Amb vela de fons
diumenge, 19 de juny del 2011
Massa pa per a tan poc formatge
Des de que Alex Isern va pujar al Primer Equip del CE Europa, cap altre jugador format a la casa ho ha fet. No val el cas de Josu, que va ser un peatge emocional per tranquil•litzar consciències i donar una determinada imatge que no es corresponia a la realitat. Una decisió estratègica per aguantar un discurs de pedrera en el que ni els propis responsables hi creien. El resultat? Tothom el coneix: cap a Masnou que hi falta gent. El que es ven com un dels millors futbol base del nostre país, incapaç d’aportar ni un sol jugador al Primer Equip en els quatre darrers anys. Ni jugadors, ni tècnics. S’ha anat a buscar fora el pa que no es tenia a casa. O bé el futbol base no dóna jugadors amb la qualitat suficient per fer el salt al Primer Equip o bé, els dóna, però no es confia en ells. En el primer cas, caldria que s’ho fessin mirar. Com una estructura amb tants recursos, econòmics i humans, és incapaç de treure un sol jugador aprofitable en tot aquests anys? Incompetència? Igual és que alguna cosa falla, però ja va bé que falli. I en el segon cas, encara pitjor. Perquè cal tot aquest muntatge si no es pensa, o no es vol, aprofitar? Perquè s’enganya a la gent amb un futur que no existeix? Massa pa per a tan poc formatge.
Des de que Alex Isern va pujar al Primer Equip del CE Europa, cap altre jugador format a la casa ho ha fet. No val el cas de Josu, que va ser un peatge emocional per tranquil•litzar consciències i donar una determinada imatge que no es corresponia a la realitat. Una decisió estratègica per aguantar un discurs de pedrera en el que ni els propis responsables hi creien. El resultat? Tothom el coneix: cap a Masnou que hi falta gent. El que es ven com un dels millors futbol base del nostre país, incapaç d’aportar ni un sol jugador al Primer Equip en els quatre darrers anys. Ni jugadors, ni tècnics. S’ha anat a buscar fora el pa que no es tenia a casa. O bé el futbol base no dóna jugadors amb la qualitat suficient per fer el salt al Primer Equip o bé, els dóna, però no es confia en ells. En el primer cas, caldria que s’ho fessin mirar. Com una estructura amb tants recursos, econòmics i humans, és incapaç de treure un sol jugador aprofitable en tot aquests anys? Incompetència? Igual és que alguna cosa falla, però ja va bé que falli. I en el segon cas, encara pitjor. Perquè cal tot aquest muntatge si no es pensa, o no es vol, aprofitar? Perquè s’enganya a la gent amb un futur que no existeix? Massa pa per a tan poc formatge.
dissabte, 18 de juny del 2011
Caiguts del cel
Politics arribant al Parlament en helicòpter. Politics trencant el bloqueig per l’aire. Politics a prop dels núvols on hi viuen molts d’ells. Politics sobrevolant la indignació sense contaminar-se. Politics per damunt dels mortals i de la seva realitat incòmoda. Politics amb ales, indignats amb la infanteria. Politics egocèntrics debaten acaloradament sobre uns fets lamentables, però sense preguntar-se com i perquè s’han arribat a produir. Politics que s’escandalitzen pel que passa, però són incapaços de fer un anàlisi rigorós del perquè passa i de qui és la responsabilitat. Perquè sorgeixen els violents? Com s’hi fan? Perquè s’arriba a una situació de violència? Perquè els violents hi troben el terreny abonat? Els que tenen actituds i comportament violents, neixen així o s’hi tornen amb el temps? Tenen alguna responsabilitat els governs, en particular, i els politics, en general, en la creació d’un marc de crisi que afavoreix l’aparició dels violents i la violència? Tota violència és i ha de ser condemnada, però tant com allò que la genera. El que veiem no és el problema, és la conseqüència del problema. Busquem l’origen, trobem l’origen i apliquem la solució.
Politics arribant al Parlament en helicòpter. Politics trencant el bloqueig per l’aire. Politics a prop dels núvols on hi viuen molts d’ells. Politics sobrevolant la indignació sense contaminar-se. Politics per damunt dels mortals i de la seva realitat incòmoda. Politics amb ales, indignats amb la infanteria. Politics egocèntrics debaten acaloradament sobre uns fets lamentables, però sense preguntar-se com i perquè s’han arribat a produir. Politics que s’escandalitzen pel que passa, però són incapaços de fer un anàlisi rigorós del perquè passa i de qui és la responsabilitat. Perquè sorgeixen els violents? Com s’hi fan? Perquè s’arriba a una situació de violència? Perquè els violents hi troben el terreny abonat? Els que tenen actituds i comportament violents, neixen així o s’hi tornen amb el temps? Tenen alguna responsabilitat els governs, en particular, i els politics, en general, en la creació d’un marc de crisi que afavoreix l’aparició dels violents i la violència? Tota violència és i ha de ser condemnada, però tant com allò que la genera. El que veiem no és el problema, és la conseqüència del problema. Busquem l’origen, trobem l’origen i apliquem la solució.
