La fira de reis o els reis de fira
No et deixis enganyar, els reis no et portaran res, per molt bo que hagis estat. Els reis no han treballat mai, no han guanyat mai res, i tot el que tenen els hi ha estat lliurat, o ho han pres i prou. Els reis són paràsits que no marxen ni amb aigua calenta i com les sangoneres et xuclen la sang amb el pretext de millorar-te la salut i fer-te baixar la febre. Els reis no et regalaran res, perquè egoistes de mena, tot ho volen per a ells. Els reis no són generosos, ans el contrari, t’inflaran a impostos per pagar-se unes vacances de luxe amb el precari argument d’un descans ben merescut. Els reis ja fa molt de temps que no viatgen en camell, ara són els camells els que els visiten. Els reis han deixat de mirar les estrelles, perquè les estrelles són ells. Els reis fan pudor a naftalina perquè el seu temps ha passat i els seus luxosos vestits de pessebre es floreixen a l’armari. Els reis fan discursos que no entén ningú, ni tan sols la iaia Isabel que se’l mira amb devoció, i es pengen medalles que no mereixen. Els reis ja no viuen a la terra i des del cel estant, esperen indignament l’arribada del nen Jesús, o com es digui.
dilluns, 5 de gener del 2009
diumenge, 4 de gener del 2009
La vida al sol
Si per atzar,
la vida entén
què és massa cruel morir-se aviat,
i va i et salva la campana...
Vés-hi abraça-la!!!
I, sí per art
de tripijoc.
Del seu barret en treu mil flors
i volen papallones blanques...
Vés-hi i abraça-la!!!
Abraça-la, treu-la a ballar,
despulla-la, fes-li regals,
presenta-la a tothom
i estrena, amor, la vida al sol.
Que tornar a néixer
és bon invent
per oblidar la mala gent
i invertir el temps en estimar-se.
En estimar-se!!!
I digues-li
que tu de gran
voldries ser somiador,
que és un ofici que s’acaba.
Que s’acaba!!!
I besa-la, mossega-la!
Posa-li un pis com a una amant
d’aquelles senyores d’abans.
i estrena, amor, la vida al sol.
Joan Isaac
Si per atzar,
la vida entén
què és massa cruel morir-se aviat,
i va i et salva la campana...
Vés-hi abraça-la!!!
I, sí per art
de tripijoc.
Del seu barret en treu mil flors
i volen papallones blanques...
Vés-hi i abraça-la!!!
Abraça-la, treu-la a ballar,
despulla-la, fes-li regals,
presenta-la a tothom
i estrena, amor, la vida al sol.
Que tornar a néixer
és bon invent
per oblidar la mala gent
i invertir el temps en estimar-se.
En estimar-se!!!
I digues-li
que tu de gran
voldries ser somiador,
que és un ofici que s’acaba.
Que s’acaba!!!
I besa-la, mossega-la!
Posa-li un pis com a una amant
d’aquelles senyores d’abans.
i estrena, amor, la vida al sol.
Joan Isaac
“La forma de les coses”
Neil Labute
-Quan mirava el món que m’envoltava i buscava alguna cosa per canviar, me’n vaig adonar que realment la missió era complicada. “Canviar el món”. O sigui que vaig fer la única cosa que podia fer que és canviar el món d’una persona. És un principi, no? Una persona canvia i desprès una altra, i una altra, i una altra... –
Així comença la seva presentació de projecte de final de carrera l’Evelyn, protagonista de “La forma de les coses”, quan una vegada aconseguit el seu objectiu, decideix mostrar-lo en públic.
Aquest és, segurament, un dels millors textos de Neil Labute, autor nord-americà que ha desenvolupat un món propi que consisteix en pervertir, en desmuntar, tot allò que sembla perfecte: - la meva funció és veure com puc espatllar una situació ideal- I en cap altre de les seves obres teatrals és tan precís, tan demolidor i tan amargament destructiu com a “La forma de les coses”.
Neil Labute és un mestre alhora de formular preguntes, de llençar interrogants a l’aire, de qüestionar qualsevol situació, qualsevol realitat i té una especial cura en estalviar-se les respostes, en fer que sigui l’espectador o bé el lector el que en tregui les seves pròpies conclusions.
