Equilibrista
dilluns, 19 d’octubre del 2009
Un 10 caigut
S’acaba l’ Uruguai Argentina. Argentina guanya. Argentina es classifica pel Mundial de Sud-àfrica. Fins aquí el guió previst. A partir d’aquí, unes declaracions del tècnic argentí Diego Mamando Maradona, que provoquen un escàndol monumental. Qui, coneixent el seleccionador argentí i la seva trajectòria vital, s’atreviria a dir que les seves manifestacions davant els periodistes, a peu de gespa, no entraven dins el previst? Una persona primària com Maradora, acostumada a l’excés i que ha fet de la seva vida un esperpent, no és normal que actuï amb aquesta barroeria i desencert? Qui s’esquinça les vestidures? Qui es fa el sorprès i fa veure que no entén res? Qui ho qualifica d’intolerable i demana un sever correctiu? Tots els periodistes que l’han elevat als altars, tots els afeccionats que l’han idolatrat, tots els estaments esportius que l’han valorat, totes les autoritats i prohoms que l’han aixoplugat, ara han descobert, de sobte, que el seu ídol era el mismísimo demonio. El que fins fa poc havia estat un Déu inexplicable, ha caigut en desgràcia. El 10 Déu ha comés l’error més gran que una divinitat pot cometre: criticar als periodistes. El que no havien pogut fer les drogues, la seva vida dissipada, els seus enganys, les seves trampes,...ho han aconseguit unes declaracions ofensives contra un gremi blindat i intocable. El previsible Maradona ha fet el que li era propi i previsible: excedir-se. Qualsevol altra cosa que no hagués estat aquesta reacció sí que hauria estat sorprenent. La coherència de Maradona ha estat impecable i lògica fins les darreres conseqüències. Argentina guanya, Maradona perd.
S’acaba l’ Uruguai Argentina. Argentina guanya. Argentina es classifica pel Mundial de Sud-àfrica. Fins aquí el guió previst. A partir d’aquí, unes declaracions del tècnic argentí Diego Mamando Maradona, que provoquen un escàndol monumental. Qui, coneixent el seleccionador argentí i la seva trajectòria vital, s’atreviria a dir que les seves manifestacions davant els periodistes, a peu de gespa, no entraven dins el previst? Una persona primària com Maradora, acostumada a l’excés i que ha fet de la seva vida un esperpent, no és normal que actuï amb aquesta barroeria i desencert? Qui s’esquinça les vestidures? Qui es fa el sorprès i fa veure que no entén res? Qui ho qualifica d’intolerable i demana un sever correctiu? Tots els periodistes que l’han elevat als altars, tots els afeccionats que l’han idolatrat, tots els estaments esportius que l’han valorat, totes les autoritats i prohoms que l’han aixoplugat, ara han descobert, de sobte, que el seu ídol era el mismísimo demonio. El que fins fa poc havia estat un Déu inexplicable, ha caigut en desgràcia. El 10 Déu ha comés l’error més gran que una divinitat pot cometre: criticar als periodistes. El que no havien pogut fer les drogues, la seva vida dissipada, els seus enganys, les seves trampes,...ho han aconseguit unes declaracions ofensives contra un gremi blindat i intocable. El previsible Maradona ha fet el que li era propi i previsible: excedir-se. Qualsevol altra cosa que no hagués estat aquesta reacció sí que hauria estat sorprenent. La coherència de Maradona ha estat impecable i lògica fins les darreres conseqüències. Argentina guanya, Maradona perd.
diumenge, 18 d’octubre del 2009
La cohenència
Com pocs, com molt pocs, Leonard Cohen ha estat fidel a sí mateix. Més de cinquanta anys fent el que calia i fent-ho bé és un extraordinari bagatge per a un GENI integral. Un autor sense fissures però amb una extensa gama de textures i plecs. Un creador d’imatges úniques que, a més, ha sabut comunicar amb una precisió admirable. Sensibilitat, emotivitat, sinceritat, honestedat, tendresa, tot en el mateix missatge i en quantitats industrials. Un permanent regal per a tots aquells que han tingut la sort i el privilegi de conviure’l. La coherència més enllà de qualsevol moda. La permanència a través del temps. La vigència en qualsevol àmbit, en qualsevol espai. Barcelona ha tingut a Cohen i Cohen s’ha emocionat amb Barcelona i de la seva comunió ens quedarà, als que hi vam ser-hi, un record inesborrable i la sensació que, finalment, hem tocat el cel. Lloada sigui la Cohenència.
Com pocs, com molt pocs, Leonard Cohen ha estat fidel a sí mateix. Més de cinquanta anys fent el que calia i fent-ho bé és un extraordinari bagatge per a un GENI integral. Un autor sense fissures però amb una extensa gama de textures i plecs. Un creador d’imatges úniques que, a més, ha sabut comunicar amb una precisió admirable. Sensibilitat, emotivitat, sinceritat, honestedat, tendresa, tot en el mateix missatge i en quantitats industrials. Un permanent regal per a tots aquells que han tingut la sort i el privilegi de conviure’l. La coherència més enllà de qualsevol moda. La permanència a través del temps. La vigència en qualsevol àmbit, en qualsevol espai. Barcelona ha tingut a Cohen i Cohen s’ha emocionat amb Barcelona i de la seva comunió ens quedarà, als que hi vam ser-hi, un record inesborrable i la sensació que, finalment, hem tocat el cel. Lloada sigui la Cohenència.
