dissabte, 24 d’octubre del 2009
Blancanitos y los siete enanieves
Ves per on els nans s’han revoltat. Es queixen que la Blancaneus no els hi té la casa prou endreçada i polida. Que els té abandonats i els hi dóna poca bola. Que no els hi fa el llit ni els hi renta la roba. Es queixen amargament els nans que el menjar fa pudor i a sobre n’hi ha poc. Que té sempre les finestres obertes i el sol que entra els hi fa mal als ulls. Que no hi ha ordre ni concert i que qualsevol dia vindrà la bruixa i se’ls endurà. Demanen els nans que la Blancaneus es posi les piles, que cridi a l’ordre als nans displicents i restableixi les jerarquies. Li retreuen que ha estat tova, excessivament tolerant i un punt autista. Exigeixen a la Blancaneus mà dura i càstigs exemplars. Que faci fora de la casa (com si del Gran Hermano es tractés) als nans díscols, als erràtics i els que els hi poden fer ombra i treure protagonisme. Amenacen els nans amb cremar l’era i vendre’s la casa a Inmobiliaria Colonial sí la Blancaneus no atén les seves peticiones. I tot per despit , perquè s’ho volien fer amb ella i ella els hi va donar carbasses. Finalment s’ha acabat el conte com s’acaben tots els contes: posant en evidència la perversitat d’alguns personatges. Fent palesa la seva misèria, els seus baixos instints, els seus odis, les seves enveges i els seus ressentiments. Nans que es creuen prínceps i reines que només són bruixes. En el fons acabarà sent una sort que la Blancaneus s’adormi pels efectes de la poma enverinada, al menys així perdrà de vista, encara que sigui momentàniament, a aquesta colla de nans bruts, mesquins, desagraïts i traïdors que no se la mereixen.
Ves per on els nans s’han revoltat. Es queixen que la Blancaneus no els hi té la casa prou endreçada i polida. Que els té abandonats i els hi dóna poca bola. Que no els hi fa el llit ni els hi renta la roba. Es queixen amargament els nans que el menjar fa pudor i a sobre n’hi ha poc. Que té sempre les finestres obertes i el sol que entra els hi fa mal als ulls. Que no hi ha ordre ni concert i que qualsevol dia vindrà la bruixa i se’ls endurà. Demanen els nans que la Blancaneus es posi les piles, que cridi a l’ordre als nans displicents i restableixi les jerarquies. Li retreuen que ha estat tova, excessivament tolerant i un punt autista. Exigeixen a la Blancaneus mà dura i càstigs exemplars. Que faci fora de la casa (com si del Gran Hermano es tractés) als nans díscols, als erràtics i els que els hi poden fer ombra i treure protagonisme. Amenacen els nans amb cremar l’era i vendre’s la casa a Inmobiliaria Colonial sí la Blancaneus no atén les seves peticiones. I tot per despit , perquè s’ho volien fer amb ella i ella els hi va donar carbasses. Finalment s’ha acabat el conte com s’acaben tots els contes: posant en evidència la perversitat d’alguns personatges. Fent palesa la seva misèria, els seus baixos instints, els seus odis, les seves enveges i els seus ressentiments. Nans que es creuen prínceps i reines que només són bruixes. En el fons acabarà sent una sort que la Blancaneus s’adormi pels efectes de la poma enverinada, al menys així perdrà de vista, encara que sigui momentàniament, a aquesta colla de nans bruts, mesquins, desagraïts i traïdors que no se la mereixen.
divendres, 23 d’octubre del 2009
Oxitocina
Res a veure amb el porc
“Aquellas aguas nos trajeron estos lodos” sentència una dita castellana que s’ajusta com una mitja a una cama de starlet. Segles de testosterona, en altre temps absolutament necessària i que va fer possible la supervivència de l’espècie, ens han dut a ser el que som ara. Testosterona en abundància per a fer front a un entorn inhòspit i que, una vegada domesticat i ordenat, en l’actualitat resulta excessiva i en molts casos sobrera. La testosterona va estar bé quan calia i cal reconèixer-ho. Cal donar-li el mèrit que li correspon i passar pàgina. Vivim temps difícils i en els que la testosterona s’està convertint en un element incomoda i gens útil per a millorar la realitat actual i avançar en el terreny de la convivència. La testosterona genera, per naturalesa, conflicte i és el que menys necessitem. Ens hem de passar sense reserves a l'oxitocina. Hem d’apostar cegament per les seves qualitats. L’oxitocina és una hormona generadora de confiança, que fomenta la col•laboració i el pensament afectiu. L’oxitocina busca la complicitat i defuig l’enfrontament. És una hormona bàsica i estructuralment positiva que busca la suma dels diferent espais en oposició a la testosterona abocada a la partició. Més oxitocina i menys testosterona ens farà avançar cap a un escenari més femení i alhora menys violent i ens donarà aquell punt d’equilibri necessari per a fer el salt evolutiu que fa temps busquem i no acabem de trobar.
