El segle de les poques llums

No hi ha torre més inútil que la que no defensa ningú.

La muralla més efectiva, és l’adversari convençut que no ha d’atacar.

El fossar és ple d’imprudents i temeraris.

Els que subestimen la força de l’enemic, són els primers a caure.

Quan més fletxes llences, més desarmat et quedes.

Preparar l’atac, és pensar una manera de morir.

L’estratègia, és l’alternativa dels que no tenen la força.

Una doble muralla serveix per estar doblement tancat.

No hi ha llança innocent, encara que la punteria sigui bona.

Llençar oli bullint a l’enemic, és un malbaratament de recursos.

L’atac frontal, malgrat la seva aparent noblesa, és un error de càlcul.

Una retirada a temps, denota intel•ligència i exaspera al rival.

L’exèrcit enemic és similar al teu, l’única diferència és que va en sentit contrari.

En tota batalla, cuida’t la rereguarda, és la part del cos més desprotegida.

Rodes o gires?

Bruc

Una de les llegendes històriques que sempre m’ha colpit i, amb el pas dels anys, s’ha convertit en una de les meves favorites és, sense cap mena de dubte, la del timbaler del Bruc. Em sembla extraordinari que un marrec sense recursos, sense formació ni ascendència, fos capaç, armat només amb un timbal, de derrotar al totpoderós i, fins aleshores, invencible exèrcit napoleònic. La gesta té, entre altres coses, un gran valor didàctic i hauria de servir de model a les escoles i en molts àmbits de la vida. Exemple de desigualtat i desproporció, en bona lògica abocat al fracàs, i que, per una concatenació de fascinants circumstàncies, s’invertís el previsible resultat. Té nassos què un humil tambor, una andròmina pensada per a la pau i no per a la guerra, foragités a l’exèrcit més poderós i ben armat del món. Aprenguem del timbaler que va saber tocar el timbal als francesos i fem de la seva lliçó una eina útil. Si triem bé el lloc i el ressò és potent, podem generar dubtes entre les files de l’exèrcit més poderós i, si més no, els hi tocarem els collons, perdó, el timbal.

Tu com ho veus?

El porc senglar

El seguiment que s’està fent a les colònies de senglars i que tenen el seu hàbitat natural als aiguamolls de l’Empordà, ha permès una descoberta, si més no, força interessant. Resulta que, en la femta de les simpàtiques bestioles, s’ha descobert restes d’altres animals, és a dir, que els senglars han abandonat la seva estricta dieta vegetariana per passar-se directament a la proteïna. Un canvi d’hàbits transcendental, si tenim en compte que, aquest mateix factor, va ser determinant en el salt evolutiu dels primats i la seva posterior racionalització. Un bon dia, els micos, van decidir baixar dels arbres i, cansats de menjar verdura, es convertiren en carnívors amb les conseqüències que tots coneixem. La proteïna va ser la clau de volta que va canviar el destí dels nostres avantpassats i, amb ells, el curs de la història. Davant d’aquesta perspectiva només cal preguntar-se si, en un futur més o menys llunyà, hi haurà descendents de senglars tan evolucionats capaços de fer discursos polítics, treballar d’administratiu, dirigir algun club de futbol o, senzillament, mantenir una conversa intranscendent quan es trobin a l’ascensor.

Embutit

Si nosaltres guanyem, ells hi perden

El govern espanyol ha declarat que està en disposició de reconèixer a Sudan del Sud en el, probable cas, que es proclami un Estat independent. Curiós el criteri dels estats en pronunciar-se a favor o en contra de la sobirania de països emergents que, democràticament, opten a la independència. Clar que Sudan del Sud té petroli, molt de petroli, i això, no voldria ser mal pensat, pot ajudar a prendre una decisió favorable a la secessió. És evident que la valoració no es pren en funció dels drets dels pobles i el respecte a les seves legitimes voluntats, sinó des d’un punt de vista estrictament econòmic. Sí la declaració d’independència afavoreix els propis interessos, es reconeix ràpidament i sense reserves al nou país. En canvi, si amb la independència no se’n treu cap benefici o, senzillament, es corre el risc de perdre, el futur nou país és denunciat; es rebutja la seva opció legitima, es condemna la seva proposta i es posa en dubte la seva oportunitat i viabilitat. En el cas que ens toca, i vist els antecedents, ho tenim clar. Davant de qualsevol opció d’independència de Catalunya, Espanya en sortiria perdent i això, evidentment, seria un mal negoci. Només ens queda una possibilitat: que el Barça segueixi guanyant-ho tot durant molts anys. La paciència d’Espanya té un límit i no aguantaria indefinidament aquesta situació. Només així es pot arribar a cansar i donar-nos voluntàriament el passaport. Ho estan passant tan malament, és tan gran el cabreig, que no descarto que una pujada de testosterona els hi faci perdre el nord i ho engeguin tot a rodar. Tal i com estan les coses, és l’única solució que hi veig.