L’argument està molt clar: una dona jove, estudiant d’art, decideix treballar sobre la matèria humana, per demostrar la ductilitat, la facilitat amb que l’esser humà es pot manipular, subvertir, canviar...i fer-ho amb el consentiment i, fins i tot, la satisfacció de la pròpia “víctima”. No hi ha cap material més fàcil de motllurar que el cos humà i també el seu interior, la seva ànima, encara que per aconseguir-ho s’hagi d’utilitzar l’engany i la mentida.
Les preguntes estan servides: és licita la manipulació encara que sigui per millorar? On comença i on acaba l’art? Quina línia el separa?. La fi justifica els mitjans? Té dret una persona a canviar una altra?
Segurament a aquestes alçades haureu fet tard per poder veure l’obra que fins l’11 de Gener es representa al Teatre Lliure, però si teniu la més mínima opció, no us ho penseu dues vegades, aneu-hi, en gaudireu. I sinó, feu una escapada a la llibreria del mateix teatre i compreu el text, us garanteix-ho moments d’extrem neguit.
Una petita anècdota, a la sortida del teatre, la noia que tenia al costat, li confessava indignada a la seva parella: -Jo no l’he aplaudit gens, aquesta tia és una mala puta, tenia ganes de baixar i trencar-li la cara...-
Labute, un cop més, se n’ha en sortit.
dissabte, 3 de gener del 2009
Desitjos
La independència pel meu país. I que desprès cadascú es vesteixi com li plagui.
Que els demés deixin de fumar.
Que els meus equips guanyin la Lliga, o al menys un parell d’ells.
Que Obama sigui més negre del que sembla.
Que els voltors es facin vegetarians.
Que la tendresa ens sigui imprescindible.
Que el temps s’ho prengui amb calma.
Que l’aire que respirem segueixi sent gratuït.
Que la Mallol plegui per recuperar el llum que ens ha negat.
Que segueixi Polònia fins arribar a Catalònia.
Que millorin els malalts i que es fotin malalts els qui no millorin.
Que l’escalfament del Planeta sigui una realitat per poder practicar més el sexe.
Que el canvi climàtic ens estalvií la factura de la calefacció i puguem anar a la platja a l’ hivern.
Que el reciclatge deixi de fer més rics als rics i deixi de donar més feina als pobres.
Que la dreta europea aprengui a conduir a Anglaterra.
Que els verds reconeguin públicament el seu daltonisme i deixin de voler canviar el color del nostre planeta blau.
Que la llengua deixi de ser frontera i passi a ser territori d’intercanvi.
Que els meus amics em perdonin la meva amistat.
Que la famílies siguin tan grans o tan petites com els seus membres vulguin.
Que hi hagi treball per a tothom, sobretot per a aquells que no han treballat mai.
Que els carrers del meu barri deixin d’assemblar-se a Medellín o a Cartagena de Indias.
Que el sol surti alternativament per l’est i per l’oest perquè es deixi d’acumular la humitat sempre a les mateixes parets.
Que siguem capaços d’aconseguir que no ens embrutin internet.
Que no defallim en l’ intent, en qualsevol intent.
La independència pel meu país. I que desprès cadascú es vesteixi com li plagui.
Que els demés deixin de fumar.
Que els meus equips guanyin la Lliga, o al menys un parell d’ells.
Que Obama sigui més negre del que sembla.
Que els voltors es facin vegetarians.
Que la tendresa ens sigui imprescindible.
Que el temps s’ho prengui amb calma.
Que l’aire que respirem segueixi sent gratuït.
Que la Mallol plegui per recuperar el llum que ens ha negat.
Que segueixi Polònia fins arribar a Catalònia.
Que millorin els malalts i que es fotin malalts els qui no millorin.
Que l’escalfament del Planeta sigui una realitat per poder practicar més el sexe.
Que el canvi climàtic ens estalvií la factura de la calefacció i puguem anar a la platja a l’ hivern.
Que el reciclatge deixi de fer més rics als rics i deixi de donar més feina als pobres.
Que la dreta europea aprengui a conduir a Anglaterra.
