El racó del son
Els problemes deixen de ser-ho, quan en lloc de buscar culpables, es busquen sol·lucions.
dilluns, 17 de novembre del 2008
Amb autoritat i sense autoritarisme
Barceloneta 1 - Europa C 3
De nou un bon partit de l'Europa fora de casa, on no ha perdut cap punt des del començament de Lliga i que el manté molt a prop del Sants que ha aconseguit guanyar, no sense dificultats, a un millorat Catalònia. Era difícil, molt difícil, la visita al camp de la Barceloneta, on per les especials característiques del terreny de joc, l’Europa no ho tindria fàcil. Però un cop més els escapulats han estat més sòlids, més concentrats i constants, que quan juguen al seu Estadi. De principi a fi han dominat a una Barceloneta molt pobre en recursos i que no ha estat rival en 70 dels 90 minuts disputats. Tan sols en els primers 20 de la segona part, i més per fruit d’un relaxament visitant, cosa per altra banda bastant habitual en els darrers partits, que no pas per mèrits de la pròpia Barceloneta, que si be ho ha intentat amb un joc molt directe i poc trenat, no ha posat en seriosos problemes la porteria rival en cap moment, només un gol en un clamorós doble fora de joc ha donat incertesa al marcador durant alguns minuts i ha fet pensar a l’afició rival en un miracle que, evidentment , no s’ha produït. L’Europa s’ha refet amb molta autoritat i, amb un just 1 a 3, s’ha endut un partit molt més clar en el joc que no pas en el marcador. No he tingut la sensació, en cap moment i, veient el partit d’avui, que la Barceloneta sigui un seriós aspirant al títol. Per posar en dificultats a algun equip dels de dalt en algun encontre puntual, potser sí. Per estar lluitant al mig de la taula amb el Trajana, l’Hospi, el Catalònia, també. Però, em sorprendria molt si això no fos així i em replantejaria els meus fonaments i coneixements futbolístics. Contra el Vilassar la setmana passada i avui contra l’Europa han posat de manifest quines són les seves limitacions i les seves mancances. Segurament, i sense voler pecar de visionari, crec que els resultats obtinguts fins el moment estan molt per damunt de les seves possibilitats reals. En qualsevol altre Lliga l’Europa seria líder indiscutible perquè ho està fent molt bé, sinó fos perquè el Sants encara ho està fent una mica millor. L’enfrontament directe entre aquests dos equips del proper dia 29 ens donarà la justa mesura del potencial de cada un d’ells. Però no avancem esdeveniments, anem pas per pas, jornada a jornada, gaudint d’aquesta extraordinària i competida Lliga.
Respecte als altres resultats que s’han produït aquesta jornada, només vull fer referència a l’habitual desfeta del Pere Gol, aquest cop davant un rival directe, que els deixa pràcticament sentenciats, de l’empat del Bellvitge a casa d’una Muntanyesa en caiguda lliure i de la contundent, per inesperada, victòria d’un Trajana ascendent davant d’un irregular Hospitalet, que posa les coses cada cop més emocionants. Setmana a setmana es van clarificant posicions i, sobretot, preposicions, de cara a definir o bé configurar, els grups on estaran situats tots i cadascun dels equips i les seves opcions en aquest campionat.
Barceloneta 1 - Europa C 3
De nou un bon partit de l'Europa fora de casa, on no ha perdut cap punt des del començament de Lliga i que el manté molt a prop del Sants que ha aconseguit guanyar, no sense dificultats, a un millorat Catalònia. Era difícil, molt difícil, la visita al camp de la Barceloneta, on per les especials característiques del terreny de joc, l’Europa no ho tindria fàcil. Però un cop més els escapulats han estat més sòlids, més concentrats i constants, que quan juguen al seu Estadi. De principi a fi han dominat a una Barceloneta molt pobre en recursos i que no ha estat rival en 70 dels 90 minuts disputats. Tan sols en els primers 20 de la segona part, i més per fruit d’un relaxament visitant, cosa per altra banda bastant habitual en els darrers partits, que no pas per mèrits de la pròpia Barceloneta, que si be ho ha intentat amb un joc molt directe i poc trenat, no ha posat en seriosos problemes la porteria rival en cap moment, només un gol en un clamorós doble fora de joc ha donat incertesa al marcador durant alguns minuts i ha fet pensar a l’afició rival en un miracle que, evidentment , no s’ha produït. L’Europa s’ha refet amb molta autoritat i, amb un just 1 a 3, s’ha endut un partit molt més clar en el joc que no pas en el marcador. No he tingut la sensació, en cap moment i, veient el partit d’avui, que la Barceloneta sigui un seriós aspirant al títol. Per posar en dificultats a algun equip dels de dalt en algun encontre puntual, potser sí. Per estar lluitant al mig de la taula amb el Trajana, l’Hospi, el Catalònia, també. Però, em sorprendria molt si això no fos així i em replantejaria els meus fonaments i coneixements futbolístics. Contra el Vilassar la setmana passada i avui contra l’Europa han posat de manifest quines són les seves limitacions i les seves mancances. Segurament, i sense voler pecar de visionari, crec que els resultats obtinguts fins el moment estan molt per damunt de les seves possibilitats reals. En qualsevol altre Lliga l’Europa seria líder indiscutible perquè ho està fent molt bé, sinó fos perquè el Sants encara ho està fent una mica millor. L’enfrontament directe entre aquests dos equips del proper dia 29 ens donarà la justa mesura del potencial de cada un d’ells. Però no avancem esdeveniments, anem pas per pas, jornada a jornada, gaudint d’aquesta extraordinària i competida Lliga.
