Toro sentado
dimarts, 16 de març del 2010
Viure a Ultramort
Sí algú tenia dubtes sobre l’existència d’una altre vida desprès d’aquesta. Sí algú s’angoixava pensant què tot s’acabava amb la mort. Hi ha 200 persones que s’encarreguen diàriament, tossudament, de demostrar-nos que, efectivament, hi ha vida més enllà de la mort. Sense entrar en detalls si aquesta vida transcorre en un paradís o un infern, el que queda clar és que aquesta ultra vida existeix i no difereix, en lo bàsic, de qualsevol altre que coneguem. A Ultramort hi ha vida i els seus esforçats veïns són persones com tu i com jo i res tenen a veure, com es podria pensar, amb els morts vivents de George A. Romero. Els veïns d’ Ultramort, malgrat viure més enllà de la mort, tenen les mateixes necessitats, neguits i somnis de qualsevol mortal, amb una única diferència i és què ells mai es qüestionen si hi ha o no hi ha vida desprès de la mort. Ho tenen molt clar, encara que en Ramon de Can Sisquella s’obstini en dur-los la contrària.
Sí algú tenia dubtes sobre l’existència d’una altre vida desprès d’aquesta. Sí algú s’angoixava pensant què tot s’acabava amb la mort. Hi ha 200 persones que s’encarreguen diàriament, tossudament, de demostrar-nos que, efectivament, hi ha vida més enllà de la mort. Sense entrar en detalls si aquesta vida transcorre en un paradís o un infern, el que queda clar és que aquesta ultra vida existeix i no difereix, en lo bàsic, de qualsevol altre que coneguem. A Ultramort hi ha vida i els seus esforçats veïns són persones com tu i com jo i res tenen a veure, com es podria pensar, amb els morts vivents de George A. Romero. Els veïns d’ Ultramort, malgrat viure més enllà de la mort, tenen les mateixes necessitats, neguits i somnis de qualsevol mortal, amb una única diferència i és què ells mai es qüestionen si hi ha o no hi ha vida desprès de la mort. Ho tenen molt clar, encara que en Ramon de Can Sisquella s’obstini en dur-los la contrària.
diumenge, 14 de març del 2010
Pedro Dólera
Enfrontar-se, en aquests moments, a l’equip de Pedro Dólera ha de ser doblement frustrant. Primer perquè és molt probable que surtis derrotat i segon, i el que és més dolorós, que ha de ser molt dur perdre contra un entrenador que no és ningú a la categoria. Que un nouvingut et passi la mà per la cara, que et doni una lliçó d’estratègia i et guanyi la partida tàctica i els tres punts en joc ha de ser una mica, per no dir un molt, desesperant. Entenc que ha de ser difícil, per a tots aquells entrenadors veterans a Tercera, encaixar aquesta nova realitat que qüestiona el seu guanyat prestigi a força d’anys d’experiència i fa trontollar el seu lideratge. Però així és la vida. Ningú és ningú abans de ser algú, això és el que pensen alguns desinformats. En canvi, res neix del no res. Tot té una gènesi, un espai de temps on s’ha anat forjant el que un dia esclata i es fa visible. Tot present es sustenta en un abans que el justifica i l’explica. Només els necis creuen en la generació espontània o en la creació per intervenció divina. El senyor Pedro Dólera ja existia abans d’ara i el seu particular avui és producte del treball, la perseverança i l’esforç i per això mereix el mateix respecte que qualsevol persona que fa la seva feina bé i en silenci.
