En blanc i negre

Canviar per avançar 

A l’any 1917, a la civilitzada Gran Bretanya, encara no estava reconegut el vot femení en qualsevol tipus d’elecció democràtica. El mateix passava a Espanya on, fins el 1924, el vot era única i exclusivament masculí. 

Aquests 2 exemples són representatius de la circumstancialitat de les lleis i de la seva limitació en el temps. Les lleis estan fetes per a ser respectades i són necessàries per a l’ordre social, però, en cap cas han d’anar més enllà de la voluntat democràtica dels ciutadans. Les lleis han de servir a la ciutadania i no a l’inrevés. Les lleis es poden canviar, i s’han de canviar, per adaptar-les a les necessitats i les aspiracions de progrés de tota societat civilitzada. Amb lleis perennes i inalterables, la mateixa Alicia Sánchez Camacho, Carme Chacón o Esperanza Aguirre, persones que reclamen l’estricte compliment de la llei i la seva immutabilitat, no només no estarien ocupant cap càrrec polític, sinó que ni tan sols tindrien dret a vot. Estarien discriminades per raons de sexe i, respectuoses i complidores de la llei, no hi podrien fer res per canviar-la. Estic a favor del sufragi universal, faltaria més. De la mateixa manera que estic a favor de que qualsevol col•lectiu decideixi lliure i democràticament el seu futur. Si s’han de canviar les lleis o fer-ne de noves, a que estem esperant?

Desencadenats

Unitat en l’essencial 

L''Abc' posa Navarro, Camacho i Rivera al mateix sac.

On és la noticia? Que és el que ho fa tan estrany? Que potser no és la puta, perdó, la pura realitat? Els senyors de l’ABC, lúcids ells, no han fet més que posar en ordre el que és de domini públic. Malgrat els hi pesi (i no sé si gaire), els partits que lideren la Malicia Sánchez Quemacho, el beneit Navarro i l’Alberto Riviera Maya (tot inclós), estan d’acord en els seus objectius principals i prioritaris: cal frenar l’ independentisme per damunt (i per davant) de qualsevol altre consideració. No hi ha res més important que mantenir a qualsevol preu la Sagrada Unidad de España. Així ho entenen i així ho defensen amb ungles i dents sense estalviar esforços ni recursos. Ara no toca barallar-se per nimietats o petiteses, ara toca defensar el manament diví per al que han estat cridats. Desprès, si cal, ja s’esbatussaran per aconseguir aquell o aquell altre matis, però res els pot distreure de l’objectiu principal i el que els uneix, tal i com apunta l’ABC. Alicia, el beneit i ciutadans són declaradament esclavistes, no renunciaran als seus privilegis basats en la injustícia i l’explotació. Espero que els partits abolicionistes aprenguin de l’exemple i facin pinya per aconseguir l’emancipació i la desitjada i justa llibertat. Desprès, com deia Martí i Pol, que cadascú es vesteixi com li plagui.

A punt d'explotar

Pericos amb grip aviària 

On és la pedrera? Tant omplir-se la boca amb que l’Español és el club que més i millor aposta per la pedrera. Tanta campanya per, a la vista dels resultats, vendre fum sense cap fonament mínimament creïble. Tant voler fer veure, de portes en fora, allò que només és una miserable mentida. A qui volen enganyar? Ahir, sense anar més lluny, el Primer Equip de l’Español, l’incombustible valedor de la pedrera, va disputar el seu partit contra Osasuna amb només un jugador de la casa. Tots, incloent l’entrenador, formats lluny del seu “galliner”. Si, com a mínim, els jugadors fitxats aportessin alguna cosa que no es pot trobar a casa. Si, com a mínim, tinguessin un plus de qualitat que avalés la despesa econòmica i el sacrifici dels pròpis ideals i la renúncia a la pretesa filosofia de Club. Si fos així, possiblement se li podria trobar una justificació, una excusa. Però, senyors, la deriva de l’Español no té pal•liatius. No hi ha per on agafar-la. S’han venut el, suposat, patrimoni ideològic per quatre xavos i han condemnat al Club a la mediocritat més absoluta. Basar la pròpia existència, l’única raó de ser en “anar a la contra”, pot donar resultats a curt termini i satisfer els baixos instints de la grada, però és una estratègia equivocada i gens sostenible. Contra, contra, contra,...I a favor de què?

