dijous, 11 de setembre del 2008

Así, así, así gana Madrit

Amb molt poc, Madrid ho aconsegueix tot. Recorrent a la vella estratègia del “divide y venceras” , separar per debilitar i enfrontar per soscavar, la fràgil unitat dels partits politics catalans s’ha esfondrat com un castell de naips. Poc ha quedat en peus, i entre el poc, la convicció que la debilitat d’uns quants no pot ser la resignació de molts. Les renuncies d’una classe política segrestada emocionalment no pot mantenir-nos, ni un dia més, com una tribu submisa en aquesta reserva cada cop més àrida i empobrida del Far Est.

Little Big Horn en la memòria.


Entre amorbol i amortigues

Ulisses torna a casa

Desprès d’un petit tour de cap de setmana on s’ha visitat al Badalona i al Masnou respectivament, el juvenil C de l’Europa torna a casa amb un balanç pobre en els resultats, però ric en experiències. Cinc gols en contra per tan sols dos a favor pot semblar un bagatge decebedor per les expectatives que ha aixecat aquest equip. Cal entendre que només és la pre- temporada, quan es perd i quan es guanya. És el temps de les proves, de la posada a punt, de l’acoblament, del rodatge i d’encaixar gols impossibles. Tot s’ha d’ajustar i aquest és el temps per fer-ho, el temps en que tot és corregible i millorable. Les sirenes amb els seus cants cridaran els seus habituals desastres i intentaran arrossegar la nau contra les roques per fer-la miques. Hi ha bona fusta, bones veles i uns navegants experimentats que conduiran el vaixell amb mà ferma. Ulisses va passar per un munt de dificultats i peripècies per acabar regnant en la seva estimada Itaca.
Petits mites

Segueu arran (sentaros en el borde)

Sento no haver trobat una versió més curta dels segadors. Per contra, el fet de que sigui tan llarga, farà que molts de vosaltres no arribeu al final i us estalvieu unes imatges que podrien ferir algunes sensibilitats. Us poso també la lletra abreujada perquè podeu seguir la trama. És en castellà, ho sé, però cada cop és més difícil trobar versions originals i aprofito per dedicar-la al Sr. Jimy Palosantos, eminent jurista val·lisoletà i al meu amic Gilberto, equatorià d’origen i col·locador de parquet flotant, ambdós molt interessats en la cultura autòctona.


Cal, cal, cal, perquè hi ha massa sorra

Los segadores

¡Cataluña, triunfante,
volverá a ser rica y llena!
¡Atrás esta gente
tan ufana y tan soberbia!

¡Buen golpe de hoz!
¡Buen golpe de hoz,
defensores de la tierra!
¡Buen golpe de hoz!

¡Ahora es hora, segadores!
¡Ahora es hora de estar alerta,
Para cuando llegue otro junio
afilemos bien las herramientas!

(estribillo)

¡Que tiemble el enemigo
viendo nuestra enseña:
como hacemos caer espigas de oro,
cuando conviene segamos cadenas!

dimecres, 10 de setembre del 2008

Que et posin el casc

Tens un e.mail
Tens un e.sopo


L’ase que carregava una imatge


A un ase li va tocar carregar la imatge d’un Déu pels carrers d’una ciutat per portar-la a un temple. I per allà on passava, la multitud es postrava davant la imatge.
L’ase, pensant que s’inclinaven per ell, es va inflar de vanitat i amb aires de grandesa es va negar a seguir caminant.
L’amo, en veure’l aturat, i al temps que li fuetejava l’esquena, li va dir:
Mira que seràs burro, encara no ha arribat el dia que els homes adorin els ases!


Mai prenguis com a propis els mèrits aliens.

dimarts, 9 de setembre del 2008

Sí, sí, tu, no disimulis

La invasió dels innocents?

Els nens de tot el món estan profundament implicats en un joc emocionant que anomenen “la invasió”. Els pares pensen que és un joc inofensiu i entranyable fins que descobreixen que la invasió és certa, i que els extraterrestres estan utilitzant els nens per aconseguir el control de la Terra.
Aquest és l’argument d’un relat de Ray Bradbury i seria perfectament identificable en molts àmbits en els que ens movem habitualment. Estem envoltats de nens petits i no tan petits, persones immadures amb tics i comportaments infantils que amb els seus jocs, aparentment innocus, soscaven qualsevol dinàmica de treball fins el punt de desactivar-la. Aquests nens grans acostumen a ser egoistes i egocèntrics, sense capacitat per compartir i enormes dificultats per treballar en grup. Són indolents i destructius i fugen de les responsabilitats com el gat escaldat de l’aigua bullint. Són negatius i poc participatius si l’activitat que s’executa no va en la línia que els hi és satisfactòria, si el camí triat no és del seu gust, es mantenen al marge esperant que tot fracassi i no fan res per no equivocar-se. Aquests nens no tenen res d’innocent, els innocents som els que patim els seus continus estirabots. Es podria dir que el seu comportament correspon a no se sap quina estranya voluntat extraterrestre amb l’única intenció de quedar-se sols a la Terra i fer d’ella el lloc més trist, fosc, avorrit i terrible de tota la galàxia.
Aliè a aquests “aliens”, avui he fet dues coses bé i demà, demà intentaré fer-ne tres.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Que se n'ha fet de la Teresa?

