure del cap. El que no es conforma és perquè no vol.

Blanc sobre fons negre

La dècima

 de bolsillo

Per cert, tant i tant parlar de la décima, voleu saber que és realment una décima? Segons el diccionari, el de debò, no el succedani blanc, una décima és, genèricament, una estrofa construïda per 10 versos octosíl•labs. 

I per a mostra un exemple en castellà perquè no s’invoqui ignorància i/o desconeixement:

Cuentan de un sabio que un día

tan pobre y mísero estaba

que sólo se sustentaba

de unas yerbas que cogía.

"¿Habrá otro -entre sí decía-

más pobre y triste que yo?" 

Y cuando el rostro volvió 

halló la respuesta, 

viendo que iba otro sabio cogiendo 

las hojas que él arrojó.

La vida es sueño

Pedro Calderón del Barça

Cinco lobitos tiene la loba

Caminante no hay camino… 

I segueix: …si no se hace camino al andar y, al volver la vista atrás, verás la senda que nunca volverás a pisar… 

Passi el que passi en un futur més o menys immediat, el que ningú pot canviar és el present i les perles que aquest ens va deixant. El tòxic Mourinho, en el que sembla el seu epíleg al Madrid, ens ha regalat el zenit del cinisme en estat pur. A la mateixa roda de premsa desprès de l’eliminació de la Champions i preguntat sobre la seva trajectòria a l’equip espanyol, es va mostrar eufòric: he fet guanyar al Madrid molts diners perquè s’ho ha estalviat en primes. Textual. Segurament és la resposta que esperaven tots els seus aficionats i la que més els convencerà perquè el portuguès segueixi a la banqueta els propers 10 anys. Tres anys, de moment, amb el paupèrrim balanç de només una copa del rei i una Lliga, és un fracàs en tota regla. Això si, amb la caixa sanejada i els pressupostos amb superàvit. La dècima pel Madrid, per les seves similituds, està tenint més temporades que Walking Dead i a Mourinho no li quedarà més remei que agafar-se a l’última copa com un borratxo qualsevol. The end.

En una bresca de rica mel...

Cromos

Cromo 15 

I ara, la veritat: què no vagi cap euro cap a Catalunya? Tranquil Miguelito que ho esteu aconseguint, només cal veure les balances fiscals per fer-se una idea bastant aproximada que, aquesta región, cada cop paga més i rep menys. Pel que fa al tema de caure malament, la cosa és molt fàcil: dues persones que no es cauen bé no cal que segueixin convivint ni que tinguin cap mena de tracte. És absurd, alhora que malaltís, seguir mantenint una relació insatisfactòria. Tu a Boston i jo a Califòrnia. 

Per cert, allò de la División Azul , al marge de ser un despropòsit feixista, va ser un fracàs estrepitós: van acabar tots congelats i amb la cua entre cames.

Hi ha arrels que es mengen

Arrels que no quallen

Em permetré, si no us sembla malament, una petita extensió gramàtica abundant en la coincidència dels dos èxits europeistes de la jornada: 

Els dos equips han aconseguit el playoff el mateix any. 

Els dos equips han assolit el playoff el mateix dia. 

Els dos equips han assolit el playoff pel matí. 

Els dos equips han aconseguit el playoff al mateix carrer: Sardenya. 

Els dos equips han aconseguit el playoff al costat Besòs del carrer Sardenya. 

I finalment, els dos equips han tingut el mateix suport i la mateixa presencia d’una nodrida representació del Club: presidents, directius, mitjans, responsables esportius, responsables administratius, aficionats, entrenadors, monitors, jugadors d’altres categories, penyes, personal vari,...el bo i millor d’un club que sempre s’ha distingit per la seva vertebració i la sòlida unió de totes les seves castes. 

Un Club arrelat a una Vila que, pel que ve sent habitual, atén amb una sensibilitat extraordinària totes i cadascuna de les seves branques.

Abecedàri

Diferència substancial 

Coses del destí o la quadratura de la física quàntica. Ves a saber. El cert és que el mateix dia que l’Europa es classifica matemàticament per disputar el play-off a 2ª B, el filial, l’Europa B, també aconsegueix matemàticament la possibilitat de disputar el play-off d’ascens a 3ª Catalana. Un gran èxit per al Club que pocs intuïen, imaginaven o pronosticaven a principi de temporada. Una fita calcada en el resultat, però substancialment diferent en el contingut. L’Europa A, el Primer Equip, aconsegueix el seu objectiu sense cap jugador fet a la casa, mentre l’Europa B, el “tapat” Europa B, ho ha aconseguit amb el 98% de jugadors fets al futbol base. Diferències? Totes. Una contradicció estructural, de concepte i de convicció que va més enllà de la immediatesa dels resultats i el model de Club que es pretén.

