Hi ha sants per totLa fotografia és prou explicita com fer cap tipus de comentari. El patró de les nenes i els nens que comencen les frases amb “o sea”, que demanen “porfa” i passen uns bons “finde”, us saluda des del seu pedestal.
divendres, 29 d’agost del 2008
dijous, 28 d’agost del 2008
Un virus anomenat quintacolumnista
Quintacolumna i quintacolumnista formen part d’una terminologia encunyada a la Guerra Civil Espanyola i que va fer fortuna en l’imaginari popular. Paraules que han traspassat la barrera del temps fins els nostres dies i ens permeten definir perfectament actituds molt comunes de determinades persones i col·lectius.
Es coneixia com a quintacolumnista a aquella persona que, des de la rereguarda, treballava en secret per a l’enemic afavorint els seus interessos amb accions de sabotatge i espionatge.
És fàcil trobar, avui en dia i en tots els àmbits, persones que responen a aquesta descripció. Persones que des de dins del taller, la fàbrica, els equips de treball, els clubs esportius, l’oficina, les associacions de qualsevol mena,...des de dintre de qualsevol grup humà actuen a la contra, sempre desmuntant, sempre destruint sense aportar ni una sola idea positiva i/o de millora. Són gent amarga maldant per estendre la seva amargura fins a límits insostenibles. Viuen abruptament entre la bronca i el sabotatge i vendrien la seva ànima per un gram d’esfondrament. Gent permanentment insatisfeta i ferotgement dolguda amb l’entorn, apostant sempre pel retrocés que us faran la vida impossible a poc que no hi poseu fre.
Si us trobeu amb un quintacolumnista, que us hi trobareu, el primer que heu de fer és identificar-lo, seguidament aïllar-lo o posar-lo en quarantena, desprès llençar-lo a la paperera de reciclatge i finalment eliminar-lo. Tal i com faríeu amb un virus informàtic, ni més ni menys. O cau ell o us col·lapsarà el sistema.
Quintacolumna i quintacolumnista formen part d’una terminologia encunyada a la Guerra Civil Espanyola i que va fer fortuna en l’imaginari popular. Paraules que han traspassat la barrera del temps fins els nostres dies i ens permeten definir perfectament actituds molt comunes de determinades persones i col·lectius.
Es coneixia com a quintacolumnista a aquella persona que, des de la rereguarda, treballava en secret per a l’enemic afavorint els seus interessos amb accions de sabotatge i espionatge.
És fàcil trobar, avui en dia i en tots els àmbits, persones que responen a aquesta descripció. Persones que des de dins del taller, la fàbrica, els equips de treball, els clubs esportius, l’oficina, les associacions de qualsevol mena,...des de dintre de qualsevol grup humà actuen a la contra, sempre desmuntant, sempre destruint sense aportar ni una sola idea positiva i/o de millora. Són gent amarga maldant per estendre la seva amargura fins a límits insostenibles. Viuen abruptament entre la bronca i el sabotatge i vendrien la seva ànima per un gram d’esfondrament. Gent permanentment insatisfeta i ferotgement dolguda amb l’entorn, apostant sempre pel retrocés que us faran la vida impossible a poc que no hi poseu fre.
Si us trobeu amb un quintacolumnista, que us hi trobareu, el primer que heu de fer és identificar-lo, seguidament aïllar-lo o posar-lo en quarantena, desprès llençar-lo a la paperera de reciclatge i finalment eliminar-lo. Tal i com faríeu amb un virus informàtic, ni més ni menys. O cau ell o us col·lapsarà el sistema.
dimecres, 27 d’agost del 2008
Entrenat per dubtar
Sr. Entrenador, faci’m un favor, no dubti més. El seu dubte s’encomana i corromp les millors expectatives, les millors intencions. El dubte és sa i fins i tot necessari quan s’està segur, però no es pot construir cap projecte basant en el dubte permanent.
Pensi seriosament que un bon lloc per començar és on un es troba i a partir d’aquí tot és possible.
Sr. Entrenador faci confiança al seu entorn i faci’s confiança a vostè mateix, dormirà més tranquil i nosaltres farem salut. O no? Ara dubto.
Sr. Entrenador, faci’m un favor, no dubti més. El seu dubte s’encomana i corromp les millors expectatives, les millors intencions. El dubte és sa i fins i tot necessari quan s’està segur, però no es pot construir cap projecte basant en el dubte permanent.
