Una jornada particular
Segona jornada i segueixen les golejades. Aquest cop amb algunes dades sorprenents. El Trajana que venia de perdre clarament amb la Unificació Bellvitge ha estat implacable amb el santa Eulàlia, que segurament haurà pagat els plats trencats de la primera jornada. Un Santa Eulalia que, per cert ja va perdre a casa la setmana passada davant un solvent Sant Gabriel i que amb dues victòries molt significatives, l’última precisament per golejada enfront un desesperant Pere Gol (13 gols encaixats), comparteix liderat amb l’Europa i el Sants. L’altre resultat espectacular ens l'ha ofert un recuperat Jupiter que venia d’encaixar una estrepitosa derrota per 8 a 2 al camp de la Muntanyesa i que aquesta setmana ha desballestat a la Unificació Bellvitge, vencedor del Trajana en la primera jornada. Tot plegat un cercle capriciós on els equips passen d’una setmana a l’altre de ser golejadors a ser golejats. Irregularitat, manca de concentració, excés de confiança,...un començament imprevisible.
Pel que fa als altres resultats, cap sorpresa. Potser el mal inici de l’Hospitalet amb dues derrotes consecutives seria una de les coses més destacables, així com la bona arrencada del Sants, el Sant Gabriel i l’Europa. Del Masnou i de la Barceloneta m’esperava una mica més, encara que és cert que estem començant i els equips aniran patint les transformacions pròpies del rodatge i el pas de les jornades.
El campionat és molt llarg i encara queda marge per corregir errors, però tinc la sensació que hi ha equips que no estaran disposats a donar treva i la recuperació de punts serà molt complicada aquesta Temporada.
dilluns, 6 d’octubre del 2008
Valero y yo
Valero es pequeño, ¿peludo?, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.
Lo dejo suelto y se va al prado, y acaricia tibiamente con su hocico, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y gualdas... Lo llamo dulcemente: "¿Valero?", y viene a mí con un trotecillo alegre que parece que se ríe, en no sé qué cascabeleo ideal...
Come cuanto le doy. Le gustan las naranjas mandarinas, las uvas moscateles, todas de ámbar; los higos morados, con su cristalina gotita de miel...
Es tierno y mimoso igual que un niño, que una niña...; pero fuerte y seco por dentro, como de piedra... Cuando paso sobre él, los domingos, por las últimas callejas del pueblo, los hombres del campo, vestidos de limpio y despaciosos, se quedan mirándolo:
— Tiene acero...
Tiene acero. Acero y plata de luna, al mismo tiempo.
Adaptació molt lliure de Platero y yo de Juan Ramón Jiménez
Valero es pequeño, ¿peludo?, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.
Lo dejo suelto y se va al prado, y acaricia tibiamente con su hocico, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y gualdas... Lo llamo dulcemente: "¿Valero?", y viene a mí con un trotecillo alegre que parece que se ríe, en no sé qué cascabeleo ideal...
Come cuanto le doy. Le gustan las naranjas mandarinas, las uvas moscateles, todas de ámbar; los higos morados, con su cristalina gotita de miel...
Es tierno y mimoso igual que un niño, que una niña...; pero fuerte y seco por dentro, como de piedra... Cuando paso sobre él, los domingos, por las últimas callejas del pueblo, los hombres del campo, vestidos de limpio y despaciosos, se quedan mirándolo:
— Tiene acero...
Tiene acero. Acero y plata de luna, al mismo tiempo.