Toca, toca, toca

Waterfutbol 

Cap de setmana passat per aigua. Els partits que no es suspenen per inundació, que en són pocs, es disputen en unes condicions lamentables. Poc futbol i molt esquí aquàtic. Cossos heroics que amb prou feines s’aguanten sobre les dues cames i pilotes que cobren vida pròpia. Àrbitres que veuen menys del que acostumen a veure, que ja és poc, i situacions de risc que no s’ajusten als sous que es cobren. Grades desolades amb dos paraigües mal comptats que suporten, ves a saber per quina estranya raó, les inclemències d’un temps revoltat i desagradable. Jugadors de secà amb una tècnica exquisida ofegats, no ja per la pressió del rival, sinó pel sever marcatge d’un aiguat imprevisible. Èpica de rectangle on l’esforç és màxim i el resultat no sempre fa justícia. Malgrat aquests condicionants adversos i en un escenari no gaire favorable pel lluïment i el gaudi, l’Europa B ha assolit l’objectiu de la temporada, de la seva primera temporada: disputar per mèrits propis la promoció a Tercera Catalana. Pel camí han quedat jornades de desencís i episodis deplorables contra equips patibularis amb permís de cap de setmana. L’Europa té als seus peus poder rematar el treball de 9 mesos i fer-ho de la millor manera possible. Aquestes pluges ens portaran aquelles collites. És llei natural.

Arrels per tot

Autèntic xoriç picant extremeny

N'hi de dolços, però no són tan estimulants

Boicot 

Vagin per endavant les meves clares intencions i profundes conviccions independentistes. Doncs dit això, i des d’aquest innegociable posicionament, no em passa pel cap la recurrent estratègia del boicot. Mai m’he plantejat el boicot sistemàtic com una solució mínimament acceptable. Deixar de comprar i consumir productes de fora del país (també espanyols) com a mesura de pressió i/o càstig no em sembla gens intel•ligent, ans al contrari, és imposar-se un auto càstig que limita les nostres opcions de gaudi. Perquè hauria d’escarmentar diferents zones territorials pels seu comportament agressiu en vers les meves aspiracions amb el bloqueig dels seus productes estrella tallant de soca rel l’intercanvi natural de mercaderies? Quin sentit té privar-se voluntàriament dels xoriços extremenys? O dels porcs andalusos? O dels “cochinillos” castellans? Renúncies que no duen enlloc i que fan la nostra vida més trista, grisa, austera i avorrida.

Cromos

Cromo 14 

I ara, la veritat: la primera part la obviaré per absurda, repetitiva i absolutament fora de lloc. Aquest friki patina més que la pista de gel del Central Park. Pel que fa a la segona part de la seva desargumentació, només fer-li veure que un “atac” des de dins de la democràcia amb eines democràtiques i fent servir els instruments que la mateixa democràcia té establerts, no pot ser mai un atac. En tot cas, una manera democràtica i legítima de canviar una determinada realitat. La democràcia, senyor Ibarra, ja ho té això: permet canviar les coses des de dins sense utilitzar els tancs, les armes de destrucció massiva, ni el napalm. A veure si ens anem enterant.

La mare que el va parir

Salomó i la misèria moral 

Curiosa, si més no, la forma de funcionar del cervell humà, o, en el seu defecte, d’allò que hauria de funcionar com a cervell humà. Sovint són innecessaris els acurats, acadèmics i científics estudis de personalitat per saber realment com és cadascú. Només cal observar les seves reaccions primàries davant de fets puntuals per conèixer en profunditat que s’amaga darrera de cada individu. Per a mostra, un botó: els dos darrers partits de la Champions del Barça i el Madrid han estat una font inesgotable i força reveladora de les grandeses i de les misèries del comportament humà. 

Per una banda, les reaccions més viscerals, demolidores i sarcàstiques a la desfeta del Barça varen venir, curiosament, d’aficionats d’un club que mai ha jugat la Champions, ni mai la jugarà. Aficionats desficiosos que malviuen la seva mesquinesa estacats en una mediocritat castrant i devastadora. La seva és una existència diferida i no són res sense l’objecte del seu desig, alhora, del seu neguit. Persones en blanc i negre que fan del negatiu el seu paisatge quotidià. 

Per l’altra banda, i no menys reveladores, les reaccions dels que gaudeixen amb els fracassos aliens més que amb els propis èxits. Aquells per als que un mal dia s’arranja, es compensa i s’oblida amb un mal dia del veí. Unes persones per a les que res és tan important i satisfactori com veure el patiment i el desconsol en el rostre del pròxim. 

Em ve al cap aquell passatge bíblic on el rei Salomó havia de decidir quina de les dues dones que reclamava la maternitat del nadó era la veritable mare. Davant la proposta de partir el nen per la meitat i donar un tros a cada dona, la veritable mare va renunciar al seu fill en favor de la impostora per tal de que el nen visqués. Aquests dies hem pogut veure alguna que altre mare autèntica, però, i no és menys cert, hem vist moltes més d’impostores que preferien sacrificar el nen per generalitzar i estendre el desastre.

M'agrada quasi tant com a tu