Pensi seriosament que un bon lloc per començar és on un es troba i a partir d’aquí tot és possible.
Sr. Entrenador faci confiança al seu entorn i faci’s confiança a vostè mateix, dormirà més tranquil i nosaltres farem salut. O no? Ara dubto.
Tòpics típics
Els Jocs milloren, cada cop es baten més records, però ens segueixen deixant els tòpics de sempre: la piscina pels blancs, l’atletisme pels negres, la gimnàstica pels asiàtics i el bàsquet pels USA. Tòpics i més tòpics sense una explicació convincent. És un tema cultural, genètic, estructural, evolutiu, aptitudinal, actitudinal,…? Curiós, molt curiós.
Els Jocs milloren, cada cop es baten més records, però ens segueixen deixant els tòpics de sempre: la piscina pels blancs, l’atletisme pels negres, la gimnàstica pels asiàtics i el bàsquet pels USA. Tòpics i més tòpics sense una explicació convincent. És un tema cultural, genètic, estructural, evolutiu, aptitudinal, actitudinal,…? Curiós, molt curiós.
dimarts, 26 d’agost del 2008
Els blancs segueixen perseguint negres però ara no els atrapen.
És reconfortant veure com els blancs van a remolc dels negres. Un aspecte destacable dels Jocs en general i dels de Pequín en particular és veure, a les proves de carreres atlètiques i sobre tot a la marató, com un grapat de negres duen de bòlid una estela d’atletes blancs al darrera. De tant en tant convé treballar la discriminació positiva i congratular-se que el col·lectiu tradicionalment dèbil, li passi la ma per la cara a la totpoderosa classe dominant. Serà que acostumats a fugir del setge de l’home blanc, hauran desenvolupat unes habilitats desconegudes pels rostres pàl·lids?
Com deia Alvin Patrick allà pels anys seixanta als EEUU en plena segregació: m’encanta el Beisbol, és l’únic esport on un negre pot exhibir un pal davant un blanc i que no passi res.
Ara els negres corren i guanyen i els blancs i els xinesos s’ho miren i fins i tot aplaudeixen. Estaran canviant els temps? O demà tot seguirà igual?
És reconfortant veure com els blancs van a remolc dels negres. Un aspecte destacable dels Jocs en general i dels de Pequín en particular és veure, a les proves de carreres atlètiques i sobre tot a la marató, com un grapat de negres duen de bòlid una estela d’atletes blancs al darrera. De tant en tant convé treballar la discriminació positiva i congratular-se que el col·lectiu tradicionalment dèbil, li passi la ma per la cara a la totpoderosa classe dominant. Serà que acostumats a fugir del setge de l’home blanc, hauran desenvolupat unes habilitats desconegudes pels rostres pàl·lids?
Com deia Alvin Patrick allà pels anys seixanta als EEUU en plena segregació: m’encanta el Beisbol, és l’únic esport on un negre pot exhibir un pal davant un blanc i que no passi res.
Ara els negres corren i guanyen i els blancs i els xinesos s’ho miren i fins i tot aplaudeixen. Estaran canviant els temps? O demà tot seguirà igual?
dilluns, 25 d’agost del 2008
Un gram de nostàlgia
BARQUITO DE PAPEL Barquito de papel, sin nombre, sin patrón y sin bandera,
navegando sin timón donde la corriente quiera.
Aventurero audaz, jinete de papel cuadriculado,
que mi mano sin pasado sentó a lomos de un canal.
Cuando el canal era un rio, cuando el estanque era el mar
y navegar era jugar con el viento, era una sonrisa a tiempo,
fugándose feliz de país en país, entre la escuela y mi casa,
después el tiempo pasa y te olvidas de aquel barquito de papel.
Barquito de papel,en qué extraño arenal han varado,
tu sonrisa y mi pasado vestidos de colegial...
Gràcies
Calories buides
Llegeixo una mica perplex que el, ara ja mític, Phelps, polvoritzador de tots els records possibles dins una gran banyera plena d’aigua, consumeix l’extraordinària xifra de 12000 calories diàries. 12000 calories ell solet i sense que la mama li vagi dient: menja nen que sinó et quedaràs petit. Les ingereix perquè vol, bé, perquè vol i perquè pot. Diu que totes i cada una d’aquestes calories li són estrictament necessàries per poder mantenir l’exigent ritme d’entrenaments. Ho diu i deu ser cert. Espero sincerament que aquesta noticia no arribi als països del tercer món, on per aconseguir apropar-se a les 50 calories s’han de fer veritables miracles i sovint equacions de tres. És el món dels campions, on uns mengen molt per batre records i altres intenten menjar simplement per sobreviure. Demagògia? Potser si, vosaltres sabreu. Però fa tan de mal!
