Rumb al nord
Europa A 1 – Barça 1
Lliga Nacional Juvenil
Lògica, justícia i ara..., ara la sorpresa. Així acabava el meu escrit de la setmana passada, tot just esperant el partit que havia d’enfrontar a l’Europa i al Barça. Va tornar la lògica davant el Jabac, es va fer justícia davant la Damm i avui s’ha donat la sorpresa davant un Barça, sobre el paper, molt superior i què, a priori, no havia de tenir excessives dificultats per endur-se els tres punts del Nou Sardenya. Doncs ves per on, l’únic que s’ha endut el Barça aquesta tarda ha estat una monumental sorpresa i un cabreig de dimensions considerables. Pocs s’ho pensaven, o millor dit, només aquells que han seguit a l’Europa en els darrers partits podien preveure un desenllaç com el que s’ha donat. Només aquells que han tingut la sort, diria que el privilegi, de seguir de prop l’evolució d’aquest equip tenien molt clar que un resultat favorable contra el Barça cabia dintre de lo probable i que, per tant, no havia de ser una sorpresa. A hores d’ara són suficients els senyals com per poder afirmar què aquest Europa no té res a veure amb el que va començar la lliga. Què la seva evident millora està consolidada i que no és fruit de la casualitat ni és una situació temporal o provisional. Aquest gir tan espectacular no correspon a cap canvi de protagonistes, criteris o metodologia, ans al contrari, és producte de la paciència, del treball en un marc de confiança, del convenciment en una idea i de la persistència per damunt de qualsevol adversitat. Girar aquest equip com el que gira un mitjó, donar-li la volta, extreure petroli d’on només hi havia gas, és un mèrit extraordinari a l’abast d’alguns pocs escollits. Fer reviure un grup abocat a l’abisme en les sis primeres jornades no és una tasca gens fàcil i es necessita una fortalesa de caràcter poc comuna. Ha estat llarg, feixuc i immerescudament agònic el camí fins arribar a tractar de tu a tu al Barça i fer-ho amb el convenciment que s’ha fet. S’ha deixat molta pell pels vorals i hores eternes de vetlla. Però s’ha arribat i ningú hi pot posar la més mínima objecció. Cal tenir clar, malgrat l’agradable dolçor del moment, què això només és el punt de partida i res del que s’ha aconseguit fins ara valdrà, sí s’oblida d’on es ve i on es vol anar. El Barça ha estat com la línia de l’Equador que divideix els hemisferis i ara la brúixola de l’Europa està perfectament orientada. Què no es perdi el nord.
diumenge, 31 de gener del 2010
divendres, 29 de gener del 2010
Folsom prison
L’Àliga no és i no pot ser Folsom Prison. De cap manera. Ni Folsom, ni el penal de Santa Maria, ni el correccional l’Alsina. L’Àliga fa temps que ha deixat de ser el purgatori on redimien les penes els nois díscols del Nou Sardenya. L’Àliga en l’horitzó, era el recurs amenaçador per a tots aquells que es descarrilaven o tenien conductes impròpies o necessitaven una correcció dels seus hàbits com a darrer pas abans de l’expulsió definitiva del Club. L’Àliga era el coco on ningú hi volia anar. Era així i ho ha deixat, espero que definitivament, de ser. El camp de l’Àliga no és, i què ho sàpiga tothom, un camp de concentració, ni un abocador de deixalles, ni un dipòsit de ferralla. Així de clar i així de contundent, per sí algun desinformat en tenia el més petit dubte. He volgut començar pel final perquè el missatge no es difumini i quedi ben clar en el cap de tots els que persisteixen en l’error.
El CE Europa es mou, i a vegades es debat, entre dos espais físics on desenvolupa la seva activitat federada: el Nou Sardenya on juga el Primer Equip i els A i B de totes les categories d’edat i el Camp de l’Àliga on ho fan la resta d’equips, és a dir, els C i D. Equips de nivell superior al Sardenya i inferior a l’Àliga. I quan dic inferior m’estic referint no a la seva qualitat sinó a la divisió on estan inscrits i que a vegades no es correspon als mèrits i capacitats que atresoren. Aquesta distribució o repartició va estar motivada per, en primer lloc, la manca d’espai i en segon, per la gran quantitat d’equips (4 per categoria) que el Club té. Sí en els seus inicis l’Àliga va ser concebuda com un espai on practicar el futbol d’una manera més lúdica i menys competitiva i per tant on podien tenir cabuda nois i noies de tota mena sense prioritzar les seves qualitats tècniques, amb el temps aquest criteri ha anat canviant, donant preferència als aspectes més competitius i, per tant, treballar per millorar i augmentar el nivell dels jugadors i, en definitiva, dels equips. Equips que amb aquest plus d’exigència s’han anat equiparant amb mitjans, dinàmiques de treball, recursos humans i tècnics als que hi ha actualment al Nou Sardenya. Àliga i Sardenya ara van de la mà. Mateix patró de joc, mateixa disposició, mateixa valoració, mateixa exigència, mateixa intensitat, mateixos objectius, mateix compromís, mateix seguiment, mateixa observació, mateixa atenció, mateixos responsables,...amb l’única diferència què els equips de l’Àliga estan, i espero que per poc temps, en lligues d’inferior categoria. Corregir aquest greuge històric ha de ser l’objectiu prioritari. L’Àliga ha de ser el viver de grans jugadors i millors persones i mai més el centre penitenciari que alguns han pretès que sigui. L’Àliga ha volat sola durant molt de temps i això l’ha fet més forta. Mai més Folsom prison.
