Facebook 

Si us plau, posa el ratolí sobre el meu nom (sense punxar-me) i quan aparegui la meva finestra amb una estelada, reclutes uns quants Amics (sense punxar-los) i vas fins a la Constitució. Aquí punxes i desactives "Nación Española” i "Dependència i M'Agrada". Així el que jo faci no serà delicte. Ara còpia i enganxa aquest text al teu mur i quan jo ho vegi publicat faré el mateix amb tu. Gràcies.

Tot Mentida

Tot Malaltís

Tot Malàcia

Tot Maldient
Tot Manipulat

Telemadrid 

Em sap greu que una empresa, sigui la que sigui, es vegi abocada al tancament o, en el “millor” dels casos, a promoure un ERO. És una solució extrema i dolorosa que no deixa de ser l’avantsala d’un final anunciat. Una mesura que afecta generalment, tret de comptades ocasions, a la banda més fràgil i desprotegida del conjunt de treballadors. Dit això i havent deixat clara, espero, la meva postura, no puc renunciar a congratular-me, felicitar-me i alegrar-me, en grau superlatiu, per l’anunci d’un imminent ERO a Telemadrid. De fet, i sense que es mal interpreti la meva excitació, considero la mesura extremadament laxa, condescendent i tova. Telemadrid no es mereix, de cap manera, un ERO. Telemadrid es mereix el tancament immediat i definitiu sense cap esperança d’indult. Sense entrar, o entrant poc, en els seus objectius clarament desestabilitzadors, en el seu ideari xenòfob, colonialista i totalitari, en el seus mètodes tramposos, mentiders, tergiversadors i tendenciosos, en el seu lamentable personal poc qualificat, inepte, desinformat, mancat d’ètica i sense el mínim rigor professional, sense voler entrar gaire en desqualificacions que, per molt encertades que fossin, es quedarien candorosament curtes, sense entrar en tots aquells subtils detalls, algú em pot explicar la utilitat de Telemadrid? Algú, amb criteri, evidentment, em pot justificar el malbaratament de recursos en la seva desafortunada creació i en el manteniment de la seva freqüència? Telemadrid ha sigut des dels seus orígens i fins a dia d’avui un “mal lleig”, que dirien les avies, i contra aquest tipus de xacra no hi ha altre solució que la cirurgia de màxims. Amb organismes tan podrits com Telemadrid no s’hi poden aplicar solucions conservadores a risc de que la infecció s’estengui indefectiblement lluny de cap possibilitat de control.

A capa i espasa

Pel dret

Realment ens cal un referèndum? No són les eleccions, en sí mateixes, un referèndum? No és el Parlament l’òrgan representatiu de la voluntat popular? No hem votat, i majoritàriament, per una determinada opció política i per un full de ruta transparent i sense reserves? No tenim clar quins partits volem que gestionin el nostre mandat i duguin a terme els nostres desitjos? No ho hem deixat prou clar? A qui hem de demanar permís i perquè ho hem de fer? El referèndum és un mal innecessari que ens farà perdre un temps valuosíssim i ens generarà una gran despesa energètica. No ens ho podem permetre. No podem donar oportunitats a l’enemic perquè disseny estratègies i ataqui sistemàticament la nostra línia de flotació. Tenim la decisió presa i ho hem fet lliure i democràticament. No ens entretinguem amb collonades. Tirem pel dret. Pel dret a decidir. Declaració d'independència ja!

Vull 4 barres encara que siguin...

Cop de Rock 

fent himnes de cançons... 

Doncs això. El que va començar sent un moviment aparentment local i, a molt estirar, generacional, va acabar per esdevenir un fenomen transversal d’extraordinària vàlua. Un fenomen que va abastar tot el territori, de nord a sud i d'est a oest, sense deixar cap racó per explorar. L'anomenat rock català s'ha convertit en un referent obligat per explicar una part molt important de la història recent d'aquest país: les seves inquietuds, les seves esperances, la seva manera de ser,... Hi ha moments que no saps perquè, ni quines estranyes circumstàncies es donen, perquè l'equació funcioni. De cop tot quadra. L'anècdota passa a ser habitual i es normalitza. Si alguna cosa té d’especial el pas del temps és que millora les coses bones. El rock català ha donat cançons, ja en el seu moment extraordinàries, que, no només han envellit amb dignitat, sinó que han acabat per esdevenir veritables símbols, himnes que han amarat l'imaginari sensible d'aquest país.