Llegeixo una mica perplex que el, ara ja mític, Phelps, polvoritzador de tots els records possibles dins una gran banyera plena d’aigua, consumeix l’extraordinària xifra de 12000 calories diàries. 12000 calories ell solet i sense que la mama li vagi dient: menja nen que sinó et quedaràs petit. Les ingereix perquè vol, bé, perquè vol i perquè pot. Diu que totes i cada una d’aquestes calories li són estrictament necessàries per poder mantenir l’exigent ritme d’entrenaments. Ho diu i deu ser cert. Espero sincerament que aquesta noticia no arribi als països del tercer món, on per aconseguir apropar-se a les 50 calories s’han de fer veritables miracles i sovint equacions de tres. És el món dels campions, on uns mengen molt per batre records i altres intenten menjar simplement per sobreviure. Demagògia? Potser si, vosaltres sabreu. Però fa tan de mal!
diumenge, 24 d’agost del 2008
Els 5 errors
Scream TeamDavant la gran habilitat mostrada ahir per resoldre Les 7 diferències, avui us proposo una juguesca d’alt nivell, només apta per avançats. Aquest cop no hi ha dues fotografies per trobar diferències entre elles, només una sola foto, una sola foto amb el títol de: Els 5 errors. El joc consisteix en trobar, justament, 5 errors, ni 4 ni 6, 5 errors però de gran envergadura i rellevància. La fotografia, per a aquells que no estiguin al corrent, és de la candidatura del Sr. De Bode que es va presentar a les eleccions del CE Europa i que finalment acabaria guanyant. Doncs be, poso a prova la vostra perspicàcia i la vostra intel·ligència, emocional o no, per resoldre aquest enigma. El guanyador no tindrà premi, però tindrà la meva admiració i reconeixement etern.
Nota: aquest cop no publicaré les respostes per motius obvis. I no oblideu que tan sols és un joc.
Nota: aquest cop no publicaré les respostes per motius obvis. I no oblideu que tan sols és un joc.
dissabte, 23 d’agost del 2008
La solució (les 7 diferències)
Davant la rapidesa i efectivitat en trobar les respostes de la que heu fet gala, no m’esperaré a dilluns per penjar la solució i el perquè de les diferències, au...
La primera diferència, i començant de dat a baix, es troba a la llotja; la lona que cobreix els seients duu l’anagrama de Restaura, empresa patrocinadora del CE Europa, a la foto de baix aquest sponsor ha desaparegut, de la mateixa manera que ha desaparegut de les samarretes dels equips per a la propera Temporada. Restaura ha estat, en aquests darrers anys, una peça clau pel ressorgiment del Club i esperem que ho segueixi sent en el transcórrer dels propers.
La segona diferència, és una diferència personal, de persona vull dir. A la foto de dalt i just sota la llotja hi ha un espectador que a la foto de baix ha desaparegut. Serà que el seu fill no jugarà el proper any en aquest equip i per això no podrà assistir als partits?
La tercera diferència la trobem ja en l’equip, el sisè jugador dret comptant des de l’esquerra, porta ulleres de sol. Es diu Hugo i el que fa és protegir els ulls desprès d’una nit difícil.
La quarta també la trobem en aquesta mateixa fila, dos jugadors més enllà o el tercer si comencem a comptar per la dreta. Si ens fixem en el pit veurem, millor dit no veurem l’escapulat; símbol identitari del Club. A la foto de baix el Ferri, que així es diu el jugador, porta la camiseta tota blanca, potser pensant en canviar d’equip, cosa que ha materialitzat aquesta mateixa Temporada i sinó m’equivoco ho farà al Dom Bosco.
La cinquena és la diferència reina, a l’extrem dret, i no en terminologia política, hi trobem el delegat, un delegat coronat. Potser són altres els encarregats de moure les fitxes, les peces, però ell ha estat el pal de paller que ha vertebrat aquest equip. Si tota monarquia necessita d’un símbol aquest ha estat, indubtablement, el Sr. Climent.
