La vela al sant
dijous, 7 de gener del 2010
Carta oberta a un pare tancat
Us posaré en antecedents. Centraré el tema perquè el més hàbil el remati. Parlarem d’un Club de futbol tipus on els equips de base tenen una destacada importància, és igual el nom. Principi de Temporada. Els responsables de l’àrea esportiva fan una darrera valoració abans de començar la competició i, entre d’altres casos, decideixen parlar amb un jugador inscrit a l’equip A per dir-li, senzilla, clara i honestament què, donada la composició de la plantilla, el seu propi nivell i l’exigència de la categoria, tindrà pocs minuts de joc durant la temporada i se li recomana que comenci amb l’equip C per anar agafant experiència i fer-se com a jugador. La família, que no el nen, reacciona malament, entenent la proposta com un menyspreu al noi i decideix unilateralment que el jugador segueixi a l’equip A perquè, segons ells, el fet d’haver de guanyar-se el lloc li servirà de motivació extra i comportarà un creixement personal al que no volen renunciar. La decisió és acceptada pel Club i el noi comença la Lliga amb el seu equip. Passades només 6 jornades, en les que l’equip no acaba de funcionar, i a la vista de la poca participació del protagonista de la nostra història, el pare decideix, mitjançant una carta, queixar-se amargament del tracte al seu fill per part de l’entrenador i subsidiàriament del Club. Reclama una atenció i un tracte diferencial respecte als altres jugadors. Posa en entredit la vàlua de l’entrenador i la seva capacitat professional. I en darrer terme denuncia que aquesta situació no està afavorint el desenvolupament del seu fill i que l’està duent a un atzucac frustrant que pot perjudicar el seu creixement com a persona. Finalment demana que se’l canviï d’equip per anar a jugar al C.
Us haureu format la vostra opinió. Però això no traurà que doni la meva. Senyor paremprenyat, vostè va prendre una decisió sobirana al marge i en contra de l’opinió dels responsables esportius i que, teòricament són els que en saben, de mantenir el seu fill en un determinat equip. Vostè va argumentar què aquesta situació afavoriria el creixement i la maduració del seu fill i que no contemplava cap altra possibilitat. Vostè, i no el seu fill, va optar pel suposat prestigi de jugar (poc) en una categoria superior en comptes de jugar (molt) en una categoria inferior però més ajustada a les seves qualitats. Vostè, i només vostè, va preferir la forma al fons. Més nivell i menys felicitat en contra de més felicitat i menys nivell. Vostè va triar lliurement i ha d’assumir les conseqüències. El que no és, en cap cas formatiu, renunciar a les primeres de canvi a la decisió que s’havia pres. Abandonar davant l’adversitat no és una actitud de la que se’n pugui aprendre i va en contra del reforç moral de les persones. S’aprèn dels errors i vostè n’ha comés un. Cap problema. Però ara haurà de convèncer al seu fill i a vostè mateix que el compromís s’ha de respectar, si més no, fins a final de temporada i aprendre a superar les dificultats i a conviure amb elles. De cap manera, i per acabar, el seu error pot perjudicar a altres grups. No seria just que el seu fill ara ocupi el lloc d’un altre noi que, aquest sí, no va tenir cap problema per jugar al C des de principi de temporada, i es veies relegat a l’ostracisme pel seu canvi d’opinió.
Estic segur que us haureu adonat que el cas que he exposat, la situació i els personatges aquí descrits són producte de la imaginació, només fantasia i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
Us posaré en antecedents. Centraré el tema perquè el més hàbil el remati. Parlarem d’un Club de futbol tipus on els equips de base tenen una destacada importància, és igual el nom. Principi de Temporada. Els responsables de l’àrea esportiva fan una darrera valoració abans de començar la competició i, entre d’altres casos, decideixen parlar amb un jugador inscrit a l’equip A per dir-li, senzilla, clara i honestament què, donada la composició de la plantilla, el seu propi nivell i l’exigència de la categoria, tindrà pocs minuts de joc durant la temporada i se li recomana que comenci amb l’equip C per anar agafant experiència i fer-se com a jugador. La família, que no el nen, reacciona malament, entenent la proposta com un menyspreu al noi i decideix unilateralment que el jugador segueixi a l’equip A perquè, segons ells, el fet d’haver de guanyar-se el lloc li servirà de motivació extra i comportarà un creixement personal al que no volen renunciar. La decisió és acceptada pel Club i el noi comença la Lliga amb el seu equip. Passades només 6 jornades, en les que l’equip no acaba de funcionar, i a la vista de la poca participació del protagonista de la nostra història, el pare decideix, mitjançant una carta, queixar-se amargament del tracte al seu fill per part de l’entrenador i subsidiàriament del Club. Reclama una atenció i un tracte diferencial respecte als altres jugadors. Posa en entredit la vàlua de l’entrenador i la seva capacitat professional. I en darrer terme denuncia que aquesta situació no està afavorint el desenvolupament del seu fill i que l’està duent a un atzucac frustrant que pot perjudicar el seu creixement com a persona. Finalment demana que se’l canviï d’equip per anar a jugar al C.
