La quimera de l’or (1925)
The Gold Rush

Cal realment parlar per transmetre sentiments? Potser tu i jo necessitem irremeiablement el llenguatge per fer-nos entendre, per explicar allò que sentim i volem. Però està molt clar que Chaplin estava fet d’una altra pasta, que ell no tenia les nostres limitacions i que amb tan sols un rostre, a traves d’un rostre, podia canalitzar tot un munt de sentiments i fer-los arribar allà on volia i de la manera més clara i contundent possible.
La quimera de l’or és un exemple extraordinari d’aquesta capacitat de comunicació d’un geni, més enllà de qualsevol consideració.

Comportament animal

Per morbo

Quan una cosa m’interessa poc o no m’interessa gens, acostumo a no interessar-me. Quan una novel·la o el seu autor em són indiferents, executo la meva indiferència. Quan una persona em resulta avorrida, prefereix-ho avorrir-me sol. Quan un grup té dinàmiques gens atractives, practico un sa i gratificant individualisme. Quan una música no m’arriba, canvio de dial.
Creieu que realment cal llegir un llibre que no us interessa, veure una pel·lícula que no us diu res, pertànyer a un col·lectiu en el que no esteu còmodes, formar part d’un grup que detesteu, mantenir l’amistat amb un enemic, entrar en un blog que considereu aberrant,...?

Esteu segurs que cal fer coses i mantenir situacions a les que no esteu obligats? Seria això una variant patètica del morbo? Sincerament, necessiteu ser una mica víctimes, fer-vos el màrtir per sobreviure?

Si us apliqueu en estar a gust en allò que feu i que no esteu obligats a fer, el vostre fetge us ho agrairà i sereu una mica menys infeliços.

La ribera

El racó del son

Els problemes deixen de ser-ho, quan en lloc de buscar culpables, es busquen sol·lucions.

Barcelonaneta

Amb autoritat i sense autoritarisme
Barceloneta 1 - Europa C 3

De nou un bon partit de l'Europa fora de casa, on no ha perdut cap punt des del començament de Lliga i que el manté molt a prop del Sants que ha aconseguit guanyar, no sense dificultats, a un millorat Catalònia. Era difícil, molt difícil, la visita al camp de la Barceloneta, on per les especials característiques del terreny de joc, l’Europa no ho tindria fàcil. Però un cop més els escapulats han estat més sòlids, més concentrats i constants, que quan juguen al seu Estadi. De principi a fi han dominat a una Barceloneta molt pobre en recursos i que no ha estat rival en 70 dels 90 minuts disputats. Tan sols en els primers 20 de la segona part, i més per fruit d’un relaxament visitant, cosa per altra banda bastant habitual en els darrers partits, que no pas per mèrits de la pròpia Barceloneta, que si be ho ha intentat amb un joc molt directe i poc trenat, no ha posat en seriosos problemes la porteria rival en cap moment, només un gol en un clamorós doble fora de joc ha donat incertesa al marcador durant alguns minuts i ha fet pensar a l’afició rival en un miracle que, evidentment , no s’ha produït. L’Europa s’ha refet amb molta autoritat i, amb un just 1 a 3, s’ha endut un partit molt més clar en el joc que no pas en el marcador. No he tingut la sensació, en cap moment i, veient el partit d’avui, que la Barceloneta sigui un seriós aspirant al títol. Per posar en dificultats a algun equip dels de dalt en algun encontre puntual, potser sí. Per estar lluitant al mig de la taula amb el Trajana, l’Hospi, el Catalònia, també. Però, em sorprendria molt si això no fos així i em replantejaria els meus fonaments i coneixements futbolístics. Contra el Vilassar la setmana passada i avui contra l’Europa han posat de manifest quines són les seves limitacions i les seves mancances. Segurament, i sense voler pecar de visionari, crec que els resultats obtinguts fins el moment estan molt per damunt de les seves possibilitats reals. En qualsevol altre Lliga l’Europa seria líder indiscutible perquè ho està fent molt bé, sinó fos perquè el Sants encara ho està fent una mica millor. L’enfrontament directe entre aquests dos equips del proper dia 29 ens donarà la justa mesura del potencial de cada un d’ells. Però no avancem esdeveniments, anem pas per pas, jornada a jornada, gaudint d’aquesta extraordinària i competida Lliga.