divendres, 17 de juny del 2011
Demà ja no cal que tornis
Aviat farà un any de la meva sortida forçada de la directiva del CE Europa i encara avui, rebo correus com aquest:
Bon dia Pep,
Les últimes notícies de l'Europa és que al meu fill l'han fet fora, juntament amb una quants nanos més que han treballat tant o més que ell. Incongruència, injustícia i manca d'escrúpols. És com jo ho veig. Sempre expliques al teu fill que amb l'esforç , la perseverança i el companyerisme pots arribar on vulguis, i ara? Com li justifico el que li han fet? Un entrenador que no ha sabut calibrar a tothom pel mateix raser, no ha sigut prou valent per dir les coses pel seu nom. La covardia, la hipocresia i l’egoisme han tingut més pes que l'honestedat, la sinceritat i la valentia. Tanquem un capítol per obrir-ne un altre, amb ferides que ens fan aprendre per l’egoisme aliè.
Una abraçada.
El cert és que la distància i el temps endolceixen els records. Es difuminen els contorns, es filtra la bilis i les sotragades acabant semblant suaus balancejos . Per tant, se’m fa difícil copsar tot el cabreig que, segur, hi ha d’haver al darrera d’aquest escrit. Voldria empatitzar amb la seva ànima ferida, fer-me meves les seves desventures, però no puc. No hi ha dubte que és una situació tremendament incòmoda, i us ho dic amb coneixement, no de causa, sinó de moltes causes viscudes en pròpia pell. Causes angoixants que he compartit i he patit. No hi ha moment més dolorós que comunicar-li a un noi/a (i a la seva família) que allò que vol, no pot ser; que haurà de deixar de fer el que més li agrada en el Club on ha crescut esportivament ( també com a persona) i buscar-se la vida en altres indrets. Però així és la vida. No podem romandre sempre en el mateix lloc (i tampoc cal) i els canvis, no només són bons, sinó també, absolutament necessaris. Les injustícies, o allò que subjectivament entenem com a injustícia, ens fan madurar i ser més justos. El CE Europa no és ni millor ni pitjor que altres clubs, però a vegades el seu discurs, i d’aquí ve la fractura, no es correspon amb la realitat que es practica. Però no us inquieteu, tota crisi és una oportunitat, només cal fer-ne una bona lectura i interpretar-la en positiu. No us preocupeu tant pel que deixeu i prepareu-vos per gaudir totes les possibilitats que se us obren. Hi ha vida més enllà del CE Europa i us sorprendrà lo estimulant que pot arribar a ser.
Aviat farà un any de la meva sortida forçada de la directiva del CE Europa i encara avui, rebo correus com aquest:
Bon dia Pep,
Les últimes notícies de l'Europa és que al meu fill l'han fet fora, juntament amb una quants nanos més que han treballat tant o més que ell. Incongruència, injustícia i manca d'escrúpols. És com jo ho veig. Sempre expliques al teu fill que amb l'esforç , la perseverança i el companyerisme pots arribar on vulguis, i ara? Com li justifico el que li han fet? Un entrenador que no ha sabut calibrar a tothom pel mateix raser, no ha sigut prou valent per dir les coses pel seu nom. La covardia, la hipocresia i l’egoisme han tingut més pes que l'honestedat, la sinceritat i la valentia. Tanquem un capítol per obrir-ne un altre, amb ferides que ens fan aprendre per l’egoisme aliè.
Una abraçada.
El cert és que la distància i el temps endolceixen els records. Es difuminen els contorns, es filtra la bilis i les sotragades acabant semblant suaus balancejos . Per tant, se’m fa difícil copsar tot el cabreig que, segur, hi ha d’haver al darrera d’aquest escrit. Voldria empatitzar amb la seva ànima ferida, fer-me meves les seves desventures, però no puc. No hi ha dubte que és una situació tremendament incòmoda, i us ho dic amb coneixement, no de causa, sinó de moltes causes viscudes en pròpia pell. Causes angoixants que he compartit i he patit. No hi ha moment més dolorós que comunicar-li a un noi/a (i a la seva família) que allò que vol, no pot ser; que haurà de deixar de fer el que més li agrada en el Club on ha crescut esportivament ( també com a persona) i buscar-se la vida en altres indrets. Però així és la vida. No podem romandre sempre en el mateix lloc (i tampoc cal) i els canvis, no només són bons, sinó també, absolutament necessaris. Les injustícies, o allò que subjectivament entenem com a injustícia, ens fan madurar i ser més justos. El CE Europa no és ni millor ni pitjor que altres clubs, però a vegades el seu discurs, i d’aquí ve la fractura, no es correspon amb la realitat que es practica. Però no us inquieteu, tota crisi és una oportunitat, només cal fer-ne una bona lectura i interpretar-la en positiu. No us preocupeu tant pel que deixeu i prepareu-vos per gaudir totes les possibilitats que se us obren. Hi ha vida més enllà del CE Europa i us sorprendrà lo estimulant que pot arribar a ser.