Us haureu format la vostra opinió. Però això no traurà que doni la meva. Senyor paremprenyat, vostè va prendre una decisió sobirana al marge i en contra de l’opinió dels responsables esportius i que, teòricament són els que en saben, de mantenir el seu fill en un determinat equip. Vostè va argumentar què aquesta situació afavoriria el creixement i la maduració del seu fill i que no contemplava cap altra possibilitat. Vostè, i no el seu fill, va optar pel suposat prestigi de jugar (poc) en una categoria superior en comptes de jugar (molt) en una categoria inferior però més ajustada a les seves qualitats. Vostè, i només vostè, va preferir la forma al fons. Més nivell i menys felicitat en contra de més felicitat i menys nivell. Vostè va triar lliurement i ha d’assumir les conseqüències. El que no és, en cap cas formatiu, renunciar a les primeres de canvi a la decisió que s’havia pres. Abandonar davant l’adversitat no és una actitud de la que se’n pugui aprendre i va en contra del reforç moral de les persones. S’aprèn dels errors i vostè n’ha comés un. Cap problema. Però ara haurà de convèncer al seu fill i a vostè mateix que el compromís s’ha de respectar, si més no, fins a final de temporada i aprendre a superar les dificultats i a conviure amb elles. De cap manera, i per acabar, el seu error pot perjudicar a altres grups. No seria just que el seu fill ara ocupi el lloc d’un altre noi que, aquest sí, no va tenir cap problema per jugar al C des de principi de temporada, i es veies relegat a l’ostracisme pel seu canvi d’opinió.
Estic segur que us haureu adonat que el cas que he exposat, la situació i els personatges aquí descrits són producte de la imaginació, només fantasia i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
dimecres, 6 de gener del 2010
De Confuci: Confucions
Estranger: sovint es confon amb estrany
Reciclatge: sovint es confon amb un bé per a la comunitat
Polític: sovint es confon amb delinqüent potencial
Àrab: sovint es confon amb giny explosiu
Pakistanès: sovint es confon amb bombona de butà
Romanès: sovint es confon amb assaltant de joieries
Llei de la dependència: sovint es confon amb cadena perpètua
Tribunal Constitucional: sovint es confon amb un ens just, independent i eficient
Tripartit: sovint es confon amb la solució per a resoldre problemes reals
Català: sovint es confon amb anomalia
Espanya: sovint es confon amb un país avançat, obert i tolerant
Independència: sovint es confon amb viure sol
Immersió lingüística: sovint es confon amb ofegar un idioma
Bilingüisme: sovint es confon amb normalitat
Futbol: sovint es confon amb un joc
Teatre: sovint es confon amb l’escenificació de la realitat
Llibertat: sovint es confon amb fer el que es vol
Rei: sovint es confon amb persona important
Estranger: sovint es confon amb estrany
Reciclatge: sovint es confon amb un bé per a la comunitat
Polític: sovint es confon amb delinqüent potencial
Àrab: sovint es confon amb giny explosiu
Pakistanès: sovint es confon amb bombona de butà
Romanès: sovint es confon amb assaltant de joieries
Llei de la dependència: sovint es confon amb cadena perpètua
Tribunal Constitucional: sovint es confon amb un ens just, independent i eficient
Tripartit: sovint es confon amb la solució per a resoldre problemes reals
Català: sovint es confon amb anomalia
Espanya: sovint es confon amb un país avançat, obert i tolerant
Independència: sovint es confon amb viure sol
Immersió lingüística: sovint es confon amb ofegar un idioma
Bilingüisme: sovint es confon amb normalitat
Futbol: sovint es confon amb un joc
Teatre: sovint es confon amb l’escenificació de la realitat
Llibertat: sovint es confon amb fer el que es vol
Rei: sovint es confon amb persona important
dimarts, 5 de gener del 2010
El rei què tenia el nas vermell
De petit, quan estàs en aquella edat de la innocència en la que tot és possible, els meus pares em repetien fins el cansament: sí dius mentides, els reis no et portaran res. I jo m’esforçava en no dir-ne –al menys les quatre hores següents- per no donar-lis raons. Desprès les coses canvien i el pas del temps et fa veure que el món no és ben be com et volien fer creure. Acabes descobrint què els reis són ganduls i ni tan sols fan de reis. Què són indolents, displicents i egòlatres. Sí dius mentides no et portaran res els reis, em deien els meus pares. Però, què passa quan te n’adones què són els reis els que menteixen?