Enfrontar-se, en aquests moments, a l’equip de Pedro Dólera ha de ser doblement frustrant. Primer perquè és molt probable que surtis derrotat i segon, i el que és més dolorós, que ha de ser molt dur perdre contra un entrenador que no és ningú a la categoria. Que un nouvingut et passi la mà per la cara, que et doni una lliçó d’estratègia i et guanyi la partida tàctica i els tres punts en joc ha de ser una mica, per no dir un molt, desesperant. Entenc que ha de ser difícil, per a tots aquells entrenadors veterans a Tercera, encaixar aquesta nova realitat que qüestiona el seu guanyat prestigi a força d’anys d’experiència i fa trontollar el seu lideratge. Però així és la vida. Ningú és ningú abans de ser algú, això és el que pensen alguns desinformats. En canvi, res neix del no res. Tot té una gènesi, un espai de temps on s’ha anat forjant el que un dia esclata i es fa visible. Tot present es sustenta en un abans que el justifica i l’explica. Només els necis creuen en la generació espontània o en la creació per intervenció divina. El senyor Pedro Dólera ja existia abans d’ara i el seu particular avui és producte del treball, la perseverança i l’esforç i per això mereix el mateix respecte que qualsevol persona que fa la seva feina bé i en silenci.
Lliçó magistral
Escolapis 0 – Europa D 4
Lliga Cadets Segona Divisió
Pot haver millor lloc per impartir una classe magistral que una escola? És clar que no. Doncs exactament això és el que ha succeït aquest dissabte. L’Europa tour, és a dir, l’Europa en gira, ha fet escala a les Escoles Pies de Sarrià per impartir una de les seves lliçons sobre la teoria de l’espectacle aplicada al futbol. Estètica, bellesa, geometria, eficàcia i solvència al voltant d’una pilota. L’escenari de la pràctica ha estat el futbolí de sempre, un camp petit i incòmode, però mentre a l’equip local li en sobrava la meitat per efecte de la pressió de l’Europa, aquest l’ha eixamplat de manera increïble i modèlica fins a extrems inimaginables. L’Europa ha jugat i ha ensenyat a jugar, fins i tot, on és pràcticament impossible el joc i ho ha fet sense perdre la seva personalitat i els trets característics que el fan, sense cap mena de dubte, l’equip que millor futbol practica, no ja de la segona divisió, sinó d’altres categories superiors. Ha arribat el temps de la mística i si la muntanya no ve a Mahoma, Mahoma, no en tingueu cap dubte, assaltarà la muntanya.
Escolapis 0 – Europa D 4
Lliga Cadets Segona Divisió
Pot haver millor lloc per impartir una classe magistral que una escola? És clar que no. Doncs exactament això és el que ha succeït aquest dissabte. L’Europa tour, és a dir, l’Europa en gira, ha fet escala a les Escoles Pies de Sarrià per impartir una de les seves lliçons sobre la teoria de l’espectacle aplicada al futbol. Estètica, bellesa, geometria, eficàcia i solvència al voltant d’una pilota. L’escenari de la pràctica ha estat el futbolí de sempre, un camp petit i incòmode, però mentre a l’equip local li en sobrava la meitat per efecte de la pressió de l’Europa, aquest l’ha eixamplat de manera increïble i modèlica fins a extrems inimaginables. L’Europa ha jugat i ha ensenyat a jugar, fins i tot, on és pràcticament impossible el joc i ho ha fet sense perdre la seva personalitat i els trets característics que el fan, sense cap mena de dubte, l’equip que millor futbol practica, no ja de la segona divisió, sinó d’altres categories superiors. Ha arribat el temps de la mística i si la muntanya no ve a Mahoma, Mahoma, no en tingueu cap dubte, assaltarà la muntanya.
dissabte, 13 de març del 2010
Intercanvi de cops
Cornellà 3 – Europa A 4
Lliga Nacional Juvenil
Futbol d’atac, d’atac de nervis. Fer 4 gols en camp contrari i patir, no és una cosa habitual. Però l’Europa ja ens té acostumats a les sensacions fortes, al neguit, al desassossec i a la muntanya russa. Està clar que estem, al menys aquesta temporada, condemnats a la incertesa i, definitivament, abonats al suspens. Sí el futbol pot ser emocionant, perquè privar-nos d’aquest estímul? I si a sobre acaba bé, què més se li pot demanar? Hi ha millor inversió de temps que passar una tarda assistint, en viu i en directe, a un extraordinari espectacle futbolístic entre dos equips embogits? Segurament aquest no és el millor escenari per a un entrenador què vol partits tàctics, controlats i amb pocs gols, però per al sofert espectador de grada, no deixa de ser una situació molt satisfactòria, quasi, quasi perfecta. El públic s’ho ha passat molt bé, ens ho hem passat molt bé i sí la salsa del futbol són els gols, ens hem afartat de sucar-hi pa. L’Europa, que ho necessitava i s’ho mereixia, ha agafat avui el tren a la Via Fèrria, espero que ja no baixi fins el final.