Res a veure amb el porc
“Aquellas aguas nos trajeron estos lodos” sentència una dita castellana que s’ajusta com una mitja a una cama de starlet. Segles de testosterona, en altre temps absolutament necessària i que va fer possible la supervivència de l’espècie, ens han dut a ser el que som ara. Testosterona en abundància per a fer front a un entorn inhòspit i que, una vegada domesticat i ordenat, en l’actualitat resulta excessiva i en molts casos sobrera. La testosterona va estar bé quan calia i cal reconèixer-ho. Cal donar-li el mèrit que li correspon i passar pàgina. Vivim temps difícils i en els que la testosterona s’està convertint en un element incomoda i gens útil per a millorar la realitat actual i avançar en el terreny de la convivència. La testosterona genera, per naturalesa, conflicte i és el que menys necessitem. Ens hem de passar sense reserves a l'oxitocina. Hem d’apostar cegament per les seves qualitats. L’oxitocina és una hormona generadora de confiança, que fomenta la col•laboració i el pensament afectiu. L’oxitocina busca la complicitat i defuig l’enfrontament. És una hormona bàsica i estructuralment positiva que busca la suma dels diferent espais en oposició a la testosterona abocada a la partició. Més oxitocina i menys testosterona ens farà avançar cap a un escenari més femení i alhora menys violent i ens donarà aquell punt d’equilibri necessari per a fer el salt evolutiu que fa temps busquem i no acabem de trobar.
dijous, 22 d’octubre del 2009
Cinema a les fosques
De vegades, i sense pretendre-ho, tinc la sensació que som un país de merda. O ens prenen el pel descaradament o se’ns rifen a la cara o totes dues coses alhora. Quan més cedim més n’abusen. Quan més tolerants ens fan ser, i dòcilment accedim, més ens mortifiquen i s’acarnissen. Som tous de mena, ase de tots els cops i d’una permeabilitat extremadament despersonalitzant i patètica. Ara li toca a ensenyament, ara li toca al cinema,...Sempre toca, sigui un pitu o una pilota. Som l’espàrring perfecte, la víctima ideal, l’equip que sempre perd per golejada i mai té la pilota per enllaçar una miserable jugada. Ens diuen els il•luminats de torn, aquest cop són els que remenen les cireres en això de la distribució del cinema a casa nostra, que no cal doblar les pel•lícules al català perquè la gent no en té ganes de veure cinema en català i que ja les entenem en castellà. Collons! I jo les entenc en francès, la meva dona en anglès i el meu veí, l’Ahmed, en àrab. No es tracta del que entenem o no entenem, de si parlem 2, 3 o 7 idiomes (tan de bo), és molt més senzill: el cinema que es projecta en un país ha de ser doblat en l’ idioma del país en el que es projecta. Però aquí es veu que som diferents. Clar, som bífids, perdó, bilingues i si ja ens en sortim amb una, perquè cal fer l’esforç (sempre és un esforç) d’utilitzar l’altra que no deixa de ser una collonada? Un país: una única llengua (oficial) i totes les altres propostes només serveixen d’excusa per arraconar la més dèbil. Fa temps que vaig desertar de les sales de cinema justament per aquest fet: el no poder veure cinema en la meva pròpia llengua o llengua pròpia, com vulgueu. Bé, per això i una mica també per deixar de sentir rosegar crispetes i xarrupar cocacoles. Tan difícil és poder viure amb normalitat?
De vegades, i sense pretendre-ho, tinc la sensació que som un país de merda. O ens prenen el pel descaradament o se’ns rifen a la cara o totes dues coses alhora. Quan més cedim més n’abusen. Quan més tolerants ens fan ser, i dòcilment accedim, més ens mortifiquen i s’acarnissen. Som tous de mena, ase de tots els cops i d’una permeabilitat extremadament despersonalitzant i patètica. Ara li toca a ensenyament, ara li toca al cinema,...Sempre toca, sigui un pitu o una pilota. Som l’espàrring perfecte, la víctima ideal, l’equip que sempre perd per golejada i mai té la pilota per enllaçar una miserable jugada. Ens diuen els il•luminats de torn, aquest cop són els que remenen les cireres en això de la distribució del cinema a casa nostra, que no cal doblar les pel•lícules al català perquè la gent no en té ganes de veure cinema en català i que ja les entenem en castellà. Collons! I jo les entenc en francès, la meva dona en anglès i el meu veí, l’Ahmed, en àrab. No es tracta del que entenem o no entenem, de si parlem 2, 3 o 7 idiomes (tan de bo), és molt més senzill: el cinema que es projecta en un país ha de ser doblat en l’ idioma del país en el que es projecta. Però aquí es veu que som diferents. Clar, som bífids, perdó, bilingues i si ja ens en sortim amb una, perquè cal fer l’esforç (sempre és un esforç) d’utilitzar l’altra que no deixa de ser una collonada? Un país: una única llengua (oficial) i totes les altres propostes només serveixen d’excusa per arraconar la més dèbil. Fa temps que vaig desertar de les sales de cinema justament per aquest fet: el no poder veure cinema en la meva pròpia llengua o llengua pròpia, com vulgueu. Bé, per això i una mica també per deixar de sentir rosegar crispetes i xarrupar cocacoles. Tan difícil és poder viure amb normalitat?
dimecres, 21 d’octubre del 2009
Pa d’hòstia
Disculpa el retard en la meva resposta però vaig tornar de viatge amb el temps just per assistir al partit i m’ha estat impossible fer-ho abans.