Sense cap és molt difícil

Kapicci derrota Belvedere

El fins fa poc entrenador del Juvenil A del Mercat Nou Magória i ara responsable del Cadet D del CE Europa ha debutat aquest cap de setmana amb el seu nou equip amb dues victòries consecutives. Destacable doncs la ràpida adaptació del Sr. Kapicci que pel que sembla, i voldria no equivocar-me, pot quallar una excel·lent campanya en aquesta nova etapa que ara enceta. Tan be ho van fer, ell i els seus, que el Bellavista (belvedere) Milan, equip de les Franqueses, no va passar de ser un joguet trencat en mans d’un nen trapella. En aquest joc d’equilibris que és el futbol mai estàs segur si els fets es produeixen per mèrits propis o be per demèrits del rival. Crec que hi ha una mica de tot i cal treballar durament per aconseguir els objectius proposats i amb això, ben segur que, es faran mèrits suficients per provocar els demèrits en el rival. La Temporada està a les beceroles i si realment es vol tenir un “belvedere”, és a dir, una bella vista cal pujar quan més amunt millor encara que se’ns omplin de nafres els peus.

diumenge, 7 de setembre del 2008

Borrositat només aparent
El joc de l’Àngel

El joc de l’Àngel ha estat, sens dubte, un dels llibres de l’estiu, més per l’enorme campanya publicitària que per la pròpia qualitat de la novel·la. Superada aquesta etapa i ara que anem deixant enrere el calor, els mosquits i les meduses de l’estiu, arriba per fi l’altre àngel, l’Àngel Gómez i l’estrena lliguera tan desitjada i en la que hi ha moltes esperances dipositades. Al saber fer del propi Àngel s’hi ha d’afegir el potencial del nou equip que ha aconseguit arborar, no sense dificultat, per afrontar la nova Temporada que ahir aixecava el teló. Sense fer soroll, sense marketing ni grans estridències s’han omplert de contingut les pàgines d’aquesta novel·la futbolística , s’ha bastit una trama molt ben estructurada que ens ha d’enganxar des del primer capítol. Espero i desitjo sincerament que aquesta història acabi bé, per fer-ne una novel·la rodona i que esdevingui l’èxit de l’any, un best seller llargament buscat i sobre tot, merescut, molt merescut: El joc de l’Àngel...de l’Àngel Gómez i el seu Juvenil A.
ANAGRAMA IV


CiU Rana
Sergi Ciurana és jugador del Juvenil A del CE Europa
Caminar per la vora

Joder con la montaña!