Mural alta

El porc espanyol 

La darrera llei de la CEE pel que fa a la millora de les condicions de vida de les truges, ha aconseguit desvetllar un sector encotillat per estructures obsoletes i força deficients. Cada país de la Comunitat ha pres les mesures que ha cregut adients per entrar dins el marc legal i poder exportar els seus productes segons la normativa de la nova llei. Espanya, però, s’ha estimat més optar per l’ampliació. En comptes de millorar les condicions de vida dels seus porcs, el que ha fet és engrandir el territori, fer més grans les granges. I no perquè els soferts garrins hi tinguessin més espai, sinó per poder-hi encabir més porcs. Això que semblaria a primera vista una cosa intranscendent i conjuntural, no és més que el reflexa d’una manera de ser i de fer genètica des de temps immemorials. Els porcs espanyols i els seus gestors sempre s’han estimat més ser molts encara que atapeïts i malavinguts, que tenir unes condicions de vida més satisfactòries. Fins i tot els porcs són diferents.

Contra la paret

Trets de rei 

Ara resulta que la Fiscalia de l’Audiència Nacional veu indicis de delicte contra la Corona en el darrer programa de 'Bestiari il•lustrat' on un convidat simulava, insisteix-ho, simulava, disparar contra el rei. 

Doncs ves per on, jo, al marge del cas Urdangarin, veig clars indicis de delicte en les paraules de Juan Carlos I qüestionant la democràcia i el dret irrenunciable d’un poble a decidir el seu futur.

Juan Carlos I, un rei escollit per un dictador i que no participa dels mecanismes de la democràcia, és a dir, que n’està totalment al marge, es veu amb el dret de renyar a aquells que si que hi participen i en fan d’ella el patró de la seva conducta. Quina barra! 

No sé on anirem a parar en una societat on es castiga la simulació per damunt dels fets reals com la de disparar, insisteix-ho, disparar realment contra un esser viu (elefant en aquest cas) per pur divertiment amb premeditació i traïdoria. 

Jair Domínguez pot anar a la presó per simular disparar contra un rei subsidiari d’un dictador i, per contra, aquest rei pot matar elefants i posar en dubte la democràcia i els demòcrates i sortir-ne indemne. 

Puta misèria!

Figura a l'esquerra

Et veig 

Evoco segments d’hores i trams de segles. 

En les hores et veig concreta, precisa, com un gota perfecta. 

En els segles et veig eterna, lluminosa, com una albada infinita. 

Evoco instants fugaços i moments irrepetibles. 

En els instants et veig completa, resplendent, com una veritat inobjectable. 

En els moments et veig rodona, serena, com una balança en equilibri. 

Evoco finestres de records i fileres de projectes. 

En les finestres et veig oberta, acolorida, esclatant com un migdia. 

En les fileres et veig decidida, segura, resolta com una equació sense parèntesi. 

Evoco la llum abans de la tenebra i et veig. Sempre et veig.

Nissaga de poder

La mateixa arrel, el mateix tronc, la mateixa família

Dia de reis 

El rei d’Espanya, Juan Carlos I de Borbón, ha fet balanç de la seva (patètica) trajectòria en una llarga entrevista (ben polida, ben pactada i ben insípida) amb Jesús Hermida (ensabonador oficial del regne). De tot el que s’ha pogut sentir només una cosa m’ha cridat l’atenció, o si més no, mereix un comentari. 

El Borbó ha manifestat, sense cap mena de reserva ni pudor, que el que li convé a Espanya (el seu país) és la unitat. Ni el progrés, ni la millora de les estructures, ni l’ordre social, ni la gestió dels recursos, ni el treball per a tothom, ni la situació de la seva modèlica família...res d’això. L’únic que preocupa, i pel que s’ha observat, poderosament, al monarca espanyol, és la unitat del territori. És a dir, mantenir l’annexió de Catalunya al preu que sigui, perquè sap que és l’única manera possible de que el seu país se’n surti. Totes les altres mesures, iniciatives o projectes són subsidiaris de l’objectiu principal: evitar que Catalunya aconsegueixi definitivament i per sempre desfer-se del llast d’Espanya. 