Condemnats a l’èpica
Europa 3 – Tortosa 1
Lliga Nacional Juvenil
El mateix guió de cada setmana. La mateixa manca de punteria a les primeres arribades. La mateixa incompetència arbitral. Els mateixos errors de concentració. La mateixa sort esquiva. Els mateixos arguments, el mateix preàmbul per, aquest cop, un final oposadament diferent. Un final impensable quan l’Europa es va quedar amb 9 jugadors, amb 1 a 1 al marcador, i amb un munt de minuts per disputar. Un final increïble per a quasi tothom menys per als que podien canviar el signe de la història i, fruit d’aquesta fe, ho varen acabar aconseguint d’una manera extraordinària i a l’abast de molts pocs equips. Jugar durant cinc setmanes contra l’adversitat i l’animadversió té de bo que acabes per adaptar-te. L’Europa ha après del seu particular infern. Ha sabut patir i, sense resignar-se, treure’n profit d’una situació desesperada i angoixant. Ha sabut adaptar-se per poder sobreviure i a força de gestionar correctament les emocions ha estat capaç de trobar el camí per sortir del pou. Jugar cada setmana contra l’adversitat et fa més fort i et genera certes habilitats per fer front a situacions similars que es van presentant al llarg d’una temporada. L’Europa ha fet, en el seu cas, un curs accelerat, d’adaptació al medi i n’ha sortit extremadament reforçat. Es necessita un sediment especial per donar-li la volta a una situació tant i tant complicada com la que es va viure el passat dissabte al Nou Sardenya. Pocs equips estan en condicions de culminar la gesta que va protagonitzar l’Europa i que va posar de manifest de quina mena de material està fet aquest equip. Quan altres haurien llençat la tovallola, quan altres haurien abaixat els braços i s’haguessin abandonat al seu destí , l’Europa hi va creure, els tècnics hi van arriscar, els jugadors hi van voler i el públic es va rendir. Sis setmanes han calgut per puntuar, per capgirar la inèrcia negativa. Sis setmanes per aparcar l’ansietat i temperar els nervis. Sis setmanes per saber d’on venim i on no volem tornar. Hem après molt, el nostre bagatge és extraordinari i la destresa per administrar-ho segregarà la substància de la que estan fets els somnis.
Europa 3 – Tortosa 1
Lliga Nacional Juvenil
El mateix guió de cada setmana. La mateixa manca de punteria a les primeres arribades. La mateixa incompetència arbitral. Els mateixos errors de concentració. La mateixa sort esquiva. Els mateixos arguments, el mateix preàmbul per, aquest cop, un final oposadament diferent. Un final impensable quan l’Europa es va quedar amb 9 jugadors, amb 1 a 1 al marcador, i amb un munt de minuts per disputar. Un final increïble per a quasi tothom menys per als que podien canviar el signe de la història i, fruit d’aquesta fe, ho varen acabar aconseguint d’una manera extraordinària i a l’abast de molts pocs equips. Jugar durant cinc setmanes contra l’adversitat i l’animadversió té de bo que acabes per adaptar-te. L’Europa ha après del seu particular infern. Ha sabut patir i, sense resignar-se, treure’n profit d’una situació desesperada i angoixant. Ha sabut adaptar-se per poder sobreviure i a força de gestionar correctament les emocions ha estat capaç de trobar el camí per sortir del pou. Jugar cada setmana contra l’adversitat et fa més fort i et genera certes habilitats per fer front a situacions similars que es van presentant al llarg d’una temporada. L’Europa ha fet, en el seu cas, un curs accelerat, d’adaptació al medi i n’ha sortit extremadament reforçat. Es necessita un sediment especial per donar-li la volta a una situació tant i tant complicada com la que es va viure el passat dissabte al Nou Sardenya. Pocs equips estan en condicions de culminar la gesta que va protagonitzar l’Europa i que va posar de manifest de quina mena de material està fet aquest equip. Quan altres haurien llençat la tovallola, quan altres haurien abaixat els braços i s’haguessin abandonat al seu destí , l’Europa hi va creure, els tècnics hi van arriscar, els jugadors hi van voler i el públic es va rendir. Sis setmanes han calgut per puntuar, per capgirar la inèrcia negativa. Sis setmanes per aparcar l’ansietat i temperar els nervis. Sis setmanes per saber d’on venim i on no volem tornar. Hem après molt, el nostre bagatge és extraordinari i la destresa per administrar-ho segregarà la substància de la que estan fets els somnis.
Un dia rodón
Barcino 2 – Europa D 4
Europa B 3 – Escolapis 1
Cadets
El d’ahir és d’aquells dies que mereixen ser emmarcats. Aquells dies especials on el vent bufa de popa i els déus et són estranyament favorables. Un gran dia únic i difícilment repetible en el que tot encaixa i res grinyola i si alguna cosa ho fa, sempre acaba portant l’inconfusible segell dels Escolapis.
Començava la jornada amb el desplaçament del Cadet D a les instal•lacions del Barcino. Un desplaçament incògnita, per ser el primer de la temporada, i el desconeixement que encara es té dels rivals i la poc avaluada adaptació a la categoria de les pròpies forces. Una primera sortida saldada amb una nova victòria sense pal•liatius producte d’una enorme superioritat i que, en algunes fases del partit, ha estat un handicap en negatiu que ha desmotivat als propis jugadors de l’Europa, fins el punt, no de fer perillar el resultat, però sí de crear una certa inquietud en el desenvolupament del joc. Avui a Can Barcino no tocava patir i en alguns moments, per demèrits propis, s’ha patit innecessariament. La confiança dona tranquil•litat i seguretat en un mateix, però l’excés de confiança és letal. Sí avui en comptes de tenir davant un innocent Barcino s’hagués tingut a un altre rival amb més categoria i mordent, la història bé podria haver canviat. No hi ha camins de roses ni en aquesta ni en cap categoria. Tots els equips tenen les seves qualitats, les seves habilitats i tindran les seves opcions. Si estem al cent per cent, som molt bons. Sí només estem al cinquanta per cent podem fer molt bons als rivals menys capacitats. I no cal excedir-nos en generositat ni deferència.
