Llum a l'altre costat

Si Espanya fos Suècia, ens lluiria més el pèl

Si un dia com avui de l’any 1905, Noruega es va independitzar de Suècia, que impedeix que Catalunya faci el mateix amb Espanya? El que ara sembla absolutament “normal” i està perfectament integrat en l’imaginari col•lectiu, fa només 110 anys era una situació inimaginable, insostenible, quimèrica i utòpica. El millor del cas, però, va ser que la declaració d’independència unilateral (faltaria més) per part de Noruega va ser acceptada pacíficament per Suècia. És a dir, la sang no va arribar mai al riu. Clar que estem parlant de dos països civilitzats. Dos societats que, ara fa cent anys, ja es trobaven en un estadi infinitament més avançat que la plistocènica Espanya de l’actualitat. És ben curiós, i lamentable per a nosaltres, com l’evolució ha funcionat a diferents velocitats amb resultats diametralment oposats.

Here, here, here

Nina de cantonada

La sal de la terra

“La sal de la terra” és un magnífic clàssic de l’any 1954 que, arrel d’una vaga de miners a Nou Mèxic, ens mostra els conflictes socials de l’època i la decisiva participació de les dones (la sal de la terra) en els incidents. Amb aquesta referència vull destacar el significat en positiu que tenia la sal i la fama, merescuda, de ser un element determinant per a la vida. Ara resulta que la ciència ha confirmat allò que la saviesa popular fa centenars d’anys ja sabia: la sal (el clorur de sodi) és un nutrient fonamental i imprescindible per al cos humà. Els estudis que s’han realitzat als EEUU (com quasi tots) no es limiten a desestigmatitzar la sal, sinó que van més enllà, afirmant que la sal no només és essencial per a la vida, sinó que també ho és per garantir una bona salut. Els mateixos estudis han aprofundit en els efectes de la sal sobre els problemes cardiovasculars i han conclòs que les persones amb dietes baixes en sal tenien quatre vegades més atacs de cor que les persones amb dietes normals. Uns resultats que tornen les coses al seu lloc i fan que la sal recuperi el prestigi que no hauria d’haver perdut mai. La sal és un element bàsic per a la vida, com ho varen ser aquelles dones de Nou Mèxic per als seus homes, els seus fills i el futur de la Humanitat.

La cosa s'estén...

...com una reguera de pólvora

"Per què Gasol juga amb Espanya?"

-Una de les notes curioses de la final de bàsquet dels Jocs Olímpics entre Espanya i Estats Units va ser el adonar-se que molta gent s'estranyava que Gasol és espanyol.-

Aquesta notícia, apareguda avui en molts mitjans de comunicació, va ser un dels fets més comentats a les xarxes socials durant la disputa de la final de basquet a Londres i va desconcertar a una part important dels espectadors.

Ves per on que sigui noticia una cosa que jo fa temps que em pregunto i que no deixa de sorprendre’m. Per quins cordons, Pau Gasol, Marc Gasol, Joan Carles Navarro, Victor Sada,...juguen amb Espanya si no és el seu país? Han de ser els americans, amb la seva proverbial ignorància els que obrin la caixa dels trons i, amb aquella innocència de no haver trencat mai un plat, posin el dit a la nafra.

Ara sé que no estic sol. Em reconforta que els ciutadans de Kentucky, Alabama, Wyoming o Dakota del Sur donin crèdit a les meves teories i combreguin amb els meus criteris.

Diuen, i ho diuen fa temps, que el que Estats Units desconeix, no existeix. Espero que ara la cosa canviï i que la seva sorpresa faci la nostra sort.

Com una cuba

No vull pagar

Com a reclam, no està gens malament. Com a pràctica, en canvi, la cosa trontolla. Si es volen unes bones infraestructures, cal pagar-les. Via impostos directes o bé indirectes, però impostos a la fi. No es pot pensar en un país modern amb capacitat de millora si no es disposen dels recursos per dur-ho a terme. Una altra cosa és si els recursos es gestionen be o malament i si van allà on han d’anar a parar. Però tot el que fem, tot el que construïm, ens agradi o no, val diners. I els diners no cauen del cel (encara que algú els faci volar) i són absolutament necessaris pel progrés i la millora de la qualitat de vida. Si s’està en desacord amb la política dels impostos directes que cobren les autopistes catalanes, la solució no passa per arribar a un peatge i negar-se a pagar. L’únic que s’aconsegueix d’aquesta manera tan poc pràctica, és una sucosa multa que omple les butxaques de l’Estat i engreixa a les concessionàries. Per no pagar dos euros, n’acabes pagant 100. Un mal negoci per a la ja deprimida economia de l’insubmís. Optar per les carreteres de no pagament. Utilitzar vies alternatives mentre duri la protesta o, senzillament, no agafar el cotxe. Autopistes buides, benzineres buides, aquesta si que podria ser una solució eficaç i un sever càstig per als gestors que ens collen.

