dimarts, 27 de març del 2012
La mòmia congelada
El Museu d'Arqueologia de Barcelona recrea en una exposició la història d'Ötzi, l'home que va quedar atrapat al gel fa 5.000 anys. És una excel•lent oportunitat perquè l’actual jugador del Madrid pugui visitar un dels seus avantpassats i recuperar una part important, sinó molt important, dels seus orígens. Pel que s’ha pogut saber mitjançant les restes trobades al voltant de l’home d’Ötzi, es pot afirmar que va viure en un entorn hostil i que va ser víctima de la violència desfermada per a la que no estava preparat. Malgrat intentar fugir d’aquella realitat asfixiant va ser mort per l’esquena, a traïció, i va quedar colgat per la neu durant 5.000 anys fins que va ser descobert casualment per uns alpinistes. Ötzil faria bé de recuperar aquella història i amarar-se de les seves tràgiques conseqüències per tal d’evitar caure en els mateixos errors, si més no, desenvolupar mecanismes de defensa que el protegeixin de l’extrema violència del seu entorn. A Ötzil se l’ha vist darrerament en actituds poc ajustades a la seva personalitat. Massa afectat per l’espiral de desraó en la s’hi troba immers. Bo seria que prengui mesures que l’allunyin d’aquesta bogeria col•lectiva i que cap àrbitre el torni a expulsar per mirar-lo malament. Si no vol caure per l’efecte d’una fletxa traïdora, faria bé de visitar l’exposició de Montjuic i aprendre quins són els perills que l’encalcen i, en conseqüència, la manera d’evitar-los.
El Museu d'Arqueologia de Barcelona recrea en una exposició la història d'Ötzi, l'home que va quedar atrapat al gel fa 5.000 anys. És una excel•lent oportunitat perquè l’actual jugador del Madrid pugui visitar un dels seus avantpassats i recuperar una part important, sinó molt important, dels seus orígens. Pel que s’ha pogut saber mitjançant les restes trobades al voltant de l’home d’Ötzi, es pot afirmar que va viure en un entorn hostil i que va ser víctima de la violència desfermada per a la que no estava preparat. Malgrat intentar fugir d’aquella realitat asfixiant va ser mort per l’esquena, a traïció, i va quedar colgat per la neu durant 5.000 anys fins que va ser descobert casualment per uns alpinistes. Ötzil faria bé de recuperar aquella història i amarar-se de les seves tràgiques conseqüències per tal d’evitar caure en els mateixos errors, si més no, desenvolupar mecanismes de defensa que el protegeixin de l’extrema violència del seu entorn. A Ötzil se l’ha vist darrerament en actituds poc ajustades a la seva personalitat. Massa afectat per l’espiral de desraó en la s’hi troba immers. Bo seria que prengui mesures que l’allunyin d’aquesta bogeria col•lectiva i que cap àrbitre el torni a expulsar per mirar-lo malament. Si no vol caure per l’efecte d’una fletxa traïdora, faria bé de visitar l’exposició de Montjuic i aprendre quins són els perills que l’encalcen i, en conseqüència, la manera d’evitar-los.
