Love story
(ampliar per llegir...que es llegir?)
divendres, 15 de maig del 2009
Només sis mesos
Una parella entra a un restaurant, s’asseuen a la taula i poc desprès de demanar el menú, el noi li diu a la noia:
-He de fer una trucada molt important i aquí no hi ha cobertura, surto un moment al carrer. Tu comença, no m’esperis-
La noia espera 2, 5, 10 minuts i en veure que el company no torna comença amb l’amanida.
A la taula del costat un home que dina sol i que ha seguit tota l’escena se li atansa seductor:
-Amb mi t’asseguro que no dinaries mai sola-
La noia se’l mira i sense dubtar li respon:
-Just això és el que em va dir, fa sis mesos, el que ara està trucant per telèfon-.
dijous, 14 de maig del 2009
Silva, silva...? però Silva no era del València?
En democràcia el poble és sobirà? El poble està legitimat per expressar la seva voluntat, les seves opinions i les seves creences lliurement? És el poble el que tria els seus símbols, les seves banderes, els seus governs i els seus reis?
Em faig totes aquestes preguntes perquè, a la vista de les reaccions en els mitjans de comunicació espanyols desprès de la final de copa del rei, sembla que la resposta és que no. Per a aquests mitjans és intolerable que hi hagi persones que, no solament no acceptin els símbols espanyols, sinó que a més els rebutgin i ho facin públicament davant les càmeres de televisió a la vista de tothom; encara que la televisió publica espanyola s’encarregués de, primer censurar-ho, per desprès manipular-ho, en un episodi vergonyant més propi dels tics i conductes de les dictadures.
Sembla com si, per aquests mitjans, el realment important de la final no és que l’hagi guanyat el Barça sinó la xiulada monumental que va rebre l’himne espanyol . Això i que, en tot Mestalla, no hi hagués cap bandera espanyola tret de la que coronava l’estadi.
Alguna radio, en una arrencada de febre patriòtica (spanish of course!), fins i tot va predicar, que sí ambdós equips es trobaven incomodes amb aquesta competició, sinó se la sentien seva i els hi provocava basques, el millor que podien fer era no presentar-s’hi i deixar que hi competissin i la guanyessin només equips que es sentissin espanyols. Per llei, per constitució, per obligació i per collons, aquests dos equips i les seves respectives aficions pertanyen a la Federació Espanyola de Futbol i no hi ha més remei que participar-hi sinó es vol incórrer en una falta greu i està exposat a una severa sanció. Per tant, no quedant una altra alternativa que participar, no em negareu que ve molt de gust fotre-li la copa a un borbó, davant els seus morros, entre la seva gent i en territori enemic. Un veritable plaer, una dolça revenja a la que no estem disposats a renunciar.
dimecres, 13 de maig del 2009
Autovia de Castelldefels
No entenc les airades reaccions contra la presència de prostitutes a les nostres carreteres. Les prostitutes són el complement ideal per a les benzineres, les que mantenen aquell punt d’equilibri còsmic que fa que el món no es despengi. Sí les benzineres fan un servei bàsic per a l’economia i la mobilitat, omplir; les prostitutes fan una tasca tant o més important que no és una altra que la de buidar. Una tasca pacificadora i relaxant que evita molts conflictes i redueix l’agressivitat sobre tot dels que acostumen a tenir “els collons plens”.
dimarts, 12 de maig del 2009
La setmana que ve, sí!
Hi va haver un temps en el que la culerada –l’afecció culer- a aquestes alçades de la temporada ho fiava tot al futur. Amb un lacònic i resignat: “l’any que ve, sí” ajornava la consecució de títols per a una ocasió millor. Davant una pertinaç sequera i una motxilla plena de decepcions no quedava un altre remei que pensar en un demà gloriós ple de recompenses i èxits. El present culer, durant molts anys, va ser dolorosament gris i descoratjador coincidint amb una de les èpoques més fosques de la nostra història recent. Al Barça, davant aquella frustració quotidiana i desesperant, no li quedava un altre remei que aferrar-se a l’esperança d’un futur millor, més satisfactori i just.