Coses que semblen, però no ho són

Anirem tots cap al cel 

Anirem tots cap al cel!

Que toquin les trompetes!

Anirem tots cap al cel

amb les mans ben netes!

No ens caldrà portar bastó,

ni sandàlies, ni sarró.

Tu, que estàs tan cansat,

tot d'un plegat

 trobaràs que has volat.

Anirem tots cap al cel!

Que toqui el bateria!

Anirem tots cap al cel

amb crits d'alegria!

Sonarà per tot el món

el so dolç d'un vibràfon,

quan toquem els estels.

Anirem tots cap al cel! 

Josep Maria Andreu - Lleó Borrell

Mirant per on trepitja

Els millors

Els millors futbolistes tenen un nivell més elevat d'un tipus d'intel•ligència que els permet processar una gran quantitat d'informació en molt poc temps per prendre la decisió correcta 'a posteriori', segons una investigació de l’ Institut Karolinska d'Estocolm (Suècia), publicada a la revista científica Plos One . La investigació s'ha centrat en les anomenades funcions executives del cervell. És a dir, la memòria de treball, la resolució creativa de problemes, la flexibilitat cognitiva i la inhibició d'impulsos. Els investigadors han comparat aquestes funcions en tres grups de voluntaris: jugadors de primera divisió de Suècia, tant d'equips masculins com femenins; jugadors de divisions inferiors, i persones de la població general que no juguen a futbol. La comparació s'ha basat en diferents tests, específicament dissenyats per avaluar aquestes capacitats de la ment. Els resultats mostren que els futbolistes de primera divisió solen tenir millors funcions executives que els de divisions inferiors, i aquests les tenen millors que la població general.

Un 5% privilegiat

Segons l'anàlisi estadística dels resultats, els jugadors de primera divisió formen part del 5% de la població que té millors funcions executives. Els futbolistes participants en l'estudi van ser seleccionats pels seus propis entrenadors, a qui es va demanar que no seleccionessin per a l'estudi els millors jugadors ni tampoc els suplents habituals. Els investigadors van analitzar també fins a quin punt les funcions executives influeixen en el rendiment dels futbolistes. Els resultats mostren que els jugadors que van obtenir millors resultats en els tests van ser els que, dues temporades més tard, van marcar més gols o realitzar més assistències. Segons els investigadors, unes bones funcions cognitives milloren el futbolista, en canvi, jugar a futbol amb prou feines millora les funcions cognitives. Per això, els investigadors suggereixen que es pot predir el potencial d'una jove promesa amb tests que avaluen aquestes funcions.

Al Parc Kruger, al vell mig de la selva, 

s'esforcen per fer-se entendre

En coma

...ves a fer puñetes ignorant... amb aquestes estupides lineas deixes molt que desitjar. CATALUNYA ES MES QUE UN CLUB IMBECIL ! a

Recullo un escrit enviat al blog i que per la seva profunditat, enginy i brillantor he cregut oportuna la seva publicació. No entraré a valorar el contingut, l’oportunitat i/o l’exactitud del missatge. Tot és opinable. El criteri és sobirà i absolutament respectable. M’aturaré, això si, en el valor d’una cosa aparentment tan insignificant com les comes. De com pot ser d’important una minúscula coma per a la comprensió del missatge i la seva efectivitat.

...puñetes ignorant? Si puñetes és plural, no haurien d’anar acompanyades d’uns ignorants en plural i no, d’un ignorant en singular? Són realment ignorants les puñetes? I si el que falta és una coma entre puñetes i ignorant? I si l’autor del brillant text volia, en realitat, enviar a fer puñetes a un ignorant? Aleshores la cosa pren sentit i es comença a entendre el significat de l’expressió. Tot per una coma, o millor dit, per l’absència d’una coma. Ara vosaltres ho veureu molt fàcil, però a mi m’ha costat arribar a aquesta conclusió i encara no estic segur d’haver-la encertat.