dilluns, 26 de març del 2012
El CE Europa a Primera Catalana
A la meva etapa com a directiu del CE Europa, recordo haver-li comentat al president d’aleshores que, curiosament (o no), és el mateix d’ara, la tranquil•litat i estabilitat que donaria al Club el fet de que el Primer Equip de l’entitat jugués a Primera Catalana i no a Tercera com ho estava i ho està fent ara. Per pressupost, potencial, qualitat i filosofia (la que encara no s’ha acabat d’implantar, però és la que li tocaria), l’Europa s’hauria de batre el coure a una categoria on es sentís còmode i on les seves opcions estiguessin en consonància amb les seves prestacions. Recordo haver-li comentat, també, que no és bo per l’equip i, encara menys pel Club, viure per damunt de les seves possibilitats reals que no aporten més que angoixa i un permanent estrés molt difícil de gestionar. No es pot estirar més el braç que la màniga a risc de quedar-se amb el cul a l’aire i amb la sensació, desagradable sensació, d’estar en un àmbit estrany i gens satisfactori. Quina necessitat, li deia al president, tenim de ser infeliços i arrossegar en aquesta infelicitat a la gent que s’estima el Club i el seguirà allà on estigui. No podem vendre fum ni enganyar a ningú amb paradisos inexistents i promeses que mai podrem complir. Recordo que això li deia i recordo amb nitidesa que ell assentia. Potser haurà arribat l’hora que els fets ens donin la raó i que la realitat, que sempre va un pas per endavant de les intencions, faci que es replantegi l’estratègia i es formulin, d’una vegada per totes, les línies mestres a seguir. La Primera Catalana no és una tragèdia si al darrera hi ha un plantejament de Club amb visió de futur. El que si ho és i molt, és invertir diners i esforços (renovats cada any) per fer un llastimós paper a una categoria superior i no tenir res al darrera. És a dir, viure d’esquena a la gent de casa i a les possibilitats reals d’una planificació, a hores d’ara, inexistent. L’Europa ha de ser el producte de la seva pedrera i la categoria en la que competeixi ha de ser la que li correspongui per la seva qualitat. Fer volar coloms i gastar els diners que no es tenen, en sap tothom. Enganxar a la gent per coherència i una trajectòria nítida, transparent i recognoscible, no és tan fàcil i, sens dubte, és el que fidelitza i fa trempar al personal. Jugui on jugui l’Europa ho ha de fer amb gent de casa que hagin mamat el Club des de petits i que sentin els colors com els sent la seva soferta afició.
A la meva etapa com a directiu del CE Europa, recordo haver-li comentat al president d’aleshores que, curiosament (o no), és el mateix d’ara, la tranquil•litat i estabilitat que donaria al Club el fet de que el Primer Equip de l’entitat jugués a Primera Catalana i no a Tercera com ho estava i ho està fent ara. Per pressupost, potencial, qualitat i filosofia (la que encara no s’ha acabat d’implantar, però és la que li tocaria), l’Europa s’hauria de batre el coure a una categoria on es sentís còmode i on les seves opcions estiguessin en consonància amb les seves prestacions. Recordo haver-li comentat, també, que no és bo per l’equip i, encara menys pel Club, viure per damunt de les seves possibilitats reals que no aporten més que angoixa i un permanent estrés molt difícil de gestionar. No es pot estirar més el braç que la màniga a risc de quedar-se amb el cul a l’aire i amb la sensació, desagradable sensació, d’estar en un àmbit estrany i gens satisfactori. Quina necessitat, li deia al president, tenim de ser infeliços i arrossegar en aquesta infelicitat a la gent que s’estima el Club i el seguirà allà on estigui. No podem vendre fum ni enganyar a ningú amb paradisos inexistents i promeses que mai podrem complir. Recordo que això li deia i recordo amb nitidesa que ell assentia. Potser haurà arribat l’hora que els fets ens donin la raó i que la realitat, que sempre va un pas per endavant de les intencions, faci que es replantegi l’estratègia i es formulin, d’una vegada per totes, les línies mestres a seguir. La Primera Catalana no és una tragèdia si al darrera hi ha un plantejament de Club amb visió de futur. El que si ho és i molt, és invertir diners i esforços (renovats cada any) per fer un llastimós paper a una categoria superior i no tenir res al darrera. És a dir, viure d’esquena a la gent de casa i a les possibilitats reals d’una planificació, a hores d’ara, inexistent. L’Europa ha de ser el producte de la seva pedrera i la categoria en la que competeixi ha de ser la que li correspongui per la seva qualitat. Fer volar coloms i gastar els diners que no es tenen, en sap tothom. Enganxar a la gent per coherència i una trajectòria nítida, transparent i recognoscible, no és tan fàcil i, sens dubte, és el que fidelitza i fa trempar al personal. Jugui on jugui l’Europa ho ha de fer amb gent de casa que hagin mamat el Club des de petits i que sentin els colors com els sent la seva soferta afició.
diumenge, 25 de març del 2012
Quin escàndol!
