Em cago en 10
Aquesta ha estat, sens dubte, l’expressió més verbalitzada en els cercles madridistes. I és que no n’hi ha per menys. El 10 de Novembre el Madrid era eliminat de la Copa del Rei pel totpoderós Alcorcón. Un altre 10, el 10 de Març, va ser eliminat novament, aquest cop de la Champions, per l’Olimpic de Lió. I finalment (de moment), el passat 10 d’Abril va ser derrotat a domicili pel Barça amb un primer gol del seu número 10 per tancar un cercle de coincidències matemàtiques que no poden ser només producte de la casualitat. I l’explicació la podríem trobar, justament, en el lideratge de l’equip blanc. Un club que s’ha posat en mans de Cristiano Ronaldo per guiar el seu vaixell, no pot obviar que els cristians, els bons cristians, viuen permanentment en el temor de 10, com no podia ser d’una altre manera, i els seus actes ho han corroborat. Un Club que, en la seva religió, hi du la seva pròpia penitència: jugadors com Ronaldo, Sergio Ramos i Guti. Presidents com Florentino Pérez i Calderón. Aficionats com Aznar i Esperanza Aguirre. Arbitres en nòmina com Mejuto Gonzalez i setanta més. Secretaris tècnics com Mijatovic i Valdano. Periodistes com Roncero i Guasch. Diaris com el Marca i l’As. Radios com la Cope i la Ser. Televisions com Telecinico, Antena 3, la Cuatro, TVE, Telemadrid, Intereconomia, la Sexta, la Sèptima, l’Octava i...En fi, el bo i millor de cada casa per completar un dels quadres més esperpèntics, ridículs i patètics del circ mundial. Sort en tenim que Hollywood a tornat, el vell Hollywood, el de les pel•lícules de sempre, aquelles on sempre guanyaven els bons per molt dolents que fossin i moltes ajudes que tinguessin els dolents. Ja se que he abocat moltes idees en un espai molt petit, però em passa com al Madrid: masses figures de fang per a tan poc pessebre.
dilluns, 12 d’abril del 2010
Ara que tens vint anys
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que em sento capaç de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus...
Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que tinc vint anys, avui que el cor se m'embala, per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...
Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols, sense cap amor van passant pel món.
Vull alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.
Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.
Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...
J.M. Serrat
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que em sento capaç de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus...
Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que tinc vint anys, avui que el cor se m'embala, per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...
Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols, sense cap amor van passant pel món.
Vull alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.
Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.
Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...
J.M. Serrat
diumenge, 11 d’abril del 2010
La infàmia
Més enllà de les raons i les desraons existeix una cosa anomenada ètica, un concepte que molta gent desconeix i una forma de conducta que alguns col•lectius tendeixen a pervertir. L’ètica en l’esport hauria de ser, per definició, un dels eixos vertebradors de la seva pràctica i el motor principal de tota la seva activitat. Doncs està clar que per al Poble Nou Club de Futbol, aquest motor perd oli o, més clarament, no funciona. Accions com la d’ahir posen en entredit la noblesa d’aquest esport i la mesquinesa d’alguns dels seus practicants. En una lliga que, segurament es decidirà pel gol average entre els dos primers classificats, el no presentar-se a disputar un partit contra un d’aquests candidats és, sense cap mena de dubte, una clara alteració de la competició. Privar a un dels equips que està disputant la lliga la possibilitat de fer més gols que el seu rival directe és una manipulació descarada i, qui sap si intencionada, de condicionar el resultat final. El Poble Nou va atemptar contra el Cadet D de l’Europa en una acció vergonyant que no ha de quedar sense denuncia ni reparació. El Comitè de Competició de la FCF ha de saber i sabrà la gènesi dels fets i haurà d’actuar en conseqüència. Sancionar al trampós és preceptiu i una de les regles del joc que no es poden subvertir, de la mateixa manera que haurà de prendre mesures per corregir els desajustos que es puguin produir per aquesta conducta impròpia i retornar a la competició la justícia que li pertoca.
