Bona nit senyor Nixon
dilluns, 5 d’octubre del 2009
Nixon-Frost
Que feu encara davant la pantalla de l’ordinador? Correu a veure Nixon-Frost abans no sigui massa tard i us la perdeu. Al Teatre Lliure han tornat a fer diana, cosa gens sorprenent, i que ve sent bastant habitual en les darreres temporades. El senyor Rigola té un especial ull per triar els espectacles que ens proposa i, en aquest cas, també dirigeix. Una obra fascinant del principi al final. Un text que t’atrapa i et deixa sense respiració. Un fet històric tractat amb una precisió i una contundència exemplar. L’escàndol polític més gran dels darrers temps, o al menys aquell que més ressò mediàtic va tenir, posat en escena amb una mestria superba. El poder dels mitjans enfront el poder polític, una lluita d’iguals amb resultats tràgics. El que no varen aconseguir fiscals, jutges, comitès d’investigació, el congrés,...Ningú no va poder arrencar mai la confessió del propi Nixon. Ni la confessió ni, evidentment, el més petit senyal de penediment. Ningú, fins que va arribar la televisió i la seva extraordinària capacitat per aixecar i desmuntar mites. Un duel a mort que ara ens ofereix el Teatre Lliure en un espectacle rodó i imprescindible.
Que feu encara davant la pantalla de l’ordinador? Correu a veure Nixon-Frost abans no sigui massa tard i us la perdeu. Al Teatre Lliure han tornat a fer diana, cosa gens sorprenent, i que ve sent bastant habitual en les darreres temporades. El senyor Rigola té un especial ull per triar els espectacles que ens proposa i, en aquest cas, també dirigeix. Una obra fascinant del principi al final. Un text que t’atrapa i et deixa sense respiració. Un fet històric tractat amb una precisió i una contundència exemplar. L’escàndol polític més gran dels darrers temps, o al menys aquell que més ressò mediàtic va tenir, posat en escena amb una mestria superba. El poder dels mitjans enfront el poder polític, una lluita d’iguals amb resultats tràgics. El que no varen aconseguir fiscals, jutges, comitès d’investigació, el congrés,...Ningú no va poder arrencar mai la confessió del propi Nixon. Ni la confessió ni, evidentment, el més petit senyal de penediment. Ningú, fins que va arribar la televisió i la seva extraordinària capacitat per aixecar i desmuntar mites. Un duel a mort que ara ens ofereix el Teatre Lliure en un espectacle rodó i imprescindible.
Uruguai no és gens guai
Està patològicament preocupat l’ Uruguai per la salut del règim cubà. Està extremadament preocupat l’ Uruguai en col•laborar en la, per a ells, necessària i definitiva caiguda de Fidel. Està absolutament avocat l’ Uruguai en ocupar-se més en els afers exteriors que no pas en els domèstics. Segueix, fil per randa, la sentència bíblica l’ Uruguai de veure la palla en ull aliè i no la biga en el propi. És més còmode i fàcil distreure l’atenció del personal aixecant cortines de fum i fer notar els defectes de l’altre per no haver d’assumir el desastre intern. Faria bé l’ Uruguai en cuidar-se del seu propi jardí, un jardí ple de matolls, improductiu i amb un alt índex de degradació. Faria bé l’ Uruguai, com molts altres països, passar pel sedàs de l’autocrítica i deixar de banda la perversitat del seu interessat objectiu. No és precisament l’ Uruguai un país modèlic i que es pugui permetre el luxe de donar lliçons, de cap mena, a la resta del món. Prou pena té l’ Uruguai amb el seu panorama actual, sense entrar en la història recent, com per a ser un referent i pretendre incidir en el futur de nacions sobiranes. Faria bé l’ Uruguai de netejar i posar ordre a la casa per evitar què deixin d’emigrar, fins i tot, les rates.
