divendres, 16 de març del 2012
La pedra a la sabata
Perquè Espanya ha de caminar permanentment amb una pedra a la sabata? Quina estranya i incomprensible raó fa que aquesta “incomoditat” es perpetuï en el temps? Que li deu passar pel cap a Espanya per tolerar, mantenir i acceptar una situació tan desagradable i incòmoda? Que fa que algú, poden canviar-la, segueixi convivint amb una conjuntura tan adversa? Espanya és sobirana i, en teoria, mestressa dels seus actes, perquè doncs no s’atura i es deslliura d’una vegada per totes de la maleïda pedra? Només ho entenc des d’una perspectiva cristiana d’acceptació del martiri i el sofriment per guanyar el cel o, en el millor dels casos, la terra promesa. Espanya, catòlica, apostòlica i romana; educada sota el signe de la creu, no entén de renuncies ni defalliments. La seva condició de creient fa que l’adversitat i el patiment s’assimilin com una prova divina i amb elles, a traves d’elles, conquerir el desitjat paradís. Espanya no pot, per essència, declinar el silici i l’autoflagelació i si no li ve donada, se la buscarà. Catalunya és una veritable pedra a la sabata d’Espanya, però Espanya no hi renunciarà. Sap, perquè ho té apamat, què amb Catalunya fotent-li la guitza, patirà el que no està escrit, però també sap què, amb el seu sacrifici, cada pas de dolor que doni l’acostarà més a Déu. La tortura catalana, santificarà Espanya. Al menys, així ho creuen i així ho confesen.
Perquè Espanya ha de caminar permanentment amb una pedra a la sabata? Quina estranya i incomprensible raó fa que aquesta “incomoditat” es perpetuï en el temps? Que li deu passar pel cap a Espanya per tolerar, mantenir i acceptar una situació tan desagradable i incòmoda? Que fa que algú, poden canviar-la, segueixi convivint amb una conjuntura tan adversa? Espanya és sobirana i, en teoria, mestressa dels seus actes, perquè doncs no s’atura i es deslliura d’una vegada per totes de la maleïda pedra? Només ho entenc des d’una perspectiva cristiana d’acceptació del martiri i el sofriment per guanyar el cel o, en el millor dels casos, la terra promesa. Espanya, catòlica, apostòlica i romana; educada sota el signe de la creu, no entén de renuncies ni defalliments. La seva condició de creient fa que l’adversitat i el patiment s’assimilin com una prova divina i amb elles, a traves d’elles, conquerir el desitjat paradís. Espanya no pot, per essència, declinar el silici i l’autoflagelació i si no li ve donada, se la buscarà. Catalunya és una veritable pedra a la sabata d’Espanya, però Espanya no hi renunciarà. Sap, perquè ho té apamat, què amb Catalunya fotent-li la guitza, patirà el que no està escrit, però també sap què, amb el seu sacrifici, cada pas de dolor que doni l’acostarà més a Déu. La tortura catalana, santificarà Espanya. Al menys, així ho creuen i així ho confesen.
dijous, 15 de març del 2012
Qüestió de magnetisme
No hi ha res com posar contra la paret a una persona, entitat o col•lectiu, perquè reaccioni. L’estratègia, un cop més, ha funcionat! Español i Europa han estat, aquesta setmana, objecte directe dels meus comentaris, de la meva atenció. Són tan primmirats amb les meves apreciacions que n’hi ha prou amb el pronòstic de les seves corresponents pèrdues de categoria, com perquè reaccionin a la primera oportunitat que disposen. És l’efecte adolescent que respon a una afirmació o a una proposta, fent tot el contrari. És el comportament normalitzat d’aquells individus immadurs que es mouen per oposició i a remolc de qualsevol iniciativa. Coneixent el teler és molt previsible saber quina mena de tela es teixeix. Amb l’Español i amb l’Europa, com amb tants d’altres, si vull que facin A, només he de dir B. Qüestió de magnetisme.