dijous, 16 de juny del 2011
El declivi de l’imperi
Si el Madrid fos, posem pel cas, el Rayo Vallecano, el fet de guanyar la copa del rei seria extraordinari i el balanç de la temporada, un èxit. Però el Madrid no és el Rayo i sí, un dels Clubs més rics del món amb una despesa econòmica ratllant la indecència. Invertir 600 milions d’euros per aconseguir una copa del rei, com a únic títol en les tres últimes temporades, és una ruïna i, a ulls de tothom, un mal negoci. I no només el futbol està immers en aquest panorama desolador, el basquet, amb una inversió proporcionalment més gran, ha estat un fracàs absolut d’aquells que fan època. Són molts anys sense un títol que portar a les seves vitrines i, a més, amb una sensació de ridícul de l’alçada d’un campanar. El futbol base, per la seva part, fa aigües per totes bandes i el mateix Club, obert en canal, sembla un desconcertat Titànic a la deriva. De l’imperi de la galàxia, feta a cop de talonari, s’ha passat, en poc temps, al declivi de l’imperi. A les derrotes esportives s’hi afegeix ara la pèrdua de valors i, amb ella, l’aparició d’un escenari histèric, on les formes, el respecte i l’ètica n’estan excloses. L’imperi ha perdut el rumb i, sense brúixola, res fa preveure que la cosa es redreci. El balanç anual del Club no pot ser més cruent, un sol títol entre totes les seccions, mentre el seu rival directe en porta 15 en la mateixa Temporada. Demolidor. Dóna la sensació que, a la casa blanca, tot és façana, un enorme decorat cinematogràfic amb lluentors i oripells i que al darrera no hi ha res, només una copa trencada i un àrid i polsós desert sobre el que cau un sol de justícia. Un enorme sol blau amb ribets grana.
Si el Madrid fos, posem pel cas, el Rayo Vallecano, el fet de guanyar la copa del rei seria extraordinari i el balanç de la temporada, un èxit. Però el Madrid no és el Rayo i sí, un dels Clubs més rics del món amb una despesa econòmica ratllant la indecència. Invertir 600 milions d’euros per aconseguir una copa del rei, com a únic títol en les tres últimes temporades, és una ruïna i, a ulls de tothom, un mal negoci. I no només el futbol està immers en aquest panorama desolador, el basquet, amb una inversió proporcionalment més gran, ha estat un fracàs absolut d’aquells que fan època. Són molts anys sense un títol que portar a les seves vitrines i, a més, amb una sensació de ridícul de l’alçada d’un campanar. El futbol base, per la seva part, fa aigües per totes bandes i el mateix Club, obert en canal, sembla un desconcertat Titànic a la deriva. De l’imperi de la galàxia, feta a cop de talonari, s’ha passat, en poc temps, al declivi de l’imperi. A les derrotes esportives s’hi afegeix ara la pèrdua de valors i, amb ella, l’aparició d’un escenari histèric, on les formes, el respecte i l’ètica n’estan excloses. L’imperi ha perdut el rumb i, sense brúixola, res fa preveure que la cosa es redreci. El balanç anual del Club no pot ser més cruent, un sol títol entre totes les seccions, mentre el seu rival directe en porta 15 en la mateixa Temporada. Demolidor. Dóna la sensació que, a la casa blanca, tot és façana, un enorme decorat cinematogràfic amb lluentors i oripells i que al darrera no hi ha res, només una copa trencada i un àrid i polsós desert sobre el que cau un sol de justícia. Un enorme sol blau amb ribets grana.
dimecres, 15 de juny del 2011
Mediocritat
Més que arribar a saber, es tracta de no deixar d’aprendre. Per això has fet bé en marxar. Res a dir. Has pres la decisió correcta. T’havies convertit, sense proposar-t’ho, en el més intel•ligent de la classe i, per tant, ja poc podies aprendre. S’ha de fugir de les aules, dels claustres, de les assemblees, dels col•lectius, dels clubs, dels partits politics i de les relacions humanes que no t’aportin res. Àmbits en les que no puguis aprendre i que provoquin un estancament del que et serà difícil refer-te’n. La clau, i tu ho has entès, passa per no romandre ni un minut més de l’ estrictament necessari en llocs anodins i gens estimulants. La pregunta que ara em martelleja és: si tu no hi ets, de qui aprendran els que es queden? Quines intel•ligències substituiran la teva i si ho fan, tindran la suficient vàlua i autoritat? No vull ser malastruc, però em temo que els has deixat atrapats en un bucle de mediocritat del que no se’n sortiran.
