dijous, 6 de desembre del 2012
EL MEU POBLE I JO
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
Salvador Espriu
Wertgonya
Wertgonya per un país colonialista que es comporta al segle XXI com ho feia al segle XVI.
Wertgonya per un país que té un ministre ignorant que pretén estendre impunement la seva ignorància.
Wertgonya per un individu amb disfuncions sexuals que no para de tocar-me els ous amb la llengua.
Wertgonya per un govern que dóna cobertura a un eixelebrat amant dels genocidis.
Wertgonya per un país que no vol ser si no és sobre els cadàvers dels altres.
Wertgonya per un pla “educatiu” que abona el menyspreu i la desinformació.
Wertgonya per un neci amb responsabilitats que ha esdevingut un irresponsable.
Wertgonya per un ministre de la guerra addicte a les càrregues de profunditat i a les mines antipersones.
Wertgonya per Espanya. Per a tots aquells que hi col•laboren i per a tots aquells que callen.
Auto Wertgonya per pertànyer (encara) a un Estat que s’obstina en la destrucció del meu país i tot allò que li és propi.
Wert ens acaba d’empènyer en el nostre procés de maduració.
No s’ha
de preocupar senyor Wert, vostè ens ha ensenyat el camí. Quan siguem
independents, que ho serem, posarem el castellà com a llengua no troncal. El posarem
en 4art lloc en l’escala de preferències tal i com fan els països assenyats amb
aquelles llengües que no li són pròpies.
Diguem adéu a Espanya amb un somriure d’orella a orella i, perquè no, traient-li la llengua.
dimecres, 5 de desembre del 2012
Un bon veí d’Espanya
Quan arribi el dia, que arribarà, de ser veí d’Espanya, seré un bon veí. Ho prometo. Ho prometo i em comprometo a tenir una relació cordial i exempta de polèmica i controvèrsia (només l’estricament inevitable entre veïns ben avinguts). Gestionaré la convivència des de la predisposició a l'acord i l'entesa. Posaré oli als engranatges perquè no grinyolin i maldaré perquè la fluïdesa sigui la norma de la casa. Quan sigui veí d’Espanya, que ho seré, no em posaré de cul i m'esforçaré en que les rodes no trobin pals que les encallin i apartaré els còdols del camí. És aleshores quan ens entendrem, sense retrets ni reserves, des de la sobirania i la independència. Ens serà fàcil treballar junts per millorar l'entorn. Una empresa en la que no haurem d’estalviar esforços per optimitzar els espais privats i els accessos comuns. Quan sigui veí d'Espanya, que ho seré, els hi tindré el respecte que ara no els hi tinc perquè no se l’han guanyat, ni se’l mereixen. Seré conciliador en el tracte i afectuós en l’ intercanvi. Espanya serà com el veí del replà amb el que podré compartir objectius de comunitat, però cadascú, a casa seva, decidirà el color de les parets i la música que vol escoltar.
dimarts, 4 de desembre del 2012
Cal perseverar
Això no s’ha acabat. De fet, tot just acaba de començar. Per aquells que es creien que n’hi havia prou anant a votar el 25 N, ja es va veient que d’ equivocats n’estaven. No n’hi ha prou. Davant d’Espanya mai n’hi ha prou. Exercir el dret democràtic al vot i fer-ho pacíficament, està molt bé, però no ens podem aturar. No ens podem adormir, ni defallir en les accions, ni dimitir dels nostres objectius. Cal multiplicar els esforços, perquè Espanya no cedirà en els seus. Espanya ens combatrà amb totes les seves forces (que en són moltes) i no podem deixar que la feina ens la facin els altres. Els nostres representants han de defensar la nostra voluntat, però som nosaltres els que els hi hem de recordar quina és aquesta voluntat i donar-li les eines perquè desbrossin el camí que hem triat. No és temps de pausa, ni relaxament, ni de fer concessions al pacte. Tenim la decisió presa i hem de ser capaços d’acomplir els nostres somnis. Tenim una oportunitat immillorable, una responsabilitat innegociable i la raó que ens justifica. Cal perseverar en allò que és just i ens pertoca. No podem fallar. La història no ens ho perdonaria. I els nostres fills tampoc.