No hi ha res com posar contra la paret a una persona, entitat o col•lectiu, perquè reaccioni. L’estratègia, un cop més, ha funcionat! Español i Europa han estat, aquesta setmana, objecte directe dels meus comentaris, de la meva atenció. Són tan primmirats amb les meves apreciacions que n’hi ha prou amb el pronòstic de les seves corresponents pèrdues de categoria, com perquè reaccionin a la primera oportunitat que disposen. És l’efecte adolescent que respon a una afirmació o a una proposta, fent tot el contrari. És el comportament normalitzat d’aquells individus immadurs que es mouen per oposició i a remolc de qualsevol iniciativa. Coneixent el teler és molt previsible saber quina mena de tela es teixeix. Amb l’Español i amb l’Europa, com amb tants d’altres, si vull que facin A, només he de dir B. Qüestió de magnetisme.
CoriolàCoriolà va ser un general romà que va combatre als enemics de l’Imperi amb generositat extrema i fidelitat al seu país. Va ser aclamat en la victòria pel seu poble, va ser qüestionat en la pau pel seu poble, va ser acusat de tirà pel seu poble i va ser desterrat sense honor pel seu poble. Un poble canviant que es plega fàcilment als designis dels manipuladors i els corrents d’opinió que giren com el vent. Coriolà va vessar la seva sang per Roma i Roma el va trair. Ferit en el seu orgull va decidir aliar-se amb Aufidi, enemic acèrrim de Roma, i amb ell, al front d’un extraordinari exèrcit es va plantar a les portes de la ciutat. L’odi i la set de venjança cap a un poble desagraït i neci van enfrontar Coriolà amb la seva pròpia essència. Només les paraules commogudes de la seva mare van aturar el desastre. El desastre per a Roma, no per a Coriolà, que va caure ferit de mort sota les espases del colèric Aufidi. Us sona?
dimecres, 14 de març del 2012
Aprendre a guanyar
Molt bé, has guanyat la Lliga. I ara què? Et deixaràs anar? Et diràs a tu mateix que fins aquí has arribat i ja en tens prou. Que una vegada aconseguit l’objectiu ja no te’n queden més? Què això és el que volies i que desprès no hi ha res? Res que et motivi o et faci trempar? M’estàs dient que abaixes els braços, que deixes d’esforçar-te, que no et queden horitzons als que aproximar-te, ni camins per caminar? De debò que m’ho estàs dient? Guanyar un títol de qualsevol tipus i a qualsevol edat, és un luxe que no està a l’abast de tothom i menys encara, fer-ho als nou anys. Hi ha qui es passa la vida intentant-ho i no se’n surt. I tu, marrec insultant, que no aixeques un pam de terra, ho acabes de fer. No et trauré mèrits, ni t’aigualiré la festa. És una fita important, no t’ho negaré, i no toca, ni em toca, posar-li aigua al vi. Però vull que sàpigues, que a partir d’ara ho tindràs més difícil, molt més difícil que els teus companys que a la teva edat encara no han guanyat res. A ells, com a mínim, els hi queda la il•lusió i l’estímul de la motivació. Has guanyat, és cert, però no vull pensar que no has après a guanyar.
Molt bé, has guanyat la Lliga. I ara què? Et deixaràs anar? Et diràs a tu mateix que fins aquí has arribat i ja en tens prou. Que una vegada aconseguit l’objectiu ja no te’n queden més? Què això és el que volies i que desprès no hi ha res? Res que et motivi o et faci trempar? M’estàs dient que abaixes els braços, que deixes d’esforçar-te, que no et queden horitzons als que aproximar-te, ni camins per caminar? De debò que m’ho estàs dient? Guanyar un títol de qualsevol tipus i a qualsevol edat, és un luxe que no està a l’abast de tothom i menys encara, fer-ho als nou anys. Hi ha qui es passa la vida intentant-ho i no se’n surt. I tu, marrec insultant, que no aixeques un pam de terra, ho acabes de fer. No et trauré mèrits, ni t’aigualiré la festa. És una fita important, no t’ho negaré, i no toca, ni em toca, posar-li aigua al vi. Però vull que sàpigues, que a partir d’ara ho tindràs més difícil, molt més difícil que els teus companys que a la teva edat encara no han guanyat res. A ells, com a mínim, els hi queda la il•lusió i l’estímul de la motivació. Has guanyat, és cert, però no vull pensar que no has après a guanyar.