Cornellà 3 – Europa A 4
Lliga Nacional Juvenil
Futbol d’atac, d’atac de nervis. Fer 4 gols en camp contrari i patir, no és una cosa habitual. Però l’Europa ja ens té acostumats a les sensacions fortes, al neguit, al desassossec i a la muntanya russa. Està clar que estem, al menys aquesta temporada, condemnats a la incertesa i, definitivament, abonats al suspens. Sí el futbol pot ser emocionant, perquè privar-nos d’aquest estímul? I si a sobre acaba bé, què més se li pot demanar? Hi ha millor inversió de temps que passar una tarda assistint, en viu i en directe, a un extraordinari espectacle futbolístic entre dos equips embogits? Segurament aquest no és el millor escenari per a un entrenador què vol partits tàctics, controlats i amb pocs gols, però per al sofert espectador de grada, no deixa de ser una situació molt satisfactòria, quasi, quasi perfecta. El públic s’ho ha passat molt bé, ens ho hem passat molt bé i sí la salsa del futbol són els gols, ens hem afartat de sucar-hi pa. L’Europa, que ho necessitava i s’ho mereixia, ha agafat avui el tren a la Via Fèrria, espero que ja no baixi fins el final.
Gravetat zero
Sí fóssim objectes, seriem objectius. Com què som subjectes, som subjectius. Cap argument pot demostrar el contrari. L’únic que es podria acceptar, a molt estirar, és l’existència de diferents nivells de subjectivitat en funció del grau d’implicació del subjecte i de la seva capacitat i/o intel•ligència per distanciar-se del nucli de l’acció. L’objectivitat pura no existeix, només ho fa sobre el paper i en la teoria, la pràctica, en canvi, s’entossudeix en demostrar-nos una i altra vegada la seva precarietat. Tota opinió és subjectiva i varia la seva percepció en funció de la seva argumentació o el seu raonament. Una idea expressada amb vehemència i repetidament no és més objectiva què una de no verbalitzada, ans al contrari, una idea excessivament histriònica li pot restar objectivitat. Sempre partint de la subjectivitat de totes les opinions i de la nostra resposta, evidentment, subjectiva. No intenteu convèncer a l’altra persona de res. Simplement intenteu trobar l’equilibri, el punt de gravetat zero on convisquin totes les opinions en harmonia.
Sí fóssim objectes, seriem objectius. Com què som subjectes, som subjectius. Cap argument pot demostrar el contrari. L’únic que es podria acceptar, a molt estirar, és l’existència de diferents nivells de subjectivitat en funció del grau d’implicació del subjecte i de la seva capacitat i/o intel•ligència per distanciar-se del nucli de l’acció. L’objectivitat pura no existeix, només ho fa sobre el paper i en la teoria, la pràctica, en canvi, s’entossudeix en demostrar-nos una i altra vegada la seva precarietat. Tota opinió és subjectiva i varia la seva percepció en funció de la seva argumentació o el seu raonament. Una idea expressada amb vehemència i repetidament no és més objectiva què una de no verbalitzada, ans al contrari, una idea excessivament histriònica li pot restar objectivitat. Sempre partint de la subjectivitat de totes les opinions i de la nostra resposta, evidentment, subjectiva. No intenteu convèncer a l’altra persona de res. Simplement intenteu trobar l’equilibri, el punt de gravetat zero on convisquin totes les opinions en harmonia.
divendres, 12 de març del 2010
PARENOSTRE
Parenostre que esteu a la grada
sigui exemplar el vostre comportament.