Respecte als altres resultats que s’han produït aquesta jornada, només vull fer referència a l’habitual desfeta del Pere Gol, aquest cop davant un rival directe, que els deixa pràcticament sentenciats, de l’empat del Bellvitge a casa d’una Muntanyesa en caiguda lliure i de la contundent, per inesperada, victòria d’un Trajana ascendent davant d’un irregular Hospitalet, que posa les coses cada cop més emocionants. Setmana a setmana es van clarificant posicions i, sobretot, preposicions, de cara a definir o bé configurar, els grups on estaran situats tots i cadascun dels equips i les seves opcions en aquest campionat.

Pendent d'un fil

Sessió doble al cinema Amèrica

Anguera 2 - Vilassar 1
Dom Bosco 0 - Santa Eulàlia 6


Com si d’un cinema dels anys seixanta es tractés, ahir varem tenir sessió continua i doble a l’Escola Industrial. Dues pel·lícules, dues, perdó dos partits de futbol, dos, encadenats l’un darrera l’altre per a saturació d’un públic heterogeni, i perquè no dir-ho, “malalt” de pilota. En aquelles velles sessions de cinema ens posaven dues pel·lícules, l’una la principal, que venia tot just desprès d’estrenar-se en els grans cinemes de la ciutat i l’altre, la de complement, generalment de sèrie B, és a dir de baix pressupost i amb actors de cinquena fila, servia per omplir la programació, on les famílies, al complert, podien anar a berenar i passar una distreta tarda en companyia dels seus herois de ficció. Doncs, similar, encara que ahir els herois no eren pas de ficció, anaven de curt, amb botes de tacs i perseguien, amb més o menys fortuna, una pilota capriciosa sobre una platja lleugerament verda.

La pel·lícula d’estrena, la principal d’ahir, era el partit entre l’ Anguera i el Vilassar, dos equips bastant igualats en les seves capacitats i de nivell molt similar. I així es va veure damunt el terreny de joc, una primera part per l’equip local i una segona, decididament decantada cap els interessos de l’equip del Maresme. Malgrat que el resultat final va afavorir a l’ Anguera, el més just hagués estat un empat, pels mèrits proposats per uns i altres. El Vilassar no va tenir ahir la sort que va buscar i que es va merèixer al llarg dels noranta tres minuts de joc efectiu, en un partit intens i molt entretingut per al nombrós públic assistent. L’Anguera com a local, va saber aprofitar perfectament, el que, un Vilassar generós, els hi va regalar. Un penal concedit innocentment i una errada en el centre de la defensa visitant varen decidir el resultat en favor d’una Penya que va celebrar el triomf com si fossin conscients, que d’aquí al final de la primera volta , els hi ve l’ascensió a l’Alpe d’Huez i on els hi costarà molt rascar punts. Fins ara han tingut les etapes planes, de baixa dificultat, veurem la seva resposta quan hagin de canviar de marxa.

La segona pel·lícula de la sessió vespertina, és a dir, el complement, l’anomenada de sèrie B, no va ser tan B com, per altra banda, era previsible. Dos equips angoixats, en una situació límit s’enfrontaven entre sí, amb l’objectiu comú de deixar al rival fora de la lluita per la salvació amb un duel directe i dels que a final de Temporada compten, i compten molt. El Santa Eulàlia, sense fer res de l’altre món, va fer tot el necessari per deixar amb el cul a l’aire a un Don Bosco absolutament desdibuixat i desarborat. Un partit que, malgrat les expectatives, d’enfrontament igualat, no en va tenir res. Des del primer moment, i a rel d’un penal “tonto” a l’àrea de l’equip local, els gols van anar caient l’un darrera l’altre com si d’una gota malaia es tractés, per a desesperació del públic local i dels propis jugadors, en un dels pitjors moments futbolístics de la seva vida. El Santa Eulàlia haurà de testar, el seu aparent progrés, en els propers partits per demostrar que aquest resultat no és un miratge, que no és només el producte d’un enfrontament amb un rival que comença a tastar l’ infern de la segona divisió, sinó l’evolució d’un grup que comença a rutllar i a adaptar-se a la categoria. Falta molt, és cert, però la dinàmica del Dom Bosco no fa presagiar res de bo. El temps ens ho dirà i els propers partits ens aniran donant pistes.