Que els verds reconeguin públicament el seu daltonisme i deixin de voler canviar el color del nostre planeta blau.
Que la llengua deixi de ser frontera i passi a ser territori d’intercanvi.
Que els meus amics em perdonin la meva amistat.
Que la famílies siguin tan grans o tan petites com els seus membres vulguin.
Que hi hagi treball per a tothom, sobretot per a aquells que no han treballat mai.
Que els carrers del meu barri deixin d’assemblar-se a Medellín o a Cartagena de Indias.
Que el sol surti alternativament per l’est i per l’oest perquè es deixi d’acumular la humitat sempre a les mateixes parets.
Que siguem capaços d’aconseguir que no ens embrutin internet.
Que no defallim en l’ intent, en qualsevol intent.
divendres, 2 de gener del 2009
Ara ve el Nadal
Ara ve el Nadal,
Li preguntarem, que tal?
No sé com dir-t’ho
Però això va fatal.
Que hi fas aquí Àngel
Que hi fas aquí dalt?
-Miro de fer
Una alineació “legal”,
Per poder-li donar
Al Jaume Nadal.
Ara ve el Nadal,
Li preguntarem, que tal?
No sé com dir-t’ho
Però això va fatal.
Que hi fas aquí Àngel
Que hi fas tan avall?
-No hi puc fer-hi més,
L’equip és el que és.
No tinc jugadors,
Tots són perdedors.
Ara ve Sisco Boj,
I tu que tens entre mans?
Me’n vaig volant,
He de comprar els entrepans.
Invertint en un Europa com cal.
Ara ve el Nadal,
Li preguntarem, que tal?
No sé com dir-t’ho
Però això va fatal.
Que hi fas aquí Àngel
Que hi fas aquí dalt?
-Miro de fer
Una alineació “legal”,
Per poder-li donar
Al Jaume Nadal.
Ara ve el Nadal,
Li preguntarem, que tal?
No sé com dir-t’ho
Però això va fatal.
Que hi fas aquí Àngel
Que hi fas tan avall?
-No hi puc fer-hi més,
L’equip és el que és.
No tinc jugadors,
Tots són perdedors.
Ara ve Sisco Boj,
I tu que tens entre mans?
Me’n vaig volant,
He de comprar els entrepans.
Invertint en un Europa com cal.
dijous, 1 de gener del 2009
El de-sastre
Un home s’emprova un vestit fet a mida i diu al sastre:
-Necessito que m’escurci aquesta màniga! És cinc centímetres massa llarga!
-No, ja ho veurà: doblegui el braç així –diu el sastre- i la màniga li puja.
-Bé, d’acord –diu l’home-, però ara fixi’s en el coll! Quan doblego el braç, el coll em puja fins a mig clatell.
-No passa res –diu el sastre-. Alci el cap i tiri’l enrere. Perfecte.
-Però ara l’espatlla esquerra em queda deu centímetres més baixa que la dreta! –diu l’home.
-Cap problema –diu el sastre-. Inclini el tronc cap a la dreta i les espatlles se li igualaran.
L’home surt de la botiga amb el vestit posat, el braç dret doblegat sobresortint-li, el cap alçat i tirat enrere, i amb el tronc inclinat cap a la dreta. Tot plegat fa que camini espasmòdicament, a batzegades.
En aquell moment, dos vianants el veuen.
El primer diu:
-Mira aquest pobre home esguerrat. Fa encongir el cor.
-Sí –diu el segon-, però el seu sastre deu ser un geni! El vestit que porta li escau meravellosament bé!
Plató i un ornitorrinc...
Un home s’emprova un vestit fet a mida i diu al sastre:
-Necessito que m’escurci aquesta màniga! És cinc centímetres massa llarga!
-No, ja ho veurà: doblegui el braç així –diu el sastre- i la màniga li puja.
-Bé, d’acord –diu l’home-, però ara fixi’s en el coll! Quan doblego el braç, el coll em puja fins a mig clatell.
-No passa res –diu el sastre-. Alci el cap i tiri’l enrere. Perfecte.
-Però ara l’espatlla esquerra em queda deu centímetres més baixa que la dreta! –diu l’home.