dimarts, 13 de març del 2012
La tria
Que tothom som iguals és una boutade que ni els propis comunistes ni els integristes cristians es creuen. Que tothom està fet de la mateixa pasta, pensa el mateix, té els mateixos sentiments, la mateixa formació, la mateixa sensibilitat, el mateix respecte per a ell mateix i per als altres i que es comporta de la mateixa manera, és una falsedat de l’alçada d’un campanar, per dir-ho en termes constructius. Evidentment, no som iguals. Només cal agafar dos exemples mediàtics i comparar-los. Guardiola i Mourinho s’assemblen com un ou a una castanya i per arribar a aquesta incontestable afirmació ni tan sols cal aprofundir gaire. Una altra cosa és que un d’ells, el propi Mourinho, s’hi vulgui assemblar a Guardiola i pensi, equivocadament, que cada cop està més a prop dels seu envejat model, i una altra, de molt diferent, és que aquesta semblança pugui algun dia fer-se realitat. Guardiola i Mourinho estan a anys llum l’un de l’altre. Viuen en galàxies oposades i la seva diferència és tot un repte per a la pròpia evolució humana. Ens caldrà saber quina opció triem, si volem que el món avanci positivament o involucioni cap a un embrutiment que ens retorni al primitivisme visceral dels nostres avantpassats.
Que tothom som iguals és una boutade que ni els propis comunistes ni els integristes cristians es creuen. Que tothom està fet de la mateixa pasta, pensa el mateix, té els mateixos sentiments, la mateixa formació, la mateixa sensibilitat, el mateix respecte per a ell mateix i per als altres i que es comporta de la mateixa manera, és una falsedat de l’alçada d’un campanar, per dir-ho en termes constructius. Evidentment, no som iguals. Només cal agafar dos exemples mediàtics i comparar-los. Guardiola i Mourinho s’assemblen com un ou a una castanya i per arribar a aquesta incontestable afirmació ni tan sols cal aprofundir gaire. Una altra cosa és que un d’ells, el propi Mourinho, s’hi vulgui assemblar a Guardiola i pensi, equivocadament, que cada cop està més a prop dels seu envejat model, i una altra, de molt diferent, és que aquesta semblança pugui algun dia fer-se realitat. Guardiola i Mourinho estan a anys llum l’un de l’altre. Viuen en galàxies oposades i la seva diferència és tot un repte per a la pròpia evolució humana. Ens caldrà saber quina opció triem, si volem que el món avanci positivament o involucioni cap a un embrutiment que ens retorni al primitivisme visceral dels nostres avantpassats.
dilluns, 12 de març del 2012
La vergonya dels que no en tenen
Que l’Español perdi escandalosament per 5 a 0 contra el Madrid i a la setmana següent guanyi amb solvència per 5 a 1 al Rayo Vallecano , no fa més que confirmar que els blanc i blaus són un club subsidiari dels blancs i que la seva existència només té un sentit: abaixar-se els pantalons, una vegada sí i una altra també, cada cop que s’enfronten al Madrid. Que l’Español perdi contra el Madrid no és un “tropiezo” com es comenta en petit comitè, que perdi l’Español és un costum perfectament normalitzat i d’una coherència aclaparadora al que ja hauríem d’estar acostumats. L’Español es ven al Madrid i adultera la competició. Ho fa descaradament, a ulls de tothom, sense embuts ni subterfugis i amb les càmeres de televisió com a solvent notari. L’Español fa trampes i té tics corruptes. Es venta dels seu comportament impropi i condemna la seva exigible ètica a la més gran de les vergonyes. O és que algú es creu un canvi d’imatge tan radical en sis dies?