Vingui a nosaltres el vostre escalf.
Mostreu-vos com un model
aquí al Sardenya,
i també al Carmel.
El nostre partit de cada dissabte
deixeu-nos gaudir el dia d'avui
i perdoneu les nostres errades
així com nosaltres perdonem.
No permeteu que nosaltres
caiguem en la depressió
ans deslliureu-nos
de qualsevol retret. Amén.
Parenostre que esteu a la grada
sigui exemplar el vostre comportament.
Vingui a nosaltres el vostre escalf.
Mostreu-vos com un model
aquí al Sardenya,
i també al Carmel.
El nostre partit de cada dissabte
deixeu-nos gaudir el dia d'avui
i perdoneu les nostres errades
així com nosaltres perdonem.
No permeteu que nosaltres
caiguem en la depressió
ans deslliureu-nos
de qualsevol retret. Amén.
dijous, 11 de març del 2010
Catalunya nazi?
Desprès de veure l’últim APM on apareixia un recull de diferents moments televisius en el que es comparava, es relacionava i s’identificava als catalans i a Catalunya amb els nazis i el nazisme per la seva conducta feixista, és de justícia reconèixer l’oportunitat i argumentació científica de totes les aportacions, així com el gran nivell intel•lectual dels seus ponents. No cal dir que totes les intervencions eren fetes des de l’equanimitat, el coneixement, el respecte i l’objectivitat. Sense voler aigualir la festa ni treure un gram de raó a les seves contundents avaluacions, sí què he volgut sotmetre’m a un exercici, no gaire complexa, que consisteix en trobar les vuit diferencies entre els uns i els altres, com aquells passatemps que, sovint, apareixen als diaris. He tancat els ulls i m’he posat al davant dos dibuixos mentals de les dues realitats. I he començat la recerca. El primer que m’ha cridat l’atenció l’he trobat en la simbologia, mentre els nazis feien bandera de la creu gamada, els catalans la fem amb la creu de Sant Jordi (què la té, fins i tot, el Millet); primera diferència. La segona, i també molt evident, fa referència a les activitats a l’aire lliure, els nazis eren uns fervents partidaris dels camps de concentració i els catalans, en canvi, tenim l’hàbit de concentrar-nos per anar al camp i gaudir del millor futbol que es fa actualment arreu del món. La tercera, la trobem en el lideratge, mentre els nazis tenien un líder carismàtic, amb el do de la paraula i una gran capacitat de seducció; els catalans tenim al Montilla. La quarta, i no menys important, la tenim en el braç armat dels nazis, el seu braç executor: les SS. Mentre aquesta s’encarregava d’eliminar individus, la SS catalana, per contra, s’encarrega d’acollir-los i donar-li cobertura social i mèdica. La cinquena, molt evident: els nazis varen envair Polònia. Catalunya, per a molts, és Polònia i fa molts anys que està envaïda. La sisena, més semàntica, l’he trobat en el llenguatge, mentre els nazis parlaven una llengua dominant i expansiva, els catalans en parlen una de residual i resistencial. La setena, i que té a veure amb la manera de ser, mentre els nazis practicaven el nacionalsocialisme, els catalans són poc donats a compartir, són, més aviat, partidaris del: “cadascú es paga lo seu”. I la vuitena, però no última, mentre els nazis varen perdre la guerra, els catalans la guanyarem.