CATALUNYA ES MES QUE UN CLUB IMBECIL ! Tot això en majúscules per facilitar-me la lectura (és d’agrair), que no la comprensió. Què vol dir...un club imbecil? Catalunya, un club imbècil? Estimat anònim, jo diria que Catalunya és moltes coses, però d’això a titllar-la de club i a sobre, imbècil, em sembla molt atrevit, per no dir, irrespectuós. I si, amb el precedent anterior de comes invisibles, l’insigne autor el que pretenia era voler fer-li saber a un imbècil que Catalunya és més que un club? Pot ser inversemblant a primer cop d’ull, però jo no ho descartaria. Els escriptors vocacionals adquireixen, amb el pas del temps, una seguretat en si mateixos i un domini del llenguatge que els fa deliciosament críptics.

En fi, tot per dues miserables comes. Un signe gràfic que s’utilitza per fer una pausa breu en el discurs i fer-lo, a l’hora, comprensible.

Estimat autor, sense ànim d’esmenar-te la plana, hauries de practicar una mica més amb les comes. Comença per fer una pausa abans d’escriure, és a dir, posa una coma al principi del teu discurs i t’evitaràs, creu-me, un ridícul de punt i final.

Aparteu les criatures

Follies

Aquest cop no cal que us afanyeu. Per molta presa que us doneu, ja heu fet tard. Follies deixa els escenaris per, segurament i tal com estan les coses, no tornar. Un espectacle grandiós, excepcional i d’una qualitat insuperable que ha gaudit d’un èxit rotund de crítica i públic. Possiblement el millor musical dels darrers anys i amb la millor posada en escena que es podia aconseguir. Una festa per als sentits que ha deixat el llistó del teatre en general i del teatre musical en particular, en unes cotes d’excel•lència insuperables. Serà difícil, molt difícil, poder tornar a veure un muntatge en el que tots els seus elements encaixen a la perfecció i res sigui sobrer. Sondheim és un mestre, possiblement un dels millors autors teatrals de totes les èpoques i, en aquesta peça en concret, ha excel•lit. El llibret, el text, les cançons, la música, el ritme,...res grinyola, tot brilla. El muntatge de Mario Gas és una pura delícia. Una meravella únicament a l’abast dels escollits. Mario Gas ha fet, sense cap mena de dubte, els millors musicals del país i aquest últim ha estat la culminació d’una trajectòria impecable i, alhora, sublim. La tria dels actors i de les actrius ha sigut, també, una de les claus de l’èxit. Actors i actrius escollits amb tacte, encert i precisió quirúrgica que han defensat el text i les fantàstiques cançons amb una solvència i convicció excepcionals. Follies ha baixat el teló i, em temo que pel seu elevat cost, per sempre. Però l’empremta serà inesborrable. El record, l’espai del record, viu i s’alimenta d’episodis magistrals.

Utilitza la llengua

Reblar el clau

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir. 

Tenint en compte que ja som molts els que ens hem educat en català, Déu n'hi do, com el parlem, de malament. Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria)

Joc de cames

Pornografia futbolística

Començarà la lliga i començarà amb polèmica. Tot perquè a alguna ment lúcida se li ha acudit la idea de posar partits a les 11 de la nit. Els afectats, com no podia ser d’una altra manera, han posat el crit al cel queixant-se d’un greuge comparatiu i d’un tracte discriminatori injust. Tothom, alguna que altra vegada, ha comés l’error de veure partits (per dir-ho delicadament) de l’Espanyol, el Getafe, l’Almeria, el Racing,...Tothom els ha vist i, en conseqüència, tothom se’n pot fer una idea bastant exacta de la dimensió de la tragèdia. La decisió de la LFP és, per tant, una mesura en la bona línia, però que es queda curta en la seva idònia materialització. Els equips esmentats, i d’altres que no cal esmentar, no haurien de jugar a les 11 de la nit, ho haurien de fer, per decència i salut, en horari protegit. Si volem que els nostres nens i nenes creixin sans i estalvis, s’ha de fer tot el que estigui en les nostres mans per mantenir-los allunyats de la violència, la pornografia i el futbol que practiquen determinades bandes uniformades. Si prenem mesures dissuasòries i punitives per evitar el consum de tabac, l’abusiva ingesta d’alcohol i la promiscuïtat sexual, fora bo que no ens deixéssim anar en tot allò que pugui afectar negativament al futur dels nostres joves. Tothom ha de tenir el seu moment, faltaria més, però el tarot, la tele-botiga, les pelis porno i l’Espanyol, a partir de les 2 de la matinada. Cada cosa al seu lloc.