Per rematar la jornada, un altre Cadet, en aquest cas el B, rebia al Nou Sardenya a un, sobre el paper, potent Escolapis. Potent i molt físic, que ha sucumbit a la superior qualitat tècnica i disposició tàctica d’un Europa molt motivat i, en algunes fases, brillant. Malgrat la claredat del marcador, el partit no s’ha decidit fins els darrers 10 minuts en un final apoteòsic i d’una extraordinària emotivitat. L’Europa ha sumat una nova victòria que el deixa en una situació immillorable. Però això no ha fet més que començar i el que es guanya una setmana cal consolidar-ho a la següent. Pas a pas s’arriba lluny. Poc a poc s’aconsegueixen els grans objectius.
Un dia rodón, un marc ideal.
Barcino 2 – Europa D 4
Europa B 3 – Escolapis 1
Cadets
El d’ahir és d’aquells dies que mereixen ser emmarcats. Aquells dies especials on el vent bufa de popa i els déus et són estranyament favorables. Un gran dia únic i difícilment repetible en el que tot encaixa i res grinyola i si alguna cosa ho fa, sempre acaba portant l’inconfusible segell dels Escolapis.
Començava la jornada amb el desplaçament del Cadet D a les instal•lacions del Barcino. Un desplaçament incògnita, per ser el primer de la temporada, i el desconeixement que encara es té dels rivals i la poc avaluada adaptació a la categoria de les pròpies forces. Una primera sortida saldada amb una nova victòria sense pal•liatius producte d’una enorme superioritat i que, en algunes fases del partit, ha estat un handicap en negatiu que ha desmotivat als propis jugadors de l’Europa, fins el punt, no de fer perillar el resultat, però sí de crear una certa inquietud en el desenvolupament del joc. Avui a Can Barcino no tocava patir i en alguns moments, per demèrits propis, s’ha patit innecessariament. La confiança dona tranquil•litat i seguretat en un mateix, però l’excés de confiança és letal. Sí avui en comptes de tenir davant un innocent Barcino s’hagués tingut a un altre rival amb més categoria i mordent, la història bé podria haver canviat. No hi ha camins de roses ni en aquesta ni en cap categoria. Tots els equips tenen les seves qualitats, les seves habilitats i tindran les seves opcions. Si estem al cent per cent, som molt bons. Sí només estem al cinquanta per cent podem fer molt bons als rivals menys capacitats. I no cal excedir-nos en generositat ni deferència.
Per rematar la jornada, un altre Cadet, en aquest cas el B, rebia al Nou Sardenya a un, sobre el paper, potent Escolapis. Potent i molt físic, que ha sucumbit a la superior qualitat tècnica i disposició tàctica d’un Europa molt motivat i, en algunes fases, brillant. Malgrat la claredat del marcador, el partit no s’ha decidit fins els darrers 10 minuts en un final apoteòsic i d’una extraordinària emotivitat. L’Europa ha sumat una nova victòria que el deixa en una situació immillorable. Però això no ha fet més que començar i el que es guanya una setmana cal consolidar-ho a la següent. Pas a pas s’arriba lluny. Poc a poc s’aconsegueixen els grans objectius.
Un dia rodón, un marc ideal.
dissabte, 17 d’octubre del 2009
Encertar amb la paraula justa no és insultar
Dir-li lladre a una persona que ha robat, és anar en contra de la veritat o una manca de respecte? O només és la constatació d’una realitat? Dir-li violador a una persona que ha estat condemnada per haver comés aquest delicte, és atemptar contra la seva dignitat? O és tan sols la definició que més se li escau? Dir-li, aleshores, mentider a una persona que menteix habitualment i que ha estat repetidament enxampada en la seva irregular conducta, és un insult? O és el que, senzillament, li correspon? Dir-li imbècil a una persona que ha fet mèrits suficients per demostrar que ho és, és un menyspreu a la seva persona? O és només el que s’ha guanyat a pols amb el seu comportament? L’ insult només es pot considerar com a tal sinó es correspon amb la realitat i només llavors, la persona injustament insultada, pot reclamar la restitució de la seva honorabilitat i la rehabilitació de la seva integritat. En cas contrari, sí el que es diu té fonaments provats, no es podrà considerar mai un insult, simplement la definició d’una actuació indigne i/o delictiva.
Un gos és i serà sempre un fill de gosa, encara que alguns hi vulguin veure en l’afirmació indicis d’insult.
Dir-li lladre a una persona que ha robat, és anar en contra de la veritat o una manca de respecte? O només és la constatació d’una realitat? Dir-li violador a una persona que ha estat condemnada per haver comés aquest delicte, és atemptar contra la seva dignitat? O és tan sols la definició que més se li escau? Dir-li, aleshores, mentider a una persona que menteix habitualment i que ha estat repetidament enxampada en la seva irregular conducta, és un insult? O és el que, senzillament, li correspon? Dir-li imbècil a una persona que ha fet mèrits suficients per demostrar que ho és, és un menyspreu a la seva persona? O és només el que s’ha guanyat a pols amb el seu comportament? L’ insult només es pot considerar com a tal sinó es correspon amb la realitat i només llavors, la persona injustament insultada, pot reclamar la restitució de la seva honorabilitat i la rehabilitació de la seva integritat. En cas contrari, sí el que es diu té fonaments provats, no es podrà considerar mai un insult, simplement la definició d’una actuació indigne i/o delictiva.