Per trobar la sisena diferència ens hem d’ajupir, a la primera fila i a mans del segon jugador per l’esquerra, hi veiem una pilota, una pilota...de basquet. Això podria explicar la quantitat de xuts que han anat alts, és a dir, molt per damunt del travesser al llarg de tota la passada campanya. Esperem que aquest any encertin amb la tria de pilota i facin el que han de fer: ficar-la dins.
La setena i última la trobem a baix i al centre, el tercer jugador començant per la dreta duu el braçal de capità. És un dels jugadors més antics del grup i per fi aquest any, desprès de la marxa d’en Ion que ho ha estat els darrers quatre anys, finalment aquesta Temporada, en Sergi, estrenarà una merescuda capitania.
Davant la rapidesa i efectivitat en trobar les respostes de la que heu fet gala, no m’esperaré a dilluns per penjar la solució i el perquè de les diferències, au...
La primera diferència, i començant de dat a baix, es troba a la llotja; la lona que cobreix els seients duu l’anagrama de Restaura, empresa patrocinadora del CE Europa, a la foto de baix aquest sponsor ha desaparegut, de la mateixa manera que ha desaparegut de les samarretes dels equips per a la propera Temporada. Restaura ha estat, en aquests darrers anys, una peça clau pel ressorgiment del Club i esperem que ho segueixi sent en el transcórrer dels propers.
La segona diferència, és una diferència personal, de persona vull dir. A la foto de dalt i just sota la llotja hi ha un espectador que a la foto de baix ha desaparegut. Serà que el seu fill no jugarà el proper any en aquest equip i per això no podrà assistir als partits?
La tercera diferència la trobem ja en l’equip, el sisè jugador dret comptant des de l’esquerra, porta ulleres de sol. Es diu Hugo i el que fa és protegir els ulls desprès d’una nit difícil.
La quarta també la trobem en aquesta mateixa fila, dos jugadors més enllà o el tercer si comencem a comptar per la dreta. Si ens fixem en el pit veurem, millor dit no veurem l’escapulat; símbol identitari del Club. A la foto de baix el Ferri, que així es diu el jugador, porta la camiseta tota blanca, potser pensant en canviar d’equip, cosa que ha materialitzat aquesta mateixa Temporada i sinó m’equivoco ho farà al Dom Bosco.
La cinquena és la diferència reina, a l’extrem dret, i no en terminologia política, hi trobem el delegat, un delegat coronat. Potser són altres els encarregats de moure les fitxes, les peces, però ell ha estat el pal de paller que ha vertebrat aquest equip. Si tota monarquia necessita d’un símbol aquest ha estat, indubtablement, el Sr. Climent.
Per trobar la sisena diferència ens hem d’ajupir, a la primera fila i a mans del segon jugador per l’esquerra, hi veiem una pilota, una pilota...de basquet. Això podria explicar la quantitat de xuts que han anat alts, és a dir, molt per damunt del travesser al llarg de tota la passada campanya. Esperem que aquest any encertin amb la tria de pilota i facin el que han de fer: ficar-la dins.
La setena i última la trobem a baix i al centre, el tercer jugador començant per la dreta duu el braçal de capità. És un dels jugadors més antics del grup i per fi aquest any, desprès de la marxa d’en Ion que ho ha estat els darrers quatre anys, finalment aquesta Temporada, en Sergi, estrenarà una merescuda capitania.
Les 7 diferències
Amb motiu del meu aniversari i sabent de la vostra precarietat econòmica, en comptes de que em feu un regal, us el faré jo a vosaltres. Aquí teniu una juguesca clàssica: les 7 diferències. Entre una foto i l’altre hi ha 7 diferències prou visibles; qui aconsegueixi encertar-les totes tindrà accés gratuït, per a ell/a i un acompanyant, al camp de l’Àliga per a tota la Temporada 2008-2009 per veure en directe els partits del Juvenil D de CE Europa. El premi també inclou conèixer personalment al Sr. Antonio, cuidador de les instal·lacions, i un tractament d’hidroteràpia amb els aspersors que reguen la gespa. Espero que passeu un bon dia del meu aniversari, la vostra felicitat és la meva.
Amb motiu del meu aniversari i sabent de la vostra precarietat econòmica, en comptes de que em feu un regal, us el faré jo a vosaltres. Aquí teniu una juguesca clàssica: les 7 diferències. Entre una foto i l’altre hi ha 7 diferències prou visibles; qui aconsegueixi encertar-les totes tindrà accés gratuït, per a ell/a i un acompanyant, al camp de l’Àliga per a tota la Temporada 2008-2009 per veure en directe els partits del Juvenil D de CE Europa. El premi també inclou conèixer personalment al Sr. Antonio, cuidador de les instal·lacions, i un tractament d’hidroteràpia amb els aspersors que reguen la gespa. Espero que passeu un bon dia del meu aniversari, la vostra felicitat és la meva.