El rellotge
Torna desembre i tornen les tradicions. A ca l'Europa, des de fa temps, s’ha institucionalitzat la venda de loteria per Nadal. Un recurs força lucratiu que serveix per equilibrar les balances econòmiques i tapar algun que altre forat negre de dubtosa paternitat. La venda, com no podia ser d’una altra manera, recau en les espatlles dels soferts futbolistes que ja suporten una pesada càrrega amb unes quotes gens menyspreables i uns serveis que no sempre estan a l’alçada del que seria desitjable. Gràcies a aquests ingressos extraordinaris, que tornen a pagar les famílies, l’Europa es pot permetre la generositat de comprar pilotes, reparar xarxes malmeses, reposar material en mal estat i fer front a algunes nòmines que, sense aquesta entrada atípica, penjarien d’un fil. Són temps difícils i l’ instint de supervivència fa recórrer a mesures imaginatives i excepcionals. La paradoxa del cas és que aquestes mesures ja es prenien a l’Europa quan els temps no estaven tan revoltats i la necessitat, aparentment, no era urgent. Sempre ha estat el camí més còmode traslladar la financiació, l’assumpció del cost de les factures als altres, declinant la pròpia responsabilitat i el mandat per al que s’ha sigut triat. Mentre hi hagi loteria no ens podrem abstenir de pensar en la incapacitat dels dirigents per gestionar amb solvència l’economia, ni la generació de recursos. La loteria, totes les loteries, són un símptoma de deixar en mans de l’atzar allò que un és incapaç de resoldre. Aquest any, per talonari venut, es regala un rellotge. Serà per comptar les hores que li queden al responsable (s) d’aquesta lamentable pràctica? Per cert, algú em pot vendre una butlleta del 1907?
dilluns, 3 de desembre del 2012
diumenge, 2 de desembre del 2012
Ens duran a la misèria
Duran crida Unió a “no deixar-se arrossegar més” per l’ independentisme.
I en lògica conseqüència UDC hauria d’abandonar immediatament la coalició amb CDC. S’hauria de declarar obertament espanyolista i deixar d’enganyar als ciutadans que, perplexos, no surten del seu astorament. Duran té la síndrome d’Estocolm. Fa massa temps que està en contacte amb Madrid i l’han abduït, li han fet un rentat de cervell que l’ha convertit en un còmode esclau que renega obstinadament dels principis bàsics de la pròpia identitat. Duran és un cas perdut per a la causa i no hi ha cap mena de possibilitat de recuperar el seu esperit corcat per la propaganda colonial, ni reconduir la seva deriva unionista. Sempre he pensat que el veritable problema de Mas, no era Madrid, ni el PP, ni els atacs de la premsa groga, el problema de Mas és el propi Duran i així els hi llueix el pèl. Duran és un quintacolumnista amb la lliçó ben apresa i no cedirà fins desmuntar CiU des de dins que és, de llarg, des d’on millor se la pot desmuntar.
“Hem deixat orfes centenars de milers de catalanistes no independentistes” diu Duran.
Em pot explicar que collons és un catalanista no independentista? Potser millor que no m’ho expliqui per no embolicar la troca i, a més, segur que no ho entendria.
“Hem d’evitar la divisió del país entre unionistes i independentistes”
Com diu? Això si què és fàcil senyor Duran, deixi d’invocar l’ unionisme com a la única via possible i accepti que hi ha una gran majoria que no és com vostè, que no sent vergonya del seu país, ni dels seus orígens i que vol una realitat de sobirania plena sense esclaus que l’abarateixin i, en el pitjor dels casos, se la venguin per trenta monedes d’or.
Madrid em mata? No. Madrid m’avorreix
Si el tot el futbol que hi ha a la capital d’Espanya és el que es va poder veure ahir entre el Real i l’Atletico, ja s’ho poden fer mirar. El segon i tercer classificat de la lliga ens varen castigar amb un espectable lamentable que deixa en evidència la gran distància de qualitat, d’essència i de conceptes que hi ha en aquests moments entre el Barça i els seus immediats perseguidors. Uns perseguidors que entenen i practiquen el futbol com un joc primari, sense cap mena de bellesa i avorrit fins la saturació. Un Atletico deplorable, hiperexcitat, sense recursos, ni arguments, va ser un joguet (una vegada més) en mans d’un Real rudimentari i molt previsible. Dos equips que pretenen ser l’alternativa a l’excel•lència del Barça i que, com va quedar en evidència ahir, no són més que una caricatura d’allò que aspiren abastar. Real i Atletico, Atletico i Real, tan se val l’ordre, ens varen mostrar sense pal•liatius les seves vergonyes, les seves carències i la seva particular visió d’un esport que, en els seus peus, grinyola i exaspera. Que es pot esperar d’un equip com el Madrid dirigit per un tècnic al que només interessa la seva projecció personal? Un equip fet a imatge i semblança del seu entrenador al que no li val una altra cosa que no sigui el resultat per engreixar el seu currículum i engrandir la seva llegenda. Un equip sense esquema, ni patró de joc i que fa del badall el seu bé més preuat. Sobre l’Atletico, no cal estendre’s gaire. Ahir va quedar tot dit i molt clarament dit. Pretendre que una persona com Simeone (jugador exemplar i força creatiu) sigui un bon entrenador i faci un futbol acceptablement atractiu és com demanar que plogui cap a dalt o Espanya prengui una sola decisió intel•ligent. Res a fer. El Real està a onze punts del Barça i l’Atletico a sis, però en futbol estan, tots dos, a anys llum del millor equip del món.