Conec el tarannà de la gent d’Escolapis des de fa molt de temps i el conec allà on no és possible dissimular-lo: en els camps de futbol. Allà on surten el millor i el pitjor de les persones i on les baixes passions ens dibuixen i ens presenten tal com som. I els Escolapis, al menys els que jo conec i que casualment són els que juguen a futbol, són gent molt i molt sectària; amb punts de vista totalment esbiaixats i parcials, sense cap bri d’objectivitat. Són molts els incidents que provoquen ells i els seus familiars al llarg de la Temporada, sigui a la categoria que sigui. Són molts els moments en els que la seva actitud i el seu comportament són deplorables (sent benèvol en l’expressió). Aquesta manera d’actuar, aquesta indigència ètica i d’assoliment de valors va en augment a mesura que s’avança en edat. Arribant al seu punt àlgid a l’etapa de juvenils on es pot comprovar els efectes absolutament nocius de la seva “educació”, on es reflecteix, de manera evident, el fracàs d’unes propostes gens civilitzadores.
En fi Pere, són molts els episodis que he tingut personalment amb els Escolapis i res ha canviat en tots aquests anys. No dubtis que intentarem minimitzar els seus efectes. Però crec, personalment, que no hi ha res a fer. L’actitud i la manera de veure les coses d’aquesta gent no canviarà per molt que ens hi esforcem. Aquesta mena d’individus esperen una resposta per a seguir burxant perquè estan convençuts del seu paper messiànic i evangelitzador i que la seva “veritat” ha de ser imposada a la resta del món. La millor resposta és la no resposta, la indiferència i que es barallin amb les seves pròpies consciencies , les seves obsessions i les seves misèries. Tota la resta és perdre el temps i fer-se mala sang.
És la meva opinió personal. Hem de seguir fent el que fem perquè no estem equivocats i no necessitem l’aval ni la supervisió de cap “integrista cristià” que ens vulgui lobotomitzar
Disculpa el retard en la meva resposta però vaig tornar de viatge amb el temps just per assistir al partit i m’ha estat impossible fer-ho abans.
Conec el tarannà de la gent d’Escolapis des de fa molt de temps i el conec allà on no és possible dissimular-lo: en els camps de futbol. Allà on surten el millor i el pitjor de les persones i on les baixes passions ens dibuixen i ens presenten tal com som. I els Escolapis, al menys els que jo conec i que casualment són els que juguen a futbol, són gent molt i molt sectària; amb punts de vista totalment esbiaixats i parcials, sense cap bri d’objectivitat. Són molts els incidents que provoquen ells i els seus familiars al llarg de la Temporada, sigui a la categoria que sigui. Són molts els moments en els que la seva actitud i el seu comportament són deplorables (sent benèvol en l’expressió). Aquesta manera d’actuar, aquesta indigència ètica i d’assoliment de valors va en augment a mesura que s’avança en edat. Arribant al seu punt àlgid a l’etapa de juvenils on es pot comprovar els efectes absolutament nocius de la seva “educació”, on es reflecteix, de manera evident, el fracàs d’unes propostes gens civilitzadores.
En fi Pere, són molts els episodis que he tingut personalment amb els Escolapis i res ha canviat en tots aquests anys. No dubtis que intentarem minimitzar els seus efectes. Però crec, personalment, que no hi ha res a fer. L’actitud i la manera de veure les coses d’aquesta gent no canviarà per molt que ens hi esforcem. Aquesta mena d’individus esperen una resposta per a seguir burxant perquè estan convençuts del seu paper messiànic i evangelitzador i que la seva “veritat” ha de ser imposada a la resta del món. La millor resposta és la no resposta, la indiferència i que es barallin amb les seves pròpies consciencies , les seves obsessions i les seves misèries. Tota la resta és perdre el temps i fer-se mala sang.