Nota: les respostes, per a tots aquells que no tinguin capacitat, ni temps, ni ganes de jugar, les penjaré el proper dilluns (si me’n recordo).
divendres, 22 d’agost del 2008
Manhattan (1979)
Allen en estat pur. Possiblement el seu millor treball. Una fotografia esplèndida, en blanc i negre, de Gordon Willis que ens retrata una Nova York de la que us enamorareu irremeiablement sobre el fons de la música de George Gershwin. Les relacions humanes dificils i complexes, però que tots necessitem i a les que no volem renunciar. Us traurà la mandra d'aquestes tardes d'estiu.
El camalió
És realment destacable i molt meritòria la capacitat d’adaptació de la delegació espanyola als Jocs de Pequín. No solament fan bona la dita de: “allá donde fueres haz lo que vieres”, sinó que, tocats per unes extraordinàries dots camaleòniques, són capaços de mimetitzar-se fins el punt de confondre’s amb l’entorn. Els xinesos, sense anar més lluny, els posis on els posis, els vesteixis com els vesteixis i practiquin l’esport que practiquin sempre fan cara de xinesos. En canvi l’altre dia, a les proves de ping pong, els participants del país amfitrió feien cara de xinesos, evidentment, però és que els espanyols també, vull dir que també feien cara de xinesos. Prodigiosa adaptació al medi! Si en tots els àmbits els espanyols tinguessin aquestes capacitats i les posessin en pràctica, sense manies, com a la Xina, un altre gall ens cantaria.
És realment destacable i molt meritòria la capacitat d’adaptació de la delegació espanyola als Jocs de Pequín. No solament fan bona la dita de: “allá donde fueres haz lo que vieres”, sinó que, tocats per unes extraordinàries dots camaleòniques, són capaços de mimetitzar-se fins el punt de confondre’s amb l’entorn. Els xinesos, sense anar més lluny, els posis on els posis, els vesteixis com els vesteixis i practiquin l’esport que practiquin sempre fan cara de xinesos. En canvi l’altre dia, a les proves de ping pong, els participants del país amfitrió feien cara de xinesos, evidentment, però és que els espanyols també, vull dir que també feien cara de xinesos. Prodigiosa adaptació al medi! Si en tots els àmbits els espanyols tinguessin aquestes capacitats i les posessin en pràctica, sense manies, com a la Xina, un altre gall ens cantaria.
dijous, 21 d’agost del 2008
El camió de les escombraries
El meu barri és un barri de carrers llargs, estrets i amb poques cruïlles. Ara imagineu-vos que us moveu habitualment amb moto i un dia, per veritable mala sort, us toca anar darrera el camió de les escombraries en el seu trajecte rutinari de recollida. Amb un cotxe enganxat al cul us veieu atrapats en mig d’aquell desori. Sense possibilitat d’avançar, ni de recular, ni canviar de carril, ni molt menys de carrer, tragant tota la merda que el camió va perdent i ensumant aquella pudor nauseabunda que tomba d’esquenes. Aquesta situació descriu perfectament la meva relació amb Espanya. Es pot explicar d’altres maneres, però, sens dubte, aquesta és la més gràfica.
El meu barri és un barri de carrers llargs, estrets i amb poques cruïlles. Ara imagineu-vos que us moveu habitualment amb moto i un dia, per veritable mala sort, us toca anar darrera el camió de les escombraries en el seu trajecte rutinari de recollida. Amb un cotxe enganxat al cul us veieu atrapats en mig d’aquell desori. Sense possibilitat d’avançar, ni de recular, ni canviar de carril, ni molt menys de carrer, tragant tota la merda que el camió va perdent i ensumant aquella pudor nauseabunda que tomba d’esquenes. Aquesta situació descriu perfectament la meva relació amb Espanya. Es pot explicar d’altres maneres, però, sens dubte, aquesta és la més gràfica.