Adaptació molt lliure de Platero y yo de Juan Ramón Jiménez
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Espriu, Salvador Espriu
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Espriu, Salvador Espriu
Els fruits de la paciència
Europa C 3 – Catalònia 1
El debut de l’Europa a casa ha estat tan complicat com es preveia, més pels nervis de l’estrena que no pas pels mèrits del rival. Un Catalònia rom i sense grapa tancat al seu camp i deixant tota l’iniciativa a l’equip local ha estat el dibuix de pràcticament tota la primera part. Només en una jugada aïllada, a la sortida d’un corner, el Catalònia ha fet el seu gol. Gol que ha descentrat el, fins aleshores, fluid joc de l’Europa posant la incertesa damunt la gespa i la imprecisió a les botes dels atacants escapulats. La resta de la primera part ha sigut un monogràfic, encara que sense sort, de l’Europa davant d’un, cada cop més aculat, Catalònia. Amb un sorprenent i immerescut 0 a 1 s’ha arribat al descans. És just en aquest moment i fruit dels relleus que ha efectuat el cos tècnic de l’Europa on el signe del partit ha començat a girar. Sense canviar el guió però sí els protagonistes i algun subtil retoc de posicions, l’equip local s’ha fet, definitivament, amb les regnes del joc. Han arribat les ocasions i conseqüentment els gols. Novament s’ha pogut constatar la versatilitat i varietat de recursos d’aquesta plantilla amb solucions per als diferents problemes que es puguin anar presentant al llarg d’una Temporada que es preveu molt dura, competida i apassionant.
És encara molt aviat per a fer pronòstics i proclamar favorits, però amb dues victòries de 2 partits disputats l’Europa presenta credencials i es posiciona clarament com un seriós candidat al títol de Lliga. Més si tenim en compte el procés d’adaptació pel que passen els equips quan estrenen categoria. Aquest equip creixerà i madurarà perquè tots els seus components van en la mateixa direcció. Un veritable equip és tant allò que es veu com el que no es veu. Com un edifici suportat pels fonaments que fan que es mantingui ferm i en canvi ningú els veu.
Europa C 3 – Catalònia 1
El debut de l’Europa a casa ha estat tan complicat com es preveia, més pels nervis de l’estrena que no pas pels mèrits del rival. Un Catalònia rom i sense grapa tancat al seu camp i deixant tota l’iniciativa a l’equip local ha estat el dibuix de pràcticament tota la primera part. Només en una jugada aïllada, a la sortida d’un corner, el Catalònia ha fet el seu gol. Gol que ha descentrat el, fins aleshores, fluid joc de l’Europa posant la incertesa damunt la gespa i la imprecisió a les botes dels atacants escapulats. La resta de la primera part ha sigut un monogràfic, encara que sense sort, de l’Europa davant d’un, cada cop més aculat, Catalònia. Amb un sorprenent i immerescut 0 a 1 s’ha arribat al descans. És just en aquest moment i fruit dels relleus que ha efectuat el cos tècnic de l’Europa on el signe del partit ha començat a girar. Sense canviar el guió però sí els protagonistes i algun subtil retoc de posicions, l’equip local s’ha fet, definitivament, amb les regnes del joc. Han arribat les ocasions i conseqüentment els gols. Novament s’ha pogut constatar la versatilitat i varietat de recursos d’aquesta plantilla amb solucions per als diferents problemes que es puguin anar presentant al llarg d’una Temporada que es preveu molt dura, competida i apassionant.
És encara molt aviat per a fer pronòstics i proclamar favorits, però amb dues victòries de 2 partits disputats l’Europa presenta credencials i es posiciona clarament com un seriós candidat al títol de Lliga. Més si tenim en compte el procés d’adaptació pel que passen els equips quan estrenen categoria. Aquest equip creixerà i madurarà perquè tots els seus components van en la mateixa direcció. Un veritable equip és tant allò que es veu com el que no es veu. Com un edifici suportat pels fonaments que fan que es mantingui ferm i en canvi ningú els veu.
diumenge, 5 d’octubre del 2008
Una muntanya grollera difícil d’escalar
Barceloneta 1 - Muntanyesa 1 (suspès)
Ni més ni menys. La Muntanyesa ha sigut molt superior a una insípida Barceloneta, amb 11 jugadors, però també amb 10, 9, 8 i fins i tot amb només 7. Vint primers minuts d’absolut domini de l’equip visitant, amb gol inclòs, fins la primera expulsió, per doble targeta groga al 9 de la Muntanyesa. Malgrat jugar en inferioritat numèrica l’equip visitant ha seguit portant l’iniciativa del joc i ha disposat de les ocasions més clares. Cinc minuts desprès, al voltant del 25, una nova expulsió els ha deixat amb 9 jugadors. Contràriament al que seria lògic, aquestes expulsions han descentrat molt més a la Barceloneta que a l’equip contrari. La Muntanyesa seguia dominant còmodament el partit i arribava amb molt de perill a les proximitats de la porteria local. No ha estat fins a les acaballes de la primera part que l’equip mariner, a pilota aturada i en un embolic dins l’àrea petita, ha aconseguit el gol de l’empat. Amb un injust 1 a 1 s’ha arribat al descans d’un primer temps certament estrany.