De petit, quan estàs en aquella edat de la innocència en la que tot és possible, els meus pares em repetien fins el cansament: sí dius mentides, els reis no et portaran res. I jo m’esforçava en no dir-ne –al menys les quatre hores següents- per no donar-lis raons. Desprès les coses canvien i el pas del temps et fa veure que el món no és ben be com et volien fer creure. Acabes descobrint què els reis són ganduls i ni tan sols fan de reis. Què són indolents, displicents i egòlatres. Sí dius mentides no et portaran res els reis, em deien els meus pares. Però, què passa quan te n’adones què són els reis els que menteixen?
dilluns, 4 de gener del 2010
La dona de Lot també volia la independència però va cometre un error
Són molts 300 anys? Haurien de ser suficients per acceptar una determinada realitat i deixar de banda qualsevol aspiració de canvi? Desprès de 300 anys se suposa que ja ha prescrit tota reivindicació sobiranista? La reclamació d’independència només és possible en funció del temps transcorregut? El dret dels pobles a la seva emancipació és un dret inalienable reconegut internacionalment i al que tothom hi ha de tenir accés. Tant se val sí el país en qüestió té 10, 50, 300 o 1000 anys d’història. No és homologable què, pel fet d’haver passat un determinat número d’anys, algú pugui pensar que la situació és la que és i cal acceptar-la amb normalitat; què el passat no cal remoure’l i ja forma part de la Història. La sobirania nacional no cal que sigui una reivindicació històrica, què també, sinó l’expressió lliure d’un país sobre quin ha de ser el seu futur i en quin marc el vol desplegar. En el nostre cas particular aquesta restauració té un passat històric molt concret i definit, una argumentació sòlida en la que basar-se, però el què dóna realment consistència a la reclamació d’independència i l’omple de contingut és, justament, la seva vigència, la seva actualitat i, indubtablement, la seva aposta de futur. La independència és una necessitat i un desig intemporal què tots els pobles estan legitimats a incloure-la en el seu protocol de realització col•lectiu. Hi ha pobles que han estat independents desprès de 400 anys de dependència i això no va minvar, ni un pèl, la validesa de les seves propostes. El meu país serà independent sí la majoria de ciutadans del meu país ho vol i no perquè la història ens ho justifiqui. El meu país, l’actual, té una realitat molt diferent a la de fa 300 anys, però sí s’entossudeix en la independència i en defensar-la amb arguments democràtics de present, no caldrà recórrer al passat per embolcallar una reivindicació històrica, llargament perseguida i, indiscutiblement, justa. Proposo una visió de la independència en clau de futur. No discutir ni debatre més sobre el passat, els seus motius i les seves raons, sinó definir què volem ser quan siguem grans, amb qui ho volem ser i on volem estar. Prou recordar el que varem perdre i centrem-nos, definitivament, en el que volem i podem guanyar.
Són molts 300 anys? Haurien de ser suficients per acceptar una determinada realitat i deixar de banda qualsevol aspiració de canvi? Desprès de 300 anys se suposa que ja ha prescrit tota reivindicació sobiranista? La reclamació d’independència només és possible en funció del temps transcorregut? El dret dels pobles a la seva emancipació és un dret inalienable reconegut internacionalment i al que tothom hi ha de tenir accés. Tant se val sí el país en qüestió té 10, 50, 300 o 1000 anys d’història. No és homologable què, pel fet d’haver passat un determinat número d’anys, algú pugui pensar que la situació és la que és i cal acceptar-la amb normalitat; què el passat no cal remoure’l i ja forma part de la Història. La sobirania nacional no cal que sigui una reivindicació històrica, què també, sinó l’expressió lliure d’un país sobre quin ha de ser el seu futur i en quin marc el vol desplegar. En el nostre cas particular aquesta restauració té un passat històric molt concret i definit, una argumentació sòlida en la que basar-se, però el què dóna realment consistència a la reclamació d’independència i l’omple de contingut és, justament, la seva vigència, la seva actualitat i, indubtablement, la seva aposta de futur. La independència és una necessitat i un desig intemporal què tots els pobles estan legitimats a incloure-la en el seu protocol de realització col•lectiu. Hi ha pobles que han estat independents desprès de 400 anys de dependència i això no va minvar, ni un pèl, la validesa de les seves propostes. El meu país serà independent sí la majoria de ciutadans del meu país ho vol i no perquè la història ens ho justifiqui. El meu país, l’actual, té una realitat molt diferent a la de fa 300 anys, però sí s’entossudeix en la independència i en defensar-la amb arguments democràtics de present, no caldrà recórrer al passat per embolcallar una reivindicació històrica, llargament perseguida i, indiscutiblement, justa. Proposo una visió de la independència en clau de futur. No discutir ni debatre més sobre el passat, els seus motius i les seves raons, sinó definir què volem ser quan siguem grans, amb qui ho volem ser i on volem estar. Prou recordar el que varem perdre i centrem-nos, definitivament, en el que volem i podem guanyar.