Respecte als altres resultats que s’han produït aquesta jornada, només vull fer referència a l’habitual desfeta del Pere Gol, aquest cop davant un rival directe, que els deixa pràcticament sentenciats, de l’empat del Bellvitge a casa d’una Muntanyesa en caiguda lliure i de la contundent, per inesperada, victòria d’un Trajana ascendent davant d’un irregular Hospitalet, que posa les coses cada cop més emocionants. Setmana a setmana es van clarificant posicions i, sobretot, preposicions, de cara a definir o bé configurar, els grups on estaran situats tots i cadascun dels equips i les seves opcions en aquest campionat.
diumenge, 16 de novembre del 2008
Sessió doble al cinema Amèrica
Anguera 2 - Vilassar 1
Dom Bosco 0 - Santa Eulàlia 6
Com si d’un cinema dels anys seixanta es tractés, ahir varem tenir sessió continua i doble a l’Escola Industrial. Dues pel·lícules, dues, perdó dos partits de futbol, dos, encadenats l’un darrera l’altre per a saturació d’un públic heterogeni, i perquè no dir-ho, “malalt” de pilota. En aquelles velles sessions de cinema ens posaven dues pel·lícules, l’una la principal, que venia tot just desprès d’estrenar-se en els grans cinemes de la ciutat i l’altre, la de complement, generalment de sèrie B, és a dir de baix pressupost i amb actors de cinquena fila, servia per omplir la programació, on les famílies, al complert, podien anar a berenar i passar una distreta tarda en companyia dels seus herois de ficció. Doncs, similar, encara que ahir els herois no eren pas de ficció, anaven de curt, amb botes de tacs i perseguien, amb més o menys fortuna, una pilota capriciosa sobre una platja lleugerament verda.
La pel·lícula d’estrena, la principal d’ahir, era el partit entre l’ Anguera i el Vilassar, dos equips bastant igualats en les seves capacitats i de nivell molt similar. I així es va veure damunt el terreny de joc, una primera part per l’equip local i una segona, decididament decantada cap els interessos de l’equip del Maresme. Malgrat que el resultat final va afavorir a l’ Anguera, el més just hagués estat un empat, pels mèrits proposats per uns i altres. El Vilassar no va tenir ahir la sort que va buscar i que es va merèixer al llarg dels noranta tres minuts de joc efectiu, en un partit intens i molt entretingut per al nombrós públic assistent. L’Anguera com a local, va saber aprofitar perfectament, el que, un Vilassar generós, els hi va regalar. Un penal concedit innocentment i una errada en el centre de la defensa visitant varen decidir el resultat en favor d’una Penya que va celebrar el triomf com si fossin conscients, que d’aquí al final de la primera volta , els hi ve l’ascensió a l’Alpe d’Huez i on els hi costarà molt rascar punts. Fins ara han tingut les etapes planes, de baixa dificultat, veurem la seva resposta quan hagin de canviar de marxa.
La segona pel·lícula de la sessió vespertina, és a dir, el complement, l’anomenada de sèrie B, no va ser tan B com, per altra banda, era previsible. Dos equips angoixats, en una situació límit s’enfrontaven entre sí, amb l’objectiu comú de deixar al rival fora de la lluita per la salvació amb un duel directe i dels que a final de Temporada compten, i compten molt. El Santa Eulàlia, sense fer res de l’altre món, va fer tot el necessari per deixar amb el cul a l’aire a un Don Bosco absolutament desdibuixat i desarborat. Un partit que, malgrat les expectatives, d’enfrontament igualat, no en va tenir res. Des del primer moment, i a rel d’un penal “tonto” a l’àrea de l’equip local, els gols van anar caient l’un darrera l’altre com si d’una gota malaia es tractés, per a desesperació del públic local i dels propis jugadors, en un dels pitjors moments futbolístics de la seva vida. El Santa Eulàlia haurà de testar, el seu aparent progrés, en els propers partits per demostrar que aquest resultat no és un miratge, que no és només el producte d’un enfrontament amb un rival que comença a tastar l’ infern de la segona divisió, sinó l’evolució d’un grup que comença a rutllar i a adaptar-se a la categoria. Falta molt, és cert, però la dinàmica del Dom Bosco no fa presagiar res de bo. El temps ens ho dirà i els propers partits ens aniran donant pistes.
Tot esperant el THE END.
Anguera 2 - Vilassar 1
Dom Bosco 0 - Santa Eulàlia 6
Com si d’un cinema dels anys seixanta es tractés, ahir varem tenir sessió continua i doble a l’Escola Industrial. Dues pel·lícules, dues, perdó dos partits de futbol, dos, encadenats l’un darrera l’altre per a saturació d’un públic heterogeni, i perquè no dir-ho, “malalt” de pilota. En aquelles velles sessions de cinema ens posaven dues pel·lícules, l’una la principal, que venia tot just desprès d’estrenar-se en els grans cinemes de la ciutat i l’altre, la de complement, generalment de sèrie B, és a dir de baix pressupost i amb actors de cinquena fila, servia per omplir la programació, on les famílies, al complert, podien anar a berenar i passar una distreta tarda en companyia dels seus herois de ficció. Doncs, similar, encara que ahir els herois no eren pas de ficció, anaven de curt, amb botes de tacs i perseguien, amb més o menys fortuna, una pilota capriciosa sobre una platja lleugerament verda.
La pel·lícula d’estrena, la principal d’ahir, era el partit entre l’ Anguera i el Vilassar, dos equips bastant igualats en les seves capacitats i de nivell molt similar. I així es va veure damunt el terreny de joc, una primera part per l’equip local i una segona, decididament decantada cap els interessos de l’equip del Maresme. Malgrat que el resultat final va afavorir a l’ Anguera, el més just hagués estat un empat, pels mèrits proposats per uns i altres. El Vilassar no va tenir ahir la sort que va buscar i que es va merèixer al llarg dels noranta tres minuts de joc efectiu, en un partit intens i molt entretingut per al nombrós públic assistent. L’Anguera com a local, va saber aprofitar perfectament, el que, un Vilassar generós, els hi va regalar. Un penal concedit innocentment i una errada en el centre de la defensa visitant varen decidir el resultat en favor d’una Penya que va celebrar el triomf com si fossin conscients, que d’aquí al final de la primera volta , els hi ve l’ascensió a l’Alpe d’Huez i on els hi costarà molt rascar punts. Fins ara han tingut les etapes planes, de baixa dificultat, veurem la seva resposta quan hagin de canviar de marxa.