És la meva opinió personal. Hem de seguir fent el que fem perquè no estem equivocats i no necessitem l’aval ni la supervisió de cap “integrista cristià” que ens vulgui lobotomitzar
dimarts, 20 d’octubre del 2009
La llengua sense matisos
Una filtració a la premsa sobre els aspectes lingüístics de l’Estatut que està diseccionant el Tribunal Constitucional (és un dir) m’ha fet posar, una vegada més, els pels de punta. Diu la nota en versió original: “El deber de conocer el catalán será matizado para que no sea exigible siempre” Ha de ser una broma, n’estic segur. Cap Tribunal de cap país civilitzat del món permetria una reglamentació on els seus ciutadans no estiguessin obligats a conèixer l’ idioma del país en qüestió. Cap Tribunal toleraria que la llengua pròpia d’un país només fos un valor afegit, un valor complementari i no el principal valor d’identitat de tot un poble. Per aquesta mateixa raó, s’exigirà als nou vinguts de països de l’est, el coneixement del castellà per accedir al mercat de treball, per tramitar documentació, per relacionar-se amb la justícia,...? El Tribunal Constitucional torna a equivocar-se. La llengua d’un país no és opcional. La llengua d’un país és patrimoni del país i una exigència de primer ordre. Cap ciutadà pot mantenir-se al marge i tots estan obligats a conèixer-la. Aquest punt no és negociable i no compromet, contra el que alguns necis argumenten, la llibertat personal. En un col•lectiu, en un país, en una nació, les llibertats individuals han d’estar condicionades per les normes generals de convivència i aquest ha de ser el marc que el Tribunal Constitucional hauria d’afavorir.
Una filtració a la premsa sobre els aspectes lingüístics de l’Estatut que està diseccionant el Tribunal Constitucional (és un dir) m’ha fet posar, una vegada més, els pels de punta. Diu la nota en versió original: “El deber de conocer el catalán será matizado para que no sea exigible siempre” Ha de ser una broma, n’estic segur. Cap Tribunal de cap país civilitzat del món permetria una reglamentació on els seus ciutadans no estiguessin obligats a conèixer l’ idioma del país en qüestió. Cap Tribunal toleraria que la llengua pròpia d’un país només fos un valor afegit, un valor complementari i no el principal valor d’identitat de tot un poble. Per aquesta mateixa raó, s’exigirà als nou vinguts de països de l’est, el coneixement del castellà per accedir al mercat de treball, per tramitar documentació, per relacionar-se amb la justícia,...? El Tribunal Constitucional torna a equivocar-se. La llengua d’un país no és opcional. La llengua d’un país és patrimoni del país i una exigència de primer ordre. Cap ciutadà pot mantenir-se al marge i tots estan obligats a conèixer-la. Aquest punt no és negociable i no compromet, contra el que alguns necis argumenten, la llibertat personal. En un col•lectiu, en un país, en una nació, les llibertats individuals han d’estar condicionades per les normes generals de convivència i aquest ha de ser el marc que el Tribunal Constitucional hauria d’afavorir.
dilluns, 19 d’octubre del 2009
Un 10 caigut
S’acaba l’ Uruguai Argentina. Argentina guanya. Argentina es classifica pel Mundial de Sud-àfrica. Fins aquí el guió previst. A partir d’aquí, unes declaracions del tècnic argentí Diego Mamando Maradona, que provoquen un escàndol monumental. Qui, coneixent el seleccionador argentí i la seva trajectòria vital, s’atreviria a dir que les seves manifestacions davant els periodistes, a peu de gespa, no entraven dins el previst? Una persona primària com Maradora, acostumada a l’excés i que ha fet de la seva vida un esperpent, no és normal que actuï amb aquesta barroeria i desencert? Qui s’esquinça les vestidures? Qui es fa el sorprès i fa veure que no entén res? Qui ho qualifica d’intolerable i demana un sever correctiu? Tots els periodistes que l’han elevat als altars, tots els afeccionats que l’han idolatrat, tots els estaments esportius que l’han valorat, totes les autoritats i prohoms que l’han aixoplugat, ara han descobert, de sobte, que el seu ídol era el mismísimo demonio. El que fins fa poc havia estat un Déu inexplicable, ha caigut en desgràcia. El 10 Déu ha comés l’error més gran que una divinitat pot cometre: criticar als periodistes. El que no havien pogut fer les drogues, la seva vida dissipada, els seus enganys, les seves trampes,...ho han aconseguit unes declaracions ofensives contra un gremi blindat i intocable. El previsible Maradona ha fet el que li era propi i previsible: excedir-se. Qualsevol altra cosa que no hagués estat aquesta reacció sí que hauria estat sorprenent. La coherència de Maradona ha estat impecable i lògica fins les darreres conseqüències. Argentina guanya, Maradona perd.