-Cap problema –diu el sastre-. Inclini el tronc cap a la dreta i les espatlles se li igualaran.
L’home surt de la botiga amb el vestit posat, el braç dret doblegat sobresortint-li, el cap alçat i tirat enrere, i amb el tronc inclinat cap a la dreta. Tot plegat fa que camini espasmòdicament, a batzegades.
En aquell moment, dos vianants el veuen.
El primer diu:
-Mira aquest pobre home esguerrat. Fa encongir el cor.
-Sí –diu el segon-, però el seu sastre deu ser un geni! El vestit que porta li escau meravellosament bé!
Plató i un ornitorrinc...
dimecres, 31 de desembre del 2008
De nou en 9
Algunes vegades la llengua ens explica, i no tant pel que diem sinó per com ho diem. La forma, en aquest cas, sí que fa la cosa. I no parlo de la forma física de la llengua, més aviat, de la seva forma gramatical. Veiem per cas el moment del canvi d’any i com ho verbalitzem nosaltres i també els nostres veïns peninsulars. Si per a ells l’arribada del nou any és “El fin de año”, per a nosaltres, és completament al revés: “El cap d’any”. Per a uns és el final, per a d’altres el principi. Per a uns és l’acabament de moltes coses, per a d’altres, en canvi, el principi d’una nova etapa. Igualment passa amb les setmanes, per a la llengua espanyola, el dissabte i el diumenge són “el fin de setmana”, per a la nostra llengua són “el cap de setmana”. Petits matisos, petites semàntiques que amaguen un concepte radicalment diferent de com entenen, els uns i els altres, la vida i les seves formes més simples.
Per això i, per moltes altres coses, defenso la meva llengua i el dret a viure amb ella. No vull un “fin de año” on tot sembla esgotat i s’arriba amb les forces justes. Vull el meu “Cap d’any” per engegar projectes, per renovar il·lusions i per poder creure que tot és possible i tot està per fer. La llengua per ella mateixa, com moltes altres coses, no ens resoldrà els problemes, però ens pot ensenyar quin és el camí i quines són les “formes”.
Algunes vegades la llengua ens explica, i no tant pel que diem sinó per com ho diem. La forma, en aquest cas, sí que fa la cosa. I no parlo de la forma física de la llengua, més aviat, de la seva forma gramatical. Veiem per cas el moment del canvi d’any i com ho verbalitzem nosaltres i també els nostres veïns peninsulars. Si per a ells l’arribada del nou any és “El fin de año”, per a nosaltres, és completament al revés: “El cap d’any”. Per a uns és el final, per a d’altres el principi. Per a uns és l’acabament de moltes coses, per a d’altres, en canvi, el principi d’una nova etapa. Igualment passa amb les setmanes, per a la llengua espanyola, el dissabte i el diumenge són “el fin de setmana”, per a la nostra llengua són “el cap de setmana”. Petits matisos, petites semàntiques que amaguen un concepte radicalment diferent de com entenen, els uns i els altres, la vida i les seves formes més simples.
Per això i, per moltes altres coses, defenso la meva llengua i el dret a viure amb ella. No vull un “fin de año” on tot sembla esgotat i s’arriba amb les forces justes. Vull el meu “Cap d’any” per engegar projectes, per renovar il·lusions i per poder creure que tot és possible i tot està per fer. La llengua per ella mateixa, com moltes altres coses, no ens resoldrà els problemes, però ens pot ensenyar quin és el camí i quines són les “formes”.
dimarts, 30 de desembre del 2008
Tangana sobre tangana
Tangana sobre tangana,
Y sobre tangana una,
Acercate a la Trajana
Veras en el campo una.
Trajana, tanganas de Trajana
Que los rivales sufren
¿qué es lo que queréis?
Oído ya el silbido
¿A dónde vas jovencito?
Quiero llegar al portal
Para meter un golito.
Trajana, tanganas de Trajana
Que los rivales sufren
¿qué es lo que queréis?
Tangana sobre tangana
Y sobre tangana dos,
Acércate a la Trajana
Pero antes dime adiós.
Trajana, tanganas de Trajana
Que los rivales sufren
¿qué es lo que queréis?