Un gos és i serà sempre un fill de gosa, encara que alguns hi vulguin veure en l’afirmació indicis d’insult.
divendres, 16 d’octubre del 2009
El món en 7 dies
Semblarà, per un moment, que ho perdem tot, però, tampoc aleshores, no renunciarem al treball, el compromís i la coherència. Aquesta és l’única via possible i la que hem triat per, no només recuperar el que teníem, sinó per anar una mica més enllà. Avançar sòlidament per deixar de banda les inseguretats, la provisionalitat i les construccions efímeres. No ens demaneu resultats de cara a la galeria que amaguin les nostres vergonyes. No ens demaneu maquillatge d’urgència per suavitzar les nostres ombres. No ens demaneu que edifiquem ràpid i sobre un sòl inestable. Anirem consolidant el terreny pam a pam, metre a metre i la pressa no formarà part del nostre programari. Hem d’aixecar una estructura veritablement sòlida perquè duri molts anys i ho faci en perfecte estat de salut. No claudicarem davant el repte i no escatimarem esforços per aconseguir l’objectiu. No som partidaris de la flor d’un dia, de les gràfiques amb agulles, del minut de glòria,...Trigarem més que d’altres en trenar la xarxa, en treballar els vímets, en estendre el formigó, però aquesta és la nostra proposta i l’únic camí possible per a no tornar a cometre els mateixos errors. Som gent de futur que treballa el present sense oblidar el passat i el nostre èxit serà l’èxit de tots. No cal fer-ho tot en 7 dies, Déu ho va intentar i no se’n va sortir.
Semblarà, per un moment, que ho perdem tot, però, tampoc aleshores, no renunciarem al treball, el compromís i la coherència. Aquesta és l’única via possible i la que hem triat per, no només recuperar el que teníem, sinó per anar una mica més enllà. Avançar sòlidament per deixar de banda les inseguretats, la provisionalitat i les construccions efímeres. No ens demaneu resultats de cara a la galeria que amaguin les nostres vergonyes. No ens demaneu maquillatge d’urgència per suavitzar les nostres ombres. No ens demaneu que edifiquem ràpid i sobre un sòl inestable. Anirem consolidant el terreny pam a pam, metre a metre i la pressa no formarà part del nostre programari. Hem d’aixecar una estructura veritablement sòlida perquè duri molts anys i ho faci en perfecte estat de salut. No claudicarem davant el repte i no escatimarem esforços per aconseguir l’objectiu. No som partidaris de la flor d’un dia, de les gràfiques amb agulles, del minut de glòria,...Trigarem més que d’altres en trenar la xarxa, en treballar els vímets, en estendre el formigó, però aquesta és la nostra proposta i l’únic camí possible per a no tornar a cometre els mateixos errors. Som gent de futur que treballa el present sense oblidar el passat i el nostre èxit serà l’èxit de tots. No cal fer-ho tot en 7 dies, Déu ho va intentar i no se’n va sortir.
dijous, 15 d’octubre del 2009
Cinquanta estrelles
Fem una mica de política ficció. Us imagineu per un moment que en lloc de ser colonitzats pels espanyols ho haguéssim estat pels anglesos. En lloc de ser aquest país amb complexa d’inferioritat que per a tot necessita demanar permís i no aixeca cap, ara potser seriem els EEUU i regiríem el destí del món. En comptes de ser la sola de la sabata d’en Zapatero, seria el propi Zapatero el que ens netejaria les sabates. En comptes de viure a la lluna sense oxigen estaríem preparant un viatge a Mart. En comptes de celebrar una derrota com a diada nacional, estaríem celebrant el dia de la Independència. En comptes de ser els figurants d’una pel•lícula de terror, tindríem una industria cinematogràfica de primer ordre. Viuríem a Hollywood i les pel•lícules les faríem nosaltres i el final el triaríem nosaltres. En comptes del Montilla tindríem a l’Obama i en comptes del Saura a la Hillary Clinton. I no tindríem una sola estrella de cinc puntes a la bandera sinó cinquanta.
Fem una mica de política ficció. Us imagineu per un moment que en lloc de ser colonitzats pels espanyols ho haguéssim estat pels anglesos. En lloc de ser aquest país amb complexa d’inferioritat que per a tot necessita demanar permís i no aixeca cap, ara potser seriem els EEUU i regiríem el destí del món. En comptes de ser la sola de la sabata d’en Zapatero, seria el propi Zapatero el que ens netejaria les sabates. En comptes de viure a la lluna sense oxigen estaríem preparant un viatge a Mart. En comptes de celebrar una derrota com a diada nacional, estaríem celebrant el dia de la Independència. En comptes de ser els figurants d’una pel•lícula de terror, tindríem una industria cinematogràfica de primer ordre. Viuríem a Hollywood i les pel•lícules les faríem nosaltres i el final el triaríem nosaltres. En comptes del Montilla tindríem a l’Obama i en comptes del Saura a la Hillary Clinton. I no tindríem una sola estrella de cinc puntes a la bandera sinó cinquanta.
URTAIN
La debilitat d’un règim
A tots aquells que m’heu fet confiança. A tots els que heu volgut interpretar i acceptar els meus suggeriments. A tots vosaltres i, perquè no, a tots els que mai m’heu tingut en consideració, us demanaria que aquest cop féssiu una excepció i us acostéssiu al Teatre Romea a veure una obra excepcional i irrepetible. Penseu que un cop despengin la darrera funció ja no ho podreu recuperar en DVD o per la tele. El teatre és intens però efímer i cal aprofitar el moment: carpe diem. Alguns coneguts, alguns amics i fins i tot la gent que m’aprecia, no es cansa de retreure’m que adjectivo en excés, que guarneix-ho innecessariament el verb, però ho faig, els hi responc, en busca de la precisió, d’acostar-me el màxim al nucli de la descripció, de mostrar el perfil més complert i ric d’allò que intento definir. El cas d’ Urtain és doncs un cas excepcional, un contra exemple del que no acostumo a fer habitualment i aquest cop em quedaré amb un únic adjectiu: COLPIDOR. La resta d’adjectius els deixo per vosaltres. Ja podeu córrer a buscar el diccionari de sinònims, us en faltaran.