Més que arribar a saber, es tracta de no deixar d’aprendre. Per això has fet bé en marxar. Res a dir. Has pres la decisió correcta. T’havies convertit, sense proposar-t’ho, en el més intel•ligent de la classe i, per tant, ja poc podies aprendre. S’ha de fugir de les aules, dels claustres, de les assemblees, dels col•lectius, dels clubs, dels partits politics i de les relacions humanes que no t’aportin res. Àmbits en les que no puguis aprendre i que provoquin un estancament del que et serà difícil refer-te’n. La clau, i tu ho has entès, passa per no romandre ni un minut més de l’ estrictament necessari en llocs anodins i gens estimulants. La pregunta que ara em martelleja és: si tu no hi ets, de qui aprendran els que es queden? Quines intel•ligències substituiran la teva i si ho fan, tindran la suficient vàlua i autoritat? No vull ser malastruc, però em temo que els has deixat atrapats en un bucle de mediocritat del que no se’n sortiran.
dimarts, 14 de juny del 2011
Mal de ventre
Davant la notícia que Cristiano Ronaldo està buscant equip, el madridisme s’inquieta. Perquè, tractant-se amb tota seguretat d’un rumor sense fonament, s’estén el pànic entre la parròquia blanca? Serà perquè el personal coneix bé al personatge? Serà perquè la manera de ser de Cristiano avala el rumor fins el punt de fer-lo creïble? Un individu al que només l’importa el seu futur personal i gens el del Club que li paga, és susceptible de despertar dubtes respecte a les seves decisions, al seu compromís i a la seva fidelitat. Ronaldo va anar al Madrid per diners, per ambició econòmica i no pas esportiva. Si li hagués important l’èxit esportiu, per damunt del monetari, no s’hagués mogut de Manchester on la trajectòria dels darrers anys i el projecte de futur del Club li garantien estar en el punt més alt de la competició. Un individu que ha marxat d’un Club només per diners, ho pot tornar a fer tantes vegades com vulgui i sempre que li plagui. Es tracta d’un rumor, només d’un rumor, però a Madrid hi ha una passa de gastroenteritis aguda.
Davant la notícia que Cristiano Ronaldo està buscant equip, el madridisme s’inquieta. Perquè, tractant-se amb tota seguretat d’un rumor sense fonament, s’estén el pànic entre la parròquia blanca? Serà perquè el personal coneix bé al personatge? Serà perquè la manera de ser de Cristiano avala el rumor fins el punt de fer-lo creïble? Un individu al que només l’importa el seu futur personal i gens el del Club que li paga, és susceptible de despertar dubtes respecte a les seves decisions, al seu compromís i a la seva fidelitat. Ronaldo va anar al Madrid per diners, per ambició econòmica i no pas esportiva. Si li hagués important l’èxit esportiu, per damunt del monetari, no s’hagués mogut de Manchester on la trajectòria dels darrers anys i el projecte de futur del Club li garantien estar en el punt més alt de la competició. Un individu que ha marxat d’un Club només per diners, ho pot tornar a fer tantes vegades com vulgui i sempre que li plagui. Es tracta d’un rumor, només d’un rumor, però a Madrid hi ha una passa de gastroenteritis aguda.
dilluns, 13 de juny del 2011
Sempre guanyen els mateixos
Rubalcaba s’ha desatansat. A la darrera visita a Barcelona ha acusat desinhibidament a CiU de lliurar-se als braços del PP. Es pregunta Rubalcaba, com és possible que un partit “tan català” cometi l’error de pactar amb una partit clarament espanyol i bel•ligerant amb Catalunya? Sense voler defensar els moviments tàctics dels estrategs de CiU, ni justificar les seves preses de decisions, ni valorar les seves raons morals ni l’encert o desencert de la seva aposta; no s’ha plantejat el senyor Rubalcaba que potser per a CiU, com per a molts altres catalans, no hi ha diferència entre el PP i el PSOE pel que fa al seu concepte de Catalunya? Amb el PP tots sabem, i des de fa temps, a que juguem i quines són les seves cartes. Amb el PSOE, en canvi, ho hem après massa tard. Ens han enganyat i, el més dolorós, és que ens hem deixat enganyar. Els partits espanyols, siguin del color que siguin, comparteixen la mateixa visió sobre Catalunya i el seu futur (no-futur). No hi ha matisos entre ells. Poden discutir acaloradament si han de posar un semàfor a la dreta o a l’esquerra. Si la Línia 4 del Metro ha de tenir 15 o 16 estacions. Si la bandera (la seva bandera) ha de fer 3x5 o 25x75. Però quan es tracta de Catalunya, no hi ha discrepància. Tots a una, com a Fuenteovejuna, per retallar els nostres drets fonamentals i encotillar qualsevol aspiració sobiranista. PP-PSOE són les dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda que, la llencis com la llencis, sempre cau del costat espanyol.