Tot esperant el THE END.

L'espurneig que em fereix l'ull...

Quina grua el meu estel

Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!

Amiga del dolç turmell.
-Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta,
i mira que et prendrà l'amor senyor
-que el mariner ja sospira.

Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

Joan Salvat Papasseit

Això pinta bé

Heretareu la terra
Lloreda 1 – Europa D 4

Sis hores, sis, m’han calgut per assimilar el que els meus ulls han vist i el meu cor ha experimentat aquest matí a Lloreda. Tenia, i no us vull enganyar, bones vibracions abans de començar el partit. Venia l’Europa de guanyar a casa davant La Salle i se li presentava una immillorable oportunitat de trencar la mala ratxa de resultats lluny de l’Àliga. El salt qualitatiu que ha experimentat aquest equip en les darreres setmanes era un motiu més que suficient per apostar perquè aquesta inèrcia es capgirés definitivament. Així ha estat, i s’ha produït amb una autoritat inqüestionable, amb uns arguments de primer ordre, dignes de categories més valorades, i deixant entreveure les enormes possibilitats, a poc que les coses es facin bé, d’aquest equip, que en aquests moments, practica un dels futbols amb més sentit i coherència dels que he pogut veure recentment. Cinc partits, cinc, he “mamat” avui, de diferents edats i categories i cap, us ho dic sincerament, amb el nivell d’aquest que ara comento. Que un jugador tingui un bon dia, que dos jugadors o tres, estiguin encertats, és bastant habitual i gens sorprenent, però que tots els jugadors, tot l’equip ratlli la perfecció, que els que surten d’inici i els que ho fan des de la banqueta estiguin pràcticament perfectes en totes les seves accions i brillants en la seva actitud, això ja no és producte de la casualitat. Hi ha un munt de treball ben fet al darrera, hi ha molta implicació d’uns i d’altres, hi ha compromís, hi ha trempera i hi ha molta, molta confiança en un projecte que aposta pel col·lectiu valorant a les persones. Que els jugadors i cos tècnic s’ho passen bé, salta a la vista i s’encomana. És com una persistent i tossuda taca d’oli que s’escampa i acaba per abrasar-ho tot. Avui s’ha rendit el Lloreda, malgrat avançar-se en el marcador, això sí, en una jugada aïllada. I demà seran d’altres els que hauran de donar fe de l’inexorable ascens d’uns nois amb el somrís a la cara, molt de futbol a les seves cames i la V de victòria dibuixada al pit.
En Lluis Llach diu en una de les seves memorables cançons que: ...FE NO ÉS ESPERAR, FE NO ÉS SOMIAR, FE ÉS PENOSA LLUITA DE L’ AVUI PEL DEMÀ...no puc estar més d’acord, però el que em dona més tranquil·litat i confiança és que el seu entrenador, el responsable de la nau, també ho creu així. El vaixell tot just acaba de salpar, desitgeu-li sort i gaudiu de la travessia.

Lliga Segona Divissió Cadet, grup 15

Cape of Good Hope

Llença'm un cable

El racó del son

El saber ens fa més lliures, però sovint, no ens deixa dormir.

Table Mountain, Ciutat del Cap

Brokeback mountain

Hi ha muntanyes singulars, com la Table Mountain, a Ciutat del Cap. Hi ha muntanyes sagrades, com la de Montserrat, al cor de Catalunya. Hi ha muntanyes fascinants, com la Muntanya de la Lluna, on neix el Nil. Hi ha muntanyes mítiques, com l’Everest, el cim del món. I Hi ha, per desgràcia, muntanyes penoses, com la Muntanyesa, que avergonyeix el futbol, l’adultera i l’infravaloritza. Que no us ho creieu? Només cal que els hi veieu un partit i immediatament sortireu de dubtes.

Papa, jo vull ser torero.

Papa, jo vull matar toros.

Carrer Poeta Cabanyes, son of belvedere i el seu germà petit davant la casa on va néixer Joan Manuel Serrat, Barcelona 1962

Foto: Oriol Maspons

Autocrítica

Bloguers? es diuen bloguers els titulars d’un blog?