Està patològicament preocupat l’ Uruguai per la salut del règim cubà. Està extremadament preocupat l’ Uruguai en col•laborar en la, per a ells, necessària i definitiva caiguda de Fidel. Està absolutament avocat l’ Uruguai en ocupar-se més en els afers exteriors que no pas en els domèstics. Segueix, fil per randa, la sentència bíblica l’ Uruguai de veure la palla en ull aliè i no la biga en el propi. És més còmode i fàcil distreure l’atenció del personal aixecant cortines de fum i fer notar els defectes de l’altre per no haver d’assumir el desastre intern. Faria bé l’ Uruguai en cuidar-se del seu propi jardí, un jardí ple de matolls, improductiu i amb un alt índex de degradació. Faria bé l’ Uruguai, com molts altres països, passar pel sedàs de l’autocrítica i deixar de banda la perversitat del seu interessat objectiu. No és precisament l’ Uruguai un país modèlic i que es pugui permetre el luxe de donar lliçons, de cap mena, a la resta del món. Prou pena té l’ Uruguai amb el seu panorama actual, sense entrar en la història recent, com per a ser un referent i pretendre incidir en el futur de nacions sobiranes. Faria bé l’ Uruguai de netejar i posar ordre a la casa per evitar què deixin d’emigrar, fins i tot, les rates.
diumenge, 4 d’octubre del 2009
Madrid amb retenció de semen
Ja hi tornem a ser. Veieu com Madrid hauria d’haver estat escollida com a organitzadora dels Jocs Olímpics del 2016. El que podria haver estat un salt endavant de la capital del regne en la seva obertura al món, en el seu canvi de rumb vital i convertir-la en una ciutat moderna i tolerant ha quedat en un no res d’imprevisibles conseqüències. Els efectes d’aquesta darrera derrota, del seu particular any horribilis, ja s’han fet sentir. S’ha convocat a una gran manifestació, per aquest mateix mes d’Octubre, contra els referèndums i les consultes populars. Una manifestació amb l’objectiu únic i principal de negar que el poble, concretament un segment del poble, pugui expressar-se lliure i democràticament a través de les urnes. Ja hi tornem a ser. Com si la proposta dels Jocs hagués estat un miratge i el retorn a la caverna una gèlida i crua realitat. Madrid reneix de les seves cendres amb ganes de fer sang. La venjança del no olímpic la tornarem a pagar els de sempre. El Comitè a Copenhage va passar olímpicament de Madrid i Madrid s’ho cobrarà en la moneda que més domina: l’espanyolisme, la intolerància i l’amenaça permanent. Si us plau, sí algú pot fer alguna cosa per Madrid, sí algú pot aconseguir-li un orgasme que ho faci i ho faci ja. Tinc la sensació que tenen els testicles plens i això no pot portar a una altra cosa que no sigui a un dolorosíssim mal d’ous i temo, sincerament, per la nostra integritat. Merda! Una nova derrota, ara en basquet, ens ho posa cada cop més difícil. Que s’acabi ja el 2009, no cal seguir castigant al toro.
Ja hi tornem a ser. Veieu com Madrid hauria d’haver estat escollida com a organitzadora dels Jocs Olímpics del 2016. El que podria haver estat un salt endavant de la capital del regne en la seva obertura al món, en el seu canvi de rumb vital i convertir-la en una ciutat moderna i tolerant ha quedat en un no res d’imprevisibles conseqüències. Els efectes d’aquesta darrera derrota, del seu particular any horribilis, ja s’han fet sentir. S’ha convocat a una gran manifestació, per aquest mateix mes d’Octubre, contra els referèndums i les consultes populars. Una manifestació amb l’objectiu únic i principal de negar que el poble, concretament un segment del poble, pugui expressar-se lliure i democràticament a través de les urnes. Ja hi tornem a ser. Com si la proposta dels Jocs hagués estat un miratge i el retorn a la caverna una gèlida i crua realitat. Madrid reneix de les seves cendres amb ganes de fer sang. La venjança del no olímpic la tornarem a pagar els de sempre. El Comitè a Copenhage va passar olímpicament de Madrid i Madrid s’ho cobrarà en la moneda que més domina: l’espanyolisme, la intolerància i l’amenaça permanent. Si us plau, sí algú pot fer alguna cosa per Madrid, sí algú pot aconseguir-li un orgasme que ho faci i ho faci ja. Tinc la sensació que tenen els testicles plens i això no pot portar a una altra cosa que no sigui a un dolorosíssim mal d’ous i temo, sincerament, per la nostra integritat. Merda! Una nova derrota, ara en basquet, ens ho posa cada cop més difícil. Que s’acabi ja el 2009, no cal seguir castigant al toro.