A trets

els seus arguments

Feixistes contra el Barça

Tal dia com avui, un 6 d’agost de l’any 1936, l’ aleshores president del Barça, Josep Sunyol, era assassinat pels feixistes espanyols (una redundància) a la serra de Guadarrama. Una ignomínia més que cal afegir a la llarga llista d’afronts d’Espanya vers Catalunya i que mai han de ser oblidats. Posats a tocar el voraviu, us heu preguntat alguna vegada perquè entre la llarga i tràgica llista de víctimes de la barbàrie espanyola hi trobem un president de Catalunya i un president del Barça i no trobem, per molt que remenem, cap president d’Espanya, ni cap president del Madrid? És, modestament, una bona pregunta i, a poc que us esmerceu, en la resposta trobareu la clau de volta que us desvetllarà l’enigma.

Forever

Encara dorms?

Ajustar les proporcions

Un premi just

“La pilota d’or hauria de ser un premi just i m’agradaria guanyar-lo“ ha dit Cristiano Ronaldo. Tot emmarcat en la campanya madridista, encapçalada pel seu gurú: Mourinho, i amb la que es pretén influir en l’opinió pública, en els mitjans de comunicació i, sobretot, en els membres dels diferents comitès que han d’atorgar aquest prestigiós premi. Una campanya, una més, amb l’únic objectiu de desprestigiar a Messi i, subsidiàriament, al Barça. Tornant al comentari del principi, com es poden concentrar tantes contradiccions en tan poques paraules? Veritable mèrit el del senyor Ronaldo que, amb una única frase, proposa l’enunciat, planteja el problema, aplica la formula i resol l’equació. Si la pilota d’or ha de ser un premi just, que hem de suposar que ho és, l’ha de guanyar el que s’ho mereix, perquè sinó no ho seria. Per tant, la segona part de la frase és sobrera, o, en el millor dels casos, un propòsit de futur a llarg termini. Ronaldo no només no resisteix la comparació amb Messi, sinó que també surt perdent quan se’l pretén comparar amb Xavi i amb Iniesta. El futbol és un joc d’equip i Ronaldo no és, ni serà mai, un bon jugador de futbol, ni molt menys, un bon esportista. En canvi, donades les seves prestacions físiques, on si que podria donar joc és en l’atletisme. La carrera de 100 metres llisos, el llançament de disc o el llançament de javelina serien unes bones disciplines per a les seves habilitats. Sempre en esports individuals on es troba com porquet en un fangar. La pilota d’or és una altra cosa. Ronaldo només la pot guanyar per error, com ja ha passat, o perquè deixi de ser un premi just.

Españuatu

La sensació olímpica

No digui Espanya, digui Vanuatu

A aquestes alçades de la competició ja es pot fer un primer balanç de com van els Jocs de Londres. Si ens fixem en les medalles aconseguides per avaluar els resultats i el nivell d’èxit, la cosa pinta francament be per a Espanya. Fins el moment, 3 són els metalls guanyats, dos de plata i un de bronze. Un medaller que la situa, excepcionalment, al nivell de Colòmbia i per sota de grans potències com ara Mèxic, Etiòpia, Veneçuela, Lituània, Geòrgia, Hongria, Polònia, Cuba, Kazakhstan,...Que les dues medalles de plata hagin estat guanyades per una catalana i la de bronze per una basca, és un fet irrellevant i que reforça la cohesió d’Espanya i la seva “unidad de destino en lo universal”. Espanya sempre ha tingut una reconeguda habilitat en aprofitar-se del que no és seu i, al mateix temps, saber nedar i guardar la roba. En aquest cas concret, la que ha nedat ha estat la Mireia Belmonte, mentre Espanya, com sempre, s’ha encarregat de guardar-li les medalles. És fàcil entendre perquè Espanya no vol ni pot renunciar a Catalunya. Deixant de banda l’espoli fiscal, els greuges comparatius i la sangria constant, Espanya no pot prescindir dels èxits esportius que li proporciona Catalunya. S’ha vist recentment en el futbol i ara, en els Jocs Olímpics. Espanya sense Catalunya estaria, a hores d’ara, al nivell de les Illes Verges, Vanuatu, Tonga o, la pròpia Botswana. Que, amb tots els respectes, és el lloc que realment li pertoca.