Arrels que no quallen

Em permetré, si no us sembla malament, una petita extensió gramàtica abundant en la coincidència dels dos èxits europeistes de la jornada: 

Els dos equips han aconseguit el playoff el mateix any. 

Els dos equips han assolit el playoff el mateix dia. 

Els dos equips han assolit el playoff pel matí. 

Els dos equips han aconseguit el playoff al mateix carrer: Sardenya. 

Els dos equips han aconseguit el playoff al costat Besòs del carrer Sardenya. 

I finalment, els dos equips han tingut el mateix suport i la mateixa presencia d’una nodrida representació del Club: presidents, directius, mitjans, responsables esportius, responsables administratius, aficionats, entrenadors, monitors, jugadors d’altres categories, penyes, personal vari,...el bo i millor d’un club que sempre s’ha distingit per la seva vertebració i la sòlida unió de totes les seves castes. 

Un Club arrelat a una Vila que, pel que ve sent habitual, atén amb una sensibilitat extraordinària totes i cadascuna de les seves branques.

Abecedàri

Diferència substancial 

Coses del destí o la quadratura de la física quàntica. Ves a saber. El cert és que el mateix dia que l’Europa es classifica matemàticament per disputar el play-off a 2ª B, el filial, l’Europa B, també aconsegueix matemàticament la possibilitat de disputar el play-off d’ascens a 3ª Catalana. Un gran èxit per al Club que pocs intuïen, imaginaven o pronosticaven a principi de temporada. Una fita calcada en el resultat, però substancialment diferent en el contingut. L’Europa A, el Primer Equip, aconsegueix el seu objectiu sense cap jugador fet a la casa, mentre l’Europa B, el “tapat” Europa B, ho ha aconseguit amb el 98% de jugadors fets al futbol base. Diferències? Totes. Una contradicció estructural, de concepte i de convicció que va més enllà de la immediatesa dels resultats i el model de Club que es pretén.

Toca, toca, toca

Waterfutbol 

Cap de setmana passat per aigua. Els partits que no es suspenen per inundació, que en són pocs, es disputen en unes condicions lamentables. Poc futbol i molt esquí aquàtic. Cossos heroics que amb prou feines s’aguanten sobre les dues cames i pilotes que cobren vida pròpia. Àrbitres que veuen menys del que acostumen a veure, que ja és poc, i situacions de risc que no s’ajusten als sous que es cobren. Grades desolades amb dos paraigües mal comptats que suporten, ves a saber per quina estranya raó, les inclemències d’un temps revoltat i desagradable. Jugadors de secà amb una tècnica exquisida ofegats, no ja per la pressió del rival, sinó pel sever marcatge d’un aiguat imprevisible. Èpica de rectangle on l’esforç és màxim i el resultat no sempre fa justícia. Malgrat aquests condicionants adversos i en un escenari no gaire favorable pel lluïment i el gaudi, l’Europa B ha assolit l’objectiu de la temporada, de la seva primera temporada: disputar per mèrits propis la promoció a Tercera Catalana. Pel camí han quedat jornades de desencís i episodis deplorables contra equips patibularis amb permís de cap de setmana. L’Europa té als seus peus poder rematar el treball de 9 mesos i fer-ho de la millor manera possible. Aquestes pluges ens portaran aquelles collites. És llei natural.

Arrels per tot

Autèntic xoriç picant extremeny

N'hi de dolços, però no són tan estimulants

Boicot 

Vagin per endavant les meves clares intencions i profundes conviccions independentistes. Doncs dit això, i des d’aquest innegociable posicionament, no em passa pel cap la recurrent estratègia del boicot. Mai m’he plantejat el boicot sistemàtic com una solució mínimament acceptable. Deixar de comprar i consumir productes de fora del país (també espanyols) com a mesura de pressió i/o càstig no em sembla gens intel•ligent, ans al contrari, és imposar-se un auto càstig que limita les nostres opcions de gaudi. Perquè hauria d’escarmentar diferents zones territorials pels seu comportament agressiu en vers les meves aspiracions amb el bloqueig dels seus productes estrella tallant de soca rel l’intercanvi natural de mercaderies? Quin sentit té privar-se voluntàriament dels xoriços extremenys? O dels porcs andalusos? O dels “cochinillos” castellans? Renúncies que no duen enlloc i que fan la nostra vida més trista, grisa, austera i avorrida.

