El que s'ha de fer perquè convergència no et foti el lloc

Mama, perquè no em dic Xavi Pascual?

Francament t’ho podies haver pensat abans. Senzillament podies haver estat més hàbil en l’elecció de parella i en lloc de fer-t’ho amb el senyor Gràcia, t’ho podies, pel mateix preu, haver-t’ho muntat amb el senyor Pascual. Quina dèria en batejar-me José Luis en memòria de no sé quin avantpassat caspós del que no quedava ni el record. Amb aquest nom on volies que anés? Quin esdevenidor m’esperava? A que cony podia aspirar sinó era la de fer-me col·lega del senyor Nilfisk. Perquè no se’t va ocórrer dir-me Xavi? Tan difícil era? Amb un pare de cognom Pascual i amb el nom de Xavi m’hagués pogut menjar el món. Podria haver estat entrenador de Handbol al Barça, entrenador de Basquet al Barça i fins i tot, director de Toshiba.

Quina poca vista mama! La vas cagar estrepitosament i ara m’arrossego donant tombs i ocupant llocs de misèria per uns camins sense futur.

Espero poder-t’ho perdonar algun dia i mentre arriba, t’enviaré un ciri, un ciri Pascual perquè facis penitència.

La bella lola

Els altaveus reforcen la veu, però no els arguments.

Habilitats amagades

Podria haver estat el paradís

Déu s’apareix a Adam i Eva al paradís i anuncia que té dos dons, un per a cadascun, i que voldria que decidissin quin do es queden l’un i l’altre. Els diu:

-El primer do és la capacitat de pixar dret.

Impulsivament, Adam crida:

-Pixar dret? Òndia! Això deu ser fantàstic! Jo vull aquest.

-D’acord –diu Déu-. Aquest és per a tu, Adam. Eva, tu et quedes l’altre: els orgasmes múltiples.

L'Europa ho comença a veure clar

El pensament màgic

No s’ha de confondre pensar de manera positiva amb fer màgia. Aquesta és una creença irracional heretada de la nostra infantesa, una il·lusió que ens fa creure que som poderosos. “Si no has aconseguit el que volies és perquè no t’hi has concentrat de ple ni ho has positivat prou. I si encara estàs sol/a és perquè et negues a demanar que els altres t’aportin amor”. Això m’ho explicava una vella amiga acostumada a fer sessions de pensament col·lectiu,  que li aporten moltes coses positives, segons diu. Fins i tot intenta posar en pràctica els coneixements dels seus mestres a l’hora d’aparcar el cotxe. “Has de visualitzar un lloc i concentrar-te amb totes les teves forces en la idea que aquest lloc lliure existeix i que està destinat a tu”, rumiava enmig del trànsit. La meva amiga creu que està aplicant els coneixements de la psicologia positiva, però en realitat s’està introduint en l’univers del pensament màgic. Això mateix li ho diria qualsevol expert en la matèria, com ara Sigmund Freud. El pensament màgic és, segons Freud, la manera de pensament privilegiat que tenen els nens petits. Com que són incapaços de distingir entre els somnis, les coses reals i les coses imaginàries, s’imaginen que voler i poder és el mateix, i que els seus desitjos són poderosos.

El millor dels cels

El món a les seves mans

Selectivitat

Ei mestre! Amb el que suposadament hauries de saber i no saps, amb el que suposadament hauries de ser i no ets, amb els que suposadament hauries de fer i no fas, em tens realment desconcertat. Poc m’ho pensava, quan et vaig conèixer, que m’enduria aquesta decepció. Tu que hauries de ser un referent on s’emmirallin els alumnes, has acabat sent un tràgic i patètic refluent.  Tu que quan ensenyes Matemàtiques no passes de les restes i les divisions; mai, mai una puta suma i ja no parlem de les multiplicacions; com vols que els nois aprenguin a sumar? Tu que en Història et perden els pactes contra natura i t’encalles en els passatges de traïdoria, que tens com a episodi preferit l’assassinat de Juli Cèsar i admires al Cavall de Troia. Tu, mestre, que en Geografia ets un meandre i en Literatura un conte macabre. Tu, que en Llengua  ets viperí i en certa mesura, verinós. Tu, mestre, que en Química fas barreges explosives i en Física no hi ha qui t’entengui. Tu que mantens l’ordre per la por i has guanyat un càrrec però no el respecte. Tu, mestre del no res, no em deixes una altra alternativa: canviaré els meus fills d’escola perquè m’has demostrat abundosament que no serveixes per a la docència.

Barreja impossible

Menjar-se un “pepito” o menjar-se un “marron”

En el cas que ens ocupa la disjuntiva no existeix. Per tant, s’hauria de canviar l’enunciat de”menjar-se un pepito o menjar-se un marron” pel més escaient: “menjar-se un pepito i menjar-se un marron”; m’explicaré, i ho faré amb un exemple que us serà fàcil d’entendre. Imagineu per un moment que esteu al parvulari i el mestre o la mestra us fan aquell experiment tan recurrent de barrejar l’aigua amb l’oli. Bé, barrejar, el que es diu barrejar, res de res. En això consisteix justament la prova, en demostrar que hi ha elements que no casen, que per molt que ens entossudim no es poden mesclar. No posaré en dubte les propietats ni les qualitats de l’oli ni els seus extraordinaris efectes nutrients, no es tracta de qüestionar-ho. Però si que cal incidir en els efectes de desencaix que té quan se’l pretén barrejar amb  l’aigua. Dos elements molt importants, bàsics, però incapaços d’interelacionar-se entre sí.