La segona pel·lícula de la sessió vespertina, és a dir, el complement, l’anomenada de sèrie B, no va ser tan B com, per altra banda, era previsible. Dos equips angoixats, en una situació límit s’enfrontaven entre sí, amb l’objectiu comú de deixar al rival fora de la lluita per la salvació amb un duel directe i dels que a final de Temporada compten, i compten molt. El Santa Eulàlia, sense fer res de l’altre món, va fer tot el necessari per deixar amb el cul a l’aire a un Don Bosco absolutament desdibuixat i desarborat. Un partit que, malgrat les expectatives, d’enfrontament igualat, no en va tenir res. Des del primer moment, i a rel d’un penal “tonto” a l’àrea de l’equip local, els gols van anar caient l’un darrera l’altre com si d’una gota malaia es tractés, per a desesperació del públic local i dels propis jugadors, en un dels pitjors moments futbolístics de la seva vida. El Santa Eulàlia haurà de testar, el seu aparent progrés, en els propers partits per demostrar que aquest resultat no és un miratge, que no és només el producte d’un enfrontament amb un rival que comença a tastar l’ infern de la segona divisió, sinó l’evolució d’un grup que comença a rutllar i a adaptar-se a la categoria. Falta molt, és cert, però la dinàmica del Dom Bosco no fa presagiar res de bo. El temps ens ho dirà i els propers partits ens aniran donant pistes.
Tot esperant el THE END.
dissabte, 15 de novembre del 2008
Quina grua el meu estel
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!
Amiga del dolç turmell.
-Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta,
i mira que et prendrà l'amor senyor
-que el mariner ja sospira.
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
Joan Salvat Papasseit
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!
Amiga del dolç turmell.
-Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta,
i mira que et prendrà l'amor senyor
-que el mariner ja sospira.
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
Joan Salvat Papasseit
Heretareu la terra
Lloreda 1 – Europa D 4
Sis hores, sis, m’han calgut per assimilar el que els meus ulls han vist i el meu cor ha experimentat aquest matí a Lloreda. Tenia, i no us vull enganyar, bones vibracions abans de començar el partit. Venia l’Europa de guanyar a casa davant La Salle i se li presentava una immillorable oportunitat de trencar la mala ratxa de resultats lluny de l’Àliga. El salt qualitatiu que ha experimentat aquest equip en les darreres setmanes era un motiu més que suficient per apostar perquè aquesta inèrcia es capgirés definitivament. Així ha estat, i s’ha produït amb una autoritat inqüestionable, amb uns arguments de primer ordre, dignes de categories més valorades, i deixant entreveure les enormes possibilitats, a poc que les coses es facin bé, d’aquest equip, que en aquests moments, practica un dels futbols amb més sentit i coherència dels que he pogut veure recentment. Cinc partits, cinc, he “mamat” avui, de diferents edats i categories i cap, us ho dic sincerament, amb el nivell d’aquest que ara comento. Que un jugador tingui un bon dia, que dos jugadors o tres, estiguin encertats, és bastant habitual i gens sorprenent, però que tots els jugadors, tot l’equip ratlli la perfecció, que els que surten d’inici i els que ho fan des de la banqueta estiguin pràcticament perfectes en totes les seves accions i brillants en la seva actitud, això ja no és producte de la casualitat. Hi ha un munt de treball ben fet al darrera, hi ha molta implicació d’uns i d’altres, hi ha compromís, hi ha trempera i hi ha molta, molta confiança en un projecte que aposta pel col·lectiu valorant a les persones. Que els jugadors i cos tècnic s’ho passen bé, salta a la vista i s’encomana. És com una persistent i tossuda taca d’oli que s’escampa i acaba per abrasar-ho tot. Avui s’ha rendit el Lloreda, malgrat avançar-se en el marcador, això sí, en una jugada aïllada. I demà seran d’altres els que hauran de donar fe de l’inexorable ascens d’uns nois amb el somrís a la cara, molt de futbol a les seves cames i la V de victòria dibuixada al pit.
En Lluis Llach diu en una de les seves memorables cançons que: ...FE NO ÉS ESPERAR, FE NO ÉS SOMIAR, FE ÉS PENOSA LLUITA DE L’ AVUI PEL DEMÀ...no puc estar més d’acord, però el que em dona més tranquil·litat i confiança és que el seu entrenador, el responsable de la nau, també ho creu així. El vaixell tot just acaba de salpar, desitgeu-li sort i gaudiu de la travessia.