Cromos

Cromo 14 

I ara, la veritat: la primera part la obviaré per absurda, repetitiva i absolutament fora de lloc. Aquest friki patina més que la pista de gel del Central Park. Pel que fa a la segona part de la seva desargumentació, només fer-li veure que un “atac” des de dins de la democràcia amb eines democràtiques i fent servir els instruments que la mateixa democràcia té establerts, no pot ser mai un atac. En tot cas, una manera democràtica i legítima de canviar una determinada realitat. La democràcia, senyor Ibarra, ja ho té això: permet canviar les coses des de dins sense utilitzar els tancs, les armes de destrucció massiva, ni el napalm. A veure si ens anem enterant.

La mare que el va parir

Salomó i la misèria moral 

Curiosa, si més no, la forma de funcionar del cervell humà, o, en el seu defecte, d’allò que hauria de funcionar com a cervell humà. Sovint són innecessaris els acurats, acadèmics i científics estudis de personalitat per saber realment com és cadascú. Només cal observar les seves reaccions primàries davant de fets puntuals per conèixer en profunditat que s’amaga darrera de cada individu. Per a mostra, un botó: els dos darrers partits de la Champions del Barça i el Madrid han estat una font inesgotable i força reveladora de les grandeses i de les misèries del comportament humà. 

Per una banda, les reaccions més viscerals, demolidores i sarcàstiques a la desfeta del Barça varen venir, curiosament, d’aficionats d’un club que mai ha jugat la Champions, ni mai la jugarà. Aficionats desficiosos que malviuen la seva mesquinesa estacats en una mediocritat castrant i devastadora. La seva és una existència diferida i no són res sense l’objecte del seu desig, alhora, del seu neguit. Persones en blanc i negre que fan del negatiu el seu paisatge quotidià. 

Per l’altra banda, i no menys reveladores, les reaccions dels que gaudeixen amb els fracassos aliens més que amb els propis èxits. Aquells per als que un mal dia s’arranja, es compensa i s’oblida amb un mal dia del veí. Unes persones per a les que res és tan important i satisfactori com veure el patiment i el desconsol en el rostre del pròxim. 

Em ve al cap aquell passatge bíblic on el rei Salomó havia de decidir quina de les dues dones que reclamava la maternitat del nadó era la veritable mare. Davant la proposta de partir el nen per la meitat i donar un tros a cada dona, la veritable mare va renunciar al seu fill en favor de la impostora per tal de que el nen visqués. Aquests dies hem pogut veure alguna que altre mare autèntica, però, i no és menys cert, hem vist moltes més d’impostores que preferien sacrificar el nen per generalitzar i estendre el desastre.

M'agrada quasi tant com a tu

Copiant l’error 

Primer esculls un bàndol. Desprès, immediatament sense perdre un instant i entre aquelles persones que militen en el teu nou bàndol, en tries una que et cau simpàtica o et mereix confiança i l’eleves a la categoria d’oracle. 

A partir d’aquell precís moment, tot allò que faci o digui aquella persona serà llei per a tu i maldaràs per exportar-ho a tot el teu cercle d’amics, coneguts i saludats. Creuràs els seus arguments, les seves propostes. Riuràs els seus acudits i festejaràs el seu ingeni. Seràs permeable als seus suggeriments i cridaràs les seves consignes. Veuràs a través dels seus ulls i escoltaràs a través de les seves orelles. Aniràs prenent, poc a poc, el seu color i la seva forma per acabar sent la seva ombra, la seva copia i perpetuaràs, més enllà dels límits, l’error de la seva existència. 