La debilitat d’un règim
A tots aquells que m’heu fet confiança. A tots els que heu volgut interpretar i acceptar els meus suggeriments. A tots vosaltres i, perquè no, a tots els que mai m’heu tingut en consideració, us demanaria que aquest cop féssiu una excepció i us acostéssiu al Teatre Romea a veure una obra excepcional i irrepetible. Penseu que un cop despengin la darrera funció ja no ho podreu recuperar en DVD o per la tele. El teatre és intens però efímer i cal aprofitar el moment: carpe diem. Alguns coneguts, alguns amics i fins i tot la gent que m’aprecia, no es cansa de retreure’m que adjectivo en excés, que guarneix-ho innecessariament el verb, però ho faig, els hi responc, en busca de la precisió, d’acostar-me el màxim al nucli de la descripció, de mostrar el perfil més complert i ric d’allò que intento definir. El cas d’ Urtain és doncs un cas excepcional, un contra exemple del que no acostumo a fer habitualment i aquest cop em quedaré amb un únic adjectiu: COLPIDOR. La resta d’adjectius els deixo per vosaltres. Ja podeu córrer a buscar el diccionari de sinònims, us en faltaran.
dimecres, 14 d’octubre del 2009
El llast del cognom
Està molt clar que el nom, en aquest cas el cognom, no fa la cosa. Només cal fixar-se en el cognom d’algunes persones “il•lustres” per confirmar-ho. Francisco Camps, Rita Barberà, Alberto Boadella,... són tres clars exemples que donen arguments a la nostra estrafolària teoria. Pel seu cognom, d’origen i arrel catalana, es podria pensar en que la seva tendència natural hauria de ser la bona relació amb el país dels seus avantpassats. En canvi, tots tres, es signifiquen justament pel contrari. El seu odi, la seva animadversió cap a tot allò que ensuma català és proverbial i, perquè no dir-ho, un xic patològica. La fòbia portada a l’extrem. La ràbia portada al límit. L’ auto-odi per uns orígens no acceptats i una espiritualitat mal resolta els ha dut, malgrat els seus cognoms, a desenvolupar una personalitat profundament agressiva contra tot allò que ensumi a català. Deia Raimon que qui perd els orígens perd identitat. I jo afegiria, en aquest cas, que també perd el nord.
Hi ha alguna cosa pitjor que ser ex-fumador? Sí, ser ex-català.
Està molt clar que el nom, en aquest cas el cognom, no fa la cosa. Només cal fixar-se en el cognom d’algunes persones “il•lustres” per confirmar-ho. Francisco Camps, Rita Barberà, Alberto Boadella,... són tres clars exemples que donen arguments a la nostra estrafolària teoria. Pel seu cognom, d’origen i arrel catalana, es podria pensar en que la seva tendència natural hauria de ser la bona relació amb el país dels seus avantpassats. En canvi, tots tres, es signifiquen justament pel contrari. El seu odi, la seva animadversió cap a tot allò que ensuma català és proverbial i, perquè no dir-ho, un xic patològica. La fòbia portada a l’extrem. La ràbia portada al límit. L’ auto-odi per uns orígens no acceptats i una espiritualitat mal resolta els ha dut, malgrat els seus cognoms, a desenvolupar una personalitat profundament agressiva contra tot allò que ensumi a català. Deia Raimon que qui perd els orígens perd identitat. I jo afegiria, en aquest cas, que també perd el nord.
Hi ha alguna cosa pitjor que ser ex-fumador? Sí, ser ex-català.
dimarts, 13 d’octubre del 2009
Canmerlot
Tothom coneix Camelot. Sigui mitjançant la literatura o el cinema, Camelot ha resistit el pas dels anys gaudint d’una salut excel•lent i ha esdevingut una llegenda universal fins abastar la categoria de mite. Tothom coneix la història, tothom coneix els grans i petits detalls, tothom coneix els personatges i les seves cuites, tothom coneix les seves aventures, la seva glòria, el seu esplendor i el seu final tràgic. Però el que molt poca gent coneix és que Camelot no era el seu veritable nom. En aquell temps, a la que amb els anys es coneixeria com la ciutat daurada, se l’anomenava popularment Can Merlot per la gran quantitat d’aquesta varietat de raïm que es consumia. El merlot era, de lluny, el tresor més preuat, l’or negre, el nèctar dels déus per a la ciutat més festiva i lúdica de la cristiandat. El culte al vi era, a Can Merlot, religió, i els seus ciutadans, fervents seguidors d’aquest torbador elixir. Tot a la ciutat girava entorn al merlot i les celebracions es succeïen amb l’única finalitat de gaudir-ne. El rei era feliç, els cavallers eren feliços, els servents eren feliços, els ciutadans eren feliços, els pagesos eren feliços,...fins que va arribar Ginebra, el merlot va caure en desgràcia i la història va canviar. Només una revolta popular va impedir que Can Merlot canvies el seu nom original pel més xic de Can Ginebra quedant, finalment, amb el que ara coneixem com a Camelot, pel gran camelo, el camelot que aquella enganyifa va significar.