Doblegar voluntats
CE Europa 3 – Alzamora 2
Lliga Primera Divisió Juvenil
Diu una veu popular, popular del poble no del partit, doncs diu aquesta veu: Zamora no es va guanyar en una hora. Fent referència a la fortalesa de la seva resistència i a lo molt cara que va vendre la seva pell. Així ha estat, perquè la història està feta per a ser repetida, la complicada victòria del Juvenil C del CE Europa davant un Alzamora que l’ha tingut en escac durant pràcticament tot el partit. Només en els darrers compassos i gràcies a una jugada a pilota aturada l’equip escapulat ha pogut doblegar al seu rival. Un triomf molt treballat i meritori amb l’estimulant sensació d’haver estat buscat fins el darrer alè, fins l’extenuació amb convicció i criteri. L’Europa no ha defallit i, malgrat anar pel darrera en el marcador fins a dues vegades, mai ha donat el partit per perdut, mai s’ha resignat a la sort adversa i ha cregut cegament en les seves pròpies possibilitats. Una victòria de les que serveixen per a créixer individual i col•lectivament. Una victòria per saber que res serà fàcil sinó es fa el que s’ha de fer. Un triomf per evidenciar la dura realitat de que no hi ha equips inferiors o superiors, només equips que volen guanyar i que no estan disposats a regalar res. Això no ha fet més que començar i ara ja sabem tots que no serà un passeig. Que no n’hi ha prou amb la qualitat si aquesta no va acompanyada de treball, esforç i sacrifici. Es pot guanyar però, per damunt de tot, caldrà voler-ho.
CE Europa 3 – Alzamora 2
Lliga Primera Divisió Juvenil
Diu una veu popular, popular del poble no del partit, doncs diu aquesta veu: Zamora no es va guanyar en una hora. Fent referència a la fortalesa de la seva resistència i a lo molt cara que va vendre la seva pell. Així ha estat, perquè la història està feta per a ser repetida, la complicada victòria del Juvenil C del CE Europa davant un Alzamora que l’ha tingut en escac durant pràcticament tot el partit. Només en els darrers compassos i gràcies a una jugada a pilota aturada l’equip escapulat ha pogut doblegar al seu rival. Un triomf molt treballat i meritori amb l’estimulant sensació d’haver estat buscat fins el darrer alè, fins l’extenuació amb convicció i criteri. L’Europa no ha defallit i, malgrat anar pel darrera en el marcador fins a dues vegades, mai ha donat el partit per perdut, mai s’ha resignat a la sort adversa i ha cregut cegament en les seves pròpies possibilitats. Una victòria de les que serveixen per a créixer individual i col•lectivament. Una victòria per saber que res serà fàcil sinó es fa el que s’ha de fer. Un triomf per evidenciar la dura realitat de que no hi ha equips inferiors o superiors, només equips que volen guanyar i que no estan disposats a regalar res. Això no ha fet més que començar i ara ja sabem tots que no serà un passeig. Que no n’hi ha prou amb la qualitat si aquesta no va acompanyada de treball, esforç i sacrifici. Es pot guanyar però, per damunt de tot, caldrà voler-ho.