Copiant l’error, t’equivoques.

Cromos

Cromo 13

I ara, la veritat: les consultes populars i lliures, mai són il•legals. El que si que és il•legal, a banda d’una abominable arbitrarietat, és l’ús de la força, la violència per torçar la voluntat democràtica expressada a les urnes sense cap mena de coacció. La Nuez pot tenir la closca molt dura, però, amb una mica d’esforç, fins i tot ella ho pot arribar a entendre.

En forma

El semen ja no és el que era 

Segons les dades del servei d’andrologia de l’hospital Doce de Octubre de Madrid, una tendència que coincideix amb altres investigacions efectuades en altres països europeus i als Estats Units, la quantitat i qualitat del semen dels humans s’ha reduït significativament. Els experts s’atreveixen a puntualitzar que l’estrès, els productes contaminants, la manera de vestir i els hàbits alimentaris són els màxims responsables d’aquesta nova realitat. 

Puc estar d’acord en tres dels quatre punts que es destaquen, però no pel que fa a l’estrès. No em crec que la baixa qualitat del semen que produïm tingui res a veure amb l’estigmatitzat estrès. No em fareu creure que la situació d’un cromanyó davant la seva realitat quotidiana era menys estressant que la que patim actualment. I els serfs de la baixa edat mitjana? Què potser ho tenien fàcil davant els capricis del Comte de torn, la fam i la devastadora pesta? O les generacions de les grans guerres que van devastar el món de punta a punta? Clar que aleshores no es feien saberuts estudis sobre la quantitat i la qualitat del semen d’unes persones que, amb prou feines, arribaven als quaranta anys de vida, delmats per tragèdies irrebatibles. 

Crec, senzillament, que el semen és intel•ligent i té una capacitat natural per captar la realitat que li toca viure i, en conseqüència, adaptar-se a les necessitats del moment. El tema no estaria tant en la quantitat o la qualitat del semen, sinó en la quantitat de vegades que el fem servir i la qualitat dels actes en els que el vessem.

Tot un poema

El cel del CE Europa 

A can Europa, i si les coses no es torcen, es prepara un dels millors moments (històrics moments) que es podien imaginar. Ni els més vells del llogaret recorden un final de temporada amb tantes i tan bones expectatives. 

El Primer Equip, l'equip de referència, a punt d’aconseguir la possibilitat de disputar el play off d’ascens a 2a. B i, encara no està del tot descartat, que es pugui classificar en primer lloc. Un miracle si tenim en compte d’on es ve i les circumstàncies que varen estar a punt d’estroncar aquest projecte. 
El Femení A, per la seva banda, acaba de recuperar la categoria que va perdre la darrera temporada i que l’habilita, de ple dret, a tornar a la Nacional. Un futbol femení que no interessa a pràcticament ningú del Club i que, funcionant per lliure, ho fa molt i molt bé. 
El Juvenil A, desprès d’anys al purgatori de la Nacional i malgrat el seu entrenador, està a un pas, a només un pas, de certificar el retorn a la màxima categoria, recuperant la Divisió d’honor gràcies a una de les millors promocions de futbolistes que ha donat el Club en molts anys. 
I finalment, l’Europa B, un equip acabat de crear i que milita a la Quarta Catalana, malgrat els interrogants que una aposta d’aquesta mena suscita i l’ostracisme i l’abandonament en el que s’ha mogut, està a només un punt de disputar la promoció per pujar a Tercera. 

Es miri com es miri, és tot un èxit per al Club i, encara més, per a totes aquelles persones que amb el seu dia a dia, el seu abnegat sacrifici i el seu compromès silenci, ho han fet possible.

Enhorabona a tots ells i, recordar una vegada més que, malgrat tot, l’autogestió funciona. 

Per aquells que ho vulguin escoltar, els darrers versos del poema del Mio Cid: 

Mio Çid Ruy Diaz por Burgos entrava, 

en su conpanna LX pendones. 