Quin escàndol! Quina imatge més lamentable la de Guardiola veient com li expulsaven un jugador. Que el motiu per expulsar a Thiago fos inexistent i, en conseqüència, l’expulsió injusta, no pot justificar la sortida de to, el deplorable espectacle que va protagonitzar el tècnic del Barça a peu de gespa (o hauríem de dir “patatal”). El nostre futbol no es pot permetre que aquestes imatges donin la volta al món amb el descrèdit que li suposa. És evident que la tensió a aquestes alçades de la Temporada és màxima i els nervis estan a flor de pell. És molt el que uns i els altres es juguen. Però no és de rebut que a un entrenador se li giri el cervell i actuï de la manera tan grollera i agressiva com ho va fer Guardiola ahir a Son Moix. Que un equip que juga a futbol, en el sentit més pur de la paraula, que domina els temps i la possessió de la pilota amb estadístiques d’escàndol hagi rebut el doble d’expulsions aquesta temporada que la passada, no li dóna patent de cors a Guardiola per engegar una croada redemptora que acabi per trasbalsar a la pròpia banqueta, als jugadors i al Club. S’hauran de prendre mesures severes, exemplars i correctores, si no volem que això se’ns escapi de les mans. Són moltes les mirades, i una gran part infantils, com perquè les actituds violentes siguin l’exemple a seguir. Ens hi juguem massa per deixar-ho córrer com si res i hauríem de prendre consciència, i mesures, perquè l’actitud de l’entrenador del Barça, la dels seus jugadors i la del Club en general sigui castigada com es mereix. Que no es pot mantenir sota pressió un comportament exemplar? Teniu el Madrid com a exemple.
Quin escàndol! Quina imatge més lamentable la de Guardiola veient com li expulsaven un jugador. Que el motiu per expulsar a Thiago fos inexistent i, en conseqüència, l’expulsió injusta, no pot justificar la sortida de to, el deplorable espectacle que va protagonitzar el tècnic del Barça a peu de gespa (o hauríem de dir “patatal”). El nostre futbol no es pot permetre que aquestes imatges donin la volta al món amb el descrèdit que li suposa. És evident que la tensió a aquestes alçades de la Temporada és màxima i els nervis estan a flor de pell. És molt el que uns i els altres es juguen. Però no és de rebut que a un entrenador se li giri el cervell i actuï de la manera tan grollera i agressiva com ho va fer Guardiola ahir a Son Moix. Que un equip que juga a futbol, en el sentit més pur de la paraula, que domina els temps i la possessió de la pilota amb estadístiques d’escàndol hagi rebut el doble d’expulsions aquesta temporada que la passada, no li dóna patent de cors a Guardiola per engegar una croada redemptora que acabi per trasbalsar a la pròpia banqueta, als jugadors i al Club. S’hauran de prendre mesures severes, exemplars i correctores, si no volem que això se’ns escapi de les mans. Són moltes les mirades, i una gran part infantils, com perquè les actituds violentes siguin l’exemple a seguir. Ens hi juguem massa per deixar-ho córrer com si res i hauríem de prendre consciència, i mesures, perquè l’actitud de l’entrenador del Barça, la dels seus jugadors i la del Club en general sigui castigada com es mereix. Que no es pot mantenir sota pressió un comportament exemplar? Teniu el Madrid com a exemple.
dissabte, 24 de març del 2012
Simpatia pel diable
Si per als antics, els molt antics, el Paradís estava entre els rius Tigris i Èufrates, per als nostres contemporanis espanyols, l’ infern es troba, justament, entre els rius Besòs i Llobregat. És un fet absolutament contrastat que no hi ha lloc més demoníac per a Espanya que aquest racó de món situat a la plana de Barcelona. Tots els mals tenen el mateix origen i no hi ha justificació, ni argument per raonat que sigui, que els hi ho pugui treure del cap. Espanya pateix persistentment tot el que aquí es cou. L’espai delimitat entre el Besòs i el Llobregat és un cau satànic que crema la convivència espanyola i omple de sofre la seva torturada existència. El mal neix, creix i s’escampa des d’aquest llogaret sense que Déu hi posi remei. Caldria, pensen els espanyols assetjats per les flames, unes noves plagues bíbliques que assotessin Barcelona fins a l’extermini. Espanya no es pot permetre patir la influència i el destorb d’un infern que els hi cremi la casa, els camps i els ideals d’una nació única, gran i celestial. Em reconeix-ho força cremat per aquesta història.