Fa temps, quan vaig començar a escriure aquest blog i davant l’enorme interès suscitat per les meves aportacions, hi ha qui em va suggerir passar-me al castellà per obtenir més difusió i arribar a llocs on no ho podria fer mai amb el minoritari català. Francament va ser una proposta molt temptadora i que va fer trontollar els meus fonaments ètnics, ètics i estètics. M’imaginava aleshores penetrant en el continent americà abastant racons inimaginables fins el moment i conquerint amplis mercats reservats exclusivament a llengües majoritàries. Jo també seria un d’ells i em llegirien des de Los Angeles fins a Usuaia en una espiral impagable d’èxit i reconeixement.
Necessitava una coartada, un pretext per canviar el meu plantejament inicial. No em podia passar de la nit al dia i sense un motiu de pes al castellà sense afectar ni ferir sensibilitats incloent la meva pròpia. Vaig decidir, desprès de donar-li voltes, fer com Moisès, pujaria a una muntanya i des de la carena escoltaria la veu de Déu. Qui podria retreure’m el canvi d’idioma si Déu m’ho manava?
Ras i curt al dia següent estava al cim de la Pica d’Estats preparat per rebre les instruccions divines. Inflant els pulmons fins a la seva capacitat màxima vaig cridar: Dios del cielo y de la Tierra (ho deia en castellà per veure d’influir en la seva decisió), Dios que lo sabes todo, en mi blog puedo escribir en castellano? No, no, no...Va ser la resposta immediata, resposta que retronava per tots els racons de la vall fins perdre’s en la llunyania. Sense defallir vaig tornar a preguntar: Dios todopoderoso, puedo en mi blog escribir en castellano? No, no, no...La mateixa ràpida i contundent resposta. Per tercera vegada ho vaig intentar: Dios infalible y que nunca te equivocas (aixó ja era fruit de la desesperació, per veure si el commovia) dime, puedo en mi blog escribir en castellano? No, no, no, no...Aquest cop el numero de nos va ser més llarg fins que poc a poc es varen anar apagant en un xiuxiueig darrera els arbres. Decebut per la fermesa de la negativa vaig tancar els ulls mentre em passaven pel cap imatges de vaixells tornant d’Amèrica plens de somnis trencats.
Tres hores desprès tornava cap a casa intentant reconstruir els ponts per seguir treballant en una llengua petita i minoritària. Resignat, o quasi be, m’anava configurant el nou paisatge, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, aquest seria el nou escenari, el meu escenari fet a voluntat de Déu. Si ell ho manava, si ell ho volia jo li seria fidel fins a la fi dels temps.
I aquí em teniu, avui, editant en català, una llengua que no arriba gaire lluny i que no entén pràcticament ningú, però quan un es sent instrument del Senyor tot sacrifici és poc i un únic lector esdevé un apreciadíssim tresor.
De pura anècdota podríem qualificar, que poc desprès d’aquella manifestació divina, conegués el fenomen de l’eco, fenomen molt comú a alta muntanya i que consisteix en un efecte sonor que et retorna les ultimes síl·labes de les paraules llençades al vent. Pensar que si el castellà en comptes de pronunciar-se castellano es digues castellasi ara us estaria escrivint en el idioma de Cervantes. Que hi farem, les coses són com són i cal acceptar-les amb alegria i bon humor, or, or, or...

dissabte, 6 de setembre del 2008

Because the night...per yaion

Me'n recordo


Amarcord (1973)

Federico Fellini va fer amb aquesta pel·lícula un exercici de nostàlgia brillant, va exorcitzar els seus dimonis i ens va regalar una obra mestra que millora amb el pas dels anys. Retrat d’una època però també un compendi ajustat de la manera de fer i entendre el cinema per part de Fellini. Pel·lícula plena de moments antològics i que restaran per sempre en l’imaginari dels amants del setè art. Nino Rota, genial com sempre, li posa la música per acabar d’arrodonir una inoblidable experiència.
No sempre és significatiu però cal saber que Amarcord va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa aquell any i que el poble de Rimini va quedar gravat per sempre en la memòria del GPS de molts viatgers sentimentals.
No diguis que és impossible

Una passada dolenta

Amortigues

Ara fa uns quants dies vaig escriure una cosa que es deia Amorbol i feia referència a l’estima que senten algunes persones pel futbol i l’ incidència que té en la seva forma de ser. Ara em veig empès, desprès de profundes reflexions, a trencar una llança a favor de l’altre bàndol, de dur a terme la reparació d’un “greuge històric” en favor del punt de vista de la part de la parella que el pateix, és a dir, dels que no els hi agrada el futbol i en són víctimes passives. Em diuen, amb certa vehemència, que perquè elles (noies generalment) han d’acceptar de bon grat el futbol, les llargues hores de dedicació i els seus evidents danys col·laterals i en canvi la seva parella és incapaç d’entendre, compartir i, fins i tot, estimar anar de botigues. A mi - m’insisteixen- m’encanta passejar veient aparadors i entrar i sortir dels comerços per estar al dia de les darreres novetats, m’encanta la moda i les seves variants, tant com a la meva parella li pugui agradar el futbol. Se que ell no ho entén i possiblement no ho entengui mai, però no vull renunciar a la seva companyia en una de les coses que m’apassiona.
Totes les parelles en els seus inicis, en l’etapa de formació volen compartir el 100% del seu temps amb la persona triada. Ho volen fer tot junts, sense tenir en compte els gustos i les necessitats de l’altre. És molt difícil compartir i sobretot assumir les afeccions i les dèries del nou company/a, però és absolutament necessari trobar aquest punt d’equilibri, aquesta flexibilitat que permeti un encaix poc traumàtic. L’altre dia a Esterri em mirava el riu i vaig pensar que era una imatge molt gràfica i que exemplificava perfectament aquesta situació perquè el riu quan neix, quan comença la seva singladura a alta muntanya és brau, es mou en espais petits, entre un munt d’obstacles i ple d’accidents naturals. És Logic que hi hagi col·lisions i caigudes vertiginoses, tot fins arribar a la plana on el riu es diposita en un estany ample i tranquil, on hi ha espai per a tot i temps per a molt més. Cal trobar aquests espais d’equilibri on hi càpiga la relació de parella i també el creixement individual. On sigui possible les activitats en comú i les estrictament personals que no separin la unió sinó que l’enforteixin.
Us deixo, em crida la Montse per anar de botigues i no la vull fer esperar.