A la represa, més del mateix. Als cinc minuts, la Muntanyesa s’ha quedat amb 8 jugadors desprès d’una nova expulsió que no ha estat l’ultima. En aquests minuts no s’ha jugat a res i producte del despropòsit més surrealista, al quart d’hora, l’àrbitre ha expulsat al porter visitant. Poc abans ho havia fet amb el porter suplent, un jugador reserva i el propi entrenador de la Muntanyesa. Aquí s’ha acabat definitivament el partit, o al menys és el que l’àrbitre ha decidit. Tot plegat un desgavell. Un esplèndid matí de tardor i un interessant, a priori, partit de futbol que ha quedat en un no res lamentable.
La Muntanyesa té bons jugadors, principalment a la part de dalt, el 8, el 9 i el 10 poden fer miques les defenses més solvents. Però el futbol és un joc d’equip on intervenen altres factors, factors tan o més determinants que les pròpies qualitats tècniques. La Muntanyesa és el, desgraciadament, típic equip que tot el que guanya amb la pilota ho perd per la boca.
Que altres arbitres siguin més tolerants en l’aplicació del reglament i es facin l’orni davant les constants i insistents faltes de respecte verbal, no vol dir que sempre hagi de ser així. Avui la Muntanyesa s’ha trobat amb un àrbitre, que fent valer la màxima de tolerància zero, ha estat molt rigorós en l’observació de les regles, acotant des del primer minut, la incontinència verbal i la grolleria a la que ens tenen acostumats certs equips. El problema general, no ha estat l’àrbitre d’avui , sinó la gran majoria que, amb la seva conducta indolent, fan que actituds i comportaments com el de la Muntanyesa siguin normals i ens escandalitzem quan algú els hi posa límits. Corregint aquestes conductes impròpies aconseguirem augmentar el nivell col·lectiu del futbol en tots els seus àmbits. Llàstima que no hi hagi targetes grogues i vermelles pels pares, familiars i públic en general. Un aspecte que hauríem de sol.lucionar per la supervivència i salut d’aquest esport.
La imatge final de l’àrbitre sortint del camp acompanyat per sis mossos d’esquadra és la prova evident que les coses no s’estan fent gaire bé. És tremendament injust que una persona, en estricte aplicació del reglament, sigui objecte de vexacions i insults per part d’individus al llindar de la misèria mental i “educats” en el conflicte permanent.
Barceloneta 1 - Muntanyesa 1 (suspès)
Ni més ni menys. La Muntanyesa ha sigut molt superior a una insípida Barceloneta, amb 11 jugadors, però també amb 10, 9, 8 i fins i tot amb només 7. Vint primers minuts d’absolut domini de l’equip visitant, amb gol inclòs, fins la primera expulsió, per doble targeta groga al 9 de la Muntanyesa. Malgrat jugar en inferioritat numèrica l’equip visitant ha seguit portant l’iniciativa del joc i ha disposat de les ocasions més clares. Cinc minuts desprès, al voltant del 25, una nova expulsió els ha deixat amb 9 jugadors. Contràriament al que seria lògic, aquestes expulsions han descentrat molt més a la Barceloneta que a l’equip contrari. La Muntanyesa seguia dominant còmodament el partit i arribava amb molt de perill a les proximitats de la porteria local. No ha estat fins a les acaballes de la primera part que l’equip mariner, a pilota aturada i en un embolic dins l’àrea petita, ha aconseguit el gol de l’empat. Amb un injust 1 a 1 s’ha arribat al descans d’un primer temps certament estrany.