Crèdit irrevocable
CE Europa 2 – Badalona 4
Lliga Nacional Juvenil
Varis són els paràmetres que et fan directament mereixedor de crèdit. O bé disposes de capital, o bé tens patrimoni, o bé tens capacitat de treball i arguments que ho certifiquin, o bé, en el darrer dels casos, tens entre mans un projecte seriós i imaginatiu amb contrastades opcions de reeixir. El crèdit és un bé preciós i, donades les circumstàncies, cada cop més escàs. És difícil de concedir i no és gens fàcil d’aconseguir. Perquè doncs el Juvenil A del CE Europa, malgrat els resultats obtinguts fins el moment, té un crèdit intacte i una línia de descompte sense reserves? Perquè acompleix amb escreix, no només una de les premisses necessàries per obtenir-lo, sinó que les té totes quatre. Pel que fa al capital, cap dubte. Uns actius joves, energètics i amb un evident valor al canvi són una garantia a curt termini que ben aviat cotitzaran en borsa. Pel que fa al patrimoni, cap dubte. Una estructura sòlida, amb fonaments i pilars armats amb acer de primera qualitat, un suport a prova de sismes i inestabilitats varies acabarà per aixecar un edifici d’un alt i segur valor de mercat. El que es construeix amb bons materials i en la forma correcta acostuma a donar resultats força brillants. Pel que fa a la capacitat de treball, cap dubte. S’ha de picar molta pedra per extreure la forma desitjada de la roca. Les primeres hores, els primers dies i, fins i tot, les primeres setmanes a cop de cisell són molt dures i des encoratjadores. Cal seguir picant sense defallir amb el convenciment que la forma volguda acabarà per sobreeixir. I aquesta gent, la gent del Juvenil A, ho té molt clar. I per últim, pel que fa al projecte, cap dubte. El projecte és molt bo, seriós i en mans de les persones adequades. Hi ha molta gent implicada i empenyent en el mateix sentit. Només és qüestió de temps i de mantenir el crèdit que es mereixen a cabassos. Un crèdit sense límit i un xec en blanc perquè el facin efectiu quan ells vulguin i aviat, molt aviat, començaran a generar beneficis.
CE Europa 2 – Badalona 4
Lliga Nacional Juvenil
Varis són els paràmetres que et fan directament mereixedor de crèdit. O bé disposes de capital, o bé tens patrimoni, o bé tens capacitat de treball i arguments que ho certifiquin, o bé, en el darrer dels casos, tens entre mans un projecte seriós i imaginatiu amb contrastades opcions de reeixir. El crèdit és un bé preciós i, donades les circumstàncies, cada cop més escàs. És difícil de concedir i no és gens fàcil d’aconseguir. Perquè doncs el Juvenil A del CE Europa, malgrat els resultats obtinguts fins el moment, té un crèdit intacte i una línia de descompte sense reserves? Perquè acompleix amb escreix, no només una de les premisses necessàries per obtenir-lo, sinó que les té totes quatre. Pel que fa al capital, cap dubte. Uns actius joves, energètics i amb un evident valor al canvi són una garantia a curt termini que ben aviat cotitzaran en borsa. Pel que fa al patrimoni, cap dubte. Una estructura sòlida, amb fonaments i pilars armats amb acer de primera qualitat, un suport a prova de sismes i inestabilitats varies acabarà per aixecar un edifici d’un alt i segur valor de mercat. El que es construeix amb bons materials i en la forma correcta acostuma a donar resultats força brillants. Pel que fa a la capacitat de treball, cap dubte. S’ha de picar molta pedra per extreure la forma desitjada de la roca. Les primeres hores, els primers dies i, fins i tot, les primeres setmanes a cop de cisell són molt dures i des encoratjadores. Cal seguir picant sense defallir amb el convenciment que la forma volguda acabarà per sobreeixir. I aquesta gent, la gent del Juvenil A, ho té molt clar. I per últim, pel que fa al projecte, cap dubte. El projecte és molt bo, seriós i en mans de les persones adequades. Hi ha molta gent implicada i empenyent en el mateix sentit. Només és qüestió de temps i de mantenir el crèdit que es mereixen a cabassos. Un crèdit sense límit i un xec en blanc perquè el facin efectiu quan ells vulguin i aviat, molt aviat, començaran a generar beneficis.