Els Borbons, des de Felip V, ho han tingut clar, de fet és, junt amb caçar elefants, una de les poques coses clares que sempre han tingut. Aquesta és la clau de volta del veritable amor d’Espanya per Catalunya. 

Els reis d’Orient ens porten regals, els d’Occident, la subordinació i la misèria. I per si algú en té dubtes de que la cosa realment és així, és tan senzill com provar-ho. Ens atrevim?

Parlant de retallades

Arrels Europeistes 

Ho tenen cru. La plataforma “Arrels Europeistes”, de nova creació, ho té, si les coses no es torcen, realment cru en el seu propòsit últim de ser alternativa de govern a l’actual JD del CE Europa. Tot ha estat veure la llum i presentar-se en societat i l’Europa, els equips més representatius del Club, experimentar una extraordinària millora que els ha dut als llocs capdavanters de les seves respectives lligues. Acció, reacció. La formació de la plataforma (voluntària o involuntàriament) ha significat un estímul insospitat (alhora gratificant) per aconseguir un dels moments més dolços, a nivell esportiu, dels darrers anys. A la vista del resultat, hom es pregunta com s’ha trigat tant en actuar? Perquè Arrels Europeistes no ha donat aquest pas molt abans? Perquè hem hagut d’esperar tant de temps en trobar la fórmula adequada que provoqués una reacció tan espectacular en el si del Club? Totes les iniciatives són lloables i més si ajuden a consolidar una Junta Directiva i un projecte de Club que es mereix una plena, llarga, rica i fructífera trajectòria.

Derbi: samarreta culé, mitjons pericos

Què gran! 

Periodista: Usted cree que cosas como esta (referint-se a la recaiguda de Tito Vilanova) agrandan la leyenda del Barça. 

Zubizarreta: No. Simplemente nos humaniza.

Rèptil en fals

Boadella, l’arrel d’una serp 

Boadella: "No em passejo per Catalunya perquè em diuen fatxa i espanyolista" "La gent que passeja per Barcelona veu una ciutat amable, però és com si passegés pel Berlín oriental als anys 60". 

"Veniu a passejar amb mi un quart d'hora i us adonareu de què passa", diu el comediant en una entrevista a 'El Mundo' 

Barcelona és tan càndidament amable que ho és fins i tot amb aquells que no s’ho mereixen. Barcelona, la Barcelona actual, és tan diferent al Berlin Oriental dels anys 60, que fins i tot individus com Boadella, no només hi poden passejar, sinó que s’hi poden cagar i pixar a discreció sense el més mínim pudor. Catalunya és tan oberta, democràtica i tolerant que fins i tot va reclamar la llibertat d’expressió per a un subjecte que anys desprès, en una honrosa mostra d’agraïment, s’ompliria la boca d’insults, improperis, menyspreu, vexacions, ressentiment i d’odi contra tota aquella gent que l’havia defensat. 

Començo a tenir seriosos dubtes de si Boadella ha perdut definitivament el senderi o bé no l’ha tingut mai. Si s’ha tornat així amb el pas dels anys i la conseqüent degeneració neuronal o bé sempre ha estat el retorçat i lamentable personatge que ara interpreta.

Boadella ha esdevingut per mèrits propis, i no són pocs, el genuí bufó del regne. Un bufó que diverteix al rei acarnissant-se amb tot allò que més gràcia li fa. Un bufó covard amagat darrera les faldilles de la noblesa i bavejant les monedes que li llencen. Submís amb el poder (espanyol, of course) i instrument al seu servei no ha estalviat mai esforços en ridiculitzar Catalunya i els catalans. I encara té la barra (per dir-ho suaument) de reclamar un tracte de cortesia d’aquells a qui contínuament insulta. Cinisme de bufó que, sense recursos dramàtics, s’entreté en fer sonar els seus cascavells per reclamar l’atenció d’un públic que ja no té. 

Boadella és declaradament espanyolista i amb aguts tics feixistes que ha anat polint i perfeccionant al llarg dels anys arribant a una sofisticació força convincent. No s’hauria d’estranyar doncs, en exercici de la llibertat d’expressió que tant defensa, que la gent digui les coses pel seu nom i s’ajustin al guió que ell mateix ha volgut escriure. 

Tal faràs, tal trobaràs. O, encara millor: si no vols pols, no vagis a l’era. 