Desprès de veure l’últim APM on apareixia un recull de diferents moments televisius en el que es comparava, es relacionava i s’identificava als catalans i a Catalunya amb els nazis i el nazisme per la seva conducta feixista, és de justícia reconèixer l’oportunitat i argumentació científica de totes les aportacions, així com el gran nivell intel•lectual dels seus ponents. No cal dir que totes les intervencions eren fetes des de l’equanimitat, el coneixement, el respecte i l’objectivitat. Sense voler aigualir la festa ni treure un gram de raó a les seves contundents avaluacions, sí què he volgut sotmetre’m a un exercici, no gaire complexa, que consisteix en trobar les vuit diferencies entre els uns i els altres, com aquells passatemps que, sovint, apareixen als diaris. He tancat els ulls i m’he posat al davant dos dibuixos mentals de les dues realitats. I he començat la recerca. El primer que m’ha cridat l’atenció l’he trobat en la simbologia, mentre els nazis feien bandera de la creu gamada, els catalans la fem amb la creu de Sant Jordi (què la té, fins i tot, el Millet); primera diferència. La segona, i també molt evident, fa referència a les activitats a l’aire lliure, els nazis eren uns fervents partidaris dels camps de concentració i els catalans, en canvi, tenim l’hàbit de concentrar-nos per anar al camp i gaudir del millor futbol que es fa actualment arreu del món. La tercera, la trobem en el lideratge, mentre els nazis tenien un líder carismàtic, amb el do de la paraula i una gran capacitat de seducció; els catalans tenim al Montilla. La quarta, i no menys important, la tenim en el braç armat dels nazis, el seu braç executor: les SS. Mentre aquesta s’encarregava d’eliminar individus, la SS catalana, per contra, s’encarrega d’acollir-los i donar-li cobertura social i mèdica. La cinquena, molt evident: els nazis varen envair Polònia. Catalunya, per a molts, és Polònia i fa molts anys que està envaïda. La sisena, més semàntica, l’he trobat en el llenguatge, mentre els nazis parlaven una llengua dominant i expansiva, els catalans en parlen una de residual i resistencial. La setena, i que té a veure amb la manera de ser, mentre els nazis practicaven el nacionalsocialisme, els catalans són poc donats a compartir, són, més aviat, partidaris del: “cadascú es paga lo seu”. I la vuitena, però no última, mentre els nazis varen perdre la guerra, els catalans la guanyarem.
dimecres, 10 de març del 2010
Volveremos
Volveremos, es podia llegir en una gran pancarta a la graderia del Bernabeu per rebre a l’Olimpic de Lió. Doncs, ves per on, serà en una altra ocasió, perquè aquest any tampoc han passat. I és que els diners, no diré que no ajudin, però no et garanteixen la felicitat. Volveremos, en lletres descomunals i premonitòries. Colló si l’han encertada. Volveremos, i tant que volveremos, a caure en vuitens, com sempre. Haurien d’haver estat més explícits, més precisos i no deixar la frase a mitges. Ens podríem haver estalviat, tots plegats, l’ incertesa d’una expressió mal acabada i el Madrit, fins i tot, el ridícul més extraordinari dels darrers anys. Aquest equip, perdó, aquest grup de jugadors milionaris amb ADN Europa, com deia el seu Presi, ha agafat el tren més ràpid del món i amb el trajecte més curt, només dues parades: el dissabte va pujar a Sevilla i el dimecres ha baixat a Lió. Tren ADN (Alta Depressió Nacional). Normalment no tot és guanyar o perdre sinó la manera de fer-ho. No hi ha vida més enllà de vuitens i aquesta és, sens dubte, la maledicció del fantasma.
Volveremos, es podia llegir en una gran pancarta a la graderia del Bernabeu per rebre a l’Olimpic de Lió. Doncs, ves per on, serà en una altra ocasió, perquè aquest any tampoc han passat. I és que els diners, no diré que no ajudin, però no et garanteixen la felicitat. Volveremos, en lletres descomunals i premonitòries. Colló si l’han encertada. Volveremos, i tant que volveremos, a caure en vuitens, com sempre. Haurien d’haver estat més explícits, més precisos i no deixar la frase a mitges. Ens podríem haver estalviat, tots plegats, l’ incertesa d’una expressió mal acabada i el Madrit, fins i tot, el ridícul més extraordinari dels darrers anys. Aquest equip, perdó, aquest grup de jugadors milionaris amb ADN Europa, com deia el seu Presi, ha agafat el tren més ràpid del món i amb el trajecte més curt, només dues parades: el dissabte va pujar a Sevilla i el dimecres ha baixat a Lió. Tren ADN (Alta Depressió Nacional). Normalment no tot és guanyar o perdre sinó la manera de fer-ho. No hi ha vida més enllà de vuitens i aquesta és, sens dubte, la maledicció del fantasma.