dissabte, 1 de desembre del 2012
Allò que el vent no s’endugué
Va començar amb el vent i va acabar, desprès de 40 cançons, altre cop amb el vent. Un vent nítid, càlid, necessari. Un vent que ha bufat durant 50 anys per escampar les boires i fer dels nostres dies, dies de compromís i esperança. Vent d’extrema dolcesa que ens ha amarat de tendresa des d’una poesia vital i cristal•lina. Cinquanta anys de lluita i complicitat des del vers punyent fins el puny en rima. Des de la ma oberta fins el puny tancat. Vent que ha recorregut incisiu tots els racons de la nostra geografia intima en un exercici d’amor indestructible. Anys i panys amb personatges de tots els colors i olors. De moments per a l’esperança i el desori. De vivències úniques i irrepetibles. De lluita sorda i constant des de la solitud més acompanyada. De viatges a Itàlia i concerts al Price, a Madrid o al País Basc. De Canet al Palau en trajectes curts de llarg recorregut. De veles e vents mentre observàvem aspectants la força desbocada dels cavalls. De mantenir-se fidels per sempre més al servei d’aquest poble i no perdre mai els orígens per no perdre la identitat. De treballar el teu cos des de la inexperiència i el goig novell. De dir no amb una força inaudita i clara. De no creure en les pistoles malgrat que la vida ens doni penes. De buscar records en les butxaques d’uns pantalons vells i estimar amb deliri la gent que ens ha deixat. De passejades amunt i avall pel carrer blanc. De baixar per la nau i pujar per la pau. De seure al capvespre veient com la mar ens duu la calma i s’adorm davant la roca. D’anar punxant el temps mentre arriba la nit. De fer balanç amb balances guanyades i acceptar que es té més passat que futur i més records que projectes. De rondes per Sinera amb capvespres d’un roig encès. De salvar els mots amb esforços titànics. De la serenor mentre arriba la nit. I tanmateix, desprès de 50 anys, aquest vent roman tossut al nostre costat guaitant totes aquelles coses que no s’ha endut, ni s’endurà mai. Bon vent i barca nova.
Raimon. Gran Teatre del Liceu
30 de novembre de 2012
divendres, 30 de novembre del 2012
Filaxi
Felipe González: "Si Catalunya té la temptació de separar-se, m'agradaria que comptessin amb la meva opinió"
Perquè? Per quina estranya i inexplicable raó jo hauria de comptar amb la seva innecessària opinió? Potser vostè, senyor González, ha comptat alguna vegada amb la meva opinió? M’ha preguntat alguna vegada si volia entrar a l’OTAN? Si em semblava bé la gestació dels GAL i la seva política de terror? M’ha demanat alguna vegada la meva opinió sobre la participació d’Espanya a la primera Guerra del Golf? M’ha consultat sobre el meu parer de l’ús irregular dels fons reservats de l’Estat? Sobre l’enriquiment “irregular” del senyor Roldán? Ha comptat amb la meva opinió per dotar de recursos públics al senyor Juan Guerra? L’hi ha interessat alguna vegada si estava d’acord amb el cas Filesa? M’ha preguntat alguna vegada si volia ser espanyol? No se m’ofengui senyor González, però la seva opinió m’importa un rave. Ni la necessito, ni em fa cap falta, ni m’interessa. D’opinions com la seva en tinc per donar i vendre i totes, totes, tenen caspa. Acceptaria opinions, encara que contraries als meus interessos, de persones coherents, netes, transparents, ètiques, nobles i amb una solvent autoritat moral, que, tractant-se de vostè, no és el cas. Catalunya farà el camí que hagi de fer per allunyar-se, justament, de persones amb la seva “opinió”.