Més enllà de les raons i les desraons existeix una cosa anomenada ètica, un concepte que molta gent desconeix i una forma de conducta que alguns col•lectius tendeixen a pervertir. L’ètica en l’esport hauria de ser, per definició, un dels eixos vertebradors de la seva pràctica i el motor principal de tota la seva activitat. Doncs està clar que per al Poble Nou Club de Futbol, aquest motor perd oli o, més clarament, no funciona. Accions com la d’ahir posen en entredit la noblesa d’aquest esport i la mesquinesa d’alguns dels seus practicants. En una lliga que, segurament es decidirà pel gol average entre els dos primers classificats, el no presentar-se a disputar un partit contra un d’aquests candidats és, sense cap mena de dubte, una clara alteració de la competició. Privar a un dels equips que està disputant la lliga la possibilitat de fer més gols que el seu rival directe és una manipulació descarada i, qui sap si intencionada, de condicionar el resultat final. El Poble Nou va atemptar contra el Cadet D de l’Europa en una acció vergonyant que no ha de quedar sense denuncia ni reparació. El Comitè de Competició de la FCF ha de saber i sabrà la gènesi dels fets i haurà d’actuar en conseqüència. Sancionar al trampós és preceptiu i una de les regles del joc que no es poden subvertir, de la mateixa manera que haurà de prendre mesures per corregir els desajustos que es puguin produir per aquesta conducta impròpia i retornar a la competició la justícia que li pertoca.
Barça-MadridEl més desigual entre el Barça i el Madrid no és tan el resultat, que també, sinó el que hi ha al darrere. El que es veu i el que no es veu. La manera de fer i la de desfer. Els principis i els finals. Els objectius i la forma d’aconseguir-los. Parlar en aquest moment del Barça i del Madrid és parlar de dos conceptes absolutament desiguals i en aquesta desigualtat rau la millor de les situacions imaginable. Que els necis comparin i els altres, tots els altres, disposem-nos a gaudir de la diferència.
Respecte per Polònia
Va ser capriciós l’atzar ahir a Madrid. Un atzar que juga a l’inquietant joc de les casualitats. A manera de premonició, veure a tot el Bernabeu guardar dempeus un minut de silenci en senyal de respecte per Polònia, no deixa de ser una broma, una broma especialment macabra, que el destí es va encarregar de preparar. Ni el mateix Toni Soler s’hauria pogut imaginar (i imaginació no l’hi en falta), un preludi tan significatiu, cruel, revelador i irònic per a un dels actes més mediàtics i seguits d’arreu del món. Ahir Polònia jugava a Madrid i el públic del Bernabeu va fer molt més que un minut de silenci.
Reconèixer que la lògica s’imposa, la justícia preval (ni que sigui per un dia) i que la raó triomfa sobre bords i lladres, és una sensació indescriptible i un primer pas per a la reconciliació amb els principis fonamentals de la llei divina. Acostumats com estem a que delinqüents, mafiosos, gàngsters, prevaricadors, estafadors,...se’n surtin amb la seva, és un bàlsam, un oasi de pau i una estimulant noticia què les coses ben fetes, la humilitat, la transparència, la solidaritat i l’esperit d’equip obtinguin el premi més merescut.
Ahir al Bernabeu ningú va cridar allò de: bote, bote, bote, polaco el que no bote. Encara hi ha esperança, no està tot perdut. Han tornat a guanyar els bons i això ens ha de fer a tots molt i molt feliços.
Va ser capriciós l’atzar ahir a Madrid. Un atzar que juga a l’inquietant joc de les casualitats. A manera de premonició, veure a tot el Bernabeu guardar dempeus un minut de silenci en senyal de respecte per Polònia, no deixa de ser una broma, una broma especialment macabra, que el destí es va encarregar de preparar. Ni el mateix Toni Soler s’hauria pogut imaginar (i imaginació no l’hi en falta), un preludi tan significatiu, cruel, revelador i irònic per a un dels actes més mediàtics i seguits d’arreu del món. Ahir Polònia jugava a Madrid i el públic del Bernabeu va fer molt més que un minut de silenci.
Reconèixer que la lògica s’imposa, la justícia preval (ni que sigui per un dia) i que la raó triomfa sobre bords i lladres, és una sensació indescriptible i un primer pas per a la reconciliació amb els principis fonamentals de la llei divina. Acostumats com estem a que delinqüents, mafiosos, gàngsters, prevaricadors, estafadors,...se’n surtin amb la seva, és un bàlsam, un oasi de pau i una estimulant noticia què les coses ben fetes, la humilitat, la transparència, la solidaritat i l’esperit d’equip obtinguin el premi més merescut.