dimarts, 9 de març del 2010
Inevitable
Un día iré a la sombra de tu pelo lejano,
Y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo
Cosida por tu mano.
Para el hijo será la paz que estoy forjando.
Y al fin en un océano de irremediables huesos
Tu corazón y el mío naufragarán, quedando
Una mujer y un hombre gastados por los besos.
Miguel Hernández
Un día iré a la sombra de tu pelo lejano,
Y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo
Cosida por tu mano.
Para el hijo será la paz que estoy forjando.
Y al fin en un océano de irremediables huesos
Tu corazón y el mío naufragarán, quedando
Una mujer y un hombre gastados por los besos.
Miguel Hernández
Un fred de collons
En dies com el d’avui, amb la meva ciutat col•lapsada per un intens temporal de neu, no puc deixar de pensar en l’amic Al Gore i el seu escalfament global. El termòmetre a zero graus, un vent polar que glaça les pestanyes i, tanmateix, no me’l puc treure del cap. Les canonades se m’han congelat, les plantes del balcó pateixen rigor mortis i, malgrat tot, no me’n puc desfer. La seva figura és omnipresent i el seu discurs apocalíptic, també. Francament, desitjo, en aquest moment de desesperació, que l’amic Gore tingui raó i es compleixi la seva predicció. Qui no desitjaria un parell, o tres, graus més de temperatura i que el tan anunciat escalfament fos una càlida realitat? Però no d’aquí a cinquanta anys, sinó aquest mateix cap de setmana per sortir a passejar amb la família i prendre una mica el sol. Ja fa massa temps que plou i fa un fred insuportable i se m’han acabat les pastilles i estic a tres mil•límetres d’encetar una nova crisi. Amic Al, si pots fer alguna cosa, ara és el moment. T’estaria agraït eternament.
En dies com el d’avui, amb la meva ciutat col•lapsada per un intens temporal de neu, no puc deixar de pensar en l’amic Al Gore i el seu escalfament global. El termòmetre a zero graus, un vent polar que glaça les pestanyes i, tanmateix, no me’l puc treure del cap. Les canonades se m’han congelat, les plantes del balcó pateixen rigor mortis i, malgrat tot, no me’n puc desfer. La seva figura és omnipresent i el seu discurs apocalíptic, també. Francament, desitjo, en aquest moment de desesperació, que l’amic Gore tingui raó i es compleixi la seva predicció. Qui no desitjaria un parell, o tres, graus més de temperatura i que el tan anunciat escalfament fos una càlida realitat? Però no d’aquí a cinquanta anys, sinó aquest mateix cap de setmana per sortir a passejar amb la família i prendre una mica el sol. Ja fa massa temps que plou i fa un fred insuportable i se m’han acabat les pastilles i estic a tres mil•límetres d’encetar una nova crisi. Amic Al, si pots fer alguna cosa, ara és el moment. T’estaria agraït eternament.