La història ha canviat en els darrers anys, fins el punt que, davant la realitat actual, l’afeccionat culer ha deixat de banda el clàssic: “l’any que ve, sí” i l’ha canviat per un optimista: “la setmana que ve, sí”. Sense angoixes, sense ansietat, gestionant perfectament les emocions i creixent en autoestima, s’han escurçat els temps. Sense preses, paladejant lentament un àpat que, sabent el final, no voldria que s’acabés mai.
dilluns, 11 de maig del 2009
Per molts Sants!
Sants i Sants, per molts anys,
a la una per molts anys.
Sants i Sants, per molts anys,
a les dues per molts anys.
Sants i Sants, per molts anys,
a les tres per molts anys.
Volem que súper t'ho passis,
bufis fort i ho gaudeixis!
Sants i Sants, per molts anys:
A la una, per molts anys!
A les dues, per molts anys!
A les tres, per molts anys!
A la una, a les dues, a les tres,
súper Sants, per molts anys!!
Felicitats, perquè en una lliga d’iguals heu estat els millors.
Sí ningú ho sap, no val
Com a conseqüència d’un naufragi, un home va a parar a una illa deserta. Un dia, veu una persona que s’acosta nedant cap a ell. Resulta que és ni més ni menys que Halle Berry! En qüestió d’hores, es converteixen en amants apassionats. Passen setmanes fent l’amor ferotgement. Llavors, un bon dia, l’home diu a Halle:
-Em vols fer un favor?
-El que vulguis –li contesta aquella dona de bandera.
-Perfecte. Et podries tallar els cabells molt curts i deixar-me que et digui Ted?
-Ostres, això és una mica estrany –diu Halle.
-Tu fes-ho si us plau, si us plau!
-Molt bé, d’acord –diu Halle.
Aquella mateixa tarda, mentre passegen per la platja agafats de la mà, l’home es gira cap a ella i li diu:
-Ted, no et creuràs a qui m’estic tirant!
diumenge, 10 de maig del 2009
Benvinguts al paradís
Europa 5 – Escoles Pies 1
Cadet 2a. Divisió
Sí el paradís bíblic es situa històricament entre els rius Tigris i l’Eufrats, el paradís futbolístic no hi ha dubte que es troba entre el Cosmo Caixa i la Quirón, just on la República Argentina agonitza i la Ronda de Dalt s’escampa en un delta de prodigis i meravelles. Allà, en un espai lluminós anomenat l’Àliga, hi juguen aquesta temporada els àngels. Uns àngels escapulats que fan coses tan excepcionalment humanes que semblen sobrenaturals. Uns àngels que avui rebien al líder del grup, un líder que es jugava una gran part de les seves opcions d’aconseguir el títol de Lliga. Un líder, un Escoles Pies hologràfic, que ha estat escombrat autoritàriament del camp i ho ha estat de forma contundent, inapel·lable i en totes i cadascuna de les facetes del joc. L’Europa, aquest Europa que m’enamora, ha estat un equip infinitament superior al seu rival en 79 dels 80 minuts jugats. L’Europa ha proposat des del principi els seus arguments demolidors amb una clarividència, estil i contundència incontestable. Ha estat una piconadora, un rodet perfectament engreixat que ha fet empal·lidir i desdibuixar-se al rival, que no ha pogut oposar cap resistència a l’allau de joc exposat pels locals. Un cop més, i en van molts aquesta temporada, l’Europa, aquest Europa, ha ratllat la perfecció en totes les seves línies, tant en el terreny físic com mental. El futbol és un estat d’ànim i el d’aquest equip desperta una sana i emotiva enveja. A hom, sincerament, li ve de gust formar part d’aquesta il·lusió sense límits, d’aquest grup que transmet alegria i entusiasme i encomana un reconfortant bon rotllo. Guanyar al líder i fer-ho amb aquesta autoritat no està a l’abast de tothom, només els grans són capaços d’aconseguir-ho i l’Europa, aquest Europa, no hi ha dubte, és molt gran. Ho és ara que els resultats l’acompanyen i ho era a principi de temporada quan l’equip s’estava gestant. Quant les coses es fan amb criteri, amb coherència; quan