Que l’Español perdi escandalosament per 5 a 0 contra el Madrid i a la setmana següent guanyi amb solvència per 5 a 1 al Rayo Vallecano , no fa més que confirmar que els blanc i blaus són un club subsidiari dels blancs i que la seva existència només té un sentit: abaixar-se els pantalons, una vegada sí i una altra també, cada cop que s’enfronten al Madrid. Que l’Español perdi contra el Madrid no és un “tropiezo” com es comenta en petit comitè, que perdi l’Español és un costum perfectament normalitzat i d’una coherència aclaparadora al que ja hauríem d’estar acostumats. L’Español es ven al Madrid i adultera la competició. Ho fa descaradament, a ulls de tothom, sense embuts ni subterfugis i amb les càmeres de televisió com a solvent notari. L’Español fa trampes i té tics corruptes. Es venta dels seu comportament impropi i condemna la seva exigible ètica a la més gran de les vergonyes. O és que algú es creu un canvi d’imatge tan radical en sis dies?
diumenge, 11 de març del 2012
Inhibició dels esfínters
És condició humana cagar-se ràpida i visceralment en una cosa quan tens o creus tenir motius per fer-ho. És un fet habitual reaccionar escatològicament enfront d’un fet que ens és advers o desplaent. D’aquí la meva enorme sorpresa davant l’absència de reaccions a una Lliga (la Lliga espanyola, per als que són de fora) tan predeterminada com la que estem vivint, millor dit, patint, aquesta temporada. Deu ser que és de tal evidència la premeditació amb la que els uns i els altres actuen que fa que els esfínters s’inhibeixin. És tal la certesa de que no hi ha res a fer i és tan descarada la mecànica per acomplir les consignes que estan donades que han aconseguit una resignada acceptació d’abast poc menys que universal. Hem arribat a un punt d’indolència que ni la particularitat de l’escàndol, ni la seva magnitud, ni la cadència de la repetició ens fan reaccionar. Una immoralitat és vergonyosament visible, mentre que la seva repetició la converteix en normalitat. No hi ha res que funcioni tan bé per a la seva integració com fer-ho el més visible, descarat, freqüent, desacomplexat i estès possible. Ja ho deia Monsieur Verdoux: "es pot matar a un home i ser un assassí, se’n poden matar milers (a la guerra) i ser un heroi".
És condició humana cagar-se ràpida i visceralment en una cosa quan tens o creus tenir motius per fer-ho. És un fet habitual reaccionar escatològicament enfront d’un fet que ens és advers o desplaent. D’aquí la meva enorme sorpresa davant l’absència de reaccions a una Lliga (la Lliga espanyola, per als que són de fora) tan predeterminada com la que estem vivint, millor dit, patint, aquesta temporada. Deu ser que és de tal evidència la premeditació amb la que els uns i els altres actuen que fa que els esfínters s’inhibeixin. És tal la certesa de que no hi ha res a fer i és tan descarada la mecànica per acomplir les consignes que estan donades que han aconseguit una resignada acceptació d’abast poc menys que universal. Hem arribat a un punt d’indolència que ni la particularitat de l’escàndol, ni la seva magnitud, ni la cadència de la repetició ens fan reaccionar. Una immoralitat és vergonyosament visible, mentre que la seva repetició la converteix en normalitat. No hi ha res que funcioni tan bé per a la seva integració com fer-ho el més visible, descarat, freqüent, desacomplexat i estès possible. Ja ho deia Monsieur Verdoux: "es pot matar a un home i ser un assassí, se’n poden matar milers (a la guerra) i ser un heroi".
dissabte, 10 de març del 2012
IncendisImperdible. Insubmisa. Imprescindible. Impossible d’ignorar. Impossible d’ignifugar. Il•lustrativa. Incòmoda. Impactant. Incestuosa. Immancable. Immensa. Irregular. Inquietant. Indeleble. Imperfecta. Implacable. Importuna i gens inoportuna. Imponent. Incisiva. Incandescent. Incommensurable. Increpatòria. Indefectible. Influent. Intel•ligent. Intensa. Impressionant. Intencionada, certament intencionada. Interpretada, excel•lentment interpretada. Irresistible. I...