Si per als antics, els molt antics, el Paradís estava entre els rius Tigris i Èufrates, per als nostres contemporanis espanyols, l’ infern es troba, justament, entre els rius Besòs i Llobregat. És un fet absolutament contrastat que no hi ha lloc més demoníac per a Espanya que aquest racó de món situat a la plana de Barcelona. Tots els mals tenen el mateix origen i no hi ha justificació, ni argument per raonat que sigui, que els hi ho pugui treure del cap. Espanya pateix persistentment tot el que aquí es cou. L’espai delimitat entre el Besòs i el Llobregat és un cau satànic que crema la convivència espanyola i omple de sofre la seva torturada existència. El mal neix, creix i s’escampa des d’aquest llogaret sense que Déu hi posi remei. Caldria, pensen els espanyols assetjats per les flames, unes noves plagues bíbliques que assotessin Barcelona fins a l’extermini. Espanya no es pot permetre patir la influència i el destorb d’un infern que els hi cremi la casa, els camps i els ideals d’una nació única, gran i celestial. Em reconeix-ho força cremat per aquesta història.
divendres, 23 de març del 2012
Azul oscuro casi negro
Quanta raó té en Guardiola quan diu que aquesta Lliga no la guanyarem. Té més raó que un independentista català, que per tenir-la, la té tota. Tots els senyals van en la mateixa direcció. Tot està formulat, dissenyat, estructurat, predeterminat, premeditat, calculat, pactat, ordenat i pagat perquè el Barça no guanyi aquesta Lliga. Tots els agents que intervenen en les preses de decisions, tots els que, d’una manera o altra, tenen una decisiva influència en que les coses vagin en un determinat sentit, tots, tots, estan perfectament ensinistrats per a no desviar-se ni un mil•límetre del pla dissenyat a risc de ser severament castigats. No es permeten defalliments, ni tebieses. El que s’equivoqui a favor del Barça i no tingui les idees clares, purgarà els seus pecats amb l’escarni públic i els seus ossos cremaran per sempre a l’ infern de l’ostracisme. El xampany està encarregat, l’orquestra contractada, els focs d’artifici reservats, el sol a punt i l’empresa que ha de reparar els lavabos del Bernabeu ja ha cobrat la paga i senyal preceptiva. Molts esforços individuals, molta gent al darrera, moltes voluntats sumades, els astres en conjunció, la línia clara i definida. Tot tal i com s’ha pensat. Perquè doncs, tinc la sensació de que alguna cosa no acaba d’anar bé? D’on li ve al Madrid aquest nerviosisme injustificat? Perquè aquesta follia macarra i quinqui? Si tot està escrit i sobrerament lligat, a que ve tanta histèria? Perquè perden els papers amb aquesta facilitat i sense motiu que ho empari? Com, davant del silenci dels que haurien de parlar, el portaveu de guàrdia del Madrid (un tal Pardeza), s’arrisca a demanar que vol pel seu equip el mateix tracte arbitral que se li dispensa al Barça. Que s’han begut l’enteniment! Si amb el tracte de favor que rep el Madrid no és capaç de gestionar les emocions, que no li passaria si rebés el maltracta que rep el Barça? No em puc creure que tot plegat sigui la darrera astúcia d’un Mourinho obsessionat en no donar-li, ni tan sols aquest cop, la raó a Guardiola. Que Guardiola afirma amb contundència que aquesta lliga no la guanyarà, Mourinho està disposat, amb no menys contundència, a portar-li la contraria. Coses més grosses s’han vist i venint de qui ve, no seria tan estrany. Per cert, arribats a aquest punt, potser us preguntareu a que ve l’encapçalament d’aquesta entrada, doncs molt senzill i significatiu: és el títol de la pel•lícula que Guardiola va veure mentre el Madrid es deixava 2 punts i la poca dignitat que li quedava al camp del Madrigal.