Dóna mal de cap

Intelectuales en busca de razón II

O como decía Ben Hetch: los intelectuales son un asco 

Mario Vargas Llosa, el gurú de lo incomprensible, la quintaesencia del despropósito, la cuadratura del cinismo, nos ha preparado su obra definitiva: Elogio de la colonización y genocidio (justificado) del indio.

Javier Martínez Reverte, otro plumífero imprescindible donde los hubiere, ha trabajado durante 23 intensos minutos para presentarnos su biblia laica: Colinas que arden, lagos de fuego y tanques rojigualdos. 

Javier Mariscal, hombre para todo, o casi todo, vuelve al cine con: El catalan irrita. 

Juliá Santos, historiador que cuenta historias, se zambulle en la lucidez con: Historia de España con Catalunya al margen. 

Álvaro de Luna, un actor que se ha hecho pasar por actor, con éxito, acaba de rodar su última película en tierras catalanas con el enigmático título: Algarrobo todo lo que puedo. Película que está a la espera de encontrar sala para su estreno. 

Elías Quinajeta, reconocido productor de alguno de los títulos más importantes del cine español, vuelve a la carga con dos películas absolutamente visionarias: El espíritu de la consulta y Cría Cuervos y te sacaran los ojos. 

Aitana Sánchez Gijón, la hermosa actriz romana (como los calamares) no tiene ninguna película a punto de estreno, pero recomiendo revisar dos de sus trabajos más interesantes: La ley de la frontera y Bajarse al moro.

Estos no son todos, pero sí algunos de los más representativos del grupo y nos dan una nítida idea del empaque, la profundidad y el calibre intelectual de los firmantes del manifiesto. Gracias a todos ellos por su desinteresada y altruista tutela. Que jamás nos dejen caer en la tentación y nos libren de todo mal. Amén.

NOTA del autor: el texto está escrito en español por solidaridad con los firmantes y, por qué no, con un ligero contagio de síndrome de Estocolmo. En el fondo uno aspira a entrar en su círculo elitista y pasar por la vida siendo un admirado intelectual.

Agujero pequeño que proporciona un gran placer, 

aunque algunos piensen que es un coñazo

Frankeinstein

Intelectuales en busca de razón 

O como decía Ben Hetch: los intelectuales son un asco 

Ante la actualidad del manifiesto firmado por casi 100 intelectuales españoles en contra del derecho de los catalanes a decidir su propio destino, me ha interesado conocer cuáles eran sus próximos proyectos, es decir, en que ocupaban su tiempo, al margen de firmar manifiestos y dar consejos a quien no los ha pedido ni los necesita. Pues bien, después de varios días de ardua investigación, aquí están los resultados: 

Miguel Ángel Aguilar, periodista mediático y popular, colaborador habitual en el programa de TV de Ana Rosa, está escribiendo un libro muy revelador: El vértigo del derecho a decidir. 

Pedro Almodóvar, cineasta (los huevos) tiene prácticamente acabada su próxima película que llevará el título de: Españoles al borde de un ataque de nervios. 

Félix Azua, escribidor muy, pero que muy intelectual, tiene ya en el horno su próximo ensayo: La paradoja del primitivo ante el gozo catalán. 

Elvira Lindo, la reconocida cuentista, está a punto de presentar su última obra: Los trapos sucios de Arturito Gafotas.

Antonio Muñoz Molina, otro escritorazo imprescindible de la cultura hispánica, se ha decidido por una séquela de su anterior trabajo y que aparecerá en las librerías con el sugerente título: El jinete polaco II.

Juan Goytisolo, empeñado en recordarnos que el hermano bueno era el otro, vuelve a la carga con un sesudo ensayo que no dejará títere con cabeza: Contra las sagradas decisiones. 