Per cert, i per acabar, m’ha agradat molt el tàndem que ha fet Boadella (o hauríem de dir: boaconstrictor?) amb Rafael Álvarez “el Brujo”. Un bufó i un bruixot agafadets de la mà en combativa complicitat. Ara només falta el genocida Felip V per retornar tot l’esplendor a la “Cort dels miracles”.

Con su pan se lo coman.

Castells per la defensa

La croada renovada 

Desprès de donar un interesantíssim tomb per la Conca de Barberà i l’ Urgell, puc afirmar, sense cap mena de reserves, que Mr. Wert ho tindrà molt cru. Serà difícil, veient el pa que es dóna a Belianes, a Verdú, a Bellpuig, a Rocallaura, a Guimerà, a Anglesola, a Agramunt, a Maldà, a Nalec, a Sarral, a Blancafort, a Vallclara, a Montbrió de la Marca, a Vimbodí, a Vallfogona de Riucorb, que l’espanyolització pensada, proposada i programada per l’audaç ministre, faci forat. Tot això sense gratar gaire la superfície i sense entrar, posem pel cas, a Solivella on encara es parla el Xivella i el castellà invasor estaria condemnat al fracàs més absolut abans d’obrir la boca. 

No voldria extralimitar-me en les meves atribucions aconsellant al ministre i als seus desperts col•laboradors el que haurien de fer per tal d’aconseguir un mínim d’èxit en la seva agosarada estratègia, però si que em permetré recomanar-los un pla que, si la cosa es fa bé, pot donar uns resultats acceptables. Utilitzin, senyors espanyols, el recurs que va fer servir (i encara ho fa) l’església per evangelitzar als salvatges de l’Àfrica i als indis d’Amèrica: les missions. Missions de la mà de missioners abnegats, lliurats cegament a la causa, vinguts de tots els racons de l’Espanya profunda i disposats a donar la vida, si cal, per a l’adoctrinament i la salvació de les ànimes dels nens catalans en la seva deriva cap a la condemnació. Mestres abocats a la sagrada causa de l’espanyolització, arribats a Catalunya des de Fuenteovejuna, de Fornilos de Aliste, de Cuacos de Yuste, de Casar de Miajadas, de La Aceña de la Borrega, de Matute de Almazán, del Cubo de la Solana, de Villasequilla o de San Bartolomé de las Abiertas per fer que la voluntat de Wert, perdó, de Déu, s’estengui i penetri per tot el territori. Mentre hi hagi croats seguirà havent croades.

Fem una copa?

Domingos Paciencia

(i els demés dies, també) 

D’entrada em pensava que era una broma. Una broma tardana deixada subtilment pels Sants Innocents. Poc a poc, amb rendida sorpresa, vaig acabar sabent que la realitat superava amb escreix qualsevol mena de ficció. La suposada broma esdevenia, en un encaix perfecte, un llampec d’iluminació quasi divina. La Junta Directiva del Deportivo de La Coruña ha estat brillant. No només ha trobat un nou entrenador de garanties per substituir al defenestrat Oltra, sinó que, al mateix temps, ha donat un inequívoc missatge a l’afició de Riazor. S’ha acabat el bròquil i a partir d’ara que tothom ho tingui clar: los Domingos Paciencia. Genial! Es podria haver dit més alt, però no més clar. Que ningú es dugui a engany i que hom sigui conscient de per on han d’anar les coses. Domingos Paciencia ha de ser, al marge d’un “salvador”, un transparent full de ruta per redreçar el rumb d’un club al que ja, per no quedar-li, no li quedava ni paciència. S’obre un nou horitzó ple de bons desitjos i missatges clars. No n’hi haurà prou en tenir paciència un diumenge, sinó tots els diumenges de la temporada, tal i com proposa l’elecció del nou tècnic. El problema, si arriba, el tindran quan els partits no es disputin en diumenge. Caldrà, amb seny i temprança, estendre la paciència a tots i cadascun dels dies de la setmana. Segur que se’n surten.

Llengua bàsica

No us desorienteu. Seguiu l'estrella

Ampliant llenguatge. Exercitant la llengua 

Va, vinga, comencem bé l’any! 

