Amb la punteta dels dits

Finalment, i no és que ho busqués, he trobat un jugador millor que en Messi. Voleu saber qui és? Doncs el propi Messi quan falla un penal. Mentre Messi ha estat un déu no s’ha valorat prou el que aquest noi ha fet. Les seves gestes han anat diluint-se fins esdevenir monòtona rutina. Que un déu sigui perfecte, que l’encerti sempre, no té cap mèrit, forma part del guió. Li va, com aquell que diu, amb el càrrec. De un déu no es pot esperar res que no sigui diví, res que no sigui sobrehumà. La seva excel•lència, les seves prestacions celestials són consubstancials a la seva essència i, en conseqüència, no mereixen cap reconeixement extraordinari. El cert és que, fins i tot la divinitat, cansa i a poc que s’allargui, acaba avorrint. Per això, el déu infalible, ha hagut de fallar un penal perquè la nebulosa s’esvaeixi. Hem descobert el molt equivocats que estàvem. Messi és humà! I justament, és aquesta humanitat, la que encara el fa més gran. La que dóna la veritable dimensió del seu enorme talent i de la seva qualitat inigualable. Que un déu faci de déu i es comporti com un déu, no té res d’extraordinari, però si un ésser humà amb totes les seves limitacions fa el que fa Messi, aleshores la cosa canvia. Messi és tan humà que, sovint, molt sovint, ens fa tocar el cel amb la punteta dels dits.

...i dimoni

Negre, molt negre

En un xat de Tele5: Què prefereixes, un fill negre, homosexual o català?

I perquè no pot ser negre, homosexual i català? Perquè ens hem de quedar només amb un dels supòsits? Posats a triar, perquè no podem tenir el lot complert? Tenir un fill o una filla (tampoc cal discriminar per raó de sexe) negre, homosexual i català et garanteix immunitat davant l’ insult. Si ho ets, aleshores, tot allò que diguin només serà la descripció d’un fet. Ser negre, homosexual i català pot ser una esplèndida realitat no gaire diferent a ser blanc, heterosexual i espanyol. La clau de volta no està en la tria o en la resposta, està en la morfologia de qui fa la pregunta: un eunuc monocromàtic sense trompes d’Eustaqui.

La xarxa social

Problema de son

Gairebé totes les persones en algun moment de la seva vida tindran un problema de son. Intentar trobar la causa que el provoca és part de la solució.

Un fràgil equilibri

Com el d’una barca baixant per un riu de whisky. El precari equilibri del benestar aconseguit a cops d’el•lipsis. Uns funambulistes que es mantenen damunt la corda amagant les seves pors. Driblant les escomeses de la llibertat amb subtils i elegants fugides d’estudi. Ofegant els somnis en culs de got inacabables. Alcohol per conservar l’ordre aparent fet de mentides, renúncies i fràgils equilibris. El problema ve quan s’ha de decidir, quan t’has d’enfrontar al trasbals, al desequilibri que capgira la teva ben calculada monotonia. Edward Albee oposa el surrealisme a una situació quotidiana per deixar en evidència totes les seves misèries i els rudimentaris ressorts que la mantenen. El fràgil equilibri d’una aparent fortalesa inexpugnable.