dijous, 22 de març del 2012
Com més conec als homes, més m’agraden les balenes
Just abans d’abandonar el nostre sistema solar, la NASA va ordenar a la Voyager que fes una fotografia del nostre planeta. Des d’aquella distancia, des dels confins de la galàxia, la Terra només era un punt blavós, no més gran que un gra de sorra. Observant detingudament la imatge amb la perspectiva que dóna la distància, un no es pot més que interrogar sobre la idoneïtat del comportament humà. Que dins d’un espai tan petit, tan insignificant, els seus habitants siguin incapaços de trobar l’estabilitat, que estiguin en permanent conflicte i que es barallin aferrissadament per la seva hegemonia, no s’acaba d’entendre. És sorprenent i alhora desconcertant, com el caos pot instal•lar-se (i desenvolupar-se) en mig d’un bastíssim cosmos en perfecte equilibri. És evident que no som conscients de la nostra pròpia dimensió, ni de la nostra intranscendent existència. Hauríem d’allunyar el punt de vista i, aleshores, allunyaríem el conflicte.
Just abans d’abandonar el nostre sistema solar, la NASA va ordenar a la Voyager que fes una fotografia del nostre planeta. Des d’aquella distancia, des dels confins de la galàxia, la Terra només era un punt blavós, no més gran que un gra de sorra. Observant detingudament la imatge amb la perspectiva que dóna la distància, un no es pot més que interrogar sobre la idoneïtat del comportament humà. Que dins d’un espai tan petit, tan insignificant, els seus habitants siguin incapaços de trobar l’estabilitat, que estiguin en permanent conflicte i que es barallin aferrissadament per la seva hegemonia, no s’acaba d’entendre. És sorprenent i alhora desconcertant, com el caos pot instal•lar-se (i desenvolupar-se) en mig d’un bastíssim cosmos en perfecte equilibri. És evident que no som conscients de la nostra pròpia dimensió, ni de la nostra intranscendent existència. Hauríem d’allunyar el punt de vista i, aleshores, allunyaríem el conflicte.
dimecres, 21 de març del 2012
Jo si fos Espanya, m’acostaria a Portugal
Cada cop es fa més evident que l’única sortida possible és la Independència. Cada cop està més clar i, la novetat, cada cop està més a prop. Espanya està escurçant els terminis. El que fins fa poc semblava una quimera, una utopia, un horitzó llunyà, s’ha convertit, de la nit al dia, en una més que propera realitat. Espanya, amb la seva permanent tibada de corda i una turpitud extrema, està aconseguint allò que només era un somni per a una minoria conscienciada i resistent: la separació d’Espanya. S’han despertat dorments, s’han activat letargies, s’han donat raons i s’han bastit arguments. La independència s’escampa com una taca d’oli i cada cop es fa més gran i persistent. Ara els meus veïns són independentistes i els amics dels meus veïns són independentistes, els del forn de pa són independentistes, els del “super” són independentistes i, per acabar-ho d’adobar, els del número 16 que acaben d’arribar, també són independentistes. La cosa no va de broma i aquesta embranzida sembla no tenir aturador. Espanya té un problema que no sap, ni vol solucionar. Catalunya té un problema que molt aviat deixarà de ser-ho. Ara sí!
Geografia urbana
A Barcelona, una Gran Via porta, en línea recta, de la Plaça d’Espanya a la Plaça de Catalunya. I una mica més enllà, només una mica més enllà, està la Plaça de les Glòries i el carrer de la Independència. No és un trajecte massa llarg i es pot fer perfectament a peu. No cal una condició física especial, ni una preparació mental específica. Només tenir ganes d’estirar les cames i gaudir d’aquella agradable sensació de ser amo i senyor de les teves pròpies passes. Ah! I no et sorprenguis si trobes gent que vol caminar amb tu, que vol fer el mateix trajecte. El camí és tan atractiu que molts han decidit apuntar-s’hi. Bon viatge!