Ahir al Bernabeu ningú va cridar allò de: bote, bote, bote, polaco el que no bote. Encara hi ha esperança, no està tot perdut. Han tornat a guanyar els bons i això ens ha de fer a tots molt i molt feliços.
dissabte, 10 d’abril del 2010
Elogi del segon
Un bon segon és molt més que un instant. Un bon segon fa possible que existeixin els primers. Són el seu suport i la seva afirmació. Un segon com cal dóna tenacitat als primers tebis i solidesa als insegurs. Són tensors quan el vent arriba i paraigua en temps de pluja. Un bon segon és un company valuós i un complement imprescindible. Són, els segons, molt propers als primers, però fàcilment accessibles a tots els altres. Un bon segon és la reflexió, la conversa, l’ intercanvi, el debat i el relleu. Un segon és fugaç però, inexorablement, el principi del temps. Segons com es miri, un segon és el primer que es veu. Va de segons.
Un bon segon és molt més que un instant. Un bon segon fa possible que existeixin els primers. Són el seu suport i la seva afirmació. Un segon com cal dóna tenacitat als primers tebis i solidesa als insegurs. Són tensors quan el vent arriba i paraigua en temps de pluja. Un bon segon és un company valuós i un complement imprescindible. Són, els segons, molt propers als primers, però fàcilment accessibles a tots els altres. Un bon segon és la reflexió, la conversa, l’ intercanvi, el debat i el relleu. Un segon és fugaç però, inexorablement, el principi del temps. Segons com es miri, un segon és el primer que es veu. Va de segons.
divendres, 9 d’abril del 2010
La mare que el va parir
Córrer pels camps de futbol del nostre país veient centenars de partits de futbol base et dóna una extensíssima experiència que acaba per fer-te reconèixer un munt de jugadors per les seves característiques i/o habilitats. Els veus créixer i evolucionar i a poc que paris una mica d’atenció et resulta molt fàcil identificar-los. Així n’hi ha que el reconeixes per la seva habilitat amb la pilota, pel seu desplaçament llarg, per la velocitat en el seu joc, per la força de la seva arrencada, per la duresa del seu futbol, per la visió de joc, pel seu caràcter agressiu, per la seva indisciplina tàctica, pel seu mal geni, per la seva prodigiosa cama esquerra, per les seves dots de lideratge, per la seva inconstància, pel seu físic de 30 minuts, per la sang freda, per la seva actitud, per la seva correcció, per la seva esportivitat, pel seu olfacte de gol,...i així fins a l’extenuació. Però, en tots aquests anys, no he trobat un cas tan atípic com el d’un jugador que, sense tenir cap habilitat especial, cap tret característic, ha esdevingut un dels personatges més coneguts en aquest circ del futbol base. Un jugador que no destaca especialment per la seva qualitat ni pel seu rendiment ni posseeix cap virtut que el faci sobresortir de la mitjania. Un jugador que té una notorietat diferida i que és conegut en tots els camps gràcies (o no) a la seva mare. M’estic referint, per aquells que acabeu d’arribar, a la mama Jambo. Una persona, sent condescendent, que recull, en ella mateixa, el manual més complert del que no procedeix. Una lliçó pràctica per ensenyar als nens el que no s’ha de fer, el que no cal dir i el que hauria d’estar proscrit en qualsevol camp de futbol. No és una cosa de broma. Sí realment volem eradicar la violència de l’esport, hem de començar per neutralitzar els focus d’aquesta violència. Hem de desactivar entre tots, els generadors, voluntaris o no, de conflictes, per afavorir la convivència i el respecte. I aquesta persona, entre moltes altres, n’és un clar exemple de quin és el camí que no s’ha de seguir. Contra la violència, tolerància zero; deia un gran cartell just davant on aquesta senyora munta, dia sí i dia també, el seu intolerable espectacle, mentre quatre nens se la miraven al•lucinats. Si els nens aprenen de l’exemple i mimetitzen el que veuen. Estem perduts!