dilluns, 8 de març del 2010
La RDA
Quina manera més particular d’entendre la realitat. Què volem dir quan afirmem: aquesta és la pura realitat. O ens incendiem amb proclames del tipus: hem de canviar la realitat. A quina realitat ens referim? Sí per realitat entenem allò que està passant (i no el que voldríem que passés), allò que succeeix al mateix temps que ho estem vivint, aleshores, no ens quedarà més remei que convenir que la realitat és canviant, que sempre és diferent. Mai dos moments són iguals, ni en el seu abans ni en el seu desprès. És com banyar-se en un riu, mai et banyes en la mateixa aigua. Hi ha tants rius com vulguis interpretar i tantes realitats com siguis capaç de viure. Ara la cosa és, fins i tot, més complicada. Amb l’apagada analògica i l’arribada de la TDT a les nostres vides, la realitat que percebem ja no és la mateixa realitat que percebíem. Ara, la realitat ens arriba uns segons més tard i, per tant, allò que estem entenent com a realitat, ja no ho és. Rebem una realitat diferida i què, en el precís moment que la coneixem, ja pertany al passat. Només falta que algú, en aquest decalatge de 5 ó 6 segons des de que es produeix fins que ens arriba, trobi la manera d’esmenar-la. Poder canviar la realitat a plaer per a servir, ves a saber tu quins interessos, és una pràctica que no descarto i segurament serà habitual en un futur més o menys immediat. La RDA: realitat diferida i adobada.
Quina manera més particular d’entendre la realitat. Què volem dir quan afirmem: aquesta és la pura realitat. O ens incendiem amb proclames del tipus: hem de canviar la realitat. A quina realitat ens referim? Sí per realitat entenem allò que està passant (i no el que voldríem que passés), allò que succeeix al mateix temps que ho estem vivint, aleshores, no ens quedarà més remei que convenir que la realitat és canviant, que sempre és diferent. Mai dos moments són iguals, ni en el seu abans ni en el seu desprès. És com banyar-se en un riu, mai et banyes en la mateixa aigua. Hi ha tants rius com vulguis interpretar i tantes realitats com siguis capaç de viure. Ara la cosa és, fins i tot, més complicada. Amb l’apagada analògica i l’arribada de la TDT a les nostres vides, la realitat que percebem ja no és la mateixa realitat que percebíem. Ara, la realitat ens arriba uns segons més tard i, per tant, allò que estem entenent com a realitat, ja no ho és. Rebem una realitat diferida i què, en el precís moment que la coneixem, ja pertany al passat. Només falta que algú, en aquest decalatge de 5 ó 6 segons des de que es produeix fins que ens arriba, trobi la manera d’esmenar-la. Poder canviar la realitat a plaer per a servir, ves a saber tu quins interessos, és una pràctica que no descarto i segurament serà habitual en un futur més o menys immediat. La RDA: realitat diferida i adobada.
diumenge, 7 de març del 2010
Un equip d’Oscar
Europa D 7 – Pubilla Cases 0
Lliga Cadets Segona Divisió
Avui, amb motiu del lliurament dels premis de cinema a Hollywood, el nexe era molt fàcil i el títol de la crònica, estava cantat. Però no solament queda aquí la relació d’aquest increïble grup amb el cinema i per a demostrar-ho us faré una llista de pel•lícules que, d’una o altra manera, hi estan connectades.
El cuirassat Potemkin, vaixell insígnia de la flota.
Alta societat, per l’encaix de totes les seves peces.
La gran desfilada, per motius obvis.
L’edat d’or, per l’extraordinària anyada.
Llums de la ciutat, per la claredat que evidencien.
L’exprés de Shanghai, per la seva velocitat de creuer.
El triomf de la voluntat, per la seva exemplar obstinació.
En ales de la dansa, per la coreografia dels seus moviments.
El secret de viure, per l’optimisme que transmet.
La gran il•lusió, per creure que tot és possible.
La regla del joc, perquè en són uns mestres.
Fantasia, per la normalitat d’alguns impossibles.
Que verda era la meva vall, per l’enaltiment del seu espai més preuat.
Les enfants du paradis, per la sensació que donen.
Un lloc al sol, pel lloc que es mereix.
El somni etern, per abraçar amb valentia l’objectiu.
D’aquí a l’eternitat, això és el que esperem.
Els millors anys de la nostra vida, perquè així serà quan ho recordem.
To be or not to be, per l’únic dubte raonable.
...i l’Oscar és per...