Per a la Y., t’ho devia.

divendres, 5 de setembre del 2008

ANAGRAMA III

Dan i la torre
Dani Latorre és un jugador del Juvenil D del CE Europa


Pues que lo arreglen!

Deixar definitivament el grec

Nuñez i Navarro s’ha llatinitzat. Desprès de molts anys de mantenir la Y grega entre el Sr. Nuñez i la Sra. Navarro per fi s’han decidit a donar un aire de modernitat al rètol del carrer Urgell col·locant la I catalana allà on toca. Espero que aquests canvis no siguin només uns canvis de façana, d’estètica o d’aparença i afectin també els interiors. Que no sigui com aquella màxima del Principe de Salina, personatge de “El Gatopardo”, al que el seu autor Tomasi di Lampedusa li feia dir: “De tant en tant s’han de canviar petites coses perquè en el fons no canvií res”

dijous, 4 de setembre del 2008

Netejar arxius i enviar coloms

Tens un e.mail
Tens un e.sopo

L’ase juganera

Un ase va pujar al sostre d’una casa i saltant allà dalt, el va acabar enfonsant.
L’amo en veure’l el va fer baixar immediatament castigant-lo amb severitat .
Aleshores l’ase va dir: perquè em castigues, si ahir vaig veure al mono fer el mateix i tothom li reia les gràcies, com si estigués donant un gran espectacle?


Treballa sempre per al que t’has preparat, no facis el que no et pertoca.
Practicar llengües

Saber utilitzar la llengua

Ara fa 400 cents anys i en l’anomena’t Siglo de Oro espanyol, un enginyós escriptor i poeta feia les delícies dels seus conciutadans amb ocurrències d’extrema gosadia. Presti gitador del llenguatge i alquimista de les paraules duia aquest difícil art a límits inversemblants . Coneixedors d’aquestes habilitats els seus companys li varen proposar una juguesca arriscada. Donat que la Reina, la dona del Rei, patia un defecte físic evident: era coixa de naixement i tothom feia com si res, ningú gosava fer el més mínim comentari al respecte , seria capaç el nostre poeta de fer, en presència de la Reina, esment de la seva minusvalia? Com no podia ser d’una altra manera, l’escriptor va acceptar el repte, demanant com a única condició dos dies per executar el fet. Així va ser i al cap de dos dies va demanar audiència a la Reina, que gustosa va accedir, i davant de la primera dama li va mostrar dues flors, en una mà una rosa i en l’altre un clavell al temps que, amb veu solemne, li deia: Entre el clavel y la rosa su Majestad escoja. Un silenci de cementiri es va fer a tota la sala, silenci que va trencar la pròpia Reina quan, arrossegant la cama, va anar fins el poeta i donant-li les gràcies va escollir la rosa.
Poc temps desprès una nova proposta, aquesta suïcida, li va arribar al nostre personatge. Podria portar el llenguatge a l’extrem d’insultar a la Reina en públic? Seria capaç d’ultratjar-la i sortir-ne sa i estalvi? Evidentment , va ser la resposta del nostre poeta. Només demano una cosa, disposar de tot l'hivern per fer efectiva la juguesca. En aquell temps els hiverns eren molt rigorosos i tothom se’n constipava fins al punt que moltes persones no arribaven a veure la primavera. La Reina, malgrat el seu rang, també va caure i va caure fortament. La seva tos es podia sentir fins els límits més allunyats de la sagrera. El poeta va entendre que havia arribat el seu moment i va demanar audiència a la Cort per visitar a la Reina convalescent. Una vegada davant la Sobirana va poder veure com aquesta, entre grans esforços, estossegava arrencant flegmes que escopia dins un recipient de marbre, cosa que la relaxava i li permetia respirar amb certa normalitat. Apropant-se a la Reina amb respecte li va dir: Gracias a Dios que su Majestad esputa .
La Reina va sobreviure a aquell hivern i el nostre poeta també.