Córrer pels camps de futbol del nostre país veient centenars de partits de futbol base et dóna una extensíssima experiència que acaba per fer-te reconèixer un munt de jugadors per les seves característiques i/o habilitats. Els veus créixer i evolucionar i a poc que paris una mica d’atenció et resulta molt fàcil identificar-los. Així n’hi ha que el reconeixes per la seva habilitat amb la pilota, pel seu desplaçament llarg, per la velocitat en el seu joc, per la força de la seva arrencada, per la duresa del seu futbol, per la visió de joc, pel seu caràcter agressiu, per la seva indisciplina tàctica, pel seu mal geni, per la seva prodigiosa cama esquerra, per les seves dots de lideratge, per la seva inconstància, pel seu físic de 30 minuts, per la sang freda, per la seva actitud, per la seva correcció, per la seva esportivitat, pel seu olfacte de gol,...i així fins a l’extenuació. Però, en tots aquests anys, no he trobat un cas tan atípic com el d’un jugador que, sense tenir cap habilitat especial, cap tret característic, ha esdevingut un dels personatges més coneguts en aquest circ del futbol base. Un jugador que no destaca especialment per la seva qualitat ni pel seu rendiment ni posseeix cap virtut que el faci sobresortir de la mitjania. Un jugador que té una notorietat diferida i que és conegut en tots els camps gràcies (o no) a la seva mare. M’estic referint, per aquells que acabeu d’arribar, a la mama Jambo. Una persona, sent condescendent, que recull, en ella mateixa, el manual més complert del que no procedeix. Una lliçó pràctica per ensenyar als nens el que no s’ha de fer, el que no cal dir i el que hauria d’estar proscrit en qualsevol camp de futbol. No és una cosa de broma. Sí realment volem eradicar la violència de l’esport, hem de començar per neutralitzar els focus d’aquesta violència. Hem de desactivar entre tots, els generadors, voluntaris o no, de conflictes, per afavorir la convivència i el respecte. I aquesta persona, entre moltes altres, n’és un clar exemple de quin és el camí que no s’ha de seguir. Contra la violència, tolerància zero; deia un gran cartell just davant on aquesta senyora munta, dia sí i dia també, el seu intolerable espectacle, mentre quatre nens se la miraven al•lucinats. Si els nens aprenen de l’exemple i mimetitzen el que veuen. Estem perduts!
dijous, 8 d’abril del 2010
Joder
Si joder es una de las actividades más interesantes y satisfactorias que pueda realizar el ser humano, y no digamos ya los animales que lo hacen sin sentido de la culpabilidad ni remordimientos de conciencia, ¿por qué entonces nos empeñamos en calificar de jodidas, situaciones adversas, incomodas o, directamente desastrosas? ¿Por qué estamos jodidos cuando estamos mal? ¿No debería ser al revés? ¿O por qué cuando pretendemos dañar a otra persona decimos: te voy a joder? ¿O cuando estamos seguros que nos equivocaremos decimos: la vamos a joder? ¿Por qué equiparamos el acto sexual, principalmente necesario y placentero, con situaciones inequívocamente negativas? ¿No será que nos lo miramos todo desde una perspectiva religiosa, donde el sexo es pecado y, en consecuencia, su práctica no puede ser, en ningún caso, aceptable? Deberemos cambiar urgentemente el léxico y adaptarlo a nuestra realidad más lúdica, laica y menos culpable. Prefiero, sin duda, asociar la expresión bien jodido, a una relación sexual satisfactoria y no a una situación de frustración y desencanto. Mi cuñada está jodida, bien jodida, con una panza enorme de 7 meses y es muy feliz.
Si joder es una de las actividades más interesantes y satisfactorias que pueda realizar el ser humano, y no digamos ya los animales que lo hacen sin sentido de la culpabilidad ni remordimientos de conciencia, ¿por qué entonces nos empeñamos en calificar de jodidas, situaciones adversas, incomodas o, directamente desastrosas? ¿Por qué estamos jodidos cuando estamos mal? ¿No debería ser al revés? ¿O por qué cuando pretendemos dañar a otra persona decimos: te voy a joder? ¿O cuando estamos seguros que nos equivocaremos decimos: la vamos a joder? ¿Por qué equiparamos el acto sexual, principalmente necesario y placentero, con situaciones inequívocamente negativas? ¿No será que nos lo miramos todo desde una perspectiva religiosa, donde el sexo es pecado y, en consecuencia, su práctica no puede ser, en ningún caso, aceptable? Deberemos cambiar urgentemente el léxico y adaptarlo a nuestra realidad más lúdica, laica y menos culpable. Prefiero, sin duda, asociar la expresión bien jodido, a una relación sexual satisfactoria y no a una situación de frustración y desencanto. Mi cuñada está jodida, bien jodida, con una panza enorme de 7 meses y es muy feliz.