Lliga Segona Divissió Cadet, grup 15
Lloreda 1 – Europa D 4
Sis hores, sis, m’han calgut per assimilar el que els meus ulls han vist i el meu cor ha experimentat aquest matí a Lloreda. Tenia, i no us vull enganyar, bones vibracions abans de començar el partit. Venia l’Europa de guanyar a casa davant La Salle i se li presentava una immillorable oportunitat de trencar la mala ratxa de resultats lluny de l’Àliga. El salt qualitatiu que ha experimentat aquest equip en les darreres setmanes era un motiu més que suficient per apostar perquè aquesta inèrcia es capgirés definitivament. Així ha estat, i s’ha produït amb una autoritat inqüestionable, amb uns arguments de primer ordre, dignes de categories més valorades, i deixant entreveure les enormes possibilitats, a poc que les coses es facin bé, d’aquest equip, que en aquests moments, practica un dels futbols amb més sentit i coherència dels que he pogut veure recentment. Cinc partits, cinc, he “mamat” avui, de diferents edats i categories i cap, us ho dic sincerament, amb el nivell d’aquest que ara comento. Que un jugador tingui un bon dia, que dos jugadors o tres, estiguin encertats, és bastant habitual i gens sorprenent, però que tots els jugadors, tot l’equip ratlli la perfecció, que els que surten d’inici i els que ho fan des de la banqueta estiguin pràcticament perfectes en totes les seves accions i brillants en la seva actitud, això ja no és producte de la casualitat. Hi ha un munt de treball ben fet al darrera, hi ha molta implicació d’uns i d’altres, hi ha compromís, hi ha trempera i hi ha molta, molta confiança en un projecte que aposta pel col·lectiu valorant a les persones. Que els jugadors i cos tècnic s’ho passen bé, salta a la vista i s’encomana. És com una persistent i tossuda taca d’oli que s’escampa i acaba per abrasar-ho tot. Avui s’ha rendit el Lloreda, malgrat avançar-se en el marcador, això sí, en una jugada aïllada. I demà seran d’altres els que hauran de donar fe de l’inexorable ascens d’uns nois amb el somrís a la cara, molt de futbol a les seves cames i la V de victòria dibuixada al pit.
En Lluis Llach diu en una de les seves memorables cançons que: ...FE NO ÉS ESPERAR, FE NO ÉS SOMIAR, FE ÉS PENOSA LLUITA DE L’ AVUI PEL DEMÀ...no puc estar més d’acord, però el que em dona més tranquil·litat i confiança és que el seu entrenador, el responsable de la nau, també ho creu així. El vaixell tot just acaba de salpar, desitgeu-li sort i gaudiu de la travessia.
Lliga Segona Divissió Cadet, grup 15
Brokeback mountain
Hi ha muntanyes singulars, com la Table Mountain, a Ciutat del Cap. Hi ha muntanyes sagrades, com la de Montserrat, al cor de Catalunya. Hi ha muntanyes fascinants, com la Muntanya de la Lluna, on neix el Nil. Hi ha muntanyes mítiques, com l’Everest, el cim del món. I Hi ha, per desgràcia, muntanyes penoses, com la Muntanyesa, que avergonyeix el futbol, l’adultera i l’infravaloritza. Que no us ho creieu? Només cal que els hi veieu un partit i immediatament sortireu de dubtes.
Hi ha muntanyes singulars, com la Table Mountain, a Ciutat del Cap. Hi ha muntanyes sagrades, com la de Montserrat, al cor de Catalunya. Hi ha muntanyes fascinants, com la Muntanya de la Lluna, on neix el Nil. Hi ha muntanyes mítiques, com l’Everest, el cim del món. I Hi ha, per desgràcia, muntanyes penoses, com la Muntanyesa, que avergonyeix el futbol, l’adultera i l’infravaloritza. Que no us ho creieu? Només cal que els hi veieu un partit i immediatament sortireu de dubtes.
dijous, 13 de novembre del 2008
Autocrítica
Bloguers? es diuen bloguers els titulars d’un blog?
Posem que sí. Són doncs aquests bloguers, gent normal? Que empeny a persones, aparentment com tothom, a obrir un blog per penjar les seves dèries? Que fa que individus amb cert nivell, no ho negaré, es llencin a l’aventura impudorosa de mostrar-se sense vergonya davant un públic tan heterogeni? Perquè persones geloses de la seva privacitat no tenen cap recança a despullar-se públicament en finestres com aquesta? El blog els fa transparents, inassolibles, inatacables, inabastables? Serà que el blog els manté segurs dins el seu espai blindat, lluny de qualsevol incòmoda proximitat? Es podria associar el blog a l’efecte “Carnaval” on pel fet d’anar disfressat, o bé duu una màscara, ens sentim valents, inhibits i agosarats? És el blog una tapadora o potser el divan del psicoanalista? Són els blogs eines inofensives i els bloguers innocents?
El bloguer se’t cola a casa, se t’asseu al sofà, se’t fica al llit. El bloguer pot ser inoportú i a voltes impertinent. El bloguer, en alguns casos, et fa companyia. Et fa riure i plorar i, de tant en tant, et fa pensar. Et martelleja el cervell, t’eriça la pell i puntualment et glaça el cor.
Els bloguers viuen en un blog i la seva realitat, cada dia que passa, és més plana.
Bloguers? es diuen bloguers els titulars d’un blog?
Posem que sí. Són doncs aquests bloguers, gent normal? Que empeny a persones, aparentment com tothom, a obrir un blog per penjar les seves dèries? Que fa que individus amb cert nivell, no ho negaré, es llencin a l’aventura impudorosa de mostrar-se sense vergonya davant un públic tan heterogeni? Perquè persones geloses de la seva privacitat no tenen cap recança a despullar-se públicament en finestres com aquesta? El blog els fa transparents, inassolibles, inatacables, inabastables? Serà que el blog els manté segurs dins el seu espai blindat, lluny de qualsevol incòmoda proximitat? Es podria associar el blog a l’efecte “Carnaval” on pel fet d’anar disfressat, o bé duu una màscara, ens sentim valents, inhibits i agosarats? És el blog una tapadora o potser el divan del psicoanalista? Són els blogs eines inofensives i els bloguers innocents?
El bloguer se’t cola a casa, se t’asseu al sofà, se’t fica al llit. El bloguer pot ser inoportú i a voltes impertinent. El bloguer, en alguns casos, et fa companyia. Et fa riure i plorar i, de tant en tant, et fa pensar. Et martelleja el cervell, t’eriça la pell i puntualment et glaça el cor.