es té fe, confiança i paciència; quan qui ha de treballar treballa i sap transmetre aquest esperit, tot és més fàcil i acostuma a donar bons fruits. Un encert del Coordinador, enorme en les seves funcions i en el seu “ull”, per saber triar els vímets més adients. Immens el nou entrenador que ha sabut gestionar un vestuari complexa i dotar-lo d’una personalitat excepcional. Magnífica la seva tasca motivadora aconseguint una identificació absoluta amb l’equip de cadascun dels seus membres. Unió, solidaritat, companyonia, alegria,...són alguns dels trets distintius que han fet d’aquest grup un bloc que gaudeix amb el futbol i te’n fa partícip. Esplèndids els jugadors, els protagonistes estètics de la més vigorosa ètica. Els pintors d’un dels més bells paisatges del meu territori personal i afectiu. La plasticitat de l’esforç i la destrucció del tedi. El “Kapichi team” és una dolça realitat, una joia preciosa, una perla perfecta en un món resultadista on, per desgràcia, no és habitual apreciar la forma com es fan les coses. El “Kapichi team” és un luxe, una delicadesa per a paladars selectes i cultivats, una finestra oberta per on entren tones d’aire fresc i una de les experiències més gratificants que m’ha donat el futbol en els darrers anys.
Avui, el millor de les Escoles Pies ha estat, sense cap mena de dubte, l’Europa.
Hi ha equips que només guanyaran la Lliga, el “Kapichi team” ho guanyarà tot.
dissabte, 9 de maig del 2009
Chelsea: la pena màxima
Viure dels penals és com viure pendent de la sort, fiar-ho tot a la intersecció dels astres, a un cop improbable de gràcia o al caprici del vent. Viure tossuda i obsessivament d’aspectes que no depenen d’un mateix acostuma a ser un mal negoci, un carreró sense sortida que no duu enlloc. Els penals són un recurs fàcil i molt subjectiu que amaga les pròpies incompetències, els plantejaments covards o erronis i una excusa recurrent per als que no en saben més. Equivocar-se està a l’abast de tothom, persistir en l’error és patrimoni dels necis i refugi dels perdedors.
Els valents, els agosarats, els que hi creuen i en saben, busquen l’èxit més enllà de les adversitats i els penals no assenyalats. La seva proposta acostuma a no deixar res en mans de l’atzar i a no dependre de decisions externes sobre les que no es té el control. Apostar per fer la feina ben feta i amb arguments potents és la millor manera de sobreposar-se a un pena màxima, discutible o no, per arribar a un més que merescut estat d’eufòria.
M-50
Amb qualsevol pretext, amb qualsevol
fàcil pretext i amb mots de cada dia,
per preservar l’embruix i la tendresa
de cada mot i ennoblir-ne la força.
Creix el poema i delimita espais.
Creixerà més i serà l’eix secret
d’aquesta immensa esfera de la tarda
que giravolta lentament i és una
secreta deu de tantes coses belles.
Miquel Martí i Pol
divendres, 8 de maig del 2009
De burro, res
Jean Paul, un cajun, se’n va anar a viure a Texas i va comprar un burro a un vell granger per 100 dòlars: Van acordar que l’endemà el granger li lliuraria el burro.
L’endemà el granger va arribar amb la furgoneta i va dir:
-Ho sento, però tinc males noticies. El burro s’ha mort.
-Doncs, llavors, torni’m els diners.
-No puc. Ja me’ls he gastat.
-D’acord, doncs, descarregui el burro.
-Què en pensa fer?
-El rifaré.
-No pot rifar un burro mort!
-I tant que sí. Ja ho veurà. No diré a ningú que està mort.
Al cap d’un mes el granger es va trobar el cajun i li va preguntar:
-Què va passar amb el burro mort?
-El vaig rifar: Vaig vendre 500 tiquets a 2 dòlars cadascun i vaig tenir uns beneficis de 998 dòlars.
-Es va queixar algú?
-Només el paio que va guanyar. Per tant, li vaig tornar els 2 dòlars.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)