Saber llegir els senyals

Exagerar amb mesura

El guerrer de la llum s’asseu amb els seus companys al voltant d’una foguera.
Comenten les seves conquestes –i els desconeguts que s’uneixen al grup són benvinguts perquè tots estan orgullosos de la seva vida i del Bon Combat. El guerrer parla amb entusiasme del camí, explica com s’ha resistit a un repte, la solució que ha trobat per a un moment difícil. Quan explica històries, guarneix les seves paraules amb passió i romanticisme.
De vegades exagera una mica. Però recorda que els seus avantpassats també exageraven de tant en tant.
Per això ell fa el mateix. Però mai no confon l’orgull amb la vanitat ni es creu les seves pròpies exageracions.

Sense sortir del camp

Els petits detalls

Gavà 2 – Europa A 0

Lliga Nacional Juvenil

De petits detalls està feta la nostra trajectòria vital. Detalls, a voltes imperceptibles, que determinen el significat i, també, el resultat de situacions quotidianes. El futbol no és aliè a aquesta especial circumstància i, incrustat en la mateixa realitat, pateix amb resignació la dictadura dels petits detalls. Petits detalls, amb un poder quasi absolut, que deixen en un segon pla la metodologia, l’estudi, la tàctica i un munt d’hores invertides en la preparació d’un o altre partit. Tot, per acabar sent, a la fi, víctima d’un petit i imprevisible detall. Un moment de desconcentració, una errada puntual, un rebot més o menys afortunat, pot fer canviar el signe d’una tendència, per clara que aquesta hagi estat. Es pot portar el pes del joc, exercir un còmode control i, malgrat tot, patir una derrota inapel•lable. Els petits detalls, els capriciosos petits detalls, tenen un pes específic molt més determinant que la pròpia justícia. Sort que, la seva naturalesa inestable, fa que tinguin una conducta aleatòria i no es decantin sempre pel mateix bàndol. S’haurà de seguir treballant dur i confiar que, en la propera ocasió, els petits detalls, ens siguin favorables.

L'últim que apagui la llum

L’hora dels covards

Davant la formació de la Junta Electoral del CE Europa que dóna el tret de sortida al procés per escollir nou President i Junta Directiva, s’obre un escenari excitant i força interessant. Arriba l’hora de la veritat. El moment oportú perquè totes les feristeles surtin dels seus caus, facin sentir la seva veu i mostrin en públic les seves credencials. El moment que han estat esperant tots aquests anys exercint de franctiradors des dels seus amagatalls. Seria bo que els covards, els hipòcrites, els talps, els egoistes, els egocèntrics, els mentiders, els intoxicadors, els que llencen la pedra i amaguen la mà, els amargats, els destructors sistemàtics, els bastards, els insolidaris, els perversos (res a veure amb els poetes), els ressentits, els prepotents, els xantatgistes, els prevaricadors, els mestres de l’abús i tots aquells que tinguin alguna cosa a dir, ho facin ara i presentin els seus arguments i les seves propostes. Ara toca, ara és el moment de provar la seva vàlua i mostrar, sense reserves, els seus projectes de futur. Els animo a deixar enrere la seva patètica immaduresa i el seu tarannà cirròtic i facin el que fan les persones com cal: donar la cara. Si decideixen abandonar les seves atalaies de voltors i presentar una noble batalla, em tindran al seu costat. M’ofereix-ho, inclòs, a liderar-los amb mà de ferro, perquè la merda s’escampi el mínim possible.

Una trobada d'alçada

El dret a escollir

Posats a escollir, reclamo el meu dret a veure les pel•lícules, qualsevol pel•lícula, en català. Posats a escollir, reivindico el meu dret a una vivenda digna i, en el seu defecte, ocupar-ne una de buida sense ser desallotjat. Posats a escollir, vull poder vestir el nihab amb total normalitat sense patir represàlia. Posats a escollir, reclamo passejar-me nu pels carrers per coherència amb el meu naturalisme militant. Posats a escollir, aposto per practicar el sexe en un banc del Passeig de Gràcia a les tardes de primavera. Posats a escollir, escullo desmantellar l’exèrcit perquè soc un fervent partidari de l’amor i no de la guerra. Posats a escollir, advoco per una societat sense normes perquè tothom pugui fer el que vulgui en exercici i respecte a la llibertat individual. Posats a escollir, reclamo el dret a educar el meu fill de manera personalitzada i lluny de la pràctica habitual. Posats a escollir, reclamo el meu dret inalienable a ser diferent i que tothom ho respecti. Posats a escollir, reclamo el dret del meu país a ser independent si ho vol ser, perquè no ha d’haver res més sobirà que la voluntat d’un poble.

