Qüestió de raça

Sortosament sobrepassada la terminologia de “raça ària” que es va fer tristament famosa a l’època del nazisme i que designava un determinat origen ètnic. Doncs bé, una vegada superada aquesta xacra social, o si més no, reduïda a petits grupuscles residuals i marginals, ens ha quedat el que vulgarment es coneix com a “raça agria”. La raça agria no és, en oposició a l’ària, una raça genealògica i/o antropològica, sinó mes aviat una raça transversal que no té en compte l’origen, la història ni tan sols el color de la pell o la forma dels ulls dels individus que la composen. La raça agria és una raça universal amb l’únic requisit de tenir una cara com si s’hagués acabat de menjar una llimona. Una cara d’úlcera crònica o de pomes agres. Una cara, que sent el reflexa de l’anima, ens dóna una idea bastant aproximada d’un interior extremadament torturat i infeliç. La raça agria es caracteritza pel seu negativisme i el seu pessimisme encomanadís. El seu estat ideal per moure’s és la borrositat i la seva llum preferida, la penombra. Persones amb un llast tan enorme que et poden arrossegar al fons del mar en qüestió de segons, desactivant qualsevol capacitat de resistència que hi puguis oposar.

És una raça, la raça agria, desgraciadament molt activa i que, al mínim descuit, s’escampa com un “chapapote” en un autèntic i lamentable desastre ecològic.

Freaks  (Tod Browning)

FREAKS (1932)

Freaks és la pel·lícula més trencadora del cinema de terror i possiblement del cinema en general. Dirigida per Tod Browning l’any1932, un any desprès d’aconseguir un enorme èxit amb la primera versió cinematogràfica de Dràcula, és un conte macabre que va escandalitzar i terroritzar el públic de l’època. El film està basat en un relat de Tod Robbins, "Spurs", on es narra la venjança d’un nan, artista de circ, sobre una bella trapezista que el burla, el ridiculitza i l’enganya.

Avui, la pel·lícula ha esdevingut un clàssic de culte què, malgrat la seva importància, és difícil de trobar en moltes filmoteques i en queden molt poques copies, però a l’època que es va estrenar va ser considerat un film maleït, sent prohibida la seva exhibició en molts països, entre ells el Regne Unit i feta retirar, a petició popular, de moltes sales dels EE.UU.  La pel·lícula, crua com poques, va estremir als espectadors i a la critica pel seu realisme dramàtic i els seus personatges “monstruosos”. No es varen utilitzar efectes especials en cap moment del film, només en l’escena final on la trapezista és escarnida pels seus “col·legues”. Tots els personatges que hi apareixen són reals i aquesta exposició pública de la deformitat va ser insuportable per a una societat on “la diferència” era amagada i negada.

Freaks? Qui és el freak? El que neix “diferent” o l’intolerant que condemna la “diferencia”?

Freaks? Només una pel·lícula?

Vosaltres teniu la paraula.

Fez-ho de colors

El verdadero motivo

En el campo un grupo de reses se puede definir como ganado. Qué pasa cuando parte de ese ganado se extravía. Cuál sería la noticia. Seguramente algo parecido a : “Ganado perdido en el campo”.

Este tipo de noticias serian imposibles en el mundo del futbol, jamás podríamos hacer una afirmación de este tipo; o ganado o perdido pero nunca las dos cosas al mismo tiempo.

Quizá por eso las vacas no juegan al futbol. 

Estiu a CATalunya?

I tant que sí!

USAP el PEP

USAP vostè que el rugby català ha guanyat la lliga francesa. USAP vostè que l’equip de Perpinyà s’ha proclamat campió a l’Stade de France de Paris. USAP vostè que l’èxit estava escrit, escrit amb lletres blaves al pit dels jugadors: PEP SI. I està clar que amb aquest nom no podien fer una altra cosa que guanyar. Sense cap mena de dubte ha estat l’any del PEP i de tot allò que li està relacionat.

USAP tothom? Sí, sí, USAP tothom!