L’Àliga no és i no pot ser Folsom Prison. De cap manera. Ni Folsom, ni el penal de Santa Maria, ni el correccional l’Alsina. L’Àliga fa temps que ha deixat de ser el purgatori on redimien les penes els nois díscols del Nou Sardenya. L’Àliga en l’horitzó, era el recurs amenaçador per a tots aquells que es descarrilaven o tenien conductes impròpies o necessitaven una correcció dels seus hàbits com a darrer pas abans de l’expulsió definitiva del Club. L’Àliga era el coco on ningú hi volia anar. Era així i ho ha deixat, espero que definitivament, de ser. El camp de l’Àliga no és, i què ho sàpiga tothom, un camp de concentració, ni un abocador de deixalles, ni un dipòsit de ferralla. Així de clar i així de contundent, per sí algun desinformat en tenia el més petit dubte. He volgut començar pel final perquè el missatge no es difumini i quedi ben clar en el cap de tots els que persisteixen en l’error.
El CE Europa es mou, i a vegades es debat, entre dos espais físics on desenvolupa la seva activitat federada: el Nou Sardenya on juga el Primer Equip i els A i B de totes les categories d’edat i el Camp de l’Àliga on ho fan la resta d’equips, és a dir, els C i D. Equips de nivell superior al Sardenya i inferior a l’Àliga. I quan dic inferior m’estic referint no a la seva qualitat sinó a la divisió on estan inscrits i que a vegades no es correspon als mèrits i capacitats que atresoren. Aquesta distribució o repartició va estar motivada per, en primer lloc, la manca d’espai i en segon, per la gran quantitat d’equips (4 per categoria) que el Club té. Sí en els seus inicis l’Àliga va ser concebuda com un espai on practicar el futbol d’una manera més lúdica i menys competitiva i per tant on podien tenir cabuda nois i noies de tota mena sense prioritzar les seves qualitats tècniques, amb el temps aquest criteri ha anat canviant, donant preferència als aspectes més competitius i, per tant, treballar per millorar i augmentar el nivell dels jugadors i, en definitiva, dels equips. Equips que amb aquest plus d’exigència s’han anat equiparant amb mitjans, dinàmiques de treball, recursos humans i tècnics als que hi ha actualment al Nou Sardenya. Àliga i Sardenya ara van de la mà. Mateix patró de joc, mateixa disposició, mateixa valoració, mateixa exigència, mateixa intensitat, mateixos objectius, mateix compromís, mateix seguiment, mateixa observació, mateixa atenció, mateixos responsables,...amb l’única diferència què els equips de l’Àliga estan, i espero que per poc temps, en lligues d’inferior categoria. Corregir aquest greuge històric ha de ser l’objectiu prioritari. L’Àliga ha de ser el viver de grans jugadors i millors persones i mai més el centre penitenciari que alguns han pretès que sigui. L’Àliga ha volat sola durant molt de temps i això l’ha fet més forta. Mai més Folsom prison.