A la represa, més del mateix. Als cinc minuts, la Muntanyesa s’ha quedat amb 8 jugadors desprès d’una nova expulsió que no ha estat l’ultima. En aquests minuts no s’ha jugat a res i producte del despropòsit més surrealista, al quart d’hora, l’àrbitre ha expulsat al porter visitant. Poc abans ho havia fet amb el porter suplent, un jugador reserva i el propi entrenador de la Muntanyesa. Aquí s’ha acabat definitivament el partit, o al menys és el que l’àrbitre ha decidit. Tot plegat un desgavell. Un esplèndid matí de tardor i un interessant, a priori, partit de futbol que ha quedat en un no res lamentable.
La Muntanyesa té bons jugadors, principalment a la part de dalt, el 8, el 9 i el 10 poden fer miques les defenses més solvents. Però el futbol és un joc d’equip on intervenen altres factors, factors tan o més determinants que les pròpies qualitats tècniques. La Muntanyesa és el, desgraciadament, típic equip que tot el que guanya amb la pilota ho perd per la boca.
Que altres arbitres siguin més tolerants en l’aplicació del reglament i es facin l’orni davant les constants i insistents faltes de respecte verbal, no vol dir que sempre hagi de ser així. Avui la Muntanyesa s’ha trobat amb un àrbitre, que fent valer la màxima de tolerància zero, ha estat molt rigorós en l’observació de les regles, acotant des del primer minut, la incontinència verbal i la grolleria a la que ens tenen acostumats certs equips. El problema general, no ha estat l’àrbitre d’avui , sinó la gran majoria que, amb la seva conducta indolent, fan que actituds i comportaments com el de la Muntanyesa siguin normals i ens escandalitzem quan algú els hi posa límits. Corregint aquestes conductes impròpies aconseguirem augmentar el nivell col·lectiu del futbol en tots els seus àmbits. Llàstima que no hi hagi targetes grogues i vermelles pels pares, familiars i públic en general. Un aspecte que hauríem de sol.lucionar per la supervivència i salut d’aquest esport.
La imatge final de l’àrbitre sortint del camp acompanyat per sis mossos d’esquadra és la prova evident que les coses no s’estan fent gaire bé. És tremendament injust que una persona, en estricte aplicació del reglament, sigui objecte de vexacions i insults per part d’individus al llindar de la misèria mental i “educats” en el conflicte permanent.
Rondos contra la crisi
Pel que no estigui avesat en la terminologia futbolística, un rondo és una pràctica esportiva que consisteix en disposar un grup de jugadors formant un cercle o un quadrat que es van passant la pilota entre ells mentre un altre jugador, col·locat al centre, intenta robar-la.
Davant la conjuntura econòmica actual suggereix-ho traslladar aquesta pràctica del rondo a la nostra activitat quotidiana. Així la pilota podria ser l’economia i el jugador del centre, la temuda crisi. Es tractaria d’anar fent rodar la pilota/economia a la major velocitat possible per tal de que el jugador/crisi no l’atrapi mai. I si l’atrapa, doncs tornar a començar com si res.
Si tots hi posem una mica de la nostra part, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, segur que ens en sortirem. Ara és el moment de no quedar-se a casa, anar al teatre és, per exemple, una bona idea. Així la gent que hi treballa: els actors, els tècnics, els guionistes, els productors,...disposaran d’una economia més sanejada que els hi permetrà invertir en altres sectors: restauració, obres a la llar, roba d’abric ara que ve l’ hivern, activitats socials,...I aquests, al seu temps, podran seguir movent “la pilota” fins ampliar el rondo més enllà de qualsevol crisi imaginable. La crisi no és més que amagar la pilota i això únicament genera frustració i un immens desencís. La manca de joc i espectacle és el principal enemic del futbol i l’aliat més fidel de qualsevol crisi.
Toquem la pilota, fem-la córrer, que no s’aturi i tornarem a gaudir d’aquells dies de glòria que mai haurien d’haver passat.
Pel que no estigui avesat en la terminologia futbolística, un rondo és una pràctica esportiva que consisteix en disposar un grup de jugadors formant un cercle o un quadrat que es van passant la pilota entre ells mentre un altre jugador, col·locat al centre, intenta robar-la.
Davant la conjuntura econòmica actual suggereix-ho traslladar aquesta pràctica del rondo a la nostra activitat quotidiana. Així la pilota podria ser l’economia i el jugador del centre, la temuda crisi. Es tractaria d’anar fent rodar la pilota/economia a la major velocitat possible per tal de que el jugador/crisi no l’atrapi mai. I si l’atrapa, doncs tornar a començar com si res.