CAT malfiat

“Pepito” de llom

Algú em pot explicar perquè m’he de menjar a la força un “pepito” de llom. Algú em sabria dir quina mena de beneficis nutricionals resultarien d’aquesta ingesta. Algú, sent jo ovolactovegetarià, s’atreviria a forçar la meva voluntat i pervertir els meus principis per culpa d’un entrepà de cadàver. Algú seria capaç d’entendre que sacrifiqués el meu regim alimentari a canvi d’un “pepito” que res té a veure amb la meva filosofia vital. Algú estaria en condicions d’afirmar que cruspint-me el “pepito” la meva vida seria millor, més satisfactòria i feliç. Algú que no sigui, evidentment, un “matarife” de porc i/o un marxant de carn, em podria garantir un encaix racional amb el meu metabolisme energètic.

Conreu les meves pròpies verdures i hortalisses des de fa molts anys i la meva dieta està sustentada en el producte de la terra, fet a casa i sense additius ni productes químics. La meva aposta alimentaria no passa pel sacrifici d’animals ni la seva transformació en “pepitos” o “flamenquines”.  La meva aposta és sostenible i adaptada a les meves necessitats, sense excessos ni soroll. La terra, la meva terra, és rica en nutrients i orgànicament excepcional. Només necessita una mica d’aigua i un molt d’afecte per a donar un producte de primer ordre.

Perquè doncs m’hauria de cruspir un “pepito” de llom i convertir-me en un carnívor sense personalitat pròpia com la majoria dels meus veïns. Res ho justifica. Res s’ho val. Estic serena, però també fermament disposat a fer front a les temptacions de la carn per coherència i per convenciment. Cap “pepito” de llom és ni serà mai millor que el pitjor dels meus bròquils. 

Miracle a l' Índia

Futbol transparent

Entre vista

J.L.G.C. és, en l’actualitat, el màxim responsable del Departament d’Educació i un dels cervells  més brillants i actius del nostre panorama intel·lectual.

Vostè ha tingut una trajectòria molt intensa, es podria dir que sempre ha estat a totes les salses.

La veritat és que, ja de petit, em trobava còmode entre les olles i els fogons. He tingut dèria pel tema culinari i sempre m’ha agradat estar allà on es cuinen les coses.

Vaja, que li agrada manar.

No tant el manar, com el prendre decisions. Estar en disposició de fer sentir la teva veu i formar part dels grups que prenen les iniciatives. Per a viatjar en tren, triaré el vagó de davant i si puc,  intentaré pujar a la Màquina.

No tem la responsabilitat?

De cap manera. Li tinc molt de respecte, però no la temo. La por ens tenalla, ens paralitza i no ens deixa avançar. La responsabilitat ens fa prendre decisions i assumir les conseqüències, també els errors.

No és més fàcil no haver de decidir?

Sí tu no ho fas, ho faran per tu. I és molt probable que les decisions no t’agradin o no s’ajustin al teu ideari. Si vols ser part de la decisió t’has d’implicar.

El que es diu vulgarment mullar-se?

Efectivament. Quanta més gent es mulli, més variades i riques seran les propostes i l’avenç, més universal. No es pot deixar el destí en mans d’uns pocs que no representen, en absolut, el sentir de les majories, ni les seves idees responen als anhels generals.

Hi ha una certa desgana, un deixar-se anar, que ens ha portat a desertar de les nostres obligacions col·lectives...

Això respon a l’ interès, per part d’aquests  grups dirigents, de fer veure que ja estan bé les coses com estan, que per molt que la gent s’impliqui, res canviarà. I no és així. La participació de les persones en tots els àmbits d’acció i decisió es fonamental pel progrés comunitari i un progrés molt més satisfactori pel conjunt de la societat perquè disposa d’un major nombre d’aportacions.

Quanta més gent, més conflictes, més discussions, més problemes...

Més discussions, més problemes en el terreny teòric, però més perspectives i més capacitat per resoldre’ls. Només en matemàtiques,  el resultat és únic. Una operació matemàtica té una solució i prou. A la vida, un mateix problema pot tenir centenars de solucions diferents i totes elles vàlides. Caldrà tenir la habilitat i la capacitat de triar la més adequada.

I si el problema és molt gros...?

Sí el problema és molt gros, se l’haurà de tractar per parts. Sí cada dia li traiem un trosset, el problema acabarà per desaparèixer. I sí no, com deia el meu avi: “sí el problema té solució, perquè et preocupes i si no la té, perquè et preocupes”. La saviesa popular és molt útil i vigent  perquè és producte de l’experiència, per això, davant els problemes, jo opto per ocupar-me i, en la mesura del possible, no preocupar-me.