dissabte, 3 d’octubre del 2009
Avortar la crisi
Hi ha una dada prou curiosa i que abona la teoria de que mai plou a gust de tothom o aquella altra de que quan es tanca una porta s’obre una finestra o aquella que defensa que quan un negoci tanca és perquè se’n obri un altre. El que és dolent per a tu no necessariament ho ha de ser per a mi i a l’inrevés. Resulta que la persistència de la crisi econòmica ha fet caure en picat el número de divorcis. El que no havia aconseguit l’església i els lobies morals ho ha aconseguit una prosaica crisi material. Els matrimonis ja no es divorcien tant com abans i tot gràcies, no al reforçament dels seus llaços afectius, no al triomf de l’amor i la tolerància, simplement perquè no s’ho poden permetre econòmicament. Els matrimonis, mentre duri la crisi, romandran junts enfortint la convivència i cultivant la paciència. Una gran noticia per a tots aquells que han estat tradicionalment en contra del divorci i que ara poden estar molt agraïts a la conjuntura econòmica i als seus causants. La crisi matrimonial retrocedeix a mesura que la crisi econòmica avança. Qüestió de crisi. Llàstima que per la mateixa raó hagi augmentat el número d’avortaments per la impossibilitat de mantenir als futurs fills. Haurem d’inventar una nova crisi que solucioni aquest petit desajust. Som uns mestres en això de les crisis i a poc que ens ho proposem segur que la trobem.
Hi ha una dada prou curiosa i que abona la teoria de que mai plou a gust de tothom o aquella altra de que quan es tanca una porta s’obre una finestra o aquella que defensa que quan un negoci tanca és perquè se’n obri un altre. El que és dolent per a tu no necessariament ho ha de ser per a mi i a l’inrevés. Resulta que la persistència de la crisi econòmica ha fet caure en picat el número de divorcis. El que no havia aconseguit l’església i els lobies morals ho ha aconseguit una prosaica crisi material. Els matrimonis ja no es divorcien tant com abans i tot gràcies, no al reforçament dels seus llaços afectius, no al triomf de l’amor i la tolerància, simplement perquè no s’ho poden permetre econòmicament. Els matrimonis, mentre duri la crisi, romandran junts enfortint la convivència i cultivant la paciència. Una gran noticia per a tots aquells que han estat tradicionalment en contra del divorci i que ara poden estar molt agraïts a la conjuntura econòmica i als seus causants. La crisi matrimonial retrocedeix a mesura que la crisi econòmica avança. Qüestió de crisi. Llàstima que per la mateixa raó hagi augmentat el número d’avortaments per la impossibilitat de mantenir als futurs fills. Haurem d’inventar una nova crisi que solucioni aquest petit desajust. Som uns mestres en això de les crisis i a poc que ens ho proposem segur que la trobem.