dimecres, 7 d’abril del 2010
Contrari al sentit
No us heu preguntat mai, quan s’acaba el dia i torneu a casa desprès de la feina (això els que en tingueu), on cony va tota aquella gent que va en sentit contrari al vostre? Què els empeny a allunyar-se d’on vosaltres trobeu refugi, descans i amor? Sí la felicitat està cap on tu vas, perquè van al revés? Sí el centre del món està al final del teu trajecte, què busca la gent a les antípodes? Desprès no és d’estranyar què la convivència sigui tan complicada i què ens costi tan posar-nos d’acord, quan la meitat del món ha escollit el sentit contrari i no encertes a endevinar el perquè. El que no tinc tan clar, i fa dies que li dono voltes, és qui mereix confiança, sí el que va en el teu mateix sentit, i per tant et dóna l’esquena, o bé, el que va en sentit contrari, però què et ve de cara? Qui està en possessió de la raó? Qui no equivoca el sentit? Qui té el millor dels sentits? O, simplement, a qui pertany el sentit comú? Un dia he de provar on va tota aquesta gent què no conec i què s’allunya de la meva casa.
No us heu preguntat mai, quan s’acaba el dia i torneu a casa desprès de la feina (això els que en tingueu), on cony va tota aquella gent que va en sentit contrari al vostre? Què els empeny a allunyar-se d’on vosaltres trobeu refugi, descans i amor? Sí la felicitat està cap on tu vas, perquè van al revés? Sí el centre del món està al final del teu trajecte, què busca la gent a les antípodes? Desprès no és d’estranyar què la convivència sigui tan complicada i què ens costi tan posar-nos d’acord, quan la meitat del món ha escollit el sentit contrari i no encertes a endevinar el perquè. El que no tinc tan clar, i fa dies que li dono voltes, és qui mereix confiança, sí el que va en el teu mateix sentit, i per tant et dóna l’esquena, o bé, el que va en sentit contrari, però què et ve de cara? Qui està en possessió de la raó? Qui no equivoca el sentit? Qui té el millor dels sentits? O, simplement, a qui pertany el sentit comú? Un dia he de provar on va tota aquesta gent què no conec i què s’allunya de la meva casa.
II Assemblea de Gràcia Decideix
Tipus: Trobades - Convenció
Data: dissabte, 10 / abril / 2010
Hora: 10:00 - 13:00
Lloc: Lluïsos de Gràcia, Pl. del Nord 7
Descripció
Els punts de l’acta del dia són:
1. Informació sobre Barcelona Decideix (manifest, pregunta aprovada, comissions existents).
2. Informació sobre Gràcia Decideix i la feina feta fins al moment.
3. Proposta organitzativa de Gràcia Decideix: Gestora, Permanent i Comissions.
4. Calendari proper
5. Precs i preguntes
Totes les persones i entitats que hi acudeixin tindran dret a vot, i es farà una crida específica a la incorporació en les diferents comissions a totes les persones que vulguin col•laborar.
Tipus: Trobades - Convenció
Data: dissabte, 10 / abril / 2010
Hora: 10:00 - 13:00
Lloc: Lluïsos de Gràcia, Pl. del Nord 7
Descripció
Els punts de l’acta del dia són:
1. Informació sobre Barcelona Decideix (manifest, pregunta aprovada, comissions existents).
2. Informació sobre Gràcia Decideix i la feina feta fins al moment.
3. Proposta organitzativa de Gràcia Decideix: Gestora, Permanent i Comissions.
4. Calendari proper
5. Precs i preguntes
Totes les persones i entitats que hi acudeixin tindran dret a vot, i es farà una crida específica a la incorporació en les diferents comissions a totes les persones que vulguin col•laborar.