Tangana sobre campana,
Y sobre tangana tres,
No intentes ni una jugada
O vas a salir por pies.
Trajana, tanganas de Trajana
Que los rivales sufren
¿qué es lo que no veis?
La darrera nadala de l'any 8 per als amics de la Trajana, amb els millors desitjos per a un any 9. I moltes gràcies pels inoblidables moments que m'heu fet passar.
Tangana sobre tangana,
Y sobre tangana una,
Acercate a la Trajana
Veras en el campo una.
Trajana, tanganas de Trajana
Que los rivales sufren
¿qué es lo que queréis?
Oído ya el silbido
¿A dónde vas jovencito?
Quiero llegar al portal
Para meter un golito.
Trajana, tanganas de Trajana
Que los rivales sufren
¿qué es lo que queréis?
Tangana sobre tangana
Y sobre tangana dos,
Acércate a la Trajana
Pero antes dime adiós.
Trajana, tanganas de Trajana
Que los rivales sufren
¿qué es lo que queréis?
Tangana sobre campana,
Y sobre tangana tres,
No intentes ni una jugada
O vas a salir por pies.
Trajana, tanganas de Trajana
Que los rivales sufren
¿qué es lo que no veis?
La darrera nadala de l'any 8 per als amics de la Trajana, amb els millors desitjos per a un any 9. I moltes gràcies pels inoblidables moments que m'heu fet passar.
dilluns, 29 de desembre del 2008
Dilluns, 22.52 hores
Secretari: I ara revisarem els assumptes pendents.
Tresorer: Voldria comentar el desajust econòmic.
Secretari: Asseguis, això és un assumpte nou. No hi ha assumptes pendents? Molt bé...comentarem assumptes nous.
Tresorer: Referent al desajust econòmic...
Secretari: Massa tard. Ja és un assumpte pendent. Asseguis.
Secretari: I ara revisarem els assumptes pendents.
Tresorer: Voldria comentar el desajust econòmic.
Secretari: Asseguis, això és un assumpte nou. No hi ha assumptes pendents? Molt bé...comentarem assumptes nous.
Tresorer: Referent al desajust econòmic...
Secretari: Massa tard. Ja és un assumpte pendent. Asseguis.
diumenge, 28 de desembre del 2008
La dona del temps
S’han acabat els dies, en els que per saber quin temps faria, havia de recórrer a la televisió, als diaris, a la radio,…Tot això pertany al passat, ara tinc un baròmetre a casa, millor dit, un donòmetre que no falla mai. Té una fiabilitat del cent per cent i la seva precisió és inqüestionable. Ja pot fer un dia radiant, sense núvols, sense cap indici de canvi a la vista, si la meva dona diu que demà plourà, ja podeu córrer a buscar un paraigües, i si teníeu prevista alguna activitat a l’aire lliure us aconsello, modestament, que modifiqueu els plans sinó voleu que les vostres il·lusions s’enfonsin en el fang.
Que com ho podeu aconseguir? Com podeu tenir el vostre baròmetre personalitzat? Molt fàcil, amb un parell d’intervencions quirúrgiques n’hi haurà prou. Un tall per aquí i un tall per allà i ja teniu la vostra màquina del temps sense sortir de casa. El problema pot venir, quan a més de preveure el temps, comenci a endevinar el futur, o a saber d’on vens a les tres de la matinada.
S’han acabat els dies, en els que per saber quin temps faria, havia de recórrer a la televisió, als diaris, a la radio,…Tot això pertany al passat, ara tinc un baròmetre a casa, millor dit, un donòmetre que no falla mai. Té una fiabilitat del cent per cent i la seva precisió és inqüestionable. Ja pot fer un dia radiant, sense núvols, sense cap indici de canvi a la vista, si la meva dona diu que demà plourà, ja podeu córrer a buscar un paraigües, i si teníeu prevista alguna activitat a l’aire lliure us aconsello, modestament, que modifiqueu els plans sinó voleu que les vostres il·lusions s’enfonsin en el fang.
Que com ho podeu aconseguir? Com podeu tenir el vostre baròmetre personalitzat? Molt fàcil, amb un parell d’intervencions quirúrgiques n’hi haurà prou. Un tall per aquí i un tall per allà i ja teniu la vostra màquina del temps sense sortir de casa. El problema pot venir, quan a més de preveure el temps, comenci a endevinar el futur, o a saber d’on vens a les tres de la matinada.