Cabrons, bandolers, fills de puta, cagabandúrries, buscabregues, caps de cony, miserables, demagogs, corcons, lladres, obcecats, infeliços, obsessos, cràpules, xarlatans, tocacampanes, xoriços, curts de gambals, dats pel cul, amargats, cornuts, analfabets, rapinyaires, atontats de les bombes, malparits, australopitecs, ineptes, verros, xantatgistes, ingrats, insensats, bandarres, maleducats, brètols, bufaculs, cagaires, desequilibrats, insensibles, carnissers, insolents, destralers, apollardats, deslleials, viciosos, dogmàtics, traïdors, dròpols, emprenyadors, llengueruts, descreguts, llepaculs, estafadors, sanguinaris, estúpids, esvalotadors, fanfarrons, perdonavides, meuques, assotacristos, pertorbats, fantasmes, sòmines, farsants, mamarratxos, fatxendes, trànsfugues, prepotents, franquistes, púrria, fluixos de molles, petulants, garrins, mesquins, guillats, hipòcrites, idiotes, manguis, ignominiosos, saltejadors, mafiosos, salvatges, ignorants, facinerosos, sonats, falsaris, incompetents, filibusters, indecents, pusil•lànimes, puters, integristes, irresponsables, llardosos, torrats, incapaços, trastocats, impresentables, trepes, llefiscosos, macarrons, titelles, feixistes, maldestres, caganers, malfeiners, trampistes, mamons, intransigents, malvats, picaplets, marrans, mediocres, criminals, menyspreables, terroristes, mongòlics, trolers, monstres, morbosos, necis, nazis, negats, paranoics, patètics, pedants, carronyaires, carteristes, cleptòmans, pelacanyes, penques, vampirs, maleïts, venuts, pesats, maricons, pirates, pispes, garrepes, gilipolles, pocapenes, mentiders, pocavergonyes, imbècils, pollosos, bocamolls, malalts, malcarats, bordegassos, llepaconys, botiflers, populistes, menjamerdes, porcs, caragirats, covards, potiners, presumptuosos, impertinents, tronats, impostors, putes, quinquis, rates de claveguera, reaccionaris, remenamerdes, repel•lents, robagallines, rucs, rufians, sacs de puces, inútils, saltamarges, sapastres, tal•losos, tarats, sarnosos, tinyosos, esquirols, tocats de l’ala, torracollons, pretensiosos, trinxeraires, indesitjables, indocumentats, troglodites, neuròtics, obtusos, pallassos, tros d’ase, usurers, vagarros, delinqüents, voltors, xaperos, zombis. 

Incorrecte? Políticament incorrecte? Incompleta, segur que sí. Però incorrecte, de cap manera. Només és una petita mostra de totes aquelles paraules que perdrem quan ens espanyolitzin i que no podrem transmetre a les generacions que estan per venir. 

Com s’ho faran, aleshores, per dir les coses pel seu nom? És, o serà, un veritable misteri. 

Per cert, la llista és oberta i podeu afegir tota aquell mot que us vingui al cap o trobeu a faltar. Amplieu el llenguatge ara que encara podeu. 

Va, vinga, bon any i que els reis no us facin patir més del compte.

Perfil inaudit

Estadística 

Tito Vilanova, des del seu discret encant, no es cansa de repetir que la derrota del seu equip, ni que sigui per estadística, cada cop està més a prop. Quan més allargues l’èxit, més s’acosta el moment de topar-te amb el fracàs. No es pot guanyar sempre. No es pot alterar l’equilibri natural, ni erosionar el càlcul de probabilitats fins deixar-lo sense efecte. És llei de vida i tots els elements sembla que apunten en la mateixa direcció. Què passa doncs amb Tito Vilanova? On és el secret, si és que n’hi ha, de la seva proposta que ha girat com un mitjó la previsible normalitat. Tito Vilanova, com el que no vol la cosa, està pervertint la lògica, està provocant l’estadística deixant-la en evidència per a goig del pròxim i desesperació dels estranys. Despullar la matemàtica i contradir la Història no és a l’abast de tothom. Només uns pocs, Tito entre ells, tenen el do, la intel•ligència emocional i la capacitat de fer possible el que l’estadística no es cansa de repetir. No es pot guanyar sempre. El secret: Tito i el Barça ho saben i faran el possible per pertorbar, ni que sigui un dia més, la implacable estadística.