Sincrotró sin montilla
Com tothom sap, o al menys aquells que es miren els informatius o llegeixen els diaris, s’acaba d’inaugurar a Cerdanyola del Vallès un aparell científic extraordinari amb el nom de sincrotró. Aquest artilugi té la propietat, sent sintètics, d’accelerar les partícules que no es poden veure en condicions normals, fins al punt de fer-les visibles, permetent alhora, experimentar amb elles. Aquest avenç ha de propiciar importants descobertes científiques que podran ser de gran utilitat en diferents àmbits, i tindran, amb tota seguretat, una enorme repercussió en el terreny pràctic. Aquest complex aparell, com qualsevol altre, necessita una experimentació prèvia i una acurada posada a punt. I aquí ve el que molta d’aquesta gent, que estava al corrent de la noticia, no sap. En aquest període de proves s’han utilitzat diferent materials, objectes, animals i també persones voluntàries per tal de veure com actuava l’accelerador de partícules en l’esser humà i quines conclusions se’n podien extreure. En una primera fase, i amb la màquina molt lluny del seu estat òptim, un dels voluntaris va ser l’actual president de la generalitat José Montilla. Un experiment que, a la vista dels resultats, es pot considerar un autèntic fracàs. El sincrotró no va aconseguir accelerar ni una sola de les seves partícules, fins el punt, que es va adormir durant l’experiment, ell i els que l’observaven. En una fase més avançada i amb la màquina més afinada, es va repetir la prova amb el mateix resultat negatiu. Fins a un total de cinc vegades en un període de quinze mesos es va sotmetre José Montilla a l’acció del sincrotró, sempre amb la mateixa decebedora resposta. Amb aquest recull de proves es va arribar a la conclusió que no totes les partícules són susceptibles de ser accelerades, només ho són aquelles que posseeixen en el seu interior un principi bàsic d’energia encara que sigui en estat purament embrionari. Ara el sincrotró, per fi, està en condicions de funcionar al 100% de les seves capacitats malgrat els seus incerts i amontillats principis.
Com tothom sap, o al menys aquells que es miren els informatius o llegeixen els diaris, s’acaba d’inaugurar a Cerdanyola del Vallès un aparell científic extraordinari amb el nom de sincrotró. Aquest artilugi té la propietat, sent sintètics, d’accelerar les partícules que no es poden veure en condicions normals, fins al punt de fer-les visibles, permetent alhora, experimentar amb elles. Aquest avenç ha de propiciar importants descobertes científiques que podran ser de gran utilitat en diferents àmbits, i tindran, amb tota seguretat, una enorme repercussió en el terreny pràctic. Aquest complex aparell, com qualsevol altre, necessita una experimentació prèvia i una acurada posada a punt. I aquí ve el que molta d’aquesta gent, que estava al corrent de la noticia, no sap. En aquest període de proves s’han utilitzat diferent materials, objectes, animals i també persones voluntàries per tal de veure com actuava l’accelerador de partícules en l’esser humà i quines conclusions se’n podien extreure. En una primera fase, i amb la màquina molt lluny del seu estat òptim, un dels voluntaris va ser l’actual president de la generalitat José Montilla. Un experiment que, a la vista dels resultats, es pot considerar un autèntic fracàs. El sincrotró no va aconseguir accelerar ni una sola de les seves partícules, fins el punt, que es va adormir durant l’experiment, ell i els que l’observaven. En una fase més avançada i amb la màquina més afinada, es va repetir la prova amb el mateix resultat negatiu. Fins a un total de cinc vegades en un període de quinze mesos es va sotmetre José Montilla a l’acció del sincrotró, sempre amb la mateixa decebedora resposta. Amb aquest recull de proves es va arribar a la conclusió que no totes les partícules són susceptibles de ser accelerades, només ho són aquelles que posseeixen en el seu interior un principi bàsic d’energia encara que sigui en estat purament embrionari. Ara el sincrotró, per fi, està en condicions de funcionar al 100% de les seves capacitats malgrat els seus incerts i amontillats principis.
dilluns, 5 d’abril del 2010
OcañaRecuperar l’esperit d’aquella Rambla dels anys setanta és pràcticament impossible, ara bé, recuperar la seva memòria és un plaer a l’abast de tothom al Palau de la Virreina. Una exposició que ens ofereix el bo i millor d’un personatge clau de la contracultura d’aquell temps i una peça central que vertebra el que va ser un dels moviments més imaginatiu, plural, trencador i desvergonyit de la nostra ciutat. Ocaña no va ser l’únic personatge d’aquella dècada prodigiosa, però sí un dels seus més inspirats protagonistes. Activista inclassificable va dinamitzar la vida artística tenint a la Rambla com a escenari ideal per a les seves múltiples i variades intervencions. L’exposició del Palau ens recorda tot aquell món extravagant i en les diferents sales hi podem trobar una acurada mostra d’aquest artista multidisciplinari. Una d’elles oberta de bat a bat sobre la Rambla on, ara fa trenta cinc anys, l’Ocaña hi passejava la seva festiva rebel•lia.