Posem que sí. Són doncs aquests bloguers, gent normal? Que empeny a persones, aparentment com tothom, a obrir un blog per penjar les seves dèries? Que fa que individus amb cert nivell, no ho negaré, es llencin a l’aventura impudorosa de mostrar-se sense vergonya davant un públic tan heterogeni? Perquè persones geloses de la seva privacitat no tenen cap recança a despullar-se públicament en finestres com aquesta? El blog els fa transparents, inassolibles, inatacables, inabastables? Serà que el blog els manté segurs dins el seu espai blindat, lluny de qualsevol incòmoda proximitat? Es podria associar el blog a l’efecte “Carnaval” on pel fet d’anar disfressat, o bé duu una màscara, ens sentim valents, inhibits i agosarats? És el blog una tapadora o potser el divan del psicoanalista? Són els blogs eines inofensives i els bloguers innocents?

El bloguer se’t cola a casa, se t’asseu al sofà, se’t fica al llit. El bloguer pot ser inoportú i a voltes impertinent. El bloguer, en alguns casos, et fa companyia. Et fa riure i plorar i, de tant en tant, et fa pensar. Et martelleja el cervell, t’eriça la pell i puntualment et glaça el cor.

Els bloguers viuen en un blog i la seva realitat, cada dia que passa, és més plana.

La pell dura

El racó del son

Amb cruïlles de derrota, aprenc camins de victòria

Leaning

La nit del caçador (1955)
The Night of the Hunter

L’única pel·lícula com a director de Charles Laughton, és aquest conte fosc ambientat a l’època de la Gran Depressió i que, des del punt de vista d’uns nens, ens desgrana una història terrible de psicosis. Mai Robert Mitchum, el protagonista masculí, va ser tan odiat com en aquest film. Mai un “dolent” va ser tan magníficament “dolent”. Encara ara, quan recordo o torno a visionar aquesta pel·lícula, no puc deixar d’experimentar una gran ansietat i un profund neguit per aquesta història terriblement inquietant, reflex sòrdid de la condició humana.
Aquest mític film conté, sense cap mena de dubtes, algunes de les seqüències més impactants i tanmateix belles del setè art. La imatge de Shelley Winters, morta i asseguda al seu cotxe al fons de l’estany o la fugida dels nens en barca pel riu de nit, són dos exemples antològics que perduraran per sempre en la memòria col·lectiva dels amants del Cinema.

Aquests són els meus principis.

Si no us agraden, en tinc d'altres.

I tú? Tú que pintes?

Aprendre, integrar, aplicar

Aprendre, integrar, aplicar. Així de fàcil i alhora, així de difícil. Tots el essers humans passem per una primera fase d’aprenentatge, que ens duu posteriorment a integrar el que hem après, per finalment, aplicar el que hem integrat. L’aprenentatge és el rovell de l’ou, el nucli, la part central de tot el que vindrà desprès. Tots aprenem, però no tots aprenem les mateixes coses ni de la mateixa manera. És fonamental posar la màxima atenció en els valors que s’aprenen perquè d’això dependrà que la conducta de l’ individu, en l’exercici de la seva aplicació, sigui la més correcta i desitjable. Les conductes asocials, imprudents i delictives també són producte d’un aprenentatge, d’una integració d’aquest aprenentatge i de la seva posterior aplicació. El problema radica en que els valors o pautes apressos no eren els exigibles o simplement eren erronis.

Pensa que si penses en mí, entraré a formar part de la teva vida

A tots aquells que em dediquen els seus pensaments i una part important dels seu valuós temps.

Cadires per a tots els culs

Viure dels altres

Aspirem a la inèrcia. Som fabricants de banalitats en sèrie. Tenim una gran capacitat mimètica que ens fa passar desapercebuts, que ens incrusta dins el paisatge. Esperem el corrent del riu que ens estalvií fer l’esforç de remar. Ens ho mirem tot de lluny perquè no ens esquitxi ni la més petita espurna d’iniciativa. Tan se val d’on venim, tan se val on anem, ens condueixen i prou i venerem per damunt de tot l’escala mecànica que ens puja sense moure un múscul.
Aspirem a la inèrcia que altres generen amb el seu compromís i no pensem fer res que alteri aquesta situació.

J. L.
president del CPI (Club de Paràsits Internacional)

Nota: no us demano afiliació, seria un acte contra natura donades les vostres especials característiques i que entenc perfectament. Cap iniciativa ens ha de fer perdre el nord.