dimecres, 20 d’agost del 2008
De quan Brasil va fer que Riquelme s’assemblés a Usain Bolt
Els diaris i en general tots els mitjans, parlen, i en parlen molt, de l’enorme sotragada patida per la selecció brasilenya de futbol ahir enfront el seu etern rival Argentina. Semifinals d’uns jocs Olímpics que no passaran a la història per la brillantor del joc desplegat per les seleccions participants. Malgrat tot, un partit entre Brasil i Argentina sempre és un plat fort, un espectacle de primer ordre, d’obligada visió i seguiment. Al menys ho era fins ahir, perquè durant el partit i al final, sobre tot al final, a un li queda la sensació d’haver sigut testimoni d’excepció d’un monumental frau. Insisteixen els mitjans en remarcar que Brasil va acabar el partit amb nou jugadors de camp i sent ballat per un rival que en cap moment, encara que hagués pogut, no va voler fer sang de l’enemic vençut. Sento discrepar modestament del corrent d’opinió majoritari, doncs per a mi, els brasilers ja van començar el partit amb nou jugadors i si volgués ser una mica més curós, m’atreviria a dir, que amb prou feines tenien 7 jugadors en condicions per presentar batalla a una Argentina amb molt d’ofici. Regalant el mig camp i jugant sense davanters és impossible guanyar un partit i acaben passant coses com les d’ahir. Coses tan doloroses com veure un Brasil desballestat buscant les cames dels jugadors rivals i oblidant-se de la pilota, pilota que, per cert, no van veure en tot el partit. Brasil ha estat, segurament una de les millors seleccions del món. Ha estat, en passat. Però del nom no es pot viure eternament, el futbol evoluciona i les persones que el practiquen també ho han de fer. El futbol cada cop està més professionalitzat i no admet les actituds tèbies, les mitges tintes. El futbol demana i exigeix dedicació absoluta i sacrifici constant. I els brasilers, en general, fa molt de temps que no estan per la labor. La festa està renyida amb l’exigència quotidiana i la qualitat tècnica per ella mateix no dur enlloc sinó va acompanyada d’esforç. Ahir Argentina va jugar, i mai millor dir, contra una ombra d’equip, un equip que si tingués una mica de senderi, farien com els Harlem Globetrotters en basquet, muntar unes gires pel tot el món amb un rival que els hi seguis el corrent i deixar el futbol de competició per a els equips veritablement seriosos.
Els diaris i en general tots els mitjans, parlen, i en parlen molt, de l’enorme sotragada patida per la selecció brasilenya de futbol ahir enfront el seu etern rival Argentina. Semifinals d’uns jocs Olímpics que no passaran a la història per la brillantor del joc desplegat per les seleccions participants. Malgrat tot, un partit entre Brasil i Argentina sempre és un plat fort, un espectacle de primer ordre, d’obligada visió i seguiment. Al menys ho era fins ahir, perquè durant el partit i al final, sobre tot al final, a un li queda la sensació d’haver sigut testimoni d’excepció d’un monumental frau. Insisteixen els mitjans en remarcar que Brasil va acabar el partit amb nou jugadors de camp i sent ballat per un rival que en cap moment, encara que hagués pogut, no va voler fer sang de l’enemic vençut. Sento discrepar modestament del corrent d’opinió majoritari, doncs per a mi, els brasilers ja van començar el partit amb nou jugadors i si volgués ser una mica més curós, m’atreviria a dir, que amb prou feines tenien 7 jugadors en condicions per presentar batalla a una Argentina amb molt d’ofici. Regalant el mig camp i jugant sense davanters és impossible guanyar un partit i acaben passant coses com les d’ahir. Coses tan doloroses com veure un Brasil desballestat buscant les cames dels jugadors rivals i oblidant-se de la pilota, pilota que, per cert, no van veure en tot el partit. Brasil ha estat, segurament una de les millors seleccions del món. Ha estat, en passat. Però del nom no es pot viure eternament, el futbol evoluciona i les persones que el practiquen també ho han de fer. El futbol cada cop està més professionalitzat i no admet les actituds tèbies, les mitges tintes. El futbol demana i exigeix dedicació absoluta i sacrifici constant. I els brasilers, en general, fa molt de temps que no estan per la labor. La festa està renyida amb l’exigència quotidiana i la qualitat tècnica per ella mateix no dur enlloc sinó va acompanyada d’esforç. Ahir Argentina va jugar, i mai millor dir, contra una ombra d’equip, un equip que si tingués una mica de senderi, farien com els Harlem Globetrotters en basquet, muntar unes gires pel tot el món amb un rival que els hi seguis el corrent i deixar el futbol de competició per a els equips veritablement seriosos.
dimarts, 19 d’agost del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)