Bellíssima adversitat

PORVENIR

Te llaman porvenir
porque no vienes nunca.
Te llaman: porvenir,
y esperan que tú llegues
como un animal manso
a comer en su mano.
Pero tú permaneces
más allá de las horas,
agazapado no se sabe dónde.

!Mañana!  Y mañana será otro día tranquilo
un día como hoy, jueves o martes,
cualquier cosa y no eso
que esperamos aún, todavía, siempre.

Angel Gonzalez

Algú amb qui compartir

Tot ajuda

Els pensaments negatius, sempre que no envaeixin tota la nostra existència, també tenen una funció positiva. I és que la por ens protegeix de les conductes que comporten risc, i a més la culpabilitat evita que perjudiquem els altres. L’angoixa i els moments de tristesa ens fan sentir humans i sensibles davant del patiment dels altres; ens fan tenir empatia. “Quan som conscients de la realitat, per força ens hem de sentir turmentats”, declarava el psicoanalista Adam Phillips al diari britànic The Guardian. “Les persones que poden mirar les noticies de la televisió i estar contents tenen alguna cosa que no els funciona correctament”, deia també aquest famós psicoanalista anglès, que nega molt convençut, com la majoria dels seus col·legues, l’eficàcia de la psicologia positiva, “que actualment està molt de moda”, i afirma que “tenir l’esperit sa implica aprendre a estimar els conflictes i abandonar qualsevol mite d’harmonia i redempció”.

Necessito vacances!

Els cucs per molta seda que facin sempre s’acabaran convertint ens uns “capullos”.

Autoajuda química

La sort existeix

Els gurus de l’autoajuda i el PNL ens han fet creure, durant molt de temps, que el sistema era perfecte i només nosaltres érem responsables del nostre propi fracàs. Ens deien, i de fet ens segueixen dient amb un cinisme a prova de crisi, que nosaltres som amos del destí, que no  podem fiar res a la sort i que el treball ens durà a situacions d’un idíl·lic benestar tant mental com material. El sistema no falla mai i quan les coses van maldades, quan fracasses i no aconsegueixes determinats objectius, tu i ningú més que tu, n’ets el responsable per manca de previsió, per manca de treball o simplement per manca d’atenció o dedicació. D’aquesta manera ens convertim en benefactors acrítics del sistema i en els seus principals valedors.

La crisi, aquesta crisi que ens hiper-ventila, ha posat de manifest la fragilitat de les seves teories. Persones amb gran capacitat de treball, persones amb iniciativa, persones que han passat la vida esmerçant esforços i dedicació per aconseguir una certa estabilitat, han vist frustrades les seves aspiracions, els seus somnis, de la nit al dia.

Quan la sort i la mala sort, quan els errors aliens, quan la incompetència del pròxim, quan la mala planificació dels governs, quan les males arts dels especuladors,... quan tot això –que sí que existeix- apareix en escena, poc, molt poc, hi pots fer.

Posem un exemple molt clar: una final de futbol. Un equip que treballa perfecta i intensament durant tota la temporada, que segueix un pla estratègic  d’autoajuda i va PeNaLitzat fins el moll de l’os, fins i tot, aquest equip depèn de la sort, l’encert i/o circumstàncies alienes a ell mateix: siguin  errors de l’àrbitre, lesions, jugades desafortunades o afortunades pel rival, una pluja inoportuna, un despistament puntual,...L’èxit de tota una temporada pot dependre d’un moment de sort, de que la pilota traspassi o no la línia de gol. Ens agradi o no, amb autoajuda o sense, no tot està en les nostres mans i caldria relativitzar el fracàs i optar per sentir-nos una mica menys culpables.

Treball d'alçada

Excés de paper

Una jove parella casada es trasllada a un pis nou i decideix tornar a empaperar el menjador. Van a veure un veí que té un menjador de la mateixa mida i li pregunten:

-Quants rotllos de paper vas comprar quan vas empaperar el menjador?

-Set –contesta.

La parella, doncs, compra set rotllos d’un paper caríssim i comença a empaperar. Quan arriben al final del quart rotllo, el menjador ja està acabat. Empipats, tornen a la casa del veí i li diuen:

-Hem seguit el teu consell, però ens han sobrat tres rotllos!