A Barcelona, una Gran Via porta, en línea recta, de la Plaça d’Espanya a la Plaça de Catalunya. I una mica més enllà, només una mica més enllà, està la Plaça de les Glòries i el carrer de la Independència. No és un trajecte massa llarg i es pot fer perfectament a peu. No cal una condició física especial, ni una preparació mental específica. Només tenir ganes d’estirar les cames i gaudir d’aquella agradable sensació de ser amo i senyor de les teves pròpies passes. Ah! I no et sorprenguis si trobes gent que vol caminar amb tu, que vol fer el mateix trajecte. El camí és tan atractiu que molts han decidit apuntar-s’hi. Bon viatge!
dilluns, 19 de març del 2012
Taula reservada
M’encanta la gent que té una predisposició especial per fer-me agradable una ja de per si agradable tarda de diumenge. M’encanta la gent que fica el coll, i la llengua si cal, per fer-me sentir còmode i relaxat. M’encanta anar a dinar a un restaurant que atenen al públic en espanyol, anglès, francès,...i quan li demano al cambrer una senzilla amanida de ventresca, em respon que no entén el català. Així, ras i curt, amb total desimboltura i normalitat. Sense un exigible esbós de disculpa, ni un protocol•lari envermelliment de galtes. A Barcelona, al centre del meu país, soc més estrany i m’he sentit més estranger que els portuguesos de la taula del costat. M’encanta la gent que fa tot el que pot, i una mica més, perquè l’ idioma no sigui un obstacle, que malda per entendre i fer-se entendre, sempre, mentre no li demanis un bacallà amb alls tendres o un vigorós llobarro a la sal. M’encanta anar a dinar a llocs on treballen el sentit del gust i obliden llastimosament el sentit de la llengua. Em commou la diligència del cambrer servint saborosos postres en espanyol, anglès, francès,...i és incapaç d’endolcir la llengua del país que l’acull. Que pase el siguiente!
M’encanta la gent que té una predisposició especial per fer-me agradable una ja de per si agradable tarda de diumenge. M’encanta la gent que fica el coll, i la llengua si cal, per fer-me sentir còmode i relaxat. M’encanta anar a dinar a un restaurant que atenen al públic en espanyol, anglès, francès,...i quan li demano al cambrer una senzilla amanida de ventresca, em respon que no entén el català. Així, ras i curt, amb total desimboltura i normalitat. Sense un exigible esbós de disculpa, ni un protocol•lari envermelliment de galtes. A Barcelona, al centre del meu país, soc més estrany i m’he sentit més estranger que els portuguesos de la taula del costat. M’encanta la gent que fa tot el que pot, i una mica més, perquè l’ idioma no sigui un obstacle, que malda per entendre i fer-se entendre, sempre, mentre no li demanis un bacallà amb alls tendres o un vigorós llobarro a la sal. M’encanta anar a dinar a llocs on treballen el sentit del gust i obliden llastimosament el sentit de la llengua. Em commou la diligència del cambrer servint saborosos postres en espanyol, anglès, francès,...i és incapaç d’endolcir la llengua del país que l’acull. Que pase el siguiente!
diumenge, 18 de març del 2012
Amb poca definició
Ets, com t’ho diria, com una foto digital amb pocs píxels. De lluny encara dones el pego, però a mesura que t’acostes vas perdent definició, per acabar sent una taca borrosa difícil d’identificar. El teu gra és massa gros i no resisteix gens bé les ampliacions. I no perquè se’t vegi el defecte, sinó perquè no se’t veu res. Tot és tèrbol, poc concret. Et perdo els contorns i tot se’m barreja com dins d’una boira espessa. Hauríem d’haver mantingut les distàncies i la protocol•lària correcció. Abstenir-nos d’aventures de pell i proximitats massa reveladores. Retira’t un parell de metres, o millor, un centenar de metres, perquè tot torni a ser idíl•lic, perquè la teva foto recuperi la forma, i la nitidesa, la perfecta nitidesa, torni a habitar les teves faccions ara desenfocades. I queda’t allí, no et moguis, perquè pugui contemplar-te com quan t’abastava completa i com mai t’hauria d’haver deixat de veure.