Singin’ in the rain
(1952)
El paraigües de Gene Kelly segueix sent útil contra la pluja, malgrat estar plegat, i s’ha convertit en un dels principals generadors d’endomorfines per a fer front a l’adversitat més pertinaç. M’hi jugo un somriure.
dissabte, 27 de desembre del 2008
Generació Pere Gol
On és aquella generació del Pere Gol que ens va enlluernar ara fa dos anys? Que se n’ha fet dels Roldans, Tosetes, Gatusos,...? On són aquelles tardes de futbol de màxima intensitat, nervi i passió? On ha anat a parar aquell tremp, aquella energia que ho arrabassava tot? Que ha passat amb aquell esperit combatiu, aquelles ganes de guanyar, aquella força interior que no entenia de derrotes?
Tanta voluntat, tant d’esforç, tanta lluita, tant de compromís abandonats a la seva sort. Quanta generositat malbaratada, deixada llanguir, traïda sense remordiment. Quina manca de respecte pel seu passat i les persones que el van fer possible. Quin deixar-se morir sense la més mínima vergonya, sense rubor, sense consciència.
Aquest Pere Gol, l’actual Pere Gol, no es mereix defensar els mateixos colors, dur el mateix nom, ser relacionat amb aquell grup fantàstic de Roldans, Tosetes, Gatusos,...
La Història els jutjarà, millor dit, ja ho està començant a fer.
On és aquella generació del Pere Gol que ens va enlluernar ara fa dos anys? Que se n’ha fet dels Roldans, Tosetes, Gatusos,...? On són aquelles tardes de futbol de màxima intensitat, nervi i passió? On ha anat a parar aquell tremp, aquella energia que ho arrabassava tot? Que ha passat amb aquell esperit combatiu, aquelles ganes de guanyar, aquella força interior que no entenia de derrotes?
Tanta voluntat, tant d’esforç, tanta lluita, tant de compromís abandonats a la seva sort. Quanta generositat malbaratada, deixada llanguir, traïda sense remordiment. Quina manca de respecte pel seu passat i les persones que el van fer possible. Quin deixar-se morir sense la més mínima vergonya, sense rubor, sense consciència.
Aquest Pere Gol, l’actual Pere Gol, no es mereix defensar els mateixos colors, dur el mateix nom, ser relacionat amb aquell grup fantàstic de Roldans, Tosetes, Gatusos,...
La Història els jutjarà, millor dit, ja ho està començant a fer.
divendres, 26 de desembre del 2008
Àngels i directius
Els àngels volen, volen
Per als directius avisar
Que l’Europa fa aigües
I l'haurien d'anar a salvar.
Oh directius, directius
Deien els àngels contents
Oh directius, directius
Porteu-nos guanys i bens.
Els directius atrafegats
No paren de treballar
Estan tots ofegats
Per a què els àngels puguin regnar.
Oh directius, directius
Deien els àngels contents
Oh directius, directius
Porteu-nos guanys i bens.
A Sardenya van arribar
Amb el sarró ple a vessar
Els hi van haver de donar
Per no fer-los enfadar.
Oh directius, directius
Deien els àngels contents
Oh directius, directius
Porteu-nos guanys i bens.
I ara, ara...ja us en podeu anar!
Els àngels volen, volen
Per als directius avisar
Que l’Europa fa aigües
I l'haurien d'anar a salvar.
Oh directius, directius
Deien els àngels contents
Oh directius, directius
Porteu-nos guanys i bens.
Els directius atrafegats
No paren de treballar
Estan tots ofegats
Per a què els àngels puguin regnar.
Oh directius, directius
Deien els àngels contents
Oh directius, directius
Porteu-nos guanys i bens.
A Sardenya van arribar
Amb el sarró ple a vessar
Els hi van haver de donar
Per no fer-los enfadar.
Oh directius, directius
Deien els àngels contents
Oh directius, directius
Porteu-nos guanys i bens.
I ara, ara...ja us en podeu anar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)