S’acaba l’ Uruguai Argentina. Argentina guanya. Argentina es classifica pel Mundial de Sud-àfrica. Fins aquí el guió previst. A partir d’aquí, unes declaracions del tècnic argentí Diego Mamando Maradona, que provoquen un escàndol monumental. Qui, coneixent el seleccionador argentí i la seva trajectòria vital, s’atreviria a dir que les seves manifestacions davant els periodistes, a peu de gespa, no entraven dins el previst? Una persona primària com Maradora, acostumada a l’excés i que ha fet de la seva vida un esperpent, no és normal que actuï amb aquesta barroeria i desencert? Qui s’esquinça les vestidures? Qui es fa el sorprès i fa veure que no entén res? Qui ho qualifica d’intolerable i demana un sever correctiu? Tots els periodistes que l’han elevat als altars, tots els afeccionats que l’han idolatrat, tots els estaments esportius que l’han valorat, totes les autoritats i prohoms que l’han aixoplugat, ara han descobert, de sobte, que el seu ídol era el mismísimo demonio. El que fins fa poc havia estat un Déu inexplicable, ha caigut en desgràcia. El 10 Déu ha comés l’error més gran que una divinitat pot cometre: criticar als periodistes. El que no havien pogut fer les drogues, la seva vida dissipada, els seus enganys, les seves trampes,...ho han aconseguit unes declaracions ofensives contra un gremi blindat i intocable. El previsible Maradona ha fet el que li era propi i previsible: excedir-se. Qualsevol altra cosa que no hagués estat aquesta reacció sí que hauria estat sorprenent. La coherència de Maradona ha estat impecable i lògica fins les darreres conseqüències. Argentina guanya, Maradona perd.
diumenge, 18 d’octubre del 2009
La cohenència
Com pocs, com molt pocs, Leonard Cohen ha estat fidel a sí mateix. Més de cinquanta anys fent el que calia i fent-ho bé és un extraordinari bagatge per a un GENI integral. Un autor sense fissures però amb una extensa gama de textures i plecs. Un creador d’imatges úniques que, a més, ha sabut comunicar amb una precisió admirable. Sensibilitat, emotivitat, sinceritat, honestedat, tendresa, tot en el mateix missatge i en quantitats industrials. Un permanent regal per a tots aquells que han tingut la sort i el privilegi de conviure’l. La coherència més enllà de qualsevol moda. La permanència a través del temps. La vigència en qualsevol àmbit, en qualsevol espai. Barcelona ha tingut a Cohen i Cohen s’ha emocionat amb Barcelona i de la seva comunió ens quedarà, als que hi vam ser-hi, un record inesborrable i la sensació que, finalment, hem tocat el cel. Lloada sigui la Cohenència.
Com pocs, com molt pocs, Leonard Cohen ha estat fidel a sí mateix. Més de cinquanta anys fent el que calia i fent-ho bé és un extraordinari bagatge per a un GENI integral. Un autor sense fissures però amb una extensa gama de textures i plecs. Un creador d’imatges úniques que, a més, ha sabut comunicar amb una precisió admirable. Sensibilitat, emotivitat, sinceritat, honestedat, tendresa, tot en el mateix missatge i en quantitats industrials. Un permanent regal per a tots aquells que han tingut la sort i el privilegi de conviure’l. La coherència més enllà de qualsevol moda. La permanència a través del temps. La vigència en qualsevol àmbit, en qualsevol espai. Barcelona ha tingut a Cohen i Cohen s’ha emocionat amb Barcelona i de la seva comunió ens quedarà, als que hi vam ser-hi, un record inesborrable i la sensació que, finalment, hem tocat el cel. Lloada sigui la Cohenència.
Condemnats a l’èpica
Europa 3 – Tortosa 1
Lliga Nacional Juvenil
El mateix guió de cada setmana. La mateixa manca de punteria a les primeres arribades. La mateixa incompetència arbitral. Els mateixos errors de concentració. La mateixa sort esquiva. Els mateixos arguments, el mateix preàmbul per, aquest cop, un final oposadament diferent. Un final impensable quan l’Europa es va quedar amb 9 jugadors, amb 1 a 1 al marcador, i amb un munt de minuts per disputar. Un final increïble per a quasi tothom menys per als que podien canviar el signe de la història i, fruit d’aquesta fe, ho varen acabar aconseguint d’una manera extraordinària i a l’abast de molts pocs equips. Jugar durant cinc setmanes contra l’adversitat i l’animadversió té de bo que acabes per adaptar-te. L’Europa ha après del seu particular infern. Ha sabut patir i, sense resignar-se, treure’n profit d’una situació desesperada i angoixant. Ha sabut adaptar-se per poder sobreviure i a força de gestionar correctament les emocions ha estat capaç de trobar el camí per sortir del pou. Jugar cada setmana contra l’adversitat et fa més fort i et genera certes habilitats per fer front a situacions similars que es van presentant al llarg d’una temporada. L’Europa ha fet, en el seu cas, un curs accelerat, d’adaptació al medi i n’ha sortit extremadament reforçat. Es necessita un sediment especial per donar-li la volta a una situació tant i tant complicada com la que es va viure el passat dissabte al Nou Sardenya. Pocs equips estan en condicions de culminar la gesta que va protagonitzar l’Europa i que va posar de manifest de quina mena de material està fet aquest equip. Quan altres haurien llençat la tovallola, quan altres haurien abaixat els braços i s’haguessin abandonat al seu destí , l’Europa hi va creure, els tècnics hi van arriscar, els jugadors hi van voler i el públic es va rendir. Sis setmanes han calgut per puntuar, per capgirar la inèrcia negativa. Sis setmanes per aparcar l’ansietat i temperar els nervis. Sis setmanes per saber d’on venim i on no volem tornar. Hem après molt, el nostre bagatge és extraordinari i la destresa per administrar-ho segregarà la substància de la que estan fets els somnis.