Els bloguers viuen en un blog i la seva realitat, cada dia que passa, és més plana.
dimecres, 12 de novembre del 2008
La nit del caçador (1955)
The Night of the Hunter
The Night of the Hunter
L’única pel·lícula com a director de Charles Laughton, és aquest conte fosc ambientat a l’època de la Gran Depressió i que, des del punt de vista d’uns nens, ens desgrana una història terrible de psicosis. Mai Robert Mitchum, el protagonista masculí, va ser tan odiat com en aquest film. Mai un “dolent” va ser tan magníficament “dolent”. Encara ara, quan recordo o torno a visionar aquesta pel·lícula, no puc deixar d’experimentar una gran ansietat i un profund neguit per aquesta història terriblement inquietant, reflex sòrdid de la condició humana.
Aquest mític film conté, sense cap mena de dubtes, algunes de les seqüències més impactants i tanmateix belles del setè art. La imatge de Shelley Winters, morta i asseguda al seu cotxe al fons de l’estany o la fugida dels nens en barca pel riu de nit, són dos exemples antològics que perduraran per sempre en la memòria col·lectiva dels amants del Cinema.
dimarts, 11 de novembre del 2008
Aprendre, integrar, aplicar
Aprendre, integrar, aplicar. Així de fàcil i alhora, així de difícil. Tots el essers humans passem per una primera fase d’aprenentatge, que ens duu posteriorment a integrar el que hem après, per finalment, aplicar el que hem integrat. L’aprenentatge és el rovell de l’ou, el nucli, la part central de tot el que vindrà desprès. Tots aprenem, però no tots aprenem les mateixes coses ni de la mateixa manera. És fonamental posar la màxima atenció en els valors que s’aprenen perquè d’això dependrà que la conducta de l’ individu, en l’exercici de la seva aplicació, sigui la més correcta i desitjable. Les conductes asocials, imprudents i delictives també són producte d’un aprenentatge, d’una integració d’aquest aprenentatge i de la seva posterior aplicació. El problema radica en que els valors o pautes apressos no eren els exigibles o simplement eren erronis.
Aprendre, integrar, aplicar. Així de fàcil i alhora, així de difícil. Tots el essers humans passem per una primera fase d’aprenentatge, que ens duu posteriorment a integrar el que hem après, per finalment, aplicar el que hem integrat. L’aprenentatge és el rovell de l’ou, el nucli, la part central de tot el que vindrà desprès. Tots aprenem, però no tots aprenem les mateixes coses ni de la mateixa manera. És fonamental posar la màxima atenció en els valors que s’aprenen perquè d’això dependrà que la conducta de l’ individu, en l’exercici de la seva aplicació, sigui la més correcta i desitjable. Les conductes asocials, imprudents i delictives també són producte d’un aprenentatge, d’una integració d’aquest aprenentatge i de la seva posterior aplicació. El problema radica en que els valors o pautes apressos no eren els exigibles o simplement eren erronis.
dilluns, 10 de novembre del 2008
Viure dels altres
Aspirem a la inèrcia. Som fabricants de banalitats en sèrie. Tenim una gran capacitat mimètica que ens fa passar desapercebuts, que ens incrusta dins el paisatge. Esperem el corrent del riu que ens estalvií fer l’esforç de remar. Ens ho mirem tot de lluny perquè no ens esquitxi ni la més petita espurna d’iniciativa. Tan se val d’on venim, tan se val on anem, ens condueixen i prou i venerem per damunt de tot l’escala mecànica que ens puja sense moure un múscul.
Aspirem a la inèrcia que altres generen amb el seu compromís i no pensem fer res que alteri aquesta situació.
J. L.
president del CPI (Club de Paràsits Internacional)
Nota: no us demano afiliació, seria un acte contra natura donades les vostres especials característiques i que entenc perfectament. Cap iniciativa ens ha de fer perdre el nord.
Aspirem a la inèrcia. Som fabricants de banalitats en sèrie. Tenim una gran capacitat mimètica que ens fa passar desapercebuts, que ens incrusta dins el paisatge. Esperem el corrent del riu que ens estalvií fer l’esforç de remar. Ens ho mirem tot de lluny perquè no ens esquitxi ni la més petita espurna d’iniciativa. Tan se val d’on venim, tan se val on anem, ens condueixen i prou i venerem per damunt de tot l’escala mecànica que ens puja sense moure un múscul.
Aspirem a la inèrcia que altres generen amb el seu compromís i no pensem fer res que alteri aquesta situació.
J. L.
president del CPI (Club de Paràsits Internacional)
Nota: no us demano afiliació, seria un acte contra natura donades les vostres especials característiques i que entenc perfectament. Cap iniciativa ens ha de fer perdre el nord.
Yes, we can
Jornada 7, juvenils primera divisió, grup 3
Sorpresa i de la grossa a Can Gabriel. L’ equip local ha perdut davant un motivat Trajana que venia de deixar escapar els tres punts, la setmana passada a casa, contra l’Europa. Aquest resultat d’avui fa millor encara l’ obtingut pels escapulats, doncs demostra clarament que el Trajana no és tan fluix com se li pressuposava i valora la victòria dels de Sardenya en la seva justa mesura. Tots els partits són complicats i tots els rivals difícils. El que un equip guanyi o perdi està en funció dels demèrits propis però també, i en gran part, en els mèrits del rival. Avui el Trajana ha estat molt superior en la proposta, en el plantejament i en els arguments disposats sobre el terreny de joc. Amb rapidesa i agressivitat han desarborat un joc massa tou i previsible del Sant Gabriel que ha estat incapaç de fer valer la seva teòrica superioritat tècnica. I és que en el futbol, com es demostra una vegada més, l’actitud és fonamental per acostar-se a l’èxit. La tendresa està molt bé en les relacions humanes i fins i tot diria que es necessària i exigible, però en futbol és un pecat massa car que només es cura amb el temps i una canya. El Trajana puja, com era previsible, fins igualar al Sant Gabriel i aquest, per contra, es queda, en terra de ningú, a l’espera d’una maduració que pot trigar a arribar.