Pensament il·lustrat

Gossos espanyols

Tazacorte és un bell indret a la costa oest de La Palma. Un port radiant amb un clima paradisíac i uns colors magnífics. Un poble petit, encalmat i amb una personalitat prou definida. Un balcó obert al mar des d’on es poden esperar unes de les postes de sol més nítides i seductores. En aquest punt em trobava, envoltat de silenci i mastegant el pas del temps, quan de sobte uns lladrucs varen diluir la màgia del moment. Al meu darrera, sempre al meu darrera, una senyora repentinada i amb roba de boutique de luxe passejava dos gossets. Dos gossets petits, clònics i desagradablement escandalosos. Es movien nerviosos estirant de la seva mestressa i bordant a cor que vols. Em va cridar poderosament l’atenció les corretges que lligaven els gossos (tots dos), corretges amb els colors de la bandera espanyola que feien joc amb els respectius collars, els dels gossos, també amb els mateixos colors. Però la cosa no acabava aquí, la senyora repentinada també duia unes polseres amb la mateixa divisa i tot plegat formava part d’una escenografia ben calculada i volgudament premeditada. Quedava clar el missatge. La senyora era espanyola i els gossos que la precedien, també. Em va semblar una bona metàfora d’una determinada manera de fer. Mentre uns cerquen l’amplitud, el significat i la bellesa d’una posta de sol radiant, altres, els de la simbologia espanyola, els gossos espanyols, s’obsessionen en trencar el silenci, en torçar la convivència a força de lladrucs i defecant en mig del carrer.

Màquina de maquinar

Vigila el que escrius

Que crua és la realitat periodística que ens ho deixa tot escrit. Tot el que es diu i, fins i tot, el que es pensa, queda documentat per a escarni de les generacions que hauran de venir i que, segur, vindran. Han passat tres anys des de que Laporta va tenir la inspiració de triar Guardiola per dirigir la nau blaugrana. Ho va fer sota pressió i un cor de sirenes que apostaven histèricament per Mourinho. I en aquesta decisió transcendental hi rau l'extraordinari mèrit de Laporta. Se la va jugar. Va ser valent i va fer allò que creia cegament havia de fer. Ara tothom, o quasi bé tothom, ho té clar. Però en aquell moment, en aquell difícil moment, la cosa no estava tan clara, ans al contrari, la majoria de patums periodístiques s'inclinaven (mai millor dit) per un valor segur (ja s'ha vist quina mena de valor), que no era un altre que el desitjat Mourinho. Es va escriure molt al respecte i no sempre amb la cortesia, objectivitat i respecte que es mereixia un “desconegut” Guardiola. Es varen vessar rius de tinta, tinta bruta, la majoria de les ocasions, posant en dubte la capacitat i el carisma d'una persona que, el pas del temps, s'ha encarregat de reivindicar. Guardiola té el mèrit del self made man, però en la seva descoberta, Laporta i els que pensaven com Laporta hi tenen un paper determinant, malgrat el ressentiment dels savis de torn, presoners en els seus palaus de vidre, incapaços de reconèixer que es van equivocar.

Columnes de culte

Columnes

Hi ha columnes que esdevenen pilars. Columnes que per la seva transcendència, per la solidesa de la seva proposta, per la seva transgressió que remou consciències, per la seva consistència, pel rigor del seu anàlisi, l’encert en triar la perspectiva i la claredat de la seva línea argumental es converteixen en un referent d’opinió més enllà de l’estil de volta que suporten. Columnes, ja pilars, que esdevenen intemporals, transversals en la seva influència i en un confessat objecte de culte. Columnes sempre ben escrites, amb idees no sempre compartides, llegides amb fruïció i secretament envejades. Columnes enyorades, desbrossades, sense espines, com la de l’entranyable Espinàs. Columnes punyents, transgressores que s’enfilaven altives esgarrapant el sostre, com la del terrible Sostres. Columnes intel•ligents, un punt naïf i obertes al monsó, com la del precís Monzó. Columnes valentes, clares i, sovint, a contracorrent. Columnes de pedra picada que són pilar per guarnir capitells, com la determinada Pilar Rahola. Columnes esdevingudes pilars que ens garanteixen un sostre segur on aixoplugar-nos quan el cel amenaça pluja.