dijous, 28 de gener del 2010
Neurones mirall
Un dels factors que més incidència ha tingut en el desenvolupament del cervell humà ha estat, de llarg, la competitivitat. L’esperit competitiu de l’esser humà ha sigut un dels principals motors pel seu creixement i ha estat determinant en el salt evolutiu de l’espècie. Els essers humans, està molt clar, funcionen per emmirallament i, aquest fixar-se en el pròxim, els du a la competència. On hi ha competitivitat hi ha progrés i millora personal i, en conseqüència, col•lectiva. Les neurones mirall actuen de manera instintiva per imitació de l’altre i és en aquesta imitació d’ on neix l’empatia. Però la cosa no queda aquí, no n’hi ha prou en ser com l’altre, cal superar-lo, cal ser millor, cal competir i guanyar. La competitivitat fa avançar i aconseguir fites que d’altra manera serien inabastables i ni tan sols es plantejarien. Exemples de competitivitat els tenim arreu: a la feina, als grups d’esbarjo, al lleure, a l’esport,... És precisament a l’esport on aquesta competitivitat, sinó més agressiva, sí que es fa més evident. I és justament en el futbol, per posar un exemple, on aquesta competitivitat troba la seva raó de ser més expressiva. Hi ha, però, un aspecte complementari i determinant perquè aquesta competitivitat sigui positiva i permeti una evolució satisfactòria. Aquest aspecte tan necessari no és un altre que l’encaix de la competitivitat en un marc de cooperació. En una competició els equips competeixen entre ells. En un equip, els seus membres competeixen entre ells per aconseguir gaudir dels favors de l’entrenador de torn i l’acceptació del públic en general. Però aquesta competitivitat ha d’estar encabida dins un marc de cooperació per aconseguir l’èxit de l’equip com a conjunt. No es tracta doncs d’un èxit únicament personal sinó de tot un grup que, mitjançant la competitivitat cooperadora, aconsegueix els seus objectius. Aquest esperit és el que s’hauria d’exportar a tots els àmbits de la nostra societat perquè els èxits deixessin de ser individuals en benefici del col•lectiu.
Un dels factors que més incidència ha tingut en el desenvolupament del cervell humà ha estat, de llarg, la competitivitat. L’esperit competitiu de l’esser humà ha sigut un dels principals motors pel seu creixement i ha estat determinant en el salt evolutiu de l’espècie. Els essers humans, està molt clar, funcionen per emmirallament i, aquest fixar-se en el pròxim, els du a la competència. On hi ha competitivitat hi ha progrés i millora personal i, en conseqüència, col•lectiva. Les neurones mirall actuen de manera instintiva per imitació de l’altre i és en aquesta imitació d’ on neix l’empatia. Però la cosa no queda aquí, no n’hi ha prou en ser com l’altre, cal superar-lo, cal ser millor, cal competir i guanyar. La competitivitat fa avançar i aconseguir fites que d’altra manera serien inabastables i ni tan sols es plantejarien. Exemples de competitivitat els tenim arreu: a la feina, als grups d’esbarjo, al lleure, a l’esport,... És precisament a l’esport on aquesta competitivitat, sinó més agressiva, sí que es fa més evident. I és justament en el futbol, per posar un exemple, on aquesta competitivitat troba la seva raó de ser més expressiva. Hi ha, però, un aspecte complementari i determinant perquè aquesta competitivitat sigui positiva i permeti una evolució satisfactòria. Aquest aspecte tan necessari no és un altre que l’encaix de la competitivitat en un marc de cooperació. En una competició els equips competeixen entre ells. En un equip, els seus membres competeixen entre ells per aconseguir gaudir dels favors de l’entrenador de torn i l’acceptació del públic en general. Però aquesta competitivitat ha d’estar encabida dins un marc de cooperació per aconseguir l’èxit de l’equip com a conjunt. No es tracta doncs d’un èxit únicament personal sinó de tot un grup que, mitjançant la competitivitat cooperadora, aconsegueix els seus objectius. Aquest esperit és el que s’hauria d’exportar a tots els àmbits de la nostra societat perquè els èxits deixessin de ser individuals en benefici del col•lectiu.
dimecres, 27 de gener del 2010
El Poble Cesc
El meu barri penja de la muntanya, està prop del mar i és molt humit, per això l’anomenen Poble Sec. Al meu barri, com no podia ser d’una altre manera, hi ha un equip de futbol que, casualment, du el mateix nom que el barri. Aquest equip ha fitxat un porter, un bon porter, perquè el seu president pugui fer la feina de president i deixi d’estar a la porta ocupat i preocupat pel taquillatge. Un president caspós i gens venerable encara que es faci dir senyor Venero. Un Venero que s’associa més aviat a les malalties de transmissió sexual que no pas a la màxima autoritat d’un club de futbol històric. Doncs a aquest porter en qüestió li diuen Cesc i els que en saben li auguren un gran futur i amb moltes coses a DIR. Espero que tingui la sort, que segurament es mereix, i una llarga i profitosa carrera esportiva al club del meu barri. Tant de bo les coses funcionin i el meu poble sigui una mica menys sec i una mica més Cesc i mai més ens haguem de lamentar: pobre sec!