Europa 3 – Tortosa 1
Lliga Nacional Juvenil
El mateix guió de cada setmana. La mateixa manca de punteria a les primeres arribades. La mateixa incompetència arbitral. Els mateixos errors de concentració. La mateixa sort esquiva. Els mateixos arguments, el mateix preàmbul per, aquest cop, un final oposadament diferent. Un final impensable quan l’Europa es va quedar amb 9 jugadors, amb 1 a 1 al marcador, i amb un munt de minuts per disputar. Un final increïble per a quasi tothom menys per als que podien canviar el signe de la història i, fruit d’aquesta fe, ho varen acabar aconseguint d’una manera extraordinària i a l’abast de molts pocs equips. Jugar durant cinc setmanes contra l’adversitat i l’animadversió té de bo que acabes per adaptar-te. L’Europa ha après del seu particular infern. Ha sabut patir i, sense resignar-se, treure’n profit d’una situació desesperada i angoixant. Ha sabut adaptar-se per poder sobreviure i a força de gestionar correctament les emocions ha estat capaç de trobar el camí per sortir del pou. Jugar cada setmana contra l’adversitat et fa més fort i et genera certes habilitats per fer front a situacions similars que es van presentant al llarg d’una temporada. L’Europa ha fet, en el seu cas, un curs accelerat, d’adaptació al medi i n’ha sortit extremadament reforçat. Es necessita un sediment especial per donar-li la volta a una situació tant i tant complicada com la que es va viure el passat dissabte al Nou Sardenya. Pocs equips estan en condicions de culminar la gesta que va protagonitzar l’Europa i que va posar de manifest de quina mena de material està fet aquest equip. Quan altres haurien llençat la tovallola, quan altres haurien abaixat els braços i s’haguessin abandonat al seu destí , l’Europa hi va creure, els tècnics hi van arriscar, els jugadors hi van voler i el públic es va rendir. Sis setmanes han calgut per puntuar, per capgirar la inèrcia negativa. Sis setmanes per aparcar l’ansietat i temperar els nervis. Sis setmanes per saber d’on venim i on no volem tornar. Hem après molt, el nostre bagatge és extraordinari i la destresa per administrar-ho segregarà la substància de la que estan fets els somnis.
Un dia rodón
Barcino 2 – Europa D 4
Europa B 3 – Escolapis 1
Cadets
El d’ahir és d’aquells dies que mereixen ser emmarcats. Aquells dies especials on el vent bufa de popa i els déus et són estranyament favorables. Un gran dia únic i difícilment repetible en el que tot encaixa i res grinyola i si alguna cosa ho fa, sempre acaba portant l’inconfusible segell dels Escolapis.
Començava la jornada amb el desplaçament del Cadet D a les instal•lacions del Barcino. Un desplaçament incògnita, per ser el primer de la temporada, i el desconeixement que encara es té dels rivals i la poc avaluada adaptació a la categoria de les pròpies forces. Una primera sortida saldada amb una nova victòria sense pal•liatius producte d’una enorme superioritat i que, en algunes fases del partit, ha estat un handicap en negatiu que ha desmotivat als propis jugadors de l’Europa, fins el punt, no de fer perillar el resultat, però sí de crear una certa inquietud en el desenvolupament del joc. Avui a Can Barcino no tocava patir i en alguns moments, per demèrits propis, s’ha patit innecessariament. La confiança dona tranquil•litat i seguretat en un mateix, però l’excés de confiança és letal. Sí avui en comptes de tenir davant un innocent Barcino s’hagués tingut a un altre rival amb més categoria i mordent, la història bé podria haver canviat. No hi ha camins de roses ni en aquesta ni en cap categoria. Tots els equips tenen les seves qualitats, les seves habilitats i tindran les seves opcions. Si estem al cent per cent, som molt bons. Sí només estem al cinquanta per cent podem fer molt bons als rivals menys capacitats. I no cal excedir-nos en generositat ni deferència.
Per rematar la jornada, un altre Cadet, en aquest cas el B, rebia al Nou Sardenya a un, sobre el paper, potent Escolapis. Potent i molt físic, que ha sucumbit a la superior qualitat tècnica i disposició tàctica d’un Europa molt motivat i, en algunes fases, brillant. Malgrat la claredat del marcador, el partit no s’ha decidit fins els darrers 10 minuts en un final apoteòsic i d’una extraordinària emotivitat. L’Europa ha sumat una nova victòria que el deixa en una situació immillorable. Però això no ha fet més que començar i el que es guanya una setmana cal consolidar-ho a la següent. Pas a pas s’arriba lluny. Poc a poc s’aconsegueixen els grans objectius.