La mona
Què el Madrid tingui com a icona, com a líder mediàtic, com estendard davant del món a un jugador com Ronaldo no és nou, ni tan sols sorprenent, però sí un fet objectable i de dubtós gust. Un personatge xulesc, egocèntric, egoista, provocador, narcisista, insolidari, entre altres coses, no és el millor exemple per actuar de model. Ni de model ni de referent per a ningú que entengui l’esport com alguna cosa més que un recull de valors negatius. Per això no deixa de sorprendre la idealització, el seguiment i la veneració que l’ esmentat Ronaldo provoca en determinats segments de la població. Un fet que confirma les meves sospites sobre la degradació del gènere humà, la seva incompetència, la seva turpitud i, evidentment, la seva incapacitat per destriar el gra de la palla. Com podrem reeixir, avençar i millorar si ho hem de fer darrera personatges com l’inconsistent Ronaldo? Els humans estem molt lluny, no ja d’assolir el nirvana, sinó simplement de trobar el camí correcte. Seguim sent, malgrat el pas del temps, estúpids i primaris i ens enlluernen les granadures i les mones vestides de seda.
Què el Madrid tingui com a icona, com a líder mediàtic, com estendard davant del món a un jugador com Ronaldo no és nou, ni tan sols sorprenent, però sí un fet objectable i de dubtós gust. Un personatge xulesc, egocèntric, egoista, provocador, narcisista, insolidari, entre altres coses, no és el millor exemple per actuar de model. Ni de model ni de referent per a ningú que entengui l’esport com alguna cosa més que un recull de valors negatius. Per això no deixa de sorprendre la idealització, el seguiment i la veneració que l’ esmentat Ronaldo provoca en determinats segments de la població. Un fet que confirma les meves sospites sobre la degradació del gènere humà, la seva incompetència, la seva turpitud i, evidentment, la seva incapacitat per destriar el gra de la palla. Com podrem reeixir, avençar i millorar si ho hem de fer darrera personatges com l’inconsistent Ronaldo? Els humans estem molt lluny, no ja d’assolir el nirvana, sinó simplement de trobar el camí correcte. Seguim sent, malgrat el pas del temps, estúpids i primaris i ens enlluernen les granadures i les mones vestides de seda.
diumenge, 4 d’abril del 2010
El cor partit
Tenir el cor partit, dividit, repartit, separat, fendit, tallat, fraccionat, fragmentat, tercejat, escapçat, escuixat, trossejat, seccionat és una sensació agredolça i poc recomanable. Per voler estar a tot arreu acabes per no estar en lloc i pateixes amargament en la distància. El teu escalf no arriba amb la intensitat desitjada i el teu suport no sobrepassa la paraula. Però el pensament és obstinat i insisteix en córrer al costat dels enyorats. Proveir-los d’ales perquè volin i de grues per aixecar-los quan caiguin. I serrar les dents amb ells i cloure els punys amb força emocionada. I tornar-los el reconeixement quan exhausts ens saluden desprès de l’esforç i deixar, perquè no, escapar una llàgrima furtiva de felicitat immensa. El futbol, no us enganyeu, no només és futbol, és l’expressió de tot un món interior que sovint ens explica i sempre, sempre, ens defineix.
Tenir el cor partit, dividit, repartit, separat, fendit, tallat, fraccionat, fragmentat, tercejat, escapçat, escuixat, trossejat, seccionat és una sensació agredolça i poc recomanable. Per voler estar a tot arreu acabes per no estar en lloc i pateixes amargament en la distància. El teu escalf no arriba amb la intensitat desitjada i el teu suport no sobrepassa la paraula. Però el pensament és obstinat i insisteix en córrer al costat dels enyorats. Proveir-los d’ales perquè volin i de grues per aixecar-los quan caiguin. I serrar les dents amb ells i cloure els punys amb força emocionada. I tornar-los el reconeixement quan exhausts ens saluden desprès de l’esforç i deixar, perquè no, escapar una llàgrima furtiva de felicitat immensa. El futbol, no us enganyeu, no només és futbol, és l’expressió de tot un món interior que sovint ens explica i sempre, sempre, ens defineix.
¿De qué se ríe?
(Seré curioso)
En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible
vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles
tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste
aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse
los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países
ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles
cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple
cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde
y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite
allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve
después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.
Mario Benedetti
(Seré curioso)
En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible
vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles
tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste
aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse
los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países
ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles
cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple
cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde
y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite
allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve
después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.
Mario Benedetti
Subscriure's a:
Missatges (Atom)