Rubalcaba s’ha desatansat. A la darrera visita a Barcelona ha acusat desinhibidament a CiU de lliurar-se als braços del PP. Es pregunta Rubalcaba, com és possible que un partit “tan català” cometi l’error de pactar amb una partit clarament espanyol i bel•ligerant amb Catalunya? Sense voler defensar els moviments tàctics dels estrategs de CiU, ni justificar les seves preses de decisions, ni valorar les seves raons morals ni l’encert o desencert de la seva aposta; no s’ha plantejat el senyor Rubalcaba que potser per a CiU, com per a molts altres catalans, no hi ha diferència entre el PP i el PSOE pel que fa al seu concepte de Catalunya? Amb el PP tots sabem, i des de fa temps, a que juguem i quines són les seves cartes. Amb el PSOE, en canvi, ho hem après massa tard. Ens han enganyat i, el més dolorós, és que ens hem deixat enganyar. Els partits espanyols, siguin del color que siguin, comparteixen la mateixa visió sobre Catalunya i el seu futur (no-futur). No hi ha matisos entre ells. Poden discutir acaloradament si han de posar un semàfor a la dreta o a l’esquerra. Si la Línia 4 del Metro ha de tenir 15 o 16 estacions. Si la bandera (la seva bandera) ha de fer 3x5 o 25x75. Però quan es tracta de Catalunya, no hi ha discrepància. Tots a una, com a Fuenteovejuna, per retallar els nostres drets fonamentals i encotillar qualsevol aspiració sobiranista. PP-PSOE són les dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda que, la llencis com la llencis, sempre cau del costat espanyol.
diumenge, 12 de juny del 2011
Més que un equip
Ser un Club, està per damunt de ser un equip. Ser un Club, és el conjunt d’equips que l’integren i el representen. Ser un gran Club, és la suma de totes les sensibilitats que hi conviuen i la manera col•lectiva d’expressar-les. El Barça és, sense cap mena de dubte, el millor Club del món. Possiblement no el més ric, però, indubtablement, el més gran. La seva magnitud no es pot qüestionar, està contrastada i és objectivament visible. En futbol excel•leix, davant els ulls esbatanats del món intel•ligent. Als resultats, a la inequívoca realitat dels resultats, hi afegeix la prodigiosa manera de com aconseguir-los. Bellesa en la forma i estadística per a la Història. Però el primer equip no és flor d’un dia, ni fruit de la improvisació, ni està sol en la seva travessia. És el resultat del treball col•lectiu i d’una solvent base que creix i empenta. El Barça B ha quedat tercer a 2-A, la millor classificació de la seva història. I els juvenils, cadets, infantils,...tots campions de les seves respectives categories, amb la cirereta del campionat d’Espanya aconseguit pel Juvenil A davant el Real Madrid. Handbol, Basquet, Futbol sala, Hoquei, Atletisme,...seccions amb un alt nivell competitiu i amb resultats excel•lents. Seccions, totes elles a l’elit i que són un clar exemple de la pluralitat, complexitat i força del Club més gran del món.
Ser un Club, està per damunt de ser un equip. Ser un Club, és el conjunt d’equips que l’integren i el representen. Ser un gran Club, és la suma de totes les sensibilitats que hi conviuen i la manera col•lectiva d’expressar-les. El Barça és, sense cap mena de dubte, el millor Club del món. Possiblement no el més ric, però, indubtablement, el més gran. La seva magnitud no es pot qüestionar, està contrastada i és objectivament visible. En futbol excel•leix, davant els ulls esbatanats del món intel•ligent. Als resultats, a la inequívoca realitat dels resultats, hi afegeix la prodigiosa manera de com aconseguir-los. Bellesa en la forma i estadística per a la Història. Però el primer equip no és flor d’un dia, ni fruit de la improvisació, ni està sol en la seva travessia. És el resultat del treball col•lectiu i d’una solvent base que creix i empenta. El Barça B ha quedat tercer a 2-A, la millor classificació de la seva història. I els juvenils, cadets, infantils,...tots campions de les seves respectives categories, amb la cirereta del campionat d’Espanya aconseguit pel Juvenil A davant el Real Madrid. Handbol, Basquet, Futbol sala, Hoquei, Atletisme,...seccions amb un alt nivell competitiu i amb resultats excel•lents. Seccions, totes elles a l’elit i que són un clar exemple de la pluralitat, complexitat i força del Club més gran del món.
dissabte, 11 de juny del 2011
Equidistància
“Salva’m de l’odi del meu patró, però també del seu amor”
Griboiédov
No és aconsellable fer-se enemics entre els poderosos perquè no en trauràs res de bo. La confrontació sempre dóna problemes i més quan l’antagonista té una situació de privilegi des d’on esplaiar-se en el xoc. Els enfrontaments desiguals sempre acostumen a caure del mateix costat i no és precisament el costat dels dèbils. Salva’m del seu odi, però també del seu amor. No deixis que el patró et capti o t’abdueixi. No et deixis seduir pel poderós perquè acabaràs liquat dins del seu cercle. Neutralitzat pels cants de sirena i vençut per la seva lluminosa coreografia. Preserva’t del poder i del poderós i de la llavor corrupta que en el seu interior germina. Allunya’t de les seves atencions que et faran dòcil i servil. Persevera en l’equidistància i la independència d’opinió. Que el teu esperit crític no es deixi afalagar i que el poderós escolti nítidament la teva veu insubornable.