divendres, 2 d’octubre del 2009
Final d’inventari
Abans d’hora, sigui per eficiència, destresa o simplement per escassesa de material susceptible de ser inventariat, el cert és que he tornat un dia abans del que vaig preveure i ho he fet amb les il•lusions renovades, trobant, tal i com calia esperar, que tot segueix igual. Tots tant feliços i menjant anissos. Bé tots, tots no. A Madrid han descobert, ja de forma definitiva, que el 2009 no és el seu any, al menys pel que fa al terreny esportiu. Un any difícil, horribilis en dirien a la Gran Bretanya, on han vist com el Barça els hi passava la mà per la cara, fins a 5 vegades, una mà que, casualment ha estat el símbol de la seva candidatura als Jocs Olímpics del 2016. Candidatura que, per no trencar la tendència negativa, ha estat rebutjada pel Comitè Olímpic en favor de la de Rio de Janeiro. Fa poques setmanes, alguna ment visionaria i, certament lúcida, preveia que Rio no tenia res a fer. Una capital de l’anomenat tercer món, havia de partir, per força, amb desavantatge davant les altres ciutats més riques i civilitzades. Determinats sectors de poder i mitjans de comunicació s’apuntaven a la brometa fàcil del: me rio de Janeiro. Finalment i, en un acte de justícia suprema o de reparació necessària, Rio se n’ha sortit i ha acabat per fer bona la dita castellana del: quien rio el ultimo rio mejor. No penseu que m’alegra la derrota de Madrid, ans al contrari, ja que tenia moltes esperances dipositades en l’elecció de la capital del regne d’Espanya. Deien els mateixos mitjans que desacreditaven Rio, que si Madrid guanyava, això la convertiria en una ciutat moderna, oberta, tolerant i profundament europea. Que la col•locaria al centre del món i esdevindria un líder i un motor social. A Madrid i per extensió a la resta d’Espanya. Us imagineu que això hagués estat així? Que no faria una ciutat, un país modern, obert, tolerant i profundament europeu pel reconeixement dels drets del meu poble? Deixaria de ser Catalunya, d’una vegada per totes, el districte 9 que som ara? D’aquí la meva decebuda esperança. Una esperança que haurà d’esperar una nova data per a fer realitat els meus somnis ingenus i un xic infantils. La mà oberta de Madrid resulta que no deia hola, el que deia era adéu. Un altre cop serà.
Abans d’hora, sigui per eficiència, destresa o simplement per escassesa de material susceptible de ser inventariat, el cert és que he tornat un dia abans del que vaig preveure i ho he fet amb les il•lusions renovades, trobant, tal i com calia esperar, que tot segueix igual. Tots tant feliços i menjant anissos. Bé tots, tots no. A Madrid han descobert, ja de forma definitiva, que el 2009 no és el seu any, al menys pel que fa al terreny esportiu. Un any difícil, horribilis en dirien a la Gran Bretanya, on han vist com el Barça els hi passava la mà per la cara, fins a 5 vegades, una mà que, casualment ha estat el símbol de la seva candidatura als Jocs Olímpics del 2016. Candidatura que, per no trencar la tendència negativa, ha estat rebutjada pel Comitè Olímpic en favor de la de Rio de Janeiro. Fa poques setmanes, alguna ment visionaria i, certament lúcida, preveia que Rio no tenia res a fer. Una capital de l’anomenat tercer món, havia de partir, per força, amb desavantatge davant les altres ciutats més riques i civilitzades. Determinats sectors de poder i mitjans de comunicació s’apuntaven a la brometa fàcil del: me rio de Janeiro. Finalment i, en un acte de justícia suprema o de reparació necessària, Rio se n’ha sortit i ha acabat per fer bona la dita castellana del: quien rio el ultimo rio mejor. No penseu que m’alegra la derrota de Madrid, ans al contrari, ja que tenia moltes esperances dipositades en l’elecció de la capital del regne d’Espanya. Deien els mateixos mitjans que desacreditaven Rio, que si Madrid guanyava, això la convertiria en una ciutat moderna, oberta, tolerant i profundament europea. Que la col•locaria al centre del món i esdevindria un líder i un motor social. A Madrid i per extensió a la resta d’Espanya. Us imagineu que això hagués estat així? Que no faria una ciutat, un país modern, obert, tolerant i profundament europeu pel reconeixement dels drets del meu poble? Deixaria de ser Catalunya, d’una vegada per totes, el districte 9 que som ara? D’aquí la meva decebuda esperança. Una esperança que haurà d’esperar una nova data per a fer realitat els meus somnis ingenus i un xic infantils. La mà oberta de Madrid resulta que no deia hola, el que deia era adéu. Un altre cop serà.