Això és el que està passant o pot arribar a passar al CE Europa. A un organigrama fet “d’aigua” amb gent de la casa, que porta molts anys treballant i que per fi està en condicions de liderar el nou projecte, se li vol afegir un didal d’oli d’importació perquè guiï el seu destí. Un producte car, amb un excés de textura i escandalosament visible que no s’hi diu gens amb les característiques regenerades del nou Europa.

Totes les noves aportacions són benvingudes sí serveixen per a millorar el que es té i sempre que siguin realment  necessàries. I aquest no és el cas. Tant l’oli com l’aigua són dos elements molt valuosos, però només n’hi ha un d’imprescindible: l’aigua.       

Remei contra els xucladors de sang

Eufòria expansiva

Un home va al confessionari i diu al capellà:

-Pare, tinc setanta-cinc anys i ahir  a la nit vaig fer l’amor amb dues noies de vint anys a la vegada.

-Quan va ser l’últim cop que es va confessar? –diu el capellà.

-No m’he confessat mai, pare. Sóc jueu –diu l’home.

-Llavors per què m’ho explica? –pregunta el capellà.

-Ho explico a tothom! –diu l’home. 

Ningú de cara

Qüestió de raça

Sortosament sobrepassada la terminologia de “raça ària” que es va fer tristament famosa a l’època del nazisme i que designava un determinat origen ètnic. Doncs bé, una vegada superada aquesta xacra social, o si més no, reduïda a petits grupuscles residuals i marginals, ens ha quedat el que vulgarment es coneix com a “raça agria”. La raça agria no és, en oposició a l’ària, una raça genealògica i/o antropològica, sinó mes aviat una raça transversal que no té en compte l’origen, la història ni tan sols el color de la pell o la forma dels ulls dels individus que la composen. La raça agria és una raça universal amb l’únic requisit de tenir una cara com si s’hagués acabat de menjar una llimona. Una cara d’úlcera crònica o de pomes agres. Una cara, que sent el reflexa de l’anima, ens dóna una idea bastant aproximada d’un interior extremadament torturat i infeliç. La raça agria es caracteritza pel seu negativisme i el seu pessimisme encomanadís. El seu estat ideal per moure’s és la borrositat i la seva llum preferida, la penombra. Persones amb un llast tan enorme que et poden arrossegar al fons del mar en qüestió de segons, desactivant qualsevol capacitat de resistència que hi puguis oposar.

És una raça, la raça agria, desgraciadament molt activa i que, al mínim descuit, s’escampa com un “chapapote” en un autèntic i lamentable desastre ecològic.

Freaks  (Tod Browning)

FREAKS (1932)

Freaks és la pel·lícula més trencadora del cinema de terror i possiblement del cinema en general. Dirigida per Tod Browning l’any1932, un any desprès d’aconseguir un enorme èxit amb la primera versió cinematogràfica de Dràcula, és un conte macabre que va escandalitzar i terroritzar el públic de l’època. El film està basat en un relat de Tod Robbins, "Spurs", on es narra la venjança d’un nan, artista de circ, sobre una bella trapezista que el burla, el ridiculitza i l’enganya.

Avui, la pel·lícula ha esdevingut un clàssic de culte què, malgrat la seva importància, és difícil de trobar en moltes filmoteques i en queden molt poques copies, però a l’època que es va estrenar va ser considerat un film maleït, sent prohibida la seva exhibició en molts països, entre ells el Regne Unit i feta retirar, a petició popular, de moltes sales dels EE.UU.  La pel·lícula, crua com poques, va estremir als espectadors i a la critica pel seu realisme dramàtic i els seus personatges “monstruosos”. No es varen utilitzar efectes especials en cap moment del film, només en l’escena final on la trapezista és escarnida pels seus “col·legues”. Tots els personatges que hi apareixen són reals i aquesta exposició pública de la deformitat va ser insuportable per a una societat on “la diferència” era amagada i negada.

Freaks? Qui és el freak? El que neix “diferent” o l’intolerant que condemna la “diferencia”?

Freaks? Només una pel·lícula?

Vosaltres teniu la paraula.

Fez-ho de colors

El verdadero motivo

En el campo un grupo de reses se puede definir como ganado. Qué pasa cuando parte de ese ganado se extravía. Cuál sería la noticia. Seguramente algo parecido a : “Ganado perdido en el campo”.

Este tipo de noticias serian imposibles en el mundo del futbol, jamás podríamos hacer una afirmación de este tipo; o ganado o perdido pero nunca las dos cosas al mismo tiempo.

Quizá por eso las vacas no juegan al futbol. 

Estiu a CATalunya?

I tant que sí!