“Salva’m de l’odi del meu patró, però també del seu amor”
Griboiédov
No és aconsellable fer-se enemics entre els poderosos perquè no en trauràs res de bo. La confrontació sempre dóna problemes i més quan l’antagonista té una situació de privilegi des d’on esplaiar-se en el xoc. Els enfrontaments desiguals sempre acostumen a caure del mateix costat i no és precisament el costat dels dèbils. Salva’m del seu odi, però també del seu amor. No deixis que el patró et capti o t’abdueixi. No et deixis seduir pel poderós perquè acabaràs liquat dins del seu cercle. Neutralitzat pels cants de sirena i vençut per la seva lluminosa coreografia. Preserva’t del poder i del poderós i de la llavor corrupta que en el seu interior germina. Allunya’t de les seves atencions que et faran dòcil i servil. Persevera en l’equidistància i la independència d’opinió. Que el teu esperit crític no es deixi afalagar i que el poderós escolti nítidament la teva veu insubornable.
divendres, 10 de juny del 2011
Beisbol
No hi ha hagut mai a Espanya tants defensors del Beisbol com ara. Tot ha estat, per part del Barça, anunciar que desmantellava la secció i han aparegut beisbolistes de sota les pedres. Socis, periodistes i públic en general s’han estripat les vestidures per un esport que no sabien ni que existia i, encara menys, que el propi Barça tingués una secció. On estava fa tres mesos tota aquesta gent que ara s’escandalitza pel tancament d’una activitat que mai els hi ha interessat? Perquè ara és tan important el beisbol i la setmana passada no? Fa pena, veritable pena, veure periodistes indignats demanant explicacions sobre la supressió d’una secció de la que mai han vist un partit en directe. Algú em pot dir on es feien els partits de beisbol del Barça? Una mica de coherència i menys hipocresia. Si realment us importa l’esport que defenseu, defenseu-lo quan toca i ompliu els camps, perquè no hi hagi motius ni arguments per desfer-se’n. Feu rendible el beisbol i no li mancaran ni recursos ni pretendents.
No hi ha hagut mai a Espanya tants defensors del Beisbol com ara. Tot ha estat, per part del Barça, anunciar que desmantellava la secció i han aparegut beisbolistes de sota les pedres. Socis, periodistes i públic en general s’han estripat les vestidures per un esport que no sabien ni que existia i, encara menys, que el propi Barça tingués una secció. On estava fa tres mesos tota aquesta gent que ara s’escandalitza pel tancament d’una activitat que mai els hi ha interessat? Perquè ara és tan important el beisbol i la setmana passada no? Fa pena, veritable pena, veure periodistes indignats demanant explicacions sobre la supressió d’una secció de la que mai han vist un partit en directe. Algú em pot dir on es feien els partits de beisbol del Barça? Una mica de coherència i menys hipocresia. Si realment us importa l’esport que defenseu, defenseu-lo quan toca i ompliu els camps, perquè no hi hagi motius ni arguments per desfer-se’n. Feu rendible el beisbol i no li mancaran ni recursos ni pretendents.
dijous, 9 de juny del 2011
Qui ens protegeix de la policia?
Se suposa que els Mossos d’Esquadra, com qualsevol altre cos policial, reben una preparació per poder fer front a situacions, diguem-ne compromeses, i que tenen la capacitat de controlar les emocions en tot moment. Se suposa que tenen un nivell més alt d’autocontrol que la majoria de mortals i, en conseqüència, poden donar una resposta més serena davant suposades provocacions. Tenen, ho han de tenir, perquè per això s’han preparat, la capacitat d’actuar amb una resposta proporcionada i ajustada a llei. Perquè doncs, el que hauria de ser, no és? Perquè els Mossos d’Esquadra van actuar a la Plaça de Catalunya amb una violència desproporcionada contra persones no violentes, assegudes al terra amb actitud pacifica i armades només amb les seves mans tacades de sang amb les que es protegien dels cops salvatges d’uns agressors embogits? Com s’entén que individus preparats per preservar l’ordre siguin els causants del desordre i els agents del caos? Qui i com pot justificar l’atac armat a persones desarmades? Els Mossos, per la preparació que reben i els diners que ens costen, han d’estar en condicions de no deixar-se portar pel pànic ni la ira i han de mantenir el control en tot moment i en qualsevol situació. Si els Mossos són incapaços d’atendre la seva responsabilitat, estem perduts. El sistema ha entrat en fallida i algú en té la culpa.