El meu barri penja de la muntanya, està prop del mar i és molt humit, per això l’anomenen Poble Sec. Al meu barri, com no podia ser d’una altre manera, hi ha un equip de futbol que, casualment, du el mateix nom que el barri. Aquest equip ha fitxat un porter, un bon porter, perquè el seu president pugui fer la feina de president i deixi d’estar a la porta ocupat i preocupat pel taquillatge. Un president caspós i gens venerable encara que es faci dir senyor Venero. Un Venero que s’associa més aviat a les malalties de transmissió sexual que no pas a la màxima autoritat d’un club de futbol històric. Doncs a aquest porter en qüestió li diuen Cesc i els que en saben li auguren un gran futur i amb moltes coses a DIR. Espero que tingui la sort, que segurament es mereix, i una llarga i profitosa carrera esportiva al club del meu barri. Tant de bo les coses funcionin i el meu poble sigui una mica menys sec i una mica més Cesc i mai més ens haguem de lamentar: pobre sec!
dimarts, 26 de gener del 2010
Ni massa prop ni massa lluny
Quan un guerrer de la llum pateix una injustícia, normalment procura quedar-se sol –perquè els altres no vegin el seu dolor.
És un comportament bo i dolent alhora.
Una cosa és deixar que el teu cor guareixi lentament les seves ferides. I una altra és passar-se el dia en meditació profunda, amb por de semblar feble.
Dins de cadascú, hi ha un àngel i un diable, i les seves veus s’assemblen molt. Davant de les dificultats, el diable alimenta la conversa solitària i prova de mostrar-nos que som molt vulnerables. L’àngel ens fa reflexionar sobre les nostres actituds i, de vegades necessita la boca d’una persona per a poder manifestar-se.
Un guerrer equilibra solitud i dependència.
Quan un guerrer de la llum pateix una injustícia, normalment procura quedar-se sol –perquè els altres no vegin el seu dolor.
És un comportament bo i dolent alhora.
Una cosa és deixar que el teu cor guareixi lentament les seves ferides. I una altra és passar-se el dia en meditació profunda, amb por de semblar feble.
Dins de cadascú, hi ha un àngel i un diable, i les seves veus s’assemblen molt. Davant de les dificultats, el diable alimenta la conversa solitària i prova de mostrar-nos que som molt vulnerables. L’àngel ens fa reflexionar sobre les nostres actituds i, de vegades necessita la boca d’una persona per a poder manifestar-se.
Un guerrer equilibra solitud i dependència.
dilluns, 25 de gener del 2010
Jekyll i Hyde
Te’n recordes quantes vegades hem comentat: i mira que és bona persona, però en canvi...i no acabàvem mai la frase. Perquè tal i com deia Francis Hunter: les persones no són dolentes pel que són, sinó per les seves accions. En aquest punt demano disculpes per haver esmenat al bo de Hunter , perquè allà on jo dic persones, ell va dir homes. Però penso, sincerament, que a hores d’ara les dones s’han guanyat el dret a la igualtat, fins i tot, en aquest aspecte més fosc de la naturalesa humana. De bones persones l’ infern n’és ple. Persones que aproven amb solvència la teòrica però que suspenen, una i altra vegada, la pràctica. Persones d’un peça que s’esmicolen per culpa de conductes impròpies. Quantes persones coneixem, estimat Blai, convençudes de la rectitud i oportunitat en les seves propostes i incapaces de reconèixer un error. Quantes persones que fent us de la seva moral no tenen cap escrúpol en subvertir la moral del pròxim. Persones que creuen cegament que els diners ho poden tot i que el tenir-los i exhibir-los i deixar-los els hi dóna dret a allò que als altres els hi està vetat. Persones bàsicament bones, pares de família modèlics (que no exemplars) i prohoms socials amb una exagerada i equivocada tendència a l’ intervencionisme més enllà de lo tolerable. Tan bona persona que és, llàstima que...i mai aconseguim acabar la frase.
Te’n recordes quantes vegades hem comentat: i mira que és bona persona, però en canvi...i no acabàvem mai la frase. Perquè tal i com deia Francis Hunter: les persones no són dolentes pel que són, sinó per les seves accions. En aquest punt demano disculpes per haver esmenat al bo de Hunter , perquè allà on jo dic persones, ell va dir homes. Però penso, sincerament, que a hores d’ara les dones s’han guanyat el dret a la igualtat, fins i tot, en aquest aspecte més fosc de la naturalesa humana. De bones persones l’ infern n’és ple. Persones que aproven amb solvència la teòrica però que suspenen, una i altra vegada, la pràctica. Persones d’un peça que s’esmicolen per culpa de conductes impròpies. Quantes persones coneixem, estimat Blai, convençudes de la rectitud i oportunitat en les seves propostes i incapaces de reconèixer un error. Quantes persones que fent us de la seva moral no tenen cap escrúpol en subvertir la moral del pròxim. Persones que creuen cegament que els diners ho poden tot i que el tenir-los i exhibir-los i deixar-los els hi dóna dret a allò que als altres els hi està vetat. Persones bàsicament bones, pares de família modèlics (que no exemplars) i prohoms socials amb una exagerada i equivocada tendència a l’ intervencionisme més enllà de lo tolerable. Tan bona persona que és, llàstima que...i mai aconseguim acabar la frase.