Poc li ha durat l’alegria a la Barceloneta. De fer càlculs per ocupar la segona plaça a la caça de l’Europa, finalment s’ha hagut de conformar, aquesta setmana, amb perdre clarament en front d’un Vilassar que, en principi, no compte a les travesses. Torna a ser una mica el cas del Trajana, sense ser un equip poderós, no és un mal equip i pot, en qualsevol moment, amargar-li la festa al més pintat. A fora no rascarà molts punts, però en la confortabilitat del seu llogaret, serà un equip difícil de batre i avui la Barceloneta ho ha tastat.
La derrota del Catalònia a casa davant una Anguera pràcticament desactivada, al menys fins ara, ha estat, no una sorpresa, sinó un monumental daltabaix difícil de preveure i fins i tot difícil d’entendre. Per els que ja portem temps en això del futbol, situacions i resultats com aquests no ens haurien d’estranyar, però les trajectòries divergents d’un i altre equip feien impensable, no ja que el Cata perdés, sinó que l’Anguera fos capaç de guanyar i fer-ho en un camp tan singularment complicat com “la gàbia” de Mundet. Significarà això l’esfondrament definitiu d’un equip dissenyat per a jugar només els primers 45 minuts de cada partit? O bé serà un punt d’inflexió, el ressorgiment d’una Penya fins el moment, inèdita? El temps ens aportarà les respostes, que ara sincerament, no tinc.
Malgrat ferir alguna sensibilitat, he de reafirmar-me, un cop més, en la tendència cap el desastre, que setmana darrera setmana, va dibuixant el Pere Gol. Ara ja no només és limiten a perdre els seus partits, sinó que han afegit el component desagradable i gens desitjable de les males maneres i la bronca com a recurs justificant. Era previsible, que més aviat que tard, aquest element, poc esportiu, fes aparició en un equip amb pocs recursos futbolístics per tapar totes les seves mancances i desviar l’atenció d’uns fonaments que no tenen. El Sants, fent bé la seva feina, ha sumat tres punts més a l’espera de rebre, la propera setmana, a un Catalònia en hores baixes. Només haurà de contemporitzar els primers 45 minuts per, després, a la segona part, veure com l’equip visitant es dissol com una cullerada de sucre en un cafè bullint.
La recuperació del Santa Eulàlia? Caldrà seguir-ho amb atenció les properes setmanes. Avui no era justament un partit on es pogués treure grans conclusions ni fer valoracions de cara al futur. El Masnou és un equip molt verd que ja està entre els quatre darrers classificats. S’haurà de comprovar la resposta del Santa Eulàlia davant equips amb més entitat per certificar l’evolució d’un col·lectiu que encara està per veure. Tampoc la propera setmana ens aportarà gaires respostes doncs s’enfronten entre ells els 4 darrers classificats en dos duels que prometen ser, sinó apassionants, sí decididament dramàtics. La visita a Can Don Bosco pot marcar el futur immediat, no tan per escalar posicions, sinó simplement per fugir d’un descens, que a hores d’ara, els hi és molt proper. El mateix passa amb el Masnou que rebrà al Pere Gol en un partit que pot despenjar, encara més, als de la pèssima Salut.
El Don Bosco cau i cau i cau. A més, amb l’estrany honor de ser l’equip més golejat del grup. Són ja varies setmanes que els de l’Escola Industrial han perdut el nord i es passegen pels camps sense saber ben bé a que juguen. Amb molt poca estructura d’equip està presentant seriosa candidatura a ocupar amb tot mereixement un dels llocs que dona dret, per mèrits propis, al descens de categoria. El proper partit hauran de guanyar al Santa Eulàlia si volen seguir mantenint, ni que sigui, una setmana més l’esperança en una permanència cada cop més cara. L’ Unificació Bellvitge bé, anar fent. Sense excessos ni massa floritures estan instal·lats en un lloc tranquil de la taula a l’espera de temps millors o si més no, que no en vinguin de pitjors.
Novament la Muntanyesa i van...Cada partit una “festa”, cada partit més “partit” que l’anterior. Ahir van acabar amb 6 jugadors, el dia de la Barceloneta amb 7, el dia...Ha de durar molt aquesta història? Si realment no estan per la feina, si no volen guanyar la Lliga, si ni tan sols la volen jugar, doncs que pleguin i no l’adulterin més. Equips com aquest no calen en el món del futbol. El que la gent que hi està vol, és jugar i veure partits complerts, amb tot el temps i amb dos equips sencers dins el terreny de joc. Tot el demès és un mal evitable i espero, pel bé de la majoria, que algú hi posi remei. L’Hospi, en línia ascendent des de la seva victòria a domicili al Nou Sardenya , sembla haver trobat el camí correcte. Una bona prova, una prova de foc, la tindrà el proper cap de setmana quan visiti al Trajana, que estic convençut, no voldrà deixar escapar més punts del seu feu. Partit molt interessant que ens donarà, alguna que altre pista, per on poden anar les trajectòries d’aquest dos equips amb dinàmiques diferents.