Se suposa que els Mossos d’Esquadra, com qualsevol altre cos policial, reben una preparació per poder fer front a situacions, diguem-ne compromeses, i que tenen la capacitat de controlar les emocions en tot moment. Se suposa que tenen un nivell més alt d’autocontrol que la majoria de mortals i, en conseqüència, poden donar una resposta més serena davant suposades provocacions. Tenen, ho han de tenir, perquè per això s’han preparat, la capacitat d’actuar amb una resposta proporcionada i ajustada a llei. Perquè doncs, el que hauria de ser, no és? Perquè els Mossos d’Esquadra van actuar a la Plaça de Catalunya amb una violència desproporcionada contra persones no violentes, assegudes al terra amb actitud pacifica i armades només amb les seves mans tacades de sang amb les que es protegien dels cops salvatges d’uns agressors embogits? Com s’entén que individus preparats per preservar l’ordre siguin els causants del desordre i els agents del caos? Qui i com pot justificar l’atac armat a persones desarmades? Els Mossos, per la preparació que reben i els diners que ens costen, han d’estar en condicions de no deixar-se portar pel pànic ni la ira i han de mantenir el control en tot moment i en qualsevol situació. Si els Mossos són incapaços d’atendre la seva responsabilitat, estem perduts. El sistema ha entrat en fallida i algú en té la culpa.
dimecres, 8 de juny del 2011
Climent
Un altre món és possible
Si el CE Europa és més gran, en valors absoluts, que ara fa quatre anys, tu, amic Climent, en tens part de culpa. No tota, evidentment, seria caure en l’exageració que tan poc t’agrada. Però no pots defugir la teva quota de responsabilitat i més, quan has participat en l’àmbit del Club que més i millor ha crescut. El Futbol Base està en un moment esplèndid i tu has estat un dels actors/autors d’aquest renaixement. Has col•laborat silenciosament, com acostumes a fer les coses, en el procés de formació d’aquesta esplèndida realitat i has aguantat torres de 5 pisos sobre les teves espatlles prodigioses. Has viscut moltes i variades tempestes que has ofegat en un modest got d’aigua i has tingut la capacitat intuïtiva de trobar sempre el camí correcte, la sortida del túnel. Equilibri, seny, disponibilitat, intel•ligència emocional,...qualitats a granel i gratuïtes per a un Europa que les ha degustat.
Has estat un home fàcil, en el sentit més ample i profund de la paraula, no la d’home, sinó la de fàcil. Sempre ho has fet tot fàcil, ho has vist fàcil i ens ho has posat fàcil. Un enorme facilitador davant del qual a un només li queda treure’s el barret.
En fi, Climent, només volia afegir-me a l’allau de missatges d’agraïment que hauràs rebut aquests dies. Estic segur que el Presi, els directius i ex-directius, els coordinadors, el personal del Club i, en general, totes aquelles persones que han pogut gaudir-te, t’hauran donat les gràcies per tot el que has fet per l’Europa. La teva tasca ha estat vocacional i altruista, però amb això de vegades, i ho sabem molt bé, no n’hi ha prou, i tu que ho vas entendre des de bon principi, ho has brodat. S’ha acabat el partit amb el regust amarg dels finals inesperats i la sensació que et mereixies la pròrroga. Has guanyat i l’Europa, l’Europa, ha tornat a perdre. Climent, company, amic, fes-me saber on penses passar els propers anys de la teva exemplar vida, quin nou projecte ajudaràs a aixecar, que ho vindré a veure perquè estic segur que s’ho valdrà. Salut i gràcies.
Un altre món és possible
Si el CE Europa és més gran, en valors absoluts, que ara fa quatre anys, tu, amic Climent, en tens part de culpa. No tota, evidentment, seria caure en l’exageració que tan poc t’agrada. Però no pots defugir la teva quota de responsabilitat i més, quan has participat en l’àmbit del Club que més i millor ha crescut. El Futbol Base està en un moment esplèndid i tu has estat un dels actors/autors d’aquest renaixement. Has col•laborat silenciosament, com acostumes a fer les coses, en el procés de formació d’aquesta esplèndida realitat i has aguantat torres de 5 pisos sobre les teves espatlles prodigioses. Has viscut moltes i variades tempestes que has ofegat en un modest got d’aigua i has tingut la capacitat intuïtiva de trobar sempre el camí correcte, la sortida del túnel. Equilibri, seny, disponibilitat, intel•ligència emocional,...qualitats a granel i gratuïtes per a un Europa que les ha degustat.
Has estat un home fàcil, en el sentit més ample i profund de la paraula, no la d’home, sinó la de fàcil. Sempre ho has fet tot fàcil, ho has vist fàcil i ens ho has posat fàcil. Un enorme facilitador davant del qual a un només li queda treure’s el barret.
En fi, Climent, només volia afegir-me a l’allau de missatges d’agraïment que hauràs rebut aquests dies. Estic segur que el Presi, els directius i ex-directius, els coordinadors, el personal del Club i, en general, totes aquelles persones que han pogut gaudir-te, t’hauran donat les gràcies per tot el que has fet per l’Europa. La teva tasca ha estat vocacional i altruista, però amb això de vegades, i ho sabem molt bé, no n’hi ha prou, i tu que ho vas entendre des de bon principi, ho has brodat. S’ha acabat el partit amb el regust amarg dels finals inesperats i la sensació que et mereixies la pròrroga. Has guanyat i l’Europa, l’Europa, ha tornat a perdre. Climent, company, amic, fes-me saber on penses passar els propers anys de la teva exemplar vida, quin nou projecte ajudaràs a aixecar, que ho vindré a veure perquè estic segur que s’ho valdrà. Salut i gràcies.