Europa per a l’Español està a Gràcia
Per poder ser el màxim d’equànime possible i que no se’m pugui retreure el fet de pensar en calent, he deixat passar uns dies perquè l’encegament no condicionés els meus arguments i, perquè no, deixar que el meu cos es refés de les seqüeles patides després de dos dies de no poder parar de riure. Per a tots aquells ingenus que confiaven i desitjaven un miracle de l’Español al Bernabeu i que varen quedar retratats per la seva pròpia innocència, per a tots ells, la meva sentida condolença i animar-los, això si, a no defallir en les seves propostes utòpiques. Que segueixin, per molts anys, apostant per l’impossible, fins i tot, quan aquest impossible, a més, és antinatural. I pel que fa a l’Español, que dir? Poca cosa. Potser només, que ara entenc allò de: volem anar a Europa, o, estem a prop d’Europa. Veient el que s’ha vist, no hi ha cap mena de dubte. Quan els jugadors i directius de l’Español es referien a Europa, aquest “Europa” no era un altre que l’Europa del Nou Sardenya. Anar a Europa o jugar a Europa, per als pericos no és anar a Manchester o a Milà, anar a Europa per a l’Español és, senzillament, poder enfrontar-se a l’equip escapulat. Però, perquè això passi, caldrà veure si és l’Espanyol qui baixa o l’Europa el que puja. Molt m’ensumo que seran tots dos qui perdin la corresponent categoria i ens privin, un cop més, d’un espectacle apassionant. En fi,tot plegat, una veritable des-gràcia.
Per poder ser el màxim d’equànime possible i que no se’m pugui retreure el fet de pensar en calent, he deixat passar uns dies perquè l’encegament no condicionés els meus arguments i, perquè no, deixar que el meu cos es refés de les seqüeles patides després de dos dies de no poder parar de riure. Per a tots aquells ingenus que confiaven i desitjaven un miracle de l’Español al Bernabeu i que varen quedar retratats per la seva pròpia innocència, per a tots ells, la meva sentida condolença i animar-los, això si, a no defallir en les seves propostes utòpiques. Que segueixin, per molts anys, apostant per l’impossible, fins i tot, quan aquest impossible, a més, és antinatural. I pel que fa a l’Español, que dir? Poca cosa. Potser només, que ara entenc allò de: volem anar a Europa, o, estem a prop d’Europa. Veient el que s’ha vist, no hi ha cap mena de dubte. Quan els jugadors i directius de l’Español es referien a Europa, aquest “Europa” no era un altre que l’Europa del Nou Sardenya. Anar a Europa o jugar a Europa, per als pericos no és anar a Manchester o a Milà, anar a Europa per a l’Español és, senzillament, poder enfrontar-se a l’equip escapulat. Però, perquè això passi, caldrà veure si és l’Espanyol qui baixa o l’Europa el que puja. Molt m’ensumo que seran tots dos qui perdin la corresponent categoria i ens privin, un cop més, d’un espectacle apassionant. En fi,tot plegat, una veritable des-gràcia.
divendres, 9 de març del 2012
El nostre espai
Quan l’any 1977 la NASA va encarregar al prestigiós astrònom Carl Sagan crear un missatge per enviar a l’espai, un missatge explicatiu de com som, on som, que fem, com ens relacionem, quines coses ens agraden i quines no. Un missatge destinat a possibles éssers d’altres galàxies per establir un nexe de comunicació i estendre ponts de coneixement. Doncs quan es va elaborar aquest missatge entre experts triats meticulosament per treballar cadascú en un àmbit complementari, es va composar una salutació en 55 idiomes diferents, 55 idiomes entre els quals, evidentment, no estava el català. Perquè? Doncs senzillament perquè la persona encarregada de la tria ho va fer entre els idiomes representats a l’ ONU i, la nostra menystinguda llengua, no hi era. No hi era aleshores i segueix sense ser-hi. La nostra llengua no està representada a l’ ONU, ni a Brussel•les, ni viatja per l’espai en busca de llengües amigues que s’hi vulguin relacionar o que, senzillament vulguin escoltar-la. La nostra llengua no surt de casa i és tan fràgil i tan poca cosa que tres famílies, només tres famílies poden posar-la en escac. Veig la necessitat, i cada cop més clarament, que hauríem de ser capaços de gravar un disc d’or on ens expliquéssim tal com som, on som, que fem, com ens relacionem, quines coses ens agraden i quines no, ficar-lo en una andròmina voladora i llençar-lo al cosmos a la recerca del nostre anhelat i imprescindible espai.