diumenge, 24 de gener del 2010
Solidesa mental
Europa B 2 – Sant Andreu 1
Lliga Cadets primera divisió
Catalònia, Sant Andreu,…Sí excloem al Pere Gol, per motius obvis, tots els partits que haurà de disputar l’Europa, fins la darrera jornada, seran autèntiques finals. Cap rival regalarà res i tots voldran posar-li les coses difícils al líder. Els de dalt per arrabassar-li la primera plaça i els de baix per salvar la temporada apuntant-se una victòria contra el que és, sense cap dubte, el millor equip del grup. Exemples com el d’ahir, on un equip al que l’Europa pràcticament dobla en punts, i que, per contra, li posa molt i molt difícils les coses, és i serà la tònica habitual fins el final de lliga. L’Europa no es podrà permetre el més mínim relaxament. El més petit descuit pot donar ales i vida als rivals què resten a l’aguait esperant la seva oportunitat. S’haurà d’estar tens, concentrat i especialment encertat sí no es volen passar angunies innecessàries. És molt perillós jugar amb foc, perquè no sempre serà possible resoldre els partits en els darrers minuts. Cal imposar-se des de l’ inici sense donar treva i, a força d’autoritat, fer veure al rival que tot esforç serà balder. Deprimir a l’adversari, desmotivar-lo, desactivar-lo i què la sensació d’impotència s’instal•li en el seu cervell. El desgast que representa portar els partits al seu extrem, portar-los al límit, és un peatge molt alt i de conseqüències imprevisibles. El caràcter d’aquest equip i la gran qualitat, sobradament contrastada, fa pensar què seran capaços de llegir correctament els senyals d’alerta i trobar la sortida de la rotonda. És cert què limitar-se a destruir, com ho va fer el Sant Andreu, és infinitament més fàcil què construir, però sí l’objectiu és guanyar la lliga i assolir la promoció, s’haurà de superar aquestes circumstàncies i buscar –i trobar- solucions imaginatives i força efectives. Tres punts més, un partit menys.
Europa B 2 – Sant Andreu 1
Lliga Cadets primera divisió
Catalònia, Sant Andreu,…Sí excloem al Pere Gol, per motius obvis, tots els partits que haurà de disputar l’Europa, fins la darrera jornada, seran autèntiques finals. Cap rival regalarà res i tots voldran posar-li les coses difícils al líder. Els de dalt per arrabassar-li la primera plaça i els de baix per salvar la temporada apuntant-se una victòria contra el que és, sense cap dubte, el millor equip del grup. Exemples com el d’ahir, on un equip al que l’Europa pràcticament dobla en punts, i que, per contra, li posa molt i molt difícils les coses, és i serà la tònica habitual fins el final de lliga. L’Europa no es podrà permetre el més mínim relaxament. El més petit descuit pot donar ales i vida als rivals què resten a l’aguait esperant la seva oportunitat. S’haurà d’estar tens, concentrat i especialment encertat sí no es volen passar angunies innecessàries. És molt perillós jugar amb foc, perquè no sempre serà possible resoldre els partits en els darrers minuts. Cal imposar-se des de l’ inici sense donar treva i, a força d’autoritat, fer veure al rival que tot esforç serà balder. Deprimir a l’adversari, desmotivar-lo, desactivar-lo i què la sensació d’impotència s’instal•li en el seu cervell. El desgast que representa portar els partits al seu extrem, portar-los al límit, és un peatge molt alt i de conseqüències imprevisibles. El caràcter d’aquest equip i la gran qualitat, sobradament contrastada, fa pensar què seran capaços de llegir correctament els senyals d’alerta i trobar la sortida de la rotonda. És cert què limitar-se a destruir, com ho va fer el Sant Andreu, és infinitament més fàcil què construir, però sí l’objectiu és guanyar la lliga i assolir la promoció, s’haurà de superar aquestes circumstàncies i buscar –i trobar- solucions imaginatives i força efectives. Tres punts més, un partit menys.