dimarts, 7 de juny del 2011
No tot és Barça
Em diuen: en el món del futbol no tot és Barça. I tenen raó. Malauradament tenen raó. Tota la raó. Només cal veure el tracte que li dóna l’Español als seus jugadors més emblemàtics, fins el punt, de convertir la sala de premsa de Cornellà-El Prat en una delegació autòctona del mur de les lamentacions. O el Madrid, posant el Club en mans d’un arribista eixelebrat amb un egocentrisme patològic. O alguns mitjans de comunicació ocupats en campanyes de desprestigi basades en la mentida i la calúmnia. O persones aparentment normals abduïdes per un discurs pervers i trampós. O la Grama, predicant allò que no fa, venent la seva ànima al diable i prescindint dels seus actius més vàlids. El que em diuen: no tot en el món del futbol és Barça. Ni ho és, ni res que se li assembli.
Em diuen: en el món del futbol no tot és Barça. I tenen raó. Malauradament tenen raó. Tota la raó. Només cal veure el tracte que li dóna l’Español als seus jugadors més emblemàtics, fins el punt, de convertir la sala de premsa de Cornellà-El Prat en una delegació autòctona del mur de les lamentacions. O el Madrid, posant el Club en mans d’un arribista eixelebrat amb un egocentrisme patològic. O alguns mitjans de comunicació ocupats en campanyes de desprestigi basades en la mentida i la calúmnia. O persones aparentment normals abduïdes per un discurs pervers i trampós. O la Grama, predicant allò que no fa, venent la seva ànima al diable i prescindint dels seus actius més vàlids. El que em diuen: no tot en el món del futbol és Barça. Ni ho és, ni res que se li assembli.
dilluns, 6 de juny del 2011
Què bonita és Badalona?
El curiós Iceta, i curiós, no per ser un personatge encuriosit pel seu entorn, ni per despertar la curiositat en el pròxim, sinó per ser l’actor principal de curioses coreografies polítiques, ha tornat a pixar fora de test. El darrer estirabot: la brandada acusació a CiU per no col•laborar amb el PSC a Badalona i permetre que el PP faci alcalde al xenòfob Albiol. El partit del senyor Iceta que ha manat els darrers anys a Badalona i que, en conseqüència, alguna culpabilitat ha de tenir en la seva actualitat social, no es pot permetre el desvergonyiment d’eludir la seva quota de responsabilitat en el perquè, la gent de Badalona, pensa el que pensa i vota el que vota. No tot ho haurà fet bé el PSC quan la ciutadania se li ha girat en contra escandalosament permetent que, un personatge tan fosc com Albiol i unes idees com les que defensa, arribin a la casa gran d’una població que, certament, no s’ho mereix. Que el curiós Iceta assenyali amb el dit a CiU, responsabilitzant-lo de tot el mal que esdevindrà a Badalona si Albiol és Alcalde, és un exercici de cinisme polític que, si no fos perquè és Iceta l’autor, ens escandalitzaria. Les coses no arriben on arriben per generació espontània i d’això el partit del senyor Iceta en sap molt. Badalona, Castelldefels,...han arribat a aquesta lamentable situació perquè els que han pogut aturar-la no han fet o, en el pitjor dels casos, no han volgut. Albiol serà Alcalde per a vergonya de tots, també del senyor Iceta.
El curiós Iceta, i curiós, no per ser un personatge encuriosit pel seu entorn, ni per despertar la curiositat en el pròxim, sinó per ser l’actor principal de curioses coreografies polítiques, ha tornat a pixar fora de test. El darrer estirabot: la brandada acusació a CiU per no col•laborar amb el PSC a Badalona i permetre que el PP faci alcalde al xenòfob Albiol. El partit del senyor Iceta que ha manat els darrers anys a Badalona i que, en conseqüència, alguna culpabilitat ha de tenir en la seva actualitat social, no es pot permetre el desvergonyiment d’eludir la seva quota de responsabilitat en el perquè, la gent de Badalona, pensa el que pensa i vota el que vota. No tot ho haurà fet bé el PSC quan la ciutadania se li ha girat en contra escandalosament permetent que, un personatge tan fosc com Albiol i unes idees com les que defensa, arribin a la casa gran d’una població que, certament, no s’ho mereix. Que el curiós Iceta assenyali amb el dit a CiU, responsabilitzant-lo de tot el mal que esdevindrà a Badalona si Albiol és Alcalde, és un exercici de cinisme polític que, si no fos perquè és Iceta l’autor, ens escandalitzaria. Les coses no arriben on arriben per generació espontània i d’això el partit del senyor Iceta en sap molt. Badalona, Castelldefels,...han arribat a aquesta lamentable situació perquè els que han pogut aturar-la no han fet o, en el pitjor dels casos, no han volgut. Albiol serà Alcalde per a vergonya de tots, també del senyor Iceta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)