Quan l’any 1977 la NASA va encarregar al prestigiós astrònom Carl Sagan crear un missatge per enviar a l’espai, un missatge explicatiu de com som, on som, que fem, com ens relacionem, quines coses ens agraden i quines no. Un missatge destinat a possibles éssers d’altres galàxies per establir un nexe de comunicació i estendre ponts de coneixement. Doncs quan es va elaborar aquest missatge entre experts triats meticulosament per treballar cadascú en un àmbit complementari, es va composar una salutació en 55 idiomes diferents, 55 idiomes entre els quals, evidentment, no estava el català. Perquè? Doncs senzillament perquè la persona encarregada de la tria ho va fer entre els idiomes representats a l’ ONU i, la nostra menystinguda llengua, no hi era. No hi era aleshores i segueix sense ser-hi. La nostra llengua no està representada a l’ ONU, ni a Brussel•les, ni viatja per l’espai en busca de llengües amigues que s’hi vulguin relacionar o que, senzillament vulguin escoltar-la. La nostra llengua no surt de casa i és tan fràgil i tan poca cosa que tres famílies, només tres famílies poden posar-la en escac. Veig la necessitat, i cada cop més clarament, que hauríem de ser capaços de gravar un disc d’or on ens expliquéssim tal com som, on som, que fem, com ens relacionem, quines coses ens agraden i quines no, ficar-lo en una andròmina voladora i llençar-lo al cosmos a la recerca del nostre anhelat i imprescindible espai.
dijous, 8 de març del 2012
Tràgica barreja
Molt, diu molt del 71 % dels argentins que no consideraran a Messi un ídol fins que no guanyi un Mundial. Posició perfectament coherent, i alhora preocupant, si tenim en compte a qui consideren un ídol aquest 71% d’argentins. El Maradona trampós que va liderar Argentina i que poc després lideraria el gremi dels toxicòmans, aquest sí, aquest és un veritable ídol pels argentins per als qui la fi justifica els mitjans i perdona amb benevolència les conductes impròpies per lamentables que aquestes siguin. El 71% dels argentins és un percentatge massa alt per pensar que es tracta d’una mera anècdota i sí, en canvi, una manera de ser, de pensar i d’entendre la vida flirtejant amb la neciesa. Que es podia esperar d’un poble fet a retalls amb la barreja de sang italiana i espanyola?
Molt, diu molt del 71 % dels argentins que no consideraran a Messi un ídol fins que no guanyi un Mundial. Posició perfectament coherent, i alhora preocupant, si tenim en compte a qui consideren un ídol aquest 71% d’argentins. El Maradona trampós que va liderar Argentina i que poc després lideraria el gremi dels toxicòmans, aquest sí, aquest és un veritable ídol pels argentins per als qui la fi justifica els mitjans i perdona amb benevolència les conductes impròpies per lamentables que aquestes siguin. El 71% dels argentins és un percentatge massa alt per pensar que es tracta d’una mera anècdota i sí, en canvi, una manera de ser, de pensar i d’entendre la vida flirtejant amb la neciesa. Que es podia esperar d’un poble fet a retalls amb la barreja de sang italiana i espanyola?
dimecres, 7 de març del 2012
El cervell rèptil
L’ instint ens mena i la raó s’exercita trobant raons per justificar-ho. Així de clar, així d’evident. Quan la raó vol intervenir, ja fa estona que el nostre instint ha decidit. És, aleshores, i amb la cosa ben definida, que la raó comença el seu joc per justificar allò que l’ instint ha determinat. D’aquest instint li diem familiarment: el cervell rèptil. Què fa aquest cervell, quin és el seu origen? Doncs no és més que aquell dispositiu primitiu que ens va salvar de les situacions més inversemblants i ens ha dut fins aquí. El cervell rèptil i no la raó és el que ens ha permès prendre les decisions correctes i en el mínim temps possible per fugir dels perills i trobar la millor sortida a situacions de risc on la raó tenia les de perdre. La raó, per contra, és un invent modern per a justificar i tranquil•litzar la consciència d’aquelles decisions que sovint prenem i no entenem. Però el cervell rèptil, amb tota la seva expertesa, és primari i no atén a raons. Així, i com exemple, trobem que un fumador mai parlarà de l’addicció al tabac i la seva dependència, i si ho farà, en canvi, en termes de llibertat, de la llibertat de fumar. La raó busca raons, per desconcertants que siguin, i s’esforçarà per donar cobertura a decisions instintives de difícil justificació.