Tothom coneix Camelot. Sigui mitjançant la literatura o el cinema, Camelot ha resistit el pas dels anys gaudint d’una salut excel•lent i ha esdevingut una llegenda universal fins abastar la categoria de mite. Tothom coneix la història, tothom coneix els grans i petits detalls, tothom coneix els personatges i les seves cuites, tothom coneix les seves aventures, la seva glòria, el seu esplendor i el seu final tràgic. Però el que molt poca gent coneix és que Camelot no era el seu veritable nom. En aquell temps, a la que amb els anys es coneixeria com la ciutat daurada, se l’anomenava popularment Can Merlot per la gran quantitat d’aquesta varietat de raïm que es consumia. El merlot era, de lluny, el tresor més preuat, l’or negre, el nèctar dels déus per a la ciutat més festiva i lúdica de la cristiandat. El culte al vi era, a Can Merlot, religió, i els seus ciutadans, fervents seguidors d’aquest torbador elixir. Tot a la ciutat girava entorn al merlot i les celebracions es succeïen amb l’única finalitat de gaudir-ne. El rei era feliç, els cavallers eren feliços, els servents eren feliços, els ciutadans eren feliços, els pagesos eren feliços,...fins que va arribar Ginebra, el merlot va caure en desgràcia i la història va canviar. Només una revolta popular va impedir que Can Merlot canvies el seu nom original pel més xic de Can Ginebra quedant, finalment, amb el que ara coneixem com a Camelot, pel gran camelo, el camelot que aquella enganyifa va significar.
dilluns, 12 d’octubre del 2009
La festa de la cabra
El passat 6 d’Octubre s’han complert 75 anys dels fets que varen portar al llavors president de la Generalitat, Lluis Companys, a proclamar l’Estat Català dins el marc de la República espanyola. Aquest Estat Català va ser de curta durada i va duu a la presó al mateix president Companys i a tots els membres del seu govern que varen ser reclosos, primer al vaixell Uruguay ancorat al port de Barcelona i posteriorment al Penal del Puerto de Santa María d’ on no sortirien fins al triomf del Front Popular en les eleccions de l’any 36. Una vegada més l’exèrcit espanyol, aquest cop comandat pel general Batet, va ser l’encarregat de “restablir l’ordre” ofegant per enèsima vegada el desig i la voluntat d’un poble, el meu poble. Fruit d’aquesta bàrbara reprensió que va esclafar per la força de les armes la proclama d’un govern democràtic, escollit democràticament en unes eleccions lliures i democràtiques, la brutalitat i la indignitat es varen imposar a la raó. Aquests argument democràtics, segurament, intranscendents per a un exèrcit i un estat (espanyol) acostumat a mantenir la unitat d’Espanya a qualsevol preu, no varen ser suficients per aturar el salvatge atac sobre el poble català i els seus legítims representants.
El passat 6 d’Octubre s’han complert 75 anys d’uns fets que podrien haver canviat la història del nostre país i cap institució, cap partit, cap col•lectiu, ni el parlament, ni el mateix govern han tingut un record per aquest aniversari. En canvi, cada any, 6 dies desprès, acceptem de bon grat homenatjar a l’exèrcit d’un estat que sempre ens ha fet la vida impossible i que no dubtaria, en cap moment, en tornant-se-la a fer si ho consideressin oportú. Ens volen febles, ens volen sotmesos o simplement no ens volen. Acceptem el repte d’aquesta desafecció i trobem el nostre propi espai. Ho podem fer un 6 d’Octubre, un 23 de Març o un 39 de Setembre, tant se val la data, el que cal és fer-ho.
La festa de la cabra no ha estat, no és, ni serà mai la meva festa. I a més, a poc que us hi fixeu, darrera i al voltant de la cabra, només hi veureu "masculins".
El passat 6 d’Octubre s’han complert 75 anys dels fets que varen portar al llavors president de la Generalitat, Lluis Companys, a proclamar l’Estat Català dins el marc de la República espanyola. Aquest Estat Català va ser de curta durada i va duu a la presó al mateix president Companys i a tots els membres del seu govern que varen ser reclosos, primer al vaixell Uruguay ancorat al port de Barcelona i posteriorment al Penal del Puerto de Santa María d’ on no sortirien fins al triomf del Front Popular en les eleccions de l’any 36. Una vegada més l’exèrcit espanyol, aquest cop comandat pel general Batet, va ser l’encarregat de “restablir l’ordre” ofegant per enèsima vegada el desig i la voluntat d’un poble, el meu poble. Fruit d’aquesta bàrbara reprensió que va esclafar per la força de les armes la proclama d’un govern democràtic, escollit democràticament en unes eleccions lliures i democràtiques, la brutalitat i la indignitat es varen imposar a la raó. Aquests argument democràtics, segurament, intranscendents per a un exèrcit i un estat (espanyol) acostumat a mantenir la unitat d’Espanya a qualsevol preu, no varen ser suficients per aturar el salvatge atac sobre el poble català i els seus legítims representants.
El passat 6 d’Octubre s’han complert 75 anys d’uns fets que podrien haver canviat la història del nostre país i cap institució, cap partit, cap col•lectiu, ni el parlament, ni el mateix govern han tingut un record per aquest aniversari. En canvi, cada any, 6 dies desprès, acceptem de bon grat homenatjar a l’exèrcit d’un estat que sempre ens ha fet la vida impossible i que no dubtaria, en cap moment, en tornant-se-la a fer si ho consideressin oportú. Ens volen febles, ens volen sotmesos o simplement no ens volen. Acceptem el repte d’aquesta desafecció i trobem el nostre propi espai. Ho podem fer un 6 d’Octubre, un 23 de Març o un 39 de Setembre, tant se val la data, el que cal és fer-ho.
