dilluns, 27 d’abril del 2009
Privació de llibertat
Com a seguidor des de fa molt de temps del futbol base, és a dir, el futbol en les seves categories per sota dels 19 anys, m’he trobat amb infinitat de situacions que mereixerien per elles mateixes un comentari singular. De totes aquestes particularitats, una de les que més em crida l’atenció, és l’absència, en determinats camps, dels pares dels jugadors. És bastant habitual que els familiars segueixin als seus nens en la disputa dels partits de cap de setmana, sent el poc públic, per no dir l’únic, que té la santa paciència de tragar-se veritables gripaus, només perquè hi juga el fill. Doncs el que deia, hi ha determinats camps on els nois locals hi juguen pràcticament sols i l’únic color a la grada (és un dir) el posen els expedicionaris de l’equip visitant. Donant-li voltes i desprès d’observar el comportament, l’actitud i l’educació dels components de l’equip local, he arribat a la conclusió que els pares no assisteixen al partit perquè, amb tota seguretat, deuen estar a la presó i per tant, el confinament, els hi justifica l’absència. No s’entendria que, uns pares en llibertat, renunciessin a veure les evolucions dels seus fills en un camp de futbol. Veure com creixen, com practiquen esport, com fan amics, com s’eduquen en l’esforç i el compromís; veure com integren els valors de la solidaritat, la justícia, la pau... Veure com aprenen l’art de la paciència i la temprança, com integren el respecte al pròxim i el valor enriquidor de la diferencia. Quin pare, sinó fos perquè està privat de llibertat, s’ho voldria perdre?
Aquesta dolorosa absència física fa que, els pobres nois, perdin el referent del pare i creixin en un abandonament que els ha de conduir, indefectiblement, a la delinqüència. El futbol per a ells, i el partit concretament, acaba per ser el de menys, el que veritablement els hi agrada és atonyinar rivals quan l’àrbitre xiula el final.
Al darrer camp on vaig estar, i no diré el nom, l’entrenador local, malgrat ser molt jove, tampoc tenia el pare a la grada. El que em fa pensar que també estava privat de llibertat. Però en aquest cas, el pare en qüestió, no s’ha de preocupar, aviat veurà al seu fill i no perquè li donin la condicional sinó, ans al contrari, perquè el seu fill anirà a fer-li companyia.
diumenge, 26 d’abril del 2009
PP, a mi no m’enganyes
No pot haver immoralitat més gran que justificar la violència i disculpar-la. No pot haver una irracionalitat comparable a donar-li cobertura i defensar-la. Res de més infamant que maquillar-la i tractar-la d’involuntària o fortuïta. La violència no és, per definició i concepte, un accident.
La violència amb la que va actuar Pepe no té atenuants i els que la minimitzen mereixen un càstig exemplar i un rebuig unànime per part de la societat civilitzada. El no fer-ho ens converteix en còmplices del violent i ens posa a la seva mateixa alçada.
És tan perillosa la violència com aquells que la toleren, l’exculpen, l’accepten i la fomenten amb actituds i declaracions d’una irracionalitat escandalosa.
Pepe hauria de ser apartat del futbol de per vida, en tant que espectacle públic, i amb un extraordinari reso mediàtic i exemple per a les noves generacions. Qui no se sap controlar, qui agredeix perquè simplement perd el cap, mereix ser tractat en llocs especialitzats en la seva patologia. Qui ha estat capaç d’una acció com aquesta és molt fàcil que reincideixi sinó rep l’atenció adequada. Es comença per agredir a un rival futbolístic i s’acaba agredint a la dona o als fills i en això no hi ha cap involuntarietat ni és, de lluny, una conducta accidental.
S’han d’aturar campanyes com la que estem patint i s’ha d’assenyalar sense prevencions al veritable culpable tantes vegades com calgui, perquè sinó, d’aquí a pocs dies i a força de donar-li voltes, el Pepe ens acabarà fent llàstima i el pujarem als altars i l’agredit, l’agredit passarà a ser el culpable.
El Parc Kruger
Pujades CD 2 – CE Europa 3
Juvenils, segona divisió. Grup 13
El Parc Kruger és una de les principals reserves africanes i, sens dubte, la més important de Sud-àfrica. Una reserva natural, tant pel que fa a la flora com a la fauna. En ella es poden trobar una gran varietat i quantitat d’animals en estat salvatge, això el fa un lloc ideal per als safaris fotogràfics i per a tots aquells amants de la natura en estat pur.
Fet aquest preàmbul, us serà més fàcil d’entendre la sensació que he tingut quan, l’expedició del Juvenil D de l’Europa, ha visitat les instal·lacions del Pujades CD per a disputar el seu partit de lliga.
Jo, que he tingut la sort de visitar el Parc Kruger i la desgràcia de “perdrem” al camp del Pujades, puc afirmar amb rotunditat i coneixement de causa que els animals del primer són infinitament més “civilitzats i racionals” que no pas els del segon. És més, sí els barregéssim i els poséssim a tots en una sola gàbia, els del Pujades acabarien per menjar-se als amansits animals del Kruger, no en tinc cap dubte.