diumenge, 3 de gener del 2010
Administrar l’autoestima
Europa D 2 – Gramenet B 1
Cadets-Amistós
L’etern debat. El debat que sembla estar en boca de tothom i al que tothom s’hi apunta: és l’Europa, aquest cadet D de l’Europa, un equip de segona? O bé mereixeria estar jugant en una categoria superior? Sembla què partits com el d’ahir, guanyant al cadet preferent de la Grama, donaria la raó als partidaris d’aquesta darrera opció. Però això seria tan arriscat com plantejar sí, la Grama que varem veure ahir, és un equip de preferent? O bé mereixeria pel seu joc escarransit jugar en una categoria inferior? Totes aquestes qüestions, sí bé licites i raonables, cal posar-les en quarantena. Serà el temps i, evidentment, els mereixements dels uns i dels altres els que els posaran al lloc que els hi correspongui. Sí l’Europa és un equip de primera, no tinc cap dubte, que ho acabarà sent. I sí la Grama està per damunt de les seves possibilitats reals també ho acabarem sabent. No és la meva intenció posar aigua al vi però cal valorar les coses en la seva justa mesura. La Grama d’ahir va venir a “estirar les cames” com el seu entrenador va comentar abans i al final del partit. A preparar, sense risc i sense forçar, el seu proper partit de lliga on s’hi juguen molt i on realment els hi van els punts. Aquests partits amistosos entre equips de diferent nivell, al menys sobre el paper, són partits trampa on el de categoria superior té molt a perdre i el de categoria inferior molt a guanyar i això és el que acostuma a passar. L’equip “petit” juga al dos-cents per cent i l’equip “gran” pateix un relaxament instintiu al no enfrontar-se amb equips del mateix nivell. Relaxament lògic què acaba per passar factura en el resultat. La Grama tenia molt clara la funció i l’objectiu d’aquest partit. Espero què l’Europa també. L’efecte balsàmic i de reforç de l’autoestima és innegable, però la lliga, el deixar de ser un equip de segona, no s’aconsegueix guanyant a la Grama en un partit amistós sinó sumant més punts que els rivals a final de temporada. Seria molt trist i una enorme decepció, per a tots aquells que creiem que aquest equip es mereix molt més, quedar-se a les portes de l’ascens perquè un dia es va guanyar a la Grama en un partit intranscendent.
Europa D 2 – Gramenet B 1
Cadets-Amistós
L’etern debat. El debat que sembla estar en boca de tothom i al que tothom s’hi apunta: és l’Europa, aquest cadet D de l’Europa, un equip de segona? O bé mereixeria estar jugant en una categoria superior? Sembla què partits com el d’ahir, guanyant al cadet preferent de la Grama, donaria la raó als partidaris d’aquesta darrera opció. Però això seria tan arriscat com plantejar sí, la Grama que varem veure ahir, és un equip de preferent? O bé mereixeria pel seu joc escarransit jugar en una categoria inferior? Totes aquestes qüestions, sí bé licites i raonables, cal posar-les en quarantena. Serà el temps i, evidentment, els mereixements dels uns i dels altres els que els posaran al lloc que els hi correspongui. Sí l’Europa és un equip de primera, no tinc cap dubte, que ho acabarà sent. I sí la Grama està per damunt de les seves possibilitats reals també ho acabarem sabent. No és la meva intenció posar aigua al vi però cal valorar les coses en la seva justa mesura. La Grama d’ahir va venir a “estirar les cames” com el seu entrenador va comentar abans i al final del partit. A preparar, sense risc i sense forçar, el seu proper partit de lliga on s’hi juguen molt i on realment els hi van els punts. Aquests partits amistosos entre equips de diferent nivell, al menys sobre el paper, són partits trampa on el de categoria superior té molt a perdre i el de categoria inferior molt a guanyar i això és el que acostuma a passar. L’equip “petit” juga al dos-cents per cent i l’equip “gran” pateix un relaxament instintiu al no enfrontar-se amb equips del mateix nivell. Relaxament lògic què acaba per passar factura en el resultat. La Grama tenia molt clara la funció i l’objectiu d’aquest partit. Espero què l’Europa també. L’efecte balsàmic i de reforç de l’autoestima és innegable, però la lliga, el deixar de ser un equip de segona, no s’aconsegueix guanyant a la Grama en un partit amistós sinó sumant més punts que els rivals a final de temporada. Seria molt trist i una enorme decepció, per a tots aquells que creiem que aquest equip es mereix molt més, quedar-se a les portes de l’ascens perquè un dia es va guanyar a la Grama en un partit intranscendent.