dijous, 29 de novembre del 2012
A un pas de la glòria
Qui té boca, diuen, s’equivoca. Però qui té boca i no té cervell, s’equivoca enormement. El savi comet errors, cert, però se n’adona, rectifica i avança. El neci, en canvi, no comet mai un encert. Habita la neciesa amb impudícia i desvergonyiment fins a fer-ne d’ella la casa dels despropòsits. Espanya en les seves dèries n’és un clar exemple de l’estupidesa més descarnada. No en té mai prou. Mai no es cansa de mostrar-nos fins a quin punt pot arribar la seva manca de sentit del ridícul i l’enorme capacitat d’ensenyar les vergonyes a tot aquell que les vulgui veure. Espanya, el seu govern i els mitjans de comunicació (d’agressió, és més exacte) han tornat a ficar la gamba més amunt de l’abductor en el seu anàlisi (per dir-ho d’alguna manera) del resultat de les eleccions catalanes. Han disparat contra Mas i s’han felicitat pel seu fracàs, sense adonar-se’n que la pèrdua d’escons de CiU ha significat un avenç significatiu, un pas de gegant en el camí cap a la sobirania. Ens acostem a l’objectiu. Estem a un pas de la glòria.
dimecres, 28 de novembre del 2012
Masoquistes
Hi ha persones a les que els hi agrada ser maltractades i humiliades. Que malden pel sofriment propi. Que gaudeixen amb la vexació i la hostilitat del pròxim. Què només troben plaer amb les relacions de càstig i la submissió. Què cerquen desesperadament el sofriment i l’escarni. Persones malaltes que viuen vides insatisfactòries i observen conductes desordenades. Persones que necessiten ajuda i que, sovint, es neguen a rebre-la. Persones que no prenen consciència del seu trastorn i no fan res per guarir-se. Persones que davant de qualsevol perspectiva de millora es tanquen en banda. Esclaus de les seves pròpies misèries als qui horroritza la llibertat i l’horitzó d’una estabilitat emocional. Addictes a la dependència i a la rendició incondicional. Persones que mai optaran per una independència sanadora que les alliberi de les seves patologies i del “domine” que les fustiga. Nosaltres no som així, oi?
.svg.png)
dimarts, 27 de novembre del 2012
De l’alçada d’un campanar
Marcelino Iglesias compara el nacionalisme català amb "l'hipernacionalisme" que va provocar les guerres mundials francès i alemany.
No cal anar a buscar a fora senyor Marcelino. El nacionalisme espanyol, sense anar més lluny, ha estat al capdavant dels nacionalismes tràgics. La guerra incivil del 36 en va ser un clar exemple. Només cal recordar que els facinerosos revoltats es feien dir “nacionales” per accentuar el seu caràcter patriòtic. Però no va ser l’únic. La història d’Espanya està farcida d’episodis “nacionales” que deixen ben clar quin ha estat i quin és el seu tarannà. El seu comportament al llarg dels anys és una pura constatació del pitjor i més agressius dels nacionalismes.
Pel que fa a comparar el nacionalisme català amb l’alemany o el francès, és un símptoma d’ignorància i/o mala fe, més propi d’un neci que d’una suposada persona llegida. Els nacionalismes que vostè esmenta (i l’espanyol també) s’han caracteritzat sempre per ser expansius i força agressius. Han sigut estats (estats amb totes les prerrogatives, no com el català) bel•ligerants, conqueridors i amb l’objectiu irrenunciable d’ampliar les seves fronteres. Catalunya, per contra, s’ha significat per ser un poble defensiu que aspira a decidir el seu propi futur i a caminar en la direcció que li plagui sense la tutela de ningú. Catalunya no vol conquerir pobles veïns, ni ampliar les seves fronteres, ni sotmetre ningú a la seva voluntat. Catalunya només vol el que altres tenen i a ella se li nega. I ho vol pacíficament, democràticament, sense violentar ningú.
Si es vol parlar de responsabilitats en les darreres guerres a Europa, cal ser rigorosos i clars. Alemanya, Àustria, Sèrbia, Itàlia, França, Espanya, Rússia, Anglaterra,...totes elles tenen la seva quota de responsabilitat. Ho sento senyor Marcelino, però Catalunya, no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)