Cortar por lo sano

El rei vol corona

Si el rei, vol corona
corona li darem.
Si el rei, vol corona
corona li darem.


-Fa tres segles que els Borbons
pretenen ser els nostres reis.
Ignorant fins a quin punt
arribem a passar d´ells.
Però si insisteixen gaire
amb aquesta obsessió
els mostrarem nostra debilitat
pel tall rodó.

Que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem.
Que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem.

Si el rei, vol corona
corona li darem.
Si el rei, vol corona
corona li darem.

I és que no és gaire agradable
veure a passejar pel món,
un que et representa
que és més tou que un tall de llom.
Quan el món veu el figura
que tenim per compressor,
més que solidaritat
despertem compassió.

Que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem.
Que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem.

S’explica que a Catalunya
en temps de Felip V,
va prohibir totes les armes
fins i tot els ganivets,
fins i tot els ganivets,
fins i tot els ganivets.
Tots els ganivets de cuina
i a la taula ben lligats,
perquè no fossin ximplets,
perquè no fossin gosats,
perquè no fossin gosats,
perquè no fossin ximplets.
Per salvar el coll i la pava,
els soldats espanyolets.
Però ara això s’acaba
han avisat els esmolets.


Si el rei vol corona,
corona li darem.
Que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem.
Si el rei vol corona,
corona li darem.
Que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem.

Anem de copes

Nit de reis

Nit de reis, de reis de copes, que són, de lluny, els únics reis que disculpo. Els altres, els d’espases, oros i pals, sempre m’han semblat una aberració, un error de la naturalesa i una estirp abominable que mai hauria d’haver existit. Dèries personals a part, i tornant al que veritablement interessa, podem afirmar que el partit d’ahir va complir amb escreix les expectatives d’un autèntic partit de copa. Els lleons van fer de lleons en una gàbia preparada per a l’ocasió. Van preparar a consciència l’escenari, van mostrar la seva millor melena i, com no, van ensenyar les ungles. Qualsevol equip que no fos el Barça, ahir hauria perdut a San Mames, sí bé és cert, que sí no hagués sigut el Barça l’equip que tenien al davant, potser els lleons no haguessin mostrat tanta feresa. Per això té encara més mèrit la gesta del Barça. Doblegar lleons no està a l’abast de tothom i el Barça, ahir, va demostrar que, a més de fer el millor futbol, és el millor equip del món perquè, quan cal, també domina els ressorts de “l’altre futbol”. La capacitat d’adaptació al medi, l’esperit de supervivència i la intel•ligència emocional, són fonamentals per assolir èxits personals i, també, col•lectius. El Barça està en disposició, com ha demostrat sobrerament, d’aconseguir grans fites, allà on pocs arriben. No és fruit de la casualitat ni, el d’ahir, va ser un regal de reis. Res passa per davant de la voluntat i l’esforç en l’empeny. Desprès vindran les habilitats, les capacitats, la solvència, la tècnica,...i l’èxit. La catedral va ser un circ, un circ d’emocions, que va veure com el Barça feia d’Angel Cristo i domava lleons en una nit bàrbara de reis.

El ruc del rei

Que venen els reis, amagueu les criatures

Els reis sempre viatgen de franc, millor dit, amb totes les despeses pagades. I qui paga les despeses, els imprevistos i els extres ? A que no ho endevineu ? Sempre fan cara de despistats i de no saber on van, de fet, sense una estrella que els guiés, anirien ben perduts i no arribarien mai a destí. Encara que per a ells, el destí, no forma part del seu llistat de preocupacions ni, tan sols, del seu lèxic habitual. Els camells són llogats i les carrosses, de l’Ajuntament. Els regals són de mentida i els caramels, verí per les dents, i unes perilloses andròmines llancívoles capaces de treure’t un ull, a poc que et despistis. Es fan esperar fins a desesperar i, quan arriben, et saluden displicentment, amb un cert aire de superioritat i menyspreu. Sempre van envoltats de patges que els hi fan la feina bruta i de “pajas” que els hi descarreguen les tensions. No et porten mai el que demanes i no disposen de llibre de reclamacions, ni tan sols d’un puto apartat de correus on enviar les queixes. Només treballen (per dir-ho benvolentment) un dia a l’any i, la resta, viuen de l’atur que paguem entre tots. Són uns farsants que ens enganyen amb promeses de futur i presents que no rebem mai. Tenen una tendència malsana per l’horterada i un afany desmesurat de protagonisme kitsch que tomba d’esquena. Espero que aquesta nit, quan entrin a casa, tinguin la decència de fer-ho civilitzadament i no em tornin a rebentar la porta com l’any passat i que facin el favor de tornar-me la dentadura postissa que es van endur; és de la meva mare i la pobra ho està passant fatal.