Almudena Grandes, la escritora con exceso de apellido, nos obsequiará, no con una, sino con dos sarcásticas metáforas que harán las delicias de mayores y pequeños: Elecciones de paso y Catalunya es un nombre de Tango. 

Continuará...

Mónica Oltra al PP: "El món és injust perquè persones com vostés el fan ...

'Cauen els murs', el vídeo sobre el moment històric que viu Catalunya elaborat per La Fàbrica

'Cauen els murs', el vídeo sobre el moment històric que viu Catalunya elaborat per La Fàbrica

A la panxa del bou que no neva ni plou

La por del toreros 

Un estudi del doctor Antonio Alcalá diu que la por altera el cervell dels toreros. Vet aquí l’explicació de moltes conductes fins ara inexplicables. Si persones sotmeses a una por intensa i continuada són susceptibles a patir trastorns cerebrals irreversibles, és comprensible que la seva resposta als diferents estímuls estigui condicionada per aquesta alteració. L’estudi conclou que, per aquesta por extrema, el cervell dels toreros emet una freqüència diferent: “la freqüència paranormal”. És lògic pensar que, persones en la mateixa situació, tinguin alteracions iguals o similars a la dels toreros. 

Pensem doncs en els polítics, en els militars i en els caps visibles de la societat civil espanyola. Sotmesos com estan a una pressió insostenible, a la por incontrolable de perdre Catalunya per sempre i quedar-se sense el seu principal actiu, és comprensible que el seu cervell pateixi una profunda alteració i apareguin els símptomes de la “freqüència paranormal” de la que parla el doctor Antonio Alcalá. Era del tot previsible que aquesta conducta paranormal tingués una explicació científica. Una explicació que ens permetés entendre millor determinats comportaments absolutament irracionals. 

Ara que sabem els efectes de la por en el cervell humà, ens podrem mirar amb certa pietat “els toreros” i la seva afició per la sang.

Sense paraules

Fals i martell

Desobeir la llei

Queda rigorosament prohibit als negres:

- Asseure’s a menjar amb els blancs. 

- Emprovar-se peces de roba o sabates en uns magatzems. 

- Viure en veïnats blancs. 

- Beure aigua de fonts públiques. 

- Nedar en piscines públiques. 

- Entrar en els ajuntaments per la porta principal. 

- Anar a un perruquer blanc. 

- Anar a un dentista blanc. 

- Rebre una transfusió de sang d'un donant blanc. 

- Viatjar al costat de blancs en els autobusos, als trens i fins i tot en els ascensors. 

- Rentar la roba en les mateixes màquines que els blancs. 

- Casar-se amb blancs. 

- Anar a l'escola amb blancs. 

- Tutejar els blancs. 

- Usar la mateixa sala d'espera que els blancs a la consulta dels metges. 

- Prestar jurament per testificar davant un tribunal, llevat que ho fessin sobre una bíblia per negres. 

- Ser internats en les mateixes presons o reformatoris que els blancs. 

- Entrar en els cossos policials. 

- Votar o ser candidats a càrrecs polítics. 

- Ser enterrats al costat dels blancs en els cementiris. 

Això era llei als EEUU fa només 40 anys. Sempre s’ha de respectar i complir la llei? Les lleis injustes, es poden i s’han de canviar. I això no és anar en contra de la llei, sinó a favor de la justícia, la llibertat i el progrés.