La festa de la cabra no ha estat, no és, ni serà mai la meva festa. I a més, a poc que us hi fixeu, darrera i al voltant de la cabra, només hi veureu "masculins".
diumenge, 11 d’octubre del 2009
Retrobar la sensació
Europa 5 – Hospitalet At. 0
Lliga Cadet 2ª. Divisió
Tornar a començar. O començar de nou però no de zero. Aquest és un dels avantatges d’aquest equip que té molta de la feina feta, mentre els rivals encara estan tancant plantilles o buscant el sistema ideal per afrontar la nova temporada. L’Europa és l’equip que millor futbol practica de la seva categoria i podria estar, perfectament, jugant a primera i fins i tot a preferent, sense cap mena de dubte. Si bé aquestes coses cal demostrar-les en el terreny de joc i fer-ho jornada darrera jornada, és evident que, sobre el paper, aquest grup de cadets està cridat a donar-nos moltes alegries. Ja ho varen aconseguir la darrera temporada quedant campions de grup i disputant una promoció que, només per la manca de sort i un xic d’inexperiència, s’acabaria escapant. Aquest any no serà fàcil. Competiran amb equips de segon any, forts físicament i molts d’ells amb un any més d’experiència. Un temporada on la qualitat tècnica haurà d’estar especialment afinada si es vol desgastar la resistència d’equips molt potents que ompliran tot el camp i treballaran fins l’extenuació per suplir les seves limitacions. Uns equips que vendran la seva pell molt cara i que no es deixaran intimidar per 3 ó 4 passes seguits als que, per altra banda, no estan acostumats. S’haurà d’estar molt encertat i resoldre els partits el més aviat possible i no donar vida al rival. Un rival ferit pot ser extremadament perillós i més si tenim en compte que el que l’ha ferit és l’Europa. Un Europa que no s’haurà de deixar intimidar ni renunciar a les seves característiques, als trets diferencials que el defineixen, als seus actius, a la seva identitat, encara que el rival intentarà portar el joc al seu terreny sempre que pugui i amb això, és possible, que compti amb el vist i plau d’àrbitres tous, permissius o simplement dolents. En aquests casos no valdrà la queixa ni el lament, només el bon joc i els tres punts. La concentració en tot moment i el fer, senzillament, el que saben fer serà el millor tònic per tenir èxit, alhora que serà el millor antídot per a desactivar qualsevol resistència que se’ls hi oposi.
Començar guanyant per 5 a 0 és un molt bon començament però només és el principi d’una carrera de fons. Va haver, durant el partit, algunes coses que ens van deixar entreveure la temporada tant difícil i exigent que ens espera. Una correcta lectura d’aquests desencaixos ens ha de fer molts més fort i solvents. Confiança? Tota. Però no oblidem mai el treball, el compromís i la humilitat. Aquest any haurem de ser l’ombra i que els rivals es preocupin de perseguir-la.
Europa 5 – Hospitalet At. 0
Lliga Cadet 2ª. Divisió
Tornar a començar. O començar de nou però no de zero. Aquest és un dels avantatges d’aquest equip que té molta de la feina feta, mentre els rivals encara estan tancant plantilles o buscant el sistema ideal per afrontar la nova temporada. L’Europa és l’equip que millor futbol practica de la seva categoria i podria estar, perfectament, jugant a primera i fins i tot a preferent, sense cap mena de dubte. Si bé aquestes coses cal demostrar-les en el terreny de joc i fer-ho jornada darrera jornada, és evident que, sobre el paper, aquest grup de cadets està cridat a donar-nos moltes alegries. Ja ho varen aconseguir la darrera temporada quedant campions de grup i disputant una promoció que, només per la manca de sort i un xic d’inexperiència, s’acabaria escapant. Aquest any no serà fàcil. Competiran amb equips de segon any, forts físicament i molts d’ells amb un any més d’experiència. Un temporada on la qualitat tècnica haurà d’estar especialment afinada si es vol desgastar la resistència d’equips molt potents que ompliran tot el camp i treballaran fins l’extenuació per suplir les seves limitacions. Uns equips que vendran la seva pell molt cara i que no es deixaran intimidar per 3 ó 4 passes seguits als que, per altra banda, no estan acostumats. S’haurà d’estar molt encertat i resoldre els partits el més aviat possible i no donar vida al rival. Un rival ferit pot ser extremadament perillós i més si tenim en compte que el que l’ha ferit és l’Europa. Un Europa que no s’haurà de deixar intimidar ni renunciar a les seves característiques, als trets diferencials que el defineixen, als seus actius, a la seva identitat, encara que el rival intentarà portar el joc al seu terreny sempre que pugui i amb això, és possible, que compti amb el vist i plau d’àrbitres tous, permissius o simplement dolents. En aquests casos no valdrà la queixa ni el lament, només el bon joc i els tres punts. La concentració en tot moment i el fer, senzillament, el que saben fer serà el millor tònic per tenir èxit, alhora que serà el millor antídot per a desactivar qualsevol resistència que se’ls hi oposi.
Començar guanyant per 5 a 0 és un molt bon començament però només és el principi d’una carrera de fons. Va haver, durant el partit, algunes coses que ens van deixar entreveure la temporada tant difícil i exigent que ens espera. Una correcta lectura d’aquests desencaixos ens ha de fer molts més fort i solvents. Confiança? Tota. Però no oblidem mai el treball, el compromís i la humilitat. Aquest any haurem de ser l’ombra i que els rivals es preocupin de perseguir-la.
Relació d’equilibri
De vegades el guerrer de la llum lluita contra qui estima.
A l’home que conserva els amics, mai no el dominen les tempestes de l’existència; té forces per superar les dificultats i tirar endavant.
Tot i així, sovint se sent desafiat per aquells a qui prova d’ensenyar l’art de l’espasa. Els seus deixebles el repten a un combat.
I el guerrer els mostra la seva capacitat: amb uns quants cops, fa caure per terra els alumnes i l’harmonia torna al lloc on es reuneixen.
-Per que ho fa, si és tan superior? –li pregunta un passavolant.
-Perquè, quan em desafien, el que volen en realitat és conversar amb mi i, d’aquesta manera, mantinc el diàleg –respon el guerrer.
De vegades el guerrer de la llum lluita contra qui estima.
A l’home que conserva els amics, mai no el dominen les tempestes de l’existència; té forces per superar les dificultats i tirar endavant.