Ets, com t’ho diria, com una foto digital amb pocs píxels. De lluny encara dones el pego, però a mesura que t’acostes vas perdent definició, per acabar sent una taca borrosa difícil d’identificar. El teu gra és massa gros i no resisteix gens bé les ampliacions. I no perquè se’t vegi el defecte, sinó perquè no se’t veu res. Tot és tèrbol, poc concret. Et perdo els contorns i tot se’m barreja com dins d’una boira espessa. Hauríem d’haver mantingut les distàncies i la protocol•lària correcció. Abstenir-nos d’aventures de pell i proximitats massa reveladores. Retira’t un parell de metres, o millor, un centenar de metres, perquè tot torni a ser idíl•lic, perquè la teva foto recuperi la forma, i la nitidesa, la perfecta nitidesa, torni a habitar les teves faccions ara desenfocades. I queda’t allí, no et moguis, perquè pugui contemplar-te com quan t’abastava completa i com mai t’hauria d’haver deixat de veure.
dissabte, 17 de març del 2012
Un equip ha guanyat la Lliga
Fer el correcte en futbol no sempre et garanteix guanyar. El que si que t’assegura és una satisfactòria tranquil•litat de consciencia. Hi ha altres factors, diferents a la resta d’activitats, que intervenen en el futbol i fan que no n’hi hagi prou amb una bona proposta i amb una pràctica adequada. La sort o la dissort, els petits detalls, els “accidents”,...tots ells, elements externs que no es poden (?) controlar i tenen una incidència determinant en un o altre sentit. Avui he vist guanyar la Lliga a un equip on el promig d’edat era de 7 anys. La primera Lliga de la seva curta vida per a tots i, possiblement, l’única Lliga que guanyaran, per a la gran majoria. Per a uns, pocs, serà un principi, la primera pedra de d’un edifici amb moltes plantes, la línia de sortida d’una carrera esplèndida. Per a altres, per a tots els altres, haurà estat una fita inesborrable i, desgraciadament irrepetible, que guardaran com un petit tresor en la memòria que haurà de venir. Però això és i serà una altra història. El cert és que l’actualitat mana, el present té la vigència que li correspon i, en aquest curt, però precís instant, hi ha una colla de nens merescudament feliços. Han fet el correcte i amb això ja han complert amb el principal manament, però és que han estat capaços d’afegir el que, sens dubte, els ha dut a la victòria. Han estat un grup per damunt de les individualitats, generosos i solidaris en l’esforç, han entès que el futbol és un joc d’equip i la pilota, la capriciosa pilota, els hi ha acabat donant la raó. Tots en són responsables, tots en tenen “la culpa”, però hi ha algú que els hi ha fet entendre els principis bàsics i la manera d’aplicar-los. Algú que ha cregut en ells i, el més important, els hi ha sabut transmetre l’essencial i els hi ha fet créixer exponencialment la seva autoestima. Enhorabona!