S'ha acabat el joc

En Ramón Gatell no té nivell 

Em sap greu ser una veu discordant entre totes les aportacions vessades, i sento, encara més, la franquesa del meu pensament, però ja era hora que el CE Europa aparqués el sentimentalisme tronat dels darrers anys i apostés pels aspectes més professionals de l’esport. Una determinació valenta i sense esquerdes que tant se li ha reclamat i que tant ha patit. La debilitat no ha estat mai una bona consellera i els escrúpols coarten les decisions, les distreuen i les posposen fins a límits insostenibles. Un club que es pretén important, que vol viure a l’elit i competir de tu a tu amb els grans del futbol, no es pot perdre en sensibleries de tocador, ni ha de permetre que el cor intervingui en la presa de decisions que l’allunyin de l’objectiu últim. Digue-m’ho clar: en Ramón Gatell no té nivell per jugar a l’Europa. No el té, ni l’ha tingut mai. Només la mala consciència d’alguns, la política d’aparador dels altres i el bonisme de la gran majoria, han obrat el petit miracle dels 13 anys de permanència al Club. Amb Gatell es tanca la porta, espero que definitivament, a una pedrera inútil, ineficaç, incompetent i innecessària que, la seva única raó de ser és la de generar recursos econòmics per mantenir l’estabilitat econòmica del Club. Aquesta incidència econòmica no ha de ser, en cap cas, moneda de canvi que obligui al Club a col•locar jugadors de la base al Primer Equip. Ramon Gatell ha estat el darrer lligam amb la pedrera i el peatge, espero que últim, d’aquesta situació inversemblant. Una situació que, si bé tard, s’ha acabat corregint en benefici de la viabilitat futura de l’entitat. Ramon Gatell no té nivell per a jugar al Primer Equip de l’Europa, així ho entén l’afició que prefereix, amb bon criteri, fitxar gent de fora amb solvència contrastada i així, finalment, ho ha entès la Direcció del Club donant aquest necessari i decisiu pas. Deixem-nos d’una vegada per totes de collonades i posem cada cosa al seu lloc. Ja ho va dir fa poc el vicepresident de l’Europa al rebre un reconeixement per al Futbol Base: "no sé si sortiran bons jugadors, el que si sortiran són millors ciutadans". Millors ciutadans que pagaran les factures del Club i mai jugaran al Primer Equip del CE Europa. Les coses clares.

F-18? No, 25-N

Al vent 

L’exèrcit justifica els vols dels F-18 sobre Catalunya amb la meteorologia. El pilot d'un dels F-18 que van sobrevolar el Berguedà, el Ripollès i diverses comarques de Lleida la setmana passada diu que es va escollir la zona perquè hi feia bon temps. 

Veus, en això els hi dono la raó. A Catalunya fa bon temps i més que n’ha de fer a poc que les coses vagin com han d’anar. Les pertorbacions, les borrasques i les depressions arriben a Catalunya sempre des de l’oest. No és cap valoració subjectiva ni producte del fanatisme meteorològic. És un fet científic i demostrat. Els núvols, les tempestes i les baixes pressions viatgen d’oest a est i no a l’inrevés. Sort en tenim del vent. A Catalunya el vent és un element determinant per mantenir l’atmosfera neta i lliure d’agents contaminants. Els vents ens cuiden i ens regalen els dies clars. Hauran de vigilar els F-18 amb la determinació del Garbí i el geni de la Tramuntana.

Girar fulla, passar pàgina

Anar coixet o no caminar gaire bé 

Un centenar d’intel•lectuals acaben de signar un manifest en contra de la independència de Catalunya. Entre els signants s’hi troba Isabel Coixet. Us preguntareu amb sorpresa justificada, no que fa signant un manifest, sinó, què té d’intel•lectual la senyora Coixet? És la mateixa pregunta que jo em vaig fer i, he de reconèixer, que no m’ha estat fàcil resoldre l’enigma. Repassant la seva carrera i revisant les seves pel•lícules, estava clar que l’etiqueta d’intel•lectual no podia venir per aquí. S’havia de buscar per una altra banda. I buscant, buscant, vaig topar amb la publicitat. Coixet s’ha significat per ser l’executora de la campanya publicitària d’una coneguda marca comercial de compreses. Per fi el cap del cabdell. El fil que deslloriga el misteri. Compresa ve de l’arrel comprendre. Comprendre és sinònim d’entendre. De l’entendre neix l’enteniment. I l’enteniment, segons el diccionari de la llengua catalana, és un dels principals trets de l’intel•lectual*. Així doncs, tema resolt. A la senyora Coixet li ve el qualificatiu d’intel•lectual directament de les compreses. Compreses que li han donat ales amb les que volar per damunt de la resta de mortals i mirar-s’ho tot des d’un palau de suficiència i menyspreu. 