Un dia rodón, un marc ideal.
Barcino 2 – Europa D 4
Europa B 3 – Escolapis 1
Cadets
El d’ahir és d’aquells dies que mereixen ser emmarcats. Aquells dies especials on el vent bufa de popa i els déus et són estranyament favorables. Un gran dia únic i difícilment repetible en el que tot encaixa i res grinyola i si alguna cosa ho fa, sempre acaba portant l’inconfusible segell dels Escolapis.
Començava la jornada amb el desplaçament del Cadet D a les instal•lacions del Barcino. Un desplaçament incògnita, per ser el primer de la temporada, i el desconeixement que encara es té dels rivals i la poc avaluada adaptació a la categoria de les pròpies forces. Una primera sortida saldada amb una nova victòria sense pal•liatius producte d’una enorme superioritat i que, en algunes fases del partit, ha estat un handicap en negatiu que ha desmotivat als propis jugadors de l’Europa, fins el punt, no de fer perillar el resultat, però sí de crear una certa inquietud en el desenvolupament del joc. Avui a Can Barcino no tocava patir i en alguns moments, per demèrits propis, s’ha patit innecessariament. La confiança dona tranquil•litat i seguretat en un mateix, però l’excés de confiança és letal. Sí avui en comptes de tenir davant un innocent Barcino s’hagués tingut a un altre rival amb més categoria i mordent, la història bé podria haver canviat. No hi ha camins de roses ni en aquesta ni en cap categoria. Tots els equips tenen les seves qualitats, les seves habilitats i tindran les seves opcions. Si estem al cent per cent, som molt bons. Sí només estem al cinquanta per cent podem fer molt bons als rivals menys capacitats. I no cal excedir-nos en generositat ni deferència.
Per rematar la jornada, un altre Cadet, en aquest cas el B, rebia al Nou Sardenya a un, sobre el paper, potent Escolapis. Potent i molt físic, que ha sucumbit a la superior qualitat tècnica i disposició tàctica d’un Europa molt motivat i, en algunes fases, brillant. Malgrat la claredat del marcador, el partit no s’ha decidit fins els darrers 10 minuts en un final apoteòsic i d’una extraordinària emotivitat. L’Europa ha sumat una nova victòria que el deixa en una situació immillorable. Però això no ha fet més que començar i el que es guanya una setmana cal consolidar-ho a la següent. Pas a pas s’arriba lluny. Poc a poc s’aconsegueixen els grans objectius.
Un dia rodón, un marc ideal.
dissabte, 17 d’octubre del 2009
Encertar amb la paraula justa no és insultar
Dir-li lladre a una persona que ha robat, és anar en contra de la veritat o una manca de respecte? O només és la constatació d’una realitat? Dir-li violador a una persona que ha estat condemnada per haver comés aquest delicte, és atemptar contra la seva dignitat? O és tan sols la definició que més se li escau? Dir-li, aleshores, mentider a una persona que menteix habitualment i que ha estat repetidament enxampada en la seva irregular conducta, és un insult? O és el que, senzillament, li correspon? Dir-li imbècil a una persona que ha fet mèrits suficients per demostrar que ho és, és un menyspreu a la seva persona? O és només el que s’ha guanyat a pols amb el seu comportament? L’ insult només es pot considerar com a tal sinó es correspon amb la realitat i només llavors, la persona injustament insultada, pot reclamar la restitució de la seva honorabilitat i la rehabilitació de la seva integritat. En cas contrari, sí el que es diu té fonaments provats, no es podrà considerar mai un insult, simplement la definició d’una actuació indigne i/o delictiva.
Un gos és i serà sempre un fill de gosa, encara que alguns hi vulguin veure en l’afirmació indicis d’insult.
Dir-li lladre a una persona que ha robat, és anar en contra de la veritat o una manca de respecte? O només és la constatació d’una realitat? Dir-li violador a una persona que ha estat condemnada per haver comés aquest delicte, és atemptar contra la seva dignitat? O és tan sols la definició que més se li escau? Dir-li, aleshores, mentider a una persona que menteix habitualment i que ha estat repetidament enxampada en la seva irregular conducta, és un insult? O és el que, senzillament, li correspon? Dir-li imbècil a una persona que ha fet mèrits suficients per demostrar que ho és, és un menyspreu a la seva persona? O és només el que s’ha guanyat a pols amb el seu comportament? L’ insult només es pot considerar com a tal sinó es correspon amb la realitat i només llavors, la persona injustament insultada, pot reclamar la restitució de la seva honorabilitat i la rehabilitació de la seva integritat. En cas contrari, sí el que es diu té fonaments provats, no es podrà considerar mai un insult, simplement la definició d’una actuació indigne i/o delictiva.