He deixat per al final, com era lògic, el partit de la setmana. Partit estrella sobre el paper i partit super-estrella sobre la gespa, en el seu desenllaç real. Un Europa que guanya amb certa autoritat lluny de casa però que, per contra, li costa treure endavant els partits al Nou Sardenya. I avui, davant un excel·lent rival, no ha estat una excepció. El Jupiter s’ha vist desarborat en els primers 45 minuts, sinó per un joc brillant, sí per una motivació i, també perquè no dir-ho, per un gran encert de cara a porta de l’equip local que deixava el marcador en un clar 4 a 2 al descans. La represa s’ha girat com un mitjó arran de l’expulsió d’un jugador local quan només es portaven 10 minuts del segon temps. Amb una eternitat per endavant, i amb un 5 a 2 per als locals, el Jupiter s’ha abocat a l’atac i l’Europa s’ha defensat apel·lant a l’èpica. No ha estat suficient, i faltant poc més de 10 minuts pel final, l’equip visitant ha aconseguit empatar a 5. Un resultat que semblava definitiu però una darrera jugada, en un llançament de falta, i faltant només 5 minuts per l’acabament, l’Europa ha marcat el, que ara sí, seria definitiu 6 a 5 en un partit memorable per part dels dos conjunts i que ha posat a prova la gestió de les emocions de jugadors, tècnics i públic en general. Un gran espectacle per als afeccionats al bon futbol i un argument de primera magnitud per als defensors d’aquest emocionant, brillant i magnífic esport .
Jornada 7, juvenils primera divisió, grup 3
Sorpresa i de la grossa a Can Gabriel. L’ equip local ha perdut davant un motivat Trajana que venia de deixar escapar els tres punts, la setmana passada a casa, contra l’Europa. Aquest resultat d’avui fa millor encara l’ obtingut pels escapulats, doncs demostra clarament que el Trajana no és tan fluix com se li pressuposava i valora la victòria dels de Sardenya en la seva justa mesura. Tots els partits són complicats i tots els rivals difícils. El que un equip guanyi o perdi està en funció dels demèrits propis però també, i en gran part, en els mèrits del rival. Avui el Trajana ha estat molt superior en la proposta, en el plantejament i en els arguments disposats sobre el terreny de joc. Amb rapidesa i agressivitat han desarborat un joc massa tou i previsible del Sant Gabriel que ha estat incapaç de fer valer la seva teòrica superioritat tècnica. I és que en el futbol, com es demostra una vegada més, l’actitud és fonamental per acostar-se a l’èxit. La tendresa està molt bé en les relacions humanes i fins i tot diria que es necessària i exigible, però en futbol és un pecat massa car que només es cura amb el temps i una canya. El Trajana puja, com era previsible, fins igualar al Sant Gabriel i aquest, per contra, es queda, en terra de ningú, a l’espera d’una maduració que pot trigar a arribar.
Poc li ha durat l’alegria a la Barceloneta. De fer càlculs per ocupar la segona plaça a la caça de l’Europa, finalment s’ha hagut de conformar, aquesta setmana, amb perdre clarament en front d’un Vilassar que, en principi, no compte a les travesses. Torna a ser una mica el cas del Trajana, sense ser un equip poderós, no és un mal equip i pot, en qualsevol moment, amargar-li la festa al més pintat. A fora no rascarà molts punts, però en la confortabilitat del seu llogaret, serà un equip difícil de batre i avui la Barceloneta ho ha tastat.
La derrota del Catalònia a casa davant una Anguera pràcticament desactivada, al menys fins ara, ha estat, no una sorpresa, sinó un monumental daltabaix difícil de preveure i fins i tot difícil d’entendre. Per els que ja portem temps en això del futbol, situacions i resultats com aquests no ens haurien d’estranyar, però les trajectòries divergents d’un i altre equip feien impensable, no ja que el Cata perdés, sinó que l’Anguera fos capaç de guanyar i fer-ho en un camp tan singularment complicat com “la gàbia” de Mundet. Significarà això l’esfondrament definitiu d’un equip dissenyat per a jugar només els primers 45 minuts de cada partit? O bé serà un punt d’inflexió, el ressorgiment d’una Penya fins el moment, inèdita? El temps ens aportarà les respostes, que ara sincerament, no tinc.
Malgrat ferir alguna sensibilitat, he de reafirmar-me, un cop més, en la tendència cap el desastre, que setmana darrera setmana, va dibuixant el Pere Gol. Ara ja no només és limiten a perdre els seus partits, sinó que han afegit el component desagradable i gens desitjable de les males maneres i la bronca com a recurs justificant. Era previsible, que més aviat que tard, aquest element, poc esportiu, fes aparició en un equip amb pocs recursos futbolístics per tapar totes les seves mancances i desviar l’atenció d’uns fonaments que no tenen. El Sants, fent bé la seva feina, ha sumat tres punts més a l’espera de rebre, la propera setmana, a un Catalònia en hores baixes. Només haurà de contemporitzar els primers 45 minuts per, després, a la segona part, veure com l’equip visitant es dissol com una cullerada de sucre en un cafè bullint.
La recuperació del Santa Eulàlia? Caldrà seguir-ho amb atenció les properes setmanes. Avui no era justament un partit on es pogués treure grans conclusions ni fer valoracions de cara al futur. El Masnou és un equip molt verd que ja està entre els quatre darrers classificats. S’haurà de comprovar la resposta del Santa Eulàlia davant equips amb més entitat per certificar l’evolució d’un col·lectiu que encara està per veure. Tampoc la propera setmana ens aportarà gaires respostes doncs s’enfronten entre ells els 4 darrers classificats en dos duels que prometen ser, sinó apassionants, sí decididament dramàtics. La visita a Can Don Bosco pot marcar el futur immediat, no tan per escalar posicions, sinó simplement per fugir d’un descens, que a hores d’ara, els hi és molt proper. El mateix passa amb el Masnou que rebrà al Pere Gol en un partit que pot despenjar, encara més, als de la pèssima Salut.