Esbanya

De quan La Palma la va palmar

Quantes més coses coneixes de la Història, més se’t confirmen les teves sospites. Quan més aprofundeixes sobre un determinat tema o n’encetes un de nou, es van omplint tots aquells espais buits que acaben per determinar la coherència, insana en aquest cas, d’una Espanya genocida i encegada per l’avarícia. La darrera descoberta, desgraciada descoberta, ha estat la conquesta castellana de l’illa de La Palma allà per 1492. Com us l’ha imagineu? Una conquesta èpica? Honrosa? Plena de noblesa? Res de res. En la línia que ens té habituats, Espanya, mitjançant un tal Alonso Fernández de Lugo, va ocupar l’illa valent-se de la traïció. Amb promeses de pau i de concòrdia va entabanar als aborígens benhaorites, legítims propietaris de la terra, i un cop guanyada la seva confiança, els va exterminar. Un nou episodi, un més, de les grans gestes a la que ens té acostumats la sagrada història d’Espanya sobre la que s’ha gestat el caràcter i la personalitat d’un poble que no coneix altres arguments que els del mascle dominant, prepotent i exclusiu.

Teló d'Aquiles

Llum de guàrdia (Ghostlight)

Julio Manrique s’ha fet gran, molt gran. El bon actor que coneixíem va derivar cap a un inspirat director i, en poc temps, ha esdevingut el responsable de la programació de l’emblemàtic Teatre Romea. Un encàrrec força compromès, però tinc la certesa que se’n sortirà brillantment. Ser un bon actor no pressuposa ser un bon director i ser un bon director, no garanteix ser un creador. En el cas de Manrique la sorpresa, si es pot dir així, ha estat tota una descoberta. Ha obert, s’ha atrevit a obrir, temporada amb una creació pròpia i l’ha encertada de ple. Llum de guàrdia (Ghostlight), és un text brillant que parla del teatre dins del teatre, dels seus fantasmes i de la fina línia que separa la realitat de la ficció. Una història de vides creuades que apareixen i desapareixen com els meandres d’un riu capriciós. Llum de guàrdia és un caramel, de vegades amarg, que descriu una irrealitat dolorosament real. La tragèdia d’un grup que es trenca, que es disgrega a causa del foc destructor i que es retroba mogut per unes brases que mai s’apaguen. Manrique ha despertat els fantasmes del Romea. Per molts anys!

L'ombra d'uns ciutadans genocides

No és això Companys, no és això

La majoria de vegades, per no dir sempre, no calen que es diguin les coses per saber realment el que es pensa. Dit d’una altre manera, els gestos expliquen més d’un mateix que les forçades, pensades i calculades formes que es tenen d’argumentar quines són les nostres intencions. Al PP de Catalunya i a Ciudadanos se’l s’hi veu sempre el llautó malgrat els tímids esforços que fan per desviar l’atenció sobre la seva veritable i única vocació. El PP combat la idiosincràsia catalana amb un nazionalisme espanyol exacerbadament agressiu i deutor de la seva tradició expansiva i excloent. Per al PP només hi ha un nazionalisme possible i aquest no és un altre que el seu, el de la seva Espanya: una, monolingüe i lliure per imposar la seva personalitat a tots aquells que són diferents. Ciudadanos encara és, si cab, pitjor. Vestits de cosmopolites, no dubten en atacar tot el que sigui català, curiosament, només allò relacionat amb Catalunya, els seus símbols i els seus signes d’identitat. Tenen una fixació malaltissa cap a la terra que els hi dóna aixopluc, producte, segurament, d’un auto odi endèmic i mal dissimulat. Aquest rebuig frontal i psicòtic contra tot el que ensumi català els fa ser, tant al PP com a Ciudadanos, perfectament identificables amb els seus gestos que els defineixen més enllà de qualsevol dubte raonable. Incapaços, en el seu encegament, de retre homenatge a un president, al President del seu país, que va ser afusellat/assassinat pel franquisme i pels representants de la cara més fosca de l’Espanya que ells tant estimen. Un gest inequívoc que retrata amb nitidesa els abismes d’uns partits amb essència de metzina.