Tot i així, sovint se sent desafiat per aquells a qui prova d’ensenyar l’art de l’espasa. Els seus deixebles el repten a un combat.
I el guerrer els mostra la seva capacitat: amb uns quants cops, fa caure per terra els alumnes i l’harmonia torna al lloc on es reuneixen.
-Per que ho fa, si és tan superior? –li pregunta un passavolant.
-Perquè, quan em desafien, el que volen en realitat és conversar amb mi i, d’aquesta manera, mantinc el diàleg –respon el guerrer.
dissabte, 10 d’octubre del 2009
Match point
Mataró 1 – Europa 0
Lliga Nacional juvenil
Anem avançant. Anem cremant etapes. Potser no ho estem fent a la velocitat que voldríem, però sí, amb tota seguretat, a la velocitat que correspon. El ritme i la progressió s’ajusta, si volem ser seriosos i realistes, a les expectatives de principi de temporada. Tothom, al menys els que van gestar el projecte des de les beceroles, era conscient de l’extrema dificultat que aquest inici comportaria. Que s’hauria de fer una aportació suplementària de paciència i endorfines per contrarestar les mancances i desencaixos d’un equip en formació i que partia, per una sèrie de circumstàncies, amb una enorme desavantatge respecte als seus rivals. Un esforç titànic per aixecar un grup del no res i que només a força de treball, il•lusió, compromís i molta, molta fe, podrà reeixir. Temps, qüestió de temps, perquè tots els altres elements necessaris per a dur a bon port el vaixell hi són. Hi són amb escreix i ben aviat es podrà visualitzar. Estem en aquell punt on, malgrat no dependre d’ ella , la sort hi juga un paper molt important, a vegades decisiu. Aquell punt on la sort o la seva absència decanta els partits cap a un o altre lloc. Aquell punt en el que la pilota toca la xarxa i només és qüestió de sort que caigui a un o altre costat de la pista, perquè el resultat sigui favorable o no. Estem just en aquell punt on tots aquests elements capriciosos i imprevisibles ens són adversos. No es tracta de fiar-ho tot a la sort. Res es pot deixar en mans de la sort. S’ha de treballar fins l’extenuació per estar en disposició d’aprofitar-la quan aquesta arriba. Però, malgrat estar en les millors condicions, la sort et pot ser fugissera i girar-te l’esquena. És qüestió de perseverança insistir en revertir aquesta tendència adversa i trobar el camí de la sort, o sí més no, que la sort et trobi fent el camí. Un dia els petits detalls ens seran favorables perquè estem treballant, i molt, els grans arguments que ho facin possible.
Mataró 1 – Europa 0
Lliga Nacional juvenil
Anem avançant. Anem cremant etapes. Potser no ho estem fent a la velocitat que voldríem, però sí, amb tota seguretat, a la velocitat que correspon. El ritme i la progressió s’ajusta, si volem ser seriosos i realistes, a les expectatives de principi de temporada. Tothom, al menys els que van gestar el projecte des de les beceroles, era conscient de l’extrema dificultat que aquest inici comportaria. Que s’hauria de fer una aportació suplementària de paciència i endorfines per contrarestar les mancances i desencaixos d’un equip en formació i que partia, per una sèrie de circumstàncies, amb una enorme desavantatge respecte als seus rivals. Un esforç titànic per aixecar un grup del no res i que només a força de treball, il•lusió, compromís i molta, molta fe, podrà reeixir. Temps, qüestió de temps, perquè tots els altres elements necessaris per a dur a bon port el vaixell hi són. Hi són amb escreix i ben aviat es podrà visualitzar. Estem en aquell punt on, malgrat no dependre d’ ella , la sort hi juga un paper molt important, a vegades decisiu. Aquell punt on la sort o la seva absència decanta els partits cap a un o altre lloc. Aquell punt en el que la pilota toca la xarxa i només és qüestió de sort que caigui a un o altre costat de la pista, perquè el resultat sigui favorable o no. Estem just en aquell punt on tots aquests elements capriciosos i imprevisibles ens són adversos. No es tracta de fiar-ho tot a la sort. Res es pot deixar en mans de la sort. S’ha de treballar fins l’extenuació per estar en disposició d’aprofitar-la quan aquesta arriba. Però, malgrat estar en les millors condicions, la sort et pot ser fugissera i girar-te l’esquena. És qüestió de perseverança insistir en revertir aquesta tendència adversa i trobar el camí de la sort, o sí més no, que la sort et trobi fent el camí. Un dia els petits detalls ens seran favorables perquè estem treballant, i molt, els grans arguments que ho facin possible.
Viatge a la Lluna
S’ha trobat aigua a la Lluna. Per fi tots aquells que vivien d’una manera metafòrica a la Lluna no tindran cap excusa per anar-hi i convertir-se en residents. Ja no podran posar cap trava al seu trasllat i ens en podrem deslliurar. Els llunàtics trobaran el seu habitat natural i, vivint a la Lluna, ningú els podrà acusar de llunàtics sense motiu perquè serà una evidència descriptiva. Ara només caldrà trobar aigua a Mart perquè tots els marcianos, i en són molts, puguin fer el viatge que els hi correspon.
S’ha trobat aigua a la Lluna. Per fi tots aquells que vivien d’una manera metafòrica a la Lluna no tindran cap excusa per anar-hi i convertir-se en residents. Ja no podran posar cap trava al seu trasllat i ens en podrem deslliurar. Els llunàtics trobaran el seu habitat natural i, vivint a la Lluna, ningú els podrà acusar de llunàtics sense motiu perquè serà una evidència descriptiva. Ara només caldrà trobar aigua a Mart perquè tots els marcianos, i en són molts, puguin fer el viatge que els hi correspon.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)