Si tots hi posem una mica de la nostra part, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, segur que ens en sortirem. Ara és el moment de no quedar-se a casa, anar al teatre és, per exemple, una bona idea. Així la gent que hi treballa: els actors, els tècnics, els guionistes, els productors,...disposaran d’una economia més sanejada que els hi permetrà invertir en altres sectors: restauració, obres a la llar, roba d’abric ara que ve l’ hivern, activitats socials,...I aquests, al seu temps, podran seguir movent “la pilota” fins ampliar el rondo més enllà de qualsevol crisi imaginable. La crisi no és més que amagar la pilota i això únicament genera frustració i un immens desencís. La manca de joc i espectacle és el principal enemic del futbol i l’aliat més fidel de qualsevol crisi.
Toquem la pilota, fem-la córrer, que no s’aturi i tornarem a gaudir d’aquells dies de glòria que mai haurien d’haver passat.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Hollywood/Hollyweb
A Hollywood viuen les estrelles. A Hollyweb també. Les estrelles que brillen al firmament, molt per damunt dels soferts mortals. Uns rutilants astres amb llum pròpia i ombres allargades. Uns cossos celestes d’origen ancestral i posseïdors de la veritat absoluta. Estrelles inqüestionables, inabastables, intractables, infalibles, infranquejables, inflexibles, inabstinents, inaccessibles, inacostables, inamovibles, inapel·lables, inassequibles, inatacables, inassolibles, inavaluables, incensurables, incessables, incendiaries, incitables, inclassificables, inclements, incompatibles, incomportables, incomprensibles, inconcebibles, inconscients, inconnexes, inconseqüents, inconsumibles, insostenibles, incopsables, incurables, indeclinables, indefectibles, indefinibles, indelicades, indigeribles, indisputables, inefables, inelàstiques, inesbrinables, inesmenables, inescrutables, inesperables, inestables, inexplicables, inextricable, infantívoles, infidels, inflaconys, influïbles, insalubres, insatisfetes, intempestives, intransitables, intransigents, irascibles, irracionals, irreflexives, irrefrenables, irreprimibles, irresponsables, irritables,... En definitiva i en llenguatge col·loquial uns Ixòdids. Us preguntareu i que són uns ixòdids, doncs us estalviaré la feina de buscar-ho al diccionari, ixòdids: família d’àcars integrada per paràsits dels vertebrats terrestres, com les paparres. Altrament dits weberos, és a dir, que toquen els ous.
A Hollywood viuen les estrelles. A Hollyweb també. Les estrelles que brillen al firmament, molt per damunt dels soferts mortals. Uns rutilants astres amb llum pròpia i ombres allargades. Uns cossos celestes d’origen ancestral i posseïdors de la veritat absoluta. Estrelles inqüestionables, inabastables, intractables, infalibles, infranquejables, inflexibles, inabstinents, inaccessibles, inacostables, inamovibles, inapel·lables, inassequibles, inatacables, inassolibles, inavaluables, incensurables, incessables, incendiaries, incitables, inclassificables, inclements, incompatibles, incomportables, incomprensibles, inconcebibles, inconscients, inconnexes, inconseqüents, inconsumibles, insostenibles, incopsables, incurables, indeclinables, indefectibles, indefinibles, indelicades, indigeribles, indisputables, inefables, inelàstiques, inesbrinables, inesmenables, inescrutables, inesperables, inestables, inexplicables, inextricable, infantívoles, infidels, inflaconys, influïbles, insalubres, insatisfetes, intempestives, intransitables, intransigents, irascibles, irracionals, irreflexives, irrefrenables, irreprimibles, irresponsables, irritables,... En definitiva i en llenguatge col·loquial uns Ixòdids. Us preguntareu i que són uns ixòdids, doncs us estalviaré la feina de buscar-ho al diccionari, ixòdids: família d’àcars integrada per paràsits dels vertebrats terrestres, com les paparres. Altrament dits weberos, és a dir, que toquen els ous.
dijous, 2 d’octubre del 2008
Força centrípeta
Europa diuen, és un Continent, que no un contenidor.