Europa D 7 – Pubilla Cases 0
Lliga Cadets Segona Divisió
Avui, amb motiu del lliurament dels premis de cinema a Hollywood, el nexe era molt fàcil i el títol de la crònica, estava cantat. Però no solament queda aquí la relació d’aquest increïble grup amb el cinema i per a demostrar-ho us faré una llista de pel•lícules que, d’una o altra manera, hi estan connectades.
El cuirassat Potemkin, vaixell insígnia de la flota.
Alta societat, per l’encaix de totes les seves peces.
La gran desfilada, per motius obvis.
L’edat d’or, per l’extraordinària anyada.
Llums de la ciutat, per la claredat que evidencien.
L’exprés de Shanghai, per la seva velocitat de creuer.
El triomf de la voluntat, per la seva exemplar obstinació.
En ales de la dansa, per la coreografia dels seus moviments.
El secret de viure, per l’optimisme que transmet.
La gran il•lusió, per creure que tot és possible.
La regla del joc, perquè en són uns mestres.
Fantasia, per la normalitat d’alguns impossibles.
Que verda era la meva vall, per l’enaltiment del seu espai més preuat.
Les enfants du paradis, per la sensació que donen.
Un lloc al sol, pel lloc que es mereix.
El somni etern, per abraçar amb valentia l’objectiu.
D’aquí a l’eternitat, això és el que esperem.
Els millors anys de la nostra vida, perquè així serà quan ho recordem.
To be or not to be, per l’únic dubte raonable.
...i l’Oscar és per...
La tòfona blanca
Europa A 1 – Mercantil 0
Lliga Nacional Juvenil
Com trobar la tòfona blanca. Així és de difícil per l'Europa guanyar els seus partits. I no serà per ocasions! Una darrera l’altre, partit darrera partit, es van succeint sense pausa, a quina més clara, però s’acaben diluint com un terròs de sucre dins un cafè carregat. Difícil i cara la victòria. Es prepara bé la caça, l’equipament per l’aventura és l’adequat, la predisposició és la correcta, els estris són els més adients, es té identificat el lloc i es porta un planell de la zona, s’arriba amb certa facilitat, però una vegada al lloc, no hi ha manera d’encertar-la. La tòfona es resisteix. Va succeir a Tortosa i ha tornat a succeir al Nou Sardenya, aquest cop, això sí, amb un final feliç. Es va aconseguir, per insistència i justícia micològica, la troballa perfecta, la tòfona més preuada que dóna tres punts d’or per seguir traient el cap per damunt d’aquest bosc asfixiant. S’haurà, en el futur més immediat, aguditzar el olfacte que ens faci més fàcil descobrir la menja selecta, per no haver de recórrer al porc especialista que espera arrupit el seu torn.
Europa A 1 – Mercantil 0
Lliga Nacional Juvenil
Com trobar la tòfona blanca. Així és de difícil per l'Europa guanyar els seus partits. I no serà per ocasions! Una darrera l’altre, partit darrera partit, es van succeint sense pausa, a quina més clara, però s’acaben diluint com un terròs de sucre dins un cafè carregat. Difícil i cara la victòria. Es prepara bé la caça, l’equipament per l’aventura és l’adequat, la predisposició és la correcta, els estris són els més adients, es té identificat el lloc i es porta un planell de la zona, s’arriba amb certa facilitat, però una vegada al lloc, no hi ha manera d’encertar-la. La tòfona es resisteix. Va succeir a Tortosa i ha tornat a succeir al Nou Sardenya, aquest cop, això sí, amb un final feliç. Es va aconseguir, per insistència i justícia micològica, la troballa perfecta, la tòfona més preuada que dóna tres punts d’or per seguir traient el cap per damunt d’aquest bosc asfixiant. S’haurà, en el futur més immediat, aguditzar el olfacte que ens faci més fàcil descobrir la menja selecta, per no haver de recórrer al porc especialista que espera arrupit el seu torn.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)