Monstres de broma

I ara Bojan

M’indigna (paraula socialment acceptada i en plena vigència) la facilitat i la predisposició que tenen algunes patums periodístiques d’escometre, a la mínima oportunitat, contra en Guardiola. Qualsevol motiu, per banal que sigui, és bo per vessar la seva bilis i, alhora, empastifar el nom del, possiblement, millor entrenador del món. Des dels seus púlpits de gurus intocables no dubten, ni un instant, en cultivar la misèria enaltint la seva visceral animadversió cap a la persona que millor ha entès el Barça i la que millor rendiment li està traient (en tots els aspectes) des de la seva formació. Personatges de dubtosa reputació (les seves continuades marrades són llegendàries) com ara Enric Bañeres o Lluis Canut, sense la més mínima vergonya professional, no estalvien energies per posar-se al costat (o de part) de qualsevol cosa que es mogui en sentit contrari al Pep Guardiola. Individus foscos amb poca qualitat moral i nul•la visió general que són incapaços de reconèixer els seus errors (monumentals i perfectament documentats a les hemeroteques) en vers l’actual entrenador del Barça i només busquen arguments, sovint inversemblants, per poder aprofundir en les seves teories de descrèdit i desprestigi. Ara ha estat el “cas Bojan” i, al moment, tots dos han esdevingut, per art de màgia, en bojanistes de tota la vida. Només per erosionar la imatge d’una persona que està a anys llum de la seva pertorbada i ressentida desraó. Senyors Bañeres i Canut permetin-me un consell: intentin fer de periodistes amb una certa ètica i objectivitat. Ser que no és fàcil per a vostès, però hi ha companys seus que ho fan i ho fan molt bé. Deixin de mirar-se per una estona el seu propi melic i a poc a poc se’n sortiran.

Éssers celestials

El ninotaire turc

Un ninotaire turc pot anar a la presó per dir que déu no existeix. No hauria de ser al revés? No s’hauria de castigar a aquell que menteix i no a aquell que diu la veritat? L’existència de déu, a hores d’ara, és un fet per demostrar, una fantasia només sostinguda per la fe. Una creença cega i predisposada a la quimera, més a prop de l’empiri que de la certesa terrenal. Què en traiem de d’ensenyar als nens a dir sempre la veritat quan en realitat els estem educant sobre un llit de mentides curull d’inexactituds i falsari? A força d’insistir en l’engany, aquest s’acaba convertint en l’única realitat possible i, aleshores, passa el que passa, es condemna a presó a aquell que, imprudentment, aboca la veritat. Som tan ineptes què no podem fer front a la nostra pròpia realitat, a la nostra pròpia naturalesa que hem de recórrer a fantasies celestials de tèrbol origen i posar-nos en mans d’éssers intangibles de dubtoses intencions i estranya moral? Tan poca autoestima tenim que ho hem de fiar tot a fantasmes vaporosos i immaterials? Tal i com estan les coses, si déu existís es qüestionaria , no en tinc cap dubte, la seva pròpia existència.

Sol, solet, vinem a veure que...

Empalmat a La Palma

No us deixeu enganyar. Que porti una setmana a La Palma (la isla bonita) desconnectat del món i que tingui una erecció cada 130 minuts (aproximadament, minut amunt, minut avall), no és sinònim de felicitat. Us puc assegurar que estic patint un veritable calvari. No us podeu imaginar l'esforç que representa llevar-se tranquil•lament cada matí sense que soni el despertador. Esmorzar sense pressa en una terrassa a tocar del mar i veure com va despuntant l'alba. Preparar amb dolça complicitat el programa del dia, els llocs on anar, els racons per descobrir, el temps per perdre i el temps per guanyar. Pujar cims, baixar barrancs, banys en platges desertes, camins curulls de falgueres i d’oxigen, del maleït oxigen, que de tan pur, et rebenta els pulmons. Cruspir-se un peix a la brasa acabat de "collir" amb els peus penjant d'un penya-segat de vertigen infinit. Un vi per l'amistat, la llengua que s'allibera i el cervell es relaxa. La lluna que treu l'ull i es convida a la festa i el mar, el mar temperat, que li riu les gràcies. Un infern! Un veritable infern! Sort que aquest mal tràngol té data de caducitat i molt aviat tot, absolutament tot, tornarà a la normalitat. Perdoneu però acabo de tenir una nova erecció. Us deixo amb la vostra envejable felicitat i me'n torno a seguir patint...