I tu quina fila tries?
En contra del que acostumava a passar al cinema on les darreres files eren ocupades per parelles actives amb el gens menyspreable objectiu d’intercanviar experiències; a les aules en canvi, aquesta fila és ocupada, sí o sí, per persones amb poc interès pel devenir de la classe o amb el propòsit clar d’enredar i/o, directament, boicotejar-la. A la darrera fila de les aules es col•loquen aquelles persones que, en oposició al mestre o als ponents, es signifiquen per desentendre’s de tota responsabilitat i amb una actitud negativista: destruir tot allò que sigui susceptible de ser destruït i que provingui de l’autoritat legalment constituïda. La gent de la darrera fila es caracteritzen pel seu tarannà infantil, inadaptat, acomplexat i covard. Gent que molesta i empipa a les esquenes de tothom i quan se’l senyala amb el dit, riu i es fa el boig. Gent que distorsiona i distreu l’atenció general i que reclama la seva quota de protagonisme a força de sortides de to. Gent asseguda a la darrera fila per escapar ràpidament quan vinguin maldades i entenebrits per la foscor que els hi tapa les vergonyes. La gent de la darrera fila, indolent impenitent, que no aprendrà mai per que està molt lluny del coneixement. Gent de la darrera fila que no mira a la cara, que té a tothom d’esquena i ja li està bé. La darrera fila a les aules no està numerada, tu la tries i per alguna cosa serà.
En contra del que acostumava a passar al cinema on les darreres files eren ocupades per parelles actives amb el gens menyspreable objectiu d’intercanviar experiències; a les aules en canvi, aquesta fila és ocupada, sí o sí, per persones amb poc interès pel devenir de la classe o amb el propòsit clar d’enredar i/o, directament, boicotejar-la. A la darrera fila de les aules es col•loquen aquelles persones que, en oposició al mestre o als ponents, es signifiquen per desentendre’s de tota responsabilitat i amb una actitud negativista: destruir tot allò que sigui susceptible de ser destruït i que provingui de l’autoritat legalment constituïda. La gent de la darrera fila es caracteritzen pel seu tarannà infantil, inadaptat, acomplexat i covard. Gent que molesta i empipa a les esquenes de tothom i quan se’l senyala amb el dit, riu i es fa el boig. Gent que distorsiona i distreu l’atenció general i que reclama la seva quota de protagonisme a força de sortides de to. Gent asseguda a la darrera fila per escapar ràpidament quan vinguin maldades i entenebrits per la foscor que els hi tapa les vergonyes. La gent de la darrera fila, indolent impenitent, que no aprendrà mai per que està molt lluny del coneixement. Gent de la darrera fila que no mira a la cara, que té a tothom d’esquena i ja li està bé. La darrera fila a les aules no està numerada, tu la tries i per alguna cosa serà.
dissabte, 2 de gener del 2010
Errors capitals i per alguns, mortals
A l’edat mitjana es creia que una persona podia ser posseïda per un dels set pecats capitals i transformar-la fins embogir. Un dels principals indicadors per determinar si una persona havia estat posseïda era el coneixement i la parla d’una llengua estrangera. El fet d’expressar-se en una llengua desconeguda era suficient per diagnosticar la possessió i la seva correcció a través de l’exorcisme preceptiu. En el darrer extrem, la persona afectada, podia acabar sent cremada sí la possessió persistia i no s’aconseguia neutralitzar-la. Això era llei i una conducta habitual per a l’Església que tot ho sap i que actuava com a portaveu celestial i executora de la voluntat divina. Infalible i acomboiada pel Dogma, l’Església no s’equivocava. I sí llavors no s’equivocava, vol dir que ara, que fins i tot el Papa, parla cinc llengües diferents, s’equivoca? Està posseït el Papa i els principals mandataris de l’Església per algun dels pecats capitals? És lícit que l’Església evolucioni en el temps i el que abans era pecat ara no ho sigui? Vol dir això que l’Església abans s’equivocava i no era infalible i ara sí? No serà que l’Església sempre s’equivoca però cal temps per adonar-se’n?