dissabte, 23 de gener del 2010
Dammnificar
Damm 1 – Europa A 2
Lliga Nacional Juvenil
Diu el diccionari de la llengua què damnificar és causar dany. Doncs això és exactament el que ha fet l’Europa amb l’equip cerveser, causar-li un dany inesperat, però absolutament just. I és què sí la setmana passada fèiem referència a que la lògica havia tornat al futbol, aquesta setmana el que ha tornat, i de manera contundent, ha estat la justícia. Justa ha estat la victòria visitant en un camp molt difícil i contra un gran equip què encara la fa més meritòria. L’Europa ha estat superior en el còmput general del partit, ha disposat de les millors ocasions i ha sabut contenir les embranzides locals sense passar angunies en cap fase del matx. Un partit molt tàctic a la primera part i un espectacular i emotiu futbol a la segona, per acabar amb els dos equips exhausts producte d’una generosa despesa física que els espectadors han sabut agrair amb una tancada i sentida ovació final. La Damm ho ha intentat, però tots els seus esforços han estat balders. Tocaven darrera sense perill, i l’Europa els deixava, per acabar diluint-se en arribar a la ratlla de mitjos. Atac darrera atac l’ofensiva cervesera s’estavellava contra una sòlida, disciplinada i intel•ligent línia defensiva. Una línia defensiva què està sent clau en la recuperació de l’equip de l’escapulari en el darrer tram de lliga. Un equip, l’Europa, fet des del darrera amb un repartiment democràtic de l’esforç i amb una solidaritat extraordinària. En un edifici cal invertir temps, bons materials i els millors coneixements en els fonaments, d’això dependrà el seu comportament i la seva estabilitat. Qui ho havia de saber i entendre ho ha tingut sempre clar i ara, l’edifici va prenent forma. Avui l’Europa ha damasquinat el futbol i la Damm, damnejada, n’ha estat testimoni privilegiat. Avui l’Europa ha estat un equip amb estrella que ha eclipsat a una Damm que s’ha estrellat. Lògica, justícia,...ara toca la sorpresa.
Damm 1 – Europa A 2
Lliga Nacional Juvenil
Diu el diccionari de la llengua què damnificar és causar dany. Doncs això és exactament el que ha fet l’Europa amb l’equip cerveser, causar-li un dany inesperat, però absolutament just. I és què sí la setmana passada fèiem referència a que la lògica havia tornat al futbol, aquesta setmana el que ha tornat, i de manera contundent, ha estat la justícia. Justa ha estat la victòria visitant en un camp molt difícil i contra un gran equip què encara la fa més meritòria. L’Europa ha estat superior en el còmput general del partit, ha disposat de les millors ocasions i ha sabut contenir les embranzides locals sense passar angunies en cap fase del matx. Un partit molt tàctic a la primera part i un espectacular i emotiu futbol a la segona, per acabar amb els dos equips exhausts producte d’una generosa despesa física que els espectadors han sabut agrair amb una tancada i sentida ovació final. La Damm ho ha intentat, però tots els seus esforços han estat balders. Tocaven darrera sense perill, i l’Europa els deixava, per acabar diluint-se en arribar a la ratlla de mitjos. Atac darrera atac l’ofensiva cervesera s’estavellava contra una sòlida, disciplinada i intel•ligent línia defensiva. Una línia defensiva què està sent clau en la recuperació de l’equip de l’escapulari en el darrer tram de lliga. Un equip, l’Europa, fet des del darrera amb un repartiment democràtic de l’esforç i amb una solidaritat extraordinària. En un edifici cal invertir temps, bons materials i els millors coneixements en els fonaments, d’això dependrà el seu comportament i la seva estabilitat. Qui ho havia de saber i entendre ho ha tingut sempre clar i ara, l’edifici va prenent forma. Avui l’Europa ha damasquinat el futbol i la Damm, damnejada, n’ha estat testimoni privilegiat. Avui l’Europa ha estat un equip amb estrella que ha eclipsat a una Damm que s’ha estrellat. Lògica, justícia,...ara toca la sorpresa.
divendres, 22 de gener del 2010
Barcelona decideix
Demà es presenta en societat a Barcelona la consulta sobiranista per la independència del meu, i què també hauria de ser el teu, país. Promoure aquesta consulta, engegar-la, posar-la dempeus, bastir-la i dur-la a bon port no només és una gran iniciativa, sinó un acte de dignitat nacional democràtic i, al meu parer, oportú i necessari. Més enllà de la pròpia valoració de la participació o els resultats, està el fet en sí. El fet que desperta consciències, regenera l’autoestima i desferma el debat. Preguntar l’opinió sempre ha estat un bon sistema per saber el que la gent en pensa. Preguntar fa que la gent es pregunti. Què reflexioni sobre aspectes aletargats per una rutina devastadora. Preguntar sacseja comoditats i sovint trenca esquemes. Preguntar o ser preguntat et fa prendre postures determinants per sortir de l’ensopiment, avançar i progressar. Per tot això, sigui benvinguda la consulta i què cadascú digui el que hagi de dir. Què ningú ens negui la festa. Què ningú ens faci callar.
Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules...