Un Continent és un espai geogràfic que conté territoris.
Els territoris són àrees limitades amb un curull de particularitats.
Les particularitats són característiques que ens defineixen.
Les definicions expliquen el sentit de les coses, el seu perquè.
Perquè és la paraula més utilitzada pels nens de tres anys.
Els nens de tres anys són per definició egocèntrics, el centre del món.
El centre del món pot ser, a vegades, un .es, un .com o un .cat
Un .cat és una web i aleshores tot gira al seu voltant.
Europa diuen, és un Continent, que no un contenidor.
Un Continent és un espai geogràfic que conté territoris.
Els territoris són àrees limitades amb un curull de particularitats.
Les particularitats són característiques que ens defineixen.
Les definicions expliquen el sentit de les coses, el seu perquè.
Perquè és la paraula més utilitzada pels nens de tres anys.
Els nens de tres anys són per definició egocèntrics, el centre del món.
El centre del món pot ser, a vegades, un .es, un .com o un .cat
Un .cat és una web i aleshores tot gira al seu voltant.
dimecres, 1 d’octubre del 2008
Ni tan sols una ciència inexacta
Com s’avalua el nivell d’un futbolista? Com es mesuren les seves capacitats? Com i perquè es decideix si un noi pot o no pot estar en un determinat equip? Quin són els paràmetres que permeten qualificar les seves aptituds?
A l’escola principalment, però també a La Universitat ens tenen acostumats a que totes les preguntes tenen respostes objectives i fàcilment avaluables. Dos i dos són quatre, la capital d’Itàlia és Roma, l’Ebre passa per Saragossa, la Mona Lisa és de Leonardo Da Vinci, la Divina Comèdia de Dante, Amarcord de Fellini, la llei de la gravetat de Newton, les Quatre Estacions de Vivaldi, la primavera de Praga i la Terra és rodona. Realitats evidents i preguntes amb una sola resposta vàlida.
Això no és així de fàcil al món del futbol. Les preguntes poden tenir, i de fet tenen, desenes de respostes diferents i totalment subjectives. Respostes avaluades, generalment, per persones condicionades i sense una “guia de respostes” universal que els hi permeti ser justos i equitatius en les seves decisions.
El futbol no és una ciència, ni tan sols una ciència inexacta; és més aviat un estat d’ànim i els estats d’ànim no es poden avaluar, quantificar, mesurar o qualificar, només es pateixen i prou.
Com s’avalua el nivell d’un futbolista? Com es mesuren les seves capacitats? Com i perquè es decideix si un noi pot o no pot estar en un determinat equip? Quin són els paràmetres que permeten qualificar les seves aptituds?
A l’escola principalment, però també a La Universitat ens tenen acostumats a que totes les preguntes tenen respostes objectives i fàcilment avaluables. Dos i dos són quatre, la capital d’Itàlia és Roma, l’Ebre passa per Saragossa, la Mona Lisa és de Leonardo Da Vinci, la Divina Comèdia de Dante, Amarcord de Fellini, la llei de la gravetat de Newton, les Quatre Estacions de Vivaldi, la primavera de Praga i la Terra és rodona. Realitats evidents i preguntes amb una sola resposta vàlida.
Això no és així de fàcil al món del futbol. Les preguntes poden tenir, i de fet tenen, desenes de respostes diferents i totalment subjectives. Respostes avaluades, generalment, per persones condicionades i sense una “guia de respostes” universal que els hi permeti ser justos i equitatius en les seves decisions.
El futbol no és una ciència, ni tan sols una ciència inexacta; és més aviat un estat d’ànim i els estats d’ànim no es poden avaluar, quantificar, mesurar o qualificar, només es pateixen i prou.
A un punt del pillatge
Que el llenguatge és un mecanisme altament complexa i de precisió no hi ha cap dubte. Fins i tot, un punt, un modest punt, pot tenir una importància transcendental i la seva absència portar veritables maldecaps.