Pilars com cal

Els pilars de la terra

Els pilars es defineixen, comunament, com els elements, sovint de pedra, que suporten les edificacions. Són les estructures bàsiques que han de fer possible les plantes per a l’habitatge i/o els sostres de coberta. En sentit més social, els pilars són tot allò que ens permet l’acumulació dels valors identitaris que ens expliquen i ens defineixen, tant com a individus com a col•lectius. La naturalesa dels pilars acaben per conformar i determinar el perquè som com som i el perquè fem el que fem. Que Espanya hagi triat el 12 d’Octubre (dia del Pilar) com a festa nacional és simptomàtic del seu tarannà i no deixa dubtes sobre el seu comportament fatxenda i autoritari. La data del 12 d’Octubre no és una data triada al atzar i correspon a l’esperit imperialista d’una nació expansiva i colonitzadora que ha bastit la seva història de sang i de traïcions. Espanya és una nació agressiva i totalitària i per això li escau tan bé la data del 12 d’Octubre, una data que enalteix la seva glòria infame a expenses de les misèries de centenars de pobles i l’anorreament de la seva cultura i la seva llengua. El pilar d’Espanya està fet de la sang de les seves víctimes innocents i s’aixeca damunt les esperances i els somnis de llibertat de tots els pobles que ha doblegat per la força de les armes.

des de La Palma

Reconeixement de deute

Un meublé a Cornellà

No m’atreviria a dir que l’Espanyol és la puta del Madrid. No m’atreviria, no perquè la paraula sigui de les tingudes com gruixudes, sinó perquè les putes acostumen a cobrar pels seus serveis i l’Espanyol al Madrid, sempre li ho fa gratis. Que el Madrid està passant per un mal moment domèstic en el que la dona no el compren, els fills li fan la vida impossible i la feina li trontolla? Doncs, cap al meublé, on la fulana submisa l’escoltarà, el relaxarà i li riurà les gràcies. El Madrid abans anava a Sarrià i ara va a Cornellà-El Prat amb la certesa de tenir l’orgasme assegurat , recuperar la confiança perduda i sortir amb l’autoestima pels núvols. No hi ha res com un polvo de franc amb algú que sempre està disposada a obrir-se de cames, que no et demana contrapartides i a qui només has de veure dos cops l’any.

Un panorama gens clar

Avís per a navegants

Sense voler exercir de futuròleg, però observant amb atenció el present, un es pot fer una idea, bastant aproximada, de com afecta el passat en tot allò que va esdevenint. Si ignorem la història, estem condemnats a repetir-la i més quan la història és aliena i ha transcorregut en altres indrets allunyats de la nostra pròpia realitat. Sembla que el que els hi passa a els altres no tingui res a veure amb el que ens passa o ens pot arribar a passar. Tenim la tendència a negar l’evidència i a fugir d’estudi en tot allò que no ens toca directament. Però la realitat és tossuda i sempre acaba traient el nas per deixar-nos amb el cul a l’aire. Heu seguit, per casualitat, la recent història de l’ Inter de Milà? Veieu en quin estat ha quedat desprès del pas de Mourinho? Terra cremada. Un Inter desfet, permanentment crispat, despersonalitzat i, el que és pitjor, sense símptomes de recuperació a curt termini. Mourinho va ser, mentre va durar la seva estada a Milà, l’amo i senyor del club i va fer i desfer (sobretot, desfer) a la seva imatge i conveniència. Va esprémer la terra fins deixar-la erma. Només l’importava el present immediat (el seu present) i no va reparar en els mitjans per aconseguir-ho, encara que això dugués la fam i la misèria pel demà. Un demà en el que ell, evidentment, ja no hi seria. L’Inter avui fa pena. On és avui l’autor d’aquesta tragèdia?