Demà es presenta en societat a Barcelona la consulta sobiranista per la independència del meu, i què també hauria de ser el teu, país. Promoure aquesta consulta, engegar-la, posar-la dempeus, bastir-la i dur-la a bon port no només és una gran iniciativa, sinó un acte de dignitat nacional democràtic i, al meu parer, oportú i necessari. Més enllà de la pròpia valoració de la participació o els resultats, està el fet en sí. El fet que desperta consciències, regenera l’autoestima i desferma el debat. Preguntar l’opinió sempre ha estat un bon sistema per saber el que la gent en pensa. Preguntar fa que la gent es pregunti. Què reflexioni sobre aspectes aletargats per una rutina devastadora. Preguntar sacseja comoditats i sovint trenca esquemes. Preguntar o ser preguntat et fa prendre postures determinants per sortir de l’ensopiment, avançar i progressar. Per tot això, sigui benvinguda la consulta i què cadascú digui el que hagi de dir. Què ningú ens negui la festa. Què ningú ens faci callar.
Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules...
dijous, 21 de gener del 2010
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
Diògenes de viatge
Anant de viatge, Diògenes el cínic va arribar a la vora d'un riu torrencial i es va aturar perplex. Un home acostumat a fer passar a la gent el riu, veient-lo indecís, s'acostà a Diògenes, el va pujar sobre les seves espatlles i el va passar complaent a l'altra riba.
Va quedar allà Diògenes, planyent la seva pobresa que li impedia pagar al seu benfactor. I estant pensant en això va advertir que l'home, veient a un altre viatger que tampoc no podia passar el riu, va anar a buscar-lo i el va transportar igualment. Llavors Diògenes es va apropar a l'home i li va dir:
-No tinc que agrair ja el teu servei, doncs veig que no ho fas per raonament, sinó per mania.
Quan servim per igual a les persones de bon agraïment, així com a persones desagraïdes, sens dubte que ens qualificaran, no com a bona gent, sinó com ingenus o ximples. Però no ens hem de desanimar per això, tard o d'hora, el bé paga sempre amb escreix.
Tens un e.sopo
Diògenes de viatge
Anant de viatge, Diògenes el cínic va arribar a la vora d'un riu torrencial i es va aturar perplex. Un home acostumat a fer passar a la gent el riu, veient-lo indecís, s'acostà a Diògenes, el va pujar sobre les seves espatlles i el va passar complaent a l'altra riba.
Va quedar allà Diògenes, planyent la seva pobresa que li impedia pagar al seu benfactor. I estant pensant en això va advertir que l'home, veient a un altre viatger que tampoc no podia passar el riu, va anar a buscar-lo i el va transportar igualment. Llavors Diògenes es va apropar a l'home i li va dir:
-No tinc que agrair ja el teu servei, doncs veig que no ho fas per raonament, sinó per mania.
Quan servim per igual a les persones de bon agraïment, així com a persones desagraïdes, sens dubte que ens qualificaran, no com a bona gent, sinó com ingenus o ximples. Però no ens hem de desanimar per això, tard o d'hora, el bé paga sempre amb escreix.
dimecres, 20 de gener del 2010
La pols i la cendra
Encara que aparentment puguin semblar coses ( i dic coses per definir-les d’alguna manera) molt similars. La pols i la cendra són molt diferents entre sí i ho són ja des dels seus orígens. Si per obtenir la pols no cal fer res, es forma per generació espontània; en canvi, per obtenir la cendra sempre s’ha de cremar prèviament alguna cosa, sigui fusta, paper, tabac o qualsevol andròmina que se’ns passi pel cap. La pols és un element gens traumàtic i una fidel i antiga companya que acostuma a dormir damunt els llibres més estimats. Apareix sense fer soroll, està per tot arreu i s’escampa amb naturalitat gens imposada sabedora què sempre tindrà la nostra complicitat. La cendra, en canvi, necessita del foc. És el producte devaluat d’una destrucció, el que queda desprès del no res. Per arribar a la cendra sempre haurem de transitar pel camí de lo forçat, de lo abrupte per acabar en un cul de sac pestilent i brut. La cendra malviu al fons de les xemeneies, als tanatoris, a les incineradores, als boscos cremats i als cendrers més llefiscosos dels bars més impudents. Sent tant i tan diferents sí què hi ha una cosa què finalment les uneix i és, justament, la seva utilitat, en aquest cas, la seva inutilitat, perquè tant la pols com la cendra no serveixen per absolutament res. Bé, i sí molt m’apureu, potser per provocar alguna que altra al•lèrgia estacional i para de comptar.