diumenge, 27 de setembre del 2009
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
dissabte, 26 de setembre del 2009
Anar creixent
Sant Andreu 1 – CE Europa 0
Lliga Nacional Juvenil
Ja sortirà. Quan es treballa bé. Quan es fan les coses com s’han de fer, només és una qüestió de temps que els resultats arribin. Avui un equip ha guanyat i, en canvi, l’equip que es mereixia guanyar ha perdut. L’Europa ha estat superior al Sant Andreu en tot, menys en el marcador. Un gol, un únic gol a les acaballes del partit i amb un Europa, una altra vegada en inferioritat numèrica, ha donat els tres punts, immerescudament, a l’equip local. L’Europa ha tingut el domini del tempo, les ocasions més clares i la desgràcia de no encertar-les. Quan l’equip es vagi afinant, quan tota aquesta intensitat i predisposició aconsegueixin posar-lo a punt, es crearan més ocasions i, segur que, s’aprofitaran. Tres partits, només un gol, és un pobre bagatge per a un equip que a mida que es vagi rodant en farà molts. No cal esquinçar-se les vestidures. Que no es disparin les alarmes. La casa encara no es veu perquè estem en els fonaments. Però no patiu, s’està alçant ràpida i sòlidament. Cal tenir molta confiança en uns tècnics que saben el que es fan i en un grup de jugadors que hi creuen. El conjunt funcionarà i no ha de trigar gaire. N’estic segur.
Sant Andreu 1 – CE Europa 0
Lliga Nacional Juvenil
Ja sortirà. Quan es treballa bé. Quan es fan les coses com s’han de fer, només és una qüestió de temps que els resultats arribin. Avui un equip ha guanyat i, en canvi, l’equip que es mereixia guanyar ha perdut. L’Europa ha estat superior al Sant Andreu en tot, menys en el marcador. Un gol, un únic gol a les acaballes del partit i amb un Europa, una altra vegada en inferioritat numèrica, ha donat els tres punts, immerescudament, a l’equip local. L’Europa ha tingut el domini del tempo, les ocasions més clares i la desgràcia de no encertar-les. Quan l’equip es vagi afinant, quan tota aquesta intensitat i predisposició aconsegueixin posar-lo a punt, es crearan més ocasions i, segur que, s’aprofitaran. Tres partits, només un gol, és un pobre bagatge per a un equip que a mida que es vagi rodant en farà molts. No cal esquinçar-se les vestidures. Que no es disparin les alarmes. La casa encara no es veu perquè estem en els fonaments. Però no patiu, s’està alçant ràpida i sòlidament. Cal tenir molta confiança en uns tècnics que saben el que es fan i en un grup de jugadors que hi creuen. El conjunt funcionarà i no ha de trigar gaire. N’estic segur.
Treballar pel diable
Que fa que una persona aparentment normal, amb gustos i dèries normals, amb afeccions i conductes normals, decideix, o millor dit accepti, ser directiu o president d’un club de futbol? Es podria entendre que sí aquest club de futbol fos el Barça, el Sevilla o l’Athletic de Bilbao la decisió estaria justificada per la compensació i reso mediàtic que el càrrec comporta. Però i sí el club en qüestió és l’Europa o el Sants, quina mena de contraprestació es pot esperar? Quin estrany mecanisme mou a persones sense ambicions públiques a ocupar llocs de responsabilitat i desenvolupar tasques extremadament complexes i feixugues sense rebre cap retribució material? El temps dedicat, els esforços materials, l’abandonament familiar, els mals de cap, la feina non stop, els dissabtes i diumenges sense descans, la critica constant, la critica sense argument, la critica injusta i també la justa, la incomprensió, la manca de reconeixement, la ingratitud,...com es pot entendre que persones sense cap interès, més enllà del bé del col·lectiu, suportin una situació tan dura? De quina mena de pasta estan fetes aquestes persones per aguantar una pressió desmesurada i, a voltes, cruel? Perquè, malgrat tot, segueixen? Què volen o que busquen? Què pretenen? Quin fosc objectiu els mou? Alguna cosa ha d’haver perquè persones, aparentment normals, s’exposin a un judici públic o a un linxament popular i no em fareu creure que és a canvi de no res. O són bojos o no ens els mereixem.