No podem dir que no anàvem avisats: Mantingueu-vos en grup. No traieu la ma per la finestra. No baixeu del cotxe. No us endinseu per la selva. No abandoneu els camins. No doneu de menjar als animals. No feu moviments sobtats que puguin excitar als animals. I un munt de recomanacions totes elles per mantenir i salvaguardar la nostra seguretat. Doncs ni així hem pogut restar sans i estalvis. Malgrat observar amb rigorositat totes aquestes advertències no ens hem pogut lliurar de les “mossegades”, cops, improperis, amenaces,...d’uns cubistes essers malignes. Quin ha estat l’error de l’Europa? Primer, intentar jugar a futbol i segon, cometre l’estupidesa i/o la imprudència de guanyar.
Els animals del Kruger són animals amb un grau d’evolució molt més elevat que els nadius de Can Pujades. Tenen un punt de sofisticació, d’exquisidesa que els fa ser receptius als visitants. Entenen als forasters com a complement de la seva pròpia existència i comparteixen amb ells una relació molt civilitzada. En canvi, els espècimens de l’altre parc, els “pujadets”, tenen el nivell evolutiu d’una ameba –sent molt generosos en el comparatiu-. Agressius i primaris, rebutgen tota relació civilitzada i el contacte amb qualsevol mena de racionalitat. El seu habitat malsà els fa ser perillosament violents, perquè és en un entorn violent on es troben còmodes i on els seus comportaments irracionals es justifiquen.
He vist moltes bèsties al llarg de la meva vida, les he estudiat i fotografiat abundosament, però la natura no deixa de sorprendrem constantment i sempre et pots trobar, com avui, especies animals amb les que no comptaves i que són, creieu-me, molt difícils de classificar.
Allà, prop de la Rambla Prim, entre Pujades i Puigcerdà hi ha una clariana en mig de la selva. Els locals hi han pintat unes ratlles al terra simulant un camp de futbol, però no us deixeu enganyar, no s’hi practica cap esport reglat, a molt estirar, unes feres paleolítiques cacen incauts visitants. Allí, en aquell bestioler , no hi trobareu la pau i sí, malgrat tot decidiu anar, no porteu una càmera de fotos per a fer el safari fotogràfic que us han promès, millor aviseu els mossos que facin les fotografies per vosaltres.
Posats a triar, no ho dubteu, aneu al Kruger, allí els animals tampoc saben parlar ni llegir ni escriure, però, quan te’ls mires, com a mínim et somriuen i no li espatllen la moto a l’àrbitre.
Sense impunitat
Sempre és millor suposar que tots saben la veritat o que la coneixeran, perquè o ja és així o ho serà.
divendres, 24 d’abril del 2009
Indefinicions 23
Regat: acabat de regar
Partit: separat en dos o més trossos
Doble partit: també és mala sort!
Parlar al camp: xerrada entre pagesos
Panadera: dona de forner (d’origen castellà)
Paquet: prominència masculina darrera la cremallera
Mundialista: molt espavilada
Llançar: poblet de la Costa Brava
Lliure: ...per no plorar
Localitat: lo bo
Llenya: en català, plena
Traspassar: deixar aquesta vida
Transferible: extremadament sensible
Tornada: part central i repetitiva d’una cançó
Trio arbitral: conflicte de parella
Trofeu: més lleig que un tro
Veure porteria: repartidor de correu comercial
Xiulet: una mica fatxenda
dijous, 23 d’abril del 2009
+
A poc per a la celebració de les eleccions presidencials a Sud-àfrica, resulta que un dels candidats més ben posicionats i amb serioses opcions a guanyar-les es diu Jacob Zuma.
No deixa de ser una bona noticia que, un polític amb ambicions de govern, s’anomeni Zuma. I esperem d’ ell que faci honor al seu cognom i doni al país africà l’estabilitat i el progrés que li cal per ficar-se de ple al segle XXI i deixi de banda tots els fantasmes que l’han perseguit històricament.
Un polític que sumi sempre serà benvingut a l’Àfrica, a Europa o a Mart (quan arribi el moment). Bé, un polític o qualsevol persona, sigui quina sigui la seva professió i/o dedicació.
Lamentablement la suma és, en l’actualitat, una de les operacions matemàtiques menys utilitzades i, alhora, desprestigiades. Quasi tothom ha après a restar, dividir i, fins i tot, a fer fraccions; oblidant-se de sumar i ja no diguem de multiplicar.
Sigui ben trobat senyor Zuma i que el seu exemple s’estengui per tot els racons del planeta. Només m’atreveix-ho a demanar-li una cosa: cada vespre, al acabar la jornada, faci una aturada, una petita reflexió sobre el significat del seu cognom. Res més i moltes gràcies.
Calladament
Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de ni mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.