-O sigui –diu el veí- que a vosaltres també us ha passat... 

Una porta al camp

Ningú no arriba al paradís amb els ulls eixuts.

Posats a demanar: que li tallin les orelles i el "rabo"

Demano una moció de censura pel senyor Laporta

El pas del temps ens hauria de tenir acostumats a ser prudents en les nostres afirmacions i preses de decisió. No de bades el temps treu i dóna raons, col·loca les coses al seu lloc i ens desvetlla la vàlua real de les persones.

Potser no ha arribat l’hora de la revenja, potser no cal fer sang dels que sí que la varen fer en el seu dia, dels que pretenien cremar-ho tot i deixar la terra erma. Potser n’hi haurà prou recordant al senyor Oriol Giralt i la seva obstinada infàmia que va estar a punt de privar-nos d’aquest somni , d’aquest increïble i històric somni que ara gaudim.

L’il·luminat senyor Giralt i la seva cort de voltors obcecats i paranoics maldant per foragitar al millor president que ha tingut mai el Barça. Guiats per la ceguesa, la incapacitat, la incompetència, la gelosia i un malaltís i exacerbat afany de protagonisme que va posar en perill el que avui és una esplèndida realitat.

Potser, com dic, no és el moment de fer memòria i recordar el passat recent, però està molt clar que tenim el que tenim perquè el senyor Giralt i la seva corrua no se’n varen sortir. Bo serà tenir present aquell passat per a no tornar-ho a repetir i felicitar-nos tots els que varem aportar el nostre granet de sorra perquè aquell despropòsit fracassés.

Sincerament trobo a faltar, en aquests moments, l’opinió de tots aquells que no varen tenir miraments ni escrúpols de fer-se sentir, ara fa un any. Sincerament trobo a faltar una intervenció pública de l’amagat senyor Giralt reconeixent el seu error i la incorrecció dels seus plantejaments i les seves propostes. Sincerament ho trobo a faltar, però és clar que els voltors només ataquen quan la presa està debilitada o agonitzant, és el seu “modus vivendi”  i el seu covard “modus operandi”.

A tots aquells que han celebrat els èxits esportius del Barça, a tots aquells que han sortit al carrer fins a set vegades en el darrer mes, a tots ells els hi demanaria un punt de seny i uns moments de reflexió. Que el que ha passat aquest any ens serveix per al futur i que pensem molt be les nostres accions abans d’executar-les.

La feina ben feta no pot dependre mai d’un resultat, de la pura sort o del caprici del destí. El treball, la paciència, la confiança, la coherència,...són tots ells valors que haurem de tenir molt presents sinó volem que l’Oriol Giralt de torn ens ho esguerri a la primera de canvi.      

Gallina de piel

De vacances a Copa...cabana

Alguns dels perquès de la final de BRoma

Qui acostuma a guanyar? El que fa guardiola.

Qui es va menjar als “cristianos” a l’antiga Roma? Els Leo...ns.

Per on s’accedeix a la glòria? Per la porta.

Quin és el masculí de victòria? Victor.

Perquè el Barça havia d’aconseguir el triplet? Perquè té Antres Iniesta.

Perquè el mig camp va ser blaugrana? Perquè va plantar un “busquet” impenetrable.

Perquè el Manchester va perdre? Perquè en lloc d’un joc de camp, va practicar un futbol de “park”.

Perquè Eto’o va fer el primer gol? Perquè els serbis no han tingut mai una bona cintura.

Perquè l’equip anglès va ser inferior al Barça? Perquè és un equip que encara està aprenent, encara va a l’escola: a la Paul Schooles.

Perquè els davanters del Manchester ho van veure tan negre? Perquè Touré va jugar de central.

Perquè l’esquadra anglesa no va arribar a bon port? Perquè se’n va anar a “pique”

Perquè Xavi va passar com un huracà per damunt dels jugadors rivals? Perquè és de T’arrassa.

A la final de la Champions 09 va marcar el número 9 al minut 9.

La 3 Champions de la història, la 3 Copa d’aquest anys, per a un equip que duia el logo de tv3 a la màniga i que es va poder veure per antena 3.

I finalment, està clar que el color blanc se li dóna molt bé al Barça.