Un gos és i serà sempre un fill de gosa, encara que alguns hi vulguin veure en l’afirmació indicis d’insult.
divendres, 16 d’octubre del 2009
El món en 7 dies
Semblarà, per un moment, que ho perdem tot, però, tampoc aleshores, no renunciarem al treball, el compromís i la coherència. Aquesta és l’única via possible i la que hem triat per, no només recuperar el que teníem, sinó per anar una mica més enllà. Avançar sòlidament per deixar de banda les inseguretats, la provisionalitat i les construccions efímeres. No ens demaneu resultats de cara a la galeria que amaguin les nostres vergonyes. No ens demaneu maquillatge d’urgència per suavitzar les nostres ombres. No ens demaneu que edifiquem ràpid i sobre un sòl inestable. Anirem consolidant el terreny pam a pam, metre a metre i la pressa no formarà part del nostre programari. Hem d’aixecar una estructura veritablement sòlida perquè duri molts anys i ho faci en perfecte estat de salut. No claudicarem davant el repte i no escatimarem esforços per aconseguir l’objectiu. No som partidaris de la flor d’un dia, de les gràfiques amb agulles, del minut de glòria,...Trigarem més que d’altres en trenar la xarxa, en treballar els vímets, en estendre el formigó, però aquesta és la nostra proposta i l’únic camí possible per a no tornar a cometre els mateixos errors. Som gent de futur que treballa el present sense oblidar el passat i el nostre èxit serà l’èxit de tots. No cal fer-ho tot en 7 dies, Déu ho va intentar i no se’n va sortir.
Semblarà, per un moment, que ho perdem tot, però, tampoc aleshores, no renunciarem al treball, el compromís i la coherència. Aquesta és l’única via possible i la que hem triat per, no només recuperar el que teníem, sinó per anar una mica més enllà. Avançar sòlidament per deixar de banda les inseguretats, la provisionalitat i les construccions efímeres. No ens demaneu resultats de cara a la galeria que amaguin les nostres vergonyes. No ens demaneu maquillatge d’urgència per suavitzar les nostres ombres. No ens demaneu que edifiquem ràpid i sobre un sòl inestable. Anirem consolidant el terreny pam a pam, metre a metre i la pressa no formarà part del nostre programari. Hem d’aixecar una estructura veritablement sòlida perquè duri molts anys i ho faci en perfecte estat de salut. No claudicarem davant el repte i no escatimarem esforços per aconseguir l’objectiu. No som partidaris de la flor d’un dia, de les gràfiques amb agulles, del minut de glòria,...Trigarem més que d’altres en trenar la xarxa, en treballar els vímets, en estendre el formigó, però aquesta és la nostra proposta i l’únic camí possible per a no tornar a cometre els mateixos errors. Som gent de futur que treballa el present sense oblidar el passat i el nostre èxit serà l’èxit de tots. No cal fer-ho tot en 7 dies, Déu ho va intentar i no se’n va sortir.
dijous, 15 d’octubre del 2009
Cinquanta estrelles
Fem una mica de política ficció. Us imagineu per un moment que en lloc de ser colonitzats pels espanyols ho haguéssim estat pels anglesos. En lloc de ser aquest país amb complexa d’inferioritat que per a tot necessita demanar permís i no aixeca cap, ara potser seriem els EEUU i regiríem el destí del món. En comptes de ser la sola de la sabata d’en Zapatero, seria el propi Zapatero el que ens netejaria les sabates. En comptes de viure a la lluna sense oxigen estaríem preparant un viatge a Mart. En comptes de celebrar una derrota com a diada nacional, estaríem celebrant el dia de la Independència. En comptes de ser els figurants d’una pel•lícula de terror, tindríem una industria cinematogràfica de primer ordre. Viuríem a Hollywood i les pel•lícules les faríem nosaltres i el final el triaríem nosaltres. En comptes del Montilla tindríem a l’Obama i en comptes del Saura a la Hillary Clinton. I no tindríem una sola estrella de cinc puntes a la bandera sinó cinquanta.
Fem una mica de política ficció. Us imagineu per un moment que en lloc de ser colonitzats pels espanyols ho haguéssim estat pels anglesos. En lloc de ser aquest país amb complexa d’inferioritat que per a tot necessita demanar permís i no aixeca cap, ara potser seriem els EEUU i regiríem el destí del món. En comptes de ser la sola de la sabata d’en Zapatero, seria el propi Zapatero el que ens netejaria les sabates. En comptes de viure a la lluna sense oxigen estaríem preparant un viatge a Mart. En comptes de celebrar una derrota com a diada nacional, estaríem celebrant el dia de la Independència. En comptes de ser els figurants d’una pel•lícula de terror, tindríem una industria cinematogràfica de primer ordre. Viuríem a Hollywood i les pel•lícules les faríem nosaltres i el final el triaríem nosaltres. En comptes del Montilla tindríem a l’Obama i en comptes del Saura a la Hillary Clinton. I no tindríem una sola estrella de cinc puntes a la bandera sinó cinquanta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)