Un garatge, per exemple, que acull vehicles en dipòsit, ha de procurar ser molt precís en el seu missatge, no és el mateix que a la seva façana es llegeixi: COTXES A PUPIL·LATGE que COTXES A PUPILLATGE. En el primer cas, els vehicles estaran segurs i ben guardats, en el segon, el risc de pillatge estarà garantit. L’ aparentment innocent oblit d’un punt pot, en el pitjor dels casos, fer-nos desaparèixer el cotxe i no podrem al·legar ignorància: el rètol ho deixava ben clar.
Cal puntualitzar i ser precisos si volem estalviar-nos contratemps puntuals.
Que el llenguatge és un mecanisme altament complexa i de precisió no hi ha cap dubte. Fins i tot, un punt, un modest punt, pot tenir una importància transcendental i la seva absència portar veritables maldecaps.
Un garatge, per exemple, que acull vehicles en dipòsit, ha de procurar ser molt precís en el seu missatge, no és el mateix que a la seva façana es llegeixi: COTXES A PUPIL·LATGE que COTXES A PUPILLATGE. En el primer cas, els vehicles estaran segurs i ben guardats, en el segon, el risc de pillatge estarà garantit. L’ aparentment innocent oblit d’un punt pot, en el pitjor dels casos, fer-nos desaparèixer el cotxe i no podrem al·legar ignorància: el rètol ho deixava ben clar.
Cal puntualitzar i ser precisos si volem estalviar-nos contratemps puntuals.
dilluns, 29 de setembre del 2008
Que ha de fer un davanter? : definir
Pare Claret: sense pèls a la llengua
Sistrells: s’utilitzen per anar a buscar brolets
Pare Manyanet: hàbil en el bricolatge
Aragó: ahora vamos
Camèlies: entabanes
Berna: amb poca visibilitat
Maragall: gallina
Lesseps: de taronja o de llimona?
Girona: presó
Sarrià: es baixà la bandera
Ceuta: si estàs cansat
Saragossa: la Sara s’ho passa be
Madrit: que t’ha drit?
Diagonal: el dia que el polvo de Gonal sustituye al polvo tradicional
Carmel: cotxe dolç
Balmes: que no diguis res
Gran Via: també coneguda com avinguda Serrat (hoy puede ser un gran via...)
Pelai: masturbació amb dolor
Dante: de pell girada
Eivissa: a qui?
Colón: persona que no respecta les cues
Pare Claret: sense pèls a la llengua
Sistrells: s’utilitzen per anar a buscar brolets
Pare Manyanet: hàbil en el bricolatge
Aragó: ahora vamos
Camèlies: entabanes
Berna: amb poca visibilitat
Maragall: gallina
Lesseps: de taronja o de llimona?
Girona: presó
Sarrià: es baixà la bandera
Ceuta: si estàs cansat
Saragossa: la Sara s’ho passa be
Madrit: que t’ha drit?
Diagonal: el dia que el polvo de Gonal sustituye al polvo tradicional
Carmel: cotxe dolç
Balmes: que no diguis res
Gran Via: també coneguda com avinguda Serrat (hoy puede ser un gran via...)
Pelai: masturbació amb dolor
Dante: de pell girada
Eivissa: a qui?
Colón: persona que no respecta les cues
Laura (1944)
“Mai no va existir una dona com Laura” ens repetia, un i altre cop, la publicitat de la pel·lícula fins que varem acabar per integrar Laura dins el nostre subconscient per sempre. Laura, amb el rostre de Gene Tierney, va esdevenir una icona inoblidable i recurrent per a varies generacions de filmadictes, fins el punt de no tenir prou clar on començava la ficció i on acabava realment Laura.
Film de la Fox dirigit per Otto Preminger i que es va endur un oscar a la millor fotografia, en blanc i negre, per Joseph Lashelle i la nominació per al propi director.