Exienlo ver mugieres e varones, 

burgeses e burgesas por las finiestras son, 

plorando de los ojos tanto avien el dolor. 

De las sus bocas todos dizian una razon: 

«¡Dios, que buen vassalo! ¡Si oviesse buen sennor!»

La Codorniz antològica

La millor revista d'humor de la Història

¿Humano? 

Doncs bé, m’agradaria saber a partir de quin desafortunat moment us heu convertit en el que sou?

 

Cromos

Cromo 12  

I ara, la veritat: a l’any 1973 a Espanya, les reunions polítiques eren il•legals, la Guardia Civil, no. El mateix any, els partits polítics i els sindicats eren il•legals, la Guardia Civil, no. També el mateix any, el PSOE era il•legal a Espanya i la Guardia Civil, no. Que fa que la Guardia Civil sempre hagi estat legal a Espanya i les iniciatives democràtiques i els seus instruments no? M’ho pot explicar senyor Leguina?

Entrevista a Pep Gràcia (Directiu Camp de l'Àliga) per europatv

De totes les bates, una

Canvi de cromos 

De cara al proper diumenge prometo, solemnement, tornar al mercat de Sant Antoni per veure de canviar la meva col•lecció de cromos d’herois indepes per una d’animals exòtics en perill d’extinció. Ja us avanço que no serà fàcil. Fa més de dos mesos que ho intento i no hi ha manera d’aconseguir-ho. El passat cap de setmana, sense anar més lluny, un il•luminat, veient el meu estat d’extrema necessitat i la desesperació liquada en el els ulls, em va fer una proposta absolutament indecent: 10x1. Jo li donava 10 dels meus cromos i ell, a canvi, només me’n donava 1. Quin abús! Cert que els meus cromos són deplorables i fan angúnia, però d’això voler treure’n un profit desproporcionat, no hi ha dret. Acceptaria un 2x1 i, a molt estirar, un 3x1. A última hora del matí podria arribar, empès pel pànic, a un desesperat 5x1, però aquesta seria la meva darrera renúncia. Fins aquí podríem arribar! No dic que sigui fàcil canviar un Ibarra i un Boadella per un desvalgut porquet vietnamita. O un Aznar i un Leguina per un camaleó comú. O un Cañas i una Cospedal per un escurçó de les Rocalloses. O una Aguirre i un Losantos per una boa constrictor. Però la meva determinació no té aturador. Estic disposat a no defallir en l’intent i res ni ningú podrà apartar-me del meu higiènic objectiu.

Fum pels queixals

Gran Ovidi Montllor 

Algú de Canal 9 va dir “yo el valenciano lo entiendo, pero no lo hablo”, i l’Ovidi va dir “com el meu gos” I prou. Gran Ovidi.

El paraigua del temps

Cromos

Cromo 11 

I ara, la veritat: el senyor Iglesias juga brut. Gens sorprenent si tenim en compte el seu perfil i els seus antecedents. Que faci una afirmació d’aquesta mena no pot ser en cap cas censurable perquè, lamentablement, s’ajusta a una tràgica realitat. Hipernacionalismes agressius com el d’Àustria, Alemanya, Rússia, França, Gran Bretanya, Japó,...sense oblidar Espanya amb la seva cruenta guerra civil, varen ser els causants d’una de les etapes més fosques i dramàtiques de la Història. La seva intolerància, la intransigència, la supèrbia i la manca d’intel•ligència van portar el món al llindar de l’abisme. Fins aquí res a dir. Però que faci aquests comentaris relacionats amb Catalunya i la seva legítima i pacífica aspiració a l’Estat propi, és d’un desvergonyiment que clama el cel. Deu ser que el senyor Iglesias no s’ha llegit la història o, directament, és un ignorant per fer afirmacions d’aquesta mena. Això o, senzillament, és un falsari amb uns objectius ben definits com els que tenien Àustria, Alemanya, Rússia, França, Gran Bretanya, Japó,...i la pròpia Espanya.