Encara que aparentment puguin semblar coses ( i dic coses per definir-les d’alguna manera) molt similars. La pols i la cendra són molt diferents entre sí i ho són ja des dels seus orígens. Si per obtenir la pols no cal fer res, es forma per generació espontània; en canvi, per obtenir la cendra sempre s’ha de cremar prèviament alguna cosa, sigui fusta, paper, tabac o qualsevol andròmina que se’ns passi pel cap. La pols és un element gens traumàtic i una fidel i antiga companya que acostuma a dormir damunt els llibres més estimats. Apareix sense fer soroll, està per tot arreu i s’escampa amb naturalitat gens imposada sabedora què sempre tindrà la nostra complicitat. La cendra, en canvi, necessita del foc. És el producte devaluat d’una destrucció, el que queda desprès del no res. Per arribar a la cendra sempre haurem de transitar pel camí de lo forçat, de lo abrupte per acabar en un cul de sac pestilent i brut. La cendra malviu al fons de les xemeneies, als tanatoris, a les incineradores, als boscos cremats i als cendrers més llefiscosos dels bars més impudents. Sent tant i tan diferents sí què hi ha una cosa què finalment les uneix i és, justament, la seva utilitat, en aquest cas, la seva inutilitat, perquè tant la pols com la cendra no serveixen per absolutament res. Bé, i sí molt m’apureu, potser per provocar alguna que altra al•lèrgia estacional i para de comptar.
Contrastar Viquipèdia
Heu provat de penjar una entrada amb imprecisions o incerteses a Viquipèdia? Sí ho heu provat, us heu en sortit? Les imprecisions eren producte de la ignorància o bé estaven fetes amb mala llet, és a dir, intencionadament? Viquipèdia s’ha convertit, en poc temps, en l’oracle per a multitud d’internautes que no tenen el més mínim inconvenient en acceptar tot el que allà es diu, i s’escriu, com a absolutament cert. Pocs, molt pocs, dels que la consulten tenen la precaució o l’hàbit de contrastar la informació. Tenim, per una banda, l’accés lliure al major cabdal de saber que mai hagi existit. La cultura s’ha popularitzat i democratitzat fins a extrems impensables a finals de la darrera dècada. Però aquesta mateixa facilitat d’accés als continguts també es té a l’hora de penjar-los. Donant com a resultat, per l’altra banda, una informació basada en continguts populars però, en alguns casos, mancats de rigor i exactitud. Això sense tenir en compte les entrades volgudament tendencioses o directament fraudulentes. Hem passat, en poc temps, de la oficialitat dels escriptors d’Història, els homologats, a que aquesta mateixa història sigui escrita per centenars de milers d’aficionats amb vocació d’historiadors. La pregunta que ens haurem de fer és sí la quantitat d’informació i les diverses fonts que la serveixen són millors què la dels experts. Sí la quantitat va en detriment de la qualitat, la veracitat i la precisió o, al contrari, sí aquesta quantitat ens dóna una idea més exacta, plural i amplia de la realitat. Heròdot ens va començar a explicar la Història des del seu punt de vista subjectiu, limitat i condicionat. Què hagués passat sí tots i cadascun dels historiadors del passat haguessin tingut milers de repliques explicant els mateixos fets des d’altres punts de vista? Potser la història que coneixem seria molt i molt diferent. Ara, com a mínim, la podem contrastar.
Heu provat de penjar una entrada amb imprecisions o incerteses a Viquipèdia? Sí ho heu provat, us heu en sortit? Les imprecisions eren producte de la ignorància o bé estaven fetes amb mala llet, és a dir, intencionadament? Viquipèdia s’ha convertit, en poc temps, en l’oracle per a multitud d’internautes que no tenen el més mínim inconvenient en acceptar tot el que allà es diu, i s’escriu, com a absolutament cert. Pocs, molt pocs, dels que la consulten tenen la precaució o l’hàbit de contrastar la informació. Tenim, per una banda, l’accés lliure al major cabdal de saber que mai hagi existit. La cultura s’ha popularitzat i democratitzat fins a extrems impensables a finals de la darrera dècada. Però aquesta mateixa facilitat d’accés als continguts també es té a l’hora de penjar-los. Donant com a resultat, per l’altra banda, una informació basada en continguts populars però, en alguns casos, mancats de rigor i exactitud. Això sense tenir en compte les entrades volgudament tendencioses o directament fraudulentes. Hem passat, en poc temps, de la oficialitat dels escriptors d’Història, els homologats, a que aquesta mateixa història sigui escrita per centenars de milers d’aficionats amb vocació d’historiadors. La pregunta que ens haurem de fer és sí la quantitat d’informació i les diverses fonts que la serveixen són millors què la dels experts. Sí la quantitat va en detriment de la qualitat, la veracitat i la precisió o, al contrari, sí aquesta quantitat ens dóna una idea més exacta, plural i amplia de la realitat. Heròdot ens va començar a explicar la Història des del seu punt de vista subjectiu, limitat i condicionat. Què hagués passat sí tots i cadascun dels historiadors del passat haguessin tingut milers de repliques explicant els mateixos fets des d’altres punts de vista? Potser la història que coneixem seria molt i molt diferent. Ara, com a mínim, la podem contrastar.
dilluns, 18 de gener del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)