Per cert senyora Coixet, les seves pel•lícules no és que adormin a les ovelles, sinó que les fan sortir esperitades com llebrers darrera un conill de drap. Ho sento, però algú ho havia de dir.

*Intel•lectual: Relatiu o pertanyent a l’enteniment.

Mantenir l'equilibri

5000 entrades 

El dia que aquest blog arriba a les 5000 entrades en menys de 5 anys de vida, Tarzan, el personatge d’Edgar Rice Burroughs i genuí símbol del nen salvatge, en compleix 100. Mentre el Barça aconsegueix, amb 28 punts, el rècord del millor començament de lliga en els seus 113 anys d’història; es commemora el 90è aniversari del descobriment de la tomba de Tutankamon a la Vall dels Reis per part del britànic Howard Carter. Mentre el “Sí” a la independència avança a Catalunya amb 25 punts per damunt del “No”, es compleixen 55 anys del llançament a l’espai del primer esser vivent, la gossa Laika (no confessional), a bord de l’Sputnik II. Mentre Pere Navarro torna a enarborar la bandera del quintacolumnisme 76 anys desprès, a l’Equador celebren els 192 anys d’independència del regne d’Espanya. 

Dates i dades insignificants que no pretenen ser representatives de res i que tenen molt poca incidència en l’evolució de la Humanitat, tot el contrari que el naixement de Pinito del Oro, la gran trapezista espanyola, que avui faria 81 anys.

5000 entrades buscant una sortida.

Kdirà la gent?

Abans, si us plau, abans 

Un treballador del Madrid Arena ha denunciat que es van vendre més de 20.000 entrades, xifra que depassava l’aforament màxim permès i que va acabar en tragèdia. Bé està que ens acostumem a denunciar totes aquelles coses que mereixin ser denunciades, que perdem la por i que col•laborem activament en les millores socials. Però, encara estaria millor si ho féssim abans de la tragèdia, per evitar-la en la mesura del possible, i no desprès quan s’ha consumat. Que s’havien venut més entrades de les permeses, era un fet conegut pels responsables abans del dia de la festa, perquè la compra era anticipada. Perquè doncs ningú ho va denunciar? Farem diners i no passarà res, devien pensar. Malauradament no va ser així. La cobdícia i la irresponsabilitat han tornat a guanyar la partida amb un balanç descarnadament tràgic. Ara és fàcil, a toro passat, fer-se l’heroi denunciant una pràctica imprudent per tranquil•litzar una mala consciència. Llàstima que aquesta consciència no hagi actuat amb premeditació i sentit comú.

Gary de Bode,

un clàssic

Sol davant el perill 

No fa gaire llegia a la cronologia d’un bon europeista (segurament dels pocs que queden) una amarga queixa sobre la solitud del seu president. Deia l’Agustí, i no sense raó, que li trencava el cor veure l’aïllament del màxim representant del Club en els desplaçaments del Primer Equip. Com és possible que una entitat del prestigi de l’Europa, amb la seva dimensió social i la seva estructura, sigui capaç de deixar sol al seu president? On són tots els homes del president? Què potser no hi ha prou directius per a realitzar aquesta tasca? O, el que és pitjor, no hi ha directius que la considerin necessària? És trist, molt trist, veure la indefensió del president d’un dels clubs més representatius del país, en una deriva lamentable i immerescuda. S’ha de reconèixer, però, que el president, no només fa el que pot, sinó que va més enllà de les tasques que li serien pròpies i, sovint, se’l pot veure acompanyant a nombrosos equips de la base sacrificant el seu temps i el seu espai personal en benefici del Club. Això no treu que la imatge que es projecta del Club no sigui la que caldria o, encara més, la que li pertoca. L’Europa es mereix gent compromesa que treballi per l’entitat i doni la cara. Un president sol, malgrat la seva despesa energètica, el seu altruisme i la seva admirable disponibilitat, no pot tapar la indolència i la manca d’implicació de la resta de companys. Un equip, un bon equip, ha d’anar més enllà d’una sola persona, encara que la persona sigui un model de generositat i es digui Gary Cooper o Guillaume de Bode.