Fer el correcte en futbol no sempre et garanteix guanyar. El que si que t’assegura és una satisfactòria tranquil•litat de consciencia. Hi ha altres factors, diferents a la resta d’activitats, que intervenen en el futbol i fan que no n’hi hagi prou amb una bona proposta i amb una pràctica adequada. La sort o la dissort, els petits detalls, els “accidents”,...tots ells, elements externs que no es poden (?) controlar i tenen una incidència determinant en un o altre sentit. Avui he vist guanyar la Lliga a un equip on el promig d’edat era de 7 anys. La primera Lliga de la seva curta vida per a tots i, possiblement, l’única Lliga que guanyaran, per a la gran majoria. Per a uns, pocs, serà un principi, la primera pedra de d’un edifici amb moltes plantes, la línia de sortida d’una carrera esplèndida. Per a altres, per a tots els altres, haurà estat una fita inesborrable i, desgraciadament irrepetible, que guardaran com un petit tresor en la memòria que haurà de venir. Però això és i serà una altra història. El cert és que l’actualitat mana, el present té la vigència que li correspon i, en aquest curt, però precís instant, hi ha una colla de nens merescudament feliços. Han fet el correcte i amb això ja han complert amb el principal manament, però és que han estat capaços d’afegir el que, sens dubte, els ha dut a la victòria. Han estat un grup per damunt de les individualitats, generosos i solidaris en l’esforç, han entès que el futbol és un joc d’equip i la pilota, la capriciosa pilota, els hi ha acabat donant la raó. Tots en són responsables, tots en tenen “la culpa”, però hi ha algú que els hi ha fet entendre els principis bàsics i la manera d’aplicar-los. Algú que ha cregut en ells i, el més important, els hi ha sabut transmetre l’essencial i els hi ha fet créixer exponencialment la seva autoestima. Enhorabona!
divendres, 16 de març del 2012
La pedra a la sabata
Perquè Espanya ha de caminar permanentment amb una pedra a la sabata? Quina estranya i incomprensible raó fa que aquesta “incomoditat” es perpetuï en el temps? Que li deu passar pel cap a Espanya per tolerar, mantenir i acceptar una situació tan desagradable i incòmoda? Que fa que algú, poden canviar-la, segueixi convivint amb una conjuntura tan adversa? Espanya és sobirana i, en teoria, mestressa dels seus actes, perquè doncs no s’atura i es deslliura d’una vegada per totes de la maleïda pedra? Només ho entenc des d’una perspectiva cristiana d’acceptació del martiri i el sofriment per guanyar el cel o, en el millor dels casos, la terra promesa. Espanya, catòlica, apostòlica i romana; educada sota el signe de la creu, no entén de renuncies ni defalliments. La seva condició de creient fa que l’adversitat i el patiment s’assimilin com una prova divina i amb elles, a traves d’elles, conquerir el desitjat paradís. Espanya no pot, per essència, declinar el silici i l’autoflagelació i si no li ve donada, se la buscarà. Catalunya és una veritable pedra a la sabata d’Espanya, però Espanya no hi renunciarà. Sap, perquè ho té apamat, què amb Catalunya fotent-li la guitza, patirà el que no està escrit, però també sap què, amb el seu sacrifici, cada pas de dolor que doni l’acostarà més a Déu. La tortura catalana, santificarà Espanya. Al menys, així ho creuen i així ho confesen.
Perquè Espanya ha de caminar permanentment amb una pedra a la sabata? Quina estranya i incomprensible raó fa que aquesta “incomoditat” es perpetuï en el temps? Que li deu passar pel cap a Espanya per tolerar, mantenir i acceptar una situació tan desagradable i incòmoda? Que fa que algú, poden canviar-la, segueixi convivint amb una conjuntura tan adversa? Espanya és sobirana i, en teoria, mestressa dels seus actes, perquè doncs no s’atura i es deslliura d’una vegada per totes de la maleïda pedra? Només ho entenc des d’una perspectiva cristiana d’acceptació del martiri i el sofriment per guanyar el cel o, en el millor dels casos, la terra promesa. Espanya, catòlica, apostòlica i romana; educada sota el signe de la creu, no entén de renuncies ni defalliments. La seva condició de creient fa que l’adversitat i el patiment s’assimilin com una prova divina i amb elles, a traves d’elles, conquerir el desitjat paradís. Espanya no pot, per essència, declinar el silici i l’autoflagelació i si no li ve donada, se la buscarà. Catalunya és una veritable pedra a la sabata d’Espanya, però Espanya no hi renunciarà. Sap, perquè ho té apamat, què amb Catalunya fotent-li la guitza, patirà el que no està escrit, però també sap què, amb el seu sacrifici, cada pas de dolor que doni l’acostarà més a Déu. La tortura catalana, santificarà Espanya. Al menys, així ho creuen i així ho confesen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)