El Don Bosco cau i cau i cau. A més, amb l’estrany honor de ser l’equip més golejat del grup. Són ja varies setmanes que els de l’Escola Industrial han perdut el nord i es passegen pels camps sense saber ben bé a que juguen. Amb molt poca estructura d’equip està presentant seriosa candidatura a ocupar amb tot mereixement un dels llocs que dona dret, per mèrits propis, al descens de categoria. El proper partit hauran de guanyar al Santa Eulàlia si volen seguir mantenint, ni que sigui, una setmana més l’esperança en una permanència cada cop més cara. L’ Unificació Bellvitge bé, anar fent. Sense excessos ni massa floritures estan instal·lats en un lloc tranquil de la taula a l’espera de temps millors o si més no, que no en vinguin de pitjors.
Novament la Muntanyesa i van...Cada partit una “festa”, cada partit més “partit” que l’anterior. Ahir van acabar amb 6 jugadors, el dia de la Barceloneta amb 7, el dia...Ha de durar molt aquesta història? Si realment no estan per la feina, si no volen guanyar la Lliga, si ni tan sols la volen jugar, doncs que pleguin i no l’adulterin més. Equips com aquest no calen en el món del futbol. El que la gent que hi està vol, és jugar i veure partits complerts, amb tot el temps i amb dos equips sencers dins el terreny de joc. Tot el demès és un mal evitable i espero, pel bé de la majoria, que algú hi posi remei. L’Hospi, en línia ascendent des de la seva victòria a domicili al Nou Sardenya , sembla haver trobat el camí correcte. Una bona prova, una prova de foc, la tindrà el proper cap de setmana quan visiti al Trajana, que estic convençut, no voldrà deixar escapar més punts del seu feu. Partit molt interessant que ens donarà, alguna que altre pista, per on poden anar les trajectòries d’aquest dos equips amb dinàmiques diferents.
He deixat per al final, com era lògic, el partit de la setmana. Partit estrella sobre el paper i partit super-estrella sobre la gespa, en el seu desenllaç real. Un Europa que guanya amb certa autoritat lluny de casa però que, per contra, li costa treure endavant els partits al Nou Sardenya. I avui, davant un excel·lent rival, no ha estat una excepció. El Jupiter s’ha vist desarborat en els primers 45 minuts, sinó per un joc brillant, sí per una motivació i, també perquè no dir-ho, per un gran encert de cara a porta de l’equip local que deixava el marcador en un clar 4 a 2 al descans. La represa s’ha girat com un mitjó arran de l’expulsió d’un jugador local quan només es portaven 10 minuts del segon temps. Amb una eternitat per endavant, i amb un 5 a 2 per als locals, el Jupiter s’ha abocat a l’atac i l’Europa s’ha defensat apel·lant a l’èpica. No ha estat suficient, i faltant poc més de 10 minuts pel final, l’equip visitant ha aconseguit empatar a 5. Un resultat que semblava definitiu però una darrera jugada, en un llançament de falta, i faltant només 5 minuts per l’acabament, l’Europa ha marcat el, que ara sí, seria definitiu 6 a 5 en un partit memorable per part dels dos conjunts i que ha posat a prova la gestió de les emocions de jugadors, tècnics i públic en general. Un gran espectacle per als afeccionats al bon futbol i un argument de primera magnitud per als defensors d’aquest emocionant, brillant i magnífic esport .
diumenge, 9 de novembre del 2008
Sin guerlín, sin concesiones, sin tregua, sin puntería
Singuerlin 1 - Europa D 1
Partit travat, jugat de poder a poder on el Singuerlín ha atacat millor i l’Europa ha defensat millor. Partit on cap dels dos equips ha donat treva al rival, ni una sola concessió, ni un moment de debilitat que podés ser aprofitat pel contrari. Molt joc al mig camp, molta força i poc espectacle. Poques arribades, poques ocasions, si bé és cert, que les dues, una per equip, al marge dels dos gols, han estat molt clares i incomprensiblement desaprofitades. Poca punteria en un partit gris, de desgast i molt de treball que ha extenuat als jugadors d’ambdós equips i ha repartit els punts salomònicament.
Aquest punt arrencat per l’Europa, en un camp molt complicat, ha de ser valorat en la seva justa mesura. Sumar a casa del líder és un magnífic resultat es miri com es miri, des de qualsevol perspectiva, des de qualsevol angle. La feina dels escapulats ha estat avui particularment feixuga. L’actitud, excel·lent. I el resultat, un just premi, per aquesta proposta generosa i valenta. No sempre es pot estar brillant. A voltes cal sacrifici, deixar les filigranes al vestuari i adaptar-se a les necessitats de cada moment. Així ho ha entès avui l’Europa i així ho ha patit avui el Singuerlín.
Singuerlin 1 - Europa D 1
Partit travat, jugat de poder a poder on el Singuerlín ha atacat millor i l’Europa ha defensat millor. Partit on cap dels dos equips ha donat treva al rival, ni una sola concessió, ni un moment de debilitat que podés ser aprofitat pel contrari. Molt joc al mig camp, molta força i poc espectacle. Poques arribades, poques ocasions, si bé és cert, que les dues, una per equip, al marge dels dos gols, han estat molt clares i incomprensiblement desaprofitades. Poca punteria en un partit gris, de desgast i molt de treball que ha extenuat als jugadors d’ambdós equips i ha repartit els punts salomònicament.
Aquest punt arrencat per l’Europa, en un camp molt complicat, ha de ser valorat en la seva justa mesura. Sumar a casa del líder és un magnífic resultat es miri com es miri, des de qualsevol perspectiva, des de qualsevol angle. La feina dels escapulats ha estat avui particularment feixuga. L’actitud, excel·lent. I el resultat, un just premi, per aquesta proposta generosa i valenta. No sempre es pot estar brillant. A voltes cal sacrifici, deixar les filigranes al vestuari i adaptar-se a les necessitats de cada moment. Així ho ha entès avui l’Europa i així ho ha patit avui el Singuerlín.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)