L’ instint ens mena i la raó s’exercita trobant raons per justificar-ho. Així de clar, així d’evident. Quan la raó vol intervenir, ja fa estona que el nostre instint ha decidit. És, aleshores, i amb la cosa ben definida, que la raó comença el seu joc per justificar allò que l’ instint ha determinat. D’aquest instint li diem familiarment: el cervell rèptil. Què fa aquest cervell, quin és el seu origen? Doncs no és més que aquell dispositiu primitiu que ens va salvar de les situacions més inversemblants i ens ha dut fins aquí. El cervell rèptil i no la raó és el que ens ha permès prendre les decisions correctes i en el mínim temps possible per fugir dels perills i trobar la millor sortida a situacions de risc on la raó tenia les de perdre. La raó, per contra, és un invent modern per a justificar i tranquil•litzar la consciència d’aquelles decisions que sovint prenem i no entenem. Però el cervell rèptil, amb tota la seva expertesa, és primari i no atén a raons. Així, i com exemple, trobem que un fumador mai parlarà de l’addicció al tabac i la seva dependència, i si ho farà, en canvi, en termes de llibertat, de la llibertat de fumar. La raó busca raons, per desconcertants que siguin, i s’esforçarà per donar cobertura a decisions instintives de difícil justificació.
dimarts, 6 de març del 2012
Cobrar per jugar?
Donada la poca assistència de públic als camps de futbol de tercera divisió. Donat el poc interès que aquest suposat espectacle desperta entre la societat civil, com es pot justificar que els jugadors i entrenadors d’aquesta categoria cobrin per fer el que la majoria de mortals fan pagant? On és el varem, on és la mesura que determina quan s’ha de pagar i quan s’ha de cobrar per realitzar la mateixa activitat? Si tenim en compte els ingressos que genera un club de futbol de Tercera divisió un dia de partit i la part proporcional de les quotes dels escassos socis, amb tot plegat no arriba per pagar ni una cinquena part del sou d’un sol jugador. D’on surten o d’on han de sortir la resta de diners per fer front a unes despeses inassolibles, insostenibles i inexplicables? En el món laboral (i en qualsevol altre) per cobrar s’ha de generar ingressos i és evident que aquest no és el cas que ens ocupa. Què un jugador de futbol no és un treballador? Més al meu favor. Si només és un jugador que juga i no se’l pot considerar un treballador, no hauria de cobrar per realitzar una activitat lúdica i a la que no està obligat a exercir. Després passa el que tots sabem, els clubs han de fer mans i mànigues per quadrar uns números impossibles. Abocats a esprémer a espònsors de bona fe, organitzar atracaments en forma de rifes i, en el millor dels casos, muntar rendibles escoles de futbol per equilibrar les balances, tapar forats i eixugar dèficits monumentals. Diners innocents que omplen les butxaques de jugadors consentits i acomodats en una situació de privilegi ofensivament injusta.