Fent companyia, que no ombra, a Gene Tierney/Laura, trobem a un inadequat i tou Dana Andrews, a un inquietant Vincent Price i per damunt de tots, al meu estimat guia i mestre, Clifton Webb (anys desprès: Mr. Belvedere) .
diumenge, 28 de setembre del 2008
Àngels i dimonis
Així com al culte judeo-cristià hi ha tres àngels famosos, mediàtics en diríem ara, que han tallat tradicionalment el bacallà: l’àngel de la guarda, l’àngel exterminador i l’àngel caigut; també al CE Europa, fidel als valors occidentals, hi ha tres àngels principals: l’ Àngel Valero, intentant dirigir el primer equip com a responsable i entrenador; l’Àngel Gómez, director del futbol base, intentant posar ordre entre una multitud de joves futbolistes i les corresponents famílies i finalment, l’Àngel Garreta com a director/creador i “alma mater” d’una web que intenta ser alguna cosa semblant a la web oficial del Club. Tres àngels amb bons propòsits que guien les nostres vides per camins incerts. Tres àngels atípics que en lloc de viure al Paradís han triat, incomprensiblement, fer-ho en el Purgatori del CE Europa. Potser amb la penitència de redimir, no sabem quina estranya culpa, que els faci guanyar el cel i amb ell, la felicitat eterna.
Els hi desitjo a tots tres èxit en les seves trajectòries angelicals, al mateix temps que els hi voldria recordar, si ja ho saben, o be fer saber, sinó ho saben, que al CE Europa hi ha persones que sense ser àngels també fan una tasca divina i molts d’ells en silenci. Un silenci sovint desagraït i mal acolorit, que no té altra recompensa que el premi d’un infern quotidià ple de dimonis vermells bojos per organitzar una barbacoa.
En fi, un món d’àngels i dimonis perquè el Sr. Dan Brown és segueixi posant les botes amb un mediocre best –seller.
Així com al culte judeo-cristià hi ha tres àngels famosos, mediàtics en diríem ara, que han tallat tradicionalment el bacallà: l’àngel de la guarda, l’àngel exterminador i l’àngel caigut; també al CE Europa, fidel als valors occidentals, hi ha tres àngels principals: l’ Àngel Valero, intentant dirigir el primer equip com a responsable i entrenador; l’Àngel Gómez, director del futbol base, intentant posar ordre entre una multitud de joves futbolistes i les corresponents famílies i finalment, l’Àngel Garreta com a director/creador i “alma mater” d’una web que intenta ser alguna cosa semblant a la web oficial del Club. Tres àngels amb bons propòsits que guien les nostres vides per camins incerts. Tres àngels atípics que en lloc de viure al Paradís han triat, incomprensiblement, fer-ho en el Purgatori del CE Europa. Potser amb la penitència de redimir, no sabem quina estranya culpa, que els faci guanyar el cel i amb ell, la felicitat eterna.
Els hi desitjo a tots tres èxit en les seves trajectòries angelicals, al mateix temps que els hi voldria recordar, si ja ho saben, o be fer saber, sinó ho saben, que al CE Europa hi ha persones que sense ser àngels també fan una tasca divina i molts d’ells en silenci. Un silenci sovint desagraït i mal acolorit, que no té altra recompensa que el premi d’un infern quotidià ple de dimonis vermells bojos per organitzar una barbacoa.
En fi, un món d’àngels i dimonis perquè el Sr. Dan Brown és segueixi posant les botes amb un mediocre best –seller.
El manifest marxista III
Perquè i com ha arribat vostè a tenir vint fills en el seu matrimoni?
- Estimo al meu marit.
A mi també m’agrada molt el meu cigar, però de tant en tant
me’l trec de la boca.
- Tinc por que quan portem un temps casats, una bella jove aparegui a la teva vida i t’oblidis de mi.
- No siguis tonta, t’escriuré dos cops per setmana.
A qui creurà vostè, a mi o als seus ulls?
No permetré injustícies ni joc brut, però si atrapem a algú practicant la corrupció sense passar-me una comissió, l’afusellarem.
Perquè i com ha arribat vostè a tenir vint fills en el seu matrimoni?
- Estimo al meu marit.
A mi també m’agrada molt el meu cigar, però de tant en tant
me’l trec de la boca.
- Tinc por que quan portem un temps casats, una bella jove aparegui a la teva vida i t’oblidis de mi.
- No siguis tonta, t’escriuré dos cops per setmana.
A qui creurà vostè, a mi o als seus ulls?
No permetré injustícies ni joc brut, però si atrapem a algú practicant la corrupció sense passar-me una comissió, l’afusellarem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)