A l’edat mitjana es creia que una persona podia ser posseïda per un dels set pecats capitals i transformar-la fins embogir. Un dels principals indicadors per determinar si una persona havia estat posseïda era el coneixement i la parla d’una llengua estrangera. El fet d’expressar-se en una llengua desconeguda era suficient per diagnosticar la possessió i la seva correcció a través de l’exorcisme preceptiu. En el darrer extrem, la persona afectada, podia acabar sent cremada sí la possessió persistia i no s’aconseguia neutralitzar-la. Això era llei i una conducta habitual per a l’Església que tot ho sap i que actuava com a portaveu celestial i executora de la voluntat divina. Infalible i acomboiada pel Dogma, l’Església no s’equivocava. I sí llavors no s’equivocava, vol dir que ara, que fins i tot el Papa, parla cinc llengües diferents, s’equivoca? Està posseït el Papa i els principals mandataris de l’Església per algun dels pecats capitals? És lícit que l’Església evolucioni en el temps i el que abans era pecat ara no ho sigui? Vol dir això que l’Església abans s’equivocava i no era infalible i ara sí? No serà que l’Església sempre s’equivoca però cal temps per adonar-se’n?
divendres, 1 de gener del 2010
dijous, 31 de desembre del 2009
Inventari del no
Què toca ara? Fer balanç. Com es fa un balanç? Fent una llista de totes aquelles coses que han passat i que val la pena recordar per la seva transcendència, importància o simplement per la seva proximitat o afinitat. Fa mandra? Molta. Per això m’he decantat per fer un inventari al revés, un llistat d’algunes d’aquelles coses que no han passat i que haurien d’haver passat o, si més no, m’hauria agradat que passessin. Coses que, pel fet de no haver passat, formen part, automàticament, de la llista de desitjos pel proper any. Coses com ara, la (ja va sent hora) independència del meu país. O l’ enyorada Sarah Mclachlan i el desig creixent de veure-la a Barcelona. O l’ esperat concert, per exemple al Palau de la Música, d’en Tom Waits. L’anunci del rodatge d’una nova pel•lícula de Victor Erice. La darrera corrida a la Monumental. Una lliga per l’Europa. El viatge a Austràlia i el retorn a Cuba. Tenir enemics intel•ligents i amics sense reserves. Què algú, a part de tu, s’interessi pel meu bloc. Què s’instauri el dia dels culpables en contraposició al dia dels innocents. Què els reis siguin veritablement els pares. També hi cabria en aquesta llista la noticia de la descoberta del manuscrit definitiu de Roberto Bolaño. Què el 12 d’Octubre fos laborable. Què Rigola adapti Espriu i la Silvia Bel ens desgrani Martí i Pol. Els Jocs Olímpics per Arenys de Munt. La designació del Poble Sec com a nova seu mundial de l’ O.N.U per als propers 20 anys. L’acabament de la Sagrada Família i el desmantellament de l’Església. L’estrena –o millor dit, la reestrena- de la Nit de Sant Joan al Paral•lel. Què el meu partit sigui sencer. Què el Barça repeteixi i la festa sigui completa. Què la meva companya sigui Premi Nobel i jo la pugui acompanyar. Què el Woody Allen em convidi a fer un cafè a Casa Fuster (encara que l’hagi de pagar jo). Rebre dues invitacions de platea per al Kodak Theatre. I, finalment, què el proper any pugui tornar a fer una llista amb coses, això sí, diferents a la d’aquesta perquè totes s’hauran complert.