USAP el PEP

USAP vostè que el rugby català ha guanyat la lliga francesa. USAP vostè que l’equip de Perpinyà s’ha proclamat campió a l’Stade de France de Paris. USAP vostè que l’èxit estava escrit, escrit amb lletres blaves al pit dels jugadors: PEP SI. I està clar que amb aquest nom no podien fer una altra cosa que guanyar. Sense cap mena de dubte ha estat l’any del PEP i de tot allò que li està relacionat.

USAP tothom? Sí, sí, USAP tothom!

CAT malfiat

“Pepito” de llom

Algú em pot explicar perquè m’he de menjar a la força un “pepito” de llom. Algú em sabria dir quina mena de beneficis nutricionals resultarien d’aquesta ingesta. Algú, sent jo ovolactovegetarià, s’atreviria a forçar la meva voluntat i pervertir els meus principis per culpa d’un entrepà de cadàver. Algú seria capaç d’entendre que sacrifiqués el meu regim alimentari a canvi d’un “pepito” que res té a veure amb la meva filosofia vital. Algú estaria en condicions d’afirmar que cruspint-me el “pepito” la meva vida seria millor, més satisfactòria i feliç. Algú que no sigui, evidentment, un “matarife” de porc i/o un marxant de carn, em podria garantir un encaix racional amb el meu metabolisme energètic.

Conreu les meves pròpies verdures i hortalisses des de fa molts anys i la meva dieta està sustentada en el producte de la terra, fet a casa i sense additius ni productes químics. La meva aposta alimentaria no passa pel sacrifici d’animals ni la seva transformació en “pepitos” o “flamenquines”.  La meva aposta és sostenible i adaptada a les meves necessitats, sense excessos ni soroll. La terra, la meva terra, és rica en nutrients i orgànicament excepcional. Només necessita una mica d’aigua i un molt d’afecte per a donar un producte de primer ordre.

Perquè doncs m’hauria de cruspir un “pepito” de llom i convertir-me en un carnívor sense personalitat pròpia com la majoria dels meus veïns. Res ho justifica. Res s’ho val. Estic serena, però també fermament disposat a fer front a les temptacions de la carn per coherència i per convenciment. Cap “pepito” de llom és ni serà mai millor que el pitjor dels meus bròquils. 

Miracle a l' Índia

Futbol transparent

Entre vista

J.L.G.C. és, en l’actualitat, el màxim responsable del Departament d’Educació i un dels cervells  més brillants i actius del nostre panorama intel·lectual.

Vostè ha tingut una trajectòria molt intensa, es podria dir que sempre ha estat a totes les salses.

La veritat és que, ja de petit, em trobava còmode entre les olles i els fogons. He tingut dèria pel tema culinari i sempre m’ha agradat estar allà on es cuinen les coses.

Vaja, que li agrada manar.

No tant el manar, com el prendre decisions. Estar en disposició de fer sentir la teva veu i formar part dels grups que prenen les iniciatives. Per a viatjar en tren, triaré el vagó de davant i si puc,  intentaré pujar a la Màquina.

No tem la responsabilitat?

De cap manera. Li tinc molt de respecte, però no la temo. La por ens tenalla, ens paralitza i no ens deixa avançar. La responsabilitat ens fa prendre decisions i assumir les conseqüències, també els errors.

No és més fàcil no haver de decidir?

Sí tu no ho fas, ho faran per tu. I és molt probable que les decisions no t’agradin o no s’ajustin al teu ideari. Si vols ser part de la decisió t’has d’implicar.

El que es diu vulgarment mullar-se?

Efectivament. Quanta més gent es mulli, més variades i riques seran les propostes i l’avenç, més universal. No es pot deixar el destí en mans d’uns pocs que no representen, en absolut, el sentir de les majories, ni les seves idees responen als anhels generals.

Hi ha una certa desgana, un deixar-se anar, que ens ha portat a desertar de les nostres obligacions col·lectives...

Això respon a l’ interès, per part d’aquests  grups dirigents, de fer veure que ja estan bé les coses com estan, que per molt que la gent s’impliqui, res canviarà. I no és així. La participació de les persones en tots els àmbits d’acció i decisió es fonamental pel progrés comunitari i un progrés molt més satisfactori pel conjunt de la societat perquè disposa d’un major nombre d’aportacions.

Quanta més gent, més conflictes, més discussions, més problemes...

Més discussions, més problemes en el terreny teòric, però més perspectives i més capacitat per resoldre’ls. Només en matemàtiques,  el resultat és únic. Una operació matemàtica té una solució i prou. A la vida, un mateix problema pot tenir centenars de solucions diferents i totes elles vàlides. Caldrà tenir la habilitat i la capacitat de triar la més adequada.

I si el problema és molt gros...?

Sí el problema és molt gros, se l’haurà de tractar per parts. Sí cada dia li traiem un trosset, el problema acabarà per desaparèixer. I sí no, com deia el meu avi: “sí el problema té solució, perquè et preocupes i si no la té, perquè et preocupes”. La saviesa popular és molt útil i vigent  perquè és producte de l’experiència, per això, davant els problemes, jo opto per ocupar-me i, en la mesura del possible, no preocupar-me.

Bellíssima adversitat