Que fa que una persona aparentment normal, amb gustos i dèries normals, amb afeccions i conductes normals, decideix, o millor dit accepti, ser directiu o president d’un club de futbol? Es podria entendre que sí aquest club de futbol fos el Barça, el Sevilla o l’Athletic de Bilbao la decisió estaria justificada per la compensació i reso mediàtic que el càrrec comporta. Però i sí el club en qüestió és l’Europa o el Sants, quina mena de contraprestació es pot esperar? Quin estrany mecanisme mou a persones sense ambicions públiques a ocupar llocs de responsabilitat i desenvolupar tasques extremadament complexes i feixugues sense rebre cap retribució material? El temps dedicat, els esforços materials, l’abandonament familiar, els mals de cap, la feina non stop, els dissabtes i diumenges sense descans, la critica constant, la critica sense argument, la critica injusta i també la justa, la incomprensió, la manca de reconeixement, la ingratitud,...com es pot entendre que persones sense cap interès, més enllà del bé del col·lectiu, suportin una situació tan dura? De quina mena de pasta estan fetes aquestes persones per aguantar una pressió desmesurada i, a voltes, cruel? Perquè, malgrat tot, segueixen? Què volen o que busquen? Què pretenen? Quin fosc objectiu els mou? Alguna cosa ha d’haver perquè persones, aparentment normals, s’exposin a un judici públic o a un linxament popular i no em fareu creure que és a canvi de no res. O són bojos o no ens els mereixem.
divendres, 25 de setembre del 2009
PSICOSIS (1960)
Psyco
La pel·lícula de terror en majúscules. La pel·lícula que tots hauríem d’haver vist, com a mínim un cop a la nostra vida. La pel·lícula referència. La pel·lícula frontissa que va obrir totes les portes a una nova manera d’entendre la psicologia humana i el cinema de gènere que s’havia fet fins aleshores. La pel·lícula que va humanitzar el monstre i ens el va fer molt proper. La pel·lícula que flirteja amb la nostra part més fosca, amb els sentiments inconfessables fent que simpatitzem amb els personatges més obscurs, primer amb la lladre i desprès amb el psicòpata. Ens posem al costat del mal amb una naturalitat desconcertant i perfectament assumida sense el mínim remordiment. Ens identifiquem amb el delicte, amb el crim i amb els seus autors com si fóssim nosaltres mateixos els protagonistes. La pel·lícula en blanc i negre que ens acosta al costat més fosc i ens descobreix tota la gama de grisos de la naturalesa humana. Ni bons ni dolents: Hitchcock i l’ambigüitat.
Mirada fascinant?
Curiositats naturals
L’àspid
Un altre cas similar al del porc és el de la serp i concretament l’àspid. Un animal molt perillós i que, malgrat contenir dins del seu cos un verí mortal, és immune a ell. En canvi la seva mossegada és letal. Un altre cas de contenidor al que no afecta el contingut encara que aquest sigui extremadament nociu i d’efectes devastadors per a les altres criatures que s’aventuren a intercanviar experiències. L’exemple de l’àspid només té paral·lelismes en el món animal i difícilment en trobarem entre els humans. És cert que hi ha persones verinoses amb un alt índex de toxicitat dins seu i d’una mossegada diabòlica, però a la llarga, els acaba per afectar, sent víctimes del seu propi verí amb conseqüències irreversibles. L’esser humà no és immune als seus propis actes, no és aliè ni es pot mantenir al marge de les seves mossegades i acostuma a patir els efectes de la seva metzina. Ho acaba pagant i no hi ha antídot que ho neutralitzi.
dijous, 24 de setembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)