Donada la poca assistència de públic als camps de futbol de tercera divisió. Donat el poc interès que aquest suposat espectacle desperta entre la societat civil, com es pot justificar que els jugadors i entrenadors d’aquesta categoria cobrin per fer el que la majoria de mortals fan pagant? On és el varem, on és la mesura que determina quan s’ha de pagar i quan s’ha de cobrar per realitzar la mateixa activitat? Si tenim en compte els ingressos que genera un club de futbol de Tercera divisió un dia de partit i la part proporcional de les quotes dels escassos socis, amb tot plegat no arriba per pagar ni una cinquena part del sou d’un sol jugador. D’on surten o d’on han de sortir la resta de diners per fer front a unes despeses inassolibles, insostenibles i inexplicables? En el món laboral (i en qualsevol altre) per cobrar s’ha de generar ingressos i és evident que aquest no és el cas que ens ocupa. Què un jugador de futbol no és un treballador? Més al meu favor. Si només és un jugador que juga i no se’l pot considerar un treballador, no hauria de cobrar per realitzar una activitat lúdica i a la que no està obligat a exercir. Després passa el que tots sabem, els clubs han de fer mans i mànigues per quadrar uns números impossibles. Abocats a esprémer a espònsors de bona fe, organitzar atracaments en forma de rifes i, en el millor dels casos, muntar rendibles escoles de futbol per equilibrar les balances, tapar forats i eixugar dèficits monumentals. Diners innocents que omplen les butxaques de jugadors consentits i acomodats en una situació de privilegi ofensivament injusta.
dilluns, 5 de març del 2012
La tecnologia no és la solució
Em deia la meva dona, que es mira el futbol des d’una certa distancia i una prevenció més que justificada, que això dels àrbitres espanyols clama al cel. La meva dona, que és de bona fe, no concep que persones, teòricament preparades, s’equivoquin amb tanta facilitat i, el pitjor del cas, que aquests errors no tinguin reparació i s’instal•lin, una vegada si i una altre també, en la més descarnada impunitat. No entén com una persona, un suposat jutge, pot condicionar el resultat d’un partit i, fins i tot, el signe d’un campionat. Diu, la meva dona, que seria molt fàcil corregir aquestes “errades” amb l’aplicació de la tecnològica i que no és propi del segle XXI acceptar resignadament que les equivocacions públiques no siguin corregides i/o reparades. Perquè no posen una persona darrera una càmera que pugui veure i analitzar en detall les jugades polèmiques? És que potser no hi ha prous càmeres en un estadi per veure l’escandalosa trepitjada de Pepe a Messi o els tres penals a l’àrea de l’Sporting o la injusta expulsió de Piqué o...? I tot queda impune. La meva dona és de bona pasta i no sap que no es tracta d’augmentar el número de jutges, sinó de les consignes que reben i la intencionalitat amb la que apliquen el reglament. Se’n podrien posar fins a 200 persones mirant una mateixa jugada que, si les instruccions tenen signe, totes elles coincidiran en la mateixa decisió. Quan la conxorxa és una realitat, no hi ha res a fer i, fins i tot, la mateixa tecnologia està al servei de la manipulació i els interessos del poder corrupte.
Em deia la meva dona, que es mira el futbol des d’una certa distancia i una prevenció més que justificada, que això dels àrbitres espanyols clama al cel. La meva dona, que és de bona fe, no concep que persones, teòricament preparades, s’equivoquin amb tanta facilitat i, el pitjor del cas, que aquests errors no tinguin reparació i s’instal•lin, una vegada si i una altre també, en la més descarnada impunitat. No entén com una persona, un suposat jutge, pot condicionar el resultat d’un partit i, fins i tot, el signe d’un campionat. Diu, la meva dona, que seria molt fàcil corregir aquestes “errades” amb l’aplicació de la tecnològica i que no és propi del segle XXI acceptar resignadament que les equivocacions públiques no siguin corregides i/o reparades. Perquè no posen una persona darrera una càmera que pugui veure i analitzar en detall les jugades polèmiques? És que potser no hi ha prous càmeres en un estadi per veure l’escandalosa trepitjada de Pepe a Messi o els tres penals a l’àrea de l’Sporting o la injusta expulsió de Piqué o...? I tot queda impune. La meva dona és de bona pasta i no sap que no es tracta d’augmentar el número de jutges, sinó de les consignes que reben i la intencionalitat amb la que apliquen el reglament. Se’n podrien posar fins a 200 persones mirant una mateixa jugada que, si les instruccions tenen signe, totes elles coincidiran en la mateixa decisió. Quan la conxorxa és una realitat, no hi ha res a fer i, fins i tot, la mateixa tecnologia està al servei de la manipulació i els interessos del poder corrupte.
diumenge, 4 de març del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)