Miquel Martí i Pol
dimecres, 22 d’abril del 2009
dimarts, 21 d’abril del 2009
Lliçó d’humilitat
El premi a la millor actuació comunicativa i/o difusió va ser per a Conxa García i el seu programa Ones de Dones de Ràdio Gràcia.
El premi va ser un més del 9 que es varen repartir en total. Però la seva singularitat, el fet pel que el vull destacar, va ser, justament, quan la premiada es va adreçar al públic assistent per a donar les gràcies. Ja al final del seu breu parlament va recordar, amb emoció continguda: “Aquesta mateixa tarda intentava explicar-li a la meva mare –la meva mare pateix alzeimer- que m’havien concedit un premi, un premi que em feia molta il·lusió. La meva mare em mirava amb cara de sorpresa, sense entendre ben be el que li volia dir i al cap de 10 minuts ja ho havia oblidat completament”. I acabava dient la Conxa: “Quina gran lliçó d’humilitat”.
Enorme Conxa, enorme la lliçó que has rebut i la lliçó que ens has donat.
dilluns, 20 d’abril del 2009
La tinc al davant. Es diu María. I és un bé de Déu. Fa dies que li dono voltes i no se com abordar-la. Com dir-li que l’estimo. Com declarar-li el meu desig. Com endur-me-la al llit. És la dona més bella del món i em moro per tenir-la.
D’avui no passa, quan arribi li penso fer saber que no puc estar ni un dia més sense ella i li demanaré si vol ser la meva amant. Estic segur que serem molt feliços i...
I si em diu que sí. I sí ens llencem a una relació de passió desbocada. I sí ens abandonem als plaers del sexe fins a l’èxtasi més rotund. I sí poc desprès no podem viure l’un sense l’altre. I sí volem anar més enllà d’una relació purament física. I si més tard ens plantegem deixar les nostres respectives parelles, deixar-ho tot i compartir les nostres vides. Formar una nova família. Tenir una llar comuna, una hipoteca, unes factures i,... I sí comencem a perdre el desig de l’altre. I si la monotonia se’ns instal·la a casa. I si un dia acaba per avorrir-me i es converteix en un malson. I si un dia em diu: t’odio, ets insofrible!
Saps que María, per mi te’n pots anar a la merda!
diumenge, 19 d’abril del 2009
Per a guanyar una lliga no sempre cal ser bo, la majoria de vegades n’hi ha prou amb ser regular. De res serveix ser millor, en els enfrontaments directes contra el màxim rival en l’aspiració pel títol, i per contra, deixar escapar els punts en els partits, a priori, més assequibles. No fallar contra els equips de dalt no et garanteix absolutament res, en canvi sí que ho fa, el fallar el menor nombre de cops. Els equips molt i molt bons, acostumen a tenir un toc de genialitat que els fa inconstants i, alhora, imprevisibles. Tot el que tenen de brillant en moments puntuals, ho tenen de gris en aquells partits on el rival no els motiva. La genialitat, la qualitat, són ganivets de doble tall i acostumen a ser insuficients sinó van acompanyades d’altres components imprescindibles per aconseguir els objectius proposats. Són justament aquells equips més limitats en els aspectes tècnics i conscients de les seves pròpies limitacions, els que, per compensar-les, es motiven més, s’esforcen més, treballen més, s’impliquen més,...en definitiva, fan que allò que els hi manca passi desapercebut i mantenen així una regularitat que, la genialitat, no garanteix.
Estem acostumats a veure com, desprès d’aconseguir un triomf vital i molt difícil, tot aquest guany se’n va a n’oris a la jornada següent per culpa d’un relaxament inacceptable i profundament decebedor. Fer el més difícil per caure en el més fàcil. Passar d’aspirar a tot a ser escombrat sense pal·liatius ni excuses en una sola setmana. De la mel als llavis a la fel més amarga en un obrir i tancar d’ulls.
La Lliga, com es fa evident any darrera any, no és una cursa de velocitat, ni una carrera explosiva, ans al contrari, és una cursa de fons, de llarg recorregut i entendre aquesta particularitat fa les coses molt més fàcils.
El paradís no està a l’abast de tothom, només aquells que saben patir i aixecar-se desprès de caure, només aquells que lluiten cada punt com si fos el punt més important i decisiu, independentment del nom i la qualitat del rival, només d’aquests serà el regne del cel.
Un guerrer de la llum no ajorna les seves decisions.
Ell reflexiona molt abans d’actuar; considera la seva instrucció, les seves responsabilitats i el seu deure: Mira de conservar la serenitat i analitza cada pas com si fos el més important.
Però, tan bon punt pren una decisió, el guerrer tira endavant: ja no té més dubtes envers el que ha elegit, ni canvia de recorregut si les circumstàncies són diferents del que s’havia imaginat.
Si la seva decisió ha estat correcta, vencerà el combat –encara que duri més que no havia previst. Si la decisió ha estat equivocada, serà derrotat i haurà de recomençar de bell nou –però amb més saviesa.
Però un guerrer de la llum, quan comença alguna cosa, arriba fins al final.