Barca, cel i ona. Ona?

Perquè menteixes Guillermo?

Hola, com estàs?

Bé, però, portem quatre dies dins de la borrasca. No hem dormit res. Se'ns han trencat dues brides del pal i hem perdut dues veles. Jonathan no deixa de queixar-se de l'espatlla. El pitjor és que ens hem quedat sense generador i fa dos dies es va trencar la potabilitzadora. Tinc moltíssima set ...

I perquè no tornes? Et trobo a faltar.

... ..

Guillermo?

... ...

Guillermo?

I jo a tu.

Perdre el cap

La Santa Inquisición

Què es pot esperar d’un país que en les seves entranyes es va gestar La Santa Inquisición? Què es pot esperar d’un país tradicional i històricament genocida? Què es pot esperar d’un país intolerant i autoritari amb una tendència malsana al colpisme? Què es pot esperar d’un país analfabet i ignorant que ho fia tot a la força de la desraó? Què es pot esperar, en definitiva, d’un Tribunal Constitucional que és el representat màxim i el portador d’aquests “valors” tan interioritzats? Es pot esperar una altra cosa? No és que hagi tornat la Santa Inquisición, és que mai ha deixat d’estar. El Tribunal Constitucional espanyol és coherent amb la seva tradició històrica i amb la seva forma de ser, som nosaltres els que estem on no toca i cal que prenguem consciència el més aviat possible i de manera definitiva. Tot el que no vagi per aquí, no anirà enlloc.

La incompetència

Mestres que estan molt lluny de ser-ho

Sembla que el cognom Mestre està tristament d’actualitat en els darrers dies. Joaquim Mestre, edil dels Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, s’ha significat, tossudament, per aixecar un monument als gais i lesbianes represaliats. El desencaix no és tant, el fet de la seva necessitat, que ningú ha qüestionat, com sí l’emplaçament triat: ni més ni menys que just al davant de la Sagrada Família. I perquè no? es preguntaran alguns. Doncs perquè l’aixecament de qualsevol homenatge requereix un cert consens i no ha de viure, única i exclusivament, de la provocació. Un edil, i li va amb el càrrec, ha de ser pacificador i fer, del respecte, un dels eixos principals del seu comportament i/o intervenció pública. El mateix respecte i tolerància que es demana, i que ningú hauria de discutir, en vers el col•lectiu homosexual, s’ha de tenir cap a qualsevol altre expressió social.
L’altre Mestre que no fa honor al seu cognom, és en Jordi Mestre, representant del Barça de Rosell davant la Federació Catalana de Futbol, i que, irresponsablement, ha decidit congelar l’aportació econòmica que l’anterior Junta de Govern (Laporta) havia pactat en compensació per la captació, entre altres clubs, de joves talents de tot el futbol català. Compensació que permetia a la Federació fer-se càrrec de la mutualitat dels joves i eximia, d’aquesta manera, el seu pagament als clubs i als mateixos futbolistes. Una decisió polèmica, gens pacificadora, que posa en perill l’economia de la pròpia FCF i de molts clubs modestos en uns temps especialment difícils.
Curiosament, no conec cap Mestre de cognom, que en faci honor. Que els seus actes i el seu comportament siguin coincidents amb el seu llinatge. Serà una maledicció o, simplement, una trista coincidència?
En fi, mestres que estan molt lluny de ser-ho i que han esdevingut un mal exemple pel conjunt de la societat, en el que hauria de ser un model de conducta i una manera de fer, on poder emmirallar-se.

Parets que parlen

Insensibilitat lingüística

M’ha fet molta gràcia, per dir-ho d’alguna manera, el darrer estirabot del desconcertant Johan Cruyff. L’oracle ha criticat obertament a Messi per no parlar l’anglès i que això és un gran dèficit i que diu molt poc d’ell. Sí senyor Cruyff, Messi hauria de parlar l’anglès i jo també, però vostè, en la seva gran saviesa, convindria s’hi possés amb el català, que ja va sent hora. No l’encerta qui més parla i alguns, amb tot el respecte, la vessen per la llengua. Clar que pel senyor Cruyff, l’anglès és una llengua de primer ordre i el català només el parlen quatre desgraciats, això sí, que li han adobat la vida. M’agradava molt més quan es limitava a parlar al camp, curiosament, en el mateix idioma que Messi domina a la perfecció.

Punt ratlla punt punt ratlla dos punts