Què toca ara? Fer balanç. Com es fa un balanç? Fent una llista de totes aquelles coses que han passat i que val la pena recordar per la seva transcendència, importància o simplement per la seva proximitat o afinitat. Fa mandra? Molta. Per això m’he decantat per fer un inventari al revés, un llistat d’algunes d’aquelles coses que no han passat i que haurien d’haver passat o, si més no, m’hauria agradat que passessin. Coses que, pel fet de no haver passat, formen part, automàticament, de la llista de desitjos pel proper any. Coses com ara, la (ja va sent hora) independència del meu país. O l’ enyorada Sarah Mclachlan i el desig creixent de veure-la a Barcelona. O l’ esperat concert, per exemple al Palau de la Música, d’en Tom Waits. L’anunci del rodatge d’una nova pel•lícula de Victor Erice. La darrera corrida a la Monumental. Una lliga per l’Europa. El viatge a Austràlia i el retorn a Cuba. Tenir enemics intel•ligents i amics sense reserves. Què algú, a part de tu, s’interessi pel meu bloc. Què s’instauri el dia dels culpables en contraposició al dia dels innocents. Què els reis siguin veritablement els pares. També hi cabria en aquesta llista la noticia de la descoberta del manuscrit definitiu de Roberto Bolaño. Què el 12 d’Octubre fos laborable. Què Rigola adapti Espriu i la Silvia Bel ens desgrani Martí i Pol. Els Jocs Olímpics per Arenys de Munt. La designació del Poble Sec com a nova seu mundial de l’ O.N.U per als propers 20 anys. L’acabament de la Sagrada Família i el desmantellament de l’Església. L’estrena –o millor dit, la reestrena- de la Nit de Sant Joan al Paral•lel. Què el meu partit sigui sencer. Què el Barça repeteixi i la festa sigui completa. Què la meva companya sigui Premi Nobel i jo la pugui acompanyar. Què el Woody Allen em convidi a fer un cafè a Casa Fuster (encara que l’hagi de pagar jo). Rebre dues invitacions de platea per al Kodak Theatre. I, finalment, què el proper any pugui tornar a fer una llista amb coses, això sí, diferents a la d’aquesta perquè totes s’hauran complert.
dimecres, 30 de desembre del 2009
Indefinicions*
Públic: el contrari de Privat
Porteria: entrada d’un edifici.
Porter: el que vigila la porteria. N’hi ha d’automàtics.
Xarxa: connexió entre internautes.
Primer temps: i desprès una canya.
Àrea: on s’acostuma a parar per descansar i fer gasolina.
Cercle Central: Equador.
Alineació: deixar-se menjar el tarro.
Centrada: persona amb les idees clares.
Visió de joc: quan no et tapa ningú.
Entrada per darrera: accés pel servei i les mercaderies.
Fora de banda: músic acomiadat.
4-4-2: prefix telefònic en desús.
Pressió: el que fa pujar la cervesa.
Èxit: sortida.
Capità: el darrer en abandonar el vaixell.
Canvi: palanca per introduir una altra marxa.
Aturada: persona sense feina.
Gran aturada: prop de la vaga general.
Falta: avis d’embaràs.
Falta perillosa: confirmació d’embaràs.
Corre la banda: orquestra que va molt de presa.
Pilotes: tipus de persones que es poden trobar en totes les oficines.
Pilota alta: veure pilotes. De considerable alçada.
Una passada a l’espai: un fet extraordinari amb gravetat zero.
Penal: lloc on els presos acompleixen condemna.
Davantera: part frontal de la meva veïna.
Partit: en dues o més porcions.
Vestuaris: en una festa grega, el que s’acostuma a dir quan s’acaben les begudes: ves tu Aris.
Regat: mullat.
Vaselina: crema per suavitzar sequedats.
Gol: pròxim a l’or.
Fora de joc: abans d’entrar al Casino.
Barrera: Heribert. Històric dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Servei de porta: Caprabo.
Servei de cantonada: benzinera.
Jugador: ludòpata.
Reserva: amb poca benzina.
Mig centre: un centre incomplet.
Mitja punta: llapis trencat.
Son: el que entra quan es llegeix una cosa tan llarga.
*Editat ara fa dos anys i dedicat a l'Eric que m'ho ha demanat.
Públic: el contrari de Privat
Porteria: entrada d’un edifici.
Porter: el que vigila la porteria. N’hi ha d’automàtics.
Xarxa: connexió entre internautes.
Primer temps: i desprès una canya.
Àrea: on s’acostuma a parar per descansar i fer gasolina.
Cercle Central: Equador.
Alineació: deixar-se menjar el tarro.
Centrada: persona amb les idees clares.
Visió de joc: quan no et tapa ningú.
Entrada per darrera: accés pel servei i les mercaderies.
Fora de banda: músic acomiadat.
4-4-2: prefix telefònic en desús.
Pressió: el que fa pujar la cervesa.
Èxit: sortida.
Capità: el darrer en abandonar el vaixell.
Canvi: palanca per introduir una altra marxa.
Aturada: persona sense feina.
Gran aturada: prop de la vaga general.
Falta: avis d’embaràs.
Falta perillosa: confirmació d’embaràs.
Corre la banda: orquestra que va molt de presa.
Pilotes: tipus de persones que es poden trobar en totes les oficines.
Pilota alta: veure pilotes. De considerable alçada.
Una passada a l’espai: un fet extraordinari amb gravetat zero.
Penal: lloc on els presos acompleixen condemna.
Davantera: part frontal de la meva veïna.
Partit: en dues o més porcions.
Vestuaris: en una festa grega, el que s’acostuma a dir quan s’acaben les begudes: ves tu Aris.
Regat: mullat.
Vaselina: crema per suavitzar sequedats.
Gol: pròxim a l’or.
Fora de joc: abans d’entrar al Casino.
Barrera: Heribert. Històric dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Servei de porta: Caprabo.
Servei de cantonada: benzinera.
Jugador: ludòpata.
Reserva: amb poca benzina.
Mig centre: un centre incomplet.
Mitja punta: llapis trencat.
Son: el que entra quan es llegeix una cosa tan llarga.
*Editat ara fa dos anys i dedicat a l'Eric que m'ho ha demanat.
Regional exprés
53000 persones, són poques o són moltes? Com tot, depèn del prisma des d’on es miri. 53000 varen ser els assistents al partit entre Catalunya i Argentina disputat recentment al Nou Camp. Un estadi immens que semblava mig ple o mig buit segons la manera i la voluntat d’interpretar-ho. Per Madrid –i sento fer-me novament pesat- l’assistència va ser un fracàs i no solament això sinó que la noticia apareixia a la secció de Regionales i no a la d’esports com hagués estat més lògic i com va aparèixer a la totalitat de diaris europeus. Per a Madrid, un partit de la selecció catalana, no és un esdeveniment esportiu sinó un greuge, un afront intolerable que cal silenciar i combatre amb totes les forces i els instruments al seu abast. 53000 persones no se si són moltes o poques, però sí se que són tantes com en el darrer Espanya-Argentina celebrat al Calderón el passat 14 de Novembre i, en aquest cas, va ser considerat un èxit d’assistència i, també en aquest cas, el partit va ser interpretat, analitzat i glossat únicament des del punt de vista esportiu –com ha de ser- i no es va fer cap referència sociològica més enllà del futbol. Espanya té por. Té por a les consultes sobiranistes i a un simple partit de futbol. I un país que té por, és un país dependent. Un país presoner dels seus fantasmes personals que el tenallen i no el deixen avançar. Les pors infantils s’han de superar i la seva negació no les farà desaparèixer. Per cert, Catalunya va fer un partit esplèndid contra Argentina i va acabar guanyant per 4 a 2 davant 53000 persones i un 33% d’audiència televisiva. La manta per tapar actes com aquest cada cop ha de ser més gran. Compraré accions a La Casa De Las Mantas i em forraré.
53000 persones, són poques o són moltes? Com tot, depèn del prisma des d’on es miri. 53000 varen ser els assistents al partit entre Catalunya i Argentina disputat recentment al Nou Camp. Un estadi immens que semblava mig ple o mig buit segons la manera i la voluntat d’interpretar-ho. Per Madrid –i sento fer-me novament pesat- l’assistència va ser un fracàs i no solament això sinó que la noticia apareixia a la secció de Regionales i no a la d’esports com hagués estat més lògic i com va aparèixer a la totalitat de diaris europeus. Per a Madrid, un partit de la selecció catalana, no és un esdeveniment esportiu sinó un greuge, un afront intolerable que cal silenciar i combatre amb totes les forces i els instruments al seu abast. 53000 persones no se si són moltes o poques, però sí se que són tantes com en el darrer Espanya-Argentina celebrat al Calderón el passat 14 de Novembre i, en aquest cas, va ser considerat un èxit d’assistència i, també en aquest cas, el partit va ser interpretat, analitzat i glossat únicament des del punt de vista esportiu –com ha de ser- i no es va fer cap referència sociològica més enllà del futbol. Espanya té por. Té por a les consultes sobiranistes i a un simple partit de futbol. I un país que té por, és un país dependent. Un país presoner dels seus fantasmes personals que el tenallen i no el deixen avançar. Les pors infantils s’han de superar i la seva negació no les farà desaparèixer. Per cert, Catalunya va fer un partit esplèndid contra Argentina i va acabar guanyant per 4 a 2 davant 53000 persones i un 33% d’audiència televisiva. La manta per tapar actes com aquest cada cop ha de ser més gran. Compraré accions a La Casa